dimarts, 28 de juny de 2011

Formacions en què intervé el sac de gemecs. Altres formacions

Tal com dèiem al post d'introducció a les formacions en què intervé el sac de gemecs, al llarg dels segles el sac ha format part de diferents tipus de grups instrumentals. La formació bàsica la constituïa ell mateix en solitari, com a instrument suficient per acompanyar figures o balls en cercavila o per organitzar un ball de festa major. Hem vist també, però, que hi ha formacions històriques més o menys recurrents amb la participació d'altres instruments (mitja cobla, cobla de tres quartans i cobla de ministrers). Moltes vegades, però, les formacions instrumentals en la tradició musical del nostre país vénen donades no per la necessitat d'acomplir una forma fixada, amb uns instruments determinats, sinó per la disponibilitat de músics i d'instruments en una zona concreta i en un moment concret. L’activitat dels músics a l’antigor devia ser marcadament diferent segons l’època històrica i les circumstàncies de la zona geogràfica. Tanmateix, sabem que la figura del músic individual o de la cobla d’entre dos i quatre músics era molt probablement el model més important pel que fa a les músiques del ball i de la festa en zones rurals.

En aquesta línia indicada i al marge d'aquests grups instrumentals més o menys habituals en què intervé el, hi ha referències documentals i històriques d'altres formacions. Ja en l'època medieval la formació instrumental més típica de la corona catalanoaragonesa era la composta per una cornamusa i dues xeremies. Pere IV el Cerimoniós, per exemple, va ordenar que aquesta agrupació fos present a tots els navilis de la seva flota. A la ciutat de Girona consta a partir de la documentació municipal que en les processons havien intervingut formacions de fins a quatre i cinc cornamuses, unes vegades soles, d’altres acompanyades de flabiol i tamborí. També hi ha casos en aquesta ciutat en què apareix la cornamusa associada al rabec i en altres ocasions a una dolçaina i a un flabiol i tamborí. Al Rosselló, per la seva banda, es parla de la típica orquestra catalana com la constituïda per una o dues primes (primera i segona), una tenora, flabiol i tamborí i sac de gemecs. Queda per investigar la procedència i introducció del trombó, perquè aquest podria haver-se associat tant als instruments antics com als del s. XIX. Així doncs, com a nucli central de la cobla antiga trobem la combinació habitual d'una xeremia de tible, d'una xeremia de tenor en la quinta inferior i d'un sac de gemecs que acompanya, seguint així el patró medieval.

Aquesta formació del Rosselló, composta per dues xeremies, sac de gemecs i flabiol i tamborí, és també la que trobem a principis del s. XIX a les comarques gironines i específicament a l'Empordà per posar música a les balles (així la trobem a Peralada o a Banyoles, per exemple), formació que esdevindria la base per a la posterior evolució cap a la cobla de sardanes moderna. Fins i tot es parla de “cobla de quatre” com a terme per a aquestes típiques cobles populars de quatre músics a l’Empordà. Pascual Madoz, al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, encara hi afegeix un altre instrument i cita com a formació habitual per acompanyar el contrapàs a l’Empordà la composta per sac de gemecs, flabiol i tamborí, dos tibles i un baix. En la mateixa època i a la mateixa zona es parla també d'altres possibilitats: en una nota pregada publicada a Emporion l’any 1933 per la defunció a l’edat de 90 anys d’un músic natural de Pals es parla que havia format part de les primitives cobles compostes per “cornamusa, bombardino, cornetí to de tenora, tiple compost de cinc claus i flaviol”.

A altres zones trobem combinacions diferents. Així, a principis del s. XX a les comarques de la Noguera i el Pallars Sobirà hauria corregut una formació composta de dos sacs (un que feia la melodia i un de baix, més gros), una "graira" (que feia les segones veus) i un timbal (informació proporcionada pel darrer sacaire de tradició, en Joan Ardèvol; ell en formava part). Finalment, hi ha constància a diverses zones d'una formació instrumental peculiar, composta per sac de gemecs i violí.


Músics de la processó de Corpus de Barcelona de l'any 1769. Plafó policromat pintat per Joan Amat


Fonts

-      [Signat com a “Un minyó de pagés, de la Vall de Aro"] “Las ballas”. La Pubilla, núm. 64. Barcelona. 23 d’agost de 1868.
-      ­“Cobla-orquestra ‘La Principal de Perelada’”. La Publicidad, núm. 13921. Barcelona. 3 de gener de 1918.
-      Nota pregada publicada a Emporion, núm. 237. Torroella de Montgrí. 8 d’octubre de 1933.
-      AYATS, Jaume. “El músic individual i els instruments”. Revista Caramella, núm. VII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2002.
-      AYATS, Jaume (director); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 2006.
-      BESSELER, Heinrich. “La cobla catalana y el conjunto instrumental de danza «alta»”, dins Anuario musical, vol. IV. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Español de Musicología. Barcelona. 1949.
-      BLANCH I COLL, Josep. “La Principal de Banyoles (1919-1958)”. Revista de Banyoles, núm. 711. Banyoles. Octubre de 1990.
-      CHÍA, Julián de. La música en Gerona. Impremta de Pacià Torres. Girona. 1886.
-      ­JEHAN LE FOL (pseudònim?). “La música catalana”. La Renaixensa, núm. 13-16. Barcelona. 1883.
-      MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, volum VIII. La Ilustración, Est. Tipográfico-Literario Universal. Madrid. 1847.
-      MASSOT, Francesc Xavier. “La pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      PASCUAL TUR, Mariano. “La gaita de Graus i la Baixa Ribagorça”. Revista Caramella, núm. XII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2005.

Entrada creada el 26.5.2014. Modificada el 28.7.2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada