Llibre

Properament el contingut d'aquest web quedarà reflectit en format de llibre

dimecres, 29 de juny del 2011

Per què "sac de gemecs"? La cosa fa el nom (I)

El sac de gemecs és un dels instruments per excel·lència de la nostra tradició musical. Així ho fa pensar l’àmplia distribució territorial i en el temps de què gaudí fins ben entrat el s. XIX. Una mostra d’aquest fet és la nombrosíssima quantitat de noms que es coneixen per designar-lo, segons el territori o població on es fes sonar o es conegués. En fem ara cinc cèntims, en una llista alfabètica de les diverses denominacions documentades.

Borrassa
Catalunya Nord (Arles, per exemple). Abel Hugo, al seu llibre La France pittoresque (1835), recull aquest nom.

Borrassa d’en Paziols
Catalunya Nord. En Paziols fou el sacaire rossellonès de més prestigi al s. XIX.

Borrega (vegeu "Manxa borrega")

Bot
Les Goles de l’Ebre, la Cava, Xerta, Bonansa, Sort, Tremp, Sarroca de Bellera, Catalunya Nord (Ceret o el massís del Canigó, per exemple). En aragonès, també a Graus.

Bot de la gaita
Tamarit de Llitera.

Bot dels gemecs
Diverses contrades lleidatanes, com ara el Segrià, l'Alt Urgell o els Pallars.

Bot de les nines
La Cerdanya i el Conflent.

Bot de vent
Artesa de Segre.

Botella
Costa de Llevant i el Maresme, el Conflent, la Cerdanya, Santa Agnès de Malanyanes.

Botet
La Castellania, l’Urgell, Gandesa, Castellserà, la Ribagorça, Balaguer.

Boto
La Ribagorça.

Buna
El Pallars (Tremp, per exemple). Joan Ardèvol, de la Noguera, el darrer sacaire de tradició, anomenava així el seu sac. Les bunes, a Organyà i al Pallars.

But
Joan Ardèvol, de la Noguera, el darrer sacaire de tradició, anomenava així el seu sac.

Cabreta
El 1325 consta un “joglar de cabreta” de l’Ametlla de Segarra, Berenguer Mir. Així se l’anomena en el procés judicial que se seguí per la seva mort a pedrades durant una sonada a Tàrrega. Igualment, el 1433 consta en un document de clavaria de Cervera que un tal Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, havia sonat la “cabreta” per la processó del Corpus cerverí. A banda d’aquestes referències documentals, també és un terme popular emprat a Catalunya Nord (Palau del Vidre, per exemple) per designar l’instrument, amb alguna variant com cabrieta.

Cames d’ovella
Catalunya Nord

Caterineta
Campdevànol.

Coixinera
La Selva (Tossa de Mar, per exemple), l’Alt Maresme, Olot, Prada, Llofriu i l'Alt Empordà.

Cornamula
Nom donat a Mallorca al bordó llarg. Juan José Amengual, al Nuevo Diccionario Mallorquín Castellano Latín (1858-78), defineix la cornamula com “el canó que té la gaita unit al cuiro, el qual, al mateix temps que sona la flauta, forma el baix de l’instrument”. Hi ha referències de cançons tradicionals on s’esmenta l’instrument com a cornamula, és a dir, la part pel tot. Segons Coromines, és un terme compost de cornar i meular, que canvia a mular, potser ajudat per la u de cornamusa.

Cornamusa
Aquí ens aturem un xic, atesa la importància del terme. És ben possible que aquest nom es refereixi a més d’un instrument, cas molt freqüent en organologia. És el terme més general i erudit. D’origen provençal o francès (principis del s. XIII), ràpidament es va estendre per tot Europa, començant per Itàlia i pel Regne d’Aragó. A casa nostra és la paraula més antiga per denominar el sac de gemecs, des de les primeres aparicions en la documentació i gairebé de manera exclusiva durant tota l’edat mitjana. Hi ha diverses teories sobre l’etimologia del terme. Segons Amades, és compost de dos termes, corn, que antigament s’emprava en alguns casos com a nom genèric dels instruments de buf, i musa, que en provençal vol dir sarró. També existia, tant en occità com en francès (i en català), el terme museta, com a sinònim de cornamusa, tot i que a partir d’alguns documents sembla deduir-se que eren instruments diferents de la mateixa família. Amades opina que és molt possible que la cornamusa fos més o menys tal com encara la coneixem a Catalunya i que la museta fos de tipus estranger (així semblen indicar-ho els documents). Segons Coromines, en canvi, és un terme compost de cornar, 'sonar el corn' (posteriorment aplicat ja en català medieval a qualsevol instrument de buf), i musar, ‘entretenir-se’, occità antic muzar, ‘entretenir-se’, ‘badar’ i també ‘tocar la cornamusa’. Segons Pierre Bec provindria d’un derivat nominal de dos verbs sinònims, corner i muser. També anota que cornemuse apareix un segle i mig més tard que muse, no com un nou terme format a partir de l’antic sinó com un tipus especial de muse, amb un so més fort i brillant. Una altra explicació, formulada a mitjan s. XIX per Eugène Viollet-le-Duc, es basaria en l’aparició del bordó, que, semblant a un corn, hauria donat nom a la cornemuse per diferenciar-la de la muse, que no en tenia.
Era un nom, doncs, emprat en l’època medieval a les corts reials i, geogràficament, sobretot a Barcelona i València. També és un dels noms més habituals de l’instrument amb bot a una gran zona del nord de Catalunya, amb molts exemples d’ús amb el mateix significat des del s. XIV i amb coincidències amb altres llengües romàniques. Per aquests motius és el terme preferent per referir-nos de manera genèrica a l’instrument. Posteriorment, continua apareixent a les fonts documentals: és el terme emprat, per exemple, a la documentació municipal barcelonina o de les viles de Cervera i Tàrrega durant el s. XV i el terme habitual a la documentació municipal gironina des de la seva primera aparició, el 1505. El baró de Maldà l’utilitza als seus escrits, entre moltes altres denominacions, i també és el nom emprat recurrentment a les obres lexicogràfiques fins al s. XIX. També es coneix l’ús popular d’aquest terme: a l’Alt Empordà s’emprava i el flabiolaire de tradició Roviretes també es referia a l’instrument amb aquest nom. Com a curiositat final, el folklorista Enric Vigo, nascut al Pallars, utilitzava aquest nom com a habitual en aquella zona però per referir-se a la prima, oboè tradicional, i no a l’instrument de bot, anomenat precisament bot dels gemecs.

Criatura verda
El Ripollès, la plana de Vic, Catalunya Nord, Artés. És un dels noms emprats pel baró de Maldà. La tria del color verd (igualment present als termes marieta verda, mossa verda i noia verda) es deu al fet que el verd era, juntament amb el vermell, el color tradicional amb què s'elaborava d'antic la funda que cobria el bot de l'instrument.

Gaita
És un terme profusament polisèmic arreu i esdevé d’ús prolix per referir-se al sac de gemecs a partir del s. XIX, sobretot per la influència i el prestigi de la gaita gallega. Des de finals del s. XVII fins a inicis del s. XIX és considerada una denominació coneguda a Catalunya, però sempre fent referència a un origen forà o culte. És força dubtós que almenys fins al s. XVIII el terme gaita designés en l’ús popular en llengua catalana l’instrument de bot. En alguna nadala es pot veure com la persona que la recita no és capaç de vincular el nom amb un objecte de la realitat i el transforma, com per exemple en una nadala recollida a l’Alt Empordà el 1927, en què es parla de diversos instruments sonats pels pastors que van a adorar el nen Jesús: “La un sonava la glaipa [sic], timbales, tamborins, clarins, arpes, lleons [sic], guitarres, baixos i violins.” En canvi, trobem esmentat aquest terme a la documentació municipal barcelonina del s. XVI per designar un instrument emprat pels ministrers i alhora una dansa presumiblement interpretada al so de la cornamusa (segons Joan Coromines, es tractaria d'un instrument forà atès que aquesta documentació coincideix amb la recepció del rei Felip II que es va fer a la ciutat amb música castellana). El mateix succeeix a la documentació municipal de la vila de Gandia: fins al segle XV el nom comú és el de cornamusa, al s. XVI l’instrument és substituït per la dolçaina i alhora apareix esmentada la “gayta” en la recepció que es va fer al rei el 1586. Amb la variant “gaytilla” es coneix al segle XVII un dels registres propis de l’orgue barroc, un registre que imita concretament el so del sac de gemecs. També apareix el terme, com a tipus de melodia o en referència a l’instrument, en un manuscrit de 1784 conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid titulat “Divertimento espiritual que Tributó al Niño Dios nacido en los / Maytines de Nochebuena el Rndo. Dn. Antonio Mestres Pbro. organista / de la Real Capilla del Palao de la Ciudad de Barcelona en el Año / de 1784 con motivo del Feliz Arribo de sus Amados Patronos los / Excellentísimos Señores Duques de Alba” (és el títol d’una de les melodies recollides al manuscrit). En els seus escrits, el baró de Maldà també fa distinció entre el sac de gemecs i la gaita. Així, quan parla dels instruments que van intervenir en la festa major de Pineda l’any 1781 diu que hi sonaren “fluviols, criaturas verdas, xirimias, gaytas, violins i castañetas” i el 1802 diu que a la processó de Corpus de la parròquia de Sant Jaume, a Barcelona, els gegants de Sant Cugat del Rec anaren acompanyats per “gaites i sacs de gemecs”. El 1805 sembla emprar aquest terme com a genèric quan parla de “música de gaites, flobiols i tamborinos” per referir-se a l’acompanyament musical habitual per Corpus dels gegants del Pi i els gegants de la Ciutat. Ja el 1811 esmenta la “música de gaites i xirimies”, de l’estil antic, contraposada a la música actual, amb altres instruments més moderns. Són nombrosos també en els seus escrits els esments de la “gayta” o més encara de la “gayta gallega” com a tipus de dansa (encara reportada documentalment a finals del s. XIX). El 1797, en un article del Diario de Barcelona dedicat al Carnaval, es diu que sonava la parella “gayta gallega y tamboril”. No sabem si es refereix a la parella d’instruments gallecs estrictament o és una translació al castellà de la nostra mitja cobla, que sabem que era present en aquella època a Barcelona. El 1801 Antoni Ràfols, al seu Tratado de la sinfonía, utilitza el terme “gayta” per aplicar-lo a la viola de roda i a la cornamusa. Concretament, anomena la viola de roda, entre d’altres maneres, com a “gayta zamorana”, “gayta de ruedas” i “gayta de cuerdas”, i la cornamusa l’esmenta com a “gayta gallega”, “gayta de fístulas” i “gayta de flautas”. Encara a la segona meitat del s. XIX hi ha fonts documentals que distingeixen entre gaita i sac de gemecs, com ara un article periodístic de 1870 d’Antoni Serra sobre Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen en què escriu “[...] li haurian d’ensenyar á tocar la gayta, lo fluviol, lo tamborino y’l sach de gemechs [...]” Alguna nadala tradicional sembla també distingir entre els dos instruments: “–Porteu castanyoles / i també els ferrets, / el flabiol, la gaita, / i el sac de gemecs.” Amb tot, el terme també apareix el 1648 i 1649 a la documentació municipal gironina com a genèric per designar tots els músics contractats al servei de la ciutat, sota el nom de gaités de mesa, i a un document de 1687 de l’arxiu municipal de Tarragona, recollit per en Xavier Orriols, per referir-se al sac de gemecs. A l’altre extrem, en l'ús popular, era un dels termes que utilitzava el sacaire de tradició Joan Ardèvol per referir-se al seu instrument i un dels noms populars per a l’instrument a Catalunya Nord, a la Ribagorça (a Benavarri o Benasc, per exemple), al Baix Cinca (a Fraga, la capital; pronunciat “gaite”), a Cervera, a Lleida o a Paüls. A la Codonyera, població del Baix Aragó però històricament considerada pertanyent al Matarranya, el mot gaita s’emprava per referir-se a qualsevol instrument de vent i, per extensió, com a malnom de l’òrgan sexual masculí. Un cas especial de presència indirecta de la gaita gallega a Catalunya s'esdevé a partir del s. XVIII, quan apareixen en els cançoners compilatoris de nadales algunes composicions amb versos de deu, amb accentuació a la primera, quarta, setena i desena síl·labes (la mateixa estructura que El noi de la mare). Aquest ritme correspon al decasíl·lab anapèstic o de “gaita gallega”. Aquest tipus de nadala és una adaptació catalana del gènere gallec de la muinheira. Milà i Fontanals, en estudiar el decasíl·lab anapèstic, fa referència també a una forma de ball, molt corrent durant el s. XIX, dita “gallegada”, en la qual es cantava una cançó de versos paral·lelístics i anapèstics que es troba en la tradició popular gallega. Aquests versos marcadament rimats deuen la seva estructura al fet d'anar acompanyats amb la música de gaita i els casos que trobem en el nostre cançoner tradicional es deuen a la influència de la gaita gallega.
Finalment, cal no perdre de vista en l’anàlisi dels esments del terme “gaita” en la documentació històrica en català el fet que a diverses parts de la Península s’empra aquest nom per designar l’instrument equivalent a la nostra gralla.

Manxa borrega
El Penedès i el Garraf. Aquest nom apareix ja al s. XVII en la descripció del ball de les cotonines per la festa del Corpus recollida a l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Posteriorment Manuel Milà i Fontanals, Gaietà Vidal i Valenciano i Eugeni Giralt recullen aquesta denominació als seus escrits. També apareix en dos articles publicats el 1908 i el 1910 a El Baix Penadés, signats amb el pseudònim de Llicenciat Peme, dedicats a parlar de festivitats populars de finals del s. XIX, en un article publicat a La Comarca del Noya el 1894, en un article sobre la tradició musical de la comarca publicat a El Baix Penadés el 1924, en una crònica esportiva sobre un partit de futbol entre el Vendrell i la Rapitenca, publicada el 1934 a Xut!, i en un altre article sobre el ball de cotonines publicat el 1942 a Panadés. Finalment, és el nom que empren els escriptors Pere Ferrés Costa, nascut a Sant Vicenç dels Horts, al seu poema “Nadal” (1907), i Manuel Amat Rosés, nascut a Vilanova i la Geltrú (1909-1985).

Margarideta
La plana de Vic (Torelló, per exemple).

Marieta
Santa Maria de Merlès.

Marieta verda (vegeu també "Criatura verda")
El Lluçanès.

Mossa verda (vegeu també "Criatura verda")
El Ripollès (Ribes de Freser, per exemple) i Osona (Sau, per exemple), com una possible extensió del mot provençal museta. De fet, mosa és un dels noms emprats per Josep Rafel Carreras Bulbena el 1908 per parlar de l’instrument d’odre que sonaven els joglars medievals.

Museta (vegeu també "Cornamusa")
El Ripollès.

Noia verda (vegeu també "Criatura verda")
A Vic. Així surt també esmentat a l’esborrany de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya per al Diccionari de la dansa i al Costumari català de Joan Amades com a nom tradicional per al sac de gemecs. També el recull Milà i Fontanals i és un dels noms que empren als seus escrits els escriptors Lluís B. Nadal, Jaume Collell (nascuts tots dos a Vic) i Jacint Verdaguer (nascut a Folgueroles).

Ploranera
El Pallars (Senterada, per exemple).

Sac de gemecs
A Barcelona ha estat històricament el nom popular gairebé en exclusiva de la cornamusa. També es troba a moltes altres contrades. És una de les denominacions emprades pel baró de Maldà als seus escrits i també pel flabiolaire Roviretes. Atès que és el terme propi del dialecte barceloní per a l’instrument, amb la normativització del català duta a terme per en Pompeu Fabra sobre la base d’aquest dialecte, i a causa també de la seva difusió a altres bandes del territori de Catalunya (per exemple al Penedès o a l’Empordà, i també a Catalunya Nord), esdevé el terme estàndard del català per referir-nos al nostre instrument de bot.

Sac de les aspres
El Lluçanès (Olost, per exemple). És també el nom que Francesc Tagell empra per designar l’instrument al seu Poema anafòric (1720).

Sac d’en Victu
Rocafort (Bages), perquè a finals del s. XIX el tocava en Víctor Lleonart.

Sac-i-tombo
Així surt esmentat a l’esborrany de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya per al Diccionari de la dansa.

Sanfoina
Era sanfoina, a Vielha, segons els treballs dialectològics d'Antoni Griera.

Xeremia
És possible que es conegués l’instrument amb aquest nom (així, actualment a Mallorca). El terme originalment no feia referència a l’instrument sencer sinó al grall, la part, d'altra banda, més essencial, de manera que hauria arribat a designar el conjunt. Així semblen donar-ho a entendre documents de l’època del rei Joan I en què es parla de robes per cobrir cornamuses i "xelamies" (suposadament, serien dos tipus diferents d’instruments de bot). Més recentment (en un article empordanès de 1918 de La Publicidad) també està recollit, com a genèric juntament amb el terme “gaita”, amb la grafia “xirimia”. També l’escriptor Lluís B. Nadal (nascut a Vic), a la seva novel·la Lo beneyt y la porqueyrola, empra ocasionalment el mot “xirimina” per referir-se al sac de gemecs.


El músic

Un cop vista l’enorme quantitat de mots existents al llarg del temps per designar la nostra cornamusa, dedicarem unes ratlles ara a parlar dels noms emprats per parlar del músic sonador.

Antigament, els sonadors dels instruments tradicionals de vent, en un principi, s’anomenaven joglars. La paraula joglar deriva de la paraula llatina jaculator i apareix el s. VII per designar la persona que diverteix el rei i el poble amb música, cants, històries, etc., a partir de l'herència de gran part del repertori dels antics histrions i mims llatins. A la península Ibèrica les primeres aparicions d'aquest terme són de principis del s. XII. Els joglars, com els cantors musulmans, eren moltes vegades els autors de les composicions que cantaven i van ser els primers a poetitzar en llengua vulgar. Però el s. XI apareix la figura del trobador, un poeta més culte i no executant, i es va establir una diferència d'origen entre tots dos: el joglar, encara que moltes vegades era poeta i músic instrumentista, es guanyava la vida amb el cant de poesies alienes o amb habilitats inferiors (fer de saltimbanqui, per exemple), mentre que el trobador, encara que cantava en públic de vegades, no ho feia per ofici, ja que la majoria dels trobadors eren cavallers de la més alta posició social que buscaven en la poesia i la música el complement de les seves qualitats cavalleresques. Amb el temps, ja cap al s. XIII, es va delimitant el camp d'activitat dels joglars: es limiten a tocar instruments de música i deixen de banda altres habilitats més vulgars, que queden en mans dels bufons, per exemple. També en aquesta època queden definides les figures de joglar i trobador: el joglar interpreta composicions d'altri mentre que el trobador compon vers i tonada.

A partir de la segona meitat del s. XIV, el joglar cortesà abandona també el cant, que queda en mans dels cantors, i queda reduït definitivament a simple músic instrumentista. És en aquest moment que el terme joglar cau en desús i se substitueix pel de ministrer (o el seu sinònim ministril), com a músic instrumentista adscrit a la cort reial, esglésies i municipis. El terme menestrel (el nostre ministrer) apareix a França al s. XIII per distingir els músics que servien a les cases dels nobles i reis dels qui es dedicaven a l'ofici per pobles i ciutats de manera itinerant i enfocats a entretenir el poble. De fet menestrel és el nom que tenien en general els servidors d'aquestes cases. A la Corona d'Aragó el terme no arriba fins a mitjan s. XIV i referit sobretot a músics estrangers, però amb el temps s'acaba imposant i el terme joglar desapareix de manera definitiva a la documentació reial vers el 1370-1380. A la documentació municipal barcelonina el terme joglar sobreviu més temps i conviu amb el de ministril fins al s. XVI, segle al llarg del qual va desapareixent: al s. XVII ja no s’empra gairebé mai. Un fenomen semblant s’observa a la documentació de la vila de Gandia: els termes joglar i ministril s’alternen fins a mitjan s. XVI, quan el primer desapareix. Ministril aguanta encara fins a finals del segle següent, quan ja s’imposa el terme músic. A la documentació municipal gironina el terme ministril no apareix fins a la segona meitat del s. XVI; fins aleshores el terme habitual és el de joglar, però a partir d'aquella data recula ràpidament en favor del primer. A la documentació municipal de Cervera i de Tàrrega el nom emprat habitualment és el de joglar, que és encara el terme principal per designar els músics durant tot el s. XVI, només alternat ocasionalment pel de ministril; a les acaballes d’aquest segle, però, el nom canvia dràsticament de joglar a músic, de manera que ja al segle XVII el primer terme és residual. A Catalunya Nord, en canvi, el mot joglar ha perviscut fins als nostres dies. Igualment sobrevisqué també a molts indrets del Penedès fins a l'entrada del s. XX per designar els músics populars.

A la documentació de la ciutat de Barcelona, com hem apuntat abans, la denominació més usada per designar els músics de la ciutat durant els segles XIV-XVII fou la de ministril. D’aquesta paraula trobem diverses variants: ministrer, menistrer, menistril, manistril, ministril, manistrell, menestrill, menistrell, ministrell i ministri. De totes aquestes, però, la més corrent era la de ministril. Aquest terme s’empra en la documentació d’aquests segles pràcticament com a sinònim de músic; més concretament es refereix als sonadors de gralles, xeremies, cornamuses i flabiols, instruments que formaven pròpiament la cobla de ministrils de la ciutat. De fet, els documents distingeixen els ministrils dels sonadors d’altres instruments diferents dels esmentats. D'altra banda, aquests instruments, tan populars i tan generalitzats en aquella època, rarament apareixen esmentats en la documentació del moment. Segurament, quan els cronistes esmentaven el terme ministril es referien als sonadors d’aquests instruments, distingits amb aquesta paraula dels altres. A principis del s. XVI ja comencem a trobar les paraules música i músics aplicades als sonadors de la ciutat, en el mateix sentit que joglar i ministril. El terme música s’empra per significar la reunió de diversos sonadors. És curiós en aquest sentit el terme emprat a la documentació municipal gironina els anys 1648 i 1649 per designar els músics contractats per a les diferents activitats musicals de la ciutat: gaités de mesa.

El músic que toca la cornamusa era anomenat cornamusaire o cornamuser en llenguatge antic i avui en parla erudita. Pel poble és conegut com a músic del sac o músic del bot allà on l’instrument és conegut com a sac o com a bot. És molt general per les contrades on es parla el català occidental anomenar-lo gaiter, que esdevé el terme erudit habitual al s. XIX (induït segurament pel castellà). Al Penedès se l’anomena borregaire i a les Balears xeremier. A Catalunya Nord se'l coneixia de vegades com a home del sac. Avui dia es parla, en termes generals, de sacaire.

El terme més emprat a les fonts lexicogràfiques per referir-se al músic és cornamuser. Onofre Pou, al seu Thesaurus Puerilis (1575), esmenta que el mot cornamusa servia per referir-se al músic també.

De vegades també s'empren mots d'escassa difusió. Així, el 1908 Josep Rafel Carreras Bulbena, en parlar dels joglars medievals, empra el terme mosista (derivat de mosa) per designar els intèrprets de cornamusa. Per la seva banda, Amades anomena grallaire el cornamusaire Tejedor, de Miralsot, a la memòria de la missió de recerca que va fer per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya l’any 1932.

Una altra qüestió relacionada amb la denominació del músic que sona el sac de gemecs i que és generalitzada arreu del territori és el nom de les cases on viuen. Antigament les cases particulars rebien sobrenoms motivats de manera molt variada (renoms familiars, localització dins la vila, descripció física...). Entre aquests motius era molt habitual que el nom es basés en l’activitat que duia a terme qui hi vivia, i aquí podem trobar alguna referència a instrumentistes de sac de gemecs.

Així, a les Cabanyes (l'Alt Penedès) hi havia la casa pairal del sacaire Josep Bruna Olivella, coneguda per aquest motiu amb el nom de cal Borrega. Al Pla del Penedès vivia un sacaire en una casa coneguda encara avui dia, malgrat que la seva família ja va marxar, com a cal Borregaire. A Begues, el sacaire Jaume Petit Milà es va fer construir casa seva a la Rabassa Morta vers el 1850, coneguda des de llavors amb el nom de cal Sacaire. A Olivella, al carrer Major, número 6, hi ha la casa coneguda amb el nom de cal Borregaire. En aquesta casa va viure el sacaire Josep Martí Olivella, però la casa ja duia aquest nom abans. Al mateix Olivella hi ha també el turó del Borregaire, el fondo del Borregaire i la barraca del Borregaire, referits al mateix Josep Martí o a algun predecessor seu. A Vilobí del Penedès hi ha un carrer anomenat també cal Borregaire i a Sant Pere de Riudebitlles hi ha un carrer amb el nom de Les Voltes de Cal Borregaire. A Castellet (Baix Penedès) hi ha dues cases conegudes amb els noms de cal Borregaire de Dalt i cal Borregaire de Baix. Finalment, A Molins de Rei, al carrer Major (antic carrer d’Alfons II d’Aragó), hi ha una casa coneguda amb el nom de cal Borrega.

Una de les denominacions de casa més esteses arreu del territori és el de cal Músic, o cal Music sense accent (molt tradicional). Sabem de dues cases d’aquest tipus habitades per sacaires. A Llabià (Baix Empordà) hi havia una casa coneguda com a cal Music, actualment en runes, on a principis del segle XX vivia un home gran que sonava el sac de gemecs. A Torrelles de Llobregat hi ha la casa d’en Jaques, antic sacaire del s. XIX, coneguda popularment per aquest motiu amb el nom de cal Music.




Fonts

-      [Signat amb les inicials “B. T.”]. “El Carnaval”. Diario de Barcelona, núm. 59. Barcelona. 28 de febrer de 1797.
-      [Signat amb el pseudònim “Pauet de la Esperansa”]. “Las petitas orquestas de Catalunya”. La Comarca del Noya, núm. 159. Sant Sadurní d’Anoia. 25 de novembre de 1894.
-      [Signat amb el pseudònim “Llicenciat Peme”]. Secció “Glosa” del setmanari El Baix Penadés, núm. 123. El Vendrell. 1 d’agost de 1908.
-      [Signat amb el pseudònim “Llicenciat Peme”]. “Nadalenca. Recorts d’antany”. El Baix Penadés, núm. 248. El Vendrell. 31 de desembre de 1910.
-      ­“Cobla-orquestra ‘La Principal de Perelada’”. La Publicidad, núm. 13921. Barcelona. 3 de gener de 1918.
-      ­“La Tradició”. El Baix Penadés, núm. 932. El Vendrell. 26 de gener de 1924.
-      ­[Signat com a “Ah, quin un!”]. Secció “De tot Catalunya”. Xut!, núm. 638. Barcelona. 31 de desembre de 1934.
-      ­“Baile de cotoninas”. Panadés, núm. 40. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1942.
-      ­“El Nadal que torna”. Horizontes, núm. 317. Banyoles. 15 de desembre de 1968.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      AMADES, Joan. Costumari català. 5 volums. Editorial Salvat. Barcelona. 1952.
-      AMAT ROSÉS, Manuel (sota el pseudònim El «sereno» de l’altre barri). “L’estiueig dels «asos»”, dins la secció “Col·laboració i arrós”. Revista Xut!, any III, núm. 87. Barcelona. 16 de juliol de 1924.
-      ARAN I SOLER, Moisès. "La nostra festa major quaranta anys enrera". Dins el periòdic quinzenal Pla i Muntanya, núm. 66. Balaguer. 30 d'octubre de 1927.
-      AYATS, Jaume. “El nom fa la cosa? Els significats del mot gaita”. Revista Caramella, núm. VI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2002.
-      AYATS, Jaume (director); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 2006.
-      BALDELLÓ, Francesc de P. La música de l'antic Consell Barceloní. Notes històriques. Impremta Barmar. Barcelona. 1929.
-      BARNILS, Pere. “Del català de Fraga”. Butlletí de Dialectologia Catalana, núm. IV. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Gener-juny de 1916.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum primer: 1769-1791). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum segon: 1792-1794). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum quart: 1798-1799). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1990.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum cinquè: 1800-1801). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum sisè: 1802-1803). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum setè: 1804-1807). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum vuitè: 1808-1810). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1996.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum novè: 1811-1812). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1999.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum desè: 1813-1814). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum onzè: 1815-1816). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Miscel·lània de viatges i festes majors, edició a cura de Margarida Aritzeta. Editorial Barcino. Barcelona. 1994.
-      BAYER, Xavier. “La manxa borrega o sac de gemecs al Penedès”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      BONET, Ramon. La gaita y el tamboril. Colección de 30 cantos populares y pastoriles. Vidal i fill i Bernareggi, editors. Barcelona. [ca. 1880].
-      BORDONS, Francesc. “Advertencias que lo mestre de fer orguens Francesch Bordons (de Solsona) feu quant acabà l’orga de la Iglesia de Tarrassa en 1649”, publicat a la Monografía de la Iglesia Parroquial de Terrassa, de Josep Soler i Palet. “L’Avenç”. Barcelona. 1898.
-      BOSCH, Vicenç. Balls antics del Pallars. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. 1907.
-      CAPMANY, Aureli. La dansa a Catalunya. 2 volums. Editorial Barcino. Barcelona. 1930-1953.
-      CARRERAS BULBENA, Josep Rafel. Idea del que foren musicalment els joglars, trobadors y ministrils en terres de parla provensal y catalana. Publicat de manera fraccionada a la Revista Musical Catalana, núm. 52, 53, 54, 56 i 57. Barcelona. Abril-setembre de 1908.
-      CASALS, Ricard. “Notícia des de Begues: terra de sacaires”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      CHÍA, Julián de. La música en Gerona. Impremta de Pacià Torres. Girona. 1886.
-      COMELADE, Pascal. “Enciclopèdia logicofobista de la música catalana”. Diari de Barcelona, setembre de 1991.
-      COLLELL, Jaume. Memories d’un noy de Vich. Gazeta Montanyesa. Vic. 1908.
-      COROMINAS, Eusebi. “L’oca de la Rita”. Catalana, núm. 95. Barcelona. 31 de maig de 1921.
-      COROMINES, Pere. Vida d’en Pep de la Tenora. Editorial Barcino. Barcelona. 1953.
-      COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1980-1991.
-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.
-      CORTADA, Joan, i MANJARRÉS, Josep. El libro verde de Barcelona. Impremta de Tomàs Gorchs. Barcelona. 1848.
-      CUSCÓ, Joan. El ball pla. Caixa Penedès. Vilafranca del Penedès. 1989.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XV, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 2005.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XX, missió de recerca de Joan Tomàs i Lluís M. Millet. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 2010.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama Edicions. Barcelona. 2010.
-      FERRÉ I PUIG, Gabriel. “La flauta i tambor a la música ètnica catalana”. Revista Recerca Musicològica, núm. 6-7. Cerdanyola del Vallès. 1986-1987.
-      FERRÉ I PUIG, Gabriel. “La tarota, una xeremia d’ús popular a Catalunya”. Revista Recerca Musicològica, núm. 4. Cerdanyola del Vallès. 1984.
-      FERRÉS, Pere. “Nadal”. En Patufet, núm. 207. Barcelona. 21 de desembre de 1907.
-      GARCIA-OLIVER, Ferran. Pedagogia melodiosa. La música antiga a Gandia. CEIC Alfons el Vell. Gandia. 2000.
-      GAYETE, Iris. “El flabiol i el tambor. Adaptacions als nous usos”. Revista Caramella, núm. XIV. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2006.
-      GIRALT, Eugeni. “Pobles sense ànima popular”, dins la sèrie “Croquis lleugers”. La Veu de Ribas, núm. 6. Sant Pere de Ribes. 26 d’octubre de 1916.
-      GÓMEZ MUNTANÉ, M. Carmen. La música en la casa real catalano-aragonesa. 1336-1442. Antoni Bosch, editor. Barcelona. 1979.
-      GRIERA, Antoni. “La Frontera del català occidental (I)”. Butlletí de Dialectologia Catalana, núm. VI. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona. Gener-juny de 1918.
-      GRIERA, Antoni. “La Frontera del català occidental (II)”. Butlletí de Dialectologia Catalana, núm. VII. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona. 1919.
-      GRIERA, Antoni. “La casa catalana”. Butlletí de Dialectologia Catalana, volum XX. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona. 1933.
-      IBERN, Pere. “Notas sobre la cornamusa catalana”. Revista de Folklore, núm. 45. Valladolid. 1984.
-      IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      JEHAN LE FOL (pseudònim?). “La música catalana”. La Renaixensa, núm. 13-16. Barcelona. 1883.
-      Informacions orals obtingudes de Joan Pellisa i Pujades i Francesc Sans Bonet.
-      LAMAÑA, José M. “Estudio de los instrumentos musicales en los últimos tiempos de la dinastía de la casa de Barcelona. Comentario musicológico sobre el techo de una capilla”. Miscellanea Barcinonensia, núm. XXI i XXII. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. Abril i agost de 1969.
-      ­LLADONOSA VALL-LLEBRERA, Manuel. Pròleg al llibre de Ramon Fontova Carles Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ajuntament de Lleida i Pagès Editors. Lleida. 2012.
-      MANYAC I MATAS, A. “Choses du Roussillon. Instruments catalans. La cornemuse”. Diari L’Indépendent. Perpinyà. 7 de gener de 1924.
-      MASACHS, Josep Maria. “Les “cotonines””. Penedès, núm. 1765. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1975.
-      MASSOT, Francesc Xavier. “La pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. “Historia literaria. Del decasílabo y endecasílabo anapésticos”. Revista Histórica Latina, núm. VII. Barcelona. 1 de juliol de 1875.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. “Orígenes del teatro catalán”, dins Obras completas del Doctor D. Manuel Milá y Fontanals. Volum 6 (1895). Llibreria d'Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1888-1896.
-      ­MIRÓ I BALDRICH, Ramon. La processó de Corpus i els entremesos. Cervera, segles XIV-XIX. Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 1998.
-      ­MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Cervera del segle XIV a mitjan XVIII”, dins Miscel·lània Cerverina, núm. 13. Centre Municipal de Cultura de Cervera. Cervera. 1999.
-      ­MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Tàrrega del segle XIV a inicis del XVIII”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 13. Tàrrega. 2000.
-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. Lo beneyt y la porqueyrola. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1886?.
-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “No tenim corda”. La Ilustració Catalana, núm. 186. Barcelona. 15 d’abril de 1888.
-      ORRIOLS, Xavier. “Catalunya i la música al carrer”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      PI, Joan, i RIUS, Miquel. “Els sobrenoms populars de persones i cases de la vila”. Revista El Llaç. Molins de Rei. Gener de 1991.
-      PLA, Josep. “La sardana ha triunfado”. Destino, núm. 1985. Barcelona. 16-22 d’octubre de 1975.
-      QUINTANA I FONT, Artur. “El parlar de la Codonyera. Resultats d’unes enquestes”. Estudis Romànics, volum XVII. Barcelona. 1986.
-      RÀFOLS, Antoni. Tratado de la sinfonía. Oficina de Rafel Compte. Reus. 1801.
-      ROMEU I FIGUERAS, Josep. Les nadales tradicionals. Estudi i crestomatia. Editorial Barcino. Barcelona. 1952.
-      ­ROMEU I FIGUERAS, Josep. “Influència de la lírica gallega en la catalana, particularment la tradicional”, dins de Recerques d’etnologia i folklore. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2000.
-      ROSSICH, Albert. "La literatura catalana entre el Barroc i el Romanticisme". Revista Caplletra, núm. 9. València. Tardor de 1990.
-      ­ROUCH, Pierre. Web pròpia d’aquest luthier gascó. http://www.bouilleurdesons.fr/. 2014.
-      SANS, Cesc. “Molts noms per a un instrument”. Revista Caramella, núm. XI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2004.
-      SANTANA, Galdric. “El sac de gemecs”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2001.
-      SERRA, Antoni. “Leopoldo Hohenzolern Sigmaringen”. La Campana de Gràcia, núm. 10. Barcelona. 10 de juliol de 1870.
-      SUBIRÀ, Josep. “Una Nadalenca catalana. «Divertimento espiritual»”. Revista Musical Catalana, núm. 265-266. Barcelona. Gener-febrer de 1926.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.
-      VIDAL I VALENCIANO, Gaietà. “L’advocat de peu de marge, ó conseller de secá”, dins Calendari Catalá del any 1870. Barcelona. 1869.
-      VIDAL I VALENCIANO, Gaietà. Rosada d’estiu. Llibreria d’Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1886.
-      VIGO I RABASA, Enric. Records de les danses antigues de la meva terra (1912). Edició a cura d’Ignasi Ros Fontana. Garsineu Edicions i Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Tremp. 2020.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.

Entrada modificada el 7.2.2024

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada