dimarts, 5 de juliol de 2011

Per què "sac de gemecs"? La cosa fa el nom (II)

Tractarem en aquesta entrada d’un aspecte concret dels diversos noms coneguts per al sac de gemecs. Ens concentrarem a cercar en les obres lexicogràfiques conservades al llarg dels segles tres termes, els considerats actualment d’ús culte o estàndard: gaita, cornamusa, sac de gemecs. El resultat de la recerca, ordenat cronològicament, és el següent.

1489. Liber elegantiarum latina et valentiana lingua, de Joan Esteve, notari valencià. Pot ser datat el 1472 per la seva dedicatòria, fet que el converteix en el primer diccionari d’una llengua romànica. Esmenta la paraula “Gayta”, però no per referir-se a l'instrument sinó a un bastó o vara ("Podium: scipio.nis"). Els únics músics citats són els "Ministres o sonados de chirimilles" ("Musici tibicini").

1502. Vocabolari molt profitós per apendre lo catalan alamany y lo alamany catalan, anònim, imprès per Joan Rosembach, de Perpinyà. La seva particularitat és que no hi apareix el llatí tot i ser d’una data ben reculada. No hi ha cap referència a la cornamusa, sí a d'altres instruments (hi consta la trompeta, l'arpa, la viola, el llaüt, l'orgue i la campana) i a la persona que fa música: "Lo sonador".

1507. Vocabularius Aelii Antonii Nebrissensis, de Gabriel Busa. És una adaptació, la primera en el temps, del diccionari castellà d'Antonio de Nebrija. Hi consten l’entrada “Cornamusa” ("Strument de musica. Vtriculus", "La mateixa en grec, ascopa") i “Cornamuser” ("Lo qui la sone. Vtricularius", "En grec, ascaules"). A la part de llatí consten “Vtriculus” ("Bota o bot petit") i “Vtricularius” (“Lo cornamuser”).

1575. Thesaurus puerilis SIVE Ars interpretandi Latina verbis Catalanicis, d'Onofre Pou. Aquesta obra va tenir un gran prestigi i va ser adaptada a l’espanyol amb nombroses reedicions. Els termes estan ordenats temàticament, no alfabèticament. En l'apartat dedicat a "De representar y dançar, lluytar, voltejar" esmenta els diversos instruments que hi fan la música ("flauta", "trompeta", "corneta", "pandero" i "sonajas"), entre els quals hi ha la cornamusa. Concretament diu: "La cornamusa. Vtriculus", "Lo qui sona la cornamusa. Vtricularius", "Les flautes de la cornamusa. Tibia, vtriculares".

1611. Tesoro de la lengua castellana o española, de Sebastián de Covarrubias. Tot i ser un diccionari del castellà, el recollim aquí per constatar l'antigor del terme gaita en aquest idioma, absent en les obres lexicogràfiques del català com a terme estàndard fins al s. XIX, i per l'esment que fa de les "gaytillas de Barcelona". A l’entrada “Gayta” hi diu: "Instrumento conocido de el odre, y la flauta de puntos con los bordones, uno de los que se tañen con ayre, dichos cerca de los Griegos pneumoneuticà. Dixose gayta de gayo, que como queda dicho vale alegre, y lo es este instrumento en su armonia, y tambien por la cubierta del odre, que de ordinario es de quadrillas, y escaques de diversos colores. Diego de Urrea dice ser nombre arabigo, gayterem, de el verbo gayete, que significa incharse, y ponerse colerico. Refierese al odre, porque para que suene la gayta es necesario dar ayre al odre, lo qual se haze, o con la boca, o con unos fuellecillos que traen, y los menean con el brazo izquierdo, atandolos por cima de el codo: y por razon de este odrecillo llamaron los Latinos à los gayteros utricularios, y los Franceses, y Italianos llaman à la gayta corna musa." A l’entrada següent, “Gayteria”, hi diu: "El vestido de diversas colores que no estan bien al que las trae. Dixose por la cubierta que ordinariamente ponen al odrecillo de la gayta de muchos colores. || Las gaytas Zamoranas tienen nombre en España, y las gaytillas de Barcelona." A l’entrada “Cornamusa” hi diu: "Cierto instrumento musico, a modo de gaita, de que usan los villanos de la campaña de Roma y Napoles, Tibia utricularis, Graecê askaylos."

1637. Fons verborum, et phrasium ad iuventutem latinitate imbuendam, ex thesauris variis derivatus, d'Antoni Font, jesuïta. Adaptació al català del Thesaurus verborum ac phrasium castellà-llatí del jesuïta segovià Bartolomé Bravo. Inclou unes regles d’ortografia del català que en Joan Solà considera com “la primera ortografia catalana coneguda”. Esmenta la cornamusa ("Cornamusa. Vtriculus") i el cornamuser ("Cornamuser, que la sone. Vtricularius. Ascaules").

1640. Dictionarium seu Thesaurus, Catalano-Latinus verborum, ab phrasium, de Pere Torra. Adaptació també al català del Thesaurus verborum ac phrasium castellà-llatí del jesuïta segovià Bartolomé Bravo. Recull transcrites les regles d’ortografia del català d’Antoni Font. Va gaudir d’una difusió grandíssima i de moltes reedicions, en contrast amb l’obra de Font. Recull les entrades “Cornamusa” ("Vtriculus") i “Cornamuser” ("Sonador della. Alcaules, pitaules, camptaules, vtricularius").

1642. Dictionario castellano. Dictionaire françois. Dictionari catala, de Pere Lacavalleria. Tipògraf aquità. És més aviat un manual de conversa però té un glossari de mots comuns. Inicia la tendència a prescindir del llatí. Ni rastre de l'instrument, l'únic terme musical que recull és "Menestril" (en castellà "Tañedor", en francès  "Manestrier").

1696. Gazophylacium Catalano-Latinum, dictiones phrasibus illustratas, ordine literario comprehendens, cui subjicitur irregularium verborum elenchus, de Joan Lacavalleria, imprès pel germà, Antoni, tots dos fills d’en Pere, autor del diccionari anterior. Amb la intenció d’ampliar el diccionari del pare, l’autor acaba completant un vastíssim diccionari, el considerat més important fins al de Labèrnia, del s. XIX. Hi esmenta la paraula "Cornamusa": "Instrument de música. Hic Vter, tris. Hic Vtriculus, li. Vtriculus canorus. Vtriculus sonorus. Vtriculus symphoniacus. Vter canorus, Vter sistulatorius. Tocador, ò sonador de cornamusa. Hic Vtricularius. Hic Vtrarius. Vtricularius symphoniacus." També hi esmenta la paraula "Gayta gallega": "Instrument de música. Rotata fidis, (is.) Rotata sambuca, (ae). Trochleata fidis. Rotati ? sambuca (ae). Tocar la gayta gallega. Sambucâ canere. Tocador de gayta gallega. Hic Sambucinen, inis. Sambucâ caneus, (tis.). Tocador de gayta gallega. Haec Sambucistria, ae."

1764. Diccionario valenciano-castellano, de Carles Ros. Està considerat com el primer diccionari modern del valencià. Ni rastre de l'instrument.

1771. Promtuario trilingüe, de Josep Broch. És el diccionari relatiu al francès més important des del de Pere Lacavalleria i és de gran interès lexicogràfic per la gran quantitat de termes que aporta. Els termes estan ordenats temàticament, no alfabèticament. Ni rastre de l’instrument, entre d'altres instruments sí que esmenta el “fluviol”, diferenciat de la “flauta”.

1803-1805. Diccionario catalán-castellano-latino, de Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Juglà. Està publicat amb la intenció de facilitar als catalans l’aprenentatge del castellà. Recull “Cornamusa”, “Gayta” i “Sac dels gemegs”, aquest últim com a vulgarisme. L’entrada principal és “Gayta” ("Sac dels gemegs. Gayta. Tibia utricularia."); “Cornamusa” ("V. Sac dels gèmègs, gayta.") i “Sac dels gemegs” ("s. m. vulg. V. Gayta.") remeten a "gaita". També recull “Cornamuser”: "Qui sona la cornamusa. Gaytero. Utricularius."

1839. Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià, de l'anomenada Una Societat de Catalans (Miguel Anton Martí, Lluís Bordas i Joan Cortada). L’entrada principal és “Sac dels gemègs”: "Instrument músic compost de un bòt que tè agafadas algunas flautas ab sòs foradets en los cuals se col·locau los dits pera sonar, introduind lo vènt per un canó que tè lo bòt al cap de munt. Gaita. Tibia utricularis. Musette, cornemuse. Cornamusa, musa, piva." Té dues entrades més, secundàries, que remeten a aquesta: “Gaita” i “Cornamusa” (“Cornamusa” remet a “Gaita” i aquesta a “Sac dels gemègs”). Pel que fa al músic només recull “Cornamusèr” i remet a “Gaitèr” però després aquesta entrada no existeix.

1840. Diccionari mallorquí-castellà, de Pere Antoni Figuera, franciscà. És el primer diccionari que es publica sobre el mallorquí. Hi recull els termes "Xaramias" ("f. pl. Instrument músic de buf compóst de un odrèt, etc. Gaita gallega"), "Xaramier" ("m. El qui sóna sas xaramias. Gaitero) i "Gray" ("m. La fláuta de xeremias. Flauta de gaita). També recull el terme "Cornamussa" però amb l'accepció "Trompeta llárga. Cornamusa".

1839-1840. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana y llatina, de Pere Labèrnia. És el primer diccionari elaborat amb rigor científic i se’l considera el diccionari de la Renaixença i l’obra lexicogràfica més sòlida fins a la de Pompeu Fabra. Pel que fa a l'instrument, recull els termes "Gayta" ("f. Sach dels gemechs. Gayta. Tibia Utricularia"), "Cornamusa" ("f. Gayta") i “Sach dels gemechs” ("fam. Gayta"). Pel que fa a l'instrumentista, recull els termes "Cornamuser" ("m. Gayter"; després el terme "Gayter" no apareix) i “Juglar de cornamusa” ("ant. Lo qui toca la cornamusa ó gayta. Gaitero. Ptriatlaricos, ii"). En aquest últim cas, el que és curiós és que no hi ha inclòs cap altre tipus de joglar, aquest és l’únic.

El diccionari de Labèrnia va ser augmentat el 1864 per una "Societat de literats, cultivadors de la llengua catalana" i fou el diccionari de capçalera fins a les grans obres lexicogràfiques del s. XX. Aquests diccionaris més recents ja són més fàcilment consultables i, per tant, no en farem esment aquí. Són els següents:

# Pal·las. Diccionari català-castellà-francès, d'Emili Vallès (Pal·las, Barcelona. 1927)
# Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll (1930-1960)
# Diccionari general de la llengua catalana, de Pompeu Fabra (Catalònia, Barcelona. 1932).
# Gran enciclopèdia catalana (1968-actualitat)
# Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines (Curial, Barcelona. 1980-1991)
# Diccionari de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans (Edicions 3 i 4, Edicions 62, Editorial Moll, Enciclopèdia Catalana i Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Barcelona, Palma de Mallorca i València. 1995). (Segona edició: Edicions 62 i Enciclopèdia Catalana, Barcelona. 2007)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada