Rafel d'Amat i de Cortada
(1746-1818), cinquè baró de Maldà, va néixer i va viure la major part de la
seva vida a Barcelona (amb un interval llarg en anys per raó de la invasió
napoleònica). D'una vida discreta, sense notorietat ni rellevància buscada, la
seva obsessió va ser bolcar en lletra les anècdotes del dia a dia que anava
recollint en una immensa obra miscel·lànica, el Calaix de sastre, seixanta volums escrits pràcticament sense interrupció
entre el 1769 i el 1816 i mai publicats completament. Amb un estil molt
personal i sense cap altre objectiu que gaudir de l'escriptura i fer gaudir de la
lectura la gent més propera, el resultat final, però, és una de les obres
cabdals de la literatura catalana, per qualitat i quantitat, i una obra
imprescindible per copsar al detall la vida a Barcelona, i altres contrades
que el baró visitava, en un període de temps llarguíssim.
No és estrany, doncs, que l'obra
del baró sigui fonamental per fer un seguiment de la presència del sac de gemecs a
diverses zones geogràfiques de Catalunya en el pas del segle XVIII al XIX, un
moment en què el sac ha deixat d'estar present en les formacions de música
culta per recloure's en usos folkloritzats o en contrades rurals, on encara és
protagonista musical en els balls i danses tradicionals. El baró explica que
vers el 1770 els propietaris rurals ja canviaven de gust i arraconaven els
instruments i les melodies tradicionals fins aleshores per un tipus de dansa i
instrumentació més modernes, pròpies de la gran ciutat. Així, totes les viles del
voltant de Barcelona ja empren instruments de corda per fer els saraus, quan
vint anys abans empraven el sac de gemecs, les xeremies o el
flabiol i tamborí. Només a les àrees allunyades de grans ciutats i a pobles
petits es continuen emprant aquests instruments (per exemple, a Albons, a Pineda
o a Santa Maria de Vilalba). De vegades, avançats els anys, contraposa
figuradament el sac de gemecs als instruments moderns, com els de corda, amb la
intenció de comparar una cosa vella o una situació antiga a una altra de nova o
actual, en la línia del que farà unes dècades més tard Joaquim Rubió i Ors als
seus escrits literaris. També ocasionalment compara el sac de gemecs com a
model d’instrument antic amb d’altres més moderns o actuals en un sentit
qualitatiu favorable als nous. Ja en la seva època de maduresa i vellesa
utilitza el sac en sentit figurat, en metàfores focalitzades en els gemecs
propis de l’instrument.
En aquest sentit, doncs, els
escrits del baró són una mostra molt valuosa per entendre el procés històric que
segueix el sac de gemecs en una època clau, la segona meitat del s.
XVIII, moment en què el sac surt definitivament de l’àmbit de la música en voga i
inicia el seu darrer camí com a instrument popular. A Barcelona, per
exemple, ja no es troba en les formacions de música de la ciutat, on triomfen
els instruments de corda de gust francès, originàriament italians, i els nous
instruments de vent desenvolupats recentment. A la seva ciutat el baró només
pot observar la presència del sac en situacions folkloritzades com
l’acompanyament dels gegants per Corpus o la rifa dels porcs anual de Sant
Antoni. Fora de Barcelona, en àmbits rurals, encara troba l’instrument en un ús
més general, però ja en mans de músics de caire popular. A les seves oïdes, a
més, la sonoritat del sac ja no és agradable: el gust estètic ha canviat
definitivament.
Pel que fa a aspectes més
concrets sobre la informació que reporta el baró de l’instrument, al llarg de
la seva vida el veu combinat en formacions ben diverses, moltes vegades
únicament amb el seu inseparable company el flabiol i tamborí, d’altres amb
l’afegit de xeremies o en grups més variats, com per exemple violins i
contrabaix. Sembla que distingeix clarament l’existència de dos instruments de
bot, l’un el sac de gemecs tradicional i l’altre la gaita (també parla de la
gaita o gaita gallega com a dansa). Pel que fa al nom que empra per referir-se
al sac, és prou variat tot i que predomina el barceloní sac de gemecs, que amb el temps arriba a ser el principal als seus
escrits. També parla de cornamusa i
de criatura verda i, fins i tot, de gaita com a genèric.
Com a detall final, és
interessant recordar també que el baró esmenta un parell de vegades els Pedrosa,
la nissaga de torners constructors d’instruments de vent de fusta, entre d'altres sacs de gemecs. Els coneix
perquè els Pedrosa tenen la torneria a una botiga propietat de la família
Amat.
Tot seguit es reprodueixen ordenats
cronològicament els fragments en què el baró esmenta l’instrument.
1770. Al primer volum del
manuscrit intitulat Festes i viatges,
el baró esmenta el sac de gemecs quan descriu la festa major de Sant Just
Desvern de 1770: “En aquella plasa de Sant Just bellament resonàban las
trompas, y no de ningun orga, entrant-hi los demés instruments de viola y
violins, ben diferent música de vint anys atràs, que se reduhia ab cornamusas,
sachs de gemechs o criaturas verdas, xirimias, fluviols y tamburinos, que dels
tals ya no se’n veya rassa ni pols, puix que los han dexat per las dansas dels
ampurdanesos, gent de Urgell y Zagarra, per los que fan ballar als gegants per Corpus y per los de la olla dels pobres
de la presó en Barcelona per Carnastoltas. Vuy dia los senyors agrícolas de per aquí se’n van pujant
com un carabassé, pués lo gust modern y lo luxo lus comensa ya agradar.” El
baró parla de l’Empordà, l’Urgell i la Segarra, a part de Barcelona, com a llocs on
encara es toca el sac de gemecs perquè és el que coneix i el que ha viscut: són
contrades on té possessions. En una altra versió del text el baró concreta més
la part final: “[...] la gent del camp de vuy en dia gústan ya de lo més esquisit en
quant a música y en tot lo demés de menjar, calsar y vestir.” Va redactar-ne
també una versió en castellà: "En quanto a la música, ya no se ohían los
tamboriles, gaytas, ni cornamusas; los quales instrumentos quedaban
arrinconados ya por viejos, cambiándoles en violines, violón y trompas. Pues la
gente de campo de hoy día, ya van saboreando un poco la música moderna y el
bello gusto en punto a trages, comidas y bebidas. En semejantes festividades
nadie es pobre; sí que gástese todo y échase por la ventana.”
1780. En un altre manuscrit
miscel·lànic, el baró esmenta una mitja cobla en una visita que fa el 1780
a Albons, una de les seves possessions: “A so de criatura verda, fluviol y
tamborino, tota la tarde que duraren baix a la plasa las ballas (que en Albons
dihuen).”
1781. Al mateix manuscrit de Festes
i viatges torna a parlar del sac de gemecs quan reporta els instruments que
sonaren a la festa major de Pineda el 1781: “Quanta broma, que se podia tallar,
quantas músicas de fluviols, criaturas verdas, xirimias, gaytas, violins y
castañetas, ab diversas quadrillas de gent de l’Ampurdà, Selva de Gerona,
Calella, Canet, Mataró y altras, etc.!”
1783. Finalment, al Calaix de
sastre el baró esmenta repetides vegades l'instrument (des d'ara i fins al
final totes les referències són d'aquesta obra). Així, el 1783 recull una
possible tres quartans: “La tarda del dia 11 de juny, [...] Havent comparegut
llumenera en forma i dut candeles comprades allí lo masover, m’entretenguí un
rato ab l’escriptura; i mentres que hi posava algun pedacet, arribà a Can
Peixau una colla de segadors ab son «tiru-liru», el corn i criatura verda,
passant a fer-me ab mon beneplàcit una música pastoril. Jo els hauria regalat
peraquè se n’anessen a tocar una pavana als frares de Sant Jeroni,
despertant-los a cops de corns i flubiols.”
1793. En l’excursió que fa el
1793 al monestir de Montserrat, descriu la munió de gent que va trobar
aplegada a l’entrada amb aquestes paraules: “Arribats a la vora de la font, frente
del portal de entrada al pati del monastir, ya vérem a hòmens ageguts per allí
y donas en quadrillas, sense a molts hòmens y burros. Entrats dintre, hòmens y
donas a tot arreu fent tabola, burros y machos, gats y gosos, gaytes y
chirimies, cop de saltar y brincar, que
era un desori bulliciós.”
1794. A Badalona, parla de la
hipotètica presència d’una gaita en la processó de Sant Anastasi: “I antes, a
l’entrar al carrer de Baix, he vist bambolejar los draps dels gonfarons i de
les banderes, ab prou cúmulo de mariners, pescadors i etcètera. [...] Después,
venia lo sant en un curioset tabernacle de fusta pintada, jaspeada i dorada,
que portaven quatre jóvens ab garnatxes sobre de la jupa o jaleco. Tras del
tabernacle seguia la música d’uns pocs de violins, viola prou rància i una
gaita o què sé jo què!”
1799. Per la festa major de
l’Hospitalet, reporta dues gaites incorporades a la formació que posava música a
un sarau: “Luego d’haver-se anat Francisquet Macip, vaig oir ja un poc de
nyigo-nyigo i ronc de les cordes del contrabaix a templar-lo el músic,
disposant-se lo sarau colono en los
dos sexos, baix, a l’entrada, i luego
l’aplec que anava aumentant de lletges i boniques cares se n’isqué a fora, a
l’eixida, cerca de l’hort. I cop de ballar, tocant la cobla –los violins, un
parell de gaites, i lo Feló, lo contrabaix– contradanses, veient-se a molts
hòmens de la fadrinalla ab barretines vermelles i bastonet a la mà, [...]”
1800. Passejant per Barcelona, el
baró es troba un músic de carrer que sona el sac de gemecs: “Dia 30 de
novembre. [...] En est matí i tarda, ab tot del vent fred, penso que no haurà
deixat d’anar gent –la més de la plebeia, sent diumenge– al poble de Sant
Andreu de Palomar, sent sa festa major [...] Lo basileu o zafio, tot tocant lo sac dels gemecs o la cornamusa, que he
encontrat a dos quarts de dotze cerca de migdia, en lo caminal d’eixida del
passeig de l’Esplanada, com fent cap al Portal Nou, ab una pila de babaus
detràs, qui ho sap si també se n’haurà anat a divertir-se en Sant Andreu de
Palomar, i tot tocant-los lo sac dels gemecs arreplegar més d’un quarto i xavo;
estos que passen la vida bufant de galtes, ab to alegre i no gens declamatiu,
com lo bon senyor vicari general, ja notat, que bufa també en son sac de
gemecs, vull dir contant espècies fúnebres; figurant-me a un, imitador a
Heraclito, i l’altre a Demòcrito. Basta de xulada [...]”
1801. En un passeig pels voltants de
la torre d’en Peixau, propietat seva de Badalona, es troba un sacaire de la
zona: “Dia 19 de maig. [...] Continuant nostre passeig, impensada música nos ha
passat pel costat. Esta d’un montanyès tocant lo sac dels gemecs, que el feia
d’allò ben xiular, i eixordant-nos un poc al passar. Música, esta, de
treballadors, ab la de corns, al plegar sa feina [...]” El mateix any, per
Corpus, el baró esmenta la presència d’una mitja cobla per acompanyar els
gegants del Pi: “Dia 3 de juny. [...] Los gegants i gegantesses del Pi, grans i
xics, han passat a cinc hores pel carrer del Pi, ab un gran munt de xicots i
gent gran seguint-los, fent bulla i griteria pel carrer, portant sa música de
flobiol i tamborins, que és la música dels gegants, i lo gegantó, tot vestit de
currutaco, duia també vara en la mà, com los currutacos; quals venien de ballar
de Palàcio del General, senyor governador, seguint les cases dels senyors
obrers, sent los amos dels gegants, per fer-los l’honor ballant; com també los
de la ciutat, después de ballat davant dels senyors general i governador, fent
lo mateix a sos amos, los molt Il·ltres. regidors. A més d’estos, se m’ha dit
haver també eixits a ballar i passejar los de les parròquies de Santa Maria del
Mar i de Sant Cugat. Ab la música del flobiol i tamborino, en lo pas dels
gegants del Pi hi anava la del sac dels gemecs, o cornamusa, i sols les testes,
tot lo demés és nou, per no tenir antes los cossos a propòsit de la gegantessa
a gran, gegantó i gegantona, per vestir-los currutacos [...]”
1802. Torna a esmentar la
presència d’una mitja cobla per acompanyar els gegants del Pi: “Dia 16 de juny.
[...] Sens diligència feta per veure els gegants i gegantesses, eixit que he
hagut de casa a tres quarts de sis, los he encontrat a l’eixida a la Plaça
Nova, des del carrer de baix les Escales de la Seu. Estos, los del Pi,
caminant, saltant i donant voltes ab sa música de flubiol i sac de gemecs;
[...]” Dos dies més tard, en una altra processó, explica que gaites i sacs de gemecs
acompanyaven els gegants de Sant Cugat del Rec: “Dia 18 de juny. [...] En quant
a la professó del Corpus, avui divendres, de la parròquia de Sant Jaume, hi
anaven los gigantons del Pi i los grossos de la ciutat, caminant, ballant i
donant voltes, mentres que los dos gegant i gegantessa de Sant Cugat –que
sembla son traje un poc a la que hi
'nem de casa, és dir, ab traje
ordinari–, sens seguir professó, anaven saltant i ballant en esta tarda, com
així en lo passeig enrajolat de la Rambla, que, fora d’estos de Sant Cugat, no
n’he vistos a cap d’altres ballant sobre d’aquell enrajolat; ab prou broma de
xicots i gent gran tras dels gegants, ab ses gaites i sacs de gemecs. [...]”
1803. El baró esmenta la mitja
cobla que acompanyava la rifa dels porcs: “Dia 1 de gener. [...] A quatre hores
han passat pel carrer del Pi, cap al Pi i demés carrers, deu tocinos ab la
música de tres tocant la cornamusa, flubiol i tamborino, que seran los de
l’anunciada rifa per los pobres, baix l’administració ab real permís de la Junta
de Caritat.” El mateix any esmenta la gaita: “Dia 4 de juny. [...] En tals
funcions de bodes, bateigs i bons dies, la cegalla i no cegalla no es descuida
d’acudir a les cases a tocar-los sos violins, violes, dolçaines, clarinets i
gaites, per tocar un rigodon, contradansa i lo demés que ells saben; [...]”
1805. Torna a parlar de la
presència de la cornamusa per acompanyar els gegants del Pi i de la Ciutat per
la festivitat del Corpus: “Dia 19 de juny. [...] Los senyors gegants, grans i
xics, de Santa Maria del Pi i de la Ciutat, ab ses gegantesses i lo parell de
timbalers a cavall, ab cotes i draps vermells, ab los escuts grocs i vermells
de la ciutat [...], han fet la passada, i aixís pel carrer del Pi cap al Pi, ab
sa música de gaites, flobiols i tamborinos, com avisant a la gent [...]”
Sense possibilitat de datar-ho o localitzar-ho amb exactitud als escrits del baró, hi ha una altra referència seva sobre la presència del sac de gemecs com a acompanyant musical dels gegants del Pi. El baró explica que el seu veí Gaietà Matas, “currutaco dels fins”, va fer pujar a casa seva el “currutaco gegantó del Pi” i la “bonica i currutaca gegantona” per fer-los ballar amb la música de gralles i cornamusa i que, per aquest motiu, el gran saló de la casa Matas semblava “un betlem” per la gernació de gent que l’omplien.
1808. Esmenta l’instrument en el retorn a Barcelona de la reina d’Etrúria, possiblement no només en un sentit literal sinó també figurat: “Dia 24 de gener. [...] I la més gent
que he trobat era a la vora de la plaça de Palàcio, mes no vist a la senyora
reina d’Etrúria ni en lo mirador ni en algun dels balcons, sí baix la formació
d’un tablado per música en esta nit,
primera de lluminàries, casi totes oli, puix que la cera va molt cara i s’ha
d’estalviar, com tot lo demés, en tan miserables temps en què ens trobam;
traient forces de flaquesa molt cossos en el dia, en balls de màscara,
lluminàries, en molts gastos que es podien fer en obsequi de la senyora reina
d’Etrúria en temps de pau, tenint ara los més que tocar lo sac de gemecs.
[...]”
En efecte, aquell any comença a parlar del sac de gemecs en sentit figurat, com a imatge metafòrica de situacions no relacionades amb l’instrument: “Dia 2 de desembre. [...]
Trobant-se ja dies prou molestat lo pobre Jaume Sanoguera d’un cert gra, o
floronco, cerca de l’anus, fent-lo prou gemegar de veres; [...] I lo pitjor del
floronco fou haver-li passat a un vesper, que li era un agregat de floronco, i
així estos fer-lo més gemegar. [...]" "Dia 7 de desembre. [...] Lo
pobre Jaume Sanoguera (ab tot dels servicials donats al darrere lo Batista,
cirugià), son vesper si bé ha fluït i flueix prou matèria, se plany prou a
l’apretar-li lo cirugià peraquè ísquia tot, i així tocar son sac dels gemecs a
estones. [...]”
1810. Novament empra el sac de
gemecs en sentit figurat: “Dia 16 de juliol. [...] Novament fa tocar més los
sacs dels gemecs, a tots los senyors i demés hasendats, la providència emanada
del Consell de Regència, de tenir que cedir la mitat dels delmes pels
crescudíssims gastos de l’exèrcit i àdhuc l’altra mitat, que és compte de
compte a nostres flaques bosses a necessitar-se; [...]”
1811. En un moment en què els
catalans passaven un bon moment en la Guerra del Francès, contraposa
figuradament el sac de gemecs a altres instruments més moderns: “Dia 4 de
maig. En nostre passeig en les tardes Rafel i jo [...] solem trobar a dit pare
secretari lector Giralt, ab fra Martí, a la germana d’est pare secretari, i a
la Sra. alcaldessa donya Antònia Guinart i a la Sra. Maria Ignàsia Planella,
acompanyada de son querit germà don Pere, també lo Joan Moragues, de platxèria
tots i totes; no tocant, com sí antes del recobro del castell de Sant Fernando
de Figueres, nostres sacs de gemecs, pensant aviat poder ja tocar guitarres,
violins i flautes ab l’esperança de nostra total i segura llibertat i
independència de tots aquells tirans ab son jefe,
lo maleït corso Napoleon Bonaparte.”
El mateix any parla de la música anterior feta amb “gaites i xirimies” en contraposició amb l’actual
feta amb instruments més moderns, en una comparació qualitativa en favor
d’aquests darrers: “Dia 31 d’octubre. [...] Nit de xirinola ha estat en casa, i
no música de gaites i xirimies, sí que del sacaputxo, fugot, un violí i tres
clarinets dels músics Fieles Manresanos en l’aposento de l’alcova; que sent tan
bona música i bons músics ha sigut reclam per venir a oir-la molts senyors i
senyores de les cases de Pastós, Giblé i no sé de quins i quines més [...].”
1813 i 1814. Aquests dos anys, cap al final de la Guerra del Francès, empra profusament el sac de gemecs en el mateix sentit figurat que anys anteriors: “Dia 17 de març
[de 1813]. [...] podent-se dir altra de l’aflicció que ens és general en
Espanya, per lo que tothom toca sos sacs dels gemecs, i ara que ens el fan més
tocar eixos perversos irreligionaris lliberals diputats de les Corts [...]”
“Dia 26 de maig [de 1814]. [...] Regositjan-nos-en ben tots i així retirats
tots los sacs de gemecs causats de l’aquell inic bàrbaro i cruel Napoleon
[...].” “Dia 12 de juny. [...] reinant lo bon humor i alegria, que no la podíem
disfrutar sis mesos atràs per les tristes circumstàncies que ens feien tocar
los sacs de gemecs i els flatos no ens estaven quiets en el ventre [...]” “Dia
8 d’octubre. [...] i com ara ja no hi ha la inquietud de francesos i demés
brivons i dels nostres, tot quant menjam nos fa molt bon profit al ventre i
ninguns tocam, com sí antes, los sacs de gemecs [...]” “Dia 26 de novembre.
[...] podent-se dir de don Pere, com de mi vàrios han dit, haver-se tornat més
jove, manifestant-ho son rostro més gras i colorat, alegre, com a tots nos
succeeix, d’haver pogut tornar a Barcelona i a nostres cases ab salut i
alegria, ja no tocant los sacs dels gemecs, com sí mig any atràs [...]”
Just acabada la Guerra del
Francès, la primavera de 1814, reapareix l’instrument real, en les
circumstàncies de represa d’activitat en general, quan el baró s’està a les
possessions dels Amat a Santa Maria de Vilalba, de retorn a Barcelona: “Dia 28
de maig. [...] En celebració d’est dia diumenge de Pasqua de Pentecostès, tan
alegre de ser ja nostra Barcelona, en la tarda, hem tingut música de dos
violins i fer-se sarau baix a l’entrada [...]. I después de ja no tocar violins
los músics, han vingut altres ab flautes pastorils i el sac dels gemecs altre o
la criatura verda. [...]” Uns mesos més tard, de visita aquest cop a la mateixa
localitat de Santa Maria de Vilalba, torna a aparèixer l’instrument: “Dia 16
d’octubre. [...] Lo jovent en ballar alguna contradansa, mes ab música pastoril
de flabiol i cornamusa, no havent estat, com en lo passat diumenge, de violí i
viola, eixordant-nos prou baix en l’entrada la cornamusa o el sac de gemecs,
que ens temíem tornar-los a tocar, com llavores que teníem als gavatxos [...]”
1815. El baró recorda
l’experiència de l’any anterior a Santa Maria de Vilalba quan ha de donar
exemples del tipus diferent de música que hi ha en aquella localitat i a
Barcelona: “Dia 23 d’agost. [...] Jo no tinc l’humor, en aquest any, d’anar a
diversions a fora, tenint-les ja dintre de Barcelona, i en la quietud de mon
aposento en llegir coses amenes de mos divertiments i en tocar lo fuertepiano o la viola, que no allí, en
aquella casa de Vilalba, que seria bona per un cartoixo, no oint-se altra
música que la del sac dels gemecs o d’un violí i guitarra no ben trempats per
alguns d’aquells mossos [...]”
 |
| Palau Maldà (font: Wikipèdia) |
Fonts
-
AULADELL I SERRABOGUNYÀ, Joan. El Paga-li, Joan. Ball del Vano i el Ram de Sant Cugat del Vallès. Viena Edicions. Barcelona. 1997.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum primer: 1769-1791).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum segon: 1792-1794).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum quart: 1798-1799).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1990.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum cinquè: 1800-1801).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum sisè: 1802-1803).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum setè: 1804-1807).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum vuitè: 1808-1810).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1996.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum novè: 1811-1812).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1999.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum desè: 1813-1814).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum onzè: 1815-1816).
Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-
BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Miscel·lània
de viatges i festes majors, edició a cura de Margarida Aritzeta.
Editorial Barcino. Barcelona. 1994.
-
CURET, Francesc. Visions barcelonines. 1760-1860. Costums, festes i solemnitats. Volum IX. Ed. Dalmau i Jover. Barcelona. 1957.
Entrada modificada el 6.2.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada