dijous, 28 de juliol de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Víctor Balaguer

Víctor Balaguer (1824-1901) fou polític, historiador, poeta i dramaturg. Com a polític fou un liberal i un progressista apassionat, i arribà a ser ministre amb el rei Amadeu, amb la Primera República i al govern de Sagasta. Com a historiador no fou un investigador erudit, sinó un divulgador romàntic del passat històric de Catalunya, i hi barrejava fets reals i llegendes, amb una forta intenció nacionalista. La seva interpretació històrica, però, no és tradicionalista sinó inspirada en idees liberals. Com a poeta i dramaturg escrigué en castellà i en català, gairebé sempre al voltant de la temàtica històrica o nacional.

Podem trobar tota la seva obra poètica en català als dos volums de Poesías catalanas (1892). Aquí hi podem trobar els llibres Lo Trovador del Montserrat (1861) i Esperansas y recorts (1866), juntament amb altres poemes esparsos elaborats al llarg de la seva vida. El sac de gemecs apareix esmentat a diversos poemes:

XX Albada

Respirant amor y vida,
ja lo mon s’ha despertat.
¿Qué fas en ton llit dormida,
quan ja l’alba ha despuntat?
Per devall de ta finestra,
cap á las planas vehinas,
ab sas gaytas y bocinas
ja han passat los dalladors,
y se veu á la oreneta
crusar l’espay voladora,
umplint lo cel llums d’aurora,
raigs de sol, cants d’aucells, perfums de flors.
Devall de ta finestra, que ab sòn dosser amaga
un hermós arbre florit,
sos petitets vetllantne, lo bardo de la ubaga
ha passat cantant la nit.

[...]” (dins “Lo llibre del amor”)


XXIII Albada

Ja han fugit las estrelletas,
ja la lluna s’esmortuheix
devant l’alba purpurada
ab que s’engalana ’l cel.
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

¿Sabs per qué las estrelletas
ab tanta pressa han fugit?
Per no trobarse ab tos ulls
y haverse d’engelosir.
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

Ja es hora, ma dolsa aymía,
ja es l’hora de despertar.
Ab la fresca del matí
pujarém á Montserrat.
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

Tot pujantne la montanya,
sentirém als aucellets
com cantan, posats alegres
entre la terra y lo cel,
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta!

Y tot remuntant la serra
entre ’ls cants dels rossinyols,
jo ’t diré: «Tu n’ets ma vida;»
tu ’m dirás: «Jo sò ton cor.»
¡Vía sus, que la gayta sona
cantant l’albada!
¡Vía sus, que ja en mitj las selvas
canta la gayta! (juliol de 1860, dins “Lo llibre del amor”)


IV Albada

Ja la fosca fuig depressa
devant la llum, que es la vida,
y la montanya ’ns convida
ab sa dolsa soletat.
Ja apunta la llum del día,
ja apunta la matinada.
Cantáu l’himne de l’albada,
rossinyols del Montserrat.
Casta madona,
perla dels cels,
tens per corona
punyats d’estels;
ets de la terra
l’ángel de pau;
dalt de la serra
tens ton paláu.
Ab gayta y tamborino
y ab brancas á las mans,
los cors plens d’alegría,
los gonfanons alsant,
pujém, pujém, ninetas,
pujém á Montserrat.

Salut, penyas capritxosas,
montanyas enmarletadas,
hont ab veus apassionadas
y de flors entre bressols,
tendres cántichs de ventura,
dolsos himnes á María,
entonan de nit y día
enamorats rossinyols.
De l’alta serra
d’un mont altíu,
áliga santa,
n’has fet ton níu.
Son ta rosada
perfums de flors,
forman ta albada
suspirs de cors.
Ab gayta y tamborino
y ab brancas á las mans,
los cors plens d’alegría,
los gonfanons alsant,
pujém, pujém, ninetas,
pujém á Montserrat.

Salut, Verge de la serra,
font de mel y de dolsura,
consol etern de ventura
pels pobres desheretats.
A ton front lo cel espléndit
un dosser d’estels li dòna;
á tos peus, casta Madona,
s’estrellan las tempestats.
Ets dels que ploran
llum y conhort,
dels que t’imploran
salut y port.
Brillant planeta
n’es de pietat
la Moreneta
de Montserrat.
Ab gayta y tamborino
y ab brancas á las mans,
los cors plens d’alegría,
los gonfanons alsant,
pujém, pujém, ninetas,
pujém á Montserrat.” (dins “Lo llibre de la fe”)


En aquests tres poemes citats apareix el sac de gemecs com a figura incidental o secundària, en el seu paper d’instrument musical, i sempre esmentat amb el terme “gayta”. En canvi, Balaguer titula un poema del seu recull Esperansas y recorts amb el nom “Lo sach dels gemecs”. Hi esmenta que el sac de gemecs acompanyava els gegants i els porcs per Sant Antoni i empra el sentit del gemegar propi de la cornamusa com a queixa per una situació política que no li agrada. En aquest sentit l’instrument pren en aquest poema una dimensió més enllà del seu paper musical fins a esdevenir un símbol del que havia estat Catalunya en els temps pretèrits en contraposició amb la decadència en què viu en el temps de l’autor.

XXIV Lo sach dels gemechs

Ab los porchs de Sant Antón
y ab los gegants se passeja
lo sach dels gemechs que un día
passejava ab las banderas
de las patrias llibertats,
de la patria independencia.

—¿No sentíu? ¡Es la Tomasa!...
Crida á somatent y guerra.
¡Que visca la patria, y muyran
los qui al Rey mal aconsellan!
—Ab veu de pública crida,
per carrers y plassas feta,
ja ’ls gremis ab llurs penons,
ab llurs penons se congregan.
—Lo penó dels ciutadants
ja l’han tret á la finestra
ab gran remor de timbalas
y ab gran ressó de trompetas.
Veníu aquí tots los gremis,
que ja n’han tret la bandera;
que ja la plassa de gent
de gom á gom está plena,
y ja ’l conceller en cap
ab sa gramalla vermella
vingué per passarne mostra,
mostra de la Coronela.
—Sach dels gemechs, canta, canta,
que ja lo poble ’ns espera
y tu ’ns acompanyarás
ab tas tonadas de festa
á passejar pels carrers
las enflocadas banderas.
Mes avuy que ab los porquets
de Sant Antón se passeja,
no canta ’l sach dels gemechs,
no canta, nó, que gemega!

¡Si ’n eran días ¡Dèu mèu!
si ’n eran días, si ’n eran,
si ’n eran días aquells
de gloria sobrant per vendre!
N’eran tals, que mès semblavan
jorns de festa que de guerra.
Los concellers á cavall
ab sas gramallas vermellas;
los cavalls tots adressats
ab paraments y cubertas,
ab escuts en lo pitral
y ab sella armada y testera;
los veguers ab massas altas;
los patges ab las senyeras;
lo gonfaloner armat
punt en blanch, á so de guerra;
las confrarías alsant
sas may vensudas banderas
ab orlas d’or y de plata
y ab flocaduras de seda;
lo poble cridant: ¡Vía fòs!
al toch del seny de la iglesia,
y precehint al veguer,
ab manyochs de teya encesa;
y per plassas y carrers,
per balcons y per finestras,
cridant tothom: ¡Princeps namque!
y galejant las donzellas,
y renillant los cavalls,
y ventejant las banderas,
y relluintne las armas,
que n’era cosa de veure,
y ’l sach dels gemechs cantant,
cantant sos himnes de festa.

Y avuy, quan ab los porquets
de Sant Antón se passeja,
no canta ’l sach dels gemechs;
no canta, no, que gemega!

¡Ay, que passats son los temps
de ta omnipotent grandesa,
Catalunya, mare mía,
viuda de la independencia!
Trossejaren de tos avis
las veneradas senyeras,
per má del butxí cremaren
las llibertats de la terra,
y ab los porchs de Sant Antón
y ab los gegants se passeja
lo sach dels gemechs que un día
passejava las banderas
de las patrias llibertats,
de la patria independencia!” (desembre de 1863, dins “Lo llibre de la patria”)





Fonts

-      BALAGUER, Víctor. Poesías catalanas. Barcelona. 1892.
-      DIVERSOS AUTORS. Gran enciclopèdia catalana. Barcelona. 1968-actualitat. Entrada de Josep Benet i Morell dedicada a Víctor Balaguer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada