dijous, 11 d’agost de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Jacint Verdaguer

Mossèn Jacint Verdaguer (1845-1902) féu de la matèria tradicional i del llegendari propi del país tema per a l'alta literatura dins del marc de la poesia romàntica. Certament, una de les màximes influències poètiques li vingué donada per les maneres de fer pròpies de la cançó tradicional i pels mites i personatges de les rondalles i les llegendes. Verdaguer era un gran coneixedor de la poesia popular, ja de jove es dedicà a aplegar el material que tenia al voltant, començant per les cançons que la seva mare cantava, i al llarg de la seva trajectòria literària sempre hi trobà una font d'inspiració.

Pel que fa al nostre instrument, tenim indicis que fan pensar que bé podria tractar-se d’un dels seus instruments musicals preferits. En Joan Amades explica que ja de ben jove Verdaguer es delia per escoltar com el cornamusaire Rodríguez, de Sant Julià de Vilatorta, sonava el sac de gemecs. En el seu escrit tardà “Lo cornamusaire”, reproduït més avall, el mateix Verdaguer recordava amb nostàlgia, en sentir un gaiter gallec tocar la gaita a la Rambla, les sonades de cornamusa de la seva infantesa:

"No sé si n’hi hauria algun que ploràs, mes a mi aquella estranya i melancòlica harmonia me feia tornar als temps ditxosos de la infantesa, me retreia los senzills contrapassos de la plaça del meu poble i el vell cornamusaire de gambeto i barretina vermella que aclucà los ulls sense que ningú volgués aprendre son ofici; me recordà mos pares i germans, que al cel sien, i mos companys que jauen a prop d’ells, en lo mateix cementiri, i em vingueren les llàgrimes als ulls."


Al llarg de la seva obra són diverses les aparicions del sac de gemecs. La primera referència la trobem als poemes "La nit de Sant Joan" i "Les collidores" (aquest segon dins Amors d’En Jordi i Na Guideta), tots dos de 1865 però que no apareixerien publicats fins al 1925 en el volum anomenat Jovenívoles. Primeres poesíes de un fadrí de montanya.

"La nit de Sant Joan

"[...]

Refilen pels camins
les colles jornaleres,
tot anant a ses cases,
tot venint de ses feynes;
ahuquen los pastors
per conques y cingleres
y'ls vaylets que, cercant
cuques de llumeneta,
troben que'ls esporuguen
papes y coses negres.
S'ouen los alarits
y rialles feréstegues
qu'al cim de Pedraforca
llancen les bruxes velles
ballant ab sos marits
de cara escardalenca.
Refila'l floviol,
plora la noya verda,
l'aviram escatayna,
lladra'l cà, l'anyell bela,
canten grills y granotes,
tiren les escopetes,
y un cant bell, bé que rústech,
per tot arrèu s'axeca,
qu'a nit per tot arrèu
se lloa y se festeja
a Sant Joan, patró
dels fadrins y donzelles.

II

–Eh... vaylet, vés a casa,
èntra a la cuyna y vèges
d'haver la cornamusa
qu'en una estaca penja,
puix mentres calam foch
al feix de romagueres,
d'argelagues y bruchs,
d'arbossos y d'estrepes,
de l'era en lo bell mig
vós, eugasser, si us pleya,
començarèu d'inflar,
qu'hem de ballar aquella.–
Açò diu Na Lluisa,
del Pujol la més tendra,
pus en lo poch ò mólt
que sia de part seva
vol festejar al Sant
per qui avuy se fa festa,
a Sant Joan, patró
de fadrins y donzelles
perquè si bé'l complau,
perquè si bé'l festeja,
potser li donarà
lo que febrosa cerca:
un marit que de dolç
ne fos com una bresca,
com deurà ser aquell
que té s'ànima en pena.
Ja del eral en mig
s'encén lo feix de llenya,
cruix lo ginebre vert,
lo grèvol espetega
y com roig gamfaró
la flamarada oneja
y a glopades al cel
puja la fumarel·la.
Les noyes y fadrins
al voltant s'afileren
a punt de fer un pich
d'ayrosa bolanguera.
La cornamusa s'infla,
tot inflantse gemega
y a sos gemechs les nines
fan saltirons y gresca.

III

¡Oydà! La cornamusa
ja l'espignet axeca:
¡còm ne gronxen les nines!
¡còm ne saltironegen!
còm ne fan bellugar
les blanques espardenyes,
no tant com los peuets
bufons que les estrenen,
veyent que s'arremata
l'ayrosa bolanguera
y ab ella la fogassa
que ja no cruix com feya,
com gamfaró de foch
alçantse famolenca.
La darrera ramalla
que restava ja crema,
s'alça la flama al ayre
fent un estuf, y trèmola
s'arronsa poch a poch
y la foscor l'ofega,
ensenyant als minyons
per la volta darrera
les cares de les nines
ab sa claror placèvola,
los llaviets de sucre,
les galtes petoneres,
los bellugosos ulls
en que totjust se veyen.
Y mentre ells, que'l dalit
estar quiets no'ls dexa,
aplegades que són,
axís los diuen elles:
–Deu vos dó bona nit,
que s'ha acabat la festa;
a fins al any que ve
si no som casadetes.–
Y encenent manadets
de barballó y ginesta,
aubaga avall quiscuna
se'n va per la drecera
Tirom tayna escarnint
l'alegra noya verda.

[...]"


"Les cullidores

"[...]

–Au! –digué En Jordi,– mentre's torren
¿ballèm un xich? que'ls dies corren;
vuy per demà vosaltres al poble us ne tornau
y quedam sense sol ni lluna.
–Au! –respongueren a la una
alçades ja y guipant quiscuna
dels mossos de la casa a aquell que més li plau.

Lo cabreràs sens més escusa
va despenjar la cornamusa
y al arran de foch l'infla del banch al capdamunt;
inflada qu'es, la bolangera
toca ab un ayre, una manera,
que a la vritat us dich haguera
a fins fet venir ganes de ballar a un difunt.

[...]"


Posteriorment apareix a la primera versió de L’Atlàntida (1867); a la versió definitiva de 1877, en canvi, la referència a la cornamusa ha estat eliminada.

"Y avant, avant de flamas lo riu tot ho anega,
cabanyots, blat, ramadas, conreus y argelegars;
en sortirse de mare, lo riu que a Egipte rega,
no així de pressa arrassa las messas y palmars.
A las daynas y servos vessants avall empayta,
pel clot se caragola, bota del pla al turó,
cabussa al fondal negre lo penyal que hi aguayta,
y se'l endú per róssech, fet cendras y carbó.
Y avant, avant sa via va fent de serra en serra,
ahont avans sonavan cornamusas y grays,
sols s'hou l'esguell dels gossos, y feras que'n desterra,
la tronant cruixidera, brahols y tristos ays."


Dels primers anys també (1868-1870) és una narració inèdita sense nom, de caire autobiogràfic, en què trobem l’instrument en un context molt semblant al de les Jovenívoles.

"Enrotllám la taula a la claror de la llar, y, al espetech dels bruchs y dels ginebres, y castanyas que s hi torran, anam espellofant las ja estovadas, y d una a una anem trayentlas del davant, y una tirada de vi ara y ades las ajuda a passar coll avall.

Quan, de sobra, hague torradas las que eran menester, lo pastor despenjà la cornamusa, y, apres d inflarla avans [arran] del foch, al cap del esco se posa a tocar la bolangera, ab aquell ayre, ab una manera que feya anarsen al ball las camas del que tenia menos ganas de ballar. Ballavan los llenyatayres, y ls baylets saltavam tambe; y l vell que no podia ballar, ab las cubertores seguia l ayre de la bolangera. Y jo, lo que es un infan!, jo que havia fet pensament de may mes despullarme de la vesta de dol que m ofegava, jo que un any feya que passava plorant los dias y las nits [per la mort de la germana]... deixanme vencer de la bulla y gatzara, per primera vegada saltava y bornava com un ximpla ab los altres baylets, aixugadas ya del tot mas llagrimas, gorit de la malaltia d anyorament, y fins oblidantme de la persona que me la feya patir.

Ay, ditxosa petitesa!, tot mon neguit, tots mos gemechs que m afigurava no tindrian fi, s eran esvanits al so de la cornamusa, ab quatre saltirons y balladas."


Anys més tard, a la traducció que fa de l’obra de Frederic Mistral Nerto (1885), també apareix la cornamusa.

"Lo diable es un company alegre. Pe 'l mes d' Abril, sobre l' herbey cerca les danses entremaliades. Les entrevistes, la má ardenta, lo joch d' amagá' amagá', á falta de cosa millor, li donan plaher. Lo floviol, la cornamusa, això l' atrau, això 'l diverteix; y quan gemega lo violí, para l' orella amatent. Lo diable es una bona pessa, ama lo riure, ama l' alegría, les carnestoltes y lo brugit; al diable li agradan los bons coixins, l' olor de roses y de murtra, les belles robes escotades y la fantasía de la joventut, que marxa ab lo cap ple de vent."


L’any següent, al seu poema Canigó (1886) torna a esmentar l’instrument.

“Les nines y donzells no pregan gayre,
que ’ls tempta, umplint de melodíes l’ayre,
la verda cornamusa que s’infla sota un pi;
lo floviol espignador refila
y al floret de donzelles que desfila
marcant va la cadencia lo colp del tamborí.” (Cant I)

"Ha escoltat lo romanç un vell fallayre,
y rebatent irat la falla en l'ayre,
de tras-cantó sortintli, s'acara ab lo joglar;
d'un colp de puny sa cornamusa aixafa,
lo rústich trobador ab ell s'agafa,
y de bastons d'alzina s'aixeca un alzinar." ("Lo ram santjoanench", dins del Cant I)


En el llibre de poemes Sant Francesc (1895) també s’hi refereix, concretament al poema “Lo violí de sant Francesc”. Aquest poema posteriorment fou musicat per diversos compositors, entre els quals Joaquín Rodrigo dins el seu Tríptic de mossèn Cinto (1935).

"Lo violí de sant Francesc

De Greccio en lo pessebre,
davant l’Infant diví,
ronca la cornamusa,
sona lo tamborí,
la flauta hi espigneja,
la flauta i lo flautí.
La pastorella dolça
Francesc la vol seguir.
No té ferrets ni gralla,
gralla ni bandolí.
Cull dos bastons que troba
llençats vora el camí,
se’n posa un a l’espatlla
a tall de violí,
passant l’altre per sobre
com un arquet d’or fi.
Lo violí és de freixe,
l’arquet d’un brot de pi,
mes en ses mans sagrades
gran música en sortí.
No n’ha d’eixir de música,
si els toca un Serafí?"


En un altre llibre de poemes, Eucarístiques, escrit entre 1896 i 1900, Verdaguer esmenta l’instrument al poema “La ginestaire”.

"Rossa n’es la ginestayre
que ve de Collcerola avall;
rossa n’es com la ginesta
que sos dits van esfullant.
[...]
Quan arriba a Barcelona,
la ginestayre es un Maig;
lo rastre de flors que dexa
una estela d’or apar.
[...]
Mentres ven flor de ginesta
la processó va arribant,
torrent de llum entre ribes
de domaços verts y blaus.
Al sò de la cornamusa
ve l’exèrcit de gegants
ab les seves gegantesses:
diu que són dèu aquest any;
tots ells van armats de porra,
totes elles de ventall;
al bou segueix la Mulassa,
fentli recorts de Nadal;
les timbales timbalegen;
rugeix lo Lleó daurat
prop de l’Aliga, qu’axampla
ses ales, com per volar
ab exos monstres que fugen
del gran Deu dels cristians.
[...]"


En un primer record de la figura literària de Joaquim Rubió i Ors, el 1899 Verdaguer li dedica un poema, "Lo Gaiter del Llobregat", aparegut al llibre Barcelonines el 1914.

"Lo Gaiter del Llobregat

I

Quan era en son dematí
la centúria que s'acaba,
a vora del Llobregat
s'oí lo toc d'una gaita;
s'hi oí la veu d'un Gaiter
cantant la seva Cabanya,
tota guarnida de flors
per la mà de sa estimada:
L'Oració del dematí,
Los plants de la Castellana.
Cantava a Jofre el Pelós
amb son escut de les barres,
i angèlics salms a la fe
i bells himnes a la pàtria.
A aquell cant meravellós
Catalunya es desvetllava:
–Doncs, qui és aquest Gaiteret
que tan bé refila i canta?
–És un novell trobador
de la primera volada.

II

Sol i vern era el Gaiter;
tot seguit cobla formava:
lo sendemà al dematí
ja un flobiol l'acompanya,
al flobiol un llaüt,
lo violí i la guitarra,
un tamborí vers Olot,
vers Tarragona una gralla.
En aquell hermós concert
totes les veus hi sonaven;
a la veu del rossinyol
responia la calàndria,
lo passerell al verdum
al verdum lo crit de l'àliga,
a l'idil·li el cant guerrer,
la barcarola a l'albada,
lo cant de gesta al romanç,
lo romanç a la complanta.
En lo poètic concert
hauríeu dit que hi cantaven
los joglars del Rosselló
amb sos glossadors de Palma,
la bandola provençal
de València amb la dolçaina,
amb la seva trompa Homer,
i David amb la seva arpa.

Lo concert del Llobregat
per tot lo món ressonava."


Més endavant, entre els últims papers escrits abans de morir destinats a un llibre que s’havia de titular Barcelona i que mai no es va acabar publicant, trobem el text “Lo cornamusaire” (1901). És un escrit en prosa dedicat a explicar la trobada amb un gaiter gallec que toca la cornamusa a la Rambla barcelonina.

Lo cornamusaire

Vaig a donar l’adéu a la companyona de ma vida, la dolça poesia. Per què cantar? Per què escriure més? Mos dits s’han envellit sobre les cordes de l’arpa i ja es cansen de servir; l’arpa mateixa, la darrera volta que l’he polsada, entre murmuris i sospirs neguitosos me semblà que em deia prou. Vaig, doncs, a donar-li la darrera abraçada i a penjar-la a on espere que vinguen a desvetllar-la dits més tendres e inspirats. Prou ja de versos místics; prou de poesies guerreres; prou d’himnes a la pàtria; prou de càntics a la fe. Adéu-siau, cançons de primavera; ja no emmelareu mos llavis altra vegada, ja no fareu batre les ales del meu cor. Lo maig i abril tornaran mil i mil vegades, però no tornaran ja per mi!, portaran molts cistells de flors belles i oloroses, mes totes les abocaran en altres hortes. Los arbres de mon jardí no tornaran a florir, los gafarrons que hi niaven cada primavera no hi tornaran a niar i els rossinyols que hi cantaven no hi tornaran a cantar. La grisa tardor ha esfullats mos roures i mos ametllers i les arbredes s’han vestit de dol, i les muntanyes, emblanquides avui amb algun bri de gebre, esperen esfereïdes la neu de l’hivern que s’acosta. Les corrandes de caramelles, los set goigs de la Verge que cantí de porta en porta fa tants anys lo Dissabte Sant, després del toc de glòria, volaren lluny, lluny i per no tornar; ma pasqua és passada fa temps i sols espero celebrar en lo cel aquella pasqua que no s’ha d’acabar mai més. Si allí es canta, allí hi tornaré. Ací en la terra, adéu per sempre, cançons i poesia.
Això em deia jo a mi mateix fa una estona, amarguejat per les onades de la vida, doblegat i abatut per los vents de la tribulació. He sortit de ma cambra reclosa i ofegada, i travessant la Rambla, gran i remorosa artèria de Barcelona, enfilí el carrer dels Tallers, per lo cantó de la ciutat en què es veuen més a prop la verdor dels camps i la blavor de les muntanyes, i sobretot la del cel aconsoladora. Desitjava respirar aires purs i lliures, i traure’m de prop l’esplín que provinent de diverses causes, que voldria oblidar, s’anava ensenyorint de mi i em lligava de peus i braços, de cos i d’esperit.
Passant Tallers amunt, per davant del carrer de Valldonzella, vegí sortir-ne un gallego de barba blanca i figura venerable, coronada per la muntera, tocant meravellosament l’enserrellada cornamusa, amb les caramelles o gralles damunt l’espatlla, com s’estila en les vores del Minyo. Me semblà que sortia poc content d’aquell barri treballador en què les seves tonades no haurien sigut gaire enteses i amb prou feines sentides. Quan decantant-se pel carrer de Tallers amunt, vegé en les finestres de l’Hospital Militar gorres de quartel, sa fesomia s’animà, sospitant que tal volta hi hauria allí dins algú que l’entengués. Reinflà la cornamusa que s’amagria per moments i abaixava esllanguida l’espingnet, i tocà un d’aquells aires que, germans de la muñeira, fan plorar als enyoradissos fills de Galícia. No sé si n’hi hauria algun a l’Hospital Militar, a qui en lo clot del llit li arribàs aquell dolcíssim record de la pàtria. No sé si n’hi hauria algun que ploràs, mes a mi aquella estranya i melancòlica harmonia me feia tornar als temps ditxosos de la infantesa, me retreia los senzills contrapassos de la plaça del meu poble i el vell cornamusaire de gambeto i barretina vermella que aclucà los ulls sense que ningú volgués aprendre son ofici; me recordà mos pares i germans, que al cel sien, i mos companys que jauen a prop d’ells, en lo mateix cementiri, i em vingueren les llàgrimes als ulls.
Lo pobre joglar, després de tocar la tonada potser millor de son repertori, aixecà los ulls a les finestres de l’Hospital per si en baixaria, si no una paga, una mostra d’agraïment i, si no una mostra d’agraïment, una almoina, que per petita que sia ajuda a esperar-ne una altra als pobres de Jesucrist. Mes, endebades: ni de l’Hospital ni de les cases veïnes n’ha baixat ni una trista moneda de cinc cèntims. Lo que n’ha baixat és un crit de fuera, fuera! que ha fet girar estranyats a uns nois que venien d’estudi, i ha fet barbotejar a uns bastaixos que carregaven una conductora, i a mi m’ha fet estremir de pena e indignació.
Lo cornamusaire no és pas de fusta; prou s’haurà adonat de l’insult, que li ha caigut com una pedra a sobre el cap; prou l’haurà sentit com una punyida en lo fons de la seva ànima; mes, avesat a la lluita de la vida i fet de petit a les males anyades, ha seguit Tallers amunt inflant la cornamusa i sense mudar de tonada, talment com si hagués sentit ploure, esperant tal volta que al girar la cantonada se li giraria també lo vent de la fortuna.
Aquell acte de fermesa era una reprensió per ma debilitat. Aquell home senzill, que probablement no sap de llegir, té més coneixement del món que jo, i per això el tracta amb lo menyspreu que es mereix. La seva serenitat impertorbable me deixa avergonyit i confós més i millor que si m’hagués llegit un capítol de la Imitació de Jesucrist.
Jo he presa aqueixa inesperada lliçó com a vinguda de les mans de la Providència, i sense necessitat de veure camps i muntanyes me n’he tornat a casa curat de l’esplín, penedit d’haver-me volgut despedir de la poesia, ignocenta companya de ma vida que tant bé m’ha fet, i amb ganes de reconciliar-me amb la lira si algun raig d’inspiració Déu m’envia en ma vellesa. «Coratge, doncs, avant i fora», m’he dit a mi mateix. «Cantem encara: qui canta sos mals espanta. Exurge gloria mea; exurge psalterium et cithara»."


També del 1901 és el seu discurs presidencial dels Jocs Florals de l’Empordà celebrats a la Bisbal d’Empordà. Hi cita la cornamusa quan descriu la tramuntana.

"[...] Quan ab tota sa furia com una eugassada del Rosselló, se llença á fer la roda del bufarut per exa encontrada, los seus esglayadors renills fan fugir de por los remats d’ovelles; al so de sa cornamusa fa ballar les garberes, los pallers y les barraques de pastors; lo seu buf aterra als caminants, doblega los arbres rabassuts com si fossen jonchs; cabussa y fa fer lo rellotge á les fexugues carretes, y, com lo Simoun de l’Africa, axecant la sorra á espesses nuvolades, fa caminar y transporta ençá y enllá com á bojes les montanyes de Bagur. [...]"


Finalment, el 1902, el mateix any de la mort del poeta, llegeix a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona un escrit en record d'en Joaquim Rubió i Ors. En aquest text, bàsicament una remembrança necrològica de Rubió, podem llegir fragments literaris com ara el que segueix.

"Mes, veu's aquí que a l'hora més impensada, a principis del mes en què floreixen los ametllers en les encara gelades vores del Llobregat, s'hi sentí tot plegat l'espignet d'una cornamusa tocant aires i tonades de la terra. Les cançons del Gaiter del Llobregat ressonaren ben prompte per tot Barcelona, i de ribera en ribera i d'afrau en afrau, per tot Catalunya."





Fonts

-      AMADES, Joan. Folklore de Catalunya. 3 volums (Rondallística, Cançoner, Costums i creences). Ed. Selecta. Barcelona. 1950, 1951, 1969, respectivament.
-      CODINA I VALLS, Francesc. “Verdaguer i Baudelaire cara a cara: «Lo cornamusaire», una rèplica de «Le vieux saltimbanque»”, dins el llibre Verdaguer. Un geni poètic. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. 2002.
-      MISTRAL, Frederic. Nerto, traducció de Jacint Verdaguer. Llibreria d’Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1885.
-      VERDAGUER, Jacint. Canigó. Llegenda pirenayca del temps de la Reconquista. Llibreria Catòlica. Barcelona. 1886.
-      VERDAGUER, Jacint. “Discurs presidencial llegit per mossèn Jacinto Verdaguer en lo certàmen de la Bisbal, los díes de sa patrona la Mare de Déu d’Agost”. Lo Pensament Català, núm. 17. Barcelona. 25 d’agost de 1901.
-      VERDAGUER, Jacint. Eucarístiques, dins Obres completes de mossèn Jacinto Verdaguer. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1915 o 1916.
-      VERDAGUER, Jacint. Jovenívoles. Primeres poesíes de un fadrí de montanya. Ilustració Catalana. Barcelona. 1925.
-      VERDAGUER, Jacint. Escrits inèdits de Jacint Verdaguer, transcripció i estudi de Josep M. de Casacuberta. Volum I. Editorial Barcino. Barcelona. 1958.
-      VERDAGUER, Jacint. Obres completes. Ed. Selecta. Barcelona. 5a edició, 1974.

Entrada modificada el 19.9.2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada