divendres, 16 de setembre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (III)

Baix Llobregat

-      Jaume Petit Milà / Begues
1807-1876
Feu construir casa seva a la Rabassa Morta vers el 1850 i és coneguda encara com a Cal Sacaire.

-      Josep Vadell, el Viu / Begues
1850?-1927
Cabrer, era un home trempat i de molta broma. Analfabet i insolfejat, tenia uns 60 anys el 1925. L’acompanyava al flabiol en Joan Pasqual Pasqual, el Tupí. Formaven part a Begues de la colla del Petit Casal, de caràcter conservador, i havien tocat plegats a molts pobles del Baix Llobregat i del Penedès. Un any, per caramelles, el jovent de Begues va tenir dificultats per trobar músics forasters, que de consuetud acompanyaven les cantades, i van llogar els dos músics, Tupí i Viu, com aquell qui diu de franc i com fent-los un favor deixant-los tocar. Ho van fer tan bé, però, que van deixar admirats qui els escoltaven i el diumenge següent ja van ser llogats per tocar en un sarau al poble veí i va començar així la seva carrera musical, ininterrompuda durant quaranta anys.
El Viu i el Tupí aprenien tonades de moda. Quan sabien que en un poble hi havia un gran sarau en què tocava una bona orquestra, ells hi anaven i procuraven situar-se pels voltants de l’envelat d’amagatotis per no ser vistos ni coneguts i escoltaven ben atentament totes les peces, que, en arribar a casa, de seguida assajaven fins que les arribaven a tocar amb flabiol i sac. Aquest mètode d’aprenentatge l’havien aplicat moltes vegades i el lloc preferit per fer-ho era Vallirana, on molts anys hi havia envelat per la festa major.
El Viu va aportar cançons de Nadal a en Joan Amades. Fins a l’any 1974 aproximadament tenien el seu instrument penjat a una paret de casa. Després d’unes obres, desapareix.

      Francesc Pasqual Grau, Tons / Begues
1880?-1965
Era pastor de cabres, pagès i fabricant i venedor d’escombres de canya. Fou masover del mas Trabal i després del mas Roig, o Cal Quicu. Sabia llegir i fumava en pipa i estava dotat d'un sentit musical molt rudimentari.
Va formar cobla amb en Joan Pasqual Pasqual, el Tupí, de Begues, boscater i comerciant en llenyes i fustes, el qual també era completament ignorant de música. En Tons primer anava acompanyat d’un flabiolaire anomenat Dimas Tutusaus (1870-1922), però quan aquest morí i alhora morí en Josep Vadell, el Viu, es va ajuntar amb el Tupí (amb en Dimas Tutusaus en Tons pertanyia a la colla de cal Pere Vell, de tendència republicana, en contraposició a la colla del Petit Casal, de caràcter conservador, on tocaven en Josep Vadell, el Viu, i en Joan Pasqual, Tupí) També devia haver tocat amb el sacaire Ramon Martí, de qui era molt bon amic.
En Tons tocava un sac amb la bossa vermella. Les fustes de la seva cornamusa les va comprar per 16 duros a un vell cornamusaire de Vilafranca que ja no sonava (aquesta informació obtinguda per en Joan Amades el mateix Amades la contradiu a un altre escrit seu en què esmenta que el vell cornamusaire era de Cervelló) i no en coneixia el tornejador. Eren de boix i ell mateix les muntava amb mitja pell de bou (la part de davant) que comprava al carnisser del poble per 8 pessetes. Els bordons que sonaven eren dos, l’un fort i l’altre un xic més fluix, i l’inxa del grall la comprava a Barcelona, en un magatzem d’objectes musicals del carrer Ferran, però acabades de comprar no sonaven gens ni mica i calia afinar-les tallant-les amb compte fins aconseguir un bon so. El vestit, tot ple de borles i cordonets perquè es veiés ben maco, valia 8 pessetes.
A Begues en Tons tocava el ball de novençans per Carnaval (va tocar aquest ball amb el Tupí fins a l’any 1923) i acompanyava algun cop amb el grall i sol les caramelles (pels volts de 1920, una colla de la qual formaven part en Tons i el Tupí acompanyava les caramelles de Begues). Anava també a tocar a Sitges, per la festa major, amb el ball dels cercolets. Es conserven moltes fotografies d’ell tocant, la majoria amb el grall només, ja quan era gran, i una típica, petita, amb el sac sencer. Recentment en Francesc Sans n’ha trobat d’altres a Begues mateix en què se’l veu amb el sac sencer també, de més jove, acompanyat per en Dimas Tutusaus, i alguna altra a Sitges, també amb el sac sencer. El sac és un pèl diferent: la mida del bordó intermedi és la típica d’un bordó en sol, mentre que a la fotografia de gran amb el sac sencer el bordó intermedi és gairebé tan llarg com el bordó llarg en do.
Quan anava a tocar per la festa major de Sitges feia nit a casa del també sacaire Ramon Martí. Sortia de Begues la tarda del 22 d'agost i caminava fent drecera les tres hores que el separaven de la Plana Novella i el dia 23 al matí feia les dues hores que li quedaven fins a Sitges en companyia d’en Ramon Martí i son fill. Angelina Vivó, de Sitges, recorda, quan ja en Tons baixava sol, com la vigília de Sant Bartomeu l’arribada del cornamusaire a Sitges refilant el grall constituïa un rebombori important entre la mainada del barri. Quan en Tons baixava a Sitges per la festa major sojornava a casa d’en Casildo Vivó, pare de l’Angelina i majoral en aquells anys del ball de cercolets. En Tons arribava de matí, s’asseia al pati de la casa per descansar les cames i afinava l’instrument, fet que provocava que la canalla l’envoltés. Durant la festa major era un més de la família i sempre deia a en Casildo Vivó que si venia a tocar a Sitges ho havia de fer venint a casa seva, si no no vindria. S’hi quedava fins l’endemà de la festa, després de dinar, moment en què es repartia els diners entre els balladors i el músic. Ja de gran, costava molt fer-lo baixar des de Begues. Els últims anys l’anava a buscar en Casildo Vivó a Gavà i l’acompanyava fins a Sitges en tren.
Tal com explica en Joaquim Renart, l’any 1931 en Tons i el Tupí van anar a tocar a l’Orfeó Català, dins dels actes que l’Orfeó havia organitzat al voltant del sac de gemecs. La ressenya que en féu no els deixa gaire ben parats: “22 de novembre. Diada de santa Cecília. Nit. Conferència Joan Amades a l’Orfeó Català sobre la cornamusa a Catalunya. Molt bé. Tocat el gaiter gallec Camilo Álvarez Soto algunes muñeiras i l’"Alborada". Després el cornamusaire de Begues, Joan Pasqual i Pasqual, i darrer exemplar que es troba a Catalunya, acompanyat d’un altre Francesc Pasqual i Grau, que tocava el timbal i el flabiol, van tocar... Déu meu, quin atabalament! Allò era música atonal i futurista. La gent reia. El senyor Apeles Mestres estava indignat. Altra vegada tocades i altra vegada rebombori. El mestre Millet reia. A tothom va satisfer. Una vetllada per demés interessant.” D'aquella sonada a l'Orfeó es conserven també dos dibuixos d'en Tons i el Tupí fets pel mateix Renart mentre tocaven. Igualment es pronuncia la ressenya de la sonada feta a la secció “Crònica musical” de La Veu de Catalunya: “[...] El senyor Camil Álvarez Soto, d’Orense, fou l’encarregat de la introducció d’aquesta [conferència], i hom escoltà amb particular encís una “muñeira” i una “alborada”, gallegues, que l’esmentat instrumentista executà amb bon gust i acabada perfecció. [...] D’aquesta mínima cobla [flabiol i sac] en resta encara a Catalunya un exemplar. La constitueixen Joan Pascual i Pascual, sonador de cornamusa, i Francesc Pascual i Grau, sonador de flabiol i tabal, els dos veïns de Begues. La seva presència a l’acte de la conferència ens va permetre d’escoltar algunes tonades de ballet molt típiques, d’un caràcter rústec que la desafinació dels dos instruments de vent feia més agut encara. [...] La conversa de Joan Amades, el notable folklorista, fou escoltada amb gran fruïció, i la seva durada a tots semblà curta. No obstant, les sonades per la gaita gallega, la cornamusa i el flabiol es repetiren al final amb plena satisfacció del concurs, que no es cansava d’aplaudir el conferenciant i els simpàtics i destres instrumentistes.”
En Tons va tocar fins als setanta anys, però al final, a partir dels anys quaranta, només amb el grall, sense la bossa. La gran particularitat de la seva manera de tocar és que ho feia amb les mans invertides, la mà dreta per sobre de l’esquerra. El graller sitgetà Nicolás Ortiz, cap al 1960, davant la necessitat material d’instruments i informat per l’Antoni Duran, el Rayo (promotor de l’Escola de Grallers de Sitges i col·leccionista d’instruments musicals populars), va anar a Begues per cercar l’instrument d’en Tons. Trobà encara en Tons, tot i que ja era un home gran i ferit. Nicolàs Ortiz li va comprar el grall, tot i que era reticent a vendre-l’hi, però la dona el va convèncer dient-li que al cap i a la fi en el seu estat ja no el tocaria més. A la fi de la seva activitat com a graller Nicolás Ortiz va deixar de tocar la gralla per tocar amb el grall d'en Tons. És un grall de la casa Reig, conservat en perfecte estat.

-      Pau Músic / El Prat de Llobregat
Mitjan s. XIX
Formava mitja cobla amb l’Isidre el Flabiolaire, de l’Hospitalet de Llobregat. Tots dos acompanyaven les colles de l’Hospitalet i del Prat que acudien a la fira de Sant Pau de Torrelles de Llobregat, a finals de gener, i s’ajuntaven amb altres sacs i flabiols de la contrada que acompanyaven les colles d’altres localitats.

-      ? Jaques / Torrelles de Llobregat
Segona meitat del s. XIX
Sacaire que havia fet sonar el sac de gemecs trobat a Cal Músic, a Torrelles de Llobregat, i restaurat per en Francesc Sans i en Pau Orriols recentment. El sac es va recuperar de miracle d’un contenidor de la brossa on la família l’havia llençat, juntament amb altres coses, desconeixedora del seu valor cultural. Era avi de Sofia Jaques, de trenta anys el 1931, entrevistada per en Joan Amades i en Joan Tomàs per a l'Obra del Cançoner, i havia estat un famós cornamusaire conegut per tota la rodalia com un gran músic rústec. Anava a tocar el sac de gemecs a alguns aplecs i també el tocava per Pasqua i Carnestoltes.

      Sacaires no identificats / Cervelló
Segona meitat del s. XIX

-      Sacaire no identificat / Martorell
Segona meitat del s. XIX
No hi ha referències documentals sobre l’existència d’aquest sacaire sinó deduccions plausibles a partir de determinada constància iconogràfica. A l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa de 1931, a l’Orfeó Català, es va exposar una obra d’Apel·les Mestres sota el títol “Cornamusaire de Martorell”. El 1881 a La Ilustració Catalana Fusté havia reproduït en dibuix una obra d’Apel·les Mestres en què l’únic protagonista era un sacaire assegut en una penya mentre toca el sac de gemecs. La figura és clavada (tant en posició com en abillament personal com en l’instrument) a la que també es pot apreciar en un quadre del pintor Miquel Carbonell, de Molins de Rei, titulat Home assegut amb cornamusa (1878). Aquest cornamusaire hauria sonat també a la plaça de Molins de Rei, d’acord amb un altre dibuix del mateix Carbonell en què s’aprecia a plaça un sacaire que toca assegut en mitja cobla amb un flabiolaire dret al seu costat.


Baix Penedès

-      Ventura Cullada / El Vendrell
Segona meitat del s. XIX
El 1910 rondava els 80 anys. Vivia al carrer del Mar del Vendrell, en una casa actualment derruïda. Havia tocat el sac de gemecs per Nadal al Vendrell, dins l’església, amb l’orgue, ximbombes, xiulets, flabiols i altres instruments.


Garraf

      Ramon Martí Marcé, el Borregaire / La Plana Novella (Olivella)
1845-1927
Es casà amb Madrona Raventós Mestres, d’Olivella, i va tenir cura de la finca de la Plana Novella, on feia de pagès i on apareix censat el 1900. Consta que no sabia escriure ni llegir.
De jove, juntament amb el flabiolaire Josep Duran, anomenat Pep Capelles, va formar una mitja cobla i acompanyaven el ball de pastorets de Sitges. Posteriorment anà acompanyat per son fill Antoni, flabiolaire. Probablement també tocà amb en Tons i el Viu, de Begues, que quan venien caminant de Begues a Sitges a tocar feien nit a casa seva, a la Plana Novella. També degué sonar a Viladecans i a altres poblacions properes.
Els descendents conserven una fotografia d'en Ramon Martí de principis del segle XX en què acompanya, amb en Pep Capelles, el ball de pastorets de Sitges.
Respecte d’en Pep Capelles (1863-1939), queda el dubte si sonà també el sac de gemecs o no. Al llibre Nosaltres, els grallers, s’esmenta aquesta possibilitat tot i que també s’hi recull que en Josep Duran, nét seu, no n’havia sentit a parlar mai.

      Josep Martí Olivella, el Borregaire / Olivella
1850?-1936?
Músic aficionat, no se’n tenen gaires dades. No ha estat recollit als diferents estudis que s’han fet sobre antics sacaires, probablement per haver estat confós amb l’altre Martí borregaire, coetani i també veí d’Olivella.
En Josep Martí apareix censat el 1900 a Olivella, a la casa coneguda com a Cal Borregaire (carrer Major, 6). Amb tot, probablement, no fou ell el primer borregaire de la família, ja que el terme Cal Borregaire ja apareix documentat el 1867. Possiblement tingui orígens familiars a la població de Begues. Treballava com a pastor, amb un petit ramat de cabres que li permetia a penes anar fent. Els topònims del turó, el fondo i la barraca del Borregaire sembla que fan referència a la seva persona, o almenys a algun dels seus predecessors. Donat que aquests topònims necessiten un ús continuat en el temps per perdurar, es desprèn que aquest fou un personatge força popular a la població.
Joan Martí Romagosa, nét seu, recorda haver sentit a dir que de jove el seu avi es desplaçava amb altres músics a les festes de petites poblacions veïnes per animar el ball amb la borrega. Tot i no tenir-ne constància, és probable que baixés a Sitges a fer-la sonar. També recorda haver sentit dir que quan el seu avi, ja de fosca nit, tornava a casa de fer ball en algun llogarret de la contrada tocava el grall per foragitar els gossos salvatges, guineus i llops, que aleshores encara habitaven les muntanyes del massís. Aquesta història recorda la llegenda del buner d’Ordino i una llegenda similar força estesa a Galícia.

      Josep Duran Soldevila, Pep Capelles / Jafre (Olivella)
1863-1939
Va néixer el 19 de març de 1863, fill de Josep Duran Badell i d'Antònia Soldevila Roig, i es casà amb Anna Almirall Girona. El motiu de Pep Capelles li venia d'haver viscut a la capella de Jafre. Havia treballat de morteraire –feia el morter per a les obres. Morí a Sitges el 27 de març de 1939, als 74 anys.
Molt popular i estimat a Sitges, és conegut bàsicament com a flabiolaire, instrument que més es dedicà a tocar. Probablement devia tocar també la gralla i el sac de gemecs, tot i que Josep Duran, nét seu, diu que el flabiol sí que el sonava, però que el sac i la gralla no ho havia sentit a dir. Hom el recorda, els estius, enfilat dalt de la teulada de casa seva a Sitges, al carrer de la Davallada, assajant les tonades populars.
El seu fill, Antoni Duran Almirall, el Rayo (1892-1976), va ser folklorista i l’autèntic instigador de l’Escola de Grallers de Sitges, a més de reconegut col·leccionista d’instruments populars. A la seva col·lecció hi ha un grall de sac de gemecs més que centenari, d’origen penedesenc.

      Sacaire no identificat / Sitges
Actiu vers el 1850
Consta a la comptabilitat de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova que es van pagar tres duros a un home de Sitges perquè toqués "lo sach dels gemechs" per acompanyar la comitiva que voltava la vila per tal de fer la rifa del porc.


Francesc Pasqual, Tons


En Tons a l'Orfeó Català


Ramon Martí i Pep Capelles


Fonts

-      Catàleg de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa. Orfeó Català. Barcelona. 1931.
-      “Orfeó Català. Conferència de Joan Amades”. La Veu de Catalunya, núm. 11605. Barcelona. 27 de novembre de 1931.
-      AMADES, Joan. Folklore de Catalunya. 3 volums (Rondallística, Cançoner, Costums i creences). Ed. Selecta. Barcelona. 1950, 1951, 1969, respectivament.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      CASALS, Ricard. “Notícia des de Begues: terra de sacaires”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volums VIII i XIV, missions de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama edicions. Barcelona. 2010.
-      GUILLÉN VIÑAS, Josep. Bloc http://llorencenc.blogspot.com/2007/10/el-sac-de-gemecs-potenciant-la-cultura.html. [Actualment no disponible]
-      Informacions orals obtingudes de Jordi Quintana Albalat i Francesc Sans Bonet.
-      MARTÍ I VILA, Carles. Records i costums santboians. L’Oreig, Grup d’Acció Cultural. Sant Boi de Llobregat.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      RENART, Joaquim. L'Orfeó Català que he viscut. Editorial Ausa. Sabadell. 1992.
-      SOLANS I RODA, Conxita. “La festa religiosa i la festa laica. Les consuetes de Begues, segles XVIII-XIX”. Materials del Baix Llobregat, núm. 7. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Sant Feliu de Llobregat. 2001.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VILÀ I FOLCH, Joaquim. “Els secaires [sic] de Begues”. El Periódico del Llobregat, núm. 157. L’Hospitalet de Llobregat. 19 de maig de 1983.

Entrada modificada el 18.1.2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada