dijous, 6 d’octubre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (V)

Osona

      Miquel Puigbò i Farrés, Quel de la Munda / Sant Vicenç de Torelló
1826 o 1827-1907
Nascut a Sant Vicenç de Torelló, consta que va viure al núm. 4 del carrer Cerdanya i més tard al núm. 31 del mateix carrer, on va morir el 29 de novembre de 1907. En aquesta casa hi ha actualment una placa dedicada al cornamusaire col·locada el 2007 amb motiu del centenari de la seva mort. El sobrenom li vingué donat per la seva dona, que es deia Raimunda Sala (anomenada al poble la Munda Pelegrina). Van tenir tres fills: en Joan, la Filomena i en Francesc. Pel que se sap, en Quel de la Munda fou una persona humil i la seva dèria particular era la música popular. Una descendent ja desapareguda deia que en Quel “passava pels carrers tocant el pitu i hi havia canalla que el seguia i d’altres que s’amagaven esporuguits darrere de la porta de casa seva”.
Fou famós a tota la contrada pels seus coneixements de música popular i per la seva extraordinària memòria. El musicòleg Francesc Pujol s’entrevistà amb ell el 1904, a la recerca de contrapassos. Aleshores tenia 78 anys i havia exercit fins a més de 50 anys la professió de sonador popular, però hi hagué de renunciar per la paràlisi de tres dits de la mà dreta que li sobrevingué a causa d’un accident. En Francesc Pujol va localitzar en Quel de la Munda a través d’un metge amic seu de Barcelona, en Vicenç Tort, que tenia contactes familiars amb Sant Vicenç de Torelló i que va comunicar-li per carta que el vell sacaire era un arxiu musical vivent. Així, el féu baixar a Barcelona i, després d’unes quantes jornades, va transcriure el contrapàs cantat pel cornamusaire. En Quel es va allotjar uns dies a la fonda “El Mayoral”, a tocar de la plaça Reial (al costat de la botiga d’ortopèdia que era propietat d’en Vicenç Tort) i cada dia unes senyoretes l’acompanyaven a l’estatge de l’Orfeó Català, que en aquell temps era el palau Moixó, a la plaça de Sant Just. Allà l’esperava en Francesc Pujol, al costat d’altres personalitats com el mateix Lluís Millet, per prendre nota del contrapàs.
En Quel de la Munda destacava pel domini musical absolut que demostrava, tant en afinació com en ritme. En Francesc Pujol es meravellava de com de bé interpretava el contrapàs: “En sentir aquella peça, única en el seu gènere, restàrem veritablement meravellats; no coneixíem res en el folklore català que li fos comparable, i àdhuc dubtem que en cap país existeixi una producció tan important del geni popular. El cant de la Passió que el vell sonador de cornamusa entonava amb una simplicitat emocionant, ens causava estupor pels seus accents dramàtics d’una tan punyent veritat, per la bellesa de la seva línia melòdica tan rica i tan simple, per la seva expressió tan justa, tan encertada; allò que més ens sorprenia era l’abundor, la diversitat i la flexibilitat dels seus ritmes quan la comparàvem amb les versions instrumentals que posseïem.”
No va ser fàcil reflectir en partitura aquest contrapàs, a causa de la seva extraordinària complexitat en l’apartat rítmic. Aquí destacà la prestància d’en Quel de la Munda: “La nostra tasca era, però, facilitada per l’excel·lència del cantaire, per la seva memòria impecable al mateix temps que per la seguretat del seu sentiment musical que el feia discutir amb nosaltres fins al més imperceptible matís en la valoració dels sons. Quant a l’afinació, tota dificultat desapareixia davant la precisió i seguretat del cantaire, el qual reprenia vint vegades el mateix passatge sempre en el mateix to i sense mai vacil·lar. Igualment hom podia fer-li cantar qualsevol fragment enunciant-li simplement el text: mai hi havia variació en el seu cant, mai defallia la seva memòria. Podem, doncs, assegurar absolutament que la nostra versió escrita del contrapàs correspon exactament a la versió cantada per Miquel Puigbò.” El contrapàs d’en Quel de la Munda aparegué publicat al volum primer dels Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
En Quel de la Munda explicà a en Pujol també que a la seva joventut el contrapàs era sonat per dos músics, tres a tot estirar: un cornamusaire i un flabiolaire que sonava el tamborí alhora, als quals s’afegia a vegades un grallaire. Aquests dos o tres músics, que sabien de memòria com ell mateix la versió cantada del contrapàs, el sonaven amb la més gran exactitud possible, perquè sabien que si no ho feien així no es podria treure el contrapàs (és a dir, els dansaires no el podrien completar). Segons en Quel de la Munda, quan arribà la cobla moderna es féu una simplificació de la riquesa rítmica i de la complexitat melòdica del contrapàs com a conseqüència de la necessitat de treballar amb partitures i d’adaptar la música als nous instruments. Aquest fet provocà que els textos i les melodies deixessin de coincidir.
Així, aquest contrapàs cantat per en Quel de la Munda a en Francesc Pujol és l’únic contrapàs llarg conservat en què quadra plenament el text i la música.
Consta a l’arxiu d’Aureli Capmany, fundador de l’Esbart Català de Dansaires, i a l’arxiu de Joan Comas i Vicenç que cap al 1906 en Quel també va ensenyar a balladors de Barcelona el contrapàs, la contradansa embolicada, el rotllet, el ball del mocador i l’espunyolet. Així ho explica Julita Farnés en un escrit sobre el contrapàs mai publicat i conservat a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires. Hi comenta com van visitar en Quel de la Munda per aprendre d'ell: "L'ivern de 1906 un grup d'enamorats de la música popular, en ells l'infrascrita emprengué l'estudi [del contrapàs] alliçonats per un vell cornamusaire de setanta anys de Sant Vicents de Torelló. Fou transcrit el Contr. que canta a viva veu, puig estava impossibilitat de sonar la cornamussa per haver perdut un dit, restant en poder del transcriptor. Aquest C. de Sant Vicents, el primer que he vist transcrit amb veritable precisió i exactitud amb tota l'infinita varietat de ritmes i tonalitats, son estudi fou de gran profit per les meves posteriors investigacions. El Contrapàs llarg de Torelló creu haver-lo reproduit amb veritable fidelitat. La debil memoria del vell mestre no li permetia recordar on se presentaven a punt fixe els diferents passos, pero ses lleugeres cames els marcaven amb magnífica precisió."

      Joan Gili / Sant Julià de Vilatorta
Segona meitat del s. XIX (mort vers el 1893-1894)
Pare d'en Ventura de Viladrau, havia estat un conegut cornamusaire de la zona, considerat com a molt bo. Va ensenyar son fill a sonar l'instrument i a tocar les seves tonades. Tocava també el flabiol, però no tan bé com el sac de gemecs. Son fill va tocar també aquests dos instruments però a l’inrevés que el pare fou millor flabiolaire que cornamusaire.

      Bonaventura Gili i Blanc, Ventura de Viladrau / Sant Julià de Vilatorta, Viladrau, Centelles
1886-1962
Nascut a Sant Julià de Vilatorta, pagès d'ofici, el seu pare Joan havia estat també cornamusaire i d’ell havia après les tonades. En Ventura de Viladrau tocava habitualment el flabiol i només sonava la cornamusa excepcionalment algun cop l'any, en record del pare, i per carnaval a Folgueroles amb en Quel del Pou, que l’acompanyava amb el flabiol a dues mans. Abans de la guerra hi tocaven la Torinesa (o Tolinesa, o Ratolinesa) i el ballet de Folgueroles. Després de la guerra el carnaval va ser prohibit i sembla que ja no va tocar més la cornamusa. Quan en Joan Amades i en Joan Tomàs l’entrevistaren per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya el 2 d’octubre de 1927 ja feia anys que havia deixat de sonar-la per ser desagradosa a la gent i només tocava el flabiol. El seu sac va desaparèixer quan encara s’estava a Viladrau.
Orfe vers els 7 o 8 anys, va entrar a treballar al molí paperer de Fàbregues i també va treballar a les mines de barita, relacionades amb el paperer. Es va casar amb Anna Pastells (o Castells), de Sant Feliu de Buixalleu, i de casat va anar a viure a Viladrau.
Era molt de la broma i portava la tertúlia del poble. Sembla que devia haver promogut o presidit una societat coral o teatral i que fins i tot va arribar a ser algú a l’ajuntament abans de la guerra. Després de la guerra va patir repressió: acusat d’haver encaminat uns que buscaven uns desertors, el van agafar i, tot i els nombrosos veïns de Viladrau que van testificar a favor seu, va estar tres anys tancat a la presó.
Abans de la guerra ja era considerat el millor flabiolaire de la rodalia. Fins i tot a Barcelona, per la Mercè, feien un concurs de flabiolaires i en Ventura sempre el guanyava. L’any 1933 tenia unes targetes de presentació que deien: “Ventura de Viladrau, músic de flabiol i bombo”. També se’l tenia per un virtuós del bombo. Era molt amic del pare d’en Josep Verdaguer, Roviretes, també flabiolaire com el fill. En Roviretes va aprendre a tocar el flabiol en part amb indicacions d'en Ventura i sempre el considerà el seu mestre.
Fou famosa també la Ventura-jazz-Viladrau, una orquestrina formada per un violí, un acordió molt gros i en Ventura amb el flabiol i el bombo. Aquesta orquestra actuà des del poble de Montseny fins a Sils.
Al final de la seva vida va anar a viure amb la seva filla a Centelles, primer a Can Presseguer, al carrer de les Codines, i després a Can Viladrau, al carrer de Descatllar, 22. La Falange de Centelles li va requisar els instruments: els guardaven a l’ajuntament i només els hi deixaven per la festa major perquè toqués per als gegants. Va morir a Can Viladrau el 30 de març de 1962.

-      Miquel Rodríguez, Quel del Pou o Quel de les Ànsies / Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles
Finals del s. XIX – principis del s. XX
Flabiolaire i cornamusaire de Folgueroles, nascut a Sant Julià de Vilatorta. A Folgueroles es devia haver estat a la casa dita el Pou, a pagès. Després va viure al carrer Nou i més tard al carrer de la Font. És conegut pels testimoniatges de Joan Amades, Josep Verdaguer, Roviretes, i Miquel Gili, fill d’en Ventura de Viladrau. Amb en Ventura havia tocat per carnaval a Folgueroles abans de la guerra, en Ventura el sac de gemecs i ell el flabiol a dues mans. Hi tocaven el ballet de Folgueroles i la Torinesa (o Tolinesa o Ratolinesa). Després de la guerra, però, van prohibir-hi el carnaval.
En Joan Amades s'entrevistà amb en Miquel Rodríguez el 1925. D'ell va escriure: “Cornamusaire, potser el darrer de la Plana de Vic. Havia conegut i tractat Mn. Jacint Verdaguer quan era molt jove, que l’havia fet tocar pel goig d’escoltar-lo. Va haver d’abandonar la cornamusa perquè se li va malmetre el bot, i el vent se n’hi anava per ontocom, i per més que bufés no el podia omplir. Quan el vam consultar sonava un flabiol fet per ell mateix d’os i fusta. Era vell i no se sentia amb delit per a sonar, i ens el vengué amb molta recança. Sabia bona cosa de ballets, danses i cançons que sonava graciosament amb el flabiol. 1925.”

      Francesc Reig i Ribes / Torelló
1801-1882
Fou el fundador de la nissaga de constructors torners de Torelló, que ompliren de sacs tot Catalunya al llarg del segle XIX. De jove feia de pastor i era conegut com a el flabiolaire perquè feia flabiols de canya amb un ganivet de pastor i els altres pastors de la contrada anaven a ell a fer-li encàrrecs. Cornamusaire també, sonava el sac quan hi havia alguna festa grossa a la vila: hi sortia pels carrers a fer la passada per anunciar la festa i després feia el ball a la plaça. Quan hi feien la funció al Teatre Gros, també sortia a fer la passada. Analfabet de solfa, procurà l'aprenentatge musical dels seus fills nois (Agustí, que continuà la seva tasca com a constructor torner; Joan i Ramon), que acabaren sent músics de renom a la zona.

-      Xic Torner / Espinelves?
Finals del s. XIX
Segons l’Anton Busquets, que així ho recull al seu llibre Del Montseny. Impressions i estudis (1903), sonava en formació de mitja cobla al ball a la plaça d’Espinelves: “[...] llavors hi refilava·l floviol en Triscala, acompanyant la cornamusa, que tocava·l xic Torner. El ballet, contrapàs i llestes hi eren al bo de la florida, i donava gust veure com aquella cepada gent ho servaven.”


Placa dedicada a en Quel de la Munda


Bonaventura Gili, Ventura de Viladrau, amb el flabiol


Foto feta el 1924 a Folgueroles d’un sac de gemecs fabricat a Torelló. (Autor: Antoni Garrido. Fons de l’Estudi de la Masia Catalana. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)


Fonts

-      AMADES, Joan. Folklore de Catalunya. 3 volums (Rondallística, Cançoner, Costums i creences). Ed. Selecta. Barcelona. 1950, 1951, 1969, respectivament.
-      AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
-      AYATS, Jaume (director); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 2006.
-      BARDOLET, Sebastià. Web sobre el contrapàs llarg de Sant Vicenç de Torelló. 1991.
-      BUSQUETS I PUNSET, Anton. Del Montseny. Impressions i estudis. Biblioteca Popular de l’Avenç, núm. 15. Editorial L’Avenç. Barcelona. 1903.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum VIII, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      FARNÉS I PAGÈS, Julita. Text sobre el contrapàs no publicat i conservat a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires. Barcelona. 1909.
-      FERRÉ I PUIG, Gabriel. “La flauta i tambor a la música ètnica catalana”. Revista Recerca Musicològica, núm. 6-7. 1986-1987.
-      LÓPEZ I ARCOS, Pilar. “El contrapàs llarg: nous camins d’investigació i estudi”. Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 3. 1993.
-      MAS I GARCIA, Carles. Aproximació a la tècnica coreogràfica del contrapàs. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Barcelona. 1988.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. Músics de flabiol i bombo. Els flabiolaires del rodal d'Arbúcies. Editorial Alta Fulla. Barcelona. 1993.
-      REIG I VERDAGUER, Ramon. Un segle i mig de notes musicals. Memòries. La música a la comarca. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1975.
-      ROVIRÓ, Ignasi; ROVIRÓ, Xavier, i AYATS, Jaume (Grup de Recerca Folklòrica d'Osona). "Josep Verdaguer, Roviretes. Dues èpoques, un flabiolaire". Revista d'Etnologia de Catalunya, núm. 3. 1993.
-      SELLARÈS I CODÉS, Josep. “El contrapàs llarg El Divino al seu redós de Sant Vivenç de Torelló (Osona)”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2001.
-      SELLARÉS I CODÉS, Josep. “Miquel Puigbò i Farrés, en Quel de la Munda”. Web de l’Agrupació Cultural Sant Vicenç. Sant Vicenç de Torelló. 2008. http://www.agculturalsantvicens.gesbisaura.cat/serveis_projectes_detall_1/_CAFjuKR7gbWyh1ebXJbA8-9WNcyhjmpDM9M8k-hyRxjc0TCFr3-sSNytq7o9aDdZ [Actualment no disponible]

Entrada modificada el 5.4.2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada