Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (VIII)

Catalunya Nord

-­      Carrère, anomenat Batanne / La Bastida

S. XIX

-­      Moïse / Prada

S. XIX

-­      Guizon / Prada

S. XIX

-­      Orliac / Montlluís

S. XIX

-­      Pounsot / Bula d’Amunt

S. XIX

-­      Jousapou o Josapou o Josepot / Ceret

Finals del s. XIX

Mort al tombant del segle XX, segons Joan Amades fou l’últim cornamusaire del Rosselló. L’Albert Manyach explica el 1924 que havia tingut ocasió de sentir en Josapou per Sant Pau al pont de Ceret i descriu que les melodies que hi va interpretar eren d’un ritme mal definit, però els dansaires, impertorbables, ballaven segons l’ordre del programa, encara que el cornamusaire toqués una altra cosa. Per fer broma, van tombar el carro sobre el qual tocava i el cornamusaire va caure a terra i es va fer mal. Mentre plorava, el seu sac, a terra, anava gemegant a mesura que es buidava. Es va interrompre el ball uns instants mentre se li donava una mica de cordial a en Josapou. Els espectadors van trobar molt divertida aquesta gracieta de tan mal gust.

-­      Parayre, anomenat Vidalou / Corbera de les Cabanes

S. XIX

-­      Miquel lo Tonell / Estagell

S. XIX

-­      Paziols o Rosselló Paziols / ?

Primera meitat del s. XIX

Dels més famosos sacaires rossellonesos, es conserva una litografia amb la seva figura, original de Louis-Félix Amiel (1802-1864), a partir de la qual Antoine Guiraud (1800-1879) va fer una aquarel·la. Es conserva en un àlbum dipositat al Museu Rigaud.

Els cronistes de l’època el tenien com un virtuós de l’instrument, un veritable baluard per al sac de gemecs en plena decadència. Fins i tot va arribar a donar nom a la cornamusa a Catalunya Nord: la borrassa d’en Paziols.

L'instrument utilitzat per en Paziols, segons l'obra que el representa, sembla reflectir, per analogia amb l'instrument conservat al Museu Instrumental de Leipzig, totes les característiques d'un instrument de Valentí Touron. Aquest sac d'en Paziols el 1979 constava que formava part de la col·lecció de la Casa Pairal de Perpinyà.

-­      Pobret / ?

S. XIX

L'esmenta Pere Vidal, juntament amb en Paziols, a l'article "Coses de Rosselló i de Cerdanya - Lo borrassayre" (Le Roussillonnais, núm. 17, 11 de juny de 1882).

-­      Valentí Touron / Perpinyà

1777-1850

Músic competent i constructor d'instruments prestigiós. Segons el poeta Esteve Canal fou el darrer sacaire del Rosselló: "Per recort direm que lo derrer gayter a Rosselló, va ésser en Toron, lo pare, instrumentista en Perpinyà, de jo conegut."

Nascut a Tellet, es va casar a Cameles, on va viure uns quants anys (concretament a Vallcrosa; el 1815 consta com a músic censat en aquesta població) abans de marxar-ne i instal·lar-se amb la seva família a Perpinyà com a “fabricant d’instruments”. Tingué el taller a la plaça dels Ases de Perpinyà (actual plaça Blanqui) i posteriorment al carrer Mailly i al carrer de la Font de les Carmes. Lutier prodigiós (es conserva un grall cromàtic seu, amb claus), sabia molt poc de lletres i, així, declara “no saber firmar” quan fa les declaracions de naixença dels seus fills.

Pel que fa a la grafia del seu cognom, Valentí Touron va fer servir durant uns quants anys el cognom de Toront abans de tornar a emprar després del 1820 el de Touron. Aquesta és la raó per la qual son fill Josep Pau Andreu (futur creador de la tenora moderna) fou declarat a la naixença, el 1815, amb el cognom de Toront. Andreu Toron modificà més endavant la grafia a la definitiva Toron, que emprà fins a la seva mort.

-­      ? / Sant Llorenç de Cerdans

Finals del s. XIX - principis del s. XX

L’any 1928 Joan Amades, mentre feia una missió de recerca de cançons pel Pirineu de l’Alt Empordà amb Joan Tomàs, va tenir notícies de l’existència d’aquest cornamusaire, “coneixedor de diverses tonades populars pròpies dels típics balls carnestoltecs vallespirencs”. Sense deixar passar l’oportunitat d'entrevistar-lo van fer cap a Costoja i el van fer cridar perquè vingués amb son instrument però no hi comparegué.

En Paziols

Fonts

-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.

-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. Sabadell. 1995.

-      COMELADE, Pascal. “Enciclopèdia logicofobista de la música catalana”. Diari de Barcelona, setembre de 1991. Barcelona. 1991.

-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.

-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum IX, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 1999.

-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.

-      FONQUERNIE, Laurent. “Portrait de Paziols, joueur de cornemuse”. Web de l’Institut del Granat i de la Joieria Tradicional (http://www.institutdugrenat.com/2016/05/portrait-de-paziols-joueur-de-cornemuse/). Perpinyà. 18 de maig de 2016.

-      FRANCÈS, Enric. Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a Catalunya Nord al s. XIX. IMPEM-FSR. Cotlliure. 1986.

-      MANYACH, Albert “Choses du Roussillon. Instruments catalans. La cornemuse”. L’Indépendent, 7 de gener de 1924. Perpinyà. 1924.

-      SUBIRÀ, J. “La Casa Pairal de Perpinyà prova la unitat catalana”. Diari Avui, núm. 1060. Barcelona. 30 de setembre de 1979.

-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.

Entrada modificada el 30.3.2023