dilluns, 14 de novembre de 2011

Melodies per a sac de gemecs (II)

En aquesta entrada recollim melodies que sabem que eren interpretades amb sac de gemecs, o bé perquè així ens ho ha transmès la tradició o bé perquè van quedar integrades als llibres de llibertat d’orgue amb la referència concreta a l’instrument. Deixem per a l’entrada següent les melodies incorporades al Música de cornamusa de Joan Amades, perquè les acompanyem amb una explicació detallada del contingut i de les vicissituds passades per l’obra. Al marge d'aquest treball, doncs, i de les tonades que consten a l'entrada anterior referida a cornamusaires de l'última època, podem esmentar les melodies per a sac que segueixen.

(NOTA: la tonalitat i/o la tessitura d'algunes melodies han estat adaptades a les del sac de gemecs actual)

-      L’abat dels boigs, de Campelles (Ripollès).



-      Los set gotxs (Ballada dels goytxs de Nostre Dona en vulgar cathallan a ball redon), del Llibre vermell de Montserrat. Segons Felip Pedrell, aquesta melodia és una tonada de sac de gemecs i flabiol.



-      Cançoneta de cornamusa, de l’Arxiu Musical de Montserrat (s. XVIII-XIX).



-      Dansa de l’espolsada, de Cardedeu.



-      Melodia de sac de gemecs, del llibre d’orgue de Lleida. Aquest llibre d'orgue prové de l’Arxiu Capitular de la catedral de Lleida i és una còpia de l’any 1822, la qual cosa fa pensar en un original més antic. És un quadern apaïsat, manuscrit, sense cap títol general i sense portada ni coberta. Hi ha dues melodies que es refereixen a l’instrument de bot. L’una duu el nom de “Gaita” i l’altra el de “Sach dels Jamechs”. Pel que fa a la primera podria tractar-se del tipus de dansa coneguda amb aquest nom. Respecte de la segona melodia, té dues parts clarament diferenciades: la primera part és la que fa referència al sac de gemecs pròpiament dita i la segona part és el tema El caçador i la pastoreta. Igualment, en el mateix llibre d’orgue podem trobar la primera part com a integrant d’una altra melodia del repertori que inclou.





-      Manuscrit d’organista del monestir de Breda (1826-1844). En aquest quadern, de l’organista Jaume Adrobau, consta la informació següent: "Estas Diferentes Canciones para tocar con la Gaita. la gaita se toca teniendo siempre fixos el C, sol, fa, ut de la mi, y Gesol re, ut de ã Baxo." Totes les peces que inclou el quadern, per un total de 99, són de caire popular: hi podem trobar contrapassos, sardanes, balls plans, corrandes, cançons, passades... Concretament una duu per títol "Gayta". Aquesta melodia es podria considerar, per la seva fesomia melòdica (feta bàsicament de valors curts), un exercici de l'instrument. Sobta l'adscripció instrumental d'aquesta melodia quan hom pensa en la nota de la primera pàgina del quadern, reproduïda més amunt.



-      Manuscrit de temes populars per a ús d’organista, per en Joaquim Mateu i Duran, professor de música de Banyoles. Aquest manuscrit forma part del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i conté una melodia que duu per nom “Sach dels gemechs”.



-      La rifa dels porcs. Amb aquesta tonada s’acompanyaven, a Barcelona, tot un seguit de porcs que es rifaven per Sant Antoni i que eren passejats en comitiva.



-      Sardana de la coixinera, esmentada per Antoni Griera com a ball propi de Blanes.

-      Saltem i ballem, cançó pastoril popular del Rosselló que era tocada amb sac de gemecs la nit de Nadal.

-      Tonades de cornamusa recollides a Fraga per Amades el 1932 a la missió de recerca per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Amades les va copiar d’un full manuscrit escrit per mossèn Tomàs Badia, que és qui li proporcionà la informació, i que encara en aquell moment utilitzava l’organista de la parròquia per tocar les tonades pastorals de tema popular que harmonitzen la festa de la nit de Nadal.



-      El contrapàs i la Pila, dues melodies típiques de festa major del Pallars recollides per Vicenç Bosch i publicades el 1907. Eren interpretades per una tres quartans i s’executaven una a continuació de l’altra. Per fer el “Ball de la Teia” s’empraven les mateixes dues melodies.



-      Dansa de Pineda, El rotllet, El ball pla i La Bolangera, balls i cançons recollits per Sara Llorens per a El Cançoner de Pineda, que eren executats a Pineda de Mar per les enramades (vuitada posterior al Corpus), per Sant Antoni i per Sant Pere. Fins al 1870 es van acompanyar amb sac de gemecs i timbal.






-      El minyonet de Guineu i El rector de Cornellà, cançons recollides a Pineda de Mar per Sara Llorens per a El Cançoner de Pineda. Aquestes dues cançons haurien servit antigament per fer ballades durant el carnaval i en el moment del recull encara sonaven a Malgrat de Mar interpretades pel sac de gemecs en el mateix context dels balls de carnaval.




-      Tocada de coixinera i Passada (toc de coixinera), recollides el 1932 o 1933 per Joan Tomàs en missió de recerca a Mataró per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. La “Passada (toc de coixinera)” es tracta en realitat de la primera part d’un contrapàs, el fragment que correspondria a la branda o als curts. Van ser recollides a un cornamusaire de nom desconegut i haurien format part de l’antiga entrada de ball del ball de gitanes de Mataró.



-      Espolsada, recollida en les missions de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dins del repertori de balls de bastons, hauria estat sonada des de Sant Iscle fins a Calella i Pineda, molt probablement al so del sac de gemecs.




-      Ball de Rams. Per la festa major de la Barceloneta, el 29 de setembre, es feia el ball de rams a la plaça de Sant Miquel al so d'aquesta tonada tradicional. Extreta de l'arxiu de Pere Flor de Lis, músic barceloní vuit-centista.



-      Ball de cercolets i Ball de pastorets, balls de la festa major de Sitges. Es tocaven obligadament al so de sac de gemecs i flabiol ja al segle XIX (el de cercolets l'havia interpretat un bon tros d'anys en ple segle XX en Tons de Begues –vegeu l'entrada anterior–). Consten de dues parts, la passada i els exercicis; la primera es feia abans dels parlaments i la segona, després. Tots dos balls comparteixen melodia, amb variacions, a la segona part.



-      Balls de la festa major de Vilafranca del Penedès. Són un conjunt de melodies que Antoni Insenser i Francesc de Paula Bové van recollir en sengles monografies, entre les quals eren antigament interpretades per sac de gemecs, tal com indiquen els mateixos autors, les que segueixen.

Ball de cercolets


Ball de panderos


Ball de pastorel·li


Ball de cotonines


Ball de cotonines (La pavana)


Ball de pastorets


Ball de l'Àliga



Els llibres de llibertat d’orgue, tot i que els que es conserven són majoritàriament del s. XIX, tenen un origen llunyà en el temps. Amades explica que, com una resta de les festes solsticials d’hivern i de les cerimònies paganes i precristianes relacionades amb l’adveniment de l’any nou, durant l’edat mitjana la majoria dels pobles de la vella Europa havien celebrat festes de caràcter excepcional que es distingien per llur esbojarrament, conegudes per “festes dels boigs”, les quals duraven els dotze dies compresos entre el de Nadal i l’Epifania, festes que van deixar una petjada molt profunda en el costumari de molts pobles, de la qual són un record entre d’altres les bromades dels dies dels Innocents, el captivi del dia de sant Nicolau i l’elecció d’un bisbetó. Les festes dels boigs es descabdellaven especialment redossades a les anomenades “llibertats de desembre”, durant les quals el poble prenia part en algunes de les cerimònies litúrgiques, sobretot a les matines de Nadal. Els organistes, durant el període indicat, gaudien de la facultat de tocar tota mena de música i s’esplaiaven tocant música profana, alegre i xiroia, ben coneguda de la gent, que es divertia cantant les cançons que tocava l’orgue. Fou costum que els organistes, per tal de recordar les tonades alienes a llur repertori, s’anotessin un llarg enfilall de melodies de tonades populars de tota mena, però especialment de cançons i de danses. Aquests foren, doncs, els primers recollidors i aplegadors de música popular a casa nostra i ens n’ha arribat el producte a través dels llibres de llibertat d’orgue.

Els llibres d’orgue ens permeten accedir a repertoris de la música popular que havia estat de moda un parell de segles enrere com a mínim, atès que també apleguen ritmes i melodies dels s. XVI al XVIII, a més dels propis del s. XIX. Els organistes d’antany van realitzar, sense proposar-s’ho explícitament, un treball de camp de recollida dels temes musicals que més agradaven a la gent en aquells temps. Aquests materials s’utilitzaven com a melodies de base per a la improvisació en les anomenades “llibertats d’orgue”, que consistien en unes petites bromes musicals que s’executaven a les esglésies en les celebracions de determinats cicles festius, especialment en les festes de Nadal, però també en les festes patronals o majors. Aquestes interpretacions eren destinades a alegrar els llarguíssims oficis que marcava la litúrgia tridentina i d’acord amb l’esperit transgressor que assenyalaven les pròpies diades, present en altres celebracions i rituals tant sagrats com profans. Tot plegat era tolerat sempre a contracor per la jerarquia. De fet, aquest ús litúrgic va desaparèixer pel motu proprio del papa Pius X conegut com a Tra le sollecitudini (1903), inspirat pel seu assessor musical, Lorenzo Perosi, però els materials que va generar afortunadament ens permeten reinterpretar uns repertoris una gran part dels quals haurien estat perduts per sempre.

Es conserven diversos llibres de llibertat d’orgue. El més destacat pel que fa al sac de gemecs és el manuscrit d’organista del monestir de Breda (1826-1844), esmentat més amunt, on s’especifica l’instrument a què es troben referides les melodies: el sac de gemecs. És la primera font històrica escrita que detalla l’afinació dels tres bordons. Per la seva banda, Amades ressenya als seus escrits els llibres de llibertat a què va tenir accés en les seves recerques. Dels diversos quaderns d’organista trobats o consultats per ell, els de les catedrals de Girona i de Solsona presentaven aires de ser àdhuc siscentistes; la majoria, però, els creu posteriors. Va tenir a les mans els de Banyoles, Olot, Altafulla, Arbeca, Agramunt, la Granadella, Tamarit de Llitera i Vilanova i la Geltrú, aquest darrer manuscrit de vers la meitat del s. XIX. El 1929 va adquirir els llibres d’organista de l’església de Guissona i de Solsona i el 1932 va trobar a Maials el quadern usat per l’organista per tocar les tonades populars de les matines de Nadal, amb un conjunt de prop de 300 tonades.

En aquesta línia també podem esmentar un manuscrit de 1784 conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid titulat “Divertimento espiritual que Tributó al Niño Dios nacido en los / Maytines de Nochebuena el Rndo. Dn. Antonio Mestres Pbro. organista / de la Real Capilla del Palao de la Ciudad de Barcelona en el Año / de 1784 con motivo del Feliz Arribo de sus Amados Patronos los / Excellentísimos Señores Duques de Alba”. En aquest manuscrit es recullen dotze melodies, totes en fa major, sota els títols (alguns repetits) “contradansa”, “minuet”, “cançoneta pastoril”, “seguidillas”, “flabiol”, “passapié”, “cançoneta”, “marxa pastoril” i “gaita”. En aquest darrer cas, es tracta d’un allegro en 6 per 8.

Al marge de les melodies recollides als llibres de llibertat d’orgue, a partir del s. XIX també es va produir un fenomen de recuperació de tonades populars duta a terme per músics que provenien de l’ambient clàssic. De fet, els primers a valorar a casa nostra la música popular foren els músics. El mestre Ferran Sors, guitarrista notable, a la primaria del s. XIX, compongué un coral curiós i interessant a base dels crits dels marxants ambulants tradicionals de Barcelona, vers l’època de la invasió napoleònica, que titulà Crits del carrer i que ha cantat l’Orfeó Català. El primer músic de qui tenim notícies concretes que s’inspirés en melodies de cançons populars en compondre la seva música fou el mestre pianista de Berga Miquel Ribera. Les primeres tonades de cançons publicades ho foren pel mestre Baltasar Saldoni, vers l’any 1845, en una Corona poètica dedicada en homenatge al poeta José Nicolás de Azara, a la qual contribuí amb unes versions musicals de la magna complanta de la Porquerola. Més tard, l’any 1858, l’historiador de la música Mariano Soriano Fuertes, en uns apèndixs musicals de la seva Historia de la música española desde la venida de los fenicios hasta el año 1850 (1855-1859), publicà les tonades d’unes quantes cançons, un ballet i un contrapàs. Les primers tonades harmonitzades no van ser publicades fins a l’any 1891, pel mestre Francesc Alió. El mestre Lluís Millet fou el primer que harmonitzà una cançó popular per a cor, El pastoret, núm. 2364, que fou cantada en la primera audició de prova de l’Orfeó Català l’any 1892. La professora Emerenciana Berler cantà la cançó a solo amb un simulat acompanyament de cornamusa cantat a boca closa. A part d'aquesta cançó harmonitzada per Lluís Millet, hi ha altres harmonitzacions de cançons tradicionals que imiten o recorden el so del sac de gemecs: El pardal, d'Antoni Pérez Moya, en la qual totes les veus menys les soprano imiten els bordons mentre que les soprano imiten en certa manera el grall; L'hereu Riera, de J. Cumellas Ribó, i Ton pare no té nas, de Baltasar Bibiloni. Sembla que també els cors d’en Clavé tenien al repertori cançons en què s’imitava la cornamusa (per exemple, La verema, de 1862). Del mateix Antoni Pérez Moya és una nadala per a cor mixt i sac de gemecs anomenada La dansa dels pastors, estrenada a finals dels anys 20 del s. XX. En la mateixa línia, per Nadal de 1932 l’Orfeó de Sants va oferir un concert de nadales executat per les tres seccions de la seva massa coral, amb la col·laboració de la cobla Barcelona i sac de gemecs. També apareix la cornamusa a la lletra de la composició per a coral de 1854 Les nines del Ter, de Josep Anselm Clavé, a la composició per a coral de 1862 Los segadors, de Climent Cuspinera i Oller, i al ballet El Tarlà, de Tomàs Roig i Llop (llibret) i Lluís Moreno i Pallí (música), estrenat per l’Esbart Verdaguer a Girona el 1953. De 1867 és una peça per a coral de Joan Tolosa titulada “El sac de gemecs”. Dins del món sardanístic podem esmentar la sardana del mestre Joan Baptista Espadaler i Colomer (1878-1917) titulada Cançó del cornamusaire, la sardana de Juli Garreta (1875-1925) La Gayta i la sardana de Pere Mercader i Andreu (1885-1969) titulada també La gaita (1907). Finalment, recollim que al tombant del segle XIX i XX hi havia una orquestra a Vilassar de Mar anomenada La Gayta i que el 1885 es crea dins la secció recreativa del Casino Ibérico, a Barcelona, una societat coral humorística anomenada La Cornamusa.

Com a anècdota curiosa relacionada amb el món de la música clàssica, n’hi ha una de vinculada a la visita que va fer a Barcelona el 1948 la ballarina russa Nina Verchinina. Després d’una demostració de danses de l’Esbart Verdaguer a què se la va convidar, Verchinina va comentar que el ball de cascavells interpretat li semblava una melodia pròpia de cornamusa i li va encantar el nom de “sac de gemecs” que rebia l’instrument a casa nostra.



Fonts

-      Secció “Crónica general” del diari La Publicidad, núm. 2691. Barcelona. 15 de juliol de 1885.
-      Secció “Noticias de Cataluña” del diari La Publicidad, núm. 7684. Barcelona. 25 de febrer de 1900.
-      “Obra del cançoner popular de Catalunya (Concurs de 1924)”. Revista Musical Catalana, núm. 256. Barcelona. Abril de 1925.
-      Programa de mà del concert de Sant Esteve de 1931 al Palau de la Música Catalana. Barcelona. 1931.
-      “Notes de Sans”. La Veu de Catalunya, núm. 11399. Barcelona. 24 de desembre de 1932.
-      Secció “A veces pasan cosas...” de la revista Destino, núm. 562. Barcelona. 15 de maig de 1948.
-      Programa de mà del recital de l’Esbart Verdaguer ofert al Palau de la Música Catalana el 6 de desembre de 1953. Barcelona. 1953.
-      AMADES, Joan. Les esposalles. Costums i creences. “Biblioteca de Tradicions Populars”, XXII. Impr. La Neotípia. Barcelona. 1934.
-      AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
-      AMADES, Joan. Costumari català. 5 volums. Editorial Salvat. Barcelona. 1952.
-      AMADES, Joan. Folklore de Catalunya. 3 volums (Rondallística, Cançoner, Costums i creences). Ed. Selecta. Barcelona. 1950, 1951, 1969, respectivament.
-      ARNELLA, Jaume. Les cançons de Mataró. Patronat Municipal de Cultura de Mataró i Els Garrofers ACP. Mataró. 2004.
-      ASSOCIACIÓ DE CULTURA POPULAR DE LA GARROTXA EL TIL·LER. Web http://www.cornamusam.org/.
-      BASSAGAÑAS, Núria. Web sonabe.cat. Entrada dedicada a Pere Mercader i Andreu: http://sonabe.wordpress.com/2009/08/19/pere-mercader-i-andreu/. 19 d’agost de 2009.
-      BOSCH, Vicenç. Balls antics del Pallars. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. 1907.
-      BOVÉ, Francesc de P. El Penedès. Folk-lore dels balls, danses i comparses populars. Impremta Ramón. El Vendrell. 1926.
-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. 1995.
-      CARBONELL I GUBERNA, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Galerada. Cabrera de Mar. 2000.
-      CASALS, Ricard. “Notícia des de Begues: terra de sacaires”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      CRIVILLÉ, Josep, i VILAR, Ramon. El llibre d’orgue de Lleida. Músiques diverses. Dinsic Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2003.
-      CRIVILLÉ, Josep, i VILAR, Ramon. "El llibre d'organista de Breda: comentari musical", dins El llibre de l'organista Jayme Adrobau. Breda (1826-1844), edició a cura de Joan Pellisa. Dinsic Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2011.
-      CUSPINERA I OLLER, Climent. “Los segadors”. Eco de Euterpe, núm. 222. Barcelona. 1 de novembre de 1863.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volums XII i XV, missions de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS. Sitges. L’encant de la tradició. Ajuntament de Sitges. Sitges. 2001.
-      FONTDEVILA I CRUIXENT, Manuel. “Les mosques de la Garriga”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2070. Barcelona. 30 d’agost de 1918.
-      INSENSER I BERTRAN, Antoni. El Penedès. Balls, danses i comparses. “Quaderns d’Aportació Cultural”, núm. 3. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 1982. (Manuscrit original de 1904 i 1905).
-      ­JEHAN LE FOL (pseudònim?). “La música catalana”. La Renaixensa, núm. 13-16. Barcelona. 1883.
-      LLORENS, Sara. El Cançoner de Pineda. Joaquim Horta, impressor. Barcelona. 1931.
-      MASSA I PUJOL, Pompili. El ball de plaça a la costa de llevant. Edicions l'Agulla de Cultura Popular. Tarragona. 2007.
-      MASSA I PUJOL, Pompili. Lo ball de les gitanes en la Maresma. Edicions l'Agulla de Cultura Popular. Tarragona. 2007.
-      ORRIOLS, Xavier. Ressenya de la publicació del llibre El llibre d’orgue de Lleida. Revista Caramella, núm. XII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2005.
-      PEDRELL, Felip. Cancionero musical popular español, volum I. Impremta d’Eduard Castells. Valls. 1918.
-      PELLISA, Joan. "El quadern de Breda", dins El llibre de l'organista Jayme Adrobau. Breda (1826-1844), edició a cura del mateix autor. Dinsic Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2011.
-      RÖVENSTRUNCK, Bernat. Melodies de la festa major de Vilafranca. Per a tres gralles seques. Clivis Publicacions. Barcelona. 2000.
-      SANS, Cesc. A mitges. Quadern de repertori per a sac i tamborino (volum I). Quart Minvant SCP. Valls. 2013.
-      SANTANA, Galdric. Llibret del CD Músiques per acompanyar l’Àguila, dels Ministrers de la Ciutat. Sabadell. 2007.
-      SUBIRÀ, Josep. “Una Nadalenca catalana. “Divertimento espiritual””. Revista Musical Catalana, núm. 265-266. Barcelona. Gener-febrer 1926.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Dossier inicial del Taller de sac de gemecs al CAT. Fotocòpies. 1997.
-      VIDAL, Modest. Secció “Fullas de Llor”. La Renaxensa, núm. 21. Barcelona. 1 de desembre de 1872.
-      VIQUIPÈDIA. Entrada sac de gemecs.

Entrada modificada el 18.6.2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada