Llibre

Properament el contingut d'aquest web quedarà reflectit en format de llibre

divendres, 8 de juliol del 2011

Presència del sac de gemecs en la documentació

En aquesta entrada consten, ordenades per any, diverses referències documentals on s'esmenta el sac de gemecs o qüestions relacionades estretament amb l’instrument.

Mitjan segle XIII. En un document que forma part del Libri antiquitatum sedis barchinonensis, conservat a l’Arxiu Capitular de Barcelona, es diu que a principis del s. XII (1119-1131) era conegut a Barcelona un tal "Bernat bufa lodre". La frase bufa lodre que trobem al document, aplicada com a distintiu personal d'aquest Bernat, dona a entendre que la seva ocupació era la de cornamusaire.

1258. Trobem esmentat el sac de gemecs per les festes celebrades a València l’any 1258, dedicades a sant Dionís, a una processó on van intervenir dos trompadors, dos tabalers i una cornamusa. Destaca el paper principal de l’instrument com a protagonista de la melodia.

1325. Procés judicial seguit per la mort a pedrades durant una sonada del cornamusaire Berenguer Mir a Tàrrega. Primera constatació escrita de la mitja cobla com a formació instrumental i esment del terme cabreta per referir-se a la cornamusa.

1336-1396. Aquests anys són els de regnat de Pere el Cerimoniós i del seu fill Joan. Amb aquests dos reis la cornamusa esdevé l'instrument principal de la cort. La documentació reial d’aquella època on apareix la cornamusa és nombrosíssima. Hi ha documents que expliquen que quan l'infant Joan tenia dos anys el rei Pere havia contractat dos cornamusaires, Johan de Mascho i Pere Seguer, perquè l’entretinguessin amb els sons de llurs cornamuses. Dos anys més tard va fer construir per a l'infant una cornamusa petita guarnida “de vellut vert ab senyals reyals e ab II timbres de fil d’or e d’argent”.
A les seves cartes s’esmenten la “xalamia” grossa i petita, la cornamusa petita i múltiples noms de cornamusaires que haurien servit a la cort. S’utilitzava el drap verd o groc i vermell per cobrir la cornamusa, i fins i tot es cobria d’argent amb la creu de sant Jordi i un cap de moro a cada angle. S’hi esmenta també una flocadura per penjar del bordó (per tant, el bordó es recolza presumiblement a l’espatlla) i l’existència de cornamuses grans i petites i de musetes grans i petites. Sembla que la museta seria d’origen estranger (hi ha documents que parlen de musetes de Flandes) i la cornamusa seria més aviat autòctona. També hi ha referències a la cornamusa amb el nom de “xalamies”. A una carta del rei Joan s’esmenta l’existència, no així el nom, d’un constructor de cornamuses i “xalamies” de Perpinyà. Es reclama el seu concurs per reposar les inxes malmeses dels ministrers del rei. En una altra carta, adreçada al marquès de Villena, el rei Joan I parla del costum de cobrir d'argent les xeremies i les cornamuses reials: “[...] nos fem cobrir d'argent ací en aquesta ciutat [Girona] les xirimies e les cornamuses dels nostres ministrers.”

1338. En un document del llibre de clavaria municipal de Cervera (folis 35v i 36r) consta el pagament fet per pintar els cérvols en set penons dels sonadors de la vila (entre els quals un “grayller”) i en el penó de la senyera de la host: “Item donam a.n P. Cellollm per pintar los cervos en .iiii. penons dels trompadós e .ii. penons d’anafillés, e en un penó del grayller, e en lo penó del senyaler // de la vila, que feem fer com la host ere a Terroya, e avem-ne àpocha.”

1342. En el llibre de consells municipal de Tàrrega corresponent al període 1341-1344 hi ha un document (foli 29r) de 16 de novembre d’aquell any en què consten els serveis prestats a la vila per un joglar amb “lo grayl”: “Item que sien donats a .ii. trompadors de Cervera e a .i. juglar que hinc ere, de Cervera, ab lo grayl, entre tos .iii. Lxxv.”

1344. A les ordinacions del rei Pere el Cerimoniós instituïdes aquell any per regular el funcionament de la cort s’esmenta la funció que pertocava al cornamusaire com a joglar de l’armada: “[...] Juglars de la armada. Juglars qui tocaran a la taula a metre e a levar ço es dos trompadors una trompeta una cornamusa e un tabaler han cascu XII denarios barchinonenses mentre seran en terra e serviran a la dita taula en la dita forma. E apres del dia que les galees saludaran a avant si van en lo viatge han de salari cascu a IIII meses XV libras barchinonenses e ultra aço han cascun per vestir IIII libras barchinonenses e de provisio cascun dia I solidum en cas que no mengen en cort. Empero es acustumat que si fan crides per les ciutats o lochs per raho de les armades que ultra los dits salaris e drets ha cascu per cascuna II solidos. [...]”

1349. En un escrit del rei Pere el Cerimoniós de 12 de juny d'aquell any per al pagament d'uns guarnits per a unes flautes el rei parla de dos joglars de cornamusa: "Al honrat micer Bernat etc. Mana lo dit senyor Rey que donets an Guillemi Veguer e an Ugoni de la pelliça, juglars de cornamusa de casa sua, los quals lurs mana donar a ops de guarnir e de viroles d argent que fa fer a II flahutes de bahanya, quadragintos solidos barc. Scrit en Valencia XII dies del mes de juny anno Domini M°CCC°XL°IX°."

1353. En el contracte de nòlit de la nau Sant Joan, que va partir aquell any de viatge comercial a Alexandria des de Barcelona, consta que com a tripulació disposava a bord de cent mariners, un pilot, un mariner suplementari substitut del pilot, vint-i-cinc grumets, quinze ballesters, un “cuyrasser”, un sacerdot, un barber i cinc músics: dos “trompadors”, un “tabaler”, un trompeta i un cornamusaire.

1354. Entre la documentació reial conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha una carta d'aquell any del rei Pere el Cerimoniós en què es parla de les vestidures d'una cornamusa: “Març 1354. Item done an Domingo Mulet pellicer de Barcelona, per I cornamusa del senyor Infant (Joan) que li feu guarnir de vellut vert amb senyals reyals e ab II timbres de fil d'or e d'argent.” (RP reg. 567 fol. 62)

1354. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de maig d'aquell any s'esmenta un joglar cornamusaire al seu servei: "Item done an Jacme Çelandi, pellicer de Gerona qui tocha lahut devant lo senyor Infant en absencia de maestre Johan de Mascho, juglar de cornamusa de casa del dit senyor Infant, los quals li eren deguts ab albara de scriva de racio – C solidos barc."

1355. En un document notarial de 3 de juny d’aquell any, relatiu a l’abanderament d’una esquadra mallorquina, es parla d’un pagament fet per diversos penons, entre els quals uns per a cornamusa: “[...] II coopertas de tabals, panni lane, cum signis Bonanati Massaneti, locumtenentis, IIII vexilla regia, IIII panones regii, IIII vexilla cum signis Bernardi de Capria, IIII panones cum signis Bernardi de Capria, IIII panones cum signis locumtenentis, II panni de trompes cum signis locumtenentis, I pannum de cornamusa, I pannum de trompeta cum flocatura serici signo locumtenentis. [...]”

1357. Al Còdex MS. de Lleida , t. XVI, doc. XI, s’esmenta en Ramon Martí, el Cornamusa: “En l an de Nostre Senyor Deus Jhesu Xst. M.CCC.LVII... fo afermat per los dits pahers Ramon Marti, en altra manera appellat Cornamusa, en juglar de la ciutat, et donen li de soldada per sos trebaylls quascun an C. sol. barchs." "E l dit Cornamusa jura sobre los sants .iiii. Evangelis de esser bo e leal a la dita ciutat, e de servir be e lealment aquella.”

1359. En un document d'aquell any pertanyent als Capítols de les taules reials d’acordar es diu que en les taules reials de Barcelona es conctractaven “Juglars qui tocaran a la taula a metre e a levar, ço es: dos trompadors, una trompeta, una cornamusa e un tabaler, han cascu XII denarios barchinonenses mentre seran en terra e serviran a la dita taula en la dita forma”. Les taules reials d’acordar es muntaven a les grans ciutats per allistar ciutadans a l’exèrcit.

1360. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document de clavaria (88v-89r) d’aquell any en què consta el pagament fet, juntament amb altres músics trompadors i tabalers, a dos cornamusers (Berenguer Sabater, de Vic, i Antoni dez Mas, de Montblanc) per haver anat a la vila a tocar per la fira.

1372. En el llibre de consells de la paeria de Lleida hi ha un acord del Consell General en què es delega als paers que s'avinguin a donar un salari convenient a dos joglars que fossin “cornamusayres” i es recomana R. lo Pastador i els seus companys (llibre de consells, s. fol. 36 - 1372).

1372. En un escrit de l'infant Joan (futur rei Joan I) de 4 d'agost d'aquell any es parla de diferents tipus d'instruments musicals, entre els quals la cornamusa petita: "[...] E quant lo dit Johan hage aquells rebuts, trametet lo ns e fets que aport los esmalts dels ministrers e les xelamies grossa e petita e la cornamusa petita que donam al Thomasi e a son companyo Jacomi, e que lo dessus dit Thomasi vengue ab ell ensemps [...] Dada en Vich sots nostre segell secret a IIII dies d agost l any MCCCLXXII."

1373. En un escrit del rei Pere el Cerimoniós de 23 de maig d'aquell any el rei atorga uns diners a uns joglars al seu servei perquè comprin una cornamusa: "Item done an Jaquet Tricot e an Johan de Paris, ministres del senyor Rey, ab albara de scriva de racio scrit en Barcelona a XXIII dies de maig de l any MCCCLXXIII los quals lo dit senyor graciosament los mana donar per comprar I cornamusa e una divisa d argent esmaltada e dourada a senyal reyal, segons que n lo dit albara se conte que cobre - XV florins d Arago."

1377. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 2 de juliol d'aquell any es parla dels guarnits de les xeremies i les cornamuses: "Nos fem cobrir aci en aquesta ciutat les xalamies e les cornamuses dels nostres ministrers, e entre les altres volem hi fer les armes de testes de moros e de la creu de Sant Jordi que Rey d Arago fahia antigament. Perque us manam que les façats pintar en un troç de paper o de pergami a alcun pintor de la color e de la guisa que s deven fer, e aço ab sabuda del senyor Rey en manera que no y haia errada en res, e que ls nos trametats com pus tost porets. Dada en Gerona sots nostre segell secret a II dies de juliol l any MCCCLXXVII."

1377. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 15 de juliol d'aquell any es parla de les inxes malmeses de les cornamuses dels ministrers al seu servei i de l'existència d'un lutier de cornamuses de Perpinyà: "Ffem vos saber que les enxes dels esturments dels nostres ministrers son tres malmeses, perque us manam que ns trametats lo maestre qui es aqui en Perpinya qui fa cornamuses e xalamies al qual es mester que informets que aport tot ço que mester sia a fer les dites enxes; e logats li entro aci solament una bestia en que venga cavalcan car al tornar nos lo n farem aci provehir, e aport en trossa ço que dit es, e en cas empro que en trossa no s posques dur, logassets li altra bestia, e podets li dir que dins fort breus dies se n pora retornar. Dada en Gerona sots nostre segell secret a XV dies de juliol l any MCCCLXXVII."

1378. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) d'1 de març d'aquell any s'esmenten diversos tipus de cornamusa: “[...] Cosi car, vos trametem per los dits vostres ministrers dues xelamies, dues cornamuses, una museta gran e altra poca e una bombarda. Dada en Saragoça sots nostre segell secret lo primer dia de març de l any MCCCLXXVIII.”

1378. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) de 22 de maig d'aquell any adreçada al seu germà Martí li demana unes musetes procedents de Flandes: "Molt car frare. [...] e car los esturments dels ministrers de la Duquessa qui ara son aci dementre que ls toquen nos tabutxen lo cap, per ço, frare car, vos pregam que per I hom vostre nos trametats les musetes vostres que Tibaut, ministrer vostre, vos aporta de Fflandes enguany, e fer nos n ets agradable plaer. Dada en Saragoça sots nostre segell secret a XXII dies de maig de l any MCCCLXXVIII."

1379. En una carta de l’infant Joan (futur Joan I) de 12 de març d’aquell any adreçada al seu germà Martí li demana que li cedeixi un joglar de cornamusa: “Molt car frare. Vuy, data de la present, es vengut a nos Midach, Rey dels ministrers, e havem lo pres de nostra casa, e car no ha amenat companyo algu qui toch la cornamusa, pregam vos que de continent e de fet nos trametats Jacomi. E plau a nos que romanguen ab vos Begue e Thomasi tro los vostres ministrers sien ab vos. Dada en Barcelona sots nostre segell secret a XII de març de l any MCCCLXXIX.”

1379. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) de 10 de juliol d'aquell any li ofereix al seu germà Martí un joglar de cornamusa francès: "Nos, axi com sabets, havem assats ministrers e dels bons del mon, e com de present nos n age vengut I appellat Angeli lo lonch qui es dels bons de tota Ffrança de tocar cornamusa e que sap axi mateix tocar guitarra, al qual nos havem parlat e fet parlar que s atur ab nostre car frare l Infant als gatges que done als altres e ell ho hage atorgat, per ço volem e us manam que digats al dit Infant si l vol a la dita manera e que ns certiffiquets tantost ab vostra letra d aço que us n aura respost a fi que sapiam que n devem fer [...] Dada en Perpinya sots nostre segell secret a X dies de juliol de l any MCCCLXXIX."

1379. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) de 15 de juliol d'aquell any li demana al seu germà Martí un joglar de xeremia perquè pugui tocar amb dos altres seus de cornamusa: "Car frare. Sapiats que Estruman, ministrer nostre de xalamia, ha hauda baralla ab alcuns de casa nostra e que nos per aquella raho l avem gitat de nostra merce, e car a ades no havam ministrer negun de xalamia vos pregam, frare car, que, vista la present letra, nos trametats lo vostre ministrer Jacomi qui sonara ab dos forts bons que nos havem de cornamusa, sabents, car frare, que d aço ns farets agradable plaer. Dada en Perpinya sots nostre segell secret a XV dies de juliol de l any MCCCLXXIX."

1379. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) d'1 d'agost d'aquell any tracta la compra d'uns instruments musicals, entre els quals una cornamusa: "[...] Entes havem que aqui es un mercader o cambiador a qui dien Guilabert qui ha III instruments, ço es una bombarda, una xalamia e una cornamusa. Pregam vos que fassats ab ell que les enviy aci com nos li n farem donar X florins per cascuna peça. E aço per res no haia falla. Dada en Perpinya sots nostre segell secret lo primer dia d agost de l any de la nativitat de Nostre Senyor MCCCLXXIX."

1379. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 4 d'octubre d'aquell any parla d'un joglar cornamusaire al seu servei: "[...] Axi mateix volem que en tot cas façats que havam Ffreli lo ministrer, e si en altra manera no l podiets haver, ans de part nostra ne pregassets e n fessets pregar lo senyor de Cossi, e de continent fets que vingue ab Johani del baci, e en cas que Johani no volgues o no pogues venir, fets que Ffreli vingue de continent, en no li cal amenar cornamusa com aci n a ja I a qui dien Coecre qui sera son companyo. E aço per res no mudets. Dada en Perpinya sots nostre segell secret a IIII dies d octubre de l any MCCCLXXIX."

1379. Al llibre de clavaria de Valls, conservat a l'arxiu històric municipal de la vila, hi ha anotades les despeses que ocasionà el novembre de l'any esmentat la compra que feren els jurats a Antoni Ceyles, que havia venut una certa quantitat de drap "blau clar e vert" als joglars de Valls Berenguer Viladordi, Bernat Mestre i Pere Bonshom per tal de "vestir" la "cornamussa", vestit del qual s'encarregà un sastre de la vila.

1382. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 17 de febrer d'aquell any parla d'un joglar de cornamusa: "[...] Noresmenys vos manam que digats a Poncet, ministrer de cornamusa companyo d Angeli lo gran qui es aqui en Montpeller, que nos lo volem e que venga tantost a Tarragona on nos anam de cami. En cas empro que no fos aqui, trametets hi a Avinyo, e si ha mester diners bastrets li ço que y faça mester car nos ho farem complidament restituir. Dada en Barcelona sots nostre segell secret a XVII dies de ffebrer de l any MCCCLXXXII."

1383. Al Llibre del consolat, conservat a l'Arxiu Històric Provincial de Tarragona, consta el sou que cobraren el 16 de setembre de l'any indicat els joglars de Tarragona per la feina feta per la visita de la reina a la ciutat el maig anterior: "En Miquel Pages etc. dats als juglars de la Ciutat davall scrits les quantitats davall seguents les quals per la Ciutat los son acostumades de donar cascun any en la festa de Nadal de soldada. Primerament an Anthoni Arago trompador sexanta sous. Item an Miquel Ortoneda trompador sexanta sous. Item an Arnau Busquet tabaler sexanta sous. Item an Johan Tarrasses cornamuser octuaginta sous. Item an P. Marti xeramiller cent sous. Item li dats daltre part per costures obs deles averies de les sues robes setze sous .vi. diners." En un altre escrit també consta el sou del cornamusaire tarragoní Arnau de Miranda per la feina feta durant el mateix esdeveniment: “En Miquel Pages clavari etc. dat an Arnau de Miranda cornamuser lo qual sona ensemps a los joglars de la dita ciutat com la Senyora Reina entra en la Ciutat onze sous scrit up supra.”

1388. En Mateu Salzet, notari de Mallorca, esmenta l’instrument al seu dietari personal sobre esdeveniments rellevants succeïts a l’illa: “Digous a iiii. de juny, any dessus dit apres vespres fo cridat publicament per la ciutat ab sos trompetes e cornamuses que tots los sarts sien franchs, e que aquells sen pusquen tornar en Cerdenya, con lo Governador es aparellat de donar a aquells vaxells et pessar aquells franchs de nolits; e que tot hom e tota persona deia aquells de liurar sots pena de cors et de aver.”

1388. En un escrit del rei Joan I de 2 de desembre d'aquell any parla d'un joglar de cornamusa: "[...] Part aço fets nos saber si Everli e sos companyons, ministrers nostres, son passats aquen e si s son presentats al Rey, e com los ha fets acullir e que s hi es dit de lur suficiencia car nostre vijares es que null temps ne haguessem tan bons ni tan abtes en lur art. [...] Sapiats que l altre dia nos licenciam Colinet e Magnadança que anassen als Reys de Castella e de Navarra e al Comte de Foix, e devien esser tornats a nos a les festes de Nadal; ara lo dit Colinet ha ns fet saber que no ha en cor de tornar ans se n va en França al Duch de Torena, nostre car cosi: perquè pus aytal acord ha haud, nos flixarem d ell car prou havem de Everli e de sos companyons. Be volem que de fet façats ab lo dit Magnadança, qui es fort abte de cornamusa, que se n venga a nostre servey car nos lo volem que torn ab Everli, e dar li em semblants profits que a ell mateix, e si hi dupta, pregats ne lo dit Duch de Torena que per amor de nos li do licencia e l nos vulla trametre sens falla. Dada en Montso sots nostre segell secret a II dies de deembre de l any MCCCLXXXVIII."

1391. En una carta del rei Joan I al comte de Foix de 26 de juny d'aquell any parla d'un ministrer seu de cornamusa: "Comte car cosi. Ja per altres letres vos havem fet saber com haviem tramesos en les parts d Alemanya Blasof perque ns amenas ministrers; certificam vos que lo dit Blasof es ja vengut ab tres ministrers lo un dels quals corna la xalamia, e l altre la bombarda en discant, e l altre la cornamusa, e son los millors del mon, perque us pregam que ns trametats Johan de Beses per tal que ls veja cornar e n pusque fer vos relacio. La Santa Trinitat sia en vostra guarda. Dada en Saragoça sots nostre segell secret a XXVI dies de juny de l any de la nativitat de Nostre Senyor MCCCXCI."

1392. En una carta de l'infant Martí (futur Martí I) de 30 de gener d'aquell any li demana al rei Joan I que li cedeixi un ministrer de cornamusa: "A la vostra gran senyoria supplich humilment que n plaria retenre Johani lo Gornalet, ministrer de cornamusa vostre, com haia affeccio de haver aquell en nostre servey. E tendreho, senyor, a gracia special a la vostra molt gran senyoria la qual etc. Scrit en Port Fangos a XXX de janer etc." El rei Joan I li contesta el 5 de febrer afirmativament: "Molt car frare. [...] e ns pregats que us trametam Johan lo Gormandell, ministrer nostre de cornamusa, com haiats afeccio en haver aquell, lo qual per complaure n a vos vos trametem [...] Dada en Barcelona sots nostre segell secret a V dies de ffebrer de l any MCCCXCII."

1392. En una carta del rei Joan I a la comtessa de Foix de 10 de novembre d'aquell any li demana que li enviï un parell de ministrers, un dels quals és cornamusaire: "Comtessa cara filla. Pregam vos que digats e preguets de part nostra nostre car fill lo Comte de Foix, marit vostre, que ns trameta de continent Johan de Beses ab la gran xalamia e Bernardo lo Palat, ministrers seus, ab la gran cornamusa e ab lo bordo, car gran desig havem e plaer hauriem que ls hoyssem cornar. Lo Sant Sprit sia vostra guarda. Dada en Tortosa sots nostre segell secret a X dies de noembre de l any MCCCXCII."

1399. Al Llibre vermell de Montserrat es deixa constància que els pelegrins que hi anaven empraven la cornamusa (ball rodó "Cuncti simus concanentes"). Segons Felip Pedrell, una altra melodia del Llibre vermell, “Los set gotxs”, és una tonada de sac de gemecs i flabiol.

1402. Als comptes municipals de la ciutat de València d’aquell any consta la compra de “XXXVI alnes de drap de verví de València, de color morat e leonat, a obs de vestir los trompadors e altres juglars propis de la ciutat” i de tres alnes i mitja “de drap de la terra, vermell e groch, a obs de cobrir los tabals e cornamusa dels dits juglars”.

1406. A l’inventari d’aquell any de l’Arxiu Parroquial de Valls s’esmenta la roba d’una cornamusa: “Item .j. panonet de cendat vermell ab barra blanqua, lo qual es de cornamusa.”

1407. Al llibre de clavaria municipal de Valls, conservat a l'arxiu històric municipal de la vila, consta el pagament que es va fer l’11 de setembre d’aquell any a dos joglars de Tarragona, l'un cornamusaire i l’altre trompeter, per haver sonat a la fira de Valls: “Pagui he aço per manament dels jurats a .xi. de setembre ados juglars dela Ciutat de Tarragona la hu sonava cornamusa he laltre sonave trompeta ala fira nostra he foren los jurats qui fferen lo manament lo senyor en Ramon Caseyach he en Nicolau Sagi.”

1407. En un albarà del racional de la ciutat de València, de 20 d’octubre d’aquell any, es parla del pagament fet per uns penons per a trompes i cornamuses: “Sènyer en Luís Fenollosa, çertefich-vos com a·n Vicent Çaera, perpunter, són deguts vint-e-sis lliures, quatorze sous, deu diners per rahó de faedures de tretze penons de trompes e cinch penons de cornamusa, los quals de manament dels honorables jurats ha fets de la seyera de oriflama rompuda e inútil de la dita ciutat, la qual era en l’armari de l’archiu de la sala, ab cost de onze onzes de seda vermella e dos escarpes d’or de Bulunya, de què són estats fets trenta-huyt cordons per als penons de les trompes e quinze cordons als penons de cornamusa, e per sis onzes de seda e quatre escarpes d’or de Bolunya per a flocadures a tots los dits penons e factures dels dits cordons e flocadura, de les quals ha donat compte de menut, lo qual és estat per mi sumat e verificat e roman en l’archiu de la ciutat. Per què, si us plaurà, fets-li-ets albarà dreçat a l’honrat en Gabriel Femades, clavari general de la ciutat, per tal que les dites XXVI lliures, XIIII sous, X diners li sien pagats o li faça compliment ab ço que bestret li aurà. Data ut supra.” “De nós, et cetera, pagats a·n Vicent Çaera, perpunter, XXVI lliures, quatorze sous, X diners moneda reals o li fets compliment a aquelles ab ço que li havets bestret per fahedures de XIII penons de trompes e V de cornamusa, los quals li havem fets fer de la senyera de oriflama rompuda e inútil de la dita ciutat, la qual era en l’armari de l’archiu de la sala, ab cost de onze onzes de seda vermella e dos escarpes d’or de Bolunya, de què foren fets XXXVIII cordons de seda per als penons de les trompes e XV cordons dels penonets de cornamusa, e per VI onzes de seda per a les flocadures de tots los penons ab IIII escarpes d’or de Bolunya e ab fahedures de la dita flocadura, que són XX alnes per tot. De les quals coses ha donat compte de menut a l’honrat en Francesc Çatorre, racional, e regonegut e sumat roman en l’archiu de la dita ciutat. E cobrats d’ell lo present albarà, car mostrant aquell la dita quantitat vos serà presa en compte de paga. Datum ut supra. Jacme Dezpont.”

1421. Al llibre de comptes de clavaria de Gandia, el 7 de febrer d’aquell any consta el pagament fet als joglars que sonaren les trompes i la cornamusa per Nadal: “En Miquel Dalmau, etcètera, a·n Berthomeu Corella, etcètera. Donats als juglars que sonaren en les festes de Nadal proppassades les trompes e cornamussa XXIII sous. Datum Gandie VIIº die mensis februarii anno a Nativitate Domini Mº CCCCº XXº primo.”

1423. Al llibre de comptes de clavaria de Gandia, el 21 de maig d’aquell any consta el salari pagat a un tal Quiquo, joglar de cornamusa: “En Francesch Guda, etcètera, al honrat en Johan de Lorqua, etcètera. Donats a·n Quiquo, juglar de cornamusa, los quals li són estats anticipats de sa soldada, trenta-tres sous. Datum ut supra.”

1432. En una relació dels músics que formaven la cobla de la ciutat de València el 1432 consta un tal Vicens Climent, cornamuser.

1433. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 89v) de 18 de juny d’aquell any en què consta el pagament de 2 sous i 6 diners fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, per haver tocat la “cabreta” a la processó de Corpus cerverina.

1433. Testament d'Andreu Catany, barber-cirurgià dels que s’enrolaven a les galeres de l’època com a barbers de la tripulació i metges a bord alhora. Va tancar l’obrador que tenia a Mallorca, on exercia aquest mateix ofici, i el 1430 consta enrolat a bord d’una nau comercial. Mor en aquest viatge, el mateix any, prop de Ragusa, i el seu cos és llençat al mar. En el seu testament, de 7 d'agost de 1433, el notari detalla tots i cadascun dels béns de Catany, conservats per la vídua a casa d’un fuster, inclòs un inventari fet per l'escrivà de la nau en què va morir, Jofre Lavinera, inventari en què es concreta el contingut de les dues caixes que duia amb ell en el seu viatge, l’una de medicina i l’altra de roba. De la relació d’estris i béns que duia es dedueix que alguns objectes que hi havia en aquesta darrera caixa probablement anaven destinats al comerç per guanyar un sobresou. A la caixa consten dues cornamuses. Escriu el notari: “Item trobam los bens coses e robes scrites e continuades en una cedula de paper del inventari scrit en temps de la mort del dit andreu catany lo qual inventari fou scrit e fet dins la nau del honorable nanthoni castanyer ciutada de mallorques en la qual lo dit (?) andreu fina sos dies e lo dit inventari o cedula de aquell es fet e la cedula scrita de ma de jofre lavinera scriva de la dita nau la qual cedula es de la tenor seguent. Aço es lo inventari de tot ço quant sen so trobat en dues caxes ço es la una de medecina e laltre de roba de barber ço es den andreu catany. En la caxa de la roba se troba primerament [...] Item quatre pinces e dos manechs. Item dos cornamuses de fust de tortosa. Item tres peces de fust en que ha un didal dargent e un ioch de squadre. Item una cistella en que ha vint miralls de tortosa un plegador de fil e una capsa de vori en que ha un poch almesch. Item una enclusa petita [...]”

1434. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 23v) de 20 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat a la fira de novembre cerverina.

1436. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 29r) de 20 de novembre d’aquell any en què consta el pagament de 22 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat a la fira de novembre cerverina.

1437. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 6v) de 18 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 22 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat al gran mercat cerverí.

1438. Al llibre de clavaria de despeses del consell municipal de Cervera relatiu a l’any indicat consta la despesa de la contractació d’un cornamusaire de l’Ametlla de Segarra, en P. Gibert, per sonar la cornamusa per la festa del Corpus: “Item fem dar e pagar per lo dit nostre clavari a.n P. Gibert, cornamuser de l’Ametla, .xviiii. sous, los quals li foren judicats e menats donar per rahó com ha servida la vila sonant la cornamusa en lo temps del gran mercat e lo dia de Corpus Christi proppassat; à-n’i àpocha en poder del dit notari a .xiii. de juny de M CCCC xxx vuyt.”

1439. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 77v) en què consta el pagament de 5 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat a la vila el dia de Corpus.

1440. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 33r) de 16 de novembre d’aquell any en què consta el pagament de 8 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, per haver sonat la cornamusa a la fira cerverina.

1442. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 77r) de 22 de maig d’aquell any en què consta el pagament d’1 lliura i 2 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, cornamuser, per haver sonat la cornamusa al gran mercat cerverí. El mateix any, el 3 de juny, consta (clavaria 79v) que Pere Gibert va cobrar 5 sous per sonar a la vila com a cornamuser en el Corpus. Finalment, aquell mateix any, el 22 d’agost, consta (clavaria 88v) que va cobrar 6 sous per tocar dos dies a la vila com a cornamuser en la festa de la victòria de Nàpols.

1444. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 49r) de 26 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 5 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, per haver sonat com a cornamuser al gran mercat cerverí. El mateix any consta (clavaria 52r) que Pere Gibert va cobrar 5 sous per sonar a la vila com a cornamuser per Corpus. Finalment, aquell mateix any consta (àpoca comuna 17v-18r) que va sonar com a cornamuser al mercat cerverí.

1447. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 14r) de 26 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 18 sous fet a Simó Sagarra per haver sonat com a cornamuser, juntament amb el seu fill Ramon Sagarra, tamorer, al gran mercat cerverí.

1447. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 27v) de 13 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Bartomeu Pinyana, de Barberà, per haver sonat com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira cerverina.

1447. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 28r) de 13 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a dos cornamusers, entre altres músics, per sonar a la fira cerverina: Jaume Patau, de Balaguer, i Pere Batlle, de Camarasa. Al mateix document consta el pagament de 22 sous fet a un altre cornamusaire, Ramon Sagarra, de Montornès, per haver sonat juntament amb el seu fill Simó Sagarra, tamorer, també a la fira.

1447. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 29v) de 14 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Pere Gibert per haver sonat a la fira cerverina com a cornamuser, juntament amb Bartomeu Guàssia.

1448. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 24r) de 14 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Bartomeu Albinyana, de Barberà, per haver sonat com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira cerverina.

1449. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 33r) de 12 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a vint-i-un ministrers contractats a la vila per sonar el dia de Sant Martí, entre els quals consten com a cornamusers Pere Vives, del terme de Mediona, Bartomeu Albinyana, Bernat Moragues, Llorenç Soler i Pere Gibert.

1451. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 1450, 10v) de 13 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Bartomeu Albinyana per haver sonat com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira cerverina.

1452. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 66v) de 23 de maig d’aquell any en què consta el pagament fet a Ramon Segarra per haver sonat a la vila com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira de l’any anterior.

1453. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 11v) de 22 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 27 sous i 6 diners fet a Ramon Segarra, cornamuser de Montornès, per haver servit a la vila durant la festa de Corpus i al mercat. El mateix any, el 14 de novembre, consta (àpoca comuna 31r) que Simó Segarra, cornamuser, i Ramon Segarra, tamorer, del lloc de Montornès, van sonar al mercat de la vila juntament amb altres músics.

1454. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 11r) de 21 de juny d’aquell any en què consta el pagament de 10 sous fet a Bartomeu Garcia, cornamuser de l’Ametlla de Segarra, per haver servit a la vila, juntament amb el seu fill dit també Bartomeu Garcia, amb flabiol i tamor, el dia del gran mercat i el dia de Corpus.

1455. Al llibre de comptes de la confraria del Sant Esperit, confraria vinculada a la festa del Corpus a Cervera, consta l’any indicat la despesa de la contractació d’un grup de joglars, entre els quals hi ha un cornamusaire: “Item donaren a n’Anthoni Comer, capità, per ço com féu la mesió als juglars, ço és, lo que tocave la tamor e aquell que toquave la cornamu[s]a ab aquells que tocaven les trompes, quinze sous.”

1457. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 21v) de 30 de novembre d’aquell any en què consta el pagament de 8 sous fet a Rafel Miró, cornamuser de Granyena, per haver sonat el dia de Corpus a la vila, juntament amb Miquel Torres, tamorer.

1461. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 54v) de 19 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 2 sous i 6 diners fet a Rafel Miró per tocar la cornamusa a la vila.

1461. Al Manual de novells ardits s’esmenta un penó per al cornamuser (per tant, el bordó es recolza presumiblement a l’espatlla): "A 3 de juny de l'any 1461. Lo dit dia foren lliurats per en Joan Oliver olim scriva racional an P. Vicents trompeta de la ciutat per sguard de la festa de Jheuxrist prop vinent 26 sobrevestes les dues de ceda ab senyals de la ciutat e 12 panons grossos e 6 ytalians e 3 de tabalets tots ab senyals Reyals e de la ciutat e un pano per lo cornamusser."

1461. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 67r i racional 134v) de 26 d’agost d’aquell any en què consta que Ramon Segarra, temorer de Montornès, va cobrar 11 sous per sonar la cornamusa i la tamor un altre a la festa de la concòrdia del senyor rei i el primogènit que es va fer a la vila. El mateix any torna a constar (racional 144r) en Ramon Segarra, en aquest cas per un pagament d’1 lliura, 7 sous i 6 diners per sonar a la vila com a cornamuser, juntament amb Joan Segarra, tamorer, nou jorns el mes de la fira.

1478. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 39v) de 5 de desembre d’aquell any en què consta el pagament de 7 sous i 6 diners fet a Rafel Miró, cornamuser de Granyena, per tocar dos dies a la vila fent alimares per al primogènit.

1479. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 58v) d’11 de juny d’aquell any en què consta el pagament de 8 sous fet a Rafel Miró, cornamuser de Granyena, per sonar al Corpus cerverí amb el seu germà.

1479. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 12 de juny de 1479 (folis 2v i 3r) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau, flabiolaire, i un company seu cornamusaire: “[...] Albarà dreçat a.n Borthomeu Beltal, impusiciador de la carn, d'en Anthoni Santapau e a un altre. Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al sènyer en Borthomeu Beltal, impusiciador de la carn de la terça de maig, juny, juliol e agost, preguam-vos, sènyer, que de les pecúnies que procehexen de la dita impusició del preu que haveu a paguar a la universitat donets e paguets a.n Anthoni Sentapau, de dita vila, honze sous, moneda corrent, e nou diners per una lliura de bou, los quals a ell són deguts perquè tochà lo floviol ab la tamor ab un altre que tochà la comamu[s]a, los quals acompanyaren la santa proffessó lo jorn del Corpus Christi, e per so que féu dues dances dit dia al deprés dinar. [...]”

1480. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament d’1 d’abril de 1480 (foli 22r) en què consta que Antoni Santapau va cobrar 20 sous per tocar a la vila la tamor i el flabiol juntament amb un altre que tocà la cornamusa: “Los pahers l’any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Pere Coll, lo qual sots stat dotzener l’any propb passat, volem, sènyer, e.ns plau que del blat del dotzè donats e paguets a.n Anthoni Santapau, de dita vila, vint sous, los quals a ells són deguts per quant tocà la tamor ab lo flaviol, ab hun altre que tocà la cornamusa, lo jorn de la Verge Maria de agost, festa major de aquesta vila, als corredors de caval, e lo digmenge aprés, als corredors de peu. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits vint sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffrancí Mir, notari e.scrivà de la casa de la paheria, e sotsignat de nostres mans lo primer dia de abril, any MCCCCLxxx.”

1480. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 20r) de 15 de novembre d’aquell any en què consta que Ramon Serraga [Segarra], cornamuser, va cobrar 36 sous, juntament amb un trompeter, per sonar quatre dies a la fira cerverina.

1481. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 3 de maig de 1481 (foli 33v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i un company seu amb flabiol i cornamusa: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Miquell Bramon, mereader e clavari de dita vila, volem, sènyer, e.us preguam que de les pecúnies que vénen a mans vostres de les impusicions e altres emoluments de dita vila, donets e paguets a.n Anthoni Sentapau honze sous, los quals són a ell deguts a hun seu companyó perquè han sonat la cornamusa, flaviol e tamor a les festes de Pascha de Resurrecció propb passades, los quals la universitat acostumen de donar a jutglars a honor e glòria de les dictes festes de Pascha. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits honze sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffranci Mir, not[ari] e scrivà de la easa de la paheria, e sotsignat de nostres mans a iii de maig any MCCCCLxxxi.”
Del mateix any (18 de juliol) és un altre document (foli 34r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i un tal Vidal, de Riudovelles, per sonar flabiol i cornamusa: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Miquel Bramon, mercader e clavari en dit any de dita vila, preguam-vos, sènyer, que de les pecúnies que vénen a mans vostres e procehexen dels emoluments, donets e paguets a.n Anthoni Sentapau e a.n Vidal de Riudovelles huyt sous, los quals a ells són deguts perquè han sonat la cornamusa e la temor ab flaviol acompanyant la santa proffessó ab lo Cors Preciós de Jesuchrist lo dia [ratllat] jorn del Corpus prop passat. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits huyt sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffrancí Mir, not[ari] e.scrivà de la casa de la paheria, e sotsignat de nostres mans a .xviii. de juliol any MCCCCLxxxi.”

1482. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 12 d’abril de 1482 (foli 60v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal amb flabiol i cornamusa: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Damià Prunera, clavari en dit any de dita vila, preguam-vos, sènyer, que de les pecúnies que vénen procehexen de les impusicions e altres emoluments de dita vila, e vénen a mans vostres, donets e paguets als fadrins honze sous, los quals la universitat acostume paguar e ajudar per als jutglars, ço és, n'Anthoni Sentapau hi en Vidal, los quals an tocat la temor, floviol e cornamua per les festes de la sacratíssima festa de Pascha de Resurrecció propb passada. E retenit-vos lo present, lo qual volem e sotsignat de nostres mans a xii de abril any MCCCCLxxxii.”
Del mateix any (20 de juny) és un altre document (foli 234r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Anthoni Sentapau i Anthoni Vidal, de Riudovelles, sonant cornamusa i tamor: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat lo sènyer en Melsior de Soldevila (afegit:) e sènyer en P. Cornellana, preguam-vos que de les pecúnies que procehexen de aquell blat del dotzè del any passat, lo qual de nostra voluntat veneu per paguar certs deutes que deu la universitat, doneu e pagueu a.n Anthoni Sentapau e Anthoni Vidal, de Riudovelles, huyt sous de una part, los quals vos són deguts per lo sonar que haveu [ratllat], e una migera de forment de aquell que teniu del dotzè de altra part, los quals a ells són deguts per rahó com sonaren la cornamusa e temor a la festa de Sent Gordi e a lo novell retorn, e axí mateix a la festa del Cors Preciós de Jesuchrist. E per lo pa e vi que lo dit n'Anthoni Sentapau donà als jutglars e trompadors al dit retorn e altres festes [ratllat]. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits huyt sous e una migera de forment, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffrancí Mir, notari e.scrivà de la casa de la paheria, e sotsignat de nostres mans a xx de juny, any MCCCCLxxxii.”
Finalment, del mateix any (19 d’agost) és un altre document (folis 68v i 69r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal, de Riudovelles, per sonar la cornamusa, el flabiol i la tamor als corredors de cavall.

1482. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 2 de maig de 1482 (foli 61v i 62r) en què consta el pagament de 43 sous fets als joglars que van sonar a la vila les trompes, cornamusa, tamor, flabiol i tabal al novell retorn de fira.

1483. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de 3 de maig de 1483 (foli 82v) en què consta el pagament de 24 sous fet a Santapau amb la cornamusa i un altre amb la tamor per sonar a la vila el primer de maig.

1485. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 27 de gener de 1485 (foli 128v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal amb flabiol i cornamusa: “[...] als fadrins honze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, ço és, n 'Anthoni Sentapau e en Vidall, los quals han tocat la temor, flovioll e cornamusa per les festes de Nadall propassades.”
Del mateix any (16 de juliol) és un altre document (foli 136r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal per sonar tamor i cornamusa: “Albarà als juglàs. Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Cristòphol Figuerós, clavari en dit any de dita vila, pregam-vos, sènyer, e.ns plau que de les pecúnies que proceheixen de dita claveria e vénen a vostres mans dels emoluments e altres rendes doneu e pagueu a.n Anthoni Sentapau e a n' Anthoni Vidal, juglars, les quantitats dejús nomenades, les quals a ells són degudes per les rahons dejús mencionades. Primo vint sous barc[elonesos], los quals a ells són deguts perquè sonaren la tamor e comamusa al novell retom de l'any dejús scrit. Item més, quatre sous per la despesa. Item més deu sous, los quals a ells són deguts perquè sonaren dites comamusa e tamor acompanyant lo Corpus per la vila en la processó lo dia de la sacratíssima festa del Cors Preciós de Jesucrist de dit any. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagades dites quantitats, les quals prenen suma de xxxiiii sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Luys de Vich, regent la scrivania de la paheria en absència de son pare, e sotssignat de nostres mans a .xvi. de juliol de Lxxxv.”

1485. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (racional 123v) en què consta la presència d’una mitja cobla a la fira de Sant Martí cerverina. El mateix any consten (racional 126v) els pagaments fets a Cebrià Font i altres per sonar a la vila cornamuses i tamborino i trompetes als mercats de la fira i els dies de Sant Martí i Sant Andreu.

1486. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 16 de febrer de 1486 (foli 147r) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal per sonar tamor, flabiol i cornamusa durant les festes de Nadal de l’any anterior.

1486. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 24 de març de 1486 (foli 153r) en què consten els serveis prestats a la vila per en Segarra i el seu fill amb flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al venerable e discret mossèn Gabriell Piquó, prevere e clavari en dit any de dita vila; pregam-vos e.ns plau que de lIes pecúnies que vénen a mans vostres, que procehexen de dita claveria, doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, ço és, en Segarra e son fill, de Montornès, los quals tocaren la temor, flevioll e cornamusa per les festes de Pasqua propvinents. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits onze sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, notari e scrivà de la casa de la paheria. E sotssignat de nostres mans a xxiiii de març any MCCCCLxxxvi.”

1486. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 8 de juny de 1486 (foli 157v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal per sonar tamor i cornamusa: “Als jutglars. Los pahers etc. al venerable mossèn Gabriel Piquó, clavari en dit any de dita vila, pregam-vos que de les pecúnies que procehexen de dita clavaria e vénen a mans vostres, doneu e pagueu a n' Anthoni Sentapau e Anthoni Vidall, jutglars, les quantitats següents. Primo vint sous que a ells són deguts perquè sonaren la cornamusa e tamor a la fira, e quatre sous per la despessa; e deu sous perquè sonaren acompanyant lo Corpus per la vila ab la processó lo dia de la sacratíssima festa de Corpore Christi del any present e dejús scrit, les quals quantitats prenen suma xxxiiii sous. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits xxxiiii sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, not[ari] e scrivà de la cassa, e sotssignat de nostres mans a .viii. de juny any MCCCCLxxx sis.”

1486. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (racional 85v) d’11 de desembre d’aquell any en què consta que Antoni Vidal, cornamuser de Riudovelles, va sonar, juntament amb altres músics, el jorn de Sant Martí a Cervera, a la fira de la vila.

1486. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (racional 86r) de 12 de desembre d’aquell any en què consta que Cebrià Miró i Rafel Miró, cornamuser i amb la tamor, van sonar a Cervera el jorn de Sant Martí, juntament amb uns trompeters, els dies de mercat de la fira i el jorn de Sant Andreu.

1486. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (racional 60r) en què consten com a joglars que van sonar per Corpus a la vila els Trilles de Llorac, els Segarres de Montornès i Anglesola de la Torra. Els Trilles i els Segarres hi van sonar amb les cornamuses i els tamors.

1487. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 8 de gener de 1487 (foli 170v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal, de Riudovelles, amb flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al venerable e discret mossèn Gabriell Piqué, prevere e clavari en dit any de dita vila, pregam-vos e.ns plau que de les pecúnies que procehexen de la dita clavaria e vénen a mans vostres doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, ço és, a n 'Anthoni Sentapu, de la dita vila, e a.n Vidall de Riudovelles, los quall han tocat temor, flovioll e cornamussa per les festes de Nadall propasades. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits onze sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, not(ari) e scrivà de la cassa de la paheria, e sotssignat de nostrs mans a viii de giner any mill CCCCLxxx set.”
Del mateix any (14 d’agost) és un altre document (foli 188r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal per sonar temor, flabiol i cornamusa: “Als jutglars. Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al honorable en Damià Prunera, sotsclavari en dit any de dita vila, pregam-vos que de les pecúnies que procehexen de dita sotsclaveria e vénen a mans vostres doneu e pagueu an' Anthoni Santapau e Anthoni Vidall, jutglars, deu sous a els deguts perquè sonaren la temor, flevioll e cornamusa acompanyant lo Corpus per la vila ab la processó lo dia de la sacratíssima festa de Corpore Christi del any present e dejús scrit. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagat dits x sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, not[ari] e scrivà de la cassa de la paheria, e sotssignat de nostres mans a .xiiii. de agost any MCCCCLxxx set.”
Finalment, del mateix any (22 d’agost) és un altre document (foli 188v) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal, joglars, que van cobrar 10 sous per sonar cornamusa, temor i flabiol a la festa de Nostra Senyora d’agost.

1487. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 5 d’abril de 1487 (foli 181r) en què consten els serveis prestats a la vila per en Segarra i son fill, de Montornès, que van sonar-hi la tamor, el flabiol i la cornamusa per les festes de Pasqua.

1487. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 16 d’abril de 1487 (foli 187v) en què consten els serveis prestats a la vila per uns joglars que hi van sonar flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any passat e dejús scrit de la vila de Tàrrega al honorable en Christofoll Figuerós, sots-clavari en dit any de dita vila, pregam-vos sènyer e.ns plau que de lIes pecúnies que vénen a mans vostres e procehexen de dita sots-clavaria doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, los quals tocaren flavioll, tamor e cornamussa per les festes de Pascha presents. E reteniu-vos lo present etc., a xvi de abrill any MCCCCLxxx set.”

1487. En la documentació municipal de Cervera hi ha documents (clavaria 27r i racional 117v-118r) de 17 d’abril d’aquell any en què consta que els germans Joan Trilla i Pere Trilla, cornamuser i tamorer, joglars de Llorac, van cobrar 30 sous per sonar a les festes de Pasqua i altres jornades a la vila. El mateix any, el 30 de novembre, torna a constar (clavaria 40r i racional 117v-118r) que els germans Pere Trilla i Joan Trilla, tamorer i cornamuser, joglars de Llorac, van cobrar 2 lliures i 10 sous per sonar a Cervera els dies de Pasqua, Corpus, Santa Maria d’agost i tot el mes de la fira.

1488. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 4 d’abril de 1488 (foli 206r) en què consten els serveis prestats a la vila per uns joglars que van sonar amb flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any present e dejús.crit de la vila de Tàrrega al sènyer n'Anthoni Torres, col·lector e receptor dels deutes del llibre del racionall en dit any de dila vila, pregam-vos, sènyer, e.ns plau que de lIes pecúnies que procehexen de dits deutes e vénen a mans vostres doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar en ajudar per als jutglars qui tocaran tamor, flavioll e cornamusa per les festes prop esdevenidores de Pascha. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits xi sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, notari e scrivà de la cassa de la paheria, e signat de nostes mans a iiii de abrill any MCCCCLxxx huyt.”

1489. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de 17 d’abril de 1489 (foli 229r) en què consten els diversos pagaments fets a Antoni Santapau i a Antoni Vidal per sonar a la vila temor, flabiol i cornamusa al retorn del maig, a la processó de Corpus i a la festa de Nostra Senyora d’agost de l’any anterior. Al mateix document consta el pagament d’11 sous als fadrins com a ajuda per pagar els joglars que tocaran flabiol, tamor i cornamusa a les següents festes de Pasqua.

1489. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 28r) de 21 de desembre d’aquell any en què consta el pagament de 33 sous fet a Joan Garriga, cornamuser de Pinós, i a Joanot Gangollet (o Gangolellet), tamorer d’Ardèvol, per sonar els cinc dies que va durar la celebració d’una festa a Cervera per una victòria del rei d’Aragó a Granada.

1490. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 30v) en què consta el pagament de 2 sous fet a Antoni Anglesola, cornamuser, per haver sonat a la vila el dia de Corpus, juntament amb altres músics.

1490. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 39r) en què consta el pagament de 8 sous fet a Miró, de Granyena, cornamuser, i al seu company, que tocava la tamor, per haver sonat el dia de Corpus a la vila.

1490. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (racional 130v-131r i clavaria 51r) en què consta que Andreu Segarra, del lloc de Montornès, joglar, va cobrar 36 sous perquè ell amb la cornamusa i un germà seu tamborer van sonar a la vila la vigília de Sant Martí i el dia, i l’endemà, i tots els dies de mercat del mes de la fira.

1491. Al llibre de clavaria de despeses del consell municipal de Cervera relatiu a l’any indicat consta la despesa de la contractació d’un cornamusaire per sonar la cornamusa per la festa del Corpus: “Item a .xiii. de setembre, al cornamusser que sonà a Corpore Christi.”

1491. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 32r i racional 177v-178r) de 12 de desembre d’aquell any en què consta que Joan Trilla, joglar del lloc de Lorach, va cobrar 36 sous per sonar el mes de fira a la vila amb la cornamusa, juntament amb son germà, Gabriel Trilla, tamorer.

1493. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 21r) de 7 de desembre d’aquell any en què consta que Joan Trilla i Gabriel Trilla, joglars, van cobrar 36 sous per tocar cornamusa i tamborí a la vila el mes de la fira.

1497. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 26v) de 4 de desembre d’aquell any en què consta que Antoni Joan Guardiola, cornamuser de la Cardosa, i Mateu Far, tamorer de Bellveí, van cobrar 11 sous per tocar a la processó de Corpus a Cervera i per tocar a ballar aquell dia.

1503. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 16v) en què consta que Antoni Joan Guardiola i Antoni Miró, de Granyena, van cobrar 30 sous per sonar tamor i cornamusa tot el temps de la fira de Cervera.

1505. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (àpoca comuna 14v) de 15 d’agost d’aquell any en què consta que Pere Miró, “tubicinator ville Cervarie”, va cobrar 19 sous i 11 diners per tocar a la vila amb cornamusa i tamborino el dia de Santa Maria d’agost.

1505. Aquest any la “cornamusa” apareix esmentada per primera vegada a la documentació municipal de la ciutat de Girona, en motiu del tedèum cantat per celebrar la presa de Mers el-Kébir. En aquella ocasió van acompanyar els jurats “tres panderos”, “una cornamusa” tocada per un francès, “dos timpas”, “una cobla de juglars” de Púbol i “una trompeta”.

1509. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 23r) d’1 de desembre d’aquell any en què consta que Jaume Segarra, joglar de Montornès, i el seu germà Andreu van cobrar 1 lliura i 15 sous per sonar la cornamusa i flabiol tot el mes de la fira a Cervera.

1512. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (clavaria 22r/v i racional 124v-125r) de 10 de desembre d’aquell any en què consta que Mateu For (o Sor), joglar de Bellveí, va cobrar 15 sous per sonar la cornamusa a la vila durant el mes de la fira.

1514. A un document conservat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona es descriu l'entrada a la ciutat el 9 de juliol de 1514 de l'arquebisbe Alfons d'Aragó. En aquest acte, segons el document, hi van sonar una cobla de ministrers per acompanyar els cònsols de la ciutat: "Parteixen los honorables consols ensemps ab los ciutadans e ab la gent de cavall e armada portava la davantera e tots passaren davant lo senyor ab gra concert e grandissima ordenansa e tots feren reverentia a dit senyor e apres venien los honorables consols ab grans sons que eren los ministrils del senyor Duch e totes les xaramelles trompetes de la Ribera e cornamuses e tamborinos e altres instruments e tots ab gran alegria cridaren Arago e Sta. Tecla."

1515. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (racional 105v i 106r) de 15 de desembre d’aquell any en què consta que Antoni Rocamora, paraire i joglar, va cobrar 1 lliura i 10 sous per sonar a la vila ell i el seu company la temor i la cornamusa el dia de la fira de Sant Martí.

1519. En la documentació municipal de Cervera hi ha un document (racional 103v i 104r) de 22 de desembre d’aquell any en què consta que Andreu Segarra i Joan Anglesola, joglars i sonadors de cornamusa, van cobrar 1 lliura i 9 sous per haver sonat a Cervera el dia de la fira de Sant Tomàs i l’endemà.

1525. En un document de l’arxiu municipal de Girona s’esmenta la cornamusa dins d'una cobla de joglars. La cobla estava composta per “unius robaverius, una cornamusa et duarum tubicinarum”.

1550. En el procés seguit el 28 d’abril d’aquell any contra Antonia Balaguera, habitant de Torrefarrera i acusada de bruixa, s’esmenta la presència d’un sac de gemecs en un aquelarre: “[...] E consertaren-se ella deposant y la dita Joana y una altra, nomenada Margarida de la Plana, que totes tres anassen al Prat de Mosquera y que allí aprendrie lo art de bruixeleria. E de fet una nit totes tres, ço és, ella deposant y la dita Joana Molinera y la dita Margarida de la Plana, així com la gent se posave a dormir, partiren del loc de Cornudella y tiraren la volta del Prat de Mosquera, encara que aquella nit feya fosca. E poch aprés que foren fora de Cornudella, los hisqué hun galant a cavall en hun gran cabró y la dita Molinera li dix: «Senyor, ja·us porto una vassalla.» E lo dit jove –par lo nomenà la dita Molinera Francischo o lo boch de Biterna–, li dix: «Bé sie venguda.» E encontinent la dita Molinera féu una creu en terra e dix a ella deposant que calsigàs aquella creu y que renegàs de Déu y prengués lo diable per senyor. E així·u féu ella deposant. E encontinent dit jove descavalcà del cabró y abrasà-la a ella deposant y besà-la y lansà-la en terra y pujà-li de damunt y féu-loy per lo loch natural, encara que·y prengué plaer y la féu complir, emperò no·y prengué tant plaer com si hagués usat ab home carnalment, encara que tenie la verga freda y no molt grossa y aprés ho féu a les altres dues dones y tots quatre anaren de companyia fins al Prat de Mosquera. E quant foren al dit Prat de Mosquera, veu ella deposant en tres o quatre parts de dit Prat, foguerades de foch y havien alguns que sonaven cornamusa y altres, tabals. [...]”

1551. En el dietari del Consell de Cent barceloní apareix esmentat un ball amb el nom de gayta: "[14 de juliol] ...los honorables consellés foren informats que S. A. seria servit que's fessen algunes gaytes hi balls per la sua venguda... y lo consell desliberà que, attès... sa altesa no demanava sinó balls ho gaytes, que fossen logats molts juglars qui de dia sonassen, y de nit, per les plasses y lochs acostumats." "Diumenge, 18: Aquest dia, al després dinar y el vespre comensaren les gaites ho balls que sa altesa manava que's fessen, les quals duraren tres dias y tres vespres." Segons Joan Coromines, es tractava d'un ball al so de cornamusa, però rep aquest nom castellà perquè es tractava de la recepció que es va fer a Barcelona del rei Felip II amb música castellana.

1583-1597. Jaume Caçador, bisbe de Girona els anys indicats, prohibeix l’entrada a les esglésies, entre altres coses, d’instruments de música profana, en concret el flabiol i la cornamusa: “Sub excommunicationis poena mandamus; ut nullus in Ecclesia, & potissimum dum solemnia siunt, in offertorio Missae, aut alio tempore distribuït, aut distribui faciat ramusculos, vel aquam rosaceam, seu aliam odoriferam effundat: Clericis autem in ordinibus constitutis sub eadem poena praecipimus: ne tibicines musica profana (qualis est tympani, seu de tamborino, & utriculi, seu de cornamusa) utentes, in Ecclesijs admittant, neque aliquem armatum ballista, sclopeto, vel tormento manuario, & similibus armis, in Ecclesiam ingredi, vel illa in ea ponere patiantur.”

1586. Al llibre de pòlisses de Gandia, el 22 de febrer d’aquell any, consta el pagament que el municipi va fer als músics de “gayta” que es van contractar per a la recepció del rei a la ciutat: “En Jaume Arnau, clavari de la vila de Gandia, donau e pagau a Nicolau Navarro quaranta reals castellans per lo que han sonat les gaytes Aytet, ell i sos companyons, en la entrada de sa Magestat. E cobrau, etcètera. Datum Gandie die XXII februarii MDLXXXVI.”

1592. El 15 de novembre se signa el document fundacional de la Confraria dels músics i mestres de dansa, a Barcelona. En aquest document apareix esmentada diverses vegades com a instrument la gaita: "Per quant en la present ciutat comuna y ordinariament viuen y viure y habitar solen moltes persones qui viuen e sustentan llur casa y familia de l'art de la música sonant ab menestrils, violes, darchs, arpes, rabaquets, gaytes, y amostrant de dançar y de sonar, llogant ses obres, rebent salaris y premises en paga y satisfacció de sos treballs y obres..." "Qualsevol persona que volrà apendre de sonar menestrils, tambor de cordes o gaytes dins lo present Principat de Catalunya y comptats de Rosselló y Cerdaña, a effecte de usar aquells en la present ciutat rebentne paga y satisfacció de sos treballs y axí llogant ses obres, aja de estar primer dos anys aprenent ab algú dels confrares mestres examinats de dita Confraria y aprés aja de subir lo exament que li serà senyalat per los examinadors dins o fora de la present ciutat, y no pugui llogar ses obres ni rebre diners en paga ni altre interès considerable per sonar menestrils tambor de cordes ni gaites en llochs públics ni privats, ni usar de dita música en manera alguna..." "...les quals persones se ajan de presentar als majorals de dita Confraria y ajan de donar y subir lo examen quels serà assenyalat y dits majorals ajan de nomenar dos examinadors y també si'ls apareixerà dos confrares mestres examinats qui assistèscan en lo dit examen... y, essent admesos, puguen sonar menestrils y gaytes tambor de cordes y amostrar de dançar y rebre salaris com los altres confrares mestres examinats." Segons Coromines, des de la recepció de Felip II (1551) s'hauria mantingut a Barcelona algun sonador de gaita gallega o zamorana, que els de la confraria no deixaven de esmentar, com és natural, quan es tractava de recaptar el favor del rei castellà.

1593. Hi ha un document de 12 de maig d'aquell any, conservat a l’Arxiu Comarcal del Bages i que forma part de les cròniques de la vegueria i de la batllia de la ciutat de Manresa, en què s'esmenta una mitja cobla: “Joan Roca sotsveguer de Manresa ha denunciat com diumenge prop passat que comptavem nou del present y corrent mes de maig estant jo informat per lo hosta del pont de Cabrianes que deves la parroquia de Sant Benet de Bages y per tot aquell contorn anaven alguns lladres y bandolers disfressats ahir de bon mati ab set o vuyt fadrins de companya deves la parroquia predita y axi al que fui y arribi prop lo monastir de Sant Benet sentirem juglars que sonaven ab tamborino y cornamusa y sentirem tambe grans avalots de saltar y ballar y axi presumint que en los dits balls y avalots serien algu o alguns de dits lladres y bandolers anarem alli hont bellaven ço es en lo primer pati de dit monestir ahont trobarem y verem molta gent que bellaven, saltaven y ahinaven movent gran struendo y ruido y viu al entorn del ball molts homes armats de pedrenyals...”

1594. Hi ha un document de 19 d'abril d'aquell any de l’Arxiu de la Seu de Manresa (plec Vegueria), recollit per en Joaquim Sarret i Arbós (1853-1935), historiador i arxiver de Manresa, al seu manuscrit inèdit Història de l’art musical a Manresa (premiat el 1910 per l’Orfeó Manresà), en què s'esmenta una mitja cobla: “1594, 19 d’abril. Hieronim Corrons, pages hereu del mas Corrons, parrochià de Manresa, denuncia. Señor lo Dissapte del Ram més prop passat en la nit, en Prat, teixidor de draps de lli y un mosso seu o qui està en casa sua, Anthoni Garrigosa, traginer, Ramon Espada, Miquel Serra, treballadors de la present ciutat de Manresa i un altre fadrí que no el conec, a pres segons tinc entes que foren anats per les cases de la parròquia de St Sadurní de Salelles cantant i els dits Prat i Garrigosa sonant el u amb flauta i tamborí i l’altre amb cornamusa, demanant caramelles i aplegant ous i el que els volien donar arribaren en casa mia, que ja era matinada, que encara ningú en casa mia i havia llevat, hi com sentirem sonar nos llevarem i jo viu als dalt anomenats i als dits Garrigosa i Prat que sonaven i els altres cantaven cançons a la Verge Maria i viu que el u d’ells amb una sistella aportava ous, els quals digueren que els ho havia donat i jo com ja entengué el que cercaven perque altres vegades ja n’havia vist, no agordi que fessin mes cerimonia sino que els fui donar alguns ous que no podria dir quants per quant ma mare els ho va donar i els vaig dir que si volien menjar i beure, i així els ne doni i en apres se n’anaren de ma casa, tot camí de Manresa.”

1601. A la Relación de los grandes festejos que en esta ciudad de Barcelona se han hecho, á la Canonización de su hijo San Ramón de Peñafort de la Orden de los Predicadores, de Jaume Rebullosa, apareix esmentada la cornamusa com a acompanyament dels gegants i altres elements d’imatgeria (àliga, mulassa, drac, víbria i cavalls cotoners) en ocasió de les festes organitzades per la canonització de sant Raimon de Penyafort. Els altres músics presents són trompeters, ministrils i sonadors de tabals.

1609. En l’inventari de béns d’un veí difunt del carrer de Fonollar de Barcelona consten els instruments següents: “una cornamusa guarnida, dos floviols, un tenoret, tres flautes, dos llibres, un tamborino rodó, un tible de ballar ab son tudell.”

1623. Al document de constitució d’una cobla de ministrils a la Selva del Camp s’esmenten els instruments que la componen: “sacabutxo, thenor, contral y tiple, y un joch de flautes y cornamussa y tamborino i flauta.”

1625. Andrés de Almansa y Mendoza, en la seva Tercera Relación de las fiestas de la Ciudad de Barcelona, en què descriu les festes de carnaval de la ciutat, esmenta la presència de l’instrument: “Genericamente hablando, son quadrillas que van dançando y baylando: y con la fama de la venida de su Magestad ha caydo vna nube de copias de instrumentos, que passan de ciento las que andan por el lugar tañendo aisi con las mascaras, como a solas, de chirimias, trompetas, viguelas, laudes, harpas, gaytas, cornetas, sacabuches, claucimbalos, sonajas, tamborino, adufes y ginebras, que hazen, si tal vez disonante siempre agradable confusion, y la musica de siete galeras ayuda su parte.”

1631. En l’inventari de béns del difunt Joan Tersol (mestre de dansa, músic i paraire barceloní, que vivia al carrer d’en Gimnàs), de 20 de juny, consten diversos instruments: “un tamborino de cordes, ab flauta guarnida de plata en lo bufador”, una “geremia”, una corneta, un “tamborino” rodó, un “tiblet de ballar” i una cornamusa. Probablement, a més de dedicar-se a ensenyar a dansar, en Tersol dirigia una cobla de músics.

1639. A l’inventari de béns del teixidor de lli i músic de Valls Baltasar Marimon consten “un joch de flautes, un tenor, dos tiples de manestrils, un tiple de ballar, un tenor de ballar, un baxo gran, un sacapucho, una cornamusa i dos tamborinos”.

1641. A l’inventari de béns del difunt Vicenç Gardela (teixidor de lli barceloní), de 6 de març, consten els instruments següents: “un baxonet dins de una bossa de cuiro”, “dos tamborinos de corda ab ses flautes guarnides ab los caps de plata”, “un sacaputxo de llauto ab sa bossa de cuyro”, “un joch de orlos de musicas que son quatre pesses dins de una caixeta ab dos panys y claus” i “una cornamusa ab son cap de plata y son sarro”.

1648 i 1649. A la documentació municipal de Girona d'aquests dos anys s'empra el terme "gaités de mesa" per designar els músics en general que presten serveis per a la ciutat.

1649. En unes anotacions que el mestre organer Francesc Bordons deixa escrites aquell any a l’església parroquial de Terrassa sobre l’orgue acabat d’enllestir esmenta un dels registres típics de l’orgue barroc, la “gaytilla”: “[...] Primo tots los Registres que tenen una P tirats en dins fan lo ple major. Lo segon ple son n. 2, 3, 4, 6, 7, 9. Tercer ple son n. 4, 6, 7, 9. Per fer un flautat grossas son n. 1, 9. També se podan sonar cada un de estos dos Registres tot sol. Per fer gaytilla son n. 1, 5, 9. Per sonar al llevar Déu lo flautat de fusta tapat ques n. 8. [...]”

1687. A un document manuscrit conservat a l'Arxiu Històric de Tarragona, procedent de l'arxiu municipal de la ciutat i titulat “Memorials de Las coblas y Ballas de Santa Tecla el añi 1687”, es detallen les cobles, balls i músics que participaren en les festes de Santa Tecla d'aquell any. S’hi esmenta la participació de nombroses cobles de ministrils, procedents de Reus, Juneda, Riudecanyes, Vilanova de Cubelles, Ginestar, Guissona, Ponts, Martorell, Sant Llorenç de Morunys, Guimerà, Agramunt, Solsona, Valls, Sarral, la Selva, Corrins, Cubelles (mitja cobla), Olot (tres músics), Bellpuig, Calaf, Sarral (una altra), la Mora, Cervera ("cobla entera"), i la presència de quatre cornamusaires solistes que hi sonaren “lo grall de la gaita”: Cosme Huguet, de Tarragona; Francesc Gaspar, de la Pobla de Mafumet; Francesc Garcia, de la Llacuna, i Jaume Vendrell, d’Alcover.

S. XVII. En la descripció que es fa del ball de cotonines per la festa del Corpus a l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès s’esmenta que el sac de gemecs acompanyava aquest ball: “les cotonines tocaven al só dels gemecs de la borrega.”

1753. En una anotació als llibres municipals de Torroella de Montgrí de 28 d’agost d’aquell any, sobre les despeses per la sortida dels gegants a diverses festivitats de la vila al llarg de l’any, consta un cornamusaire: “Miquel Quintana Clavari [...] pagarà Joseph Pahí cornamussayre la quantitat de dos lliuras barcelonesas y son per sonar ab los Gegans sinch dias y son per Corpus, Corpus dels Frares, Corpus de Octava, per la professó de Santa Catarina en acció de gracias, y Sant Genís. Torroella de Montgrí y Agost á 28 de 1753.”

1765. L’abat francès Joseph de La Porte esmenta l’instrument i la formació musical en què s’integra a l’escrit dedicat al Rosselló del seu Le voyageur françois, ou La connoissance de l'ancien et du nouveau monde: “Els habitants de Perpinyà, i de manera general de tot el Rosselló, estimen particularment el ball i s’hi dediquen amb excés. No us parlaré aquí, Senyora, dels balls particulars; només consideraré un moment els balls públics que són els balls de la província. Els balls públics es donen a les places, al so dels instruments del país, és a dir d’una cornamusa, d’un tamborí, d’un flabiol, i de quatre o cinc oboès”. En el cas de les grans celebracions l’abat explica que el conjunt es reforça encara més: “S’instal·len un gran nombre de músics del país al damunt d’un cadafal decorat de la mateixa manera que el recinte.” Aquesta formació habitual de cobla també apareix esmentada, amb els mateixos components, al Voyage pittoresque de la France (1781-1796), de Jean-Benjamin de Laborde.

1792. En un quadern manuscrit privat (“Codern ahont son escritas las cartas de Ramona ma naboda en lo temps se restauraba de unas febras malignas en la casa Vilossa de ma heredad de la vila de la Bisbal lo any 1792”, de Benet de Marimon i de Vilossa) en què s’explica la processó de Divendres Sant que es va fer aquell any a la Bisbal d’Empordà, es recull que l’últim misteri de la processó, amb el Crist jacent, anava acompanyat musicalment per una cobla de tres quartans.

1797. Al Diario de Barcelona del 28 de febrer d’aquell any, en un article dedicat al Carnaval, es parla de la parella “gayta gallega y tamboril”: “Valame Dios! Que locuras vemos en estos dias! Que tumultuosos movimientos del ánimo! Que desasosiegos del cuerpo! Que metamorfosis de gentes! Que equívocos de personas! Que transfiguraciones de sexos! Que invenciones ridículas! Que figuras pantómimicas! Que fatigas desmesuradas! Que juegos! Que saltos! Que alboroto! Que ruido! Unos que gritan, otros que cantan, otros que gruñen, otros que silvan, otros que corren, otros que baylan á pelotones; y empujandose los unos á los otros á porfia, se muelen, se trituran, y se vuelven en polvos de salvadera. Acá suena el clarin, allá la gayta gallega y el tamboril, acullá las trompas y las chirimías, y en otra parte el serpenton, el bombo y la guitarra. [...]”

S. XVIII. A l’assaig històric Ampurias, antiguamente Empurias (condado de), d’autor anònim i conservat a la biblioteca del castell de Peralada al mateix llibre manuscrit que una obra d’en Josep Taverner i una altra d’en Bernat Josep Llobet, s’esmenta com eren les festes aleshores a Castelló d’Empúries: “En los Domingos, y casi todas las fiestas del año (exceptuada la quaresma) suelen baylar los Jovenes en las plazas publicas de la Villa desde una hora de la tarde hasta que se principia la encenyanza de la Doctrina Christiana en la parroquial Iglesia (que suele durar una hora poco mas o menos), y acabada la Doctrina buelven otra vez a baylar hasta el anochecer. Estos bayles publicos suelen ser servidos por quatro musicos o por dos, en el primer caso se llama cobla entera. Quando no hay mas que 2 se llama media cobla. En la cobla sirven los instrumentos siguientes. Dos tibles, algunas veces las trompas o obueses y violines, y otras veces que es lo regular dos tocan los tibles, y otro toca la Gaita Gallega, y el otro el tamboril y Flautin de Pastor. En la media cobla sirve el tamboril y flautín de Pastor, y la cornamusa.”

Finals del s. XVIII - principis del s. XIX. Rafael d'Amat i de Cortada, el baró de Maldà, esmenta repetidament l'instrument en els seus escrits, i fins i tot parla dels Pedrosa, nissaga de constructors de sacs (vg. l'entrada Antics sacs de gemecs. Constructors).
Així, al primer volum del manuscrit intitulat Festes i viatges, el baró esmenta el sac de gemecs quan descriu la festa major de Sant Just Desvern del 1770: “En aquella plasa de Sant Just bellament resonàban las trompas, y no de ningun orga, entrant-hi los demés instruments de viola y violins, ben diferent música de vint anys atràs, que se reduhia ab cornamusas, sachs de gemechs o criaturas verdas, xirimias, fluviols y tamburinos, que dels tals ya no se’n veya rassa ni pols, puix que los han dexat per las dansas dels ampurdanesos, gent de Urgell y Zagarra, per los que fan ballar als gegants per Corpus y per los de la olla dels pobres de la presó en Barcelona per Carnastoltas. Vuy dia los senyors agrícolas de per aquí se’n van pujant com un carabassé, pués lo gust modern y lo luxo lus comensa ya agradar.” El baró parla de l’Empordà, l’Urgell i la Segarra, a part de Barcelona, com a llocs on encara es toca el sac de gemecs perquè és el que coneix i el que ha viscut: són contrades on té possessions. En una altra versió del text el baró concreta més la part final: “la gent del camp de vuy en dia gústan ya de lo més esquisit en quant a música y en tot lo demés de menjar, calsar y vestir.” Va redactar-ne també una versió en castellà: "En quanto a la música, ya no se ohían los tamboriles, gaytas, ni cornamusas; los quales instrumentos quedaban arrinconados ya por viejos, cambiándoles en violines, violón y trompas. Pues la gente de campo de hoy día, ya van saboreando un poco la música moderna y el bello gusto en punto a trages, comidas y bebidas. En semejantes festividades nadie es pobre; sí que gástese todo y échase por la ventana.”
Al mateix manuscrit de Festes i viatges torna a esmentar el sac de gemecs quan reporta els instruments que sonaren a la festa major de Pineda el 1781: “Quanta broma, que se podia tallar, quantas músicas de fluviols, criaturas verdas, xirimias, gaytas, violins y castañetas, ab diversas quadrillas de gent de l’Ampurdà, Selva de Gerona, Calella, Canet, Mataró y altras, etc.!”
En un altre manuscrit miscel·lànic, el baró esmenta una mitja cobla en una visita que va fer el 1780 a Albons, una de les seves possessions: “A so de criatura verda, fluviol y tamborino, tota la tarde que duraren baix a la plasa las ballas (que en Albons dihuen).”
Finalment, al Calaix de sastre el baró recull repetides vegades l'instrument. Així, el 1783 esmenta una possible tres quartans: “La tarda del dia 11 de juny, [...] Havent comparegut llumenera en forma i dut candeles comprades allí lo masover, m’entretenguí un rato ab l’escriptura; i mentres que hi posava algun pedacet, arribà a Can Peixau una colla de segadors ab son «tiru-liru», el corn i criatura verda, passant a fer-me ab mon beneplàcit una música pastoril. Jo els hauria regalat peraquè se n’anessen a tocar una pavana als frares de Sant Jeroni, despertant-los a cops de corns i flubiols.”
El 1793, en l’excursió que fa al monestir de Montserrat, descriu la munió de gent que es va trobar aplegada a l’entrada amb aquestes paraules: “Arribats a la vora de la font, frente del portal de entrada al pati del monastir, ya vérem a hòmens ageguts per allí y donas en quadrillas, sense a molts hòmens y burros. Entrats dintre, hòmens y donas a tot arreu fent tabola, burros y machos, gats y gosos, gaytes y chirimies, cop de saltar y brincar, que era un desori bulliciós.”
El 1794, a Badalona, parla de la possible presència d’una gaita en la processó de Sant Anastasi: “I antes, a l’entrar al carrer de Baix, he vist bambolejar los draps dels gonfarons i de les banderes, ab prou cúmulo de mariners, pescadors i etcètera. [...] Después, venia lo sant en un curioset tabernacle de fusta pintada, jaspeada i dorada, que portaven quatre jóvens ab garnatxes sobre de la jupa o jaleco. Tras del tabernacle seguia la música d’uns pocs de violins, viola prou rància i una gaita o què sé jo què!”
El 1799, per la festa major de l’Hospitalet, esmenta dues gaites incorporades a la formació que posava música a un sarau: “Luego d’haver-se anat Francisquet Macip, vaig oir ja un poc de nyigo-nyigo i ronc de les cordes del contrabaix a templar-lo el músic, disposant-se lo sarau colono en los dos sexos, baix, a l’entrada, i luego l’aplec que anava aumentant de lletges i boniques cares se n’isqué a fora, a l’eixida, cerca de l’hort. I cop de ballar, tocant la cobla –los violins, un parell de gaites, i lo Feló, lo contrabaix– contradanses, veient-se a molts hòmens de la fadrinalla ab barretines vermelles i bastonet a la mà [...]”
El 1800, passejant per Barcelona, el baró es troba un músic de carrer que sona el sac de gemecs: “Dia 30 de novembre. [...] En est matí i tarda, ab tot del vent fred, penso que no haurà deixat d’anar gent –la més de la plebeia, sent diumenge– al poble de Sant Andreu de Palomar, sent sa festa major [...] Lo basileu o zafio, tot tocant lo sac dels gemecs o la cornamusa, que he encontrat a dos quarts de dotze cerca de migdia, en lo caminal d’eixida del passeig de l’Esplanada, com fent cap al Portal Nou, ab una pila de babaus detràs, qui ho sap si també se n’haurà anat a divertir-se en Sant Andreu de Palomar, i tot tocant-los lo sac dels gemecs arreplegar més d’un quarto i xavo; estos que passen la vida bufant de galtes, ab to alegre i no gens declamatiu, com lo bon senyor vicari general, ja notat, que bufa també en son sac de gemecs, vull dir contant espècies fúnebres; figurant-me a un, imitador a Heraclito, i l’altre a Demòcrito. Basta de xulada [...]”
El 1801, passejant pels voltants de la torre d’en Peixau, propietat seva de Badalona, es troba un sacaire de la zona: “Dia 19 de maig. [...] Continuant nostre passeig, impensada música nos ha passat pel costat. Esta d’un montanyès tocant lo sac dels gemecs, que el feia d’allò ben xiular, i eixordant-nos un poc al passar. Música, esta, de treballadors, ab la de corns, al plegar sa feina [...]” El mateix any, per Corpus, el baró esmenta la presència d’una mitja cobla per acompanyar els gegants del Pi: “Dia 3 de juny. [...] Los gegants i gegantesses del Pi, grans i xics, han passat a cinc hores pel carrer del Pi, ab un gran munt de xicots i gent gran seguint-los, fent bulla i griteria pel carrer, portant sa música de flobiol i tamborins, que és la música dels gegants, i lo gegantó, tot vestit de currutaco, duia també vara en la mà, com los currutacos; quals venien de ballar de Palàcio del General, senyor governador, seguint les cases dels senyors obrers, sent los amos dels gegants, per fer-los l’honor ballant; com també los de la ciutat, después de ballat davant dels senyors general i governador, fent lo mateix a sos amos, los molt Il·ltres. regidors. A més d’estos, se m’ha dit haver també eixits a ballar i passejar los de les parròquies de Santa Maria del Mar i de Sant Cugat. Ab la música del flobiol i tamborino, en lo pas dels gegants del Pi hi anava la del sac dels gemecs, o cornamusa, i sols les testes, tot lo demés és nou, per no tenir antes los cossos a propòsit de la gegantessa a gran, gegantó i gegantona, per vestir-los currutacos [...]”
El 1802 torna a esmentar la presència d’una mitja cobla per acompanyar els gegants del Pi: “Dia 16 de juny. [...] Sens diligència feta per veure els gegants i gegantesses, eixit que he hagut de casa a tres quarts de sis, los he encontrat a l’eixida a la Plaça Nova, des del carrer de baix les Escales de la Seu. Estos, los del Pi, caminant, saltant i donant voltes ab sa música de flubiol i sac de gemecs [...]” Dos dies més tard, en una altra processó, esmenta que gaites i sacs de gemecs acompanyaven els gegants de Sant Cugat del Rec: “Dia 18 de juny. [...] En quant a la professó del Corpus, avui divendres, de la parròquia de Sant Jaume, hi anaven los gigantons del Pi i los grossos de la ciutat, caminant, ballant i donant voltes, mentres que los dos gegant i gegantessa de Sant Cugat –que sembla son traje un poc a la que hi ‘nem de casa, és dir, ab traje ordinari–, sens seguir professó, anaven saltant i ballant en esta tarda, com així en lo passeig enrajolat de la Rambla, que, fora d’estos de Sant Cugat, no n’he vistos a cap d’altres ballant sobre d’aquell enrajolat; ab prou broma de xicots i gent gran tras dels gegants, ab ses gaites i sacs de gemecs. [...]”
L’any següent, el 1803, el baró esmenta la mitja cobla que acompanyava la rifa dels porcs: “Dia 1 de gener. [...] A quatre hores han passat pel carrer del Pi, cap al Pi i demés carrers, deu tocinos ab la música de tres tocant la cornamusa, flubiol i tamborino, que seran los de l’anunciada rifa per los pobres, baix l’administració ab real permís de la Junta de Caritat.” El mateix any esmenta la gaita: “Dia 4 de juny. [...] En tals funcions de bodes, bateigs i bons dies, la cegalla i no cegalla no es descuida d’acudir a les cases a tocar-los sos violins, violes, dolçaines, clarinets i gaites, per tocar un rigodon, contradansa i lo demés que ells saben [...]”
El 1805 torna a parlar de la presència de la cornamusa per acompanyar els gegants del Pi i els gegants de la Ciutat per la festivitat del Corpus: “Dia 19 de juny. [...] Los senyors gegants, grans i xics, de Santa Maria del Pi i de la Ciutat, ab ses gegantesses i lo parell de timbalers a cavall, ab cotes i draps vermells, ab los escuts grocs i vermells de la ciutat [...], han fet la passada, i aixís pel carrer del Pi cap al Pi, ab sa música de gaites, flobiols i tamborinos, com avisant a la gent [...]”
El 1808 esmenta l’instrument en el retorn a Barcelona de la reina d’Etrúria: “Dia 24 de gener. [...] I la més gent que he trobat era a la vora de la plaça de Palàcio, mes no vist a la senyora reina d’Etrúria ni en lo mirador ni en algun dels balcons, sí baix la formació d’un tablado per música en esta nit, primera de lluminàries, casi totes oli, puix que la cera va molt cara i s’ha d’estalviar, com tot lo demés, en tan miserables temps en què ens trobam; traient forces de flaquesa molt cossos en el dia, en balls de màscara, lluminàries, en molts gastos que es podien fer en obsequi de la senyora reina d’Etrúria en temps de pau, tenint ara los més que tocar lo sac de gemecs. [...]”
El mateix any comença a parlar del sac de gemecs en sentit figurat, com a imatge metafòrica d’altres situacions no relacionades amb l’instrument musical: “Dia 2 de desembre. [...] Trobant-se ja dies prou molestat lo pobre Jaume Sanoguera d’un cert gra, o floronco, cerca de l’anus, fent-lo prou gemegar de veres; [...] I lo pitjor del floronco fou haver-li passat a un vesper, que li era un agregat de floronco, i així estos fer-lo més gemegar. [...]" "Dia 7 de desembre. [...] Lo pobre Jaume Sanoguera (ab tot dels servicials donats al darrere lo Batista, cirugià), son vesper si bé ha fluït i flueix prou matèria, se plany prou a l’apretar-li lo cirugià peraquè ísquia tot, i així tocar son sac dels gemecs a estones. [...]”
El 1810 novament empra el sac de gemecs en sentit figurat: “Dia 16 de juliol. [...] Novament fa tocar més los sacs dels gemecs, a tots los senyors i demés hasendats, la providència emanada del Consell de Regència, de tenir que cedir la mitat dels delmes pels crescudíssims gastos de l’exèrcit i àdhuc l’altra mitat, que és compte de compte a nostres flaques bosses a necessitar-se [...]”
El 1811, en un moment en què els catalans passaven un bon moment en la Guerra del Francès, contraposa figuradament el sac de gemecs a d’altres instruments més moderns: “Dia 4 de maig. En nostre passeig en les tardes Rafel i jo [...] solem trobar a dit pare secretari lector Giralt, ab fra Martí, a la germana d’est pare secretari, i a la Sra. alcaldessa donya Antònia Guinart i a la Sra. Maria Ignàsia Planella, acompanyada de son querit germà don Pere, també lo Joan Moragues, de platxèria tots i totes; no tocant, com sí antes del recobro del castell de Sant Fernando de Figueres, nostres sacs de gemecs, pensant aviat poder ja tocar guitarres, violins i flautes ab l’esperança de nostra total i segura llibertat i independència de tots aquells tirans ab son jefe, lo maleït corso Napoleon Bonaparte.”
El mateix any parla de manera genèrica de la música anterior feta amb “gaites i xirimies”, en contraposició amb l’actual feta amb instruments més moderns, en una comparació qualitativa en favor d’aquests darrers: “Dia 31 d’octubre. [...] Nit de xirinola ha estat en casa, i no música de gaites i xirimies, sí que del sacaputxo, fugot, un violí i tres clarinets dels músics Fieles Manresanos en l’aposento de l’alcova; que sent tan bona música i bons músics ha sigut reclam per venir a oir-la molts senyors i senyores de les cases de Pastós, Giblé i no sé de quins i quines més [...]”
Els anys 1813 i 1814, cap al final de la Guerra del Francès, empra profusament el nom del sac de gemecs en el mateix sentit figurat que anys anteriors: “Dia 17 de març [de 1813]. [...] podent-se dir altra de l’aflicció que ens és general en Espanya, per lo que tothom toca sos sacs dels gemecs, i ara que ens el fan més tocar eixos perversos irreligionaris lliberals diputats de les Corts [...]” “Dia 26 de maig [de 1814]. [...] Regositjan-nos-en ben tots i així retirats tots los sacs de gemecs causats de l’aquell inic bàrbaro i cruel Napoleon [...]” “Dia 12 de juny. [...] reinant lo bon humor i alegria, que no la podíem disfrutar sis mesos atràs per les tristes circumstàncies que ens feien tocar los sacs de gemecs i els flatos no ens estaven quiets en el ventre [...]” “Dia 8 d’octubre. [...] i com ara ja no hi ha la inquietud de francesos i demés brivons i dels nostres, tot quant menjam nos fa molt bon profit al ventre i ninguns tocam, com sí antes, los sacs de gemecs [...]” “Dia 26 de novembre. [...] podent-se dir de don Pere, com de mi vàrios han dit, haver-se tornat més jove, manifestant-ho son rostro més gras i colorat, alegre, com a tots nos succeeix, d’haver pogut tornar a Barcelona i a nostres cases ab salut i alegria, ja no tocant los sacs dels gemecs, com sí mig any atràs [...]”
Just acabada la Guerra del Francès, la primavera de 1814, reapareix l’instrument en ell mateix, en les circumstàncies de represa d’activitat en general, quan el baró s’està a les possessions dels Amat a Santa Maria de Vilalba, de retorn a Barcelona: “Dia 28 de maig. [...] En celebració d’est dia diumenge de Pasqua de Pentecostès, tan alegre de ser ja nostra Barcelona, en la tarda, hem tingut música de dos violins i fer-se sarau baix a l’entrada [...]. I después de ja no tocar violins los músics, han vingut altres ab flautes pastorils i el sac dels gemecs altre o la criatura verda. [...]” Uns mesos més tard, de visita aquest cop a la mateixa localitat de Santa Maria de Vilalba, torna a aparèixer l’instrument: “Dia 16 d’octubre. [...] Lo jovent en ballar alguna contradansa, mes ab música pastoril de flabiol i cornamusa, no havent estat, com en lo passat diumenge, de violí i viola, eixordant-nos prou baix en l’entrada la cornamusa o el sac de gemecs, que ens temíem tornar-los a tocar, com llavores que teníem als gavatxos [...]”
L’any següent, el 1815, recorda aquesta experiència a Santa Maria de Vilalba quan ha de donar exemples del tipus diferent de música que hi ha en aquella localitat i a Barcelona: “Dia 23 d’agost. [...] Jo no tinc l’humor, en aquest any, d’anar a diversions a fora, tenint-les ja dintre de Barcelona, i en la quietud de mon aposento en llegir coses amenes de mos divertiments i en tocar lo fuertepiano o la viola, que no allí, en aquella casa de Vilalba, que seria bona per un cartoixo, no oint-se altra música que la del sac dels gemecs o d’un violí i guitarra no ben trempats per alguns d’aquells mossos [...]”

1801. Antoni Ràfols, compositor, violinista i excel·lent pianista, publica a Reus aquell any el seu Tratado de la sinfonía, en què esmenta la gaita gallega i anomena la viola de roda, al seu parer un magnífic instrument, com a “gayta zamorana” i “gayta de ruedas”, entre altres noms: “[...] Si llegase pues el caso en que pudiese gozar el hombre en un mismo tiempo la variedad y la fixacion, bien parece que entonces tuviera una plenísima satisfaccion. El caso pues ha llegado; y lo verifica la gayta de ruedas por respeto al oído. En ella se reunen la sucesión y la permanencia en un mismo tiempo. El ánimo disfruta en la melodía de su cuerda aguda toda la variedad necesaria para la diversion, en el mismo instante en que la cuerda, ó cuerdas graves mantienen constantes el mismo sonido. Apoyado sobre puntos fixos é inmobles tiene mas valor para sufrir las variaciones de los puntos sucesivos: con que nada mas hay que desear para tener en el dicho instrumento una suavidad dominante. Pero dirá alguno, que también tiene esta particularidad la gayta gallega ó de fístulas, tan usada en nuestros países: à mas de que es fácil remedar aquella mezcla de variedad en el órgano, y en otros músicos instrumentos. Así es la verdad. Pero igualmente lo es, que tambien se nos entra mucho la gayta gallega, y los demás instrumentos quando la remedan, por las razones antes exhibidas. Sin embargo no por esto debe cederles la gayta zamorana ó de cuerdas: porque esta mezcla de vario y fixo la tiene ella por su íntrinseca constitucion; y los instrumentos que la remeden, solo por accidente: y si bien la gayta de flautas la goza igualmente por constitucion; y en esta parte tiene igualdad con la zamorana; pero esta debe ceder á aquella en quanto el sonido producido por el viento, nunca podrá compararse con el que nace de cuerdas de tripa; por semejante razón, á la que alegamos en la primera parte de este capítulo. La preferencia pues de armonía agradable que concedemos á la Viela, no se funda precisamente en una ni otra de las dos alegadas razones, sino en la reunion de entrambas: reunion que sola ella goza; pues ningun otro tiene á un mismo tiempo el constar de cuerdas formadas de membranas de animales, y conservar la variedad y uniformidad de sones. A cuyos motivos, si se añade el peso de autoridad que alegamos en el segundo capítulo, no habrá razon para negar, que entre los demás instrumentos merece la Viela con particularidad ser conocida y nombrada con el nombre de Sinfonía. [...]”

1810. En la documentació municipal de Palma consta que per la festa de l’Estendard d’aquell any, festa que se celebra a la ciutat des del segle XIII per commemorar la conquesta catalana de l’illa, es va treure l’Estendard “al son de caxas, música, chirimías i gayta”.

1816. En una ressenya musical parisenca publicada al Diario de Barcelona el 19 de febrer d’aquell any, es contraposa el que representa la cornamusa i les noves tendències d’òpera: “[...] Por fin ya podemos lisongearnos de que la opera italiana tan rica en piezas maestras desconocidas hasta ahora entre nosotros, queda para siempre á cubierto de todas las vicisitudes que han abstraido su prosperidad, y amenazado su total ruina. [...] Es probable que en lnglaterra sea donde han encontrado mayor resistencia las innovaciones musicales; y no puede mirarse sin gran sentimiento, á una porcion excelentes talentos á la cabeza de una faccion que ha sostenido largo tiempo la preferencia de la cornamusa escocesa á la lira italiana: ordinario y triste efecto de la preocupacion y la costumbre. [...]”

1819. François Jalabert diu a la seva Géographie du département des Pyrénées-Orientales que la formació instrumental típica per a la música de les festes patronals al Rosselló és la composta per cornamusa, flabiol i tamborí i quatre o sis oboès “catalans”.

1823. Dominique Marie Joseph Henry, al seu llibre Description des danses catalanes exécutées en présence de S. A. R. Madame la duchesse d’Angoulême [á Perpignan], esmenta l’instrument: “Hom m’havia prou dit que el ball no començaria abans de les nou; a dos quarts jo ja era a la plaça anomenada de la Llotja, esperant que passés aquella mitja hora mortal... El moment arribà, el so agrenc de la música es feu sentir, i a la llum de quatre torxes fumoses que portaven quatre eixerits marrecs, amb gran sentiment de molts altres que envejaven aquesta insigne felicitat, vaig percebre cinc o sis minyons marxant de front, que portaven un floc blanc de cinta al barret i una rosa al trau, i, darrere d’ells, cinc músics sonant una mena d’oboès, un sisè inflant la cornamusa i un setè, el qual, un flabiol en la mà esquerra i un petit tambor de set a vuit polsades de diàmetre, penjat al costat amb una bandolera roja, treia sons aguts del seu instrument i picava en cadència el seu petit tamborí amb una maneta de banús.”

1824. Georges Bernard Depping, al seu text Pyrénées Orientales, explica que en aquelles contrades “es balla encara com a Catalunya, al so d’una cornamusa o gaita, d’un tamborí, d’un flabiol i de quatre o cinc oboès”. Quan descriu una festa patronal en un poble, escriu que “els pagesos ballen a la manera espanyola i al so d’un violí, d’un clarí i d’una cornamusa”.

1831. A l’arxiu de la parròquia del Pi hi ha una “Notícia de lo que la Ilustre obra [...] del Pi ha de predicar ab motiu de la professó del Corpus”, de 1831, on es determina que els gegants de la parròquia s’han d’acompanyar de “gaita y fluviol y tamborino”.

1833. Als rebuts dels comptes pagats per l’Ajuntament de Lleida per les festes de jurament a Isabel II organitzades els dies 29 i 30 de juny i 1 de juliol de l’any esmentat consta el pagament a músics per tocar la gaita, la gralla i el tamborí.

1835. Abel Hugo, al seu llibre La France pittoresque, descriu la cobla típica de Catalunya Nord i hi esmenta el nom popular de la cornamusa a la zona: "Ces danses s'exécutent au son d'une musique assez bizarre d'abord: lo flaviol, sorte de flageolet, le tambourin, deux hautbois, prima et tenor, la cornemuse, la borrassa composent cet orchestre, qu'on finit par trouver plus agréable qu'on ne l'aurait cru."

1835. Dominique Marie Joseph Henry, al seu llibre Histoire de Roussillon, diu que “l’orquestra dels contrapassos i balls es compon d’un cert nombre d’antics i llargs oboès, d’una cornamusa i d’un flabiol molt agut de tres forats, que toca el cap de música; el qual, al mateix temps marca el ritme tot picant amb una baqueta un petit tambor d’algunes polzades d’alt i de diàmetre, penjat al braç que aguanta el flabiol”.

1835. En els comptes de l’Obra de l’Arxiprestat de Vilanova i la Geltrú hi ha referències documentals que es remunten al 1835 en què s’esmenta “lo taval i fraviol” i “la música del sach dels jamecs”.

1840. En un article de Joan Cortada dedicat a ressenyar la visita de les reines i la infanta a Barcelona, publicat al Diario de Barcelona el 2 de juliol d’aquell any, s’esmenta la presència d’una gaita i un tamborí per acompanyar els gegants i el ball de valencians: “Ya han llegado las Reinas, y con ellas la Infanta. Ya las he visto y muy a mi sabor, y que me ha sabido muy bien el verlas. [...] La entrada fué á hora escelente, fue brillante, entusiasmó á cuantos la presenciaron, y arrancó lágrimas de gozo y de ternura. [...] Todo el dia de ayer recorrieron las calles con el tamboril y la gayta, los gigantes y el baile de valencianos. Los componentes de este baile, ni bailan ni son valencianos. Su patria es Valls, y de alli han venido ad hoc, y lo que hacen no es baile sino castillos de hombres, porque Valls es pueblo famoso en castillos de hombres, como Sitges en malvasia y Mataró en langostas y en ocurrancias felices, etc. etc. [...]”

1842. Sabine Casimire Amable Voïart, dita Amable Tastu, fa una descripció al seu llibre Les danses roussillonnaises dels balls patronals que havia vist anys enrere al barri Nostra Senyora de Perpinyà i precisa que la cobla es compon ordinàriament de dos oboès llargs, una cornamusa, un flabiol i un tamborí. El tamborí, concretament, és molt petit, com de joguina, i es porta penjat del braç esquerre. El mateix músic toca el flabiol de tres forats amb la mà esquerra.

1844. Manuscrit d’organista del monestir de Sant Salvador de Breda. Es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb el número de registre Ms. 893 i consta de 10 pàgines de música i 2 de text. Totes les pàgines, excepte la primera, són pautades amb pentagrames plens de música escrita d'una sola mà, ja que la cal·ligrafia és la mateixa. A la portada consta escrit "Canciones" i a sota "En el año 1826". A la primera pàgina, sota el títol "Canciones", s'hi pot llegir: "Estas Diferentes Canciones para tocar con la Gaita. la gaita se toca teniendo siempre fixos el C, sol, fa, ut de la mi, y Gesol re, ut de ã Baxo." A continuació, a sota, hi diu: "Soy de el R.do Jayme Adrobau Beneficiado, Organista de el R.l Monasterio (ahora extingido) de Breda en el año 1844." Per acabar, consta la signatura de Jaume Adrobau. Les dues notes pedals a què es refereix el text (Csolfaut i Gesolreut) corresponen a un do i a un sol, que és l'afinació dels dos bordons sonors dels sacs de gemecs antics que es conserven amb dos bordons habilitats, de manera que ens trobem amb la referència escrita més antiga relativa a l'afinació de l'instrument. Els quaderns d'orgue, a part de les músiques habituals d’església, recullen normalment peces ballables de moda o danses populars per a les llibertats de Nadal, però en aquest quadern de Breda aquest tipus de música representa el gruix del material recollit. Totes les peces que inclou el quadern, per a un total de 99, són de caire popular: hi podem trobar contrapassos, sardanes, balls plans, corrandes, cançons, passades... A partir d'aquest repertori ens podem fer una imatge sonora de la Breda de principis del s. XIX: la música que hi sonava i els instruments que la interpretaven (hi ha un parell de peces sota el títol "Fluviol" i una altra amb el títol "Gayta").

1847. Pascual Madoz, al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, a l’entrada dedicada a Figueres, parla dels instruments que acompanyaven habitualment el contrapàs: “Las diversiones principales, son el baile, las romerías y el juego; la danza que mas se usa, es el contrapas, que se baila por las tardes en las plzas [sic] y por muchas parejas á la vez; es baile que agrada poco al que no lo conoce; pero de mucho atractivo para los que entienden su música; esta se compone su armonía de una gaita, un tamboril, dos tiples y un bajo; á continuacion del contrapas, bailan otra danza que se llama sardana, y en los pueblos del Pirineo, en lugar de esta usan el ballet, que es danza frantesa [sic], que exije una ajilidad estraordinaria, especialmente en las mujeres: por las noches es muy comun en todos los pueblos el sarao donde se bailan las danzas generales de España.”

1848. Joan Cortada i Josep Manjarrés esmenten en el seu El libro verde de Barcelona com en aquella època a Barcelona el sac de gemecs acompanyava la rifa dels porcs de Sant Antoni i la capta per als presos per carnaval: “Érase un dia 1.º de Febrero, no importa el año, y érase que uno de los mayores glotones que pisa la tierra atravesó en mitad del dia el Cap de creus, ó si se quiere el llano de la Bocaría, y oyó el monótono son de una gaita acompañado del seco baqueteo de un tamboril. [...] – ¿Qué es esto? preguntó á un patan de los que allí estaban. – ¿Que no ho veu? los porcs de St. Antoni; [...] Y supo que á pesar de lo bien cebados criáronse en una casa de beneficencia, y que a son de la gaita y del tamboril pasean todos los años durante esta temporada tres animales de la misma especie, con el objeto de rifarlos despues á beneficio de los espósitos, en tres suertes, á cerdo por suerte, para lo cual se espenden billetes por la módica cantidad de un sueldo catalan, ó sean diez y ocho y pico maravedises.” “A las costumbres pringosas del jueves lardero va adjunta otra por demás filantrópica. Durante la semana en que va incluso este dia, recorre las calles de la ciudad una comitiva compuesta del alcaide ó algun empleado en las cárceles, tres ó cuatro niñas ataviadas muy regularmente, y un alguacil, ministril ó lo que sea, cuyo trage semi-serio consiste en una bata de grana, una golilla y un sombrero de cura. La música que acompaña á la comitiva está reducida á un tamboril, una flautilla y una gaita. El objeto de la comitiva es escitar la filantropía de estos habitantes para que den limosnas con que poder suministrar una sustanciosa sopa á los presos durante los tres dias de carnestolendas.”

1849. L’1 d’abril d’aquell any es va publicar a València el primer número del setmanari satíric La Gaita, imprès als tallers de J. Mariana i posteriorment als de Monfort. Fundat per Josep Zapater i Úgueda, es van publicar 28 números fins al 7 de setembre d’aquell mateix any. Cada exemplar constava de 8 pàgines a foli i contenia poemes bilingües de Mariano Suay, Josep Puig Caracena, Marcos González, Josep Ballester i el mateix Josep Zapater. A la capçalera de la portada apareixia un dibuix amb un gaiter assegut. El succeí el setmanari literari La Cartera.

1854. Al Diari de Barcelona de 21 de maig de 1854, en la ressenya dedicada a explicar el desenvolupament de l’aplec de la Salut de Sabadell d’aquell any, s’esmenta la gaita i la cornamusa: “[...] Todo el día duraron la concurrencia y el gentío [...]. Por la tarde se improvisó un baile ante las puertas de la capilla. La orquesta se componía –extraña mezcla!– de tambores, gaitas, cornamusas, guitarras, tamboriles y panderos. [...]”

1854. A la comptabilitat de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova consta que es van pagar tres duros a un home de Sitges perquè toqués "lo sach dels gemechs" per acompanyar la comitiva que voltava la vila per tal de fer la rifa del porc.

1854. Vincent de Chausenque, al seu llibre Les Pyrénées, explica que, present el 1823 a Arles per la festa de Sant Eloi, “el més visible” al balcó era com “uns ministrils amb oboès, cornamuses, flabiols i tamborins, feien sonar una música agresta molt viva”.

1860. En la descripció que Josep Anselm Clavé i el periodista Josep Maria Torres van publicar aquell any sobre el carnaval celebrat a Barcelona esmenten les gaites com a instruments que acompanyen la carrossa del rei Carnestoltes en el seu gran seguici fúnebre: “[...] Nueve músicas á cual mas desacordes formaban la armonía que para mayor delicia iban precedidas, cercadas y seguidas de gran número de tambores, tamboriles, zampoñas, gaitas y otros melódicos instrumentos. [...]”

1861. El 29 de setembre apareix a Barcelona el primer número de La Gaita, periòdic de música, literatura i teatres. Sortia tots els diumenges i l'editor responsable fou Frederic Duran i España.

1862. En una notícia breu com a ressenya de l’estrena d’una composició de Clavé, publicada al Diario de Barcelona el 31 de juliol d’aquell any, s’esmenta la cornamusa: “[...] Sin embargo de que amagó Ia lluvia durante todo el dia de ayer, no escaseó la concurrencla al concierto vocal é instrumental de Euterpe que tuvo lugar anoche en los Campos Elíseos. Es de suponer la ansiedad con que el público esperaba el nuevo coro á voces solas, La brema, última composicion del señor Clavé, tan prometida como deseada. Este coro, en cuya letra esta trazada la série de escenas bucólicas é incidentes que caber pueden dentro de la vendimia, es otra muestra de la especialidad del talento artístico del popular poeta-músico. La composicion musical traduce ó sigue á la poética, ora con combinaciones calculadas para preparar el colorido de situación de los pensamientos principales, ora con motivos en los que aquellos se desarrollan con tanta espontaneidad como carácter. Una cancion con sabor de balada tiene el coro, en la que los bajos hacen el acompañamiento al cantábll que sostienen los tenores; idea bellísima á la que añade colorído campestre el remedo de la cornamusa que hacen las mismas voces, alternando con el cantábil. Esta idea se reproduce despues de una apacible melodía á guisa de plegaría y de otros cantos entre narrativos y descriptivos de las manipulaciones de la vendimia, y termina con un alegre y decidido aire de bolangera que, á manera de brlndls, espresa las libaciones con que los labradores catan el nuevo mosto. [...]”

1863. L’acabada de fundar Societat de Pessebristes de Barcelona (febrer de 1862) redacta els seus estatuts amb data 15 de març de 1863, en els quals la junta directiva s’intitula com a “Suprem Tribunal de la Gaita” i el president com a “Gaita Primer”: “Article 10. El mes d’octubre de cada any, es convocarà per la mesa Junta general dels senyors pessebristes, per acordar el convenient sobre la construcció dels pessebres, i per a tenir un coneixement exacte del nombre d’ells, procedint-se en la mateixa Junta al nomenament de President i Secretari, que són els qui constitueixen la mesa, els quals rebran el nomenament del “Suprem tribunal de la Gaita” per a que puguin fer constar l’alt càrrec que se’ls confia.” “Article 18. Per a ésser admès a l’Associació de Pessebristes són necessaris els requisits següents: 1. Que el candidat hagi complert 25 anys. 2. Proposició per escrit, signada per tres socis, la qual proposició, per conducte del President es passarà al “Suprem tribunal de la Gaita”, el qual nomenarà una comissió per a que vagi oficialment a visitar el pessebre del candidat. 3. Informe favorable del “Suprem tribunal de la Gaita”. 4. El President cridarà el candidat i l’assabentarà dels deures que contrau amb els associats, al qual efecte l’hi manifestarà els Estatuts i Prescripcions que els acompanyen. 5. Si el candidat persisteix en l’alt honor de formar part de l’Associació rebrà un diploma signat pel President i Secretari, i intervingut pel molt honorable senyor Gaita Primer, pagant el nou soci, pels drets del títol, dos rals de billó que es destinaran al consignat en l’article 12.” “Article 19. Seran expulsats de la Societat de Pessebristes, els que infligeixin els articles 13 i 14, els qui estiguin tres anys seguits sense construir pessebre, encara que exposin el naixement, segons el previngut en l’article 14, i finalment, aquells rebels i durs de cor que desobeeixin les amonestacions del “Suprem tribunal de la Gaita”, o de les ordres que emanin del molt honorable Sr. Gaita Primer.”

1864. En un ofici de l’alcaldia de Tarragona es prega a l’alcalde de Lavern que avisi el borregaire José Moliné, Lladons, perquè hi vagi a tocar per Sant Magí amb els nans de la ciutat: "Los días 18 y 19 de este mes celebrará Tarragona la festividad del Glorioso Mártir San Magín, su segundo patrono y espero de la bondad de V. se servirá avisar a José Molné, vecino de ese pueblo, borreguero, o sea tocador de lo sac dels gemechs, para que venga por toda la mañana del expresado día 18 a esta Ciudad con dicho instrumento para tocar y acompañar la comparsa de Enanos que deberá salir a las 4 de la tarde del mismo día 18. Ganará la misma cantidad que suele ganar en otras fiestas y se le abonará para los viajes de ida y vuelta. Si por casualidad no pudiese venir el nombrado Molné le estimaré se sirva dar las oportunas disposiciones para que venga otro tocador de aquel instrumento debiendo advertirle que el que fuese debe presentarse en la Casa Consistorial de esta Ciudad. De todos modos espero se dignará V. contestar ésta tanto si puede venir como si no el individuo que necesito."

1864. En els rebuts de comptes d'aquell any de la festa de Sant Anastasi, a Lleida, consta la despesa del músic de gaita contractat per acompanyar l’exposició pública de dues mules rifades. Igualment en aquesta festa consta que els gegants de la ciutat van anar acompanyats de “gaita i tamborino”.

1868. En una nota explicativa d’un poema publicat a El Faro Bisbalense el 15 d’agost d’aquell any i signat per “Un minyó de pagés, de la Vall de Aro”, es parla dels instruments que componien l’antiga cobla tradicional: “Las ballas: aixís s’anomenan –y nó las balladas, com diu la gent forastera– las dansas que’s ballan en las plassas y aplechs del Empurdá. Se componen aquestos balls de nostra terra, tan característichs y antichs, de quatre contrapassos –y no tira bous– ço es: lo llarch, lo curt, lo cerdá y la passigola; y de cerdanas –deixanthi lo vulgarisme, sardanas curtas y llargas. Estas últimas sòn las que mès se ballan; y han adquirit gran fama per la armonía que té y lo ayrosa qu’es sa música, especialment desde que –de nó mòlts anys á esta part– se reformá la cobla, que ans sols se componia de fluvioler ab tamborino, dos tarotas, y una cornamusa ó sach dels gemechs, y en la actualitat es una orquesta completa, que conserva, no obstant, las tarotas, acompanyades de tenoras, ab lo fluviol y tamborino. [...]”

1870. Antoni Serra, en un article sobre Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aspirant a la corona d’Espanya) publicat a La Campana de Gràcia el 10 de juliol d’aquell any, esmenta els instruments musicals catalans tradicionals: “[...] Perque’l princep fos ben popular, l’haurian de fer arribar á Valencia, y un cop allí, per atraurers las simpatías dels valencians, ferli pendrer un gelat de xuflas. Tot seguit ferlo venir cap á Barcelona, y un cop aquí, perque’ls barcelonins l’estimessen, l’haurian de fer beurer ab porró, li haurian d’ensenyar á tocar la gayta, lo fluviol, lo tamborino y’l sach de gemechs, y finalment, per acabar de fe’l cop fins li faria usar barretina y espardenyas. Després lo faria anar á Zaragoza á ballar la jota, y en acabat cap á Madrit. [...]”

1870. En un article dedicat a fer un report de la festa major celebrada a Vilafranca del Penedès aquell any, publicat al setmanari La Gramalla el 10 de setembre amb el títol “Un recort á Vilafranca”, s’esmenta la presència del sac de gemecs: “[...] Comensa la festa al mitx dia del 29 ab un repich general de campanas y una atronadora salva de morterets, y desde aquella tarde hasta la vesprada del dia 31, no paran un moment de passejar pels carrers de la vila los gegants, l’áliga, l’histórich drach, los atrevits Xiquets de Valls construint llurs torres d’homens, los balls de bastons, figuetaires, cercolets, pastorel·li, Serrallonga, diables, moxiganga y una munió d’altres, alguns dels quins se remontan al temps de la dominació serrahina y de la reconquesta, tots ells recitant llurs parlaments y fent llurs evolucions al compás del tamborino, gralla, fluviol, sach de gemechs o bé altres instruments que van tocant cansons típicas del hermós y productiu Panadés [...]”

1872. Modest Vidal, en la ressenya que a la secció “Fullas de Llor” de La Renaxensa de 15 de setembre dedica al tema de Clavé “Lo bon matí”, esmenta el sac de gemecs: “[...] Lo baylet s’entussiasma cantant, ¡qui ho sap! la cansó que mes li plau cantar á sa aymada quant se trov’ lluny de sa vista, la cantarella que li fa naixer l’última nota de sa gayta ó son fluviol. [...]”

1874. Joan Sitjar i Bulcegura, en una nota a un poema seu titulat "Las ballas de la festa (I)", esmenta l'instrument: "Aquestos balls de plassa, d'un ayre tan falaguer y bonich, y al mateix temps, ab aquella cosa de marcial y grave que tè'l nostre poble; peculiars sols, com s'ha dit, d'esta part de llevant del Principat; tan originals y tan antichs, [...] se componen de quatre contrapassos, –no tira-bous, só es: lo curt, lo llarch, lo cerdá y la pessigola; y de cerdanas –deixanthi lo vulgarisme, sardanas,–curtas y llargas. Estas últimas sòn las que mès de ballan; y han adquirit gran fama per l'armonia que tè y lo ayrosa qu'es sa música, especialment desde que, de no mòlts anys á esta part, se reformá la tradicional y antiquísima cobla, que ans sols se componia d'un fluvioler ab tamborí, duas tarotas, y una cornamusa ó sach dels gemechs, (com se véu, encara avuy en dia, en modestas, senzillas festas de pagés, que no sian festas majors, y en ballas de mossolada, –es á dir de mossos ó jovent de servey que no hi poden gastar gayres quartets; de quatre ó de tres musichs tan sols,–) y en l'actualitat, es una orquesta completa que conserva, no obstant, las tarotas, acompanyadas de tenoras, ab lo fluviol i tamborí."

1875. Manuel Milà i Fontanals, a un article seu sobre l’endecasíl·lab anapèstic, dibuixa un panorama de les cornamuses europees i cita el sac de gemecs per acabar elogiant-lo: “El instrumento músico que en lengua castellana se llama gaita gallega y que se creería por ende originario de Galicia (acaso lo fue en Castilla), parece común patrimonio de la mayor parte de naciones jaféticas y favorito en especial de las célticas. Es la tibia utricularis de los romanos, la musa o muse nombrada en lengua de oc y de oil desde el siglo XIII, la cornemuse posterior de los franceses, la piva de los italianos (que suelen llamar pifferaios a los que la tañen), el cornboud de los armoricanos, el bagpipe y el hornpipe de los ingleses, el Sackpfeife, Bockpfeife y Dudelsack de los alemanes, el sach dels gemechs, la manxa borrega y también cornamusa de los catalanes que alguna vez lo llaman además festivamente la noya verda. Advertiremos que entre los últimos (si la pasión no nos engaña) se distingue por una concertada dulzura bien distante del timbre agrio y chillón que alguno le ha atribuido en Francia y de los sones ruidosos e inarmónicos que, según el poeta que lo ha inmortalizado, lo caracteriza.” En notes a peu de página, acaba de reblar la descripció: “Kaulbach, a quien nombramos con más admiración que simpatía, al representar la dispersión de las gentes, pone en el grupo jafético un tañedor de gaita. Sin embargo los Indos no la han conocido o la han olvidado pues, según han referido no ha mucho los diarios, un reyezuelo de aquel país mandó a Edimburgo por gaitas y gaiteros. Los semitas la tomaron del Asia menor según una nota lexicográfica que debemos a nuestro hebraísta D. M. V. «en el hebreo bíblico no se encuentra palabra que la designe; hay no obstante en caldeo sunfoniá o sifoniá que significa el instrumento de esta clase, aunque doble».” “No hay que insistir en el componente saco que llevan algunos de estos nombres. Más notable es el de cuerno, cabrío (bock) y borrego de otros, el cual indica que los que los inventaron atendieron a un aspecto, que no nos parece ahora el más poético, de este instrumento. El primer componente del Dudelsack alemán guarda acaso alguna correspondencia con la segunda dicción de nuestro sach dels gemechs??”

1875. A la secció “Crónica catalana” del diari La Imprenta del 23 de novembre s’esmenta la presència d’una mitja cobla a Arbúcies per acompanyar el sometent: “Arbucias 20 de noviembre.– Al amanecer del 18 el tañido de la campana convocó al somaten, que poco tiempo despues, dispuesto para marchar, salió con la ronda al mando de don Ramon Cuadras en diferentes grupos, convenientemente dirigidos, á recorrer y registrar los caserios, cañadas y barrancos que tanto abundan en este pais. Al anochecer regreso para pernoctar en esta villa y sin haber ocurrido novedad, observándose en los semblantes de la juventud la alegria del que viene de disfrutar de un dia de campo, realzada con la esperanza lisonjera de inaugurarse un periodo de bienandanza. Tambien pernoctó en esta parte del somaten y Ronda volante de San Hilario, con su jefe don Jaime Guasch, que habia prestado en estos últimos dia en las Guillerias buenos servicios contra los carlistas, bajo la direccion del digno coronel señor Po[?]zoa. Ayer 19, repitiéronse asimismo los oportunos reconocimientos, cruzándose los somatenes de S. Felio, Grioni, Gaserans y Viladrau, que entraron en esta al son de la gayta y tamboril, animados del mejor espíritu y del deseo de olvidar los rencores y pasadas discordias. [...]”

1876. En una ressenya bibliogràfica sobre el llibre Las Cortes Catalanas, publicada per Joan Sardà a la revista La Renaixensa el 19 de maig d’aquell any, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Hora es ja de reflexionar ab clar enteniment y encesa y patriótica voluntat (puig que’l desconortarse y ferse un sach de gemechs es cosa de ximples) sobre las causas profonas que produhiren d’un costat la grandesa maravellosa de nostra benvolguda Espanya, y d’un altre la decadencia fins ahont la miram é hi som. Y no basta reflexionar. Es necessari anar viu, viu al fondo de la qüestió y traure’n á conseqüencia práctica las solucions. [...]”

1876. En una carta adreçada a l’estudiós italià Mattia di Martino, escrita per Francesc Maspons i Labrós i publicada a La Renaixensa el 22 de setembre d’aquell any, s’esmenta un dels usos tradicionals del sac de gemecs: “[...] Quan vé la vetllada [de Nadal], en las casas aficionadas, se encenen los «Naixements» ó «Pessebres» ahont los noys hi passan llarga estona admirant lo paissatge y figuras y cantant cansonetas de Nadal, y á la nit lo poble ab panderetas, castanyolas, guitarras y altres instruments ix á recorrer los carrers, portant ab sos cants y tocatas la alegría á la ciutat, fins que ve la missa del gall, per dirse que se celebra al primer cant d’est, que va á oirla no deixant per aixó de fer sentir los instruments mostradors del goig que senten sas ánimas. En alguns pobles de fora ahont se conserva encara la usansa antigua, en la missa tenen lloch las ofrenas dels pastors acompanyats del sach dels gemechs, que ve á esser com lo «Rummelpott» danés ó lo «Chipin-capin» vostros, y ho fan de la manera bellíssima que ho descriu nostra María de Bell-lloch en son «Nadal en Monmany» [...]”

1877. A la secció “Crónica local” del diari La Imprenta del 14 de febrer s’esmenta la presència del sac de gemecs a Barcelona per acompanyar aquell any encara la tradicional rifa dels porcs: “Ayer vimos pasear por nuestras calles los cerdos de San Anton. Era notable el jolgorio de la gente menuda que se agolpaba al rededor de la tradicional cornamusa.”

1878. Francesc Fors de Casamayor, al seu llibre de poemes Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla, explica en una nota a peu de pàgina sobre el sac de gemecs: "Engonyasas baixaban de los pobles de la montanya cornamusers, froviolers y tamboriners per la Festa major de Pineda. Posantse en certs paratjes de la vila, tocaban llavors llargues hores alguns balls. Enguany los del nostre ofici, poch tenim que guanyar invadits per los nous musichs, y la antiga é histórica cornamusa ó sach de jemechs, jemeix trist en un recó."

1880. Joan Rosés, en un article publicat el 16 d’octubre a Lo Nunci, adreçat al ministre de Foment de l’època, esmenta el sac de gemecs com a imatge de referència: “[...] Á horas d’ara S. E. ja haurá vist en torn de la taula del banquet que li ván dar, aplegada una colla de senyors encasacats y plens de creus; y S. E. havurá dit: –“¡Vaja! Bon Ajuntament que cumpleix en pès.” No, senyor; V. E. no s’ha fixat en que hi habia una taula parada; suprimeixi’l banquet y ja veurá lo que li queda. Té de saber qu’aquest que vosté ha vist, ab las forquillas á la má, es un Ajuntament que’ns té á nosaltres en dejuni, qu’aquestos senyors que saben de memoria’ls menús dels banquets de ceremonia, potsè no saben los articles de las ordenansas municipals, y que aqueixa corporaciò que als ulls de V. E. s’ha presentat tan plena, fá com la bossa d’un sach de gemechs, que s’infla cuan hi há festa y’s buida’ls dias de feina y quietut. [...]”

1881. En el número 23 de la revista La Ilustració Catalana (20 de febrer d'aquell any), com a comentari a la reproducció que es fa en aquesta publicació del dibuix d'Apel·les Mestres Lo dolsainer, Eduard Tàmaro diu: "Coneguda es la música dolsa y armoniosa de la dolsaina, vulgarment sach de gemechs, la que ab poderosa veu ressona en los camps de Catalunya y presideix alguns festas, com esdevé també en la montanyosa Irlanda. Acertat per lo tant estigué en nostre concepte lo distingit dibuixant don Apeles Mestres, colocant un bon avi de nostras montanyas, sentat sobre un munt de rocas y trayent melodiosos y planyiders acorts de l'instrument tan conegut en nostres encontradas, totas plenas de ecos y de boscatjes que requerian pera sa música més poderosa veu que lo punteitx de la guitarra ó los acorts sutilíssims de la lira."

1881. L’1 de maig aparegué a Barcelona el primer número del setmanari Lo Sach de Gemechs. Periódich purament literari y humorístich. Dirigit per Miquel Servole, tenia la redacció i administració al carrer Hospital, 87, i era imprès a la Tipografia Española. Constava de 8 pàgines a dos colors i a la capçalera, mixta, hi havia el dibuix d’un home assegut al peu d’un arbre tocant el sac de gemecs. En un breu advertiment a l’inici del primer número es llegeix: “Animats d’entusiasme per las lletras catalanas, ens proposém afegir un grá d’arena al gran monument de la literatura patria. –Inspirats en aquesta idea, doném a llum lo present setmanari que procurarém allunyar de tota passió política, ocupantnos solsament de literatura, ja séria, ja humorística, per agermanar aixís la bellesa de la poesia ab los dolsos passatemps del bon humor.” Entre d'altres, hi signen escrits Víctor Balaguer, Enric Badia, Francesc Ubach i Vinyeta i Enric Sampons.

1882. En Pere Vidal, al seu article "Coses de Rosselló i de Cerdanya - Lo Borrassayre", publicat a Le Roussillonnais (núm. 17, 11 de juny de 1882), esmenta amb nostàlgia l'instrument: "Los juglars se moren, los juglars són morts! Y per aquí entench aquells qui feyan ballar nostres avis al son del tamborí i del flaviol, de la prima i de la borrassa. [...] Desditxosa borrassa, les arnes maleïdes se menjan la pell del teu bot! I los catalans de Rosselló i de Cerdanya, ingrats, te descuidan pel Cornet a Piston! Mare mia, que dirien en Paziols i en Pobret, si tornaven en aquesta terra, que dirien de aquesta profanació de la orquestra catalana, ells qui ab tanta sabiduria van il·lustrar lo bot?"

1883. En un article rossellonès sobre la música catalana signat per Jehan le Fol (pseudònim?) i publicat al diari de Perpinyà Al Galliner, es parla dels instruments que conformen la típica orquestra catalana: “Una orquesta catalana se compon de sis instruments: la primera y la segona prima que reemplassan als violins, la tenora l’alt, lo fluviol lo flautí, lo tamborí ó tamborino y la cornamusa que es lo baix, l’instrument d’acompanyament que’s designa baix lo nom pintoresch y expressiu de sach de gemechs que recorda la forma del instrument y’ls gemechs especials que deixa anar.”

1886. En un article dedicat a parlar de com es viu la festa major a Madrid, publicat al periòdic L’Arch de Sant Martí el 27 de juny d’aquell any, s’esmenten el flabiol i la gaita: “[...] En la part plana es una altre la diversió. De trapecios, anellas, caballets, ferrocarrils rusos y demés jochs per l’istil ni ha á cents. Allí veyéu lo senyor de copalta desafiarse á un de vestit estrafulari en lo trapeci per acabar á ganivetadas. Sembla imposible que siga Cort allí que hi ha tanta democracia. Al só d’un fluviol ó una gayta fent rodona estant ballant á corros, suant y cayent fatigats per veurer, emborratcharse y tornari. No pot ningú ferse cárrech sino veyentho, del paper que representaban aquellas duas centas mil personas que de tal modo «honraban al Santo». [...]”

1886. En la secció d’agenda religiosa del periòdic La Verdad de Manresa, de 21 de juliol, s’esmenta la presència d’un sac de gemecs per acompanyar els nans en la festa que celebrava la Confraria de la Santa Creu la diada del 25: “[...] Domingo 25, dia de la fiesta: durante el dia recorrerán los enanos la poblacion al alegre son de la gayta. [...]”

1887. En la secció “Batallades” de La Campana de Gràcia de 17 de desembre d’aquell any s’esmenta el sac de gemecs com a instrument però jugant amb el seu sentit figurat: “Fa pochs días al fer exercicis de canò en lo camp de la Bota, alguns artillers van pendre mal, y’l cos de Artillería acordá no celebrar la pomposa festa que tots los anys dedicava á sa patrona Santa Bárbara, destinant los fondos que á tal objecte havía de invertir, á socorrer als infelissos artillers, víctimas de aquella desgracia. En cambi l’Ajuntament de Barcelona, sense respecte a la crisis, ni á la pobresa del Erari, no ha pagat encara’l tiberi ab que va ser obsequiat l’arxiduch Carlos Esteve, y ja parla de las grans recepcións, dels grans xeflis y de las magníficas festassas ab que déu amenisarse aqueixa excusa per beure y menjar de gorras, coneguda ab lo nom d’Exposició Universal. ¡Que ho vagin fent aixís, y en últim resultat ja veurem que’n surt de tot aixó! Al mèu concepte totas las festas anunciadas, se reduhirán á una sola, aixó sí, molt típica y com may s’haja celebrat en cap més poble. Desde ara pot anunciarla l’Ajuntament: se tracta de un concert mónstruo... de sach de gemechs!”

1887. En un article satíric titulat “Un somni”, publicat a L’Esquella de la Torratxa el 24 de desembre d’aquell any sota les inicials “S. B. y V.”, es parla del sac de gemecs com a imatge de referència: “[...] ¿Volen que’ls sigui franch?... No ho entenía: Millor dit, no m’ho empassava. ¡No hi podía fer més! Dehuen esser carnaduras. Creya que tot era camama, y á no ser que’m constava positivament qu’anavam tots á retiro ab un ventrell tant pansit com un sach de gemechs desinflat, m’hauría ben pensat qu’havían sopat fort; pero per desgracia no era així, puig que no ho permetía la modesta nómina que cobrava de las Casas Consistoriales qu’era ahont me tenían llogat. [...]”

1888. En Ramon Mandri, apotecari figuerenc afincat a Barcelona, famós per l’analgèsic que duu el seu nom, esmenta al seu llibre Costums de Figueres preses del natural que el sac de gemecs acompanyava els gegants de la ciutat: “Per a ells tres [els gegants] llogar-se sol / tres músics en solfa llecs, / tamborí, flabiol / i un amb lo sac de gemecs. / Ara fa ja alguns anys ha / que el sac dels gemecs no hi va / i en son lloc hi sol anar / un fiscorn ple de bonyecs.”

1889. Miquel Cuní i Martorell, al seu llibre d’excursions i divulgació científica Vuyt dias en Camprodon. Excursió entomológica y botánica, esmenta bucòlicament la mitja cobla: “[...] ¿Nos apartárem d'aquell lloch ab lo esperit del tot trist? ¿No hi hagué una paraula de consol ni cap esperansa? Sí; nos consolá lo pensar que una vegada recullida l'herba ja seca, la prada tornaría á brotar, á verdejar y florir, aixis com lo camp de batalla, finida la guerra, se veu com abants llaurat y cultivat y de nou ressonan en ell las veus del fluviol y de la cornamusa, los repiquets de las castanyolas y del pandero, acompanyats dels cants de la pau, de la ditxosa pau que deuría no interrompre's may. [...]”

1890. Lluís Romagueras, al seu llibre per explicar com es ballen les sardanes publicat aquell any, comenta que a les cobles antigues hi havia la: “Antes de que’n Pep de Figueras comensés los seus trevalls de restauració de las sardanas las coblas constaban de tres músichs: un que tocaba la cornamusa, un altre que tocaba’l tiple, y un altre que tocaba’l fluviol, y’l temborino. [...]”

1891. A la secció de notícies internacionals del diari El Diluvio del 24 de juny d’aquell any s’esmenta el traspàs del gaiter oficial de la reina d’Anglaterra: “La reina de Inglaterra acaba de perder á uno de sus más fieles servidores, William Ross, muerto hace cuatro días en Windsor á la edad de sesenta y nueve años. Había estado durante treinta y uno al servicio de la reina, que le llamaba á su presencia casi todos los días despues de comer. William Ross tocaba muy bien la cornamusa, y era el cornamusista de la reina, que se complacía mucho en oirle tocar su instrumento favorito.”

1891. Gaietà Cornet i Mas, al seu escrit “Una mirada retrospectiva. Transformació de Barcelona en mitj sigle (1830 á 1880)”, esmenta les dues grans tradicions barcelonines vuitcentistes amb presència de sac de gemecs (la capta per als presos i la rifa dels porcs): “[...] Altres recort de Carnestoltas, desaparegut molt avans, se conserva gravat en láminas y derrerament l’havem vist pintat al oli. Desde 1837 fins á 1849, la setmana avans anava pels carrers de la ciutat una comitiva composta de un empleat de la presó, tres ó quatre noyas de vuyt á deu anys, ab faldilla curta enmidonada, per l’estil de las ballarinas, calsas blancas fins als genolls, seguint la moda de aquella época y cos ó gipó de seda negra ó de color. Duyan lo cap adornat ab flors y una safata á la ma. Las acompanyava un agutzil ó altre empleat vestint traje talar de panyo de color vermell ó grana, golilla blanca ab puntas, guants blanchs y barret de teula negre. També las acompanyavan dos ó tres mossos de la presó ab son uniforme de bayeta verda. Aquestos mossos portavan grans canastras. La música que’ls acompanyava se reduhía á un flaviol, un tamborino y un sach de gemechs. L’objecte d’aquesta comitiva era excitar la caritat del vehinat á fi de reunir almoynas ab que fer una substanciosa sopa als pobres presos de la presó durant los tres días de Carnaval. La comitiva anava á a las plassas de vendre y per las tendas, recullint molt menjá que ficavan á las canastras. Aquesta costúm se perdé cuan se trasladá la presó desde la plassa del Rey al lloch que avuy ocupa en lo carrer de Amalia. Una música idéntica recorria los carrers, plassas y paseigs desde lo día dels Reys fins á mitja nit de la Candelera acompanyant tres porchs molt grossos que’n deyan los porchs de Sant Antoni que’s rifavan á favor de la casa de Maternitat. Quan se suprimiren las rifas setmanals en 1879 se suprimí tambe aquesta y per consegüent deixaren de passejarse ab música los porchs de Sant Antoni. [...]”

1892. Joan J. Mirabet i Bofarull, en un discurs pronunciat a l’Havana en una vetllada dedicada a la música coral, parla de la música popular catalana i esmenta explícitament el sac de gemecs: “[...] La música popular ha estado en Cataluña, desde los tiempos más remotos, tan íntimamente ligada al modo de ser de sus pobladores, que asombra al leer la historia, el ver que no hay en ella descripción de victoria alguna, ó desastre, ó motivo de alegría, ó de coraje, en que no haya el pueblo instantáneamente demostrado lo que sentía su corazón, por medio de cantos inspirados en los sentimientos que en aquel respectivo momento histórico lo animaban. [...] Y no sólo eso, sino que además, ha tenido Cataluña una canción típica, para cada hecho culminante de su historia, y cada comarca catalana la suya propia también. Quien quiera convencerse de la verdad de mis asertos no tiene que hacer más que consultar el nutrido Folk-Lore catalán. Y para no cansaros sólo citaré el que, á las antiguas corrandas de Cataluña, y al contrapas de Olot, y al ballet de Berga, y á la sardana del Ampurdan, y al ball de Bastons y Betas de Vich ó Igualada, y á las cansons armonizadas por los sones de la cornamusa y la gralla en Valls en Tarragona y en la Segarra, podeis agregar la canción de Los tres estudiants de Tortosa, La Filla del Marchant, y’L noy de la mare; y la de’N Serrallonga en la guerra de los narros y cadells; y la de la guerra de los vigatans y butiflers cuya típica es la de’N Bach de Roda; y la de Los Segadors en el llano de Vich, y Los tres tambors y Lo mariner y cien y mil más. [...]”

1892. En un article sobre el contrapàs i la sardana, publicat al setmanari La Sardana de Palafrugell el 21 de febrer d’aquell any, es parla de la típica cobla de músics de temps enrere: “[...] Temps enrera, quan las collas de músichs ó coblas se composavan de quatre; aixó es, d’un fluviolaire y tabalet ó tamborino, d’un cornamusaire, y de dos tibles, lo mérit dels dansants consistía en saber sabatejar be’l contrapás; encara’m sembla que veig puntejarlo al amich difunt en Pere Esparragó (a) Vinyas, y al altre també amich en Serapi (no’m recorda ara son ver apellido) (a) Tomatich. ¡Y com s’hi presumían! [...]”

1892. Joaquim Cabot i Rovira, en una ressenya de l’Exposició Internacional de Música i Teatre celebrada a Viena aquell any, publicada a La Veu de Catalunya el 23 d’octubre, fa llista en l’apartat dedicat als instruments musicals exposats per Espanya dels instruments típics catalans: “[...] En lo grupo II hi van los instruments de corda y de vent en fusta y metall; instruments populars y fotografías dels matexos. Aquí sí que directament no hi hem aportat ni una malla. Per axó en la vitrina de la Infanta Isabel y barrejats ab las bandurrias, guitarras, castanyolas, ferrets y panderos, no hi faltan nostras tenoras, ni sach de gemechs, ni tamborils, ni grallas, ni fluviols, representants de nostra música popular y pastoril. [...]”

1892. En un article publicat a El Eco del Pallás el 30 d’octubre d'aquell any s’esmenta quina era la formació típica del ball a plaça a la Conca de Tremp a mitjan s. XIX: “[...] Una guitarra, un mal violin, un pandero ó cualquier instrumento que hiciera ruído, era la música con que los jóvenes en los días festivos bailaban en la plaza ó en una era, y sólo por la fiesta mayor, y algunos pueblos de mayor importancia por carnaval, alquilaban la gaita ó Músichs del morralet, con los que repicaban lo ball plá, lo ball robat, la castaña, la bolangera, algún walz, y por la noche el característico contrapás y ball de la tea; ahora como recuerdo se baila unos números de estos últimos bailes, y estos y aquellos han sido reemplazados por la polka, americana y otros bailes modernos, y ya no es la prima y la cornamusa, ni el tamboril y el flaviol lo que se oye, sino el clarinete, bombardino, cornetín y otros instrumentos de orquesta; ya no se baila solamente de día, sí que también por las noches, y los cafés están llenos de gente, que no retiran hasta altas horas de la noche. [...]”

1893. Domènec Torrent i Garriga, en el seu llibre Manlleu. Croquis para su historia, esmenta la tradicional presència a Manlleu d'una cobla de tres quartans per ballar el contrapàs: "En la plaza mayor todos los días festivos mañana y tarde desde el día de Reyes en que empezaban los bailes, compuesta la orquesta de una gaita, un caramillo, una chirimía, un tamboril y a veces algun otro instrumento era el baile mas en uso el Contrapàs [...]"

1894. En un article publicat a L’Esquella de la Torratxa el 16 de març d'aquell any s’esmenta la “gayta” i la “cornamusa”: “Verdaderament, si’l Sr. Carranza, en lloch de vehí de Madrit hagués sigut ciutadá de Barcelona, los que han fet la trampa per apoderarse de la seva fortuna, haurían pogut lograr lo resultat que’s proposavan, sense necessitat de falsificar cap document, ni de oferir á la justicia un medi hábil de acreditar la falsificació. Pel cas hauria bastat apelar al testament sagramental. Lo número de testimonis qu’exigeix la lley catalana, ab sols compareixer davant del altar de Sant Just y declarar allí, previ jurament, que’l Sr. Carranza, avants de morir havía declarat que deixava tots els seus bens á la seva criada, aixó sols, y la fortuna del Sr. Carranza era ben seva. Y una vegada lograt, ja podía anarli la justicia al darrera ab un flaviol sonant, y’ls partidaris de las antiguallas catalanistas ab una gayta y una cornamusa, á ferli una bona serenata.”

1894. En un article de crítica àcida al director de la publicació periòdica El Diluvio, publicada a L’Esquella de la Torratxa el 24 d’agost d’aquell any, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Aixó es lo únich que teníam que dir, en demostració de que si hi ha adversaris implacables que no perdonan, hi ha també amichs oficiosos pero cegos que comprometen sempre. Al número de aquestas plagas pertany el manobre del Diluvi, l’antagonista que’ns ha capigut en sort en la present polémica. May havíam tingut de havérnoslas ab un adversari més pretensiós, més fátuo y més neci y ple de vent al mateix temps. Hem trobat en ell mes que un home un sach de gemechs y de insolencias. [...]”

1894. En un article publicat a La Comarca del Noya el 25 de novembre d'aquell any, dedicat a parlar de les orquestres típiques tradicionals, es parla dels instruments habituals que les componien, entre els quals el sac de gemecs: “[...] En los sigles passats y en comensament del actual, l’orga era casi bé l’únich instrument que’s deixava sentir en las iglesias, aixís com lo floviol y’l tamborino en algunas comarcas, la gralla en altres y la borrega en las demés festas profanas, en las passadas, en los balls de plassa, que ab los noms de ball plá, ramallera, contradansa, ball rodó, del ciri, de Sant Isidro, contrapás, sardana, etc., constituhian casi bé lo únich divertiment de nostres pares. [...]”

1895. A la secció “Correspondencia particular” de La Campana de Gràcia, secció dedicada a ressenyar el nom dels lectors que envien escrits a la revista, el 24 d’agost d’aquell any s’esmenta el pseudònim cornamuser d’un d’ells: “[...] Ciutadáns J. Grimal, Anton E. Ferrant, J. Sarevilo. Sach de gemechs, R. Aptó, Emili Llavayol, C. Brun, R. Pujol, Pere Carreras, Antonet del Vendrell, J. Puntó de C., Mir el cómich, Redenbach, H. Vilá, A. Sunyer, Peret del cafè.–Inseriarém alguna cosa de lo que’ns envian. [...]”

1895. En Josep Aleu i en Jordi Montsalvatje, al seu llibre La Sardana, descriuen els músics de la cobla anterior a la de sardana actual: “Antiguamente las coplas o coblas que se organizaban para tocar sardanas constaban generalmente de tres músicos, uno tocaba la gaita o cornamusa, otro tañía el tiple (tarota, así se denominaba vulgarmente en el Ampurdán) o bien oboe, y el tercero marcaba la cadencia con el tamboril y regocijaba la danza con el agudo fluviol o caramillo.”

1896. Josep Delmàs, al seu llibre Mon vieuex Ceret (publicat amb el pseudònim d’Anton de Siboune), descriu les festes de Sant Pau a Ceret cap a 1850: “se sentien en la llunyania els sons cridaners d’una prima, acompanyada pels gemecs lúgubres de la cornamusa, i destacant-se d’aquesta orquestra campestre, les notes agudes del flabiol. Eren en Joan Daris, en Damia Christine i llur cobla de joglars que feien saltar i ballar en l’era de la masia de Sant Pau el jovent dels pobles dels voltants.”

1896. Frederic Clascar i Norbert Font i Sagué, en un escrit dedicat a analitzar el suposat caràcter català publicat al butlletí dels Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, s’esmenta la gaita entre els instruments típics del país: “[...] Encara que’l catalá no te pas lo carácter espansiu y animat, es no obstant aficionat á les diversions, peró aquestes mostren sempre una serietat y esforç característichs, fins al punt d’escloure la espressió d’amor y la galanteria en llurs tradicionals balls, per los que usa la gayta, la tenora, la flauta y’ls clarinets, ab esclussió complerta dels instruments de corda, sens dupte per llur afeminació gens propia del ritme varonil y dels graves y acompassats moviments de les sardanes. Lo revolt ball dels bastons y torres de xiquets son més aviat una prova de la força y virilitat de la nostra gent, que no pas una diversió y passatemps. [...]”

1897. En un article sobre el carnaval a Molins de Rei, aparegut a El Eco del Llobregat el 28 de febrer d'aquell any, es parla de la presència del sac de gemecs a la festivitat: “[...] Com habem dit, després del Reys se celebraban los balls tots los dias festius, inclús lo dijous gras y los ultims del Carnestoltas á la tarde y á la nit que s’iluminaba la plassa ab la resplandor que esbargian las teyas que en la teyera espategaban flamejant de bó y millor. La execució dels balls se confiaba á un expert tocador de cornamusa gayta ó sach dels gemechs, acompanyat de tamborino y fluviol de qual conjunt ne deyan sach y tamburino, que colocaban d’alt d’un padris que hi había al bell mitx de las casas del Virolé y cala Riteta, desempenyant lo seu comés ab gran coneixement del seu art que amenisaban ab frecuents begudas. [...]”

1898. En un article de crítica teatral de l’obra Silenci, d’Adrià Gual, publicat al setmanari L’Olla el 20 de gener d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Sort qu’es molt curt. El segon acte ja es diferent: més moviment, més drama... El mort ja es enterrat y’ls vius s’aconsolan de mica en mica... Aixó ho donan á entendre ab las aixugadas de llágrimas que fán. Va durar un rato que no més se sentían sospirs, singlots y... badalls. Ja ho van dihent tots els personatjes, al acabá l’obra. –¡Qué hi farém! ¡S’ha de patir! Si tots els que sufreixen gemeguessin, aquest mon semblaría un sach de gemechs. [...]”

1898. En Nonat Garriga, en un escrit de remembrança de la seva infantesa a Pacs del Penedès, recorda la presència del sac de gemecs la nit de Nadal dins l’església: “En sent que’l senyor Rector se girava de cara als fidels pera la adoració del Nino, la cortinassa blava, feixuga y apedassada del capdavall de la Iglesia, s’escorría ab gran estrétip d’anellas cap á un cantó y entravam los pastorets compartits en duas fileras, al compás d’una grossa timbala, del sach de gemechs, fluviols y castanyolas, repicant d’esclops contra l’enllosat y ab tota la barreja de veus, primas y escardalencas, ab baixas y enrogalladas. [...] Y entrava’l Batiló, decidit, jove y magrantí, ab un gambeto de sarja rústega, barretina vermella, sarró de pell, barranchs y calsons encascabellats y una ferma porra, penjant del bras un cistell d’hont, entre’l tou de palla, treyan esparverada vista un parell de pollastres de cresta roja, molsuda y retallada, y sobre la esquena una abonyegada cornamusa que, en sent á mitj del seu relat, tocava d’esma una estona, fent esclafir una riallada á tot lo poble, fins del mateix mossen Joseph, que feya’l sério tant com podía.”

1899. En un article anònim del setmanari La Costa de Llevant de 18 de juny d’aquell any s’esmenta en Pau de la Coixinera: “Ja feya dias que venía parlantse de lo mateix, de que se acabavan los drets, de que se desfeya la companyía arrendataria per las moltas pérduas que havía sufert, etz. etz. y efectivament lo dimars, diada de Sant Antoni, varen abandonar los seus puestos los guardas, després de moltas anadas y vingudas d'un sens fí de conferencias entre'ls encarregats de resoldre aquets assumptos. Per fi ja no teníam drets, y allavoras aquells mateixos que tant s'empenyaren l'any passat contra la implantació de aquesta forma de recaudació de l'impost de consums, varen comensar aquella mateixa nit á recorrer los carrers de la vila, precedits per En Pau de la coxinera ab lo seu instrument, ab pendóns y banderas y entonant cansons de las que improvisa'l poble contra'ls burots y arrendataris. Aixó durá fins ben entrat'l día. Mes tart y acompanyats de la música de Tordera que varen fer venir expressament, anaren á la iglesia ahont se cantá un ofici á tota orquesta en lo altar de Sant Antoni, per ser aquella diada la fetxa que se acabaren los drets. D'allá y ab la mateixa forma y ademés la bandera de Sant Antoni, sortiren donant la volta á la vila, y anantsen al portal de la Verge María, se posaren á ballar sardanas en mitj del entussiasme dels manifestants. Los mes impresionables, acabadas las sardanas anaren á buscar á En Pau y al só de la cuixinera tornaren á fer la volta pel poble cantant cansóns.... A las quatre de la tarde torná fer la passada pel poble ab la música y á ballar sardanas á la Creu y al ser de nit, ball á la sala de dalt. Aixís va demostrar la seva alegría aquesta part de poble que mes á la valenta va agafarse la cuestió dels drets, per mes que no sigui la que mes perjudicada n'ha sortit. [...]”

1899. En un article sense signar titulat “Una alegoría indecent”, publicat dins de la secció “Notas políticas” de La Veu de Catalunya del 14 d’octubre d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs per substituir la gaita gallega: “Els castellans, ab l’hidalguía qu’ls hi es propia, segueixen tirant requiebros á Catalunya que es un gust. El Gedeón últimament arribat expressa’ls entusiasmes que sent per nosaltres ab una alegoría que ocupa tota una plana y que consisteix en convertir l’escut de Catalunya en una reixa de presó per entre quals barrots s’hi veu una munió de caps ab barretina. El capell de don Jaume hi está substituhit per una oliva, xup ó no sé qué, perque l’inepcía artística del dibuixant está á l’altura de la impudencia dels seus sentiments. Qué diria’l Gedeón si nosaltres contestéssim ab un altre escut ahont al costat d’un cirerer d’arbós s’hi vegés un os que balla á peu coix, escruixint-se de las garrotadas que li pegan un home ab barretina, un altre ab sarauells, dos ab boina y un altre ab calsas ab beyna, davant d’un que li canta una munyeria ab un sach de gemechs y una parella andalusa que aumentan el xivarri ab castanyoles y holés? De segur, que se’n riuría. Y no obstant, aquesta alegoría pot ser tant més profética en quant l’os sempre es ós y ja té una tendencia natural á ballar y á fer el ximple. No es veritat estimat Gedeón?”

Finals del s. XIX. Tomàs Balvey, farmacèutic i filantrop de Cardedeu, esmenta l'existència d'una mitja cobla a la zona en un manuscrit seu (Folklore de Cardedeu): "A en Borrell [es tracta de Marià Borrell, alcalde de Barcelona el 1836 i que l'any següent va comprar el castell de Vilalba per destinar-lo a segona residència] li agradava tant la festa de Sant Antoni Abat que guarnia tots els animals [...] Precedits d'un flaviol i sac de gemecs i crec d'un tamborino [en aquella època i en aquella zona el flabiolaire tocava el flabiol a dues mans i anava acompanyat d'un altre músic que tocava el tamborí] i seguits d'una bandera de Sant Antoni que era d'ell mateix, anaven a la plaça per ésser beneïts. (Narració de Joaquim Pou)"

1900. A la portada de la revista Pèl & Ploma del 17 de febrer d’aquell any apareix un dibuix que representa un gaiter escocès i un guitarrista tocant a l’ensems, amb un text al peu que diu: “(La sagesse des nations.) Il no faut jamais dire: fontaine, je no boirai pas de ton eau.” A la pàgina següent, la redacció de la revista fa el comentari següent al dibuix: “[...] representa dos músics del concert europeu. L’un rasca la guitarra, i l’altre bufa un sac de gemecs; lo que s veu més és que bufa i els gemecs. La lletra de sota no deixa d’esser una venjança personal del guitarrer, i l’altre no té més remei que callar, perquè tot-hom comença a pensar lo mateix. Traduida, pam més, pam menos, vol dir: «Quan te burlaves de mi, qui ns tenia de dir que moririem del mateix mal!» [...]”

1900. En la secció “Las Comarcas” del diari La Veu de Catalunya de 20 de febrer d’aquell any s’esmenta la presència a Malgrat de Mar d’una mitja cobla per anunciar el carnaval: “El día 18 van comensar á recorre la vila, anunciant el Carnestoltas, la típica coixinera (sach de gemechs), el flaviol y’l tamborino, fen ballar, vulgas ó no vulgas, el tradicional contrapás.”

1900. En un article sense signar dedicat a explicar la història de la festivitat de Sant Joan, publicat al Diari de Catalunya el 23 de juny d’aquell any, s’esmenta l’ús tradicional que el sac de gemecs tenia a Barcelona al segle XVI: “[...] Més, juntament ab la cavalcada oficial, els ciutadans celebravan la festa ab cants y alegría. La nit de la vigilia, Barcelona apareixía iluminada per un centenar de teyeras, y per la plassa del Ví, per la muralla de Mar, y pel Born, la gent menjava y bevía, mentres el sach de gemechs sonava, y el mostassaf s’escorría, vigilant entre las collas de pagesos y arcabussers, menestrals y segadors. [...]”

1900. L’Agutzilet, J. Soler i Cartró, recull a un article titulat “De la Festa Major”, publicat a El Eco de Sitges el 19 d'agost d'aquell any, l’ús del sac de gemecs: “La sortida dels seremoniosos jegants, els lletjos diables que á cop de cremar carretillas s’obran puesto, els incansables y saltadós bastoners ab las axordadoras grallas, els bonichs cercolets y pastorets ab els pastorils fluviol, tamborino y sac de gemech.”

1901. En la secció “Cartas de fora” de la revista La Campana de Gràcia, publicada el 18 de maig d’aquell any, s’esmenta la gaita en sentit figurat: “Espluga de Francolí, 6 de maig. Totas las prédicas que s’etjegan de un quant temps ensá desde’l cubell místich versan sobre lo mateix. La prempsa paga la festa y en especial La Campana de Gracia. Els ho faig saber per si troban manera de agrahils’hi aquesta propaganda tan continuada. Tres senmanas enrera l’ensotanat parlá de las próximas eleccións recomanant sobre tot que no’s votés á cap candidat que sigui franc-masó, perque al que arribés á ferho’s condemnaría per tota una eternitat. Un vehí de la vila deya ab tal motiu: —Casi valdría la pena de condemnarse, per no estar sentit continuament aqueixa gayta amohinosa.—Ja ho saben, donchs, els candidats: si n’hi ha algun que sigui masó, serveixis avisar y se’n endurá molts vots que d’altra manera no tindría.”

1901. En un article publicat a L’Esquella de la Torratxa el 14 de juny d’aquell any, en què es tracta els noms estranys que prenen les societats recreatives de joves de Barcelona, s’esmenta com a nom el nostre instrument: “Avans que tot, hi ha que ferlos justicia. Soch el primer en reconeixe la suprema elegancia, la inagotable esplendidés, el constant bon humor dels joves barcelonins. Sé que posseheixen en grau superlatíu las tres qualitats citadas, y crech que baix aquest aspecte ni París, ni Londres, ni Reus poden passarlos la má per la cara ni per en lloch. Ara, de lo que ja no estich tan segur es de la seva inventiva y originalitat en batejar les societats recreativas que cada dos per tres están constituhint. [...] Hi hagué un temps en que’ls noms de totas las agrupacions de joves s’arrencavan invariablement del món vejetal. [...] Va passar aquella frondosa ratxa, y vingué la dels noms mitológichs. [...] Pero també’l figurí helénich caygué en desús, y’l jovent [...] girá’ls ulls á la nomenclatura festiva, y determiná batejar las sevas societats ab noms ben divertits y graciosos. La brotada va ser fecunda. El Sach de gemechs, El Tomátech, El Vitxo, El Círcul dels tranquils van rompre alegrement la marxa, y rara era la senmana que no s’inaugurava un Cassino del porró, un Centro de la barrila ó una Societat del rave... fregit. [...]”

1901. En un article anònim del setmanari La Costa de Llevant de 7 de juliol d’aquell any s’esmenta en Pau de la Coixinera: “[...] La festa de Sant Pere se va celebrar ab molta pobresa, tant en lo relligiós com en lo profá, pobresa que contrasta ab la solempnitat ab que's celebrava, encare no fa molts anys, la diada. Ni'l ball tan renomenat de Sant Pere, ni l'Ofici solempne, ahont hi assistía el Gremi, ni, per colmo de pobresa, hi varen haver las tradicionals sardanas á l'Auguer; se deya que á falta de cosa millor s'havía intentat contractar per las sardanas de la tarde, á la cobla d’en Galserans, pero que no s'havían avingut, no lograntse tampoch que vingués á tocarlas en Pau de la coixinera. [...]”

1901. En un article publicat al setmanari Baluart de Sitges el 22 de setembre d’aquell any, per fer la ressenya de diversos balls esdevinguts uns dies abans a Sant Pere de Ribes, s’esmenta la presència d’una mitja cobla: “[...] No menys concurregut va resultar el ball donat en el Palau Alt, á la mateixa hora del día ja esmentat, dansant més de noranta parellas al humorístich só del sach de gemechs, fluviol y son indispensable timbal. [...]”

1902. Esteve Garrell esmenta, en un article publicat al setmanari El Congost el 16 de febrer d'aquell any, la presència d’un sac de gemecs en el concurs de balls de gitanes celebrat l’11 de febrer a Granollers per acompanyar la intervenció dels balladors de l’espolsada de Cardedeu, recuperada per a aquell any: “Figuraba aquesta [la comparsa de Cardedeu] una comitiva d’hereus y pubillas de las mes ricas d’un poble de nostra comarca que surtian á balladas en un dia de festa major, acompanyats tots per lo Sr. Batlle y richs contribuyents y precedida del original Sach de gemechs, instrument destinat á desapareixer de nostra terra y dels clássichs floviols.”

1902. Josep Roca i Roca, en un escrit satíric sobre uns inventats Jocs Florals de Cangarlanda publicat a L’Esquella de la Torratxa el 9 de maig d'aquell any, esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “Tenir volría lo cor com un sac de gemecs, que aytal lo tingué el profeta Jeremíes segons recompten les sagrades scriptures, pera plorar ab forts alarits de dolor e fretura e sgarrifançes e caragolaments de nirvis e petament d’ossos aytal com se mereix, la malencontrosa festa dels Jocs-florals d’enguany. [...]”

1902. En un article titulat “L’aplech de Bell-lloch”, aparegut el 8 de juny de l’any indicat al setmanari La Veu del Vallés i signat per diverses personalitats de Cardedeu, s’esmenta una mitja cobla quan s’evoca com era l’aplec unes dècades abans: “Ja acabada la cerimonia religiosa del matí ab el cant dels «goigs» y «lletretas», el «sach» deixaba sentir llurs destrempats gemechs y d’ell als acorts, en quin contrapunt ajudavan no poch el floviol y timbaler, eixía la capdal comitiva y en mitj de l’aixordadora cridoria de la munió que ja formava rotllo en el racers de l’era, se dirigía á n’aquest indret hont prenía plassa pera puntejar la famosa contradansa que ha arrivat fins els moderns ab el nom de «espolsada». [...] El «sach» y’l floviol fan ja oir en xillonas veus las dolsas notas de la contradansa y la senyora Comptesa acompanyada d’un gay fadrí de Cardedeu, roig com las barretinas dels camperols que l’enrotllan, dona un tom per l’era, y enfront l’un de altri, comensan las elegants contorsions del cos y’ls destres mohiments de camas que constitueixen el ball.”

1902. J. Díaz esmenta l’instrument al Baluart de Sitges del 24 d’agost d'aquell any: “[...] Per això tots els que’ns havem fet homes y estem criats en mitg d’aquestas hermosas costums, volem asodollarnos de las tocatas de las grallas, la manxa borrega, flaviols, timbalers, y el gran espatech dels cohets y las carretillas dels diables, y ab el xim xim... de las bandas de musica. [...]”

1902. En un article publicat al Baluart de Sitges el 31 d’agost d’aquell any, dedicat a parlar de la festa major de la localitat, s’esmenta la presència de la manxa borrega: “Com cada any, á las dugas comensá el bullici ab els aixordadors sonidos de las grallas y disparo de morterets, reynant desde aquella hora una extraordinaria animació pels carrers, per ahont circulavan nombrosos forasters desitjosos de gaudir el típich espectacle que ofereix nostra vila en aquells días. Per tots els cantons del poble se sentia gatzara, aqui el ball dels diables versejant acompayant de tant en tant pel redoble cavernós d’atrotinats tambals y el circol de foch dels cohets al tombar sobre las massas y deixant sentir al final una forta detonació, allá, el crich crech dels bastons, acompassat, semblant á un exercici guerrer, amparantse uns als altres cops forsuts acompanyats pels estridents sonidos de las grallas; més enllá, la manxa borrega y el flaviol deixavan sentir sas llangudas notas mentres els cercolets ballavan ab son lleuger saltar, fent capritxosas combinacions ab els cercols; las gitanas ab sos trajes llampants repicant sas castanyolas y tot saltant, ab regulars moviments, texint y destexint ab cintas de colors; els balls dels pastorets ab sa manxa borrega, deixant sentir de tant en tant el sech espetech de las fonas al fuetejar y els gegants y nanos recorrent el poble amunt y avall, servint d'admiració y espant al mateix temps, á la gent menuda.”

1902. En un article publicat el 27 de setembre d’aquell any a La Veu de Catalunya, dedicat a descriure la comitiva de gegants que es va organitzar per la festivitat de la Mercè, amb presència de gegants i figures de tot Catalunya, es parla de la presència de sacs de gemecs: “Molt abans de l’hora anunciada pera donar comens al acte de la passada dels gegants pels carrers de Barcelona, una gran munió de gent ha comparegut al Parch, desitjosa de presenciar la organisació de la comitiva gegantina. [...] La comitiva ha recorregut el curs que oportunament varem anunciar en la forma següent: [...] La comparsa de Felenitx (Mallorca), ab el sach de gemechs, fluviol y tamborí. [...] A mida que la comitiva desfilava, els drachs y las cucaferas disparavan coets per la boca; els fluviols, tamboriners, grallas y sachs de gemechs, feyan sentir las sevas notas características en estrident conjunt, mentres las comparsas executavan els típichs balls de las diferentas comarcas. [...]”

1903. Antoni Careta i Vidal, en un article dedicat a parlar de sant Antoni, publicat a La Veu de Catalunya el 16 de gener d’aquell any, esmenta la rifa dels porcs que es feia per la diada del sant i que anava acompanyada amb cornamusa i flabiol: “[...] Las expressions: “Primer me tornaría porch de Sant Antoni” y “Encara que m’hagi de tornar porch de Sant Antoni”, pot ser provenen de que abans d’abolirse las rifas locals, cada any pel janer sen feya una de porchs, de la qual, al instituirse, ne tenían el privilegi’ls pares antonians y, al suprimirse dita ordre passá a beneficiarlo l’Hospital de la Santa Creu, obligantse a pagar una pensió als dos religiosos que en el convent de Barcelona restavan. Per un sou que valía’l bitllet, podía tréures un dels tres porchs hermosíssims que, a fí de temptar la cobdicia del públich, eran passejats pels carrers de la ciutat als sons de cornamusa, fluviols y tamborí. [...]”

1903. Antoni Careta i Vidal, en un altre article dedicat ara al Carnestoltes, publicat a La Veu de Catalunya el 19 de febrer d’aquell any, esmenta la presència de la cornamusa en la capta que es feia a Barcelona per a un àpat extraordinari fet als presos: “[...] Per aquella mateixa setmana [la de Dijous Gras], fins durant bona part de la ja extinguida centuria, recorregueren en aplech la ciutat, el carceller o un de sos oficials; un anador de la Junta de presons vestit ab cota vermella, collet de ruixa blanca y barret negre de teula, duent a la má una bacina y en mitg, d’ella una reixa, tot de llautó; al devant d’ells, duas o tres noyetas ben vestidas portavan quiscuna una safata pintada; al darrera dos homes anavan sonant l’un la cornamusa y l’altre el fluviol y el tamborí; per últim la rerassaga la componían dos criats de la presò ab cistells. L’objecte d’aquella típica comitiva era aplegar diners y viandas pera fer una olla extraordinaria als presos en els dias de Carnestoltas. D’aquesta tradicional costúm va pintarne un quadro plé de veritat el avuy difunt artista M. Moliné. [...]”

1903. En un article anònim publicat a La Veu de Catalunya el 25 de febrer d’aquell any, s’explica que el carnaval acabat de celebrar a Vic havia inclòs una recreació de danses històriques en la qual es va ballar al so del sac de gemecs: “[...] La festa que tingué carácter histórich, consistí en la demostració de l’alegría popular en nostra ciutat, en la primavera del any 1814, per la retirada del francés y tornada del Rey d’Espanya, executantse, tal com feu la mateixa associació [“Catalunya Vella”] per las festas de Sant Miquel, un programa de dansas populars y tradicionals, peró més en gran y ab més rigurosa propietat. Al so de la cornamusa, fluviol y tambor, entraren els balladors formant professó, ab una colla de noys al devant, després las varias parellas y al darrera totas las demés disfressas, comentsantse tot seguit el ball plá olotí y el ballet que fou dansat amb tal propietat, que’ls balladors conseguiren lo que sempre’s consegueix quan se ballan bé aquestas dansas, entusiasmar a tothom [...] El contrapás, que fou ballat, com s’acostuma, per homes sols y al só del sach dels gemechs, semblá, ab aquells saltirons tant desordenats, ara a la dreta, ara a l’esquerra, una dansa infernal, una dansa de bruixas; y sort encara que no’s ballá’l contrapás cerdá, que deixa molt enrera al contrapás nostre. [...]”

1903. En una crítica teatral publicada a la secció “A cala Talia” de la revista ¡Cu-Cut! del 16 de juliol d'aquell any, s’utilitza l’instrument en sentit figurat quan es critica els dos actors protagonistes de l’obra: “[...] Com és natural, en Díaz de Mendoza, que representava’l “Nerón”, va continuar el seu curs gràfich de Geometría del espacio. Ell si que, gracias als seus moviments de brassos, ha resolt el problema d’instruir deleitando. Y a estonas regocijando. En cambi la senyora Guerrero, en el paper de cristiana, arribava a trencar el cor. ¡Alló eran gemechs y singlots y planys! Ni una cornamusa. [...]”

1904. En un article publicat al setmanari Baluart de Sitges el 14 de febrer d’aquell any, dedicat a fer una ressenya del carnaval acabat de celebrar a Sitges, s’esmenta la presència d’una mitja cobla: “[...] La nit del dijous gras tingué lloch en el saló de ball de la societat “Prado Suburense”, luxosament encatifat y molt illuminat, un expléndit ball de societat, de disfressas, al que hi assistiren un sens fí de mascaretas que lluhían capritxosos trajos, éssent molt aplaudits y celebrats un estol de pierrots qu’escampavan per tot gracia y alegría, y unas elegants damas belgicanas y uns bebés simpátichs, siguent el clou de la festa una ben ideada comparsa de napolitants celebrant una boda, qu’entraren al saló al só del típich sach de gemechs, fluviol y tamborino, ballant una ayrosa dansa qu’els hi valgué nutrits y expontanis aplausos. La concorrencia, numerosa, y ab ganas de divertirse. La música, acertada. [...]”

1904. En un article dedicat a la dansa de Castellterçol i al ball del ciri ballat a la mateixa localitat, publicat dins la secció “Balls populars catalans” de la Revista Musical Catalana de març d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs com a l’instrument originari que feia ballar aquestes danses: “[...] Actualment, tant la Dansa com lo Ball del Ciri, acostuman a esser executats per la cobla composta d’instruments moderns que la vila contracta pera’ls diferents actes de la Festa Major. No hi ha dubte que aquesta circumstancia lleva bona part del caràcter d’aquests balls, que primitivament deurian esser executats pel sach de gemechs, un dels més típichs instruments populars de nostra terra. Però’ls temps cambían, y darrera, o potser a l’ensems del sach de gemechs, lo fluviol deuria preparar l’adveniment dels violins, fins arribar a las coblas modernas, que han anat substituhint en tots els pobles y vilas molt relacionats ab las grans ciutats, als antichs y rústechs instruments. [...]”

1904. En un article de Lluís B. Nadal dedicat al ballet, el ball cerdà i l’esquerrana, publicat dins la secció “Balls populars catalans” de la Revista Musical Catalana d’abril d’aquell any, es parla del paper principal que hauria tingut tradicionalment el sac de gemecs per fer ballar aquestes danses: “[...] Ab quins instruments se ballavan? L’hipótesis feta en l’article anterior [dedicat a la dansa de Castellterçol i al ball del ciri de la mateixa localitat] de que l’instrument primitiu fou el sach de gemechs, m’apar molt fundada, y crech que’l sach de gemechs es el qui’ns ha conservat la música. [...]”

1904. A la secció “Mossegadas” de la revista ¡Cu-Cut! de 19 de maig d’aquell any s’esmenta l’instrument: “S’han enterat de lo de las 5.000 pessetas dels vaquers? Donchs nosaltres també. Mirin de quina manera més estranya ens n’hem enterat. L’altre día un company nostre passava pel carrer del Pi y a la cantonada del den Perot lo lladre, va veure una dama endolada, cobert el cap ab un gorro frigi, que cantava acompanyantse ab un sac de gemechs.
                                   Tengo dos lunares,
                                   tengo dos lunares,
                                   el uno Buxó el granueta
                                   y el otro el Zurdo Olivares.
Aquella dama, segons va manifestar ella mateixa, era la República.”

1904-1905. Antoni Insenser i Bertran, al seu manuscrit El Penedès. Balls, danses i comparses, recorda evocadorament el sac de gemecs a l'antigor: "Al voltant de la llar, en les llargues vesprades de l'hivern, res més propi ni més encisador per a la quitxalla que assajar-los els xamosos exercicis de les danses i, a l'estiu, per a remoure l'alegria i animar la gatzara en les eres i altres treballades, no calia més que recordar l'espinguet de les gralles o el remoreig de la borrega compassada pel flabiol i el tamborí."

1905. En la secció habitual de crítica teatral de la revista ¡Cu-Cut!, anomenada “A ca la Talia” i escrita per Josep Morató i Grau, el 6 de juliol d’aquell any es va publicar una ressenya sobre l’obra teatral La Neña en què es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] L’intent que guia al fals Pachin és el de birlar la xicota a un minyó del poble molt plora-micas, que se la estima molt y voldria casarshi, ab la esperansa de que congeniarán perfectament, puig si ell és plora-micas ella és plora-forsas. Peró’ls pares de la noya están per en Pachin y la noya vinga plorar y el noy vinga fer com la noya, ab la que arman uns duos de sach de gemechs que trencant el cor. [...]”

1905. A la secció “Esquellots” de la revista L’Esquella de la Torratxa del 14 de juliol d’aquell any s’esmenta el sac de gemecs en sentit literal i figurat: “[...] A las moltas personas que van visitar el Bulwark, el día en que l’almirall Beresford va obsequiar-los ab un Tea, ¿qué dirían qu’es lo que més els hi va cridar l’atenció? ¿La grandiositat del bastiment? ¿Sa formidable fortalesa? ¿Els imponents canóns? ¿La magnificencia del despaig del almirall? Res d’aixó. Lo que més els va xocar fou un tipo vestit d’escocés, ab las pantorrillas al ayre y tocant ab gran efusió’l sach dels gemechs. ¡Y ab quín dalit bufava! ¡Y quins sons més planyívols feya sortir del instrument! // –¡Qu’es extrany això! –exclamava un visitant.– Forman els inglesos la nació que té menos motiu pera queixarse de la seva sort, y teniu, portan el sach de gemechs á dintre dels seus acorassats. [...]”

1905. En un article anònim dedicat a descriure com se celebra el Nadal a Montmany, publicat el 23 de desembre d’aquell any al periòdic setmanal de Granollers La Gracolaria, s’esmenta el sac de gemecs: “Quan arriba la vigilia de Nadal [...] a mitja nit comensan á surtir pera la iglesia los vehins de las casas més llunyanas, ab fanals, teyas y hatxas de vent encesas; á mida que van pujant costa amunt, ab las giragonsas que fa lo camí, vos semblaria una serp de foch que camina. [...] De quan en quan lo ressó porta barrejat ab los suspirs del vent lo só dels fluviols y sachs de gemechs.”

1906. Enric Prat de la Riba, al seu llibre La Nacionalitat catalana, esmenta el sac de gemecs com a referent nacional d’Escòcia: “[...] «Una Ilengua –deia l'Herder– és un tot orgànic que viu, desenrotlla i mor com ser vivent; la llengua d'un poble és, per dir-ho així, I’ànima mateixa d'aquest poble, feta visible i tangible.» Per a conèixer un poble s'ha de posseir la seva llengua, per a apreciar la seva literatura s'ha de conèixer la llengua en què està escrita. Cada nació pensa com parla i parla com pensa. [...] Aquesta convicció sobre la naturalesa de les llengües, tan allunyada de Ia que dominava en els temps del renaixement clàssic, revé sempre en una forrna o altra en els pensadors alemanys i els que els seguiren. S'inicia, com a conseqüència d'això, l'estudi científic de les llengües, neix la filologia comparada, es treuen de la pols dels arxius els vells còdigs de llengües menyspreades, s'admiren les obres dels poetes, tant dels qui feien ressonar amb serventesis i lais d'amor les corts senyorials del Llenguadoc í la Provença, com dels rústecs pastors de la Finlàndia, tant dels qui passejaven la llengua de Suabia pels enesprats castells de la terra germànica com dels que amb el sac dels gemecs a coll resseguien els clans d'Escòcia distraient als muntanyesos de l'Higland amb les gestes de llurs herois llegendaris. [...]”

1907. Josep Bonafont, en un article dedicat als goigs cantats al Rosselló, publicat el 15 d’abril a la Revue Catalane, esmenta l’ús del sac de gemecs en aquesta tradició: “[...] [per Pasqua] Des groupes de jeunes gens, accompagnés ordinairement par des instruments de musique tels que le flabiol et le sach dels gemechs, chantent les goigs à la porte des maisons et des métairies. [...]”

1907. Antoni Rubió i Lluch, en el discurs de la presidència dels Jocs Florals de Barcelona celebrats el maig d’aquell any, destaca el paper literari restaurador de Rubió i Ors i esmenta la importància de la seva gaita: “[...] La atrevida tasca de refer la corona de la Patria que en 1839 intentà’l matinejador Gayter, es la que en 1859 emprengueren els Jochs Florlas ab el concurs de tots els seus fills. Eren massa dèbils les seves forses pera alsapremar tot sol la llossana del oblit sota la qual jeya aparentment morta la Reyna dels seus amors, però ell desvetllà ab sos cants un esbart de rossinyols desde les vores del Besós, del Ter, del Francolí y del Segre, saludant ab alegría la nova aubada. Catalunya’s dexondí llavors a la independencia literaria, a la manera com ho feu abans a la política en sa lluyta contra’ls sarrahins, ab la reconquesta isolada dels antichs comtats. Cada poeta imitant el modest nom de batalla del cantor del Llobregat, y fins les tonades de sa gayta, volgué esser capdill ò iniciador pel seu compte d’una restauració literaria local. [...]”

1907. En un article satíric titulat “Bots, rabietes y rebequeríes”, publicat a Aurora Social el 17 d’agost d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “Aixís s’anomenan en nostra terra els enfados de les criatures. Y analisades científicament les tres paraules son tres graus d’una mateixa cosa. Lo Bot se presenta ab la més gran facilitat y per la cosa més trivial; una contradicció paterna, una baralla ab los companys de joch, un xich de celos, en fí, de qualsevol manera. Los signes característichs del bot solen ser inflament de galtes, cap baix, mirada torva y perdua del ús de la paraula. Segons la causa que’l motiva o’l geni de la criatura, passa o no passa a la condició de Rabieta, això es, picament de peus, crits més o menos forts, atenent a la constitució de la perdiu o siga els pulmons de les criatures, llensament de joguines a terra, y algún qu’altre síntoma més o menos caracterisat de qual procés, com diría un metje d’aquets d’última hora, es casi inevitable arrivar al tercer y últim grau de la malaltía. La Rebequería ja no es cosa de broma, ni per la seva naturalesa ni pels caracters que reuneix y molt menos per sos efectes, que moltes vegades arrivan fins a posar en conmoció a tot lo vehinat d’una d’aquestes arques de Noé barcelonines anomenades cases. Qui es que no ha vist aquella especie de criatura empeltada de sach de gemechs, revolcarse per terra, bruta la cara de llágrimes y pols, esgarrapant com gat salvatge al primer que s’hi acosta, y fent uns xiscles capassos d’esbotzá’l cervell més ben organisat? [...]”

1907. En un article signat amb les inicials T. S. dedicat a parlar de la sardana, publicat al diari La Lucha el 7 de setembre d’aquell any, aparegut originàriament al Diari de Barcelona, es vincula la cornamusa a un sentit religiós de la sardana: “[...] El contrapás, que sirvió de introducción á la Sardana, fue las más veces un canto penitencial destinado á herir las conciencias: Pecador, tingas esmena —tingas dolor...; otras, una conmemoración de la Pasión de Cristo; y por ello la Sardana pudo bailarse en la Edad media, y hasta muy adelantada la moderna, en el recinto sagrado de los templos, ó durante el curso de las procesiones religiosas. La cornamusa ó gaita, que el celebrado compositor ampurdanés Pep Ventura substituyó por la tenora, y la melodía plañidera de las sardanas modelo, recordarán continuamente el bautismo religioso que recibió un día la danza de los antiguos Sardos. […]”

1907. El capellà Vicenç Bosch, al seu llibre Balls antics del Pallars, explica que en aquelles contrades es ballava el contrapàs i la posterior “Pila” (música que conclou el primer) al so d’una tres quartans: “Es la vetlla de la festa major; ha arribat la música, composta de les bunes, o bot dels gemecs, el músic del graile o de la prima, y el del floviol y tamborí. A les cantonades de la plaça hi cremen grans munts de teya en les graelles de ferro que hi estan clavades, comencen a sentir-se’ls gemecs del bot que s’infla, s’omplen les finestres y balcons de gentada de casa y forastera, y la plaça va semblant un formiguer de gent y de quitxalla pera veure ballar el contrapas y la pila. [...]”

Entre 1908 i 1915. En Josep Soler i Cartró, a la seva compil·lació d’escrits Costums perduts, recopilatori d’articles redactats entre 1908 i 1915, relata com el dia de la benedicció de l’ermita de Sant Sebastià a Sitges, el 25 d’agost de 1861, van sonar "mancha-burregas o gaitas" per acompanyar el ball dels cercolets. L’autor hi era present. També esmenta la presència del sac de gemecs per Nadal al seu Geografia i guia de la vila de Sitges: “Al dia 24, tan bell punt n’apareix lo primer raig de sol engalanat ab tot con brillant esplendor, los estridents sonidos de les gralles i tamborino, aixís com los melodiosos gemecs de la gaita, lo flubiol i tamborino, ne desperten lo veïnat per a prendre part ala típica matinal composta de l’abigarrada munió de balls, moixigangues, gegants i músiques que en recorren tota la vila.”

1908. En un article dedicat a fer una ressenya del Carnaval acabat de celebrar a Sitges, publicat a Baluart de Sitges el 8 de març d’aquell any, s’esmenta la presència d’una mitja cobla: “Com ja prevéyem en nostre número anterior, la darrera setmana del Carnaval de aquest any ha resultat bulliciosa y animada en extrem. El diumenge al vespre, va celebrarse sarau en tots els centres recreatius, resultant el mès favorescut de concurrència «El Prado», en quin saló fou escarnit un Cotillón, les màscares que prengueren part en el qual, cosa d’una trentena, van esser obsequiades ab variats regalos. [...] Al endemà, dilluns, a la tarda, del Prado va sortir una bona colla de joves, disfressats, a fer la figareta pe’ls carrers de la vila; havent cridat molt l’atenció la música que’ls acompanyava, la qual no era altra que’ls típics instruments coneguts per sach-de-gemechs, fluviol y tamborino. [...]”

1908. En un article de Ramon Miró Folguera dedicat a parlar sarcàsticament de l’ensenyament universitari, publicat a L'Esquella de la Torratxa el 22 de maig d’aquell any, es parla de Rubió i Ors i del seu personatge gaiter: “[...] No podía alabar el Sr. Menéndez y Pelayo al mestre Bergnes de las Casas, pero devía alabar al catedrátich Rubió y Ors, aquell «trobador fill del arpa», el Gayter del Llobregat que no hauría donat la gayta y las «trobas amorosas» mal que li hagués promés ...un rey moro / perlas ricas y galanas / y son bordell de sultanas / y son palau encantat. Jo no sé lo que’l Sr. Rubió y Ors ensenyaría á Valladollid. A Barcelona ell me va treure de l’Universitat. Jo sortía del Institut ab fam d’estudiar. ¡Quín desengany el del llibre del Sr. Rubió, que de l’historia del antich Orient no’n contava més que las rondallas gregas, las mateixas que contavan doscents anys enrera al Delfí de Fransa, servint de decoració á las falornias del poble d’Israel, entronisat al mitj del món antich! [...]”

1908. En un article dedicat a fer la ressenya dels actes en commemoració del centenari del rei Jaume I celebrats a Barcelona, publicat a El Poble Català el 29 de juny d’aquell any, s’esmenta la presència de mallorquins tocant la cornamusa: “Anit en el Palau de Belles Arts se celebrà el gran festival de balls regionals de l’antigua y prepotent Confederació catalana-aragonesa [...] El «clou» de l’espectable foren els balls populars de les quatre regions que composaven la Corona d’Aragó. Els balls mallorquins foren dansats per quatre parelles y instrumentats pels que tocaven el «sac de gemecs», el tamborin y els ferrets. Els valencians per quatre parelles, deu músics y cantadors, sobressortint els aguts sons de la gralla. De Catalunya se dansà el ball cerdà y l’«Hereu Riera», de lo qual se’n cuidà l’agrupació «La Dansa» y la cobla dels «Montgrins» y la popular «Jota» fou ballada per quatre parelles, instrumentada per vuit músics y cantada per tres individus. [...]”

1908. En un article signat amb el pseudònim Llicenciat Peme, aparegut al setmanari El Baix Penadés l’1 d’agost d’aquell any, es parla dels antics balls que es feien per festa major al Vendrell, entre els quals es recull el de pastorets, que anava acompanyat amb una manxa borrega: “Ja ho va pressentir el glosador en sa primera glosa al dir que tindriem la Festa Major sardanesca. [...] «Serrallonga» y «Rosaura», «Pastorets» y «Cercolets», «Bastons» y «Mal casats», «Xiquets» y «Diables»; sobre tot els diables, espant de xics y grans ab aquelles carretilles que sols rodaven per etzar. Si els llegidors de ma glosa haguessin pogut escoltar, com tingué ocasií de ferho’l glosador, els planys dolorits de tot aquell exércit precursor de nostre teatre modern, llurs cors entendrits segurament els haurien compadescut. –Ja ho veus, Rosaura –deia Serrallonga,– ja s’ha acabat el recrearte á la sombra de este pino. –No me’n parlis –contestá aquesta,– pero tú tampoc podrás fer més valenties davant de la gent, pera agradar a donya Joana de Torrelles. –Adéu per sempre –deia un cercolet mitg ploraner,– sí, adéu corrandes y passades bellugadisses al só del tritlleig dels cascabells y al compás de tendre y pastoril tonada. –Retirem el mandró, la carabasseta, el garrot y la manxa-borrega –exclamá’l rabadá,– la meva pastoreta bonicoia, ab sos matussers esclops, ja no ballará més al compás de festívola castanyola. ¡Pobra pastoreta meva! No ploris, no... manyaguet de la mare. [...] Y així per l’estil, tots anaven condolentse de que se’ls obligués a retiro forsós, y aquest jaient aborrit, y aquell badallant fort, feien llástima al glosador, que per altra part sentia certa satisfacció de que ab son retiro ens lliuressin de sentir pronunciar un castellá espatarrant, capás de fer aborrir el pollastre rostit de la cassola. També’l glosador vol avui afegir el seu plany al de tot aquell estol de retirats. [...]”

1908. Joan Fernàndez i Vallhonrat, al seu escrit "Cornellà. Aplech de noticies històrich-arqueològiques", presentat als Primers Jochs Florals del Centre Catalanista L'Avens de Cornellà de Llobregat, celebrats aquell any, sota el títol "Ball de sach, floviol y tamborí (desaparegut)" explica el següent: "El primer diumenge les noyes, ab ses mares y amigues, l’empleaven en restaurar els richs y característichs trajos de la vellura, guardats durant l’any en el cassoni de noguera que havíen de lluhir durant els diumenges de Carnestoltes. En la tarde del diumenge següent, y quan la campana de la parroquia ab sa llengua de metall cridava al reculliment y a la oració, se sentía arrivar la engrescadora orquesta, composta de floviol, sach y tamborí, essent rebuda per la quitxalla ab salts y crits d’aclamació. Allavors les noyes, que totes endiumenjades esperaven en l’emblanquinat portal, s’alsaven del seu seyent y de brasset ab els seus promesos ò balladors, seguían ordenadament la musica y formant una llarga corrúa passaven d’un cap a l’altre del poble, mentres els vells, asseguts als padrissos dels portals, les uns esclafint rialles de satisfacció, altres criticant les faltes que notaven en el vestir, esperaven l’hora d’anar a la plassa. Entretant, ab capitells y taulons s’improvisava un petit cadafalch, apoyantlo en la paret del hostal, y tancant la plassa, hont se faríen les ballades ad cadires y banchs. Els balcons, finestres y terradets de les cases vehines, s’omplenaven de gent, esperant les parelles que entressin a la plassa, essent l’avís d’arribada la munió de quitxalla que, ab sos atronadors crits de content, apagaven les notes de la reduhida orquesta. Arribats tots a la plassa, els espectadors els donaven a tots la benvinguda ab picaments de mans. Llavors quiscuna de les noyes, dexava’l seu promès ò ballador, y, aparellantse elles, ab elles donavent les tres voltes de regalment, brincant ab mostres de vera alegría y gran delit, car al vèureles haguereu dit que semblaven un remadet d’enjogassades cabretes quan el pastor les dexa lliures en la prada. Mes aquelles, ab el somrís als llabis y l’alegría al cor, se divertíen ab tota senzillesa y honestetat, puig que desterrats tenien la vanitat y l’orgull, passions que avuy día, per vergonya, han desnaturalisat en part el nostre caràcter, aparexent arreu. Mentres les noyes complien ab aquesta costúm, la modesta cobla tocava una especie de pas doble, de manera que musichs y balladores al finalisar aquest detall imprescindible del propgrama, s’asseyen tots a fí de reposar y donar lloch a que’ls musichs refresquessin ab safata de borregos y porró de vi blanch. Satisfets els musichs y reposades les noyes, el del sach de gemechs donava’l crit de «va de sardana!» y noyes y joves s’axecaven, rompía la orquesta y comensava la dansa. [...] Després d’haver ballat sardanes, contradanses y altres balls característichs, com la Gallarda y el Rutllet y la espolsada, se’n dedicaven alguns a les casades que ballaven ab sos marits, y allò era gresca al veure que encare se’n recordaven. No escasejaven les rialles y’ls picaments de mans, fins que, cansats de ballar, quan el sol se ponía darrera les montanyes vehines, baxaven els musichs del cadafalch, y, obrintse pas entre’ls balladors y la muralla de gent que tancava la plassa, eren precedits per les noyes, els fadríns y les casades ab sos marits y la maynada per reraguarda, los acompanyaven fins a la sortida del poble, ahont eren despedits fins al vinent diumenge. Els balcons, finestres y terradets de les cases vehines a la plassa, eren abandonats; el cadafalch, els banchs y cadires, tornats al respectiu lloch, y la plassa al seu primitiu estat. En tant, allà lluny, se sentía, debilitant sa veu, la tan festejada orquestra seguida per la quitxalla carretera avall cap a la salzereda. Arrivats allá, 'l sach de gemechs llensava’l derrer gemech per aquella tarde; y al sentir sa planyívola veu, els aucellets, esporuguits, fugíen, la quitxalla se’n anava a joch, els musichs eren passats ab la barca ficantse dins el terme del Prat, la campana tocava l’oració, mentres la nit comensava a estendre son negre mantell brodat d’estrelles. Aquesta escena se repetía tots els diumenges, y en el derrer dia de Carnestoltes, després d’haver sopat, se ballava a dins del hostal a la llum de la teyera. A les onze’s plegava, fentse el consabut ressopó; y quan la campana anunciava als mortals que arribava el temps de la penitencia y mortificació, se resava l’Angelus y cap a dormir."

1909. En un text d'aquell any de Julita Farnés sobre el contrapàs, no publicat mai i que es conserva a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires, a part d'esmentar en Quel i el contrapàs que va dictar, comenta quins músics acompanyaven habitualment el contrapàs: "El Divino no es cantava en veu alta sino que segui amb el pensament per a guiar-se en els passos i figures. La música era tocada per una cobla de tres músics: els dos que sonava la cornamusa i el tible tocava la melodia alternant i el tercer amb el flabiol i tamborí senyalava l'entrada i prenia part en el cant marcant el ritme amb el tamborí. Antigament dos músics eren prou, cornamusaire i tamborilé flaviolaire."

1909. En Pelegrí Torelló esmenta en Cols de les Casetes, sacaire de Sant Sadurní d’Anoia, a la seva Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoya: "Es antiga y de particular profit, conservant-se encara ab tota sa senzillesa y espontania organisació, una associació anomenada Germanor de pagesos, que funciona una ó dos vegades al any. Al sò del sac de gemécs que sona avuy en Cols de les Casetes, acompanyat del tamborino que toca en Ní de la Tresa, es reuneixen de bon matí en un cap de la vila, segons el punt ahont han d'anar, tots els pagesos que hi volen ajudar, ab l'eyna á propòsit pera la feyna á fer, dirigint-se á la péssa de terra d'algún desvalgut company ó vehí, pera segar, cavar ó podar, segons les necessitats, sense més recompensa que l'agraiment de la persona favorescuda. En aytals cassos, un de la colla improvisada porta com á senyera y al devant de tots, una bandera ab Sant Isidro al cim, que du á la mà una espiga de blat ó bé d'ordi. Feta la feyna, qu'á voltes representa sis ó set jornals de treball, se-n torna cadascú á casa seva, satisfeta sa conciencia de la bona obra que acaba de practicar y el bon exemple donat á la població." També explica que a Sant Sadurní antigament s'emprava el sac de gemecs per al ball de l'indiot ("Ha desaparegut ja la barbra costúm del ball del indiot, que consistía en penjar una d'aquestes bestioles el diumenge de Carnestoltes, al sò ploraner y destrempat d'una borrega, al mitg d'una corda tivanta, essent colpejada pêls joves al passar per sota, montats en burros, á fí d'arrancar-li-l cap, servint el día següent pera fer un ápat en alguna de les masíes dels voltants de la vila.") i que fins al començament del s. XIX "el fluviol y el tamborino, la gralla y la borrega" eren els únics instruments que havien sonat per a les passades i per als balls a plaça ("ball pla, ball de bastons, ramellera, contradança, ball rodó, del ciri, de Sant Isidro, contrapàç, sardana, etz.").

1909. En un article signat amb el pseudònim El Sis d’Oro, sobre el Foment del Treball, publicat al setmanari Democràcia de Vilanova i la Geltrú el 24 de gener d’aquell any, es parla de la manxa borrega en un ús comparatiu figurat: “[...] La gent que tot ho critica, y que no es capás de fer res de profit, assegura que l'últim específich vulguent imitar, als tarragonins, no es altra cosa que una plataforma electoral pel día que s'hagi de fer un altre candidatura moral administrativa que, si no la fan forta sobre algún trasto que tingui bonas espatllas, es fácil que al posarla en circulació gemegui com una manxa borrega. [...]”

1909. En la secció “De bones y de noves” de la revista La Terra del 27 de març d’aquell l’any s’esmenten la gaita gallega i el sac de gemecs: “A l’Assamblea Obrera catalana que’l diumenge passat tingué efecte pera judicar la qüestió d’El Progreso, hi va anar el célebre y trist Emiliano ab la seva planyívola gayta gallega. Y davant d’aquells obrers conscients y de debó que s’escoltaven ab una significativa mitjarialla al llochtinent de l’Emperador exilat, l’Emiliano se posà a tocar el seu sach de gemechs: –Yo no soy burgués ni explotador. ¿Que soy director d’«El Progreso»? Pues no es verdad. Yo no soy director, ni administrador, ni redactor, ni nada, soy el único de la casa que no cobro sueldo. –Y donchs saltà un obrer– de que viu vosté? –Yo vivo de mi profesión de abogado. Ademàs tengo un hermano rico que me gira cantidades. Por lo tanto, ¿a quien exploto yo?A su hermano –contesta una veu. Grans rialles. L’Emiliano corta y’s posa vermell com un pebrot.”

1909. En un article dedicat a l’actualitat internacional, publicat a La Campana de Gràcia l’11 de setembre d’aquell any, es parla del sac de gemecs en sentit figurat en comentar la situació al Marroc del pretendent al tron (anomenats allà “Roghi”), Bou Hmara, empresonat pel soldà Moulay Abdelhafid: “Del sach de gemechs del Roghi no hi ha manera de treure’n una nota mínimament clara. Que en Mulay Hafid el té entre las sevas grapas, ó entre las sevas reixas, está completament fora de dupte; pero ¿qué’n fará ara d’ell el victoriós sultá? ¿Quín acabament tindrán las tragi-cómicas conferencias entre’ls dos rivals, comensadas, com saben els nostres lectors, el mateix día de l’arribada de’n Bu-Hamara á Fez? [...]”

1910. En un article de Jaume Raventós titulat “La paciencia”, publicat al setmanari L’Àpat el 22 de gener d'aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] L’home pacient dexa de mirar la pena ab horror, estudia y medita les ventatjes del sofrir y accepta-l sofriment com una cosa profitosa. [...] La costúm de sofrir les petites enfermetats que de vegades ens ataquen, fa que-l món no sía una orga de quexes y un sach de gemecs inacabables. [...]”

1910. En la secció dedicada a l’anàlisi de l’actualitat de la revista ¡Cu-Cut!, amb el nom “Llista de la Bogadera”, escrita per Manel Folch i Torres, el 10 de febrer d’aquell any l’autor esmenta el sac de gemecs com a instrument però aprofitant també el seu sentit figurat: “Arréu se parla de la crisi econòmica de Catalunya, s’analisen les seves causes, se ponderen els seus efectes y’s proposen medis pera conjurarla. Els diaris van plens d’informacions y d’interviews respecte a n’aquest interessant particular; se comenta en família, en tots els tons del sach de gemechs, y se’n fa tema de seriosa conversa a la tertulia. [...]”

1910. En la secció dedicada a les notícies setmanals esdevingudes a Sitges del setmanari Baluart de Sitges del 27 de març d’aquell any s’esmenta la presència d’una mitja cobla com a acompanyament de les típiques caramelles: “A l’hora d’entrar en máquina aquest número recórren els carrers de la població varies colles de Caramelles, entre les que hi figuren les del Prado y Retiro, acompanyades de ses respectives bandes de musica, y la titulada de «Miramar», acompanyada de sach de gemechs, fluviol y tamborí.”

1910. En un article signat amb el pseudònim de Llicenciat Peme, aparegut a El Baix Penadés el 31 de desembre d’aquell any, es parla de com se celebrava el Nadal al Vendrell el segle anterior i s’esmenta la presència del sacaire Ventura Cullada en els actes de la Nit de Nadal: “Antigament la revetlla de Nadal era de veritable joia. Solsament la de Sant Joan s’hi podia comparar. [...] Panderos, ferrets, guitarres, castanyoles, tot sortia pera alegrar y arrodonir la festa, no faltanthi tampoc ab la seva manxa borrega el popular y conegut Ventura Cullada, avui octogenari. [...] L’iglesia vessava de gent; però aixó sí, l’escándol sobrepujava sempre á la religiositat. Pero’l moment més culminant del bullici, diguemne “aquelarre”, era quan l’adoració al Jesuset. Junt ab els acorts de l’orga, que quedaven ofegats per la cridoria, s’hi sentia la ploranera manxa borrega, el rum, rum descompassat de la cimbomba, espinguets de xiulets y fluviols y d’altres instruments gens armoniosos, en tant s’aviaven aucells (aixó sí, tots femelles) que voleiaven esporuguits pel gros xivarri. [...]”

1911. En un article anònim del setmanari La Costa de Llevant de 22 de gener d’aquell any s’esmenta la mort d’en Pau de sa Coixinera: “[...] El passat dimecres, vá morir sobtadament, el popular compatrici, conegut per en Pau de sa coixinera. Ab éll, desapareix de la nostra vila, una nota forsa típica, ja qu'era aquí, l'únich artista del sach de gemechs ó coixinera, instrument, que si bé ara en desús, en altre temps no podia faltar en cap enramada, festa de barri y demés expansions populars. Descansi en pau, el popular y simpátich compatrici. [...]”

1911. En un article titulat “Cinch devots”, publicat al setmanari El Radical l’11 de febrer d'aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Quin concepte han degut formar dels tortosíns los que van presenciar aquell sainetesch quadro! y quines xaleres van degué haverhi a la Redacció de La Publicidad quan lo redactor-testimoni anava contant en tots los detalls y totes les salses mímiques la lectura d’aquell cent-cames que’l recopilador ha volgut nomenar “conferencia” com ne podría dir “busilis”, “sach de gemechs” o “caixó de sastre” [...]”

1911. Al butlletí Sindical, del Sindicat Agrícol de Lloret de Mar, s’esmenta en el número de juny de 1911 la presència d’una mitja cobla per la festa de Sant Isidre, en què el Sindicat va sortir en corporació “ab els Administradors del Sant cap á la parroquia precedits de la gaita, tamborí i fluviol tradicionals”.

1912. En un article titulat “Comentaris”, publicat a L’Avenç del Empordá el 13 de gener d'aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en una petita llista d’instruments musicals: “[...] No es pas censurán als companys de Corporació quant aquestos están ausents de la casa de la vila, y no poden contestar ni ab suposicion de retirades imaginar-les com s’ha d’anar endevant: menos sabiesa y mes feyna práctica es lo que, á la llarga, demanará el poble que, si tingués memoria se recordaria qué are fa dos anys també en les primeres sessions, se exposá un programa molt bonich ab supressió de consums, reformes en benefici del proletariat, molta ensenyansa y bones obres; se recordaría de que are fa dos anys el partit sustentador d’aquell programa-reclám l’hi pintaba als demés regidors com uns ineptes que solzament servíen per tocar el bombo (Are l’hi llepen la pell esbotzada), el tabal, el corn, el sach de geméchs etc. etc. [...]”

1912. En una ressenya del congrés de música sagrada celebrat a Barcelona, signada per Antonio Gallardo i publicada a La Academia Calasancia el 12 de desembre d’aquell any, s’evoca la cornamusa i es recorda que està a punt de desaparèixer: “[...] El alma del Orfeó Catalá, D. Luis Millet, ayudado de algunas secciones de esta entidad bajo la batuta de D. Francisco Pujol, nos dió una interesante y sentida conferencia sobre el Canto popular religioso, resumido a manera de historia; [...] Su conferencia era cada vez mas sencilla, pero parecía elevarse más, lnfiltrarse más en las almas de los oyentes, subyugarlos con la palabra y el canto. [...] Y así, embellecidos por tan bellas descripciones, ¡qué hermosos resonaron en nuestros oídos, aquellos cantos montserratinos, o las canciones de Navidad, o aquellas que acompañaba el dulce sonido de la casi desaparecida cornamusa, o aquellos apacibles «goigs a la Mare de Deu de Nuria», voltada de soletats...! [...]”

1912. En la secció “Ecos”, de notícies breus, del diari El Poble Català del 12 de desembre d'aquell any es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “Amb això de la vacunació un no escolta mes que gemecs. Se saluda a un amic, agafantlo pel bras familiarment? Ai! S’entropessa amb un desconegut vianant, fort com un roure? Ai! Se fa quansevol senya en la qual intervinguin els brassos? Ai! Ai! Y així arreu de la ciutat, no sembla sinó que tothom porti sota l’aixella un petit sac de gemecs que’s queixa desseguida que’ls brassos s’agiten una mica. [...]”

1912. En la secció d’informació local i comarcal del setmanari El Pirineu Català de 28 de desembre d'aquell any s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] –Han sigut varis els espectacles que s’han donat en les societats y cafés de nostra vila [Sant Joan de les Abadesses] en les passades festes, concorrent a tot arréu gran gentada. Ni per mes que tothom es del parer de que les coses no van be, ni per mes de que tots ja estem convertits en sach de gemechs, quedo convensut de que la generalitat creu que val mes un dia que un duro y de que quien procura para mañana desconfia de Dios.”

1913. En un article de contingut polític titulat “Si m’embrutes, t’enmascaro”, signat per J. Jaumandreu i publicat al setmanari Renaixement el 9 de gener d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “Tornem-hi a fer sonar el sac de gemecs de la política espanyola, com si’ns fessin un nús a la qúa les baberotes continues dels que’s guanyen la vida administrant-nos, des de la vila del palau trist, la Equitativa i el Banco, i uns pedrissos plens de golfos. [...]”

1913. En un article sobre la casa de Marie-Madeleine Guimard, una cèlebre ballarina d’òpera francesa, publicat a La Publicidad el 17 de juliol d’aquell any, s’esmenta com a motiu decoratiu de la casa una mitja cobla: “Se ha vendido últimamente en el hotel de la difunta viuda Debzy, situado en medio de un grande y hermoso jardín, en Pantin, las maderas y pinturas decorativas que provenían de una morada vecina, casi histórica, hoy destruída, que fué en el siglo XVIII, la casa de campo de la Guimard, célebre bailarina de la Opera. Esta casa, en donde se instaló la Alcaldía de Pantin, antes de la edificación de la actual, estaba situada en el número 101 de la calle de Paris. Las maderas fueron compradas en 1886, por los señores Debzy, que las colocaron en su hotel, en donde hoy han sido vendidas. [...] Edmundo de Goncourt, en su libro sobre la Guimard, habla en estos términos: «El gran salón con su plafón, sobre el cual estaba pintada antes una águila volando sobre una nube, tiene la más amable decoración y un gusto muy femenino. Bajo la rica cornisa, de donde caen las flores enlazadas con lazos azules, sobre un fondo crema un poco rosado, en los compartimentos de formas diferentes, diversas, encuadradas en las molduras verde de agua –molduras de un color de siglo XVIII– búcaros de flores en los guardas plafones, líneas de florecillas en los plafones pequeños, pintados con este color tierno y agradable convencional de Puliement, cubriendo los muros de rosas, de capullos, de tulipanes de lilas, de todos los colores rientes de la flora, como entrevistas en un alba matutina. Y la originalidad de esta decoración es que en el serpenteo alegremente atormentado de los plafones de los espejos, en las partes donde las molduras toman relieve y se destacan, esta escultura verde toma el aspecto de jovenes ramilletes de arbustos. Y en medio de esta espiritual vegetación en los cuatro marcos esculturados de los espejos, se ven, en el primero, una cornamusa y una flauta; en el segundo, un sombrero de paja de pastor y una hoz; en el tercero, un mazo de flores y una regadera, y en el cuarto, dos palomas, un carcaj y una antorcha; todos esos objetos y las rosas que los enguirnaldan pintados ligeramente con su color natural. Esta decoración es verdaderamente encantadora.» [...]”

1913. En un article de Díaz-Capdevila titulat "Espanyolisme o Francesisme" i publicat al setmanari Renaixement el 16 d’octubre d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs ignorant la seva catalanitat: “[...] A les festes regionals de la Provensa, hi va lo bó i millor de l'intelectualisme parisenc, s'hi fa representar el govern, els grans diaris i revistes en publiquen nombroses fotografíes i llarcs articles; En Frederic Mistral és un ídol a París, sens que se'l vegi casi mai; les cançons bretones estàn en totes les boques i's canten en tots els concerts encar que, traduides, per a ésser compreses a París; els llemosins tenen per centenars les reunions de dissaptes i diumenges on s'hi ballen els balls del país amb la gaita, la cornamusa (sac de gemecs) i la vielle (viola) o sia exactament els mateixos instruments clàssics que s'usen en les regions galo-llemosines d'lberia, o sia a Galicia, Asturies i Santander, quina raça fraccionada entre les montanyes de Limoges, casi al cor de la France, i les que s'alcen a la regió N. O. de l'lberia, conserven avui com el jorn que varen separar-se, malgrat els segles transconeguts, el mateix temperament, el mateix tipu, mateixes costums, casi els mateixos balls i la mateixa musica amb un llenguatge molt semblant. I després que's vagi dient que les diferencies de races desapareixen. La moral a despendre d'aquelxa observació és: Que la llengua artificial no pot jamai matar d'arrel les llengües formades naturalment. I que les «grans patries artificials» no poden jamai arribar a destruir les més petites patries naturals.”

1914. En una ressenya de les dues apoteòsiques actuacions que l’Orfeó Català va fer el mes de juny d’aquell any a París, publicada per Emile Vuillermoz el 22 de juny a la revista francesa Comoedia, es parla de la cornamusa i el tamborí: “[...] Lorsqu’on traverse Fribourg, on ne manque pas d’aller visiter les orgues célèbres dont tous les guides officiels exaltent les mérites. Un concert quotidien en révèle complaisamment les beautés aux touristes. Or, l’organiste de l’endroit, pour démonstrer la valeur exceptionnelle de son instrument, ne manque jamais d’exécuter, pour la plus grande satisfaction des Cook’s, une ridicule fantaisie intitulée L’Orage, au cours de laquelle une pédale fait gronder le tonnerre, une autre fait gémir le vent et une troisième provoque une dégringolade de pois chiches sur des plaques de verre imitant si parfaitement le bruit d’une averse que tous les auditeurs effrayés et charmés ouvrent leurs parapluies et, instantanément, s’enrhument du cerveau. Les administrés de Lluis Millet ne tombent pas dans ces puérilités et dédaignent ces attrape-nigauds mais ne résistent pas toujours à la tentation d’étaler d’innocentes coquetteries d’orphéonistes. Ils cèdent à l’orgueil naïf d’étonner l’auditeur par une imitation parfaite de la cornemuse et du tambourin, et par leur habilité à reproduire tous les bruits de la nature au moyen de surprenantes onomatopées, de murmures, de soupirs, de susurrements nasaux et de vrombissements de coléoptères. [...]”

1916. El 20 de gener d’aquell any Pierre Vidal publica a Revue Catalane una llista de vells instruments catalans que havien sonat al Rosselló als segles XIII, XIV i XV, entre els quals la cornamusa, tot i que la confon amb un oboè: “[...] Cornamusa – f. Il semble que ce mot désignait une espèce de hautbois; c’est probablement l’instrument qu’on appelle aujourd’hui la prima. [...]”

1916. En un article humorístic sobre els renoms dels catalans a Buenos Aires (un centenar llarg), publicat a la revista Papitu el 23 de febrer d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs: “[...] Guirafa, Vermell, Bella, Capataç, Canxinflero Pobre, Sagi-Barba, Soldat, Banyoles, Cadiraire, Canasto, Rei de la Mentida, Burot, Au-au, Tripeta, Sac de Gemecs, Cu-cut, Fabaça, Carquinyoli, Mata Sanos, Sonàmbul, Llàstima, Clupet, Salamanca [...]”

1916. En la secció “El clero” de la revista La Campana de Gràcia del 4 de març d'aquell any es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “[...] I anem a la luxuria. Per què vos estimeu els uns als altres, homes i dònes amb amor impur? Que no vos doneu compte, noies, que aquell minyó sapat és un sac de gemecs? [...]”

1916. En la secció “Toros” de la revista Papitu del 30 d’agost d'aquell any es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “–Què’t passa, Llàstics, que vas tant seri? –Cavil·lo. Penso amb el noi Fortuna, que ha acabat l’aprenentatge i es lloga de fadrí. Rumío que si té potra i una banya no’l mossega com al Carpio, farà calé, i qui sab si encara algún dia m’ajudarà a fer callar a l’amo de la casa, que aixís que li dec vuit mesos ja mala carota. Però, vatúa el sac dels gemecs, penso amb els tants i pico que han fet el nas i han arronsat el llombrigo i han hagut de plegar el ram per falta de parroquia. I si en Fortuna no té ídem no farà ídem. T’ho diu en Llàstics, que es castiç i coneix al Cerrajillas. [...]”

1916. Eugeni Giralt, en un article publicat a La Veu de Ribas el 26 d’octubre d'aquell any, dedicat a parlar de les celebracions populars a diverses zones de la geografia espanyola, esmenta la formació típica de flabiol i sac de gemecs: “[...] ¿Quí no haurà freqüentat algún dels aplecs que, com pluja menuda, se succeeixen durant l’istiu en tots els indrets de Catalunya? Per poca que sigui sa importancia, posen en moviment tota la comarca; és un deute de caritat que, al menys una vegada a l’any, tinguin els sants en el de sa festa qui els fassi companyía, i després de cumplimentar-los degudament i haver reparat les forces, entre el jovent comença la dança per tota orquestra, i moltes voltes per els planyívols refilets d’un fluviol i manxa borrega. [...]”

1917. En un article signat amb les inicials J. de Só., publicat al setmanari L’Escut de Monblanc el 6 de gener d’aquell any i dedicat a lloar la llengua catalana, s’esmenta la cornamusa i l’obra de Rubió i Ors: “[...] Quan a la primera, meitat de la proppassada centuria, recorríen d'ací d'allà com nuncis estranys, els ecos dels primers refilets del Gaiter del Llobregat, i al so gangós de la terriçana cornamusa s'hi uníen en concert armònic les càntiques gentils dels trovadors novells, fins a tal punt que no's coneixía riu ni riuet de Catalunya qui no tingués el seu enamorat cantaire; poc haguera endevinat ningú que aquell chor tant escoltívol mantenía sa i intacte el llevat de nostre nacional engrandiment; que era el primer pas que'l nostre geni de raça donava al reexir de la infantesa qui no sab barbotejar cap mot, per a convertir-se, grat a la prometedora metamòrfosi, en el poble gran d'altres centuries i d'altres generacions preferites. [...]”

1917. En la secció “La ciutat dels comtes” del diari El Poble Català del 6 de maig d’aquell any es parla dels jocs florals i s’esmenten gaiters i cornamusaires típics d’aquest certamen literari, no en un sentit precisament positiu: “[...] Nosaltres també la sentim i adhuc la hem cantada la clássica trilogía. Però la sentim i voldríem cantar-la de una manera ben diferent de com la comprengueren i la cantaren, els Cornamusaire, gaiters, etc. etc. de la passada centuria. Creiem que cantar la patria no vol dir fer llargues tirades de versos que no tenen altre valor de catalanitat que’l fer rima indefectiblement cada dos o tres estrofes [...] En quant a l’amor no hem sortit encara de l’amor del pageset i la porqueirola, de les fulles d’albun a cloròtiques burgesetes, d’una mitología de cartró pedra... I no’ns en recordem de que de des els Gaiters i Cornamusaires ençà hi ha hagut al mon moviments literaris de la importació d’un Simbolisme francès per exemple... [...]”

1917. En la secció “Toros” de la revista Papitu del 17 de maig d'aquell any es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “–De què vas coix, Llastics? Que tens un unyero? –Un dimoni amb el fel sobreixit, tinc, vatúa la perilla de Caifás! Consequencies del vici... –Ah, vamos! Una cogida al carrer de Sant Ramón! –Un fusell de carro, talós! Al dir el vici, un servidor vol dir la deria taurina, la «afición» reconsagrada, que’m bull a dintre la carcanada i em fa anar als toros encare que s’em rifin amb aquella constancia... I gracies a la meva seva, el passat diumenge el marit de la meva dona va sortir-ne ronc, macat, amb un set als pantalons i una «munta» de dotze beatas. –Això és una batalla. –Un sac de gemecs, noi gran. [...]”

1917. En un article de Josep Aladern com a ressenya d’una exposició d’art internacional, publicat a El Poble Català el 29 de juny d’aquell any, es parla de la cornamusa com a referent musical nostrat: “[...] Ens trobem tot de cop amb l’esculptor En Raimon Sudre, qual fama ja fa alguns anys vola per França degut a les seves ben acabades obres, tan admirablement cisellades que podríen passar per obres d’En Benlliura o de En Querol. En el Parc o Square de Perpinyà, hi té el monument o grupu esculptòric titulat Montanyes regalades, o sía una visió poètica i animada del Canigó, que és una obra bellíssima. Sobretot les fades envolant-se’n cap els cims nevats, són d’una factura ideal. Alguns han dit que’l pagés que hi ha al peu tocant la guitarra no és detall prou català, més aquests tals ignoren que la guitarra és un instrument tan català i tan popular en la muntanya catalana com el mateix fluviol o la cornamussa. Són en gran nombre les cançons populars catalanes on es parla de la guitarra. [...]”

1917. En l'article sobre el Nadal "Els salms del meu poble", de Josep Grau, publicat a La Crónica de Valls el 22 de desembre d'aquell any, s'esmenta l'instrument dos cops: "[...] Vina Nadal i sadolla'ns, umplena'ns, perfuma'ns amb la fondíssima suavitat evangélica de la teva gran diada. [...] Que les esquelles dels remats sorollin per les muntanyes solitaries, fent-vos serenates senzilles i les gralles i gaites dels pastors que van a matines perfilin per vos tocades de festa. [...] Que la remor de castanyoles i ferrets, cimbomba i cornamussa, ossets i pandereta, arribi melosament a vostres oidos pera extasiar-los. [...]"

1917. El mestre Lluís Millet, en un llibre dedicat a la cançó popular catalana, esmenta el paper evocador del sac de gemecs en l’antigor: “[...] L’alegria del jovent s'exalta i no és cas d’acabar prompte, que’l delit i la joventut fan companyia bona. Ja es forma un altre chor amb cantar alegre, joiós, que porta aires de sac de gemecs. Al seu so antic, els més vells de l'aplec, al record de la tonada, es senten el cor jove, i comencen a dansar amb aquella parsimònia i gravetat que usaven en ses platxèries les gents verament cristianes de l'avior [...]”

1918. En un article anònim publicat a La Publicidad el 3 de gener d’aquell any, dedicat a descriure la història de la cobla La Principal de Peralada, s’explica com eren les cobles empordaneses a principis del s. XIX: “De temps remots que la Comtal Vila de Perelada, ha comptat amb distingits professors de l’Art musical. Ja al primer terç del segle passat (cap a l’any 1830) els deixebles del Mestre de Capella de la Parroquia de la esmentada vila formaren una Cobla de quatre, es a dir, una Cobla de les de l’época, quals instruments eren: el fluviol i tamborí; la gaita o xirimía (coneguda vulgarment per la cornamusa o cuixinera) i dugues tarotes o sigui, dos tibles molt menys perfeccionats que’ls d’avui, ja que sols comptaven amb una, dugues o tres claus, tot lo més. Més tart, quant el malaguanyat Josep Ventura (a) Pep de Figueres, aumentá les cobles fins a 8, 9, 10 professors, la de Perelada, no volguent quedar enrera, com igualment la de Castelló (doncs eren aquestes les tres cobles de més nom en nostre Empordà), totes se posáren al mateix nivell, quedant constituídes d’aquesta manera les actuals cobles-orquestres empordaneses.”

1918. En un article polític, publicat per Carles Costas Álvarez a La Campana de Gràcia el 9 de febrer d’aquell any, s’esmenta la cornamusa en sentit figurat: “[...] Els republicans, ens hem entretingut massa contemplant la figura d’un prohom, d’un quefe; com si es tractés d’una estatua, l’hem anat mirant i remirant per fora, sense preocupar-nos de la plenitut o de la buidor de l’ànima. Creiem que (democràcia apart) els brillants i el perfecte habillament; l’emisió de veu amb estudiada sonoritat de cornamusa; els oportuns cops de puny damunt de les linfàtiques tribunes de cassino; les mirades de gairell i les respallades a la carn de canó, a les víctimes inconscients... creiem, sí, que tot això és lo suficient per a què vingui lo altre, quan ja és hora de veure que només és el cotó fluix que omple el gep de l’Arlequí, les serradures que inflen els vivents titelles. [...]”

1918. En un article dedicat a explicar l’origen dels Jocs Florals, publicat al setmanari L’Estat Català el 12 de maig d’aquell any, s’esmenta la cornamusa: “Aquesta magnífica festa que cada any es celebra en nostra terra, data de l’any 1393, quan Catalunya estava sots el Regnat d’en Joan I lo Cassador o l’amador de la gentil·lesa. [...] El Rei, aficionadíssim als llibres, era també molt entés en Alquimia, en la qual, en mitg de supersticions, s’amagava allavors la verdadera Química; posseía instruments científics, com l’astrolabi i mapa-mundi, que en féu present al Comte de Foix; i apassionat per la música, reuní en sa copla de juglars, els més famosos d’Europa àdhuc els que, com Colinet i Everli, tocaven instruments de novella guisa. Per això en son palau s’oïen sovint les dolces veus dels cantors, acompanyades de l’arpa, orgues, trompetes, cornamusa i altres instruments; i a elles s’uníen la dels poetes que el rei, a excitació dels famosos Lluis d’Aversó i Jaume March, manà aplegar en el mentat any 1393 en els primers Jocs Florals. [...]”

1919. En un article filològic d’Antoni Griera publicat al Butlletí de Dialectologia Catalana d'aquell any i dedicat a recollir una llista de termes que diferencien el català de Benavarri de l’aragonès de Graus, un dels termes emprats és l’equivalent a cada lloc per al sac de gemecs: gaita a Benavarri i bot a Graus.

1919. En un article de Marc Marcús aparegut a la publicació periòdica D’ací d’allà el maig d'aquell any, l’autor parla de la música de carrer a Barcelona i entre els personatges típics que s’hi havien dedicat a la ciutat a finals del s. XIX esmenta un sacaire: “Un orgue semblant, penjada al coll amb una corretja i descansant en un pal de fusta, duia aquell home popular anomenat Garibaldi, de bon humor tan reconegut, amb son casquet brodat i parlant mig italià, que era l’encís dels infants que el voltaven; com aquell altre, tot ell carregat d’estres musicals, que amb son enginy mecànic li era donat tocar bombo, platerets, campanes, ferros i acordió; i aquell del sac dels gemecs, dit vulgarment, que tocava la cornamusa catalana o la gaita gallega; i aquells que al so de l’aristó feien ballar un mico vestit de comte o un gos amb faldilles; [...] Aquestes i altres no menys interessants eren les figures més sortints de la lírica de carrer a darrers del segle passat. [...]”

1919. En un article sobre un incipient projecte de cançoner popular català, publicat el 25 de maig d’aquell any a la revista Catalana, es parla de la necessitat de recollir les melodies que sonaven antics instruments, entre d’altres el sac de gemecs: “Alguns llegidors constants de Catalana y arreplegadors de dites, costums y creencies populars, després d’haver vist l’article que’l nostre redactor folklorista Sr. Serra y Pagès va publicar el 26 Janer, han manifestat desitjos de veure portada a la pràctica la formació del «Cançoner popular català». Com axò és una empresa mólt més gran de lo que sembla y superior a les nostres forces, no podèm pas intentar realisarla íntegrament; però sí, tal vegada pugui ferse quelcom referintse a seccions determinades del «Cançoner» y al efecte creyèm que podría començarse per la part que per dissort s’està perdent depressa y corrents: es a dir, les cançons de treball mogut, perque’l desús en que cauen mólts oficis antichs y l’adopció de la maquinaria moderna, ha fet inútils els cants ab que abans s’acompanyaven y guiaven en les varies feynes de ritme ben marcat [...]. Axís mateix fóra interessant publicar les cançons de camí, en els diferents aspectes [...]; les de beure, les de capta, les dels balls antichs que’s cantaven suplint la música, les de diada, les de gresca ab detall dels jochs que hi acompanyaven, com el Jan Petit, el Tio Fresco, els Esclops, etc., les interpretacions de tocates de flaviol, campanes, gralla, timbal, trompeta, sach de gemechs, etc. [...]”

1919. En un article de Josep Guardiet publicat el 28 juny d'aquell any a La Veu de Catalunya, dedicat a l’ermita de Sant Muç de Rubí, esmenta com el sac de gemecs acompanyava les colles de xatos que hi feien l’aplec: “[...] Parlant de Sant Mus no pot deixar de recordar-se la colla o colles de «Xatos» que cada any, a Barcelona, eren organitzades, i als quals segurament deu el Santuari bona pila de sa importància d’ara. Llàstima que siguin desaparegudes aquestes colles, com tants altres costums típics de la Barcelona d’abans. Aquestes colles començaren a uns setanta anys, i en substituiren d’altres que venien a Sant Mus al sò del sac dels gemecs. [...]”

1919. En un article de Rossend Serra i Pagès dedicat a glossar la figura del músic i folklorista Melcior Rodríguez d’Alcàntara, publicat a la revista Catalana el 3 d’agost d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs com a instrument popular en desaparició: “Hem de donar compte d’un’altra sensible pèrdua pel tradicionisme català: la d’En Melcior Rodríguez d’Alcàntara. La prempsa s’ha ocupat d’ell com a compositor, com a professor y com a crítich; però mólta gent no sabía qu’era un folklorista entès, com era un concertista de piano notable y un organista dels millors entre’ls nostres. [...] Algunes de les nostres excursions, havien tingut per objecte veure si podiem sorpendre les tocates de floviol dels pastors, que malgrat y ser un instruments que va perdentse com el sach-de-gemechs, encara’s sent de tant en tant. A n’En Rodríguez li semblava que’ls refilets de floviol eren la nostra música camperola per excelencia y hi trobava una harmonía completa ab l’oreig qu’atravessava’l brancatge, el cant dels aucells y l’espinguet dels vaylets que’s cridaven. [...]”

1919. En un escrit publicat a la secció “De les terres catalanes” del diari La Veu de Catalunya de 28 d’agost d'aquell any es fa constar resumidament el programa de la festa major de Manresa. S’hi esmenta la passada de gegants i nans acompanyats d’una mitja cobla: “Els dies 29, 30, 31 d’agost i 1 de setembre se celebrarà la festa major. Els programes de mà són acuradament impresos en llengua catalana. [...] Dia 29. Cavalcada del cavaller de la ciutat anunciant la festa, tronada, bomba japonesa, passada de gegants, nans al sol del fluviol, tamborí i cornamusa, almoina als pobres, vespres solemnials i concert per la banda. [...]”

1920. En un article sense signar publicat a la Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll el 18 de juliol d'aquell any s’explica com es van sufragar uns cinquanta anys abans les despeses per a la construcció de l’orgue de l’església de Sant Eudald de Ripoll mitjançant una sèrie de rifes al carrer en què va participar un sacaire: “A l’any 1865 els obrers de l’iglesia de Sant Eudalt resolgueren fer un orgue nou perque el vell estava completament inservible. A fi de recollir els cabals necessaris varen realitzar una sèrie de rifes, en nombre de 28, des de dit any 1865 a 1872. Solia haver-hi dos sòrts en cada una, a vegades tres, costant el bitllet ordinariament dos quartos. La primera sòrt consistía en una escaparata, o be un quadre bo, un xai, cabrit, porc i fins una vedella; les altres sòrts, en un cobert de plata, un mocador de seda, un parell de pollastres, etc. Els administradors eren l’Eudalt Rota i En Joan Deop, ajudant-los a fer el passant per la vila per a mostrar els objectes que havien de rifar-se, En Miquel Camprubi i En Joan Torrents, més coneguts per En Paixai i En Col·legi. Alguns musics de secà com En Pere Terrissé, L’Avi i En Ricardo dels Pintors, els acompanyaven tocant el violi, el fluviol o la cornamusa. Tota aquesta comitiva, inclús el bestiar, en cada rifa anaven un dia a Campdevànol a vendre bitllets. [...]”

1920. En un article sense signar titulat “Un regidor testarut” i publicat a El Gall de Ripoll el 31 de juliol d’aquell any es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “El senyor Auguet, aquell concejal qu’es mes agafallós que‘l vesc, que xerra mes que un notari i es capás fins de trobar pels als ous i qu’está de «El Gall» mes tip que un gall de pastes, va anar a la sessió del dimars passat mes trempat qu’un jinjol, mes alegre que unes Pasqües. [...] Son parlament, mes que altre cosa, va semblar un sac de gemecs produits per les ferides de «El Gall». [...]”

1921. Eusebi Corominas, en un relat en què recorda la seva infantesa (mitjan s. XIX), publicat a la revista Catalana el 31 de maig d’aquell any, esmenta la presència d’una cobla de tres quartans als balls de plaça de Casavells: “[...] Un nebot ja grandet de la Rita’ns conduhía cap a la plaça, l’era del poble, ahont hi feyen les ballades. En aquells dies no hi havien les cobles que avuy se fan escoltar per los entesos sardanistes. La cobla que feya ballar als pagesos de Casabells la composaven tres musichs; un tocava’l fluviol y’l tamborino, l’altre la tiple y’l tercer la cornamusa, que tothom ne deya’l sach dels gemechs. Aquesta cobla era coneguda per lo nom de cobla del Sórt. Era’l que tocava’l fluviol y era mólt dur d’orella. Sabía un xich de solfa, cosa que ignoraven los dos restants, que tocaven d’esma cants de la terra y ayres pastorils. Los sardanistes saltaven qu’era un contento, acabant casi sempre les ballades ab les empentes de la Bulangera, cantada per tot lo concurs. [...]”

1921. Salvador Raurich, en uns articles dedicats a analitzar diversos manuscrits originals d’en Pep Ventura, publicats al diari Las Noticias l'estiu d'aquell any, esmenta la cornamusa quan es refereix a la partitura del contrapàs cerdà que formava part del repertori de la seva cobla: “La partitura del Contrapàs sardà que tocava la cobla d’En Pep Ventura a mitjans del segle XIXè mostra que sa contextura harmònica, procedeix del temps en què les melodies arcaiques monocromàtiques de cornamusa, constituïen el seu nexe. Monotonia tonal en les melodies, oscil·lant entre la tònica i la dominant, generalment unitonals, mostrant la pobresa de l’armadura harmònica que les sostenia, acords perfectes llargament sostinguts, damunt pedals quasi invariables. En Pep, en traslladar a la cobla els cants tradicionals del Contrapàs, els harmonitzà i instrumentà, seguint l’idea preconcebuda d’estil de cornamusa, però malgrat sigui així, resta la color inestimable de l’esperit popular, de ses melodies sempre interessants, sempre inspirades, perquè porten el segell de l’anònim, però etern, en una paraula, l’esperit musical dels segles.” “Retornant al Contrapàs sardà compost per En Pep, cal observar que demés de la varietat que presenta tot ell, s’hi troba una major llibertat melòdica, sense però mancar-li el segell d’origen, ço és l’aire de cornamusa, encara que aquesta llibertat melòdica i tonal sembla indicar sa emancipació envers l’esfera purament instrumental, car com he dit, aquesta antiga dansa té ses arrels posades en els misteris religiosos cantats i ballats pel poble en massa, si bé son origen data segurament de més llunyana època.”

1921. A la secció sense signar “De la región” del diari La Publicidad de 21 de setembre d’aquell any s'esmenta la presència de la cornamusa a les festes d’estiu d’Arenys de Mar: “[...] El domingo se celebró un gran festival popular: por la tarde, en la Riera, se elevaron profusión de globos, fuegos japoneses, corridas de sacos y toda suerte de «cucanyas», amenizadas con una típica «cornamusa», resultando una gran tarde para los niños y también los mayores, que en extraordinaria concurrencia llenaban toda la Riera. [...]”

1922. En un article titulat “La música religiosa”, publicat a la revista Catalunya Social el 13 de maig d'aquell any, Joaquim Civera i Sormaní empra el sac de gemecs en una comparació no gens favorable envers l’instrument: “[...] L’orgue és l’instrument que es toca mes malament, perquè els que el toquen ho fan moltes vegades sense preparació. Els mals organistes converteixen l’orgue amb un sac de gemecs i amb una barreja esgarrifosa d’estranyes sonoritats. [...]”

1922. En un article humorístic amb el títol “El negre del jazz-band”, publicat a la revista Papitu el 28 de juny d’aquell any, s’esmenta de manera sorneguera el sac de gemecs com a instrument musical: “Era un negre tot d’una peça. Un negre alt, forçut, sapat. Tenia uns llavis que podien besar a tres boques juntes i encara li quedava lloc pel cigarret. Tenia uns cabells curts i riçats com si fossin encenalls, encenalls negres enganxats a la clepsa amb aiguacuit. Era un negre lliure, creia ell, un negre d’idees avençades, tan avençades, que es perdien ell i les idees. I és que l’infeliç no sabia que abans el signe de l’esclavatge dels negres era una cadena. Avui és una botonadura de llautó o una col·lecció d’instruments estranys tan difícils de manejar com un encenedor, poso per cas. El seu, de signe d’esclavatge, era aquest dels instruments. Tocava en el jazz-band d’un cabaret de moda. [...] Però quan s’enfadava o estava nerviós, o tenia mal de queixal –que els negres també en tenen–, ai, fillets meus!, el cabaret semblava un taller de ferreteria en dia de molta feina. S’agafava a la música i tocava com un desesperat, com un dimoni, com un boig. Tocava, alhora, un bombo, un redoblant, uns platerets, unes campanes, uns picarols, un xilophon, un clagkson i una botzina d’automòbil, uns ossets, un xiulet i un sac de gemecs. [...]”

1922. Lluís Camós i Cabruja, en un escrit sobre un intent de restauració del contrapàs a l’Empordà, publicat a La Veu de Catalunya el 18 d’agost d’aquell any, esmenta el sac de gemecs: “[...] Això no resa, naturalment, amb altres contrapassos llargs rondallers, musicalment amanerats, que constitueixen el caire trivial del gènere –perquè de contrapassos llargs, com de tot, n’hi ha de diverses menes–, diferenciament que potser aconsellaria establir dos estils bàsics: primer, els més corrents a l’alta muntanya interior de Catalunya, l’estructura melòdica dels quals té la monotonia persistent de la cornamusa amb escasses variants melòdiques; segon, els que s’escauen a les regions costeres, on la melodia és més lliure, variada, lírica i dinàmica, filosofada, per dir-ho així, amb la lletra i té àdhuc grans concomitàncies amb el sentiment de la melodia i fins de les formes litúrgiques. [...]”

1922. Martí Mas Gené, en un article dedicat a parlar de la festa major de Sant Gallard, publicat al periòdic Sagarra Nacionalista el 10 de setembre d’aquell any, recorda el trio de músics de la Llacuna que hi anava a posar música per a les ballades, compost d’un clarinet, un violí i un trombó. En parlar d’ells i de com tocaven esmenta el sac de gemecs: “[...] Jo crec que molts cops quan tenien l’arrencada, no sabien com acabar. Sempre m’he cregut que quan no’ls hi quedava mès vent per treure, aquell home del clarinet feia aquella nota llarga, llarga, com sac de gemecs que deixa les claus obertes per buidar el vent del sac mès depressa. I trobo qu’estava ben buscat aquest acabament perquè aixís als altres dos tocaires no’ls venia d’unes notes menys o mès i tot era acabar d’un modo o altre. [...]”

1922. Aureli Capmany, en un escrit sobre el Nadal titulat “El Nadal segons el poble”, esmenta la presència del sac de gemecs dins l’església com a costum habitual als pobles de muntanya: “[...] Reunits els fidels a l’església guarnida i enllumenada tota de festa, començava la missa i la Pastora amb sa filosa i la blanca caputxeta es dirigia a la porta on el majoral dels pastors de l’encontrada li feia entrega d’un present que a posta portava dins del sarró, la pastora tot filant pujaba el presbiteri dipositant-lo damunt de una taula allí preparada, repetint l’operació amb els altres pastors que restaven aturats al peu de la porta. En acabar-se l’Evangeli una veu deia cantant: –Les dotze!, i tot seguit el fluviol i cornamusa responia amb una tocada, mentre altre veu deia: –Jesus és nat! –Nat?, contestava un altre, replicant el primer: –Nat! nat! sí! [...]”

1923. A la secció “Teatres i music-halls” de la revista Papitu de 7 de març d'aquell any s'esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Fins avui, tots els teatres havien cultivat gairebé exclussivament el gènere dramàtic, i pot dir-se que des de Nadal no havíem sentit cap gall, doncs els fabricants d’aquest article restaven sense medis de producció. Tot lo més, anaven a fer «bolos» a Santa Perpètua o a Papiol, i era, per tant, molt difícil que els poguéssim sentir des del Pla de l’Os. Però, fillets meus: a un empresari se li acut contractar una companyia d’aqueixes que semblen un sac de gemecs, i ja em teniu a tots els altres basquejant-se per trobar unes quantes caderneres i algun canari per a guarnir gàbies de gènere líric. [...]”

1923. El 10 de març d’aquell any, dins la secció “Batallades de tot arreu” de la revista La Campana de Gràcia, s’empra el nom “El sac dels gemecs” com a subtítol per a un article que il·lustra com els obrers sempre reben els cops dels poderosos.

1923. Al diari La Veu de Catalunya, en un article sobre les collites d'aquell any a la zona de Vic, publicat el 25 d’agost, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] No es queixen els pagesos i aquest sol fet demostra la bona collita obtinguda. El pagès, en parlant del seu art, és un sac de gemecs. Sempre troba un motiu per a queixar-se: per ell la collita cada any adoleix d’un defecte o altre. [...]”

1923. En un article humorístic publicat a la revista Papitu el 5 de setembre d’aquell any, dedicat a enumerar les coses que es poden ser en català i en castellà no, s’esmenta el sac de gemecs: “Un tarumba, un tanoca, un set-ciències, un del morro fort, un tap de bassa, un esquitx d’home, un suat, un pelacanyes, un cap-verd, un capcigrany, un esguerra-cries, un barret de rialles, un espatutxí, un gat dels frares, un llonza, un talòs, un sòmines, un ronsa, un plaga, un bacallaner, un peix que es porta l’oli, un torrat, un trasto, un barret, un badoc, un taril·larot, un bútxara, un pallús, un camàndules, un gamarús, un ganàpia, un taül, un nyèbit, un murri de set soles, un poca-solta, un gat vell, un panxa-contenta, un nyau-nyau, un morros de figa, un morros de d’allòs, un gat moix, un barrut, un caga-dubtes, un ceba, un cap-gros, un caragirat, un mec, un sac de gemecs, un pot d’apotecari, un delicat d’en Tendre, del morro fort, de la crosta de baix, de la mànega ample, un pavero, un carallot, un baliga-balaga, un pastanaga, un tocat del bolet, un mitja-cerilla, un mussol, un tocat de l’ala, un fill d’en Sense, un cames-de-catre, un tabalot, un gànguil, un nyicris, un estaquirot, una fava, una pengim-penjam, un llepafils, i mil coses més. Desafiem a en Giralt, que tant domina la llengua d’en Romanones, a què ens trobi les paraules equivalents.”

1923. Al diari La Publicitat, en un article d’anàlisi de la situació política publicat el 25 d’octubre d'aquell any, s’esmenta també l’instrument en sentit figurat: “[...] Hem de dir, amb tota franquesa, que nosaltres no sentim la pressa ni tampoc la decepció que manifesten els regionalistes. Com que no hem caigut abans en cap engany, no ens colpeix ara el desengany. A despit de no vantar-nos massa d’ésser realistes, creiem haver tingut, en aquesta qüestió i algunes altres, una clara i catalanesca visió de la realitat espanyola. I per això no ens cal escriure comentaris fent sonar el sac de gemecs.”

1924. En un article en què es parla de la tradició musical de la comarca, publicat a El Baix Penadés el 26 de gener d’aquell any, es parla de la manxa borrega o sac de gemecs: “[...] I tot es aixís; la mateixa sardana, la dança que s'es anat fent símbol de Catalunya, no la coneixerien els vells del mateix Empordá, on fou servada des de la més remota antigor. Tocada avants per flaviol i tarnborí junt amb la manxa-borrega, o sac-de-gemécs, anà transformant-se amb l'adhessió d'altres instruments d'inxa; mes tard en Pep Ventura l'elevà a la categoría de cobla adherint'hi instruments de metall, que es com ha arribat a nostres dies. Peró mancava allunyar-la encara més de la tradició, i el mestre Carreta, d'acord amb el nostre gran Casals, l'ha glorificada instrumentant-la apropósit per a les selectes orquestes de concert. A les eres i a les places empordaneses no sols no hi cabrien ara els sardanistes, tampoc hi cabria l'orquesta que les executa en plena nit i amb llum elèctrica [...]”

1924. En un article dedicat a parlar de les caramelles, publicat al Diario de Gerona el 19 d’abril d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs com un dels típics acompanyants musicals d’aquest acte popular: “[...] Antiguament i no de molts anys, i encara avui ho fan moltes families cristianes, les set setmanes de Quaresma eren set setmanes de recolliment, de penitència, de dejuni, de abstenció de festes i plaers. La festa de Pascua era esperada amb deliri, per divertir-se honestament i treure el ventre de pena. No hi havia vila ni poblet que quan les campanes tocaven Aleleia!, no sortia la colla d’escopetaires a fer salves amb pólvora sola, a «galajà» com dieuen, o sia a exterioritzar la «gala». Llogaven un violí, un «sac de gemecs», o un flaviol i ballaven el ball dels bastons, dels camals o cascabells i cantant, tan desafinats com vulgueu, unes cobles que semblaven uns goigs, i que cada any eren iguals o molts semblants, anaven seguint totes les masies de l’encontrada [...]”

1924. En una ressenya sobre la festa major de Lleida d’aquell any, publicada a El Diluvio el 14 de maig, es diu que l’acompanyament musical habitual dels gegants de la ciutat anys enrere era el sac de gemecs: “Por fin han quedado inauguradas estas fiestas celebérrimas, que han metido anticipadamente más bulla que ningunas otras de nuestro recuerdo. El célebre «pregó» ha resultado, como siempre y aún más, de lo más típico y popular. La novedad de los vestidos que estrenaban nuestros gigantes ha lanzado a la calle a la gente. [...] Otra novedad inesperada nos ha sorprendido y es el típico sonido de la gaita que de tantos años añorábamos los amantes de la tradición. También los de ideas más o menos peligrosas para los egoístas tenemos nuestros pujos tradicionalistas, ¡quién no los tiene!. Una especie de pequeña y linda gaitita gallega, tañida por un paisano de Rosalía de Castro, según se nos ha manifestado, acompañado por una caja del regimiento, que habrá cedido para ello la autoridad militar, aquí siempre galante con el Ayuntamiento, ha recordado los ya lejanos tiempos de la generación pasada en que nuestros gigantes salían a la calle al sonido de aquel célebre «sac de gemecs» que melodiaba la vieja cantata al buen tum-tum del profundo tambor. ¿Por qué no reproducirlo ahora en que por unas pesetas más o menos no le va ni le viene, después del derroche de riqueza con que se han vestido nuestros simpáticos gigantes? Pero no vemos ninguna necesidad de remedar instrumentos de otras regiones, después de agradecer que por esta vez nos hayan sacado del atolladero, sino desenterrar los nuestros propios. El «sac de gemecs» nos parece muy apropiado a dicho objeto por el descanso que permite al artista y por su tipicidad. [...]”

1924. En un article signat per Martí Martell publicat a La Veu de Catalunya el 18 de juny d’aquell any, sota el títol “La vigília del Corpus a Barcelona”, es parla de la presència històrica habitual del sac de gemecs a principis del s. XIX per acompanyar els diversos gegants de la ciutat de Barcelona: “La festa del Corpus era, antigament, una de les festes més lluïdes i, a la vegada, més típicament barcelonines entre les que es celebraven durant l’any. A manera d’informació retrospectiva i curiosa, anem a recollir ací, donant actualitat a coses d’altres temps, diverses notes que ens ensenyaran com se celebraven a Barcelona les festes del Corpus en la primera meitat del segle dinou. [...] Comencem a descriure les antigues festes del Corpus barceloní per la vigília de tant gran diada, car en la vigília ja s’inauguraven els costums particulars de l’època, amb la sortida dels gegants i la «tarasca», el «lleó» i l’«àliga», i de tots els ninots i figurasses de la municipalitat, si bé és cert que allà per l’any 1850 moltes de les dites figures simbòliques havien ja desaparegut, quedant, sobre totes, els gegants. [...] La pavana que ballaven el gegant i la geganta amb tota la llur gravetat, al sò d’una caramella desafinada i del soroll confòs d’un tabalet, resultava una cosa verament divertida. Aquesta orquestra era digna parella del «sac-de-gemecs» que solia acompanyar els gegants de les parròquies que els tenien, com la de Santa Maria del Mar, la del Pi i altres. [...]”

1924. En un article titulat “Vetllada al Parc de Montjuich”, sobre una jornada artisticoregional celebrada a Barcelona, publicat a La Veu de Catalunya el 23 de juny d’aquell any, s’esmenta la presència d’una mitja cobla mallorquina: “A l’ampla Avinguda i plaça de les Quatre Columnes es celebrà dissabte a l anit la Revetlla Artístico-regional, com altra de les festes de maig-juny. [...] En una estrada hi han ballat algunes dansarines de teatre, mentre a les escales dels costats evolucionaven nombroses figurants. A la casa andalusa s’hi ballaren danses d’aquella terra. A la casa mallorquina hi havia els músics: un sac-dels-gemecs i un tamborí i flabiol que tocaven amb gran perfecció aires típics, i dues parelles abillades ells amb calces amb tufes, gec i barret ample, i elles amb el «rebosillo» de roba virolada o de punt i gran cuot, ballaven «boleros» i jotes de Mallorca, essent molt aplaudits. [...]”

1924. En un article humorístic de Manuel Amat Rosés, de caire futbolístic, publicat a la revista Xut! el 24 de juliol d’aquell any, s’esmenten la gralla i el sac de gemecs: “[...] Un matí clar, en què els ocells refilen, les granotes i els gripaus canten, les aigües remoregen i els raïms es maduren, vaig arribar amb tota solemnitat a Vilagreix. Una comissió de serenos m’esperava a l’entrada del poble, acompanyats d’una gralla i una manxa borrega. [...]”

1925. A la secció sense signar "De les terres catalanes" del diari La Veu de Catalunya, del 27 de febrer d'aquell any, s'evoca el paper que havia tingut el sac de gemecs a Torelló fins a uns anys enrere en la interpretació del contrapàs: "Les festes de Carnestoltes, les quals, amb llurs notes tradicionals i típiques, emplenaven els nostres carrers i places d'animació i alegria, han evolucionat de tal faisó que avui es pot dir que no en resta res. D'aquell contrapàs que anys enrera uns quants tranquils saltaven al so del sac de gemecs i de la tarota i el tamborí, davant la gatzara innocent de xics i grans, ja ningú se'n recorda."

1925. En un article titulat “El sac de gemecs”, publicat a L’Esquella de la Torratxa el 17 d’abril d'aquell any, s’utilitza l’instrument com a imatge metafòrica: “Hem passat la tradicional, pagana i falaguera Pasqua. Tradicional perquè des del passat remot que es celebrava, festa hebraica, jeovita i més tard cristiana. Pagana perquè la Pasqua d’avui respira un paganisme obert, sobretot a la nostra urb: cantades, xerinola, forades, etc., i per tot això falaguera. Hem vist la Pasqua com sempre exteriorment. Però en el nostre interior no hi han sonat les gralles ni les timbales, ni les musiques orquestrades ni l’òrgic jazz-band. En el nostre interior hi ressonava un «sac de gemecs» com una lamentació jeramíaca. Un «sac de gemecs» és una cosa molt sèria. Un «sac de gemecs» –la cornamusa que se’n diu– té un plorar representatiu de totes les calamitats que passen per l’ànima d’un poble humil, generós, treballador i preocupat culturalment. A voltes hi sentiu com un cruixir de terres que s’esquerden de tanta secada, a voltes els suspirs de l’aviram assotada per les malures i el belar dels remats esquellejants que no troben pastura en les terres de paupertat misèrrima. El «sac de gemecs» us posa una tristesa en l’ànima, plena dels ressons de la ventada furiosa i de les tempestes amenaçadores. Quan un poble passa una calamitat, o pateix persecució per part dels elements diversos i funestos que es congrien, és una sort tenir un «sac de gemecs», perquè en ell hi ha totes les veus de la terra conglomerades i els esgarips torturadors en rebel·lió. L’esperit que a voltes apar que dorm sota les penyes pirinenques, colgat de neus i de fredor, entra en el «sac de gemecs» i diu per tot les seves dolències, les inquietuds i els sofriments que el punyen. Durant la gresca tradicional de Pasqua hem sentit un «sac de gemecs» i ens ha plagut més que totes les caramelles insulses de les colles del vi i de l’arròs, i dels que canten amb veu de be pensant en el que es cruspiran a la forada que els espera. Perquè aquell «sac de gemecs» ens parlava de l’esperit i d’angoixes ideològiques més dignes que totes les cançons d’última hora, musicades a cops de bombo i platerets. Al mirar-nos les colles de caramellaires ens han fet tanta llàstima com els compares del carnaval; gent que es diverteix i que no pensa mai en la transcendència del moment que passa. Però el «sac de gemecs» era com un símbol exacte de tots els moments turturants, era una expressió fidel d’un sentiment intern que sortia fet ploralla. Si la nostra terra té una boca i una gargamella per plorar i un seny i un cor i una consciència, tot això era el «sac de gemecs» que hem sentit en la darrera Pasqua.”

1925. En un article titulat “El prestigi de la parròquia”, publicat a Catalunya Social el 30 de maig d'aquell any, Joaquim Civera i Sormaní torna a comparar l’orgue i el sac de gemecs: “[...] Àdhuc els actes més petits i més insignificants haurien de fer-se amb la màxima dignitat. Fa pena sentir cantar en determinades esglésies i fa més pena encara sentir tocar l’orgue. Aquest instrument meravellós es desconeix completament. Es toca l’orgue amb una inconsciència inconcebible. Certs organistes converteixen aquest instrument, que sap omplir la nostra ànima d’una dolçor inefable, en un sac de gemecs. [...]”

1925. En un article d’Ermengol Parés titulat “La quietud del cementiri”, publicat a La Campana de Gràcia el 31 d’octubre d’aquell any, s’esmenta la cornamusa en un sentit no del tot clar: “[...] Tot allò és silenci etern, calma macabra que simbolitza el final d’una comèdia, alegre unes voltes, d’un drama trist o bé un sainet agredolç, segons hagi estat la vida dels que l’han acabada. Si algun ocell se li acut cantar dalt d’un xiprer, o bé sobre la cornamussa d’un nínxol, trenca el silenci aquell per a barrejar-hi llurs notes, fredes com gebre, grises com un matí d’hivern, ple de núvols, i tristes com els cants llatins del clero davant el cadàver. [...]”

1925. En un article titulat “El nostre perfeccionament”, publicat a Catalunya Social el 5 de desembre d'aquell any, Joaquim Civera i Sormaní insisteix a emprar el sac de gemecs en una comparació no gaire favorable envers l’instrument: “[...] Ho havem dit d'aquestes planes estant i ho tornem a repetir: Dissortadament, en la majoria de les nostres parròquies predomina un gust deplorable. L'orgue, aquest instrument meravellós que té accents d'alegria i de dolor, en les mans de certs organistes es converteix en un sac de gemecs. [...]”

1926. Francesc de Paula Bové, al seu llibre El Penedès. Folk-lore dels balls, danses i comparses populars, evoca com era la festa major de Vilafranca: "Jo no podria explicar per molt que m'hi empenyés el que passava tan bon punt el Sant, eixint de la Plaça de Santa Maria, apareixia rodejat de llum a la Plaça de l'Església. Imagineu-vos aquell conjunt constituït per milers de persones mogudes per idèntics sentiments. Imagineu-vos la desapacible i harmònica confussió als sons de les gralles, de les borregues i els flabiols, els violins, els clarinets, els tabals i la música que anava a la processó. Imagineu-vos l'estrèpit i terrabastall produït per dotzenes de coets i carretilles i sortidors que es calaven i esclataven alhora, barregeu a tots els sorolls referits l'incessant repicar de les campanes, l'alegre tritllejar del rotllo i les robustes harmonies de l'orgue que sonaven a l'interior del temple, i afegiu a tot això milers de vers crits entusiastes, de visca Sant Fèlix, que amb fe ardentíssima, brollaven de tots els pits, en tant que els de la «Moixiganga», saludaven amb les atxes i tiraven a l'aire sos barrets durant l'espai que els portants de la Imatge empraven en pujar els amples graons de l'escala de l'església, i sols tindreu una idea insignificant del que és aquell quadre incomparable que m'és impossible recordar sense que les llàgrimes neguin mos ulls."

1926. Josep Maria de Segarra, en l’article “Josep Sebastià Pons”, publicat el 7 de febrer d’aquell any a La Publicitat, esmenta el sac de gemecs en sentit literari: “[...] Josep Sebastià Pons fou dels primers cridats de l’any 14, i no cal dir que és un inflamat patriota francès. Ell m’ha contat coses al·lucinants, moments d’una intensitat dramàtica que no es pot descriure; hem parlat del nostre problema filològic al Rosselló, de l’esperit català a l’altra banda del Pirineu; Josep Sebastià Pons coneix com ningú totes aquestes coses. I és sorprenent el cas d’aquest poeta, ell que ha viscut els moments més agres i més densos de la vida actual, que té un esperit complexe encarat amb totes les complicacions modernes, i que per altra banda no és gaire optimista en la qüestió de la nostra llengua i el sentiment dels rossellonesos, no es mou ni deixa per un moment la seva posició absolutament catalana, ni sap tocar altra llei d’instrument que aquella cornamusa pirenenca, on es fonen totes les gràcies del paisatge i de la vida humil, en una melodia catalaníssima. [...]"

1926. Ventura Massip, en l’article “Costums típiques que es perden”, publicat el 6 de maig d’aquell any al Diari de Granollers, esmenta la presència d’un sac de gemecs a l’aplec de Sant Valerià, a Lliçà d’Amunt: “[...] Enyorem aquells temps que un hom es passejava per l’aplec i tot de famílies en germanívola cordialitat fruïen del dia, i si un hom passava aprop d’ells, el convidaven amb un troç de butifarra catalana i li oferien la botella per fer-ni un del recó; trobem en manca aquells típics balls de bastons on tanta de gent es reunia a l’era, sortint d’ofici per veure’ls ballar, enguany no hem vist aquell vellet d’adés amb el seu sac de gemecs que vos contava mil llegendes i aquelles ruixades de jovent endiumenjat amb la típica blusa vallesana, amb aquelles faixes virolades, on són? [...]”

1926. En un article de crítica literària dedicat a parlar de Chesterton, publicat a La Veu de Catalunya el 12 de maig d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat “[...] Chesterton és, amb Claudel, després d’haver mort Léon Bloy, les dues veus seglars més fortes per atreure les oïdes d’aquells a qui encara distreu el sac-de-gemecs dels trobadors. Chesterton, com un petit escolà entremaliat, llança com una bomba, en mig del temple on els fidels fan la becaina, l’enorme pilotot multicolor de les seves paradoxes; Paul Claudel seria com un xantre que en res no vulgui imitar les contralts d’òpera. [...]”

1926. En un text sobre boxejadors publicat a la secció “D’ací i d’allà” de la revista Catalunya Social de 22 de maig d'aquell any, s’empra l’instrument en sentit figurat: “[...] Val a dir, però, que aquests fenòmens que tenen sacsons als braços i que s’inflen i es desinflen com un sac de gemecs, pateixen molt per a conservar la força i l’agilitat. [...]”

1926. En un article dedicat al Nadal publicat al periòdic quinzenal Poble Nou el 19 de desembre d’aquell any, s’esmenta la cornamusa: “[...] La nit era una campana tremolosa que vibrava del goig que vessava arreu pel naixement del diví Infant. Els pastors tancaven les cledes i anaven pels camins gelebrits a adorar Jesús, nat en una vella establia de Betlhem. Feien sonar la gralla i la cornamussa i era llur cor qui cantava. Tres reis d’Orient hi anaven mig perduts. Tothom volia dur una ofrena a Jesús. Tota cosa tenia el bell pretext de celebrar el Nadal. [...]”

1927. En un article sobre l’actualitat esportiva de les comarques gironines publicat a la revista Xut! l’1 de març d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “Als ganxons el tret els ha sortit per la culata! Refiats que en Linares els donaria el segon lloc en el campionat de la «província», votaren contra el «Girona» per handicapar-li el primer equip, i guaiteu-los com han quedat, pobrets! Semblen un sac de gemecs!”

1927. En la ressenya de la inauguració del rellotge del Palau de la Generalitat publicada el 7 de maig d’aquell any a la revista En Patufet, s’esmenta que va sonar una tonada típica de sac i flabiol: “El dia de Sant Jordi va ésser estrenat el rellotge que la Diputació ha fet instal·lar en el cimbori del Palau de la Generalitat, edifici que ocupa la dita Corporació. L’esmentat rellotge ofereix la particularitat d’assenyalar els diversos tocs d’oració del dia, com d’altres ben coneguts que es mostren en concepte de curiositat en algunes capitals d’Europa. El mestre Lambert ha estat l’encarregat d’escollir les melodies escaientes per als diferents tocs d’oració a assenyalar per la campaneria de l’esmentat rellotge, les quals ha tingut el bon encert d’anar a cercar en el folk-lore, sots el criteri de lligar la seva valor en aquest concepte amb el simbolisme representatiu que s’esqueia. Per al seny de l’oració matinal han estat adoptades unes notes dels «Goigs de la Mare de Déu de Núria», ben populars a Catalunya, com per assenyalar la del migdia ha estat elegida la melodia de la «Ballada dels goigs a Nostra Senyora de Montserrat», del segle XV, extrets del «Llibre Vermell» que es conserva en l’Arxiu del Monestir montserratí. La dita «ballada» és una tonada de cornamusa i flabiol, segons es diu en l’esmentat manuscrit, destinada a ésser dansada en ball rodó i cantada pels devots en romiatge a la Santa Muntanya. [...]”

1928. En una crònica sobre la festa de carnaval organitzada per la penya La Faràndola de Mataró, publicada a la revista Xut! el 28 de febrer d'aquell any, s’esmenta la presència d’un sac de gemecs: “En els luxosos cambrots que a la bodega de la barca «La Faràndola» té instal·lats la penya d’aquest nom, composta per esportsmen que llueixen condecoracions guanyades a tots els concursos d’anar a dormir quan el sol surt, tingué lloc l’últim dia de Carnaval un lluït ball de disfresses que palesà novament la cura que en tot té aquesta formidable penya que honora a la mateixa empresa. Eren les deu de la nit. El sol feia bastantes hores que s’havia post, i, per tant, raó natural és que fos fosc. Els gats empaitaven les gates i els seus marrameus recordaven els gloriosos navegants de «La Faràndola» les envestides de les furioses ones a la proa del seu vaixell quan en tempestuoses mars navegaven en recerca de congres, sardines i saitons. La nit, però, era quieta, i això feu que a les onze ja no capigués una persona més dins de tan superba nau. Al compàs d’un sac de gemecs començà la festa; però en vista que amb l’aldarull que es movia no es sentia només que els gemecs dels gats quan s’esgarrapaven, s’acordà engegar el motor. Així es feu i entre gemecs del sac, dels gats i del motor s’improvisà una festa que fou agradosa de debò. [...]”

1928. En un article anònim titulat “Els campions de la civilització”, publicat a la revista Catalunya Social el 10 de març d'aquell any, es torna a utilitzar el sac de gemecs en sentit figurat per parlar de boxejadors: “[...] Godfrey, el boxador negre, diuen que és alt i gros com un gegant. És un d’aquells homes que serveixen per a fer por als infants. Quan respira el pit se li infla com un sac de gemecs i té un tou de carn als braços que fa basarda. [...]”

1928. Lluís Ramírez Carulla, en un article dedicat a parlar de la manca de llums a la ciutat de Barcelona publicat a La Campana de Gràcia el 19 de maig d'aquell any, esmenta una frase feta relacionada amb el sac de gemecs: “[...] Hi ha que rendir-se a l’evidència, senyors queixosos. El nostre país és catòlic, no protestant, i, per tant, no val a repetir, a tall de ceba o fent el sac de gemecs, que ací el que hi manca és llum, encara que no hi hagin taquígrafs, com més a més va demanar un dia humorístic el difunt Antoni Maura. [...]”

1928. En una ressenya de l’abat Josep Salvat sobre llibres en occità apareguts al llarg de l’any 1927, publicada a La Paraula Cristiana l’octubre d’aquell any, s’esmenta la cornamusa alverniana: “[...] De l’Alvèrnia, dos volums de versos, molt ben presentats, em són arribats. Mossèn Mathieu ha titulat el d’ell Fusados de repieugo, és a dir «Fusades de cànem». Mossèn Mathieu és un dels felibres principals de l’escola de Lo Cobreto, és a dir «La Cornamusa» a l’Alvèrnia. Publica en l’òrgan d’aquesta escola un diccionari llenguadocià-francès, destinat a prestar els més grans serveis, i a salvar de la mort molts de termes rars i expressius. [...]”

1929. En un text humorístic dedicat a enumerar epítets aplicats a persones, publicat a la revista Papitu el 2 de gener d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs: “Un gat dels frares. Un gat vell. Un pau. Un ceballot. Un mitja cerilla. Un camàndules. Un carallot. Un bonifaci. Un babau. Un ronsa. Un mec. Un toca-son. Un sabatasses. Un panxa contenta. Un escarransit. Un ranci. Un suat. Una bleda assolellada. Un sac de gemecs. Un caga-calces. Un sòmines. Un soca. Un toca-campanes. Un caragirat. Un cara de rap. Un curt de gambals. Un manefla. Un fardassa. Una gata moixa. Un esvalota pobles. Un baladrer. Un belluguet. Un argent viu. Un cul de mal asiento. Una mitja senyora. El morral de les dotze. Un murri de set soles. Un trumfo. Un caga-dubtes. Un cara gruixuda. Un espatotxí. Un cul de cafè. Un tasta olletes. I així, a dotzenes. Per a qualificar a la gent amb un sol mot, el català, com poden veure, es pinta sol.”

1929. En un text publicat a la secció “Espigolant” de la revista Catalunya Social de 12 de gener d’aquell any apareix el sac de gemecs en sentit figurat aplicat als tenors: “[...] Els tenors que cantant s’inflen i es desinflen com un sac de gemecs, seguiran entusiasmant els que creuen que Mozart era un músic que escrivia sarsueles...”

1929. En un text sobre correspondència (suposadament amb els lectors de la revista) publicat a la revista Papitu el 29 de febrer d’aquell any, un dels motius emprats és el sac de gemecs: “[...] Un de Lloret.– De cap de les maneres. Ens fem càrrec de les febleses humanes. Tot a dos rals.– El que ens envia, a deu cèntims ja està ben venut. I dubtem que trobi compradors. Sac de gemecs.– Al cove, per neula. [...]”

1929. Carles Soldevila, en l’article “Una treva curiosa”, publicat a La Publicitat el 9 de juliol d'aquell any, esmenta la cornamusa com a exemple de referent antic i de tipicitat: “[...] Tots els pobles que es desvetllen o que suposen que es desvetllen passen per un període d’antitipicisme. Enduts per la fal·lera d’incorporar-se al moviment de la civilització, cuiten a adquirir-ne els posats i les aparences. Per contra, rebutgen amb fàstic, les supervivències castisses. Val a dir que aquesta tendència poques vegades es presenta unànimement seguida. En general, dins un mateix país en crisi de reviscolament, descobriu un grup que es deleix per europeïtzar-se i un altre grup que s’aferra a la tradició més soma i pintoresca. I és curiós de notar que, en el fons, tots dos grups solen respondre a un mateix anhel de redempció col·lectiva. Tots dos, en el fons, creuen que llur conducta serveix els interessos de la pàtria. Hi ha els partidaris de la capa... per amor al país i per gelosia del seu prestigi. I hi ha els enemics de la capa i partidaris de l’abric a la moda més vulgarment europea, pel mateix amor al país i per la mateixa ànsia de salvaguardar els seus prestigis. I qui diu la capa pot dir la mantellina, o el porró o la cornamusa, o la pandereta, o la cursa de braus, o el ball de bastons.[...]”

1929. En Daniel Carbó, redactor de futbol de La Veu de Catalunya, esmenta el sac de gemecs en sentit figurat en la crònica del 4 de novembre d'aquell any del partit de futbol entre l’Europa i l’Espanyol: “[...] No és pas d’ara; de sempre, l’Europa, ha estat l’equip de les estrebades sensacionals. Quan hom el veu per terra i arrosegant l’ala; quan mig us revolta i mig us fa llàstima pel seu caminar indecís i abatut, ve que s’aixeca d’una revolada vigorosa i us deixa veient visions. Aquest, dieu, és aquell sac de gemecs que tothom plantutejava? No hi ha dubte; és aquell; però completament transfigurat, completament girat al revés. I si entreu en consideracions us rodarà el cap i no arribareu a treure’n l’aigua clara. Us quedarà, només, la impressió que, l’Europa, és la incògnita més fantàstica que ha registrat i registra el futbol català. [...]”

1930. En la secció “Fulles dominicals” del setmanari La Gralla del 4 de maig d’aquell any s’esmenta la cornamusa en sentit figurat: “Sincerament, ens morim de ganes de parlar d’un fenòmen que constatem principalment a Barcelona i que esdevé ja una cornamusa parella a l’abús dels xarlestons americans. [...]”

1930. En un article dedicat a tractar un acte musical folklòric previst de fer al Poble Espanyol de Barcelona, publicat al diari El Diluvio el 9 de maig d’aquell any, s’esmenta la volguda presència d’una mitja cobla: “En obsequio al importante grupo de personalidades extranjeras que se han inscrito en el viaje turístico musical por España, que, bajo los auspicios del Patronato Nacional de Turismo, visitarán en breve las más importantes y típicas ciudades españolas, se celebrará el domingo, día 11, por la tarde una interesante fiesta catalana en el Pueblo Español de la Exposición. El objeto de la fiesta es dar a conocer a nuestros visitantes bailes y danzas típicas de nuestras comarcas y para ello se representará con todo el carácter, color y propiedad una boda montañesa con los clásicos cortejos del novio y de la novia que después de recorrer las calles del citado Pueblo, se reunirán en la Plaza Mayor, donde presidirán las danzas y bailes que en ofrenda a los desposados, bailarán los mozos y mozas de las respectivas comitivas al son del tamborial y flabiol de Gralla y cornamusa, mientras repicarán las campanas y harán gala los mozos con disparos y morteros. Actualmente están haciéndose gestiones para que concurran a esta característica fiesta las más famosas collas de danzarines comarcanos.”

1930. En un article de Pere Vinyoles i Vivet dedicat a analitzar la figura de Josep Pla, publicat al Diari de Vich el 25 d’octubre d’aquell any, es parla del sac de gemecs en sentit figurat i realístic alhora: “[...] Pla, no ha entès el llibre de Jaume Bofill, i això ens confirma el que hem sospitat sempre del Pla polític. Que no té res de polític, ni quan fa històries polítiques. Això, de cap manera, no vol pas dir que no sentim una gran admiració per l'obra total d'en Josep Pla. Amb tot, doncs, en mi hi té un admirador sincer, perquè sempre he estat amant dels homes que tracten les coses agafant-les pel caire de la graciositat. Per això Pla m'agrada, perquè d'homes amb un sac de gemecs a l'espatlla, ens en sobren.”

1931. Sara Llorens, a El Cançoner de Pineda, quan parla dels balls de carnaval, explica que a Malgrat de Mar aquests balls eren acompanyats de sac de gemecs: “El sac dels gemecs, l’acompanyador antic dels ballets populars, si bé resta endreçat gairebé tot l’any, surt reviscolat per Carnaval i passeja pels carrers ses cantades. Quan el senten, els veïns dels carrers surten, i agafant-se les mans, en rotllo, com per sardana, barrejats homes, dones i infants, volten, volten, en el mateix sentit, rient, saltant, i cantant les corrandes i cançons que toca l’instrument.” A El Cançoner de Pineda transcriu dues d'aquestes cançons.

1931. Joaquim Renart explica al llibre L'Orfeó Català que he viscut com l’any 1931 en Tons i el Tupí van anar a tocar a l'Orfeó, dins dels actes que s'hi havie organitzat al voltant del sac de gemecs. La ressenya que en feu no els deixa gaire ben parats: “22 de novembre. Diada de santa Cecília. Nit. Conferència Joan Amades a l’Orfeó Català sobre la cornamusa a Catalunya. Molt bé. Tocat el gaiter gallec Camilo Álvarez Soto algunes muñeiras i l’«Alborada». Després el cornamusaire de Begues, Joan Pasqual i Pasqual, i darrer exemplar que es troba a Catalunya, acompanyat d’un altre Francesc Pasqual i Grau, que tocava el timbal i el flabiol, van tocar... Déu meu, quin atabalament! Allò era música atonal i futurista. La gent reia. El senyor Apeles Mestres estava indignat. Altra vegada tocades i altra vegada rebombori. El mestre Millet reia. A tothom va satisfer. Una vetllada per demés interessant.” D'aquella sonada a l'Orfeó es conserven també dos dibuixos d'en Tons i el Tupí fets pel mateix Renart mentre tocaven.

1931. Lluís Capdevila esmenta el sac de gemecs en sentit figurat en un article integrat en la secció “Glosari” de L’Esquella de la Torratxa de 30 de gener d'aquell any: “[...] Aquest és un home vell, menut, arrugat com una pansa. Aquest home es diu Leandre Soto i té noranta-tres anys. Però no és un vell acabat, no és un sac de gemecs amb cames: menja, beu, fuma, surt de nits, té comprensió, té lucidesa. [...]”

1931. En un article en forma de diàleg titulat “La lògica dels sectaris”, publicat a la revista Catalunya Social el 17 d’octubre d'aquell any, Joaquim Civera i Sormaní utilitza el sac de gemecs en sentit figurat: [els dos personatges que dialoguen discuteixen sobre la pertinència dels espectacles d’oci nocturn, l’un a favor i l’altre en contra] “[...] –Els homes com vostè que tenen tants prejudicis, no les comprendran mai aquestes coses. Per vostès la vida és un sac de gemecs. [...]”

1931. En una “Nota de Sant Sadurní”, publicada dins la secció “De les terres catalanes” de La Veu de Catalunya el 20 de novembre d'aquell any, s’explica l’existència de la Germanor de Pagesos de Sant Sadurní d’Anoia: “[...] [A la Germanor de Pagesos] també tenien una banda de música, composta d’una borrega (o sac de gemecs), un tabal i un tamborí. [...] Tots els pagesos de la vila es consideraven socis de la «Germanor» sense necessitat d’inscriure’s ni pagar estipendi de cap mena. La societat entrava en funcions quan un pagès de la vila es trobava en necessitat a causa d’alguna malaltia o una vídua estava sense recursos i amb els fills massa petits per al conreu de les terres. Llavors, els dos veïns de vinya, espontàniament, es cuidaven d’avisar el nunci [...] El diumenge, de bon matí, passaven els de la borrega i tambors, seguits dels que portaven la bandera, pels carrers de la vila i anaven recollint els «socis» voluntaris; molts dies s’arribaven a ajuntar més de dos cents homes. En arribar a la «Creu Trencada» o a un altre lloc estratègic de la vila, feien una mica de parada per esperar els més dormilegues. Dues hores més tard, la vinya del dissortat malalt o d’aquella vídua, estava sense un bri d’herba i esporgada, a punt de rebre les pluges benefactores. Mentre treballaven, els músics, que també tocaven per amor a l’art... i al proïsme sense recursos, no paraven de refilar aquelles passades humils, però emotives. Abans de les set del matí ja estaven de tornada, justet per a deixar els arreus i endreçar-se una mica per assistir a missa baixa...”

1931. A la secció “Crònica musical” del diari La Veu de Catalunya de 27 de novembre d’aquell any es parla de la conferència que Joan Amades va fer a l’Orfeó sobre el sac de gemecs i de la sonada d’en Tons i en Tupí, de Begues: “[...] El senyor Camil Álvarez Soto, d’Orense, fou l’encarregat de la introducció d’aquesta [conferència], i hom escoltà amb particular encís una «muñeira» i una «alborada», gallegues, que l’esmentat instrumentista executà amb bon gust i acabada perfecció. [...] D’aquesta mínima cobla [flabiol i sac] en resta encara a Catalunya un exemplar. La constitueixen Joan Pascual i Pascual, sonador de cornamusa, i Francesc Pascual i Grau, sonador de flabiol i tabal, els dos veïns de Begues. La seva presència a l’acte de la conferència ens va permetre d’escoltar algunes tonades de ballet molt típiques, d’un caràcter rústec que la desafinació dels dos instruments de vent feia més agut encara. [...] La conversa de Joan Amades, el notable folklorista, fou escoltada amb gran fruïció, i la seva durada a tots semblà curta. No obstant, les sonades per la gaita gallega, la cornamusa i el flabiol es repetiren al final amb plena satisfacció del concurs, que no es cansava d’aplaudir el conferenciant i els simpàtics i destres instrumentistes.”

1931. En Joaquim Amat-Piniella, en un article de crítica cinematogràfica publicat al diari El Dia de Manresa el 22 de desembre d'aquell any, esmenta el sac de gemecs metafòricament: “[...] Ara preparem-nos a veure «Le million». No tenim però, gaire confiança en l’aparell sonor del Gran Kursaal, que més aviat sembla un sac de gemecs que no pas un Western Elèctric o el que sigui.”

1932. En un article publicat a La Humanitat el dia 2 de març d’aquell any, dedicat a la festivitat de Sant Medir, es parla del sac de gemecs: “Demà, si no plou, sortiran, com cada any, les colles de Sant Medí. El que un dia va ésser pietosa romeria, avui és una festa profana, on s’hi riu, s’hi menja i s’hi fa xirinola. [...] D’un fullet editat aquests dies, en treiem l’origen de les colles. On hi ha avui els Magatzems de «Las Columnas» hi havia l’any 1830 un forn, el qual és avui davant d’aquesta botiga. L’amo d’aquest forn es deia Vidal, avi dels actuals amos del forn esmentat. Trobant-se aquest senyor pel dit any greument malalt de dolor, al llit, va implorar de Sant Medí el seu guariment, prometent d’ésser-li concedit d’anar per tot el temps que visqués en la diada a ell dedicada a la seva ermita, muntat en una egua bartrona, tocant un timbal i una xeremia (sac de gemecs). [...] Mes avui s’ha convertit en un dia purament d’esbarjo, prenent tan sols per pretext l’ésser el de Sant Medí; per això és que en lloc de les antigues cavalcadures modestes, s’utilitzen ara formosos cavalls ricament abillats, luxosos breaks i fins automòbils, i en lloc dels rústec instrument sorollós amb què es convidava antigament a la romeria, s’empren ara molt nodrides i afinades bandes i orquestres [...]”

1932. En un article sobre l’actualitat esportiva de la ciutat de Martorell, publicat a la revista Xut! el 26 d’abril d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “No estarà per demés que el company «Cheff» pregunti al seu Puig com «gratifiquen» els seus jugadors martorellencs. Si fossin esplèndids, el seu mig-centre ja jugaria al camp local: per tant trobo incongruents unes proves tan poca-soltes de companyerisme. El seu envio m’ha semblat un sac de gemecs, i, per què no dir-ho?, el compadeixo, «Cheff».”

1932. En un article satíric dedicat a parlar de la Generalitat de Catalunya, publicat a la revista D.I.C. el 30 d’abril, s’esmenta la cornamusa en sentit figurat: “[...] –No tant de pressa, jovencell, que els autors d’aquesta facècia són en Gassol i en Companys and Co. No em callaven mai: Terradelles, tu desentones; Terradelles, tu no semblas dels nostres; Terradelles, tu no actues segons el ritu... i sempre la mateixa cornamusa. [...]”

1932. El 17 de juliol la revista Esplai dedica un escrit a l’instrument sota el títol “La cornamusa” (escrit que la publicació repeteix gairebé íntegre el 1935): “Tots recordareu encara l’exposició de la cornamusa a Catalunya, que fa pocs mesos va celebrar-se al Palau de la Música Catalana. Encara que sigui molt recent aquella interessant manifestació, sempre és hora bona per a parlar del típic instrument. La cornamusa és un instrument de vent format per una bossa plena d’aire i, en principi, de dos tubs. L’un és el que rep l’aire que bufa el tocador i l’altre és foradat com un clarinet, la qual cosa permet a l’executant variar els sons. A aquests tubs se n’hi poden afegir d’altres, que donen una nota única formant acord. Instrument camperol, la cornamusa és de tots els països, encara que canviï de nom. La cornamusa era l’«utricularium» (d’odre) dels romans; a Catalunya s’anomena cornamusa, gaita i, més popularment, sac de gemecs; en moltes regions de França s’anomena, museta; a Bretanya, binuí; cabreta a l’Amèrica; volinka a Rússia; zitti a les Índies; sachpfeife a Alemanya; zamponya a Itàlia; piob-mor a Cornouailles, i bag-piper a Escòcia.”

1932. Maria Aguadé, en un article sobre l’Estatut de Catalunya publicat a la revista La Nostra Terra el setembre-octubre d'aquell any, parla metafòricament del sac de gemecs: “De la meva última lletra del mes de juliol, que acabava amb una temença sobre la sort del nostre Estatut, quantes coses han passat, i és grat de dir, ben venturoses. Amb l’obtenció de la nostra nova Llei, respirem amb tot el pit. Aquell plany secular, aquell grinyol de cadena rovellada, ja són fets pretèrits. Hem penjat, amb joia, el sac de gemecs, i ens hauríem de fer un deure de no despenjar-lo mai més. Ara, el camí està obert; si els qui vénen i vindran el troben estret, és de creure que no mancaran voluntaris i braços per a eixamplar-lo. [...]”

1932. En un article satíric dedicat a parlar dels obrers i el proletariat, publicat a la revista D.I.C. el 22 d’octubre d'aquell any, s’esmenta la cornamusa com a instrument: “[...] Per a portar a cap aqueix programa tan col i sal, calia que tothom es moqués amb l’esquerra, que estornudés i escupís per l’esquerra, que es fes l’ullet cap a l’esquerra i que amb l’esquerra es toqués el bombo, la cornamusa i el violó, encara que les conseqüències es tinguessin de tocar amb totes quatre potes. [...]”

1932. Antoni Ollé i Bertran, en un article sobre futbol publicat a la revista Xut! el 5 de desembre d’aquell any, parla del sac de gemecs en sentit figurat: “Carn de canó, carn de martiri, el sac dels gemecs, l’ase dels cops, el pobre Lázaro, el mártir del deber, la Ventafocs del pito, i posin tots els adjectius anèmics que vulguin al voltant de la figura mai prou lloada ni prou baquetejada de l’àrbitre, i encara quedaran curts. [...]”

1932. En la secció habitual de La Publicitat dedicada a ressenyar les emissions radiofòniques estrangeres més importants, el 9 de desembre d’aquell any destaca l’emissió des de Txecoslovàquia d’un concert de cornamusa: “[...] Txecoslovàquia.– Praga, 488 metres. A les 19.30: Recital de cornamusa. 20: Quartet de corda. 20.30: Recital de cant; 21.15: Concert de música contemporània.”

1932. En una ressenya de Camil Oliveras sobre un concert celebrat a Barcelona d’una obra de Milhaud, publicada a La Humanitat el 16 de desembre d’aquell any, s’esmenta la cornamusa: “[...] Coneixíem bona part de l’obra musical de Dàrius Milhaud. Tots sabem quins són els procediments emprats per l’autor d’«El Castell dels Papes», i, així no ens sorprengué pas la «Deuxième Sonate» que acceptat l’estil del compositor, d’un moderníssim modernisme, certament força agradable, desvetllà el més viu interès per la seva alada originalitat. El primer temps, «Pastoral», constitueix un encert ja en els efectes de sordina, que col·laborada segons les indicacions precises de l’autor, assimila al so de cornamusa «all’antique» les cordes del nostre actual violí. En els temps restants «Vif», «Lent» i «Trés vif», el treball pianístic, per la seva força, depassa en un tot la tasca del violí reduïda al senzill diàleg que rarament pren proporcions de major importància. [...]”

1932. En un article publicat a la revista Flama el 23 de desembre d'aquell any sobre els pessebres típics de Nadal, es parla de les figuretes que representen sacaires: “[...] La part de figures, no és menys divertida. Hi trobareu samaritanes, pastors amb turban i sac de gemecs, capellans amb el paraigua sota el braç i el maletí penjat de l’altre, un home que pesca amb canya, cofat amb barretina vermella, o un caçador amb barret de palla. [...]”

1933. En un article d’actualitat política de J. Puiggròs-Petit, amb el títol “Una mica d’optimisme, senyors!” i publicat a Ressorgiment el gener d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] L’espectacle d’unes eleccions correctes com les darrerament celebrades a Catalunya no es dóna, tanmateix, en gaires països. El nostre poble amb les primeres llibertats aconseguides, sembla que ha adquirit també el sentit de la responsabilitat i que cada català s’esforci per donar al món l’exemple d’un civisme modèlic i d’una capacitat de govern admirable. És hora, per consegüent, de deixar el sac dels gemecs a recó, de no voler ésser massa exigents, exageradament exigents, amb nosaltres mateixos i, sobretot, és hora d’ésser una mica més optimistes en allò que respecta a les lluites cíviques i a la capacitat de govern del nostre país. Ja veiem com els fets desmenteixen els pessimistes de mena.”

1933. En un article satíric publicat a la revista D.I.C. el 3 de juny d’aquell any, amb el títol “Monistrol de Calders”, s’esmenta el sac de gemecs com a instrument en un sentit pejoratiu en comparació amb d’altres: “[...] L’altre dia, en aquella memorable sessió de l’Ajuntament, vàreu portar-hi la vostra colla d’analfabets, que amb aquells tons tan desafinats, semblaven una cobla de negrets. No va estranyar-nos per això, car ja sabíem, que cap d’ells no sabia de solfa. Del que vàrem quedar decebuts, és que esperàvem que la vostra excel·lència, amb el seu clarinet, ens hi faria un solo ben refinat, però, ai, las!, que en lloc del clarinet, vàreu agafar el sac dels gemecs, i amb aquella música carnavalesca vàreu malmetre tota la peça! Per avui, prou; un altre dia, si cal, ja en parlarem més detalladament.”

1933. Al diari La Publicitat, en un article d’anàlisi de la situació política publicat l’11 de juny d'aquell any, s’esmenta l’instrument: “[...] Si pel costat de la crisi de Madrid l’atmosfera és encara una mica elèctrica, pel costat de la crisi municipal fruïm d’un espectacle idíl·lic, comparable al darrer temps de la Simfonia Pastoral de Beethoven «Calma després de la tempesta». Sentiu sonar el flabiol i el sac de gemecs, mentre per la fumera de les cabanes puja dreta cap al cel una esvelta columna de fum, gentil com una pubilla i pura com el blau del cel. Tornen els ramats..., s’acosten les eleccions. [...]”

1933. En un article sobre cinema, dedicat a la sala Urquinaona de Barcelona i publicat a la revista Xut! del 4 de juliol d’aquell any, es parla de la cornamusa en sentit figurat: “[...] Actualment la «Metro» s’esbrava durant les seves exclusives a la pantalla de l’«Urquinaona» en mig d’una indiferència glacial i la cornamusa de satisfacció dels empresaris barcelonins, els quals, amb una simple Mercedes, aconsegueixen recaptacions tan satisfactòries com amb El Presidio, el film més car de projectar de gairebé tots els presentats a Barcelona. [...]”

1933. Al periòdic quinzenal Emporion, de Torroella de Montgrí, en una nota pregada enviada pels seus familiars i publicada el 8 d'octubre d'aquell any, es parla de la mort d’un vell músic que havia format part de les cobles antigues: “A l’avançada edat de 90 anys ha mort Mateu Anglada i Servià, fill de la vila de Pals, on va viure fins a l’edat de 75 ays [sic]. Des de la seva joventut va dedicar-se a l’art de la música. Per tant, figura entre els primers conreadors de la dansa catalana. Havia format part de les primitives cobles compostes de cornamusa, bombardino, cornetí to de tenora, tiple compost de cinc claus i flaviol. Ell recordava tot allò de la sardana curta i l’adveniment de la sardana llarga; el contrapàs llarg; el contrapàs curt i l’entrada, o el contrapunt de la sardana. El seu ofici, com la major part dels músics de la seva època, era sabater.”

1933. En un article publicat a la revista Flama el 15 de desembre d’aquell any es recorda la típica figureta de pessebre d’un pastor que sona un sac de gemecs: “[...] Hem anat, enguany, una vegada més a la fira de Santa Llúcia als volts de la catedral, aquell barri gòtic tant nostre. Entremig de les moltes parades de galls, samaritanes, bous, pastors i dones que filen o van a la font, hem trobat no poques cares amigues. Recordem entre ells el nostre Ruiz Hèbrad que mercadejava una «caseta amb l’hortet» pels seus «nanos». Ens hem apropat a un venedor i hem volgut fer com les dones a la plaça: «–Quant en demaneu d’aquests pollastres? –A deu cèntims cada un! –Renoi! Massa cars. No farem res bon home... –Bé vaja! Us els donaré a dos quinze.» Accepto, pago i una venedora del costat em diu: «–I a mi, que no vol comprar-me cap figureta? –Avui no, mestressa. –No vol un pastor que toca el sac de gemecs?» [...]”

1934. En un article humorístic sobre els anglesos publicat a La Campana de Gràcia el 2 de febrer d'aquell any es parla de la cornamusa: “[...] Però els anglesos, tant si plou com si neva, són gent poc inclinada als aldarulls caòtics. Ells desfilen, molt seriosos, això sí. Però porten davant una banda de música que els ajuda a marcar el pas i a no esguerrar la formació. I la gent els mira passar. No fan mal a ningú i la sonoritat dels instruments qui sap si té parió amb la dels ventrells buits o mig buits. Però els de la banda –que no tenen res de bandarres– vinga refilar. És allò que diem, qui no té feina el gat pentina. O toca el fiscorn, la cornamusa o el timbal, en una desfilada de vaguistes forçosos.”

1934. En un article dedicat a glossar la figura de Pep Ventura en el 59è aniversari de la seva mort, publicat a La Humanitat l’1 d’abril d’aquell any, s’esmenten les típiques cobles anteriors a la cobla moderna de sardanes: “[...] Enamorat de la filla de Joan Llandrich, de Vilanant, modest músic que dirigia una d’aquelles cobles de quatre instruments –flabiol, tiple, cornamusa i tamborí–, va aconseguir que el pare de la que fou després la seva muller li ensenyés solfeig i, més endavant, de tocar el flabiol, instrument que va anar, des d’aleshores, al seu càrrec en la cobla. Aquesta, com totes les que corrien pels pobles de l’Empordà i del Rosselló, tocava solament sardanes curtes i l’obligat contrapàs. Pep Ventura, esperit renovador, vegé en la dansa empordanesa majors possibilitats. Un cert dia, a Perpinyà, ciutat per ell molt freqüentada, va adquirir de l’instrumentisata Antoni Toran, bon amic seu, una tenora, el qual instrument va introduir en les cobles, guanyant aquestes en sonoritat i ensems en dolcesa. [...]”

1934. En un article de crítica cinematogràfica titulat “Pobre cinema...”, publicat a La Humanitat el 13 de juliol d’aquell any, s’esmenta l’instrument: “[...] La península ibèrica –Catalunya inclosa– conté un filó inexaurible de matèria a filmar. Poques regions de la terra estan més dotades per a servir d’escenaris naturals. Costes, muntanyes, perspectives, ciutats, marines, tot és meravellosament fotogènic. Però damunt aquests fons esplèndids caldria moure-hi figures vives, nuar-hi conflictes eterns i, sobretot, deixar que parlessin el mestral, i la turbina, i el clàxon, i el salt d’aigua, i el sac-de-gemecs, i el mar revolt, i la multitud encrespada. Tot això és el llenguatge del cinema pur, vertiginós, hostil a diàlegs premiosos o àries ensucrades. Deixeu el teatre rutinari per al senyor Gibert o el senyor Calvo. Però no vulgueu espatllar amb ell el cinema.”

1934. En un article sobre el diari barceloní El Matí publicat l’11 d’agost d'aquell any al diari Aires de la Conca es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Hom no ha d’oblidar, que el diari catòlic barceloní, convertit i tot, segueix amb els mateixos cuidants, governants i consellers: gent esquerranoide, d’esperit antijeràrquic i demagogs blancs. Els mateixos qui, entre altres falsies del darrer període, permeteren que sortissin tres articles d’un enfilall dedicats a insultar de la manera més grollera i absurda els rics, simplement per ésser rics. Recordem que encara no han estat tallats els cordons i conectadors amb aqueix sac de gemecs demagoguitzants que se’n diu «Unió Democràtica», mena de torre feudal contra el senyor bisbe de Barcelona. [...]”

1934. En un article literari que evoca l’ambient de la festa major de Sitges, publicat al setmanari Mirador dins la secció “Els dijous blancs” el 23 d’agost d’aquell any, s’esmenta la presència del sac de gemecs: “[...] El gegant, en lloc de ceptre, porta una sarment de cep primerenc i, per corona, un estrenyecaps escarlata. L’esquellerinc dels cascavells conjuga amb els planys del sac de gemecs i es riu de les pregoneses dels tabals, els espetecs de les piules i el retruny de les tronades. [...]”

1934. En una crònica esportiva d’un partit de futbol entre el Vendrell i la Rapitenca, publicada a Xut! el 31 de desembre d’aquell any, es parla de la manxa borrega en sentit figurat: “F. C. Vendrell, 1; U. S. Rapitenca, 1. [...] Això no són res més que els entremesos, ja que el plat fort consistí en què jugant a la primera part, nosaltres contra el vent, ens encolomaren un gol eixit com per art de màgia. A la segona part, que semblava que ens ho teníem de menjar tot, perquè les deesses no pararen els ventiladors, anava passant el temps i els que aguantaven amb aquella bona fe els incidents del partit, i, el gol d’empat no venia, el llombrígol se’ns anava arronsant com una manxa borrega desinflada. Per fi, vàrem empatar i els aplaudiments s’allargaren més del corrent per fer-se passar el fred de les mans. D’aquesta feta, i perquè siguin bons minyons, la Directiva ha fet retratar als héroes.”

1935. En un recull de dites populars de pagesos fet per Valeri Serra i Boldú i publicat al diari L’Autonomista el 14 de gener d’aquell any, l’autor esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Qui no té un all té una ceba, és a dir, tots tenim un mal o altre, o com diu aquell amic meu que sembla un sac de gemecs: no som res en aquest mon, els uns patim i els altres patam. [...]”

1935. El 8 de març, en la secció “Teló endins” del diari La Veu de Catalunya, dedicada al teatre, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “El gran cantant Marc Redondo celebra avui el seu benefici al teatre Nou. A més a més de posseir una veu esplèndida, té molta de gent que l’admira i l’estima. Un hom, sentint-lo cantar, no sap d’on treu la veu. De perfil sembla un pingüí, però quan obre la boca tremolen les bambalines i s’apaguen els llums. Diuen –no ho assegurem– que si té una veu tan potent és degut al nas, que, si no s’hagués de molestar, li diríem que està a l’altura de la seva veu. La veu i el nas són les dues coses més portentoses de l’eminent cantant. El nas se li omple d’aire com un sac de gemecs, i del nas passa als pulmons, i aquests es posen a vibrar ràpidament com les veus d’un orgue immens. [...]”

1935. En una carta personal signada per Ll. Amigó el març d'aquell any, adreçada a la revista Garbí com a resposta a una enquesta feta a antics alumnes de l’Escola del Mar de Barcelona, l’autor esmenta una frase feta que inclou l’instrument: “[...] També he procurat no fer literatura, com va dir-nos, però d’això sí que n’estic ben tranquil, doncs mal podria fer-ne, si una sola vegada que vaig provar-ho, em va resultar un sac de gemecs. [...]”

1935. El 13 d'abril, en la secció “Teló endins” del diari La Veu de Catalunya, dedicada al teatre, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “Demà el tenor Emili Vendrell cantarà «Doña Francisquita» i «La Dolorosa» al teatre Olimpia. Celebrem que hi hagi un empresari que es recordi d’En Vendrell. Aquest tenor no s’infla ni es desinfla com un sac de gemecs, ni dóna aguts que fan tremolar les bambolines, ni apaga la flama d’un llumí a deu metres de distància, però sap cantar bé i té una dicció clara. Hi ha cantants que tenen unes condicions admirables per a fer de bastaix.”

1935. L’11 de setembre, en la secció habitual “Molt bee!” del setmanari El Be Negre, dedicada al teatre, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “Diumenge passat, des de Renovación, el senyor Montero feia, una vegada més, el sac de gemecs. Espeternegava, es caragolava i reverenciava Enric Borràs, per tal que demanés a un personatge que celebrava el seu dia, que se servís remeiar la crisi del teatre: «Esa crisis es funesta. / Tú que resolviste tantas, / ¡ve de solucionar ésta!» Ii deia, plorant a llàgrima viva. Acabarem no fent-ne cas, dels plors de Joaquim Montero. Ni de les alegries!”

1935. El 20 d’octubre, en un escrit titulat “Instrument típic universal”, publicat a la revista Esplai, es parla de la família de les cornamuses: “El “bag-pipe” és l’instrument de música nacional d’Escòcia i figura en gran nombre a les bandes militars de tots els regiments escocesos. El “bag-pipe” és la cornamusa, descendent llunyana del que els romans anomenaven “tibia utriculari”, o flauta amb bot. S’ha trobat a Anglaterra, en els vestigis del camp pretorià de Richborough, un bronze que representa un soldat romà tocant aquest instrument. Copiat a Anglaterra, Caledònia i Irlanda, la “tibia utriculari” de les legions romanes esdevingué el “bag-pipe” tan estimat particularment dels highlanders, muntanyencs escocesos. Un sac fet de pell de cabra o moltó, que s’omple d’aire i que s’aguanta sota el braç esquerre, amb tres o quatre flabiols, segons que el bot s’infla amb una manxa (la museta francesa) o amb la boca (la cornamusa escocesa). El canó conductor del vent, la flauta, els bordons que sonen contínuament a l’octava o a la cinquena inferior del so més greu, tal és el principi d’aquests instruments melodiosos i dolçament nostàlgics. Fou el segle XIII que la cornamusa conquerí l’Europa i constituí de seguida un preciós element dels cossos de músics dels prínceps. La crònica del setge de Valenciennes diu que “les cornamuses hi feien un gran xivarri”. El “biniú” bretó, el “sackpfeife” o “dudelsack” alemany, la “zampogna” italiana, que vibra tan dolçament en llavis dels “pifferari”, el “sac de gemecs” català, la “gaita” gallega, la “museta” francesa del segle XVIII, que degué al gran Lulli la seva entrada en les òperes, exhalen l’encís de l’ànima popular en la qual està arrelat aquest instrument internacional.”

1935. Josep Planas esmenta l’instrument quan descriu la processó del Corpus de Vilafranca del Penedès al seu llibre Notes històriques de Santa Maria: “[...] A la mateixa tarda, o sigui després del cant de solemnes Matines a la parròquia, s’organitzava a la Casa de la Vila la comparsa del Drac, que evolucionava als tocs del flabiol; les cotonines trotaven al so dels gemecs de la borrega; l’Àguila saltava seguint els refilets del flabiol i els gegants ballaven amb l’acompanyament dels espinguets de la gralla. [...]”

1936. En una secció variada del periòdic satíric gironí El Pont de Pedra del 3 de gener d'aquell any es parla en una nota dels regals que els Reis portaran a la canalla i apareix esmentat el sac de gemecs despectivament: “A en Dalmau, un manubri per a donar serenates. A en Sendra, una màquina d’afaitar. A en Planas, unes castanyoles per a cantar «flamenco». A en Manyé, un «saxo» nou doncs el que té sembla una cornamusa. A en Màrius Serra una màquina de retratar nova, puix l’altra la té gastada de pasejar-la al bell mig de les cols i pebrots [...]”

1936. A la secció dedicada a la boxa del setmanari Xut! del 25 de febrer d'aquell any es parla de la gaita gallega i del sac de gemecs: “[...] Abans d’aquest combat va tenir lloc la presentació d’en Pasay. En Pasay és un gallec molt bon minyó, carregat de magnífics sentiments, i digne d’arribar a despertar l’admiració i la commiseració de tothom. A l’Isasti, però, no hi ha qui l’enterneixi, i així es va donar el cas que el pobre Pasay, que venia disposat a passar la prova de foc, amb una mica més passa a la posteritat. Quina manera de rebre, noi! L’Isasti es va deixar guanyar un parell de represes, però després es decidí a treure faves d’olla, i els segons d’en Pasay van acordar que el millor que podien fer era tirar la tovallola damunt el ring, a veure si el president de la festa concedia a l’Isasti l’orella del seu aspirant a aprenent d’enemic. L’única cosa que aconseguiren fou que les hostilitats s’acabessin i d’aquesta manera en Pasay encara ho podrà explicar. Si ens volen creure a nosaltres, en Pasay farà molt santament deixant la boxa i dedicant-se a tocar la gaita gallega i el sac dels gemecs, esports molt més reposats i en la pràctica dels quals difícilment et fan mai cap ull de vellut.”

1936. En una ressenya informativa publicada a El Diluvio el 15 de maig d’aquell any sobre un concert que farà la banda municipal de Barcelona, amb l’audició, entre d’altres, de l’obra de Jaromír Weinberger “Svanda dudák”, es tradueix el títol al català i amb el terme “cornamusaire”: “El domingo próximo, día 17, a las diez y cuarto de la mañana, tendrá efecto el concierto 117 de la banda municipal en el Palacio de Bellas Artes. El programa, además de obras de Berlioz, Antonio Noguera y Amadeo Vives, contiene la primera audición de «Schwanda el cornamusaire», de Weinberger, joven compositor checoeslovaco, y la nueva audición de «Pinos de Roma», de Respighi.”

1936. En un article de Carles Costas Álvarez sobre l’acabada de començar Guerra Civil, publicat al setmanari La Gralla el 18 d’octubre d'aquell any, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Així veiem que a cada individu li plau un color determinat de l’iris, sense voler fruir ni abastar la bellesa total de l’arc. Veiem com és negada la veritat i la raó d’aquest natural fenòmen físic i fins el simbolisme de pau l’han traït i escarnit, provocant una guerra fratricida i el segueixen traïnt i escarnint amb la mentida, arrecerant-se en la impunitat més vil i hipòcrita. Ingènus o estúpids, pretenen aturar els efectes bèl·lics que no són favorables a llur sentiment, inflant el sac de gemecs i oferint de porta en porta i d’orella a orella l’ignominiós i desafinat concert que destrempa els nervis de tot un veïnat o li suggereix dubtes i tèrboles raons que fan més mal que una pedregada. [...]”

1939. Josep Pous i Pagès, nascut a Figueres el 1873, recordava en un parlament llegit a la festa del Nadal català a l’exili a París com de petit hi havia balls a plaça amb el so d’una cobla amb cornamusa, dos tibles, flabiol i tamborí: “[...] Quan jo era petit, les ocasions de divertiment, a pagès, no sovintejaven gaire. De lluny en lluny, per les festes anyals, hi havia balls a plaça amb una cobla composta de cornamusa (que els pagesos anomenaven el sac de gemecs), dos tibles, flabiol i tamborino. Els diumenges de tot l’any, un violí no gaire ben trempat feia dansar la jovenalla. [...]”

1942. En un article breu publicat a la revista Panadés el 29 d’agost d'aquell any es parla del tradicional ball de cotonines de Vilafranca i de la presència habitual del sac de gemecs per acompanyar-lo: “Baile de cotoninas: Pertenecía a la Cofradía de San Antonio. El instrumento típico que le acompaña, es la mancha borrega. Hace cincuenta años que desapareció de nuestra villa, y este año, por obra y gracia de los administradores se han localizado dichos caballos de cartón para evolucionar en la Fiesta Mayor y conservar su tipismo en medio de las demás danzas y comparsas. En 1860, después de unos años de ausencia, aparecieron de nuevo, habiendo importado su adquisición ?2.029 reales.”

1942. En un escrit manuscrit i no publicat de Francesc de Paula Bové, dedicat a indicar la manera de recuperar les diferents comparses de festa major de Vilafranca del Penedès després de la guerra, esmenta la borrega o sac de gemecs: “[...] Otro problema á solucionar es el de los típicos y tradicionales instrumentos que acompañaban estas danzas, como son La Gaita (borrega ó sac de gemecs), Dulzaina (gralla) y el Caramillo (flubiol) pues con el tiempo se han extinguido casi la totalidad de los ejecutantes de dichos instrumentos, siendo actualmente dificultoso encontrar instrumentistas especializados. Con una buena voluntad pueden formarse nuevamente pero si esto fuera obstáculo pueden servir los instrumentos de actualidad, como es el Violín-Clarinete y Flautas. [...]”

1946. En un article titulat “Pep Ventura i la sardana”, signat per Hipòlit Nadal i Mallol i publicat a la revista Ressorgiment el juny d’aquell any, es parla de les cobles antigues i de la desaparació del sac de gemecs: “[...] Aviat les inclinacions del noi i la seva passió per les tonades populars van ser descobertes i valorades per un músic director de cobla, En Joan Llandric, de Vilanant, poblet de prop Figueres, amb el qual el vailet va aprendre de solfa. Quan va saber-ne prou va formar part d’una cobla, que allavors eren constituïdes només que per cinc executants. I ací comença la gran obra d’En Pep Ventura. Per bé que els seus estudis musicals van reduir-se a les lliçons que li donà el cap de cobla Llandric, de seguida En Pep va revelar un temperament excepcional i un instint creador que el posaren al cap del diguem-ne moviment sardanístic de l’època. Aquells cinc músics de les cobles, foren augmentats a onze per obra d’En Pep. La cornamusa, instrument vulgarment conegut per sac de gemecs, fou suprimida i, en canvi, integraren les cobles altres instruments entre els quals hi ha la tenora, que En Pep tocava magníficament. [...]”

1946. En una ressenya sobre el llibre de poemes de Carles Riba Les elegies de Bierville, publicada per Jaume Bofill i Ferro a la revista Ariel el juny d’aquell any, es parla de la cornamusa com a símbol literari popular: “[...] L’oposició, que tot podria fer creure real i profunda, entre la poesia clàssica i la moderna, es resol –fet excepcional– en les Elegies del nostre Riba, com en tantes obres de Goethe, en una unitat superior. El símbol del connubi de Faust i Helena esdevé realitat: Das unbeschreibliche wird hier getan... El bosc sagrat d’Homer ressona en Goethe amb els vents obscurs de Rousseau i de Shakespeare o amb la dolça cornamusa de la poesia popular, mentre Riba, en aquestes admirables Elegies, ens ofrena, dins la pura copa dels seus dístics, un vi antic perfumat de Mallarmé, de Valéry i àdhuc de Rimbaud. [...]”

1949. En un article de Llorenç Sans, publicat a la revista Alba el desembre d’aquell any, sobre la representació dels pastorets a Sant Feliu de Llobregat, s’esmenta el costum antic de celebrar l’adoració dels pastors a l’església al so de flabiol i sac de gemecs: “[...] No són lluny els temps (perquè encara es troben la memòria d’alguns contemporanis nostres) en què se celebrava en la mateixa església l’adoració dels pastors; de tots els portals que comunicaven amb la nau central en sortien fidels vestits a l’estil muntanyencs, que al so del flaviol y el tamborí, dels ferrets i la cornamusa, acudien a adorar l’Infant Jesús al peu de l’altar com a capdavanters de tota la feligresia que els seguia al darrera. [...]”

1955. Al full parroquial de la diòcesi de Solsona del 25 de desembre d’aquell any, en un article sobre el pessebre, s’esmenta la presència del sac de gemecs com a element típic: “Els pastors –qui són actors principalíssims i tenen majoria– hi van portant les seves ofrenes: qui un cabrit, qui un gall, qui un parell de pans atravessats amb un bastó... Uns en vénen, altres hi van. N’hi han de divertits amb el sac de gemecs i el tamborino. [...]”

1962. A la secció “Gerona. Gacetillas” del diari Los Sitios del 15 de setembre d’aquell any, en què s’explica la lentitud en l’execució d’unes obres ferroviàries, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Que la lentitud ha sido el común denominador de muchas obras públicas de nuestro país no es hacer ningún descubrimiento, pero lamentamos que esta vez el premio (triste premio) haya caído en Gerona y su provincia. La RENFE a lo largo de estos últimos veinte años, ha sido una especie de «sac de gemecs», en donde los españoles hemos descargado nuestra inconformidad. [...]”

1964. A la secció “Gerona. Gacetillas” del diari Los Sitios del 9 d’abril d’aquell any, en què s’explica la visita d’una banda de gaites escocesa a la ciutat de Girona, s’esmenta l’existència al país del sac de gemecs: “Nuestra Dehesa, centro de las más brillantes manifestaciones que tiene lugar en Gerona, será escenario el próximo domingo por la mañana, de una “exhibición” de la banda del Regimiento escocès «Royal Highland Fusiliers». Una banda, con todo el colorido de los uniformes y boinas escoceses, su marcialidad, y las marchas o música a base de tambores, trompetas y gaitas. Esas gaitas, que en nuestra región eran –o son aún–, conocidas con el sobrenombre de «Sac de gemecs». Gaitas de gran sonoridad especialmente como en el presente caso, cuando están en manos de especialistas en tan tradicional instrumento. [...]”

1964. En una monografia escrita per Eufemià Fort i Cogul dedicada a la localitat de la Selva del Camp l’autor esmenta la presència de cornamusaires al segle XIV en aquesta vila: “[...] Del 1321 coneixem un conjunt de joglars o tubissonadors, que vivien a la Vilanova de La Selva. I durant el segle sovintegen els trompadors, cornamussers i altres instrumentistes de la música, bella art que ha perseverat amb enorme prestigi a la vila i que ha arribat fins als nostres dies amb extraordinària categoria. [...]”

1965. En un article de Xavier Montsalvatge sobre la sardana, publicat a la revista Destino el 24 de juliol d’aquell any, s’esmenta la cornamusa: “[...] La de una grabación que nos permitiera seguir el proceso generador y la evolución morfológica e instrumental de la sardana, sería acogida con interés, al menos, por los que consideramos la danza catalana como una forma musical que si bien es verdad que su esplendor se debe al impulso que recibió a partir de mediados del siglo pasado, sabemos que con anterioridad tenía unas especiales características rítmicas y sonoras que se han perdido y sólo queda de ellas el testimonio de los instrumentos y las partituras que se guardan en museos y archivos. Podrían encontrarse probablemente los papeles que facilitarían la resurrección, para goce de los curiosos en la materia, del aludido «contrapàs» y la «sardana curta» del siglo XVIII interpretados por las «xeremies», la «cornamusa», el «figle» y otros instrumentos que existían todavía como sucesores de las más antiguas «cobles de joglars i ministrils» de ascendencia medieval. [...]”

1971. Emerencià Roig i Raventós, en un article publicat a la revista Panadés el 24 de desembre d’aquell any i dedicat a parlar de com se celebrava el Nadal a Sitges cent anys enrere, parla de la presència antiga del sac de gemecs en aquesta vila: “Per la vigília de Nadal, a les dotze de la nit, es celebrava la Missa del Gall, que era molt solemne. El mestre organista tocava balls de la Festa Major, alternant amb cants pastorívols, imitant les gralles dels bastons, la manxa borrega dels cercolets, i Pastorets, flabiol i tamborí de la Moixiganga. Aquests composicions agradaven molt als fidels que assistien a la Missa de Nadal. [...]”

1974. A la secció “Gerona capital” del diari Los Sitios del 9 de març d’aquell any, dedicada a explicar el contingut de la sessió del ple municipal acabada de celebrar, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] El alcalde, en otra larga intervención, señaló que siempre se acude al Ayuntamiento como si fuera una especie de «sac de gemecs», cuando en realidad ciertas misiones no son de competencia municipal. [...]”

1975. Josep Pla, en un article dedicat a la sardana publicat a la revista Destino l’octubre d’aquell any, parla de la reforma de la cobla de sardanes feta per en Pep Ventura: “[...] Ahora diremos que una de sus organizaciones más espectaculares fue la tranformación de la orquesta de sardanas, o sea de las cobles, que eran realment pobrísimas, de una insignificancia dulce, pero demasiado rural y pueblerina. Primero eliminó la cornamusa, que en el Ampurdán y el Rosellón llamaban el sac dels gemecs, y construyó la cobla con la tenora, de la cual fue un virtuoso y quizás el verdadero creador, el fiscornio, dos tiples y dos cornetines. Con estos instrumentos de viento creó lo que podríamos llamar l’espetec de la cobla, el trueno musical, la presencia indefectible en estas plazas, calles y aglomeraciones de estos pueblos abandonados, viejos, monótonos, agrarios y tristes. Se ha dicho muchas veces que el temperamento de Ventura fue lánguido y desmayado, que sus sardanas –la única cosa que se conoce de él y aún muy pocas– son románticas, crepusculares, con una decoración de estos cipreses tan esbeltos y estériles como hay en este país. Todo esto es indudable y el tipo físico de este menesteral parece el de un redactor de sentimientos –se entiende acongojados y abrumadores porque los demás no se manifiestan nunca en público, si se exceptúan los de los fatxendas–. Pero este hombre, sobre el que se ha escrito tanto y se han dicho, solamente, puras banalidades, apareció de pronto con l’espetec de la cobla, que me parece que gustó, sobre todo después de la desaparición de los de la sardana corta y del sac dels gemecs. [...]”

1977. En un article d’opinió publicat a la revista El Ripollès el 31 de desembre d’aquell any titulat “Hi compta el Ripollès” es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Resumim: amb quina força politica i social comptem? La culpa és de l'administració de la província? La culpa no és més que nostra. Deixem de ser aquell incar de peus a terra. Deixem d'ésser aquell sac de gemecs per ser una harmònica dansa de lluita. Deixem d'ésser del «barquillo»; hem de participar activament en el joc. Deixem el comodisme al racó i comencem a remollar-nos una mica. [...]”

1978. Josep Dalmau, en un article sobre la situació política del moment publicat al diari Avui el 9 de juny d’aquell any, esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “L’altre dia Teresa Pàmies orquestrava en aquesta secció el seu empipament en contra de la cornamussa d’uns quants que són víctimes del desencís i de la desmoralització davant el poc gruix que encara té la Generalitat provisional. [...]”

1979. Boi Juscafresa, en un article sobre la situació política del moment publicat el 17 d’octubre d’aquell any al diari Avui, esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] En aquell parèntesi, la Conselleria d’Agricultura, mancada d’atribucions i de mitjans, no ha estat més que una mena de sac dels gemecs, amb tota mena de problemes, que si bé ha hagut de reconèixer, no ha pogut resoldre perquè s’ha hagut de desenvolupar al marge de l’Estatut, ja que el Conseller era lligat de peus i mans al govern central, i aquest lligam únicament podrem trencar-lo en part una vegada aconseguit l’Estatut. [...]"

1979. En un article religiós titulat “Sort de l’Esperança”, signat sense nom i publicat a La Popa, de Borredà, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “Ser cristià avui vol dir confessar l'esperança en el nostre temps i per al nostre temps. La història de l’esperança i de les sofrences dels homes està marcada pel nom de Déu. Déu és el fonament de la nostra esperança i no pas el tapaforats que ve a remeiar les nostres decepcions. El món es creu ser un pilot de necessitats per a satisfer. El missatge de Déu s'adreça a una mena d'homes que no passen de ser un sac de gemecs sense cap aspiració profunda. [...]”

1982. Fermí Surinyac i Ribot, en un article escrit sota el pseudònim d’”Avi Xuflet” publicat el 18 de març d’aquell any però escrit a principis del s. XX, esmenta el sac de gemecs figuradament: “[...] Són moltes les noies que es creuen que gastant-se moltes pessetes en perfumeria i accessoris, trobaran un Don Pedro el Grande, per a casar-hi [...] Aquestes noies que han estat somniant tota la seva joventut, quan veuen la realitat de la vida semblen un sac de gemecs o cornamusa desafinada, passant-se la vida pensant en les seves facècies, moltes vegades imaginàries, per no amotllar-se al seu rang, essent el seu pas per la terra un camí batut de desenganys, sembrats per elles mateixes que brollen com les males herbes. [...]”

1986. J. M. Vilar, en un article aparegut a la revista Interval el febrer d’aquell any, esmenta el sac de gemecs en parlar de l’origen dels preludis: “En l’ocasió en què parlàvem de la Suite, fèiem esment de com, gairebé sempre, va anar encapçalada per un preludi, moviment de caràcter normalment ràpid que té el seu origen en els exercicis de mecanisme (de dits) que, de forma improvisada, feien els instrumentistes abans de començar la peça, al temps que acabaven d’afinar les múltiples cordes de l’instrument en el cas del llaüt. El preludi naixia en el moment en què el compositor no el confiava ja a l’intèrpret, sinó que l’escrivia ell com una part més de la Suite. Quelcom de semblant a aquella prehistòria del preludi s’ha conservat, en l’àmbit de la música folklòrica, entre alguns instrumentistes de cornamusa que acaben d’afinar els bordons mentre «fan dits i llavi». [...]”



Testament d'Andreu Catany (al final de la primera línia s'esmenta la cornamusa)


Fonts

-      [Signat amb les inicials “B. T.”]. “El Carnaval”. Diario de Barcelona, núm. 59. Barcelona. 28 de febrer de 1797.
-      [Signat amb les inicials “M. J.”]. Secció “Música” del Diario de Barcelona, núm. 50. Barcelona. 19 de febrer de 1816.
-      Secció “Barcelona” del Diario de Barcelona, núm. 6797. Barcelona. 31 de juliol de 1862.
-      [Signat com a “Un minyó de pagés, de la Vall de Aro"]. “La pageseta amorosa en las ballas de la festa (I)”. El Faro Bisbalense, núm. 165. La Bisbal d’Empordà. 15 d’agost de 1868.
-      [Signat amb la inicial “J.”]. “Un recort á Vilafranca”. La Gramalla, núm. 18. Barcelona. 10 de setembre de 1870.
-      Secció “Crónica catalana” del diari La Imprenta, núm. 312 de 1875. Barcelona. 23 de novembre de 1875.
-      Secció “Crónica local” del diari La Imprenta, núm. 45 de 1877. Barcelona. 14 de febrer de 1877.
-      “Com pensa qui veu Madrid”. L’Arch de Sant Martí, núm. 163. Sant Martí de Provençals. 27 de juny de 1886.
-      Secció anomenada “Sección religiosa” del periòdic La Verdad, núm. 32. Manresa. 21 de juliol de 1886.
-      Secció “Batallades” de La Campana de Gràcia, núm. 969. Barcelona. 17 de desembre de 1887.
-      [Signat amb les inicials “S. B. y V.”]. “Un somni”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 467. Barcelona. 24 de desembre de 1887.
-      Secció “Correo extranjero” del diari El Diluvio, núm. 175. Barcelona. 24 de juny de 1891.
-      [Signat amb el nom “Patrici]. “Lo contrapás y la sardana”. Setmanari La Sardana, núm. 7. Palafrugell. 21 de febrer de 1892.
-      “Antaño y hogaño”. El Eco del Pallás, núm. 9. Tremp. 30 d’octubre de 1892.
-      Secció “Esquellots” de la revista L’Esquella de la Torratxa, núm. 792. Barcelona. 16 de març de 1894.
-      [Signat amb les inicials “P. del O.”]. Secció “Intermedi. Cosas del Insensat” de la revista L’Esquella de la Torratxa, núm. 815. Barcelona. 24 d’agost de 1894.
-      [Signat amb el pseudònim “Pauet de la Esperansa”]. “Las petitas orquestas de Catalunya”. La Comarca del Noya, núm. 159. Sant Sadurní d’Anoia. 25 de novembre de 1894.
-      Secció “Correspondencia particular” de la revista La Campana de Gràcia, núm. 1370. Barcelona. 24 d’agost de 1895.
-      [Signat amb les inicials “R. G. y R.”]. “Lo Carnaval del meu poble y la Plassa del Camell”. El Eco del Llobregat, núm. 6. Molins de Rei. 28 de febrer de 1897.
-      “Silenci”. L’Olla, núm. 5. Barcelona. 20 de gener de 1898.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VI, núm. 25. Canet de Mar. 18 de juny de 1899.
-      “Una alegoría indecent”, dins la secció “Notas políticas”. La Veu de Catalunya, núm. 286. Barcelona. 14 d’octubre de 1899.
-      Secció “Els dibuixos d’aquest número” de la revista Pèl & Ploma, núm. 38. Barcelona. 17 de febrer de 1900.
-      Secció “Las comarcas” del diari La Veu de Catalunya, núm. 414. Barcelona. 20 de febrer de 1900.
-      “La festa de Sant Joan”. Diari de Catalunya, núm. 17. Barcelona. 23 de juny de 1900.
-      Secció “Cartas de fora” de la revista La Campana de Gràcia, núm. 1670. Barcelona. 18 de maig de 1901.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VIII, núm. 27. Canet de Mar. 7 de juliol de 1901.
-      [Signat amb la inicial “X.”]. “Desde Sant Pere de Ribas”. Baluart de Sitges, núm. 8. Sitges. 22 de setembre de 1901.
-      “La festa major”. Baluart de Sitges, núm. 57. Sitges. 31 d’agost de 1902.
-      “La passada dels gegants. La comitiva”, dins d’un apartat més general, “La festa dels gegants”. La Veu de Catalunya, any 12, núm. 1331. Barcelona. 27 de setembre de 1902.
-      “Desde Vich. Una festa de Carnestoltas forsa interessant”. La Veu de Catalunya, núm. 1472. Barcelona. 25 de febrer de 1903.
-      Secció “A cala Talia” de la revista ¡Cu-Cut!, núm. 81. Barcelona. 16 de juliol de 1903.
-      “Carnaval de 1904”, dins de la secció “Noticias”. Baluart de Sitges, núm. 132. Sitges. 14 de febrer de 1904.
-      [Signat amb les inicials F. P.] “Dansa i Ball del Ciri a Castelltersol”, dins la secció “Balls populars catalans”. Revista Musical Catalana, núm. 3. Barcelona. Març de 1904.
-      Secció “Mossegadas” de la revista ¡Cu-Cut!, núm. 125. Barcelona. 19 de maig de 1904.
-      Secció “Esquellots” de la revista L’Esquella de la Torratxa, núm. 1384. Barcelona. 14 de juliol de 1905.
-      "Las neulas de Nadal, la festa dels pastors en Montmany y la sucamuya”. Periòdic setmanal La Gracolaria, núm. 83. Granollers. 23 de desembre de 1905.
-      [Signat amb el pseudònim “Mustafá Xiulets de Fusta Blanca”]. “Bots, rabietes y rebequeríes”. Aurora Social, núm. 16. Barcelona. 17 d’agost de 1907.
-      [Signat amb les inicials T. S.]. “Nota de verano: La Sardana”. La Lucha, núm. 9249. Girona. 7 de setembre de 1907.
-      “El Carnaval”, dins la secció “Novas”. Baluart de Sitges, núm. 344. Sitges. 8 de març de 1908.
-      “Centenari del Rei En Jaume”. El Poble Català, núm. 865. Barcelona. 29 de juny de 1908.
-      [Signat amb el pseudònim “Llicenciat Peme”]. Secció “Glosa” del setmanari El Baix Penadés, núm. 123. El Vendrell. 1 d’agost de 1908.
-      [Signat amb el pseudònim “El Sis d’Oro”]. “Cosas, cosetas y cosassas. Article passat per aygua”. Setmanari Democràcia, núm. 95. Vilanova i la Geltrú. 24 de gener de 1909.
-      Secció “De bones y de noves” de la revista La Terra, núm. 8. Barcelona. 27 de març de 1909.
-      [Signat amb el pseudònim “Pif-Paf”]. Secció “La Senmana” de La Campana de Gràcia, núm. 2105. Barcelona. 11 de setembre de 1909.
-      Secció “Novas” del setmanari Baluart de Sitges, núm. 441. Sitges. 27 de març de 1910.
-      [Signat amb el pseudònim “Llicenciat Peme”]. “Nadalenca. Recorts d’antany”. El Baix Penadés, núm. 248. El Vendrell. 31 de desembre de 1910.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any XVIII, núm. 4. Canet de Mar. 22 de gener de 1911.
-      “Cinch devots”. El Radical, núm. 27. Tortosa. 11 de febrer de 1911.
-      “Comentaris”. L’Avenç del Empordá, núm. 274. La Bisbal d’Empordà. 13 de gener de 1912.
-      Secció “Ecos” del diari El Poble Català, núm. 2834. Barcelona. 12 de desembre de 1912.
-      Secció “Crònica. Informació local y comarcal” del setmanari El Pirineu Català, núm. 79. Ripoll. 28 de desembre de 1912.
-      “La Casa de la Guinard”. La Publicidad, núm. 12322. Barcelona. 17 de juliol de 1913.
-      “Motius dels catalans de Buenos Aires”. Papitu, núm. 378. Barcelona. 23 de febrer de 1916.
-      Secció “El clero” de la revista La Campana de Gràcia, núm. 2443. Barcelona. 4 de març de 1916.
-      Secció “Toros” de la revista Papitu, núm. 405. Barcelona. 30 d’agost de 1916.
-      [Signat amb les inicials “J. de Só.”]. “En honor a la llengua catalana”. L’Escut, núm. 56. Montblanc. 6 de gener de 1917.
-      [Signat amb el pseudònim “Un Barceloní”]. Secció “La ciutat dels comtes” del diari El Poble Català, núm. 4397. Barcelona. 6 de maig de 1917.
-      Secció “Toros” de la revista Papitu, núm. 442. Barcelona. 10 de maig de 1917.
-      ­“Cobla-orquestra ‘La Principal de Perelada’”. La Publicidad, núm. 13921. Barcelona. 3 de gener de 1918.
-      [Signat amb la inicial “M.”]. “Instauració dels Jocs Florals”. L’Estat Català, núm. 2. Barcelona. 12 de maig de 1918.
-      “Una crida”, dins la secció “Folklore”. Revista Catalana, núm. 56. Barcelona. 25 de maig de 1919.
-      Secció “De les terres catalanes” del diari La Veu de Catalunya, any 29, núm. 7313. Barcelona. 28 d’agost de 1919.
-      “25 de juliol de 1866. Estrena d’un orgue a St. Eudalt”, dins la secció “Efemèride”. Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll, núm. 538. Ripoll. 18 de juliol de 1920.
-      “Un regidor testarut”. El Gall de Ripoll, núm. 8. Ripoll. 31 de juliol de 1920.
-      ­Secció “De la región” del diari La Publicidad, núm. 15124. Barcelona. 21 de setembre de 1921.
-      [Signat amb les inicials “F. Q.”]. “La cobla”. Setmanari La Crónica de Valls, núm. 851. Valls. 24 de desembre de 1921.
-      “El negre de jazz-band”, dins la secció “Històries d’opereta”. Papitu, núm. 693. Barcelona. 28 de juny de 1922.
-      [Signat com a “L’home de la Conxa”]. Secció “Teatres i music-halls” de la revista Papitu, núm. 729. Barcelona. 7 de març de 1923.
-      “El sac dels gemecs”, dins la secció “Batallades de tot arreu”. La Campana de Gràcia, núm. 2803. Barcelona. 10 de març de 1923.
-      “Les collites”. La Veu de Catalunya, núm. 8498. Barcelona. 25 d’agost de 1923.
-      “Coses que pot ésser una persona en català i en castellà no”, sota el títol “Fil·lologia papitesca”. Revista Papitu, núm. 755. Barcelona. 5 de setembre de 1923.
-      “La pressa i la decepció”. La Publicitat, núm. 15546. Barcelona. 25 d’octubre de 1923.
-      “La Tradició”. El Baix Penadés, núm. 932. El Vendrell. 26 de gener de 1924.
-      “Les caramelles”. Diario de Gerona, any XXXVIII, núm. 92. Girona. 19 d’abril de 1924.
-      “Lérida en su fiesta mayor”. El Diluvio, any LXVII, núm. 114. Barcelona. 14 de maig de 1924.
-      “Vetllada al Parc de Montjuich”. La Veu de Catalunya, núm. 8746. Barcelona. 23 de juny de 1924.
-      Secció "De les terres catalanes" del diari La Veu de Catalunya, any 35, núm. 8960. Barcelona. 27 de febrer de 1925.
-      “El sac de gemecs”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2406. Barcelona. 17 d’abril de 1925.
-      Secció “D’ací i d’allà” de la revista Catalunya Social, núm. 262. Barcelona. 22 de maig de 1926.
-      “Fantasia nadalenca”. Poble Nou, núm. 46. Barcelona. 19 de desembre de 1926.
-      [Signat amb el pseudònim “Ràdio-llauna”]. “Des de Girona”, dins la secció “De tot Catalunya”. Xut!, núm. 226. Barcelona. 1 de març de 1927.
-      [Signat amb el pseudònim “Abece”]. “El rellotge de la Diputació”. En Patufet, núm. 1205. Barcelona. 7 de maig de 1927.
-      [Signat amb el nom “Pepet”]. “Des de Mataró”, dins la secció “De tot Catalunya”. Xut!, núm. 278. Barcelona. 28 de febrer de 1928.
-      [Signat amb les inicials J. C.]. “Els campions de la civilització”. Catalunya Social, núm. 354. Barcelona. 10 de març de 1928.
-      “Curs superior de divulgació papitesca”. Papitu, núm. 1033. Barcelona. 2 de gener de 1929.
-      Secció “Espigolant” de la revista Catalunya Social, núm. 397. Barcelona. 12 de gener de 1929.
-      Secció “Correspondència” de la revista Papitu, núm. 1041. Barcelona. 27 de febrer de 1929.
-      [Signat amb el pseudònim “L’Altre]. Secció “Fulles dominicals” del setmanari La Gralla, núm. 453. Granollers. 4 de maig de 1930.
-      “La Exposición de Barcelona”. El Diluvio, any LXXIII, núm. 111. Barcelona. 9 de maig de 1930.
-      “Nota de Sant Sadurní”, dins la secció “De les terres catalanes”. La Veu de Catalunya, núm. 11058. Barcelona. 20 de novembre de 1931.
-      “Orfeó Català. Conferència de Joan Amades”. La Veu de Catalunya, núm. 11605. Barcelona. 27 de novembre de 1931.
-      “A Sant Medí. Una festa religiosa que s’ha convertit en profana”. La Humanitat, núm. 98. Barcelona. 2 de març de 1932.
-      [Signat amb el pseudònim “Tet”]. “Des de Martorell”, dins la secció “De tot Catalunya”. Xut!, núm. 498. Barcelona. 26 d’abril de 1932.
-      [Signat amb el pseudònim “El Manxaire”]. “De la Generalitat”. D.I.C., núm. 45. Barcelona. 30 d’abril de 1932.
-      “La cornamusa”. Esplai, núm. 33. Barcelona. 17 de juliol de 1932.
-      [Signat amb el pseudònim “El Manxaire”]. Secció “Reportatges del manxaire” de la revista D.I.C., núm. 70. Barcelona. 22 d’octubre de 1932.
-      “Emissions Estrangeres més interessants”, dins la secció “La T. S. F.”. La Publicitat, núm. 18201. Barcelona. 9 de desembre de 1932.
-      [Signat amb el pseudònim “Fidelter”]. “La lliçó del Pessebre”. Flama, núm. 55. Barcelona. 23 de desembre de 1932.
-      [Signat amb el pseudònim “Un Caçador”]. “Monistrol de Calders”, dins la secció “De llevant i de ponent”. D.I.C., núm. 102. Barcelona. 3 de juny de 1933.
-      “La crisi, vista des de Barcelona”. La Publicitat, núm. 18358. Barcelona. 11 de juny de 1933.
-      [Signat amb el pseudònim “Miniman”]. “L’«Urquinaona»”, dins la secció “Pantalla sidralista”. Xut!, núm. 560. Barcelona. 4 de juliol de 1933.
-      ­Nota pregada publicada a Emporion, núm. 237. Torroella de Montgrí. 8 d’octubre de 1933.
-      ­“La diada de Santa Llúcia”. Flama, núm. 101. Barcelona. 15 de desembre de 1933.
-      [Signat amb el pseudònim “Scaramouche”]. “Mitja figa, mig raïm”. La Campana de Gràcia, núm. 3367. Barcelona. 2 de febrer de 1934.
-      “El 59 aniversari de la mort d’en Pep Ventura, introductor de la tenora i creador de la sardana llarga”. La Humanitat, núm. 745. Barcelona. 1 d’abril de 1934.
-      [Signat amb el pseudònim “Siccor”]. “La conversió d’”El Matí””. Aires de la Conca, núm. 231. Montblanc. 11 d’agost de 1934.
-      [Signat amb la inicial “S.”]. “23 d’agost”, dins la secció “Els dijous blancs”. Mirador, núm. 290. Barcelona. 23 d’agost de 1934.
-      [Signat com a “Ah, quin un!”]. Secció “De tot Catalunya”. Xut!, núm. 638. Barcelona. 31 de desembre de 1934.
-      Secció “Teló endins” del diari La Veu de Catalunya, núm. 12081. Barcelona. 8 de març de 1935.
-      Secció “Teló endins” del diari La Veu de Catalunya, núm. 12112. Barcelona. 13 d’abril de 1935.
-      “La cornamusa”. Esplai, núm. 182. Barcelona. 26 de maig de 1935.
-      ­­­Secció “Molt bee!” del setmanari El Be Negre, núm. 220. Barcelona. 11 de setembre de 1935.
-      ­­­“Instrument típic universal”. Esplai, núm. 203. Barcelona. 20 d’octubre de 1935.
-      ­­­“El que portaran els Reis al jovent de Girona”. El Pont de Pedra, núm. 6. Girona. 3 de gener de 1936.
-      ­­­“En Pasay no va passar, i en Miró no calia que es prengués la molèstia de venir d’Amèrica”, dins la secció “Boxa”. Xut!, núm. 698. Barcelona. 25 de febrer de 1936.
-      “Concierto por la banda municipal”, dins la secció “Ayuntamiento”. El Diluvio, any LXXIX, número 116. Barcelona. 15 de maig de 1936.
-      “Baile de cotoninas”. Panadés, núm. 40. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1942.
-      “Al pessebre tots els camins van a la cova”. Fulla Parroquial Diocesana. Solsona, núm. 471. Solsona. 25 de desembre de 1955.
-      Secció “Gerona. Gacetillas” del diari Los Sitios, núm. 5989. Girona. 15 de setembre de 1962.
-      [Signat amb la inicial “G.”]. Secció “Gerona. Gacetillas” del diari Los Sitios, núm. 6468. Girona. 9 d’abril de 1964.
-      Secció “Gerona capital” del diari Los Sitios, núm. 9382. Girona. 9 de març de 1974.
-      [Signat amb el pseudònim “L’Home”]. “Hi compta el Ripollès?”. El Ripollès, núm. 19. Ripoll. 31 de desembre de 1977.
-      [Signat amb les inicials “F. de V.”]. “Sort de l’Esperança”. La Popa, núm. 9. Borredà. Novembre de 1979.
-      AGUADÉ, Maria. Secció “Lletra de Barcelona”. La Nostra Terra, núm. 57 i 58. Palma. Setembre-octubre de 1932.
-      ALADERN, Josep. “Quatre artistes catalans a l’Exposició d’Art Francés”. El Poble Català, núm. 4119. Barcelona. 29 de juny de 1917.
-      ALMANSA Y MENDOZA, Andrés de. Tercera Relación de las fiestas de la Ciudad de Barcelona. Esteve Liberòs, impressor. Barcelona. 1625.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
-      AMAT ROSÉS, Manuel (sota el pseudònim “El «sereno» de l’altre barri”). “L’estiueig dels «asos»”, dins la secció “Col·laboració i arrós”. Revista Xut!, any III, núm. 87. Barcelona. 16 de juliol de 1924.
-      AMAT-PINIELLA, Joaquim. “Les estrenes”, dins la secció “El cinema”. Diari El Dia. Manresa. 22 de desembre de 1931.
-      AMIGÓ, Ll. Carta personal publicada a l’article “Antics alumnes. Enquesta a la juventut”. Garbí, núm. 13. Barcelona. Març de 1935.
-      ASSOCIACIÓ DE CULTURA POPULAR DE LA GARROTXA EL TIL·LER. Web http://www.cornamusam.cat/.
-      AULADELL I SERRABOGUNYÀ, Joan. El Paga-li, Joan. Ball del Vano i el Ram de Sant Cugat del Vallès. Viena Edicions. Barcelona. 1997.
-      AYATS, Jaume. “La cobla de tres quartans i el fructífer invent de la tradició”. Revista Caramella, núm. XVII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2007.
-      BALARI I JOVANY, Josep. Orígenes históricos de Cataluña. Establiment Tipogràfic de Fills de Jaume Jepús. Barcelona. 1889.
-      BALDELLÓ, Francesc de P. La música de l'antic Consell Barceloní. Notes històriques. Impremta Barmar. Barcelona. 1929.
-      BALDELLÓ, Francesc de P. La música en Barcelona (noticias históricas). Llibreria Dalmau. Barcelona. 1943.
-      BALLESTER I GIBERT, Jordi. “La cornamusa y el pastor en la iconografía catalano-aragonesa de los siglos XIV y XV“. Revista de Musicología, volum XX, núm. 2. Sociedad Española de Musicología. Madrid. 1997.
-      BALLÚS CASÓLIVA, Glòria. La música a la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa: 1714-1808. Tesi doctoral. UAB. Cerdanyola del Vallès. 2004.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum primer: 1769-1791). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum segon: 1792-1794). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum quart: 1798-1799). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1990.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum cinquè: 1800-1801). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum sisè: 1802-1803). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum setè: 1804-1807). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum vuitè: 1808-1810). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1996.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum novè: 1811-1812). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1999.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum desè: 1813-1814). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum onzè: 1815-1816). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Miscel·lània de viatges i festes majors, edició a cura de Margarida Aritzeta. Editorial Barcino. Barcelona. 1994.
-      BOFARULL I MASCARÓ, Pròsper de. Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. Tom V. Establiment litogràfic i tipogràfic de Josep Eusebi Monfort. Barcelona. 1850.
-      BOFILL I FERRO, Jaume. “Les «Elegies de Bierville», de Carles Riba”. Ariel, any I, núm. II. Barcelona. Juny de 1946.
-      BOIXADERA IBERN, Cristina. "Els ministrers a Catalunya". Revista Caramella, núm. 26. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2012.
-      BONAFONT, Josep. “Les Goigs”. Revue Catalane, núm. 4. Perpinyà. 15 d’abril de 1907.
-      BORDONS, Francesc. “Advertencias que lo mestre de fer orguens Francesch Bordons (de Solsona) feu quant acabà l’orga de la Iglesia de Tarrassa en 1649”, publicat a la Monografía de la Iglesia Parroquial de Terrassa, de Josep Soler i Palet. L’Avenç. Barcelona. 1898.
-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Els instruments musicals i els seus constructors. Instruments de vent i orgue”, dins Dansa i música. Barcelona 1700. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 2009.
-      BOSCH, Vicenç. Balls antics del Pallars. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. 1907.
-      BOVÉ, Francesc de P. El Penedès. Folk-lore dels balls, danses i comparses populars. Impremta Ramon. El Vendrell. 1926.
-      BOVÉ, Francesc de Paula. Solución pràctica para que no desaparezca la representación de los bailes y danzas populares del Panadés, con sucinta explicación de cada uno de ellos. Manuscrit. Arxiu Musical del Centre de Documentació del Vinseum. Vilafranca del Penedès. 1942.
-      CABOT I ROVIRA, Joaquim. “Catalunya a Viena (II)”. La Veu de Catalunya, núm. 43. Barcelona. 23 d’octubre de 1892.
-      CAMÓS I CABRUJA, Lluís. “Restauració del contrapàs”. La Veu de Catalunya, núm. 8238. Barcelona. 18 d’agost de 1922.
-      CAMPS I CLEMENTE, Manuel. Torrefarrera i el seu entorn històric. Diputació de Lleida. Lleida. 2005.
-      CANO BLANCAFORT, Andreu. “Sac de gemecs a Manresa”, dins el seu blog Músiques de Manresa i més (http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2016/08/sac-de-gemecs-manresa.html). 12 d’agost de 2016.
-      CAPDEVILA, Lluís (sota el pseudònim “Virai”). “Una pensió”, dins la secció “Glosari”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2691. Barcelona. 30 de gener de 1931.
-      CAPMANY, Aureli. “El Nadal segons el poble”. Catalunya Social, núm. 87. Barcelona. 23 de desembre de 1922.
-      CAPMANY, Aureli. La dansa a Catalunya. 2 volums. Editorial Barcino. 1930-1953.
-      CARBÓ, Daniel (sota el pseudònim “Correcuita”). Crònica del partit de futbol Europa-Espanyol, dins la secció “La diada esportiva”. La Veu de Catalunya, núm. 10428. Barcelona. 4 de novembre de 1929.
-      CARBONELL CASTELL, Xavier. “Una escena musical al retaule de Verdú (entre l’anàlisi iconogràfica i l’especulació iconològica)”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 15. Tàrrega. 2002.
-      CARBONELL I GUBERNA, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Galerada. Cabrera de Mar. 2000.
-      CARETA I VIDAL, Antoni. “Sant Antoni del porquet”. La Veu de Catalunya, núm. 1432. Barcelona. 16 de gener de 1903.
-      CARETA I VIDAL, Antoni. “Cosas de Carnestoltas”. La Veu de Catalunya, núm. 1465. Barcelona. 19 de febrer de 1903.
-      ­CASTELLS, Josep (sota el pseudònim “Palet”). “Els nostres gegants”. Emporion, núm. 88-90. Torroella de Montgrí. Setembre-octubre de 1918.
-      CHÍA, Julián de. La música en Gerona. Impremta de Pacià Torres. Girona. 1886.
-      CIFUENTES, Lluís. “La medicina en las galeras de la Corona de Aragón a finales de la Edad Media: la caja del barbero y sus libros”. Revista Medicina & Historia, núm. 4. Barcelona. 2000.
-      CIVERA I SORMANÍ, Joaquim. “La música religiosa”. Catalunya Social, núm. 55. Barcelona. 13 de maig de 1922.
-      CIVERA I SORMANÍ, Joaquim. “El prestigi de la parròquia”. Catalunya Social, núm. 212. Barcelona. 30 de maig de 1925.
-      CIVERA I SORMANÍ, Joaquim. “El nostre perfeccionament”. Catalunya Social, núm. 239. Barcelona. 5 de desembre de 1925.
-      CIVERA I SORMANÍ, Joaquim. “La lògica dels sectaris”. Catalunya Social, núm. 534. Barcelona. 17 d’octubre de 1931.
-      CLASCAR, Frederic, i FONT I SAGUÉ, Norbert. “Estudi sobre’l carácter del poble catalá en ses tres manifestacions literaria, artística é intelectual”. Jochs Florals de Barcelona. Any XXXVIII de llur restauració. Estampa La Renaixensa. Barcelona. 1896.
-      CLAVÉ, Josep Anselm; TORRES, Josep Maria. El Carnaval de Barcelona en 1860. Llibreria Espanyola. Barcelona. 1860.
-      CONSTANTÍ, Antoni (notari). Testament d'Andreu Catany. Protocols notarials, testaments 1433-1437, C-73/2473, folis 15v a 17v. Arxiu del Regne de Mallorca. Mallorca. 1433.
-      CONTRERAS MAS, Antonio. “Barberos y cirujanos navales en Mallorca bajomedieval”. Revista Medicina Balear, núm. 7. Palma. 1992.
-      CORDOMÍ, Xavier. Montgrí. Una història de gegants. Museu de la Mediterrània. Torroella de Montgrí. 2021.
-      CORNET I MAS, Gaietà. “Una mirada retrospectiva. Tranformació de Barcelona en mitj sigle (1830 á 1880)”. La Renaixensa, núm. 13-15. Barcelona. 1891.
-      COROMINAS, Eusebi. “L’oca de la Rita”. Catalana, núm. 95. Barcelona. 31 de maig de 1921.
-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.
-      CORTADA, Joan, i MANJARRÉS, Josep. El libro verde de Barcelona. Impremta de Tomàs Gorchs. Barcelona. 1848.
-      CORTADA I SALA, Joan (sota el pseudònim “Abén-Abulema”). “Ya vinieron”, dins la secció “Variedades”. Diario de Barcelona, núm. 185. Barcelona. 2 de juliol de 1840.
-      COSTAS ÁLVAREZ, Carles. “Sense àpets no hi ha caliu”. La Campana de Gràcia, núm. 2549. Barcelona. 9 de febrer de 1918.
-      COSTAS ÁLVAREZ, Carles. “L’àspid més verinós. La mentida i la calúmnia”. La Gralla, núm. 767. Granollers. 18 d’octubre de 1936.
-      COULON, Damien. Barcelona i el gran comerç d’Orient a l’edat mitjana. Un segle de relacions comercials amb Egipte i Síria-Palestina (c. 1330 - c. 1430). Editorial Base i Institut Europeu de la Mediterrània. Barcelona. 2013.
-      CRIVILLÉ, Josep, i VILAR, Ramon. "El llibre d'organista de Breda: comentari musical", dins El llibre de l'organista Jayme Adrobau. Breda (1826-1844), edició a cura de Joan Pellisa. Dinsic Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2011.
-      CUNÍ I MARTORELL, Miquel. Vuyt dias en Camprodon. Excursió entomológica y botánica. Impremta dels Successors de N. Ramírez i Ca. Barcelona. 1889.
-      DALMAU, Josep. “Incoherències i rebequeries polítiques”. Diari Avui, núm. 655. Barcelona. 9 de juny de 1978.
-      DÍAZ, J. “La festa”. Baluart de Sitges, núm. 56. Sitges. 24 d’agost de 1902.
-      DÍAZ-CAPDEVILA, ?. “Espanyolisme i Francesisme”. Renaixement, núm. 150. Barcelona. 16 d’octubre de 1913.
-      DIVERSOS AUTORS. “L’aplech de Bell-lloch”. Setmanari La Veu del Vallés, núm. 286. Granollers. 8 de juny de 1902.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició “El Sac de Gemecs a Catalunya”. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS. Festa Major. Vilafranca del Penedès. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Vilafranca del Penedès. 2003.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama Edicions. Barcelona. 2010.
-      DURAN I TORTAJADA, Miquel (sota el pseudònim “Martí Martell”). “La vigília del Corpus a Barcelona”, dins la secció “Reportatges retrospectius”. La Veu de Catalunya, núm. 8741. Barcelona. 18 de juny de 1924.
-      FARAUDO DE SAINT-GERMAIN, Lluís. Vocabulari de la llengua catalana medieval. Institut d'Estudis Catalans.
-      FARNÉS I PAGÈS, Julita. Text sobre el contrapàs no publicat i conservat a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires. Barcelona. 1909.
-      FERNÀNDEZ I VALLHONRAT, Joan. "Cornellà. Aplech de noticies històrich-arqueològiques", dins del llibre Primers Jochs Florals del Centre Catalanista L'Avens de Cornellá del Llobregat. Any 1908. La Renaixensa. Barcelona. 1910
-      FOLCH I TORRES, Manel (sota el pseudònim “Lleixiu”). Secció “Llista de la Bogadera”. ¡Cu-Cut!, núm. 405. Barcelona. 24 de febrer de 1910.
-      FONTOVA CARLES, Ramon. Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ajuntament de Lleida i Pagès Editors. Lleida. 2012.
-      FORS DE CASAMAYOR, Francesc. Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla. Impremta Catalana, d'Obradors i Cia. Barcelona. 1878.
-      FORT I COGUL, Eufemià. La vida en una vila del Camp de Tarragona al segle XIV. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 1964.
-      FRANCÈS, Enric. Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a Catalunya Nord al s. XIX. IMPEM-FSR. Cotlliure. 1986.
-      FRANCÈS, J. M. “Pobre cinema...”, dins la secció “Focs de Bengala”. La Humanitat, núm. 832. Barcelona. 13 de juliol de 1934.
-      FRIGOLA I ARPA, Jordi. “Música i folklore del Divendres Sant”, dins XLIII Aplec de la Sardana. Comissió de l’Aplec de la Sardana. La Bisbal d’Empordà. 2005.
-      FURIÓ, Antoni. “Música i músics a la Ribera del Xúquer en la baixa edat mitjana”, dins Estudis històrics sobre la Ribera del Xúquer. Ajuntament de Benimodo. Benimodo. 2015.
-      GALLARDO, Antonio. “Tercer Congreso Nacional de Música Sagrada”. La Academia Calasancia, núm. 529. Barcelona. 10 de desembre de 1912.
-      GARCIA ESPUCHE, Albert. “Una ciutat de danses i guitarres”, dins Dansa i música. Barcelona 1700. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 2009.
-      GARCIA-OLIVER, Ferran. Pedagogia melodiosa. La música antiga a Gandia. CEIC Alfons el Vell. Gandia. 2000.
-      GARÍ, Antoni. “Celebrem 150 anys, mirant al futur”. Revista Naixement, núm. 3. Barcelona. Desembre de 2012.
-      GARRELL, Esteve. “La comparsa de Cardedeu”. El Congost, núm. 805. Granollers. 16 de febrer de 1902.
-      GARRICH, Montserrat. “Els cavallets cotoners de Barcelona: del 1601 al 2001”. Revista Caramella, núm. VI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2002.
-      GARRIGA, Nonat. “Los pastorets de Nadal de Pachs”. La Renaixensa, núm. 1-3. Barcelona. 1898.
-      GAYETE, Iris. “El flabiol i el tambor. Adaptacions als nous usos”. Revista Caramella, núm. XIV. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2006.
-      GIRALT, Eugeni. “Pobles sense ànima popular”, dins la sèrie “Croquis lleugers”. La Veu de Ribas, núm. 6. Sant Pere de Ribes. 26 d’octubre de 1916.
-      GIVANEL I MAS, Joan. Bibliografia catalana. Premsa. Volum I. Institució Patxot. Barcelona. 1931.
-      GOLOBARDES VILA, Miguel. “Fiestas y bailes del Ampurdán en el siglo XVIII”, dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Institut d’Estudis Gironins. Girona. Any 1947, volum 2.
-      GÓMEZ MUNTANÉ, M. Carmen. La música en la casa real catalano-aragonesa. 1336-1442. Antoni Bosch, editor. Barcelona. 1979.
-      GRAU, Josep. "Els salms del meu poble". La Crónica de Valls, núm. 656. Valls. 22 de desembre de 1917.
-      GRIERA, Antoni. “La Frontera del català occidental (II)”. Butlletí de Dialectologia Catalana, núm. VII. Institut d'Estudis Catalans. Barcelona. 1919.
-      GUARDIET, Josep. “Sant Mus”, dins l’article “Les belles viles catalanes: Rubí”. La Veu de Catalunya, núm. 7251. Barcelona. 28 de juny de 1919.
-      GUILLAMET, Jaume. Història del periodisme: Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I i Universitat Pompeu Fabra. Cerdanyola del Vallès, València, Barcelona. 2003.
-      IBERN, Pere. “Notas sobre la cornamusa catalana”. Revista de Folklore, núm. 45. 1984.
-      INSENSER I BERTRAN, Antoni. El Penedès. Balls, danses i comparses. “Quaderns d’Aportació Cultural”, núm. 3. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Vilafranca del Penedès. 1982. [Manuscrit original de 1904 i 1905]
-      JAUMANDREU, J. “Si m’embrutes, t’enmascaro”. Renaixement, núm. 113. Barcelona. 9 de gener de 1913.
-      ­JEHAN LE FOL (pseudònim?). “La música catalana”. La Renaixensa, núm. 13-16. Barcelona. 1883.
-      JUSCAFRESA, Boi. “El referèndum de l’Estatut en els pobles rurals”. Avui, núm. 1074. Barcelona. 17 d’octubre de 1979.
-      La Ilustració Catalana, núm. 23. Barcelona. 20 de febrer de 1881.
-      ­LLADONOSA VALL-LLEBRERA, Manuel. Pròleg al llibre de Ramon Fontova Carles Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ajuntament de Lleida i Pagès Editors. Lleida. 2012.
-      LLOMPART MORAGUES, Gabriel. “Drapeau. Banderas, abanderados y bandereros en el Reino de Mallorca”. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, any CXXVII, núm. 866. Palma. 2012.
-      LLORENS, Sara. El Cançoner de Pineda. Joaquim Horta, impressor. Barcelona. 1931.
-      ­MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, volum VIII. La Ilustración, Est. Tipográfico-Literario Universal. Madrid. 1847.
-      MARCH, A. Secció “Inter nos”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 1170. Barcelona. 14 de juny de 1901.
-      MARCÚS, Marc. “Música de carrer”. D’ací d’allà, volum III, núm. 5. Barcelona. Maig de 1919.
-      MAS I GARCIA, Carles. Aproximació a la tècnica coreogràfica del contrapàs. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Barcelona. 1988.
-      MAS I GARCIA, Carles. “L’expansió de la dansa d’escola”, dins Dansa i música. Barcelona 1700. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 2009.
-      MAS GENÉ, Martí. “San-gallart”, dins la secció “Del meu poble”. Sagarra Nacionalista, núm. 4. Santa Coloma de Queralt. 10 de setembre de 1922.
-      MASACHS, Josep Maria. “Les «cotonines»”. Penedès, núm. 1765. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1975.
-      MASPONS I LABRÓS, Francesc. “Al Senyor D. Matías de Martino”. La Renaixensa, any VI, tom 2. Barcelona. 22 de setembre de 1876.
-      MASSANELL I ESCLASSANS, Antoni, i MIRALLES I FIGUERES, Eloi (ed.). Del ball de les cotonines de Vilafranca. Cavallers Cotoners. Vilafranca del Penedès. 1987.
-      MASSIP, Ventura. “Costums típiques que es perden”. Diari de Granollers. Granollers. 6 de maig de 1926.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. “Historia literaria. Del decasílabo y endecasílabo anapésticos”. Revista Histórica Latina, núm. VII. Barcelona. 1 de juliol de 1875.
-      MILLET, Lluís. De la cançó popular catalana. Bloud & Gay, Editors. Barcelona. 1917.
-      MIRABET I BOFARULL, Joan J. “Discurso pronunciado en la velada artística, inaugural, dada por la sociedad coral catalana El Gavilán el día 18 del corriente”. La Honorata, núm. 19. L’Havana. 25 de setembre de 1892.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “La Passió a l’Urgell. Segles XV i XVI”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 2. Tàrrega. 1990.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “La confraria de sant Esteve a Tàrrega”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 3. Tàrrega. 1991.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Fasts reials a Tàrrega a finals de l’edat mitjana”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 5. Tàrrega. 1993.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “La celebració de Corpus a Tàrrega entre els segles XV i inicis del XVII”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 9. Tàrrega. 1996.
-      ­MIRÓ I BALDRICH, Ramon. La processó de Corpus i els entremesos. Cervera, segles XIV-XIX. Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 1998.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Cervera del segle XIV a mitjan XVIII”, dins Miscel·lània Cerverina, núm. 13. Centre Municipal de Cultura de Cervera. Cervera. 1999.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics de la Conca de Barberà i d’altres comarques tarragonines a Cervera i Tàrrega (segles XIV a inicis del XVIII)”, dins Aplec de Treballs, núm. 18. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc. 2000.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Tàrrega del segle XIV a inicis del XVIII”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 13. Tàrrega. 2000.
-      MIRÓ FOLGUERA, Ramon (sota el pseudònim “Tulp”). “Un mestre y un catedrátich”, dins la secció “Crónica”. L'Esquella de la Torratxa, núm. 1534. Barcelona. 22 de maig de 1908.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “«La orquesta estuvo acertadísima». Els flabiolaires en els materials folklòrics del Fons Balvey del Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC)”, dins Col·loquis del flabiol 2008. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2009.
-      MONTSALVATGE, Xavier. “Falta una antología de los antecedentes de la sardana”. Destino, núm. 1459. Barcelona. 24 de juliol de 1965.
-      MORATÓ I GRAU, Josep (sota el pseudònim “Virolet”). Secció “A ca la Talia”. ¡Cu-Cut!, núm. 184. Barcelona. 6 de juliol de 1905.
-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “Ballet, Ball Cerdà y Esquerrana”, dins la secció “Balls populars catalans”. Revista Musical Catalana, núm. 4. Barcelona. Abril de 1904.
-      NADAL I MALLOL, Hipòlit. “Pep Ventura i la sardana”. Ressorgiment, núm. 359. Buenos Aires. Juny de 1946.
-      OLIVERAS, Camil. “Palau de Belles Arts: Elisabeth Cöemans de P. F. Sala Mozart: Germà Sabat, Isabel·le Martí-Colin”, dins la secció “La música”. La Humanitat, núm. 344. Barcelona. 16 de desembre de 1932.
-      OLLÉ I BERTRAN, Antoni (sota el pseudònim “L’Ànima del Rosega Cebes”). “Brams d’ase no arriben al cel o els gangsters del futbolisme”, dins la secció “Facècies del futbol”. Xut!, núm. 530. Barcelona. 5 de desembre de 1932.
-      ORRIOLS, Xavier. “Catalunya i la música al carrer”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      ORRIOLS, Xavier. “Flauta i tambor en els Memorials de les cobles i ballas de Santa Tecla el añi 1687”, dins Col·loquis del flabiol 2010. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2011.
-      PALOMAR, Salvador. “Una cobla de ministrils a la Selva del Camp”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 18. Carrutxa. Reus. 1983.
-      PARÉS, Ermengol. “La quietud del cementiri”. La Campana de Gràcia, núm. 2941. Barcelona. 31 d’octubre de 1925.
-      PEDRELL, Felip. Cancionero musical popular español, volum I. Impremta d’Eduard Castells. Valls. 1918.
-      PELLISA, Joan. "El quadern de Breda", dins El llibre de l'organista Jayme Adrobau. Breda (1826-1844), edició a cura del mateix autor. Dinsic Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2011.
-      PINTO, Ramon. “Noves aportacions a l’estudi dels luthiers catalans (segles XVI al XVII)”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2001.
-      PLA, Josep. “La sardana ha triunfado”. Destino, núm. 1985. Barcelona. 16-22 d’octubre de 1975.
-      POUS I PAGÈS, Josep. “Parlament de bones festes llegit en la festa del Nadal català celebrada a París (1939)”, dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili, edició a cura de Quim Torra. Acontravent. Barcelona. 2009.
-      PRAT DE LA RIBA, Enric. La Nacionalitat catalana. Tip. L’Anuari de la Exportació. Barcelona. 1906.
-      PUIGGRÒS-PETIT, J. “Una mica d’optimisme, senyors!”. Ressorgiment, núm. 198. Buenos Aires. Gener de 1933.
-      RABASSA I MARTÍ, Fèlix. “Una aproximació al Sindicat Agrícol de Lloret de Mar a través del seu butlletí Sindical (1911)”. Butlletí Sesmond, núm. 9. Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar. Lloret de Mar. Gener de 2009.
-      RÀFOLS, Antoni. Tratado de la sinfonía. Oficina de Rafel Compte. Reus. 1801.
-      RÀFOLS, JOSEP F. “El «Sant Francesc» de Chesterton”. La Veu de Catalunya, núm. 9344. Barcelona. 12 de maig de 1926.
-      RAMÍREZ CARULLA, Lluís. “Barcelona a les fosques”. La Campana de Gràcia, núm. 3074. Barcelona. 19 de maig de 1928.
-      RAURICH, Salvador (sota el pseudònim “Salvatore”). “Estudi crític dels Manuscrits musicals d’En Pep Ventura; Sardanes y Contrapás”. Diari Las Noticias. Barcelona. Juliol-agost de 1921.
-      RAVENTÓS, Jaume. “La paciencia”. L’Àpat, núm. 315. Sant Sadurní d’Anoia. 22 de gener de 1910.
-      RENART, Joaquim. L'Orfeó Català que he viscut. Editorial Ausa. Sabadell. 1992.
-      RIDER, Nil. “La professó del Corpus de Santa Maria del Mar. Una anàlisi iconogràfica i musical”, dins Col·loquis del flabiol 2020. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2020.
-      ROCA I ROCA, Josep (sota el pseudònim “P. del O.”). “Los Jocs-Florals de Cangarlanda”. L'Esquella de la Torratxa, núm. 1217. Barcelona. 9 de maig de 1902.
-      ROIG I RAVENTÓS, Emerencià. “El Nadal de Sitges, fa cent anys”. Panadés. Vilafranca del Penedès. 24 de desembre de 1971.
-      ROMAGUERA, Francesc. Constitvtiones synodales dioecesis Gerundensis. Impremta de Jeroni Palol. Girona. 1691.
-      ROMAGUERAS I PONS, Lluís. Explicació del Ball de las Sardanas. Tipolitografia La Condal. Barcelona. 1890.
-      ROSÉS, Joan. “Al Senyor Ministre de Foment”. Lo Nunci, núm. 164. Barcelona. 16 d’octubre de 1880.
-      ROSSELLÓ, Ramon. “Notes per a la història de la música a Mallorca (segles XIII-XVII)”. Estudis baleàrics, núm. 39. Palma. 1991.
-      RUBIÓ I LLUCH, Antoni. “Discurs del President del Consistori”, dins Jochs Florals de Barcelona. Any XLIX de sa restauració. Estampa La Renaixensa. Barcelona. 1907.
-      ­SAGARRA, Josep Maria de. “Josep Sebastià Pons”. La Publicitat, núm. 16188. Barcelona. 7 de febrer de 1926.
-      SALVAT, Josep. “Els millors llibres occitans apareguts l’any 1927”. La Paraula Cristiana, núm. 46. Barcelona. Octubre de 1928.
-      SALVAT Y BOVÉ, Juan. Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal. Ajuntament de Tarragona. Tarragona. 1951 (2a edició augmentada, 1971).
-      SANS, Cesc. “La cornamusa i el flabiol i tamborino a Catalunya. Breu ressenya històrica”, dins Col·loquis del flabiol 2004. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2005.
-      SANS, Cesc. “Els ministrers de Valls al segle XVII”. Revista Caramella, núm. XVIII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2008.
-      SANS, Cesc. “El ginjoler. L'arbre de la música”. Revista Caramella, núm. 24. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2011.
-      SANS, Llorenç. “Els Pastorets”. Alba, núm. 23. Sant Feliu de Llobregat. Desembre de 1949.
-      SANTANA, Galdric. Llibret del CD Músiques per acompanyar l’Àguila. Sabadell. 2007.
-      SARDÀ, Joan. Secció “Bibliografia”, ressenya sobre el llibre Las Cortes Catalanas. La Renaixensa, any VI, núm. 7-8. Barcelona. 19 de maig de 1876.
-      SECALL I GÜELL, Gabriel. “Els joglars, els jocs i les fires del Valls medieval (s. XIV i XV)”. Revista Quaderns de Vilaniu, núm. 2. Institut d’Estudis Vallencs. Valls. 1982.
-      SERRA, Antoni. “Leopoldo Hohenzolern Sigmaringen”. La Campana de Gràcia, núm. 10. Barcelona. 10 de juliol de 1870.
-      SERRA I BOLDÚ, Valeri. “Dites dels pagesos”. L’Autonomista, núm. 9493. Girona. 14 de gener de 1935.
-      SERRA I PAGÈS, Rossend. “En Melcior Rodríguez d’Alcàntara”. Catalana, núm. 66. Barcelona. 3 d’agost de 1919.
-      SITJAR I BULCEGURA, Joan. "Las ballas de la festa (I)", dins Calendari catalá del any 1874, escrit pels mes coneguts escriptors y poétas catalans, mallorquins y valencians, col·leccionat y publicat per Francesch Pelay Briz. Estampa de Lo Porvenir. Barcelona. 1874.
-      ­SOLDEVILA, Carles. “Una treva curiosa”. La Publicitat, núm. 17238. Barcelona. 9 de juliol de 1929.
-      SURINYAC I RIBOT, Fermí. “Des d’una terrassa. Nit de lluna”. Àncora, núm. 1755. Sant Feliu de Guíxols. 18 de març de 1982 (escrit originàriament a principis del s. XX).
-      TOLOSA, Lluïsa; COMPANY, Ximo; ALIAGA, Joan (ed.). Documents de la pintura valenciana medieval i moderna III (1401-1425). Universitat de València. València. 2011.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      TORELLÓ I BORRÀS, Pelegrí. Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d'Anoya. Impremta de Francesc X. Altés Alabart. Barcelona. 1909.
-      TORRENT I GARRIGA, Domènec. Manlleu. Croquis para su historia. Impremta i llibreria de Ramon Anglada i Pujals. Vic. 1893.
-      VIDAL, Modest. Secció “Fullas de Llor”. La Renaxensa, núm. 16. Barcelona. 15 de setembre de 1872.
-      VIDAL, Pierre. "Vieux instruments catalans". Revue Catalane, núm. 110. Perpinyà. 20 de gener de 1916.
-      VILAR, J. M. “Les formes lliures”. Interval, núm. 59. Berga. Febrer de 1986.
-      VILLANUEVA, Jaime. Viage literario a las iglesias de España, tom XXI. Impremta de la Real Academia de la Historia. Madrid. 1851.
-      VINYOLES VIDAL, Teresa. Una cercavila a la Tàrrega medieval. Arxiu Històric Comarcal. Tàrrega. 2002.
-      VINYOLES I VIVET, Pere. “Un polític extraordinari”. Diari de Vich, núm. 145. Vic. 25 d’octubre de 1930.
-      VUILLERMOZ, Emile. “La Musique au Concert”. Comoedia, núm. 2455. París. 22 de juny de 1914.
-      Web de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Pàgina dedicada al teatre popular valencià. Entrada referida a Josep Zapater i Úgueda (http://www.iifv.ua.es/sainet/consultes/dades_autor.asp?pIdAutor=497). Alacant, Castelló, València. 2005. [Actualment ja no disponible]
-      Web dedicat a preparar l’exposició Premsa Satírica i Cultura Popular Valenciana (del 6 d’octubre de 2016 al 9 de gener de 2017). Entrada dedicada al setmanari La Gaita (https://premsatiricaiculturapv.wordpress.com/1849/05/25/libro-246-x-375-cama/). València. 2016.
-      “La música en els gegants”. Web http://gegantsdefigueres.org/index.php/musica. [Actualment ja no disponible]

Entrada modificada el 3.3.2024

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada