Antics sacs de gemecs. Constructors

A Catalunya no hi hagué constructors especialitzats en instruments musicals de vent fins al segle XIX. Segurament serien torners que realitzarien les peces per encàrrec dels sonadors molt esporàdicament; així s’explicaria la gran diversitat d’estils de les peces que s’han conservat. En efecte, la quasi totalitat dels constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona fins a principis del segle XIX pertanyen al gremi de torners. La construcció i venda d’instruments de vent-fusta a Barcelona va ser molt important a partir de la segona meitat del segle XVIII fins a la primera meitat del segle XIX. Aquesta especialitat constructiva, clarament influïda pel desenvolupament de l’òpera i l’oratori, així com per la presència de músics militars estrangers i per les acadèmies de música instrumental, es va situar a la cresta de l’àmbit general hispànic tal com demostren el gran nombre d’instruments marcats conjuntament amb un cognom i el nom de Barcelona que ens han quedat en museus i col·leccions particulars, així com les diverses referències escrites. Especialment rellevants són les nissagues dels Xuriach, Pedrosa, Vinyoles, Boisselot, Oms i Bernareggi.

Els constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona, com a la resta dels principals centres europeus, formaven part del gremi de torners pel fet de treballar la fusta amb el torn. Aquest gremi es va crear el 1556 com una especialització del gremi de fusters i fins a la segona meitat del segle XVIII va estar associat al gremi de capcers dins la Confraria de Torners i Capcers. Abans de 1769, però, es van segregar totalment. Per tenir una idea de la magnitud del gremi, sabem que al cadastre de 1729 hi havia dins del grup de torners i capcers 12 membres. A partir de 1780 el gremi de torners s’especialitza en determinats sectors com ara la construcció i venda d’instruments musicals. Cap a la meitat del segle XVIII predominen els subjectes vinguts d’altres indrets de Catalunya, especialment del radi del bisbat de Vic, i més concretament de Torelló, ciutat reconeguda per la seva vinculació al món del treball del torn. A partir d’aquesta data, el gremi es mantindrà estable i no rebrà de gust membres vinguts de fora. A les actes dels consells generals del gremi celebrats l’any 1819 apareixen esmentats, com a intervinents en aquests consells, entre 40 i 50 agremiats.

Els noms dels constructors de sacs de gemecs que ens han arribat fins avui dia són els següents.

-­      Els Pedrosa, de Barcelona (a la documentació el cognom apareix sovint amb la grafia Padrosa). Treballaven a finals del segle XVIII i principis del segle XIX i tenien per marca un sol de foc. Se’n conserven tres sacs de gemecs sencers, un de mixt amb peces de Vinyoles i un d'incomplet.

Els Pedrosa foren una nissaga de torners-constructors de tot tipus d’instruments musicals de fusta. D’ells, però, només es conserven sacs de gemecs, cap altre instrument. El primer membre conegut és Pere Pedrosa, actiu a partir de mitjan segle XVIII. El membre més important va ser son fill, Narcís Pedrosa Curull (Barcelona, 1756). Esdevingué mestre torner el 1791 (a l’examen va haver de fer només instruments musicals, en el seu cas un flautí i un clarinet) i encara surt esmentat a dos consells del gremi celebrats el 1820. També l'esmenta el baró de Maldà al seu Calaix de sastre amb motiu del seu casament i del naixement de la seva filla. De fet, el taller dels Pedrosa era a un local propietat de la família del baró: “Dia 4 de febrer de 1777 se casà una minyona de setze anys que tenia en sa casa de cambrera Josep Astol, criat maior de casa Castellbell; la qual xica, nomenada Antònia Comelles, natural de Santa Cecília d’Íxol, del bisbat de Solsona. Pobra i, ja de molt noia, sense pare ni mare, a la que recolliren Josep Astol i Rita, sa muller. L’han vestida honestament i casada ab un fill del mestre torner que treballa instruments de vent en una de les botigues de casa Amat, en lo carrer de Montcada. Se diu, el tal marit d’Antònia, Narcís Pedrosa, minyó de vint-i-dos anys, natural de Barcelona, el que és músic sonador de baixo, aboè i flauta.” “Dia 3 d’octubre de 1778, [...] També noto en est llibre verd que a últims del mes de setembre pariren ab felicitat la jove de mestre Serres a una noia, i també Antònia, casada ab un torner nomenat Narcís Pedrosa, a una noia, la que se diu Rita.”

Fotografia de Jordi Tomàs

-­      Joan Vinyoles, de Barcelona. Tenia per marca el seu cognom, amb la grafia Viñolas, i el nom de la seva ciutat abreujat, Bar-na, emmarcats per un agnus dei a dalt i un carràs de raïm a baix. Se’n conserva un sac de gemecs d’autoria segura (tot i que amb algun component Pedrosa), un altre de probable i un grall.

Els Vinyoles són una nissaga de torners-constructors de tot tipus d’instruments musicals de fusta. El primer membre de la família que coneixem es deia Bernat Vinyoles (nascut a Girona), que va viure i treballar a Barcelona durant la primera meitat del segle XVIII. Posteriorment, també trobem treballant instruments musicals son fill i sons nets: Llorenç Vinyoles (Barcelona, 1734; va arribar a edat avançada: el 1819 encara era viu, tot i que ja amb escassa salut) i Llorenç Vinyoles Bellavista (nascut a Barcelona el 1774, esdevingué mestre torner el 1792, amb un examen on va fer un flautí de fusta de boix i una cullera de prendre mostassa) i Onofre Vinyoles (esmentat, com a membre del gremi, als diversos consells generals celebrats el 1819 i el 1820). Posteriorment, coneixem el nom de Joan Vinyoles, tot i que sense cap certesa sobre la seva vinculació directa amb la família de torners-constructors. Consta que tenia taller al carrer de la Creu Coberta, n. 37, al barri de Sants, de Barcelona. A falta de més dades, caldria situar aquest constructor en ple segle XIX i no massa reculat a causa de l’assumida castellanització ortogràfica del cognom. Tot i que se’n conserven pocs instruments, l’existència de la marca de foc ens indica que l’obrador Viñolas seria un establiment consolidat que no es limitava a la construcció d’un sol tipus d’instrument. No se n’ha pogut trobar els descendents.

-      Els Reig, de Torelló. És l’obrador més important i des de principis del segle XIX omplen el país de sacs de gemecs. La seva marca és el seu cognom, Reig. Se’n conserven dos exemplars, un parell més d'incomplets i uns quants gralls (un dels quals, el d’en Tons de Begues).

El primer Reig torner de què es té constància fou Josep Reig Serra (1768-?), fill de Francesc Reig (1727). La casa familiar era al carrer Nou de Torelló ja en aquella època i Josep exercia l’ofici de torner de banya, tot i que no sembla que fes mai instruments musicals. Es va casar amb Antònia Ribas el 1787. El fundador de la nissaga de torners constructors d’instruments musicals fou el seu fill, Francesc Reig Ribas (1801-1882). Consta documentalment ja com a flabiolaire (probablement la denominació d’aquell temps per al constructor de flabiols) el 1823. Casat amb Teresa Moreta Ausió, va instal·lar-se a un taller propi també al carrer Nou, a una casa comprada al notari Onofre Miró el 1832. En aquesta casa hi haurà el taller Reig d’instruments musicals fins al 1969. Per aquesta data de 1832 ell mateix s’intitularà com a fabricant de música. Li deien el flabiolaire, ja que de jove feia de pastor i durant el dia, amb l’ajut d’un ganivet de pastor, feia flabiols de canya. Els feia tan bé que va assolir fama i tots els pastors de la contrada anaven a ell a fer-li encàrrecs. Com a músic ja el 1821 era un abrivat cornamusaire, el seu instrument principal, i era present a tots els balls i saraus de la contrada. La seva fama el precedia. Analfabet de solfa, procurà l’aprenentatge musical dels seus tres fills nois (Agustí, Ramon i Joan, que es van convertir en músics de renom a la zona).

El fill hereu de Francesc, Agustí Reig Moreta (1827-1911), continuà l’ofici familiar. Casat amb Bonaventura Bonet, fou músic a part de torner (fundador de l’Orquestra Reig el 1848). Vivia al carrer Nou, 29, on hi havia el taller, i també tenia una altra casa al número 85 del mateix carrer.

Un altre fill de Francesc Reig Ribas, Ramon Reig Moreta (1831-1915), casat amb Anna Parés, va fer de torner de banya i també de músic (cofundador de l’Orquestra Reig amb el seu germà). S’establí amb torneria pròpia al davant mateix de la casa del pare, al carrer Nou, 24, on també creà una escola de música en què va formar múltiples músics de la vila. Aquesta escola encara era activa el 1975.

El fill hereu d’Agustí Reig Moreta, Francesc Reig Bonet (1867-1913), també va ser torner i músic alhora. Casat amb Rosa Casassas Soler, continuà el negoci familiar de torneria musical. Com a músic hauria estat el millor flabiolaire de la plana de Vic. Va ser ell qui va diversificar i ampliar la gamma d’instruments i mercats, amb flabiols d’estil gallec, flautes travesseres curtes i llargues, així com els gralls per a gaita gallega, molt apreciats allà. Aquesta expansió es feu en vida del pare, que va morir només dos anys abans que Francesc. També devia ser el responsable d’electrificar el taller, amb el pas dels torns de peu manuals a motors elèctrics. A la seva mort, molt jove (els fills tenien 19 i 15 anys), el negoci seguirà en mans de la vídua i del fills, fins al 1939, any en què finalment la dona mor i la torneria queda en mans del germà Ramon.

El fill hereu de Francesc Reig Bonet, Agustí Reig Casassas (1894-1935), fou torner i músic també. Es va casar amb Anna Andreu Padrós. A partir de 1939, el seu germà, Ramon Reig Casassas (1898-1994), morta la mare, encapçalarà la torneria familiar. Casat amb Trinitat Montagut Sanglas, també va exercir de músic. Dominava perfectament el flabiol però a la cobla hauria tocat el tible (probablement fet per ell mateix). Es construí l’habitatge damunt del taller i va ser responsable també de la mecanització dels torns. Feu baldufes i altres joguines.

El primogènit d’Agustí Reig Casassas, Francesc Reig Andreu (1920-2004), fou el darrer de la nissaga dels Reig flabiolaires. Es jubilà el 1985, tot i que va seguir ajudant son oncle Ramon en la construcció de flabiols.

El fill d'en Ramon, Marcel Reig Montagut (1935-2021), farà d’empresari i torner, com a successor del pare. El 1969 construeix un nou taller al carrer de Sau, amb 328 m² i 9 treballadors, que s’anirà ampliant amb el pas del temps segons les necessitats de la demanda. El 1975 tenia 25 màquines amb els seus motors i l’empresa s’havia especialitzat en la fabricació de joguines de fusta, a més de les aixetes de bota i els instruments musicals. En el seu moment, el seu fill, Marcel Reig del Cojo (1965-), l’ajudarà fins al tancament final de l’empresa el 2005.

El taller va fer gralls de pastor de manera continuada ben bé fins al 1950. A partir de 1975 se’n reprendria la construcció, per la demanda originada per la recuperació de la gralla i la música tradicional en general, fins al tancament final del negoci. Pel que fa als instruments gallecs, l’exportació devia subsistir encara durant la dècada dels anys 20, i potser fins a la Guerra Civil. Tot i això, no s’ha trobat a Galícia cap d’aquests instruments Reig. Respecte del sac de gemecs, ja estava desapareixent abans de 1870 de l’instrumentari habitual dels músics i, per tant, ja no era objecte de fabricació del taller amb el canvi de segle. Encara Agustí Reig Moreta en devia arranjar algun o fer-ne un de nou extemporani, però no era un esdeveniment habitual, tot i conservar l’utillatge necessari per acomplir la feina.

Com a catàleg històric d’instruments sorgits del taller en un o altre moment s’inclouen xiulants de punta de banya; xiulets generalment de boix; flautes de sis o més forats, anomenades de pastor, generalment de boix; flabiols de fira de cinc, sis i vuit forats, anomenats de pastor, generalment de boix; flabiols de garrot de boix; flabiols de veritat, d’una peça o dues, amb bec, de boix o ginjoler, sense claus; flabiols de cobla, amb claus, generalment de banús; cornamuses senceres i peces soltes; gralls de pastor de tres mides (afinats en do, re i sib), de boix, i gralls de cornamusa catalans i gallecs, els catalans generalment de ginjoler; diversos models de flauta travessera; flautes llargues de tres forats (flabiols gallecs); fagots, tarotes i tibles, i gralles d’en Marcet (elaborades després de 1990, sobre la base de les gralles que el taller Reig va construir el 1952 a petició de l’Escola de Grallers de Sitges, que necessitava instruments per als seus alumnes, a partir de la reproducció d’una certa dolçaina de Borriana).

-      Germans Saletes-Verdaguer, de Maçanet de Cabrenys. Segle XIX. A principis dels anys 80 del segle passat hi havia localitzat un exemplar sencer, que conservava al seu domicili Damià Cordomí (o Damien Cordomy), fundador el 1927 de la cobla Els Únics, de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir). Havia pertangut a un avi seu cornamusaire.

-      Valentí Touron, de Perpinyà (1777-1850). Músic competent i constructor prestigiós. El seu intent de grall cromàtic no reeixí més enllà de les parets del seu prodigiós taller. Es conserven d'ell tres exemplars de sac de gemecs (un dels quals actualment sense localitzar) i un plànol d’un sac seu fet per François Vanczak.

Nascut a Tellet, en Touron tenia el taller a la plaça dels Ases de Perpinyà (actual plaça Blanqui) i posteriorment al carrer Mailly i al carrer de la Font de les Carmes. Tocava la cornamusa en les cobles de l’època i segons el poeta Esteve Canal fou l’últim cornamusaire de Perpinyà. Es casà a Cameles, on va viure uns quants anys (concretament a Vallcrosa) abans de marxar-ne i instal·lar-se amb la seva família a Perpinyà com a “fabricant d’instruments”. Constructor competent, sabia molt poc de lletres (declara “no saber firmar” quan fa les declaracions de naixença dels seus fills). Pel que fa a la grafia del seu cognom, Valentí Touron va fer servir durant uns quants anys el cognom de Toront abans de tornar a emprar després del 1820 el de Touron. Aquesta és la raó per la qual son fill, Josep Pau Andreu (futur creador de la tenora moderna), fou declarat a la naixença, el 1815, amb el cognom de Toront. L'Andreu modificà més endavant la grafia a la definitiva Toron, que emprà fins a la seva mort.

Quan Andreu Toron decideix separar-se del pare i muntar un negoci propi, no sembla que quedessin en bona relació; així, Valentí Touron va fer publicar al Journal des P.O. el 13 de juny de 1840 l'anunci següent: "AVÍS - Les persones qui voldran continuar de donar la seva confiança al Sr Touron pare, són pregades d'adreçar-se directament a ell mateix i no al seu fill que no habita més la casa pairal i els interessos del qual són enterament a part. A conseqüència hom haurà d'adreçar-se al Sr. Valentí Touron pare, carrer de la Font de les Carmes, núm. 27, a Perpinyà."

Una característica singular dels seus sacs és el bufador: acabaven en xiulet, amb un forat lateral d'entrada d'aire que evitava que la saliva caigués al fons del bot i amb el temps l'espatllés. Prodigiós també resulta el seu grall cromàtic conservat a Niça: implementa un seguit de claus que possibilita fer totes les alteracions de l’octava i, a més, també té una clau per poder fer l’octava superior. El músic i lutier nord-català Pere Jordà l’ha pogut mesurar i té intenció de desenvolupar-ne una còpia actualitzada.

-      Constructor desconegut. Es conserven fins a set gralls arreu del territori, obra del mateix constructor per l’homogeneïtat que presenten, tot i que cap duu marca. N’hi ha a Vilanova de Segrià, Perpinyà, Berga, Torrelles de Llobregat... Un dels de Perpinyà duu diversos gravats i una data posada pel sonador, que ens ajuda a situar l’activitat d’aquest constructor al voltant de mitjan segle XIX. El grall de Vilanova de Segrià es va recuperar quan anava a la brossa i és de boix. Hauria sonat a la Franja. Hi ha un vídeo de 2019 del músic cornamusaire Francesc Sans en què el torna a fer sonar.

Fonts

-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum primer: 1769-1791). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.

-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. Barcelona. 2001.

-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.

-      COYON, Émile. Annuaire musical et orphéonique de France (1876). Alphonse Leduc, éditeur. París. 1876.

-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.

-      FRANCÈS, Enric. Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a Catalunya Nord al s. XIX. IMPEM-FSR. Cotlliure. 1986.

-      Informacions orals obtingudes de Pere Jordà i Manaut, Francesc Sans i Bonet i Jordi Tomàs i Cucurull.

-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “El flabiol a Osona”. Ausa, volum XXVI, núm. 171. Vic. 2013.

-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.

-      ORRIOLS, Xavier. “Antics constructors de gralles”. Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 3. Barcelona. Juliol de 1993.

-      REIG I VERDAGUER, Ramon. Un segle i mig de notes musicals. Memòries. La música a la comarca. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1975.

-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.

-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.

-      VERDAGUER REIG, Gerard; SOLER LLOBET, Teresa; MITJANS BERGA, Rafel. “Fabricants de música. Els Reig de Torelló, torners músics i músics torners”, dins Col·loquis del flabiol 2023. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2024.

-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.

-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon, i DURAN I SANPERE, Agustí. Art popular decoratiu a Catalunya. Les Belles Edicions. Barcelona. 1948.

-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. Madrid. 1954.

Entrada modificada el 21.2.2025