Antics sacs de gemecs. Constructors

A Catalunya no hi hagué constructors especialitzats en instruments musicals de vent fins al segle XIX. Segurament serien torners que realitzarien les peces per encàrrec dels sonadors molt esporàdicament; així s’explicaria la gran diversitat d’estils de les peces que s’han conservat. En efecte, la quasi totalitat dels constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona fins a principis del segle XIX pertanyen al gremi de torners. La construcció i venda d’instruments de vent-fusta a Barcelona va ser molt important a partir de la segona meitat del segle XVIII fins a la primera meitat del segle XIX. Aquesta especialitat constructiva, clarament influïda pel desenvolupament de l’òpera i l’oratori, així com per la presència de músics militars estrangers i per les acadèmies de música instrumental, es va situar a la cresta de l’àmbit general hispànic tal com demostren el gran nombre d’instruments marcats conjuntament amb un cognom i el nom de Barcelona que ens han quedat en museus i col·leccions particulars, així com les diverses referències escrites. Especialment rellevants són les nissagues dels Xuriach, Pedrosa, Vinyoles, Boisselot, Oms i Bernareggi.

Els constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona, com a la resta dels principals centres europeus, formaven part del gremi de torners pel fet de treballar la fusta amb el torn. Aquest gremi es va crear el 1556 com una especialització del gremi de fusters i fins a la segona meitat del segle XVIII va estar associat al gremi de capcers dins la Confraria de Torners i Capcers. Abans de 1769, però, es van segregar totalment. Per tenir una idea de la magnitud del gremi, sabem que al cadastre de 1729 hi havia dins del grup de torners i capcers 12 membres. A partir de 1780 el gremi de torners s’especialitza en determinats sectors com ara la construcció i venda d’instruments musicals. Cap a la meitat del segle XVIII predominen els subjectes vinguts d’altres indrets de Catalunya, especialment del radi del bisbat de Vic, i més concretament de Torelló, ciutat reconeguda per la seva vinculació al món del treball del torn. A partir d’aquesta data, el gremi es mantindrà estable i no rebrà de gust membres vinguts de fora. A les actes dels consells generals del gremi celebrats l’any 1819 apareixen esmentats, com a intervinents en aquests consells, entre 40 i 50 agremiats.

Els noms dels constructors de sacs de gemecs que ens han arribat fins avui dia són els següents.

-­      Els Pedrosa, de Barcelona (a la documentació el cognom apareix sovint amb la grafia Padrosa). Treballaven a finals del segle XVIII i principis del segle XIX i tenien per marca un sol de foc. Se’n conserven tres sacs de gemecs sencers, un de mixt amb peces de Vinyoles i un d'incomplet.

Els Pedrosa foren una nissaga de torners-constructors de tot tipus d’instruments musicals de fusta. D’ells, però, només es conserven sacs de gemecs, cap altre instrument. El primer membre conegut és Pere Pedrosa, actiu a partir de mitjan segle XVIII. El membre més important va ser son fill, Narcís Pedrosa Curull (Barcelona, 1756). Esdevingué mestre torner el 1791 (a l’examen va haver de fer només instruments musicals, en el seu cas un flautí i un clarinet) i encara surt esmentat a dos consells del gremi celebrats el 1820. També l'esmenta el baró de Maldà al seu Calaix de sastre amb motiu del seu casament i del naixement de la seva filla. De fet, el taller dels Pedrosa era a un local propietat de la família del baró: “Dia 4 de febrer de 1777 se casà una minyona de setze anys que tenia en sa casa de cambrera Josep Astol, criat maior de casa Castellbell; la qual xica, nomenada Antònia Comelles, natural de Santa Cecília d’Íxol, del bisbat de Solsona. Pobra i, ja de molt noia, sense pare ni mare, a la que recolliren Josep Astol i Rita, sa muller. L’han vestida honestament i casada ab un fill del mestre torner que treballa instruments de vent en una de les botigues de casa Amat, en lo carrer de Montcada. Se diu, el tal marit d’Antònia, Narcís Pedrosa, minyó de vint-i-dos anys, natural de Barcelona, el que és músic sonador de baixo, aboè i flauta.” “Dia 3 d’octubre de 1778, [...] També noto en est llibre verd que a últims del mes de setembre pariren ab felicitat la jove de mestre Serres a una noia, i també Antònia, casada ab un torner nomenat Narcís Pedrosa, a una noia, la que se diu Rita.”

Fotografia de Jordi Tomàs

-­      Joan Vinyoles, de Barcelona. Tenia per marca el seu cognom, amb la grafia Viñolas, i el nom de la seva ciutat abreujat, Bar-na, emmarcats per un agnus dei a dalt i un carràs de raïm a baix. Se’n conserva un sac de gemecs d’autoria segura (tot i que amb algun component Pedrosa), un altre de probable i un grall.

Els Vinyoles són una nissaga de torners-constructors de tot tipus d’instruments musicals de fusta. El primer membre de la família que coneixem es deia Bernat Vinyoles (nascut a Girona), que va viure i treballar a Barcelona durant la primera meitat del segle XVIII. Posteriorment, també trobem treballant instruments musicals son fill i sons nets: Llorenç Vinyoles (Barcelona, 1734; va arribar a edat avançada: el 1819 encara era viu, tot i que ja amb escassa salut) i Llorenç Vinyoles Bellavista (nascut a Barcelona el 1774, esdevingué mestre torner el 1792, amb un examen on va fer un flautí de fusta de boix i una cullera de prendre mostassa) i Onofre Vinyoles (esmentat, com a membre del gremi, als diversos consells generals celebrats el 1819 i el 1820). Posteriorment, coneixem el nom de Joan Vinyoles, tot i que sense cap certesa sobre la seva vinculació directa amb la família de torners-constructors. Consta que tenia taller al carrer de la Creu Coberta, n. 37, al barri de Sants, de Barcelona. A falta de més dades, caldria situar aquest constructor en ple segle XIX i no massa reculat a causa de l’assumida castellanització ortogràfica del cognom. Tot i que se’n conserven pocs instruments, l’existència de la marca de foc ens indica que l’obrador Viñolas seria un establiment consolidat que no es limitava a la construcció d’un sol tipus d’instrument. No se n’ha pogut trobar els descendents.

-      Els Reig, de Torelló. És l’obrador més important i des de principis del segle XIX omplen el país de sacs de gemecs. La seva marca és el seu cognom, Reig. Se’n conserven dos exemplars, un parell més d'incomplets i uns quants gralls (un dels quals, el d’en Tons de Begues).

El fundador de la nissaga i de la torneria Reig fou Francesc Reig i Ribes, nascut el 17 de setembre de 1801 i fill de Josep Reig (Torelló, 1768), torner de banya. Li deien el flabiolaire, ja que de jove feia de pastor i durant el dia, amb l'ajut d'un ganivet de pastor, feia flabiols de canya. Els feia tan bé que va assolir fama i tots els pastors de la contrada anaven a ell a fer-li encàrrecs. També fou cornamusaire. Quan es va casar, el 1823, va comprar un torn de peu, es va establir com a torner i es va especialitzar en la fabricació d’instruments de música de vent pastorals (flabiols, grais de pastor i de cornamusa, xiulets, etc.). Analfabet de solfa, procurà l'aprenentatge musical dels seus tres fills nois (Agustí, Ramon i Joan, que es van convertir en músics de renom a la zona). El gran, l'Agustí, nasqué el 27 d'agost de 1827 i va continuar la tasca del pare al capdavant de la torneria. Igualment ensenyà l'ofici al seu fill Francesc, que fou el millor flabiolaire de la plana de Vic.

Posteriorment, Ramon Reig, net del fundador, continuà la tradició constructora de la nissaga i excel·lí en la fabricació de flabiols. Ja en ple segle XX, Francesc Reig Andreu (1920-2004) i el seu fill Marcel, aquest últim ja amb torns moderns mecànics, es dedicaren també a la construcció dels instruments que tradicionalment havien fabricat a la torneria: flabiols, catalans i gallecs, grais de pastor, grais de cornamusa, catalans i també gallecs, flautins i fins i tot fagots i tarotes. Els flabiols a l'estil gallec, així com els gralls de la gaita gallega, eren encomanats des de Galícia, on la torneria els exportava. Fins poc abans de plegar, els Reig construïen tres models de gralls amb el nom de gralls de pastor, afinats en do, re i sib. L’obrador va tancar definitivament a finals dels 2000. Després de parlar-ho amb Marcel Reig, continua actualment la seva tasca el lutier Antonio Martínez, lo Chaparro, amb la firma Reig-Chaparro, tot i que de moment només fa gralles i ha deixat de fer els gralls.

-      Germans Saletes-Verdaguer, de Maçanet de Cabrenys. Segle XIX. A principis dels anys 80 del segle passat hi havia localitzat un exemplar sencer, que conservava al seu domicili Damià Cordomí (o Damien Cordomy), fundador el 1927 de la cobla Els Únics, de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir). Havia pertangut a un avi seu cornamusaire.

-      Valentí Touron, de Perpinyà (1777-1850). Músic competent i constructor prestigiós. El seu intent de grall cromàtic no reeixí més enllà de les parets del seu prodigiós taller. Es conserven d'ell tres exemplars de sac de gemecs (un dels quals actualment sense localitzar) i un plànol d’un sac seu fet per François Vanczak.

Nascut a Tellet, en Touron tenia el taller a la plaça dels Ases de Perpinyà (actual plaça Blanqui) i posteriorment al carrer Mailly i al carrer de la Font de les Carmes. Tocava la cornamusa en les cobles de l’època i segons el poeta Esteve Canal fou l’últim cornamusaire de Perpinyà. Es casà a Cameles, on va viure uns quants anys (concretament a Vallcrosa) abans de marxar-ne i instal·lar-se amb la seva família a Perpinyà com a “fabricant d’instruments”. Constructor competent, sabia molt poc de lletres (declara “no saber firmar” quan fa les declaracions de naixença dels seus fills). Pel que fa a la grafia del seu cognom, Valentí Touron va fer servir durant uns quants anys el cognom de Toront abans de tornar a emprar després del 1820 el de Touron. Aquesta és la raó per la qual son fill, Josep Pau Andreu (futur creador de la tenora moderna), fou declarat a la naixença, el 1815, amb el cognom de Toront. L'Andreu modificà més endavant la grafia a la definitiva Toron, que emprà fins a la seva mort.

Quan Andreu Toron decideix separar-se del pare i muntar un negoci propi, no sembla que quedessin en bona relació; així, Valentí Touron va fer publicar al Journal des P.O. el 13 de juny de 1840 l'anunci següent: "AVÍS - Les persones qui voldran continuar de donar la seva confiança al Sr Touron pare, són pregades d'adreçar-se directament a ell mateix i no al seu fill que no habita més la casa pairal i els interessos del qual són enterament a part. A conseqüència hom haurà d'adreçar-se al Sr. Valentí Touron pare, carrer de la Font de les Carmes, núm. 27, a Perpinyà."

Una característica singular dels seus sacs és el bufador: acabaven en xiulet, amb un forat lateral d'entrada d'aire que evitava que la saliva caigués al fons del bot i amb el temps l'espatllés. Prodigiós també resulta el seu grall cromàtic conservat a Niça: implementa un seguit de claus que possibilita fer totes les alteracions de l’octava i, a més, també té una clau per poder fer l’octava superior. El músic i lutier nord-català Pere Jordà l’ha pogut mesurar i té intenció de desenvolupar-ne una còpia actualitzada.

-      Constructor desconegut. Es conserven fins a set gralls arreu del territori, obra del mateix constructor per l’homogeneïtat que presenten, tot i que cap duu marca. N’hi ha a Vilanova de Segrià, Perpinyà, Berga, Torrelles de Llobregat... Un dels de Perpinyà duu diversos gravats i una data posada pel sonador, que ens ajuda a situar l’activitat d’aquest constructor al voltant de mitjan segle XIX. El grall de Vilanova de Segrià es va recuperar quan anava a la brossa i és de boix. Hauria sonat a la Franja. Hi ha un vídeo de 2019 del músic cornamusaire Francesc Sans en què el torna a fer sonar.

Fonts

-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum primer: 1769-1791). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.

-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. Barcelona. 2001.

-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.

-      COYON, Émile. Annuaire musical et orphéonique de France (1876). Alphonse Leduc, éditeur. París. 1876.

-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.

-      FRANCÈS, Enric. Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a Catalunya Nord al s. XIX. IMPEM-FSR. Cotlliure. 1986.

-      Informacions orals obtingudes de Pere Jordà i Manaut, Francesc Sans i Bonet i Jordi Tomàs i Cucurull.

-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “El flabiol a Osona”. Ausa, volum XXVI, núm. 171. Vic. 2013.

-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.

-      ORRIOLS, Xavier. “Antics constructors de gralles”. Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 3. Barcelona. Juliol de 1993.

-      REIG I VERDAGUER, Ramon. Un segle i mig de notes musicals. Memòries. La música a la comarca. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1975.

-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.

-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.

-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.

-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon, i DURAN I SANPERE, Agustí. Art popular decoratiu a Catalunya. Les Belles Edicions. Barcelona. 1948.

-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. Madrid. 1954.

Entrada modificada el 6.4.2023