dimecres, 30 de novembre de 2011

Esdeveniments importants relacionats amb el sac de gemecs: l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa a l’Orfeó Català (1931)

El 15 de novembre de 1931 l’Orfeó Català va inaugurar a la seva seu social una exposició iconogràfica sobre l’instrument, organitzada per Joaquim Renart i Garcia, dibuixant, pintor i decorador, i aleshores amb el càrrec de conservador de l’Orfeó. El pintor Joan Junceda, soci de l’entitat, va fer un dibuix per al cartell de l’exposició, reproduït també a la portada del catàleg que se n’edità. L’exposició va estar oberta al públic la resta del mes de novembre.

Del dia de la inauguració i de la impressió general de l’exposició en parla la Revista Musical Catalana, butlletí mensual de l’Orfeó Català, en el seu número de desembre de 1931: ”El vestíbul de l’Orfeó Català, convenientment arranjat en forma de sala d’exposicions, aplegà una gran quantitat d’exemplars on l’instrument de la cornamusa jugava el paper principal. Pel recull fet, hom podia fer-se ben bé càrrec de la importància que havia assolit el popular instrument; com la seva difusió arreu d’Europa havia inspirat obres mestres de l’art universal, i com se’l veia incorporat en festes populars, seguicis nobilíssims, àngels músics, milícia, noblesa, caritat, al camp i a la ciutat, i en mantes manifestacions les més variades, pintoresques i lluminoses. El públic, constantment renovat, s’interessà per l’Exposició, i tot observant la cornamusa pogué gaudir d’un novíssim Compendi d’Art que anava dels primers segles del Cristianisme fins als nostres dies, en reproduccions de taules, pintures, miniatures, tapissos, relleus, figuretes, etc., i en exemplars curiosíssims d’auques, litografies, periòdics, ceràmica, ventalls, llibres, dibuixos, talles policromades, rajoles, pintures, figures de pessebre, instruments autèntics, tipus populars, boixos, estampes, etc.” En fa un bon resum també la memòria de les activitats dutes a terme a l’Orfeó el 1931 que va presentar el secretari, Pasqual Boada, a la junta de socis el 24 de gener de l’any següent: “Altre acte íntim fou l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa en el vestíbul del local social, organitzada pel nostre company Sr. Renart, que tan visitada fou i tants elogis meresqué de la premsa, tant per la importància dels exemplars exposats com per la seva varietat i abundor, donant una cabal idea del predomini que havia tingut arreu aquest popular instrument, avui en plena decadència, almenys a casa nostra.”

Dins d’aquest variat material iconogràfic exposat n’hi havia d’universal i d’estrictament català. Entre el primer, cal destacar reproduccions d’obres de Dürer, Holbein, Rafael, Perugino, Signorelli, Ferrari, Giotto, Conca, Brueghel, Teniers el Jove, Steen, Dietrich, Boucher i Vernet, totes amb cornamuses, amb una forta presència d’obres d’art flamenc del s. XVI i XVII (amb reproduccions de peces dels museus del Prado, del Louvre, de Brussel·les, d’Amsterdam i de Viena). Igualment s’hi exposaven reproduccions de les miniatures de les Cantigas d’Alfons X, el Savi (s. XIII). Pel que fa al material pròpiament català, hi ha presents: un original de Marià Fortuny, fet a Roma (propietat d’Eduard Rifà); una pintura procedent del taller Martí i Alsina (probablement de Pellicer o d’Armat); gravats, dibuixos i aquarel·les d’Apel·les Mestres (oferts per l’autor mateix); dos àngels músics, talles decorades del s. XVI, de la col·lecció del comptador de l’Orfeó, Miquel Estany; una fotografia del tapís de Tarragona “Història de Josep”; un boix de la processó de Corpus de Barcelona, del s. XVIII, en què els gegants ballen al so de les cornamuses; gràfics de la rifa dels porcs de Sant Antoni, la capta per als presos i les ballades del contrapàs, o romanços vuitcentistes, auques i figures de pessebre. També hi ha exposats llibres moderns i antics, europeus i catalans, amb reproduccions de l’instrument, com ara el Gabinetto armonico pieno d'istromenti sonori, de Filippo Bonanni, datat a Roma el 1723; el De organographia, segon volum del Syntagma musicum de Michael Praetorius, datat a Leipzig el 1619; l’Harmonicorum libri, de Marin Mersenne, editat a París el 1631, o uns gràfics de l’Enciclopèdia de 1784. Finalment també s’hi podien veure exemplars de cornamuses d’arreu cedides pel Museu de la Ciutadella, Lluís Millet, Oleguer Junyent i Camil Álvarez (sonador de gaita gallega).

En total hi van col·laborar amb material de les seves col·leccions l’Orfeó Català mateix, els mestres Lluís Millet i Francesc Pujol, el Museu de la Ciutadella de Barcelona, la vídua de Narcís Verdaguer i Callís, Apel·les Mestres, Eduard Rifà i Anglada, Joan Amades, Joan B. Corominas, Josep Porté, Joan Junceda, Oliva de Vilanova, Manuel Lobo, Rafel Estrany, Lluís Tolosa, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, M. Baró, Joan Llongueres, La Pinacoteca, Josep Puigdengolas, Antoni Ferrer, Joaquim Renart, Miquel Estany, Oleguer Junyent, Camil Álvarez, Vicenç de Moragues, J. Bosch, el Casal Popular, el Museu de Rubí i Joan Serra i Graupera.

El llistat complet de les obres exposades és el següent:

  1. Músic major escocès, 1931 (expositor J. Renart)
  2. Tocador de xeremies de Pòrtol, Mallorca / Grup de xirimilo i tamborillo / Id. de xeremiaires de Mallorca (expositor Obra del Cançoner i J. Amades)
  3. Gravat, dibuix de captaires búlgars (expositor Corominas)
  4. Músics escocesos i irlandesos / 4 bis. Auca de soldats irlandesos (col·leccions Corominas, Mestres, Amades i Renart)
  5. Litografia italiana “Zampognaro” (col·lecció Renart)
  6. Litografia italiana “Zampognaro” (col·lecció Renart)
  7. Litografia “Els Segadors”, segle XIX (expositor Ll. Tolosa)
  8. Fotografia, dibuix projecte d’Agostino, catedral de Siena (expositor Renart)
  9. Fotografia, pintura de Ludwig Seitz, Loreto (expositor Renart)
  10. Pintura a l’oli, cornamusaire, de Marià Fortuny (col·lecció E. Rifà)
  11. Fotografies de pintures d’àngels músics, de Gaudenzio Ferrari, Saronno (expositor Renart)
  12. “Noce de paysans”, de David Teniers el Jove, Museu de Viena (fotografia) (expositor Renart)
  13. Gravat a color d’una kermesse de David Teniers el Jove, Museu de Brussel·les (expositor Renart)
  14. Aquarel·la original d’Apel·les Mestres, cornamusaire napolità (col·lecció de l’autor)
  15. Aquarel·la de Bra. Castelaro. Cornamusaire napolità (col·lecció Corominas)
  16. Fotografia color, tapís florentí arazzo “La festa dell'acqua” (segle XVI) (expositor Renart) / 16 bis. Trepa de cornamusaires del tapís florentí (dibuix) (expositor Renart)
  17. Fotocrom d’un quadre de Louis Léopold Robert (expositor Renart)
  18. Gravat “Adoració pastors i reis”, cartró d’Hugo Huber, església de Sant Pere de Frankfurt (expositor Corominas)
  19. Gravat “Ciociaro”, d’Alejandro Ferrant (expositor Corominas)
  20. Gravat a color d’una kermesse de Pieter Brueghel, Museu de Viena (expositor Renart)
  21. Gravat a color de Pieter Brueghel, galeria de Viena (expositor M. Baró)
  22. Gravat del segle XVIII “Músics ambulants”, del quadre de Christian Wilhelm Ernst Dietrich (col·lecció J. Porté)
  23. Fotografia de “Festa flamenca en un hostal”, de Jan Steen, Museu del Louvre (expositor Renart)
  24. Gravat d’un dibuix de Pieter Brueghel, Museu Albertina (detall ampliat) (expositor Renart)
  25. Gravat d’Albrecht Dürer “Visió de St. Joaquim” (col·lecció Renart)
  26. Gravat d’Albrecht Dürer “Adoració de pastors” (col·lecció Renart)
  27. Gravat a color d’Horace Vernet “El tocador de cornamusa” (col·lecció Renart)
  28. Dibuix de cornamusa romana (col·lecció Renart)
  29. Apunts de diversos instruments antics, Josep Serra Porsons (col·lecció Corominas)
  30. Fotografia d’“Adoració de pastors”, escola espanyola, autor anònim, tríptic d’Àvila, col·lecció Lázaro (col·lecció A. Mestres)
  31. Gravat a color d’“Adoració dels pastors”, de Joachim Wtewael, Museu del Prado (expositor Corominas)
  32. “Naixement de Jesús”, de Giotto, capella dels Scrovegni, Pàdua (col·lecció A. Mestres)
  33. Fotografia de “Naixement de Jesús”, escola fabrianesa, Roma (expositor Renart)
  34. Fotografia de miniatures del còdex Roman de la Rose (segle XV) de la Biblioteca Provincial de València (expositor mestre Pujol)
  35. Relleu de l’altar major de la seu de Saragossa, de Pere Joan (fotografia) (col·lecció A. Mestres)
  36. Fragment d’altar de la parròquia de Blanes (fotografia) (col·lecció A. Mestres)
  37. Impresos, orles de Hans Holbein (expositor Junceda)
  38. Anunci “A S. Fausto” segons orla de Hans Holbein (expositor Renart)
  39. Gravat d’una pintura de Sebastiano Conca, escola napolitana (segles XVII i XVIII) (col·lecció A. Mestres)
  40. Fotografies de Perugino, Perugia, i d’Eusebio da San Giorgio, Perugia: pàgina del llibre d’hores Mer des histoires, 1490 (expositor A. Mestres)
  41. Fotografia d’un dibuix de Rafael, Venècia (expositor Renart)
  42. Gravat d’un dibuix d’Albrecht. Dürer, 1514, cornamusaire (expositor Renart)
  43. Dibuix de Lucien Jonas “Les nouveaux rois mages” (record de la gran guerra) (col·lecció A. Mestres)
  44. Gravat a l’acer “Le joueur de cornemuse”, de David Teniers el Jove (col·lecció Renart)
  45. Capitell gòtic del claustre de Montserrat (dibuix) (expositor Renart) / 45 bis. Capitell gòtic del claustre de Santes Creus (expositor Mestres)
  46. Fulla de breviari, gòtic (col·lecció Renart)
  47. Dibuix de Les figures del pessebre, de Joan Llongueres, per J. Renart (expositor Renart)
  48. Targeta “Sidra Champagne” (expositor Corominas) / 48 bis. Gravat de l’escultura al·legòrica al monument a Campoamor, al Retir de Madrid (expositor Renart)
  49. Retalls de diari; quadre gallec de Sorolla i tipus gallecs de Pontevedra (expositor Corominas) / 49 bis. Estampa d’Épinal “Naixement de Jesús” (col·lecció A. Mestres)
  50. Fotogravats, escenes gallegues, quadres d’A. Fierros i Luis Menéndez Pidal (expositor Corominas) / 50 bis. Dansa gallega, postal (expositor Amades)
  51. Litografia francesa “Un mariage breton” (segle XIX) (col·lecció Renart)
  52. Gravat, font de Berna, cornamusaire (expositor Corominas)
  53. “Adoració de pastors”, de Matthaeus Greuter, gravat (segle XVII) (col·lecció A. Mestres)
  54. Gravat francès “Le berger recompensé”, de François Boucher (col·lecció Renart)
  55. Dibuix d’una escultura de la catedral de Reims (expositor Renart)
  56. Gravat francès, Lluís XV, panneaux decoratius (col·lecció Renart)
  57. Fotografia ampliació de “Festa en un vilatge”, de David Teniers el Jove, Museu del Prado (expositor Renart)
  58. Fotografia a color d’“Interior joiós”, de Jan Steen, Museu del Louvre (expositor Renart)
  59. Fotografia a color de “Festa camperola”, de David Teniers el Jove, Museu del Louvre (expositor Renart)
  60. Gravat a color de “Ball de camperols”, de David Teniers el Jove, Museu del Prado (expositor Corominas)
  61. Fotografia de “Convit camperol”, de David Teniers el Jove, Roma (expositor Renart)
  62. País de ventall “Dansa” (expositor Orfeó Català)
  63. Figura de pessebre de Ramon Amadeu (col·lecció Alfons Par) (cedides pel Museu de la Ciutadella) / 63 bis. Grup de figures de pessebre de Ramon Amadeu (col·lecció Bulbena)
  64. País de ventall (expositor Renart)
  65. Figura de pessebre de Ramon Amadeu (col·leccions Bertran i Musitu i C. de Fortuny) (cedides pel Museu de la Ciutadella)
  66. Auca “Juego de lotería para niños” (col·lecció Renart) / 66 bis. Fotografia ampliació d’auca ídem (col·lecció Amades)
  67. Grup de pessebre de Ramon Amadeu (?), col·lecció Churruca (col·lecció A. Mestres)
  68. Gravat espanyol “Adoració de pastors” (segle XVIII)  (col·lecció A. Mestres)
  69. “El ball pla” a la plaça de Sant Pau, Olot (principis del segle XIX), d’un quadre d’A. de Tesse (col·lecció Corominas)
  70. Auca barcelonina de micos músics (col·lecció Amades)
  71. Auca de músics i tipus grotescs (col·lecció Amades) / 71 bis. Ampliació de l’auca de tipus grotescs (col·lecció Amades)
  72. Dibuix per a colofó, d’Apel·les Mestres, tipus gòtic (col·lecció A. Mestres)
  73. Processó de Corpus barcelonina (segle XVIII) (col·lecció Renart) / 73 bis. Dibuix de detall dels cornamusaires de la processó de Corpus (expositor Renart)
  74. Cornamusaire de Martorell (reproducció), d’Apel·les Mestres (col·lecció de l’autor)
  75. Fotografia de “Capta pels presos”, d’un quadre de Manuel Moliné, Barcelona (col·lecció Renart)
  76. “Rifa dels porquets”, dibuix de Manuel Moliné (col·lecció Corominas)
  77. Ampliació del rodolí “Festes i costums de Barcelona” (col·lecció Amades) / 77 bis. Dibuix original d’Apel·les Mestres, projecte per a un calendari, 1879 (col·lecció de l’autor)
  78. Auca de les “Festes i costums de Barcelona” (col·lecció Amades) / 78 bis. Setmanari Un Tros de Paper, febrer de 1866, “La rifa dels porquets de Sant Antoni” (col·lecció A. Mestres)
  79. Dibuix de Josep Ribot de l’àlbum Costums de Catalunya (expositor Oliva de Vilanova)
  80. Fulles del contrapàs, ampliacions dels boixos, cornamusaires (expositor Amades)
  81. Dibuix per al cartell de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa, ofrena de Joan Junceda (Orfeó Català)
  82. Cornamusa (expositor Museu de la Ciutadella)
  83. Cornamusa (expositor Oleguer Junyent)
  84. Àngels músics, talles policromades (segle XVI) (col·lecció M. Estany)
  85. Fris amb relleu (cartró embotit per a calendari) (expositor Pinacoteca)
  86. Petita cornamusa gallega, ofrena d’Airiños da Miña Terra (expositor mestre Millet)
  87. Rajoles catalanes (segle XVII) (expositor Orfeó Català)
  88. Dues rajoles catalanes (segle XVIII) (expositor Estany)
  89. Una rajola catalana (segle XVIII) (expositor Orfeó Català)
  90. Llibre Gabinetto armonico, de Filippo Bonanni, Roma, 1723 (expositor Orfeó Català)
  91. Llibre De organographia, volum II del Syntagma musicum de Michael Praetorius, Leipzig, 1619 (expositor Orfeó Català)
  92. Llibre Geist und Werden der Musikinstrumente, de Curt Sachs, Berlín, 1929 (expositor Orfeó Català)
  93. Harmonicorum libri, de Marin Mersenne, París, 1631 (expositor Orfeó Català)
  94. Gràfics de l’Enciclopèdia, 1784 (Biblioteca M. Lobo)
  95. Postal de l’Exposició de les Indústries i de les Arts de Nüremberg, 1906 (expositor V. Oliva)
  96. Quadern de la cançó “Les figures del pessebre”, del mestre Llongueres, dibuix de Josep Obiols (expositor Llongueres)
  97. Dibuix de Joan Junceda, final de capítol (expositor Orfeó Català)
  98. Postal Ibáñez, “Gallegada” (expositor Orfeó Català)
  99. Catàleg “Musik Theorie”, Basilea (expositor Orfeó Català)
  100. Llibre Poesía juglaresca y juglares, de Ramón Menéndez Pidal, 1929 (expositor mestre Pujol)
  101. Llibre de les cantigas d’Alfons el Savi (segle XIII) (expositor Orfeó Català)
  102. Llibre Die Sammlung Alter Musikinstrumente, de Julius von Schlosser, Viena, 1920 (expositor mestre Pujol)
  103. Dibuix de Bonaventura Planella, Museu de Barcelona, del calendari d’Oliva de Vilanova (expositor Renart)
  104. Cartró per a calendari (segle XIX) (expositor A. Mestres)
  105. Gravat Lluís XV (expositor Renart)
  106. Figuretes de pessebre, de Lleida, tipus popular (col·lecció Renart)
  107. Figuretes de pessebre, d’Olot, tipus popular (col·lecció Renart)
  108. Figuretes de pessebre, de Barcelona, tipus popular (col·lecció Renart)
  109. Dues figuretes de pessebre (col·lecció Renart)
  110. Figuretes faians, bretó, Perrik i Louisik, de Quimper (col·lecció Renart)
  111. Figuretes de pessebre, tipus popular, Barcelona (col·lecció Renart)
  112. Llibre Iconographíe musical, de Kinsky, París, 1930 (col·lecció Renart)
  113. Gravat francès d’un quadre de François Boucher (expositor J. Bosch)
  114. Cornamusaire, pintura procedent del taller de Ramon Martí i Alsina, probablement de Lluís Armet o Josep Lluís Pellicer (expositor J. Puigdengolas)
  115. Gaita gallega (expositor Institut de Cultura per a la Dona)
  116. Àlbum de cromos de la xocolata Nestlé (expositor mestre Llongueres)
  117. Fotografia d’”Adoració de pastors”, de Luca Signorelli, National Gallery de Londres (expositor Renart)
  118. Fotografia de “Reunió joiosa”, de Jan Steen, Anglaterra, col·lecció Wantage (expositor Renart)
  119. Auca “El Rector de Vallfogona” (col·lecció Amades)
  120. Apunt d’un baix relleu d’un sarcòfag romà, Museu del Vaticà (segle I) (dibuix i expositor A. Farré)
  121. Figures de pessebre (expositor J. Serra)

A la premsa de l’època van aparèixer ressenyes sobre l’Exposició. Així, el 26 de novembre de l’any en qüestió La Publicitat escriu: “Al local de la nostra primera entitat choral hi ha oberta al públic una molt interessant Exposició iconogràfica del popular instrument, més conegut ací per “sac de gemecs”, que emplena tot el vestíbul de l’Orfeó. En aquesta Exposició, recull de documents força interessants, pintures, talles, dibuixos, litografies, boixos, auques, fotografies, impresos, llibres, rajoles, estampes, figures de pessebre, etc., i exemplars autèntics de cornamuses i gaites, pot estudiar-se el típic instrument amb les seves moltes variants, en el seu aspecte extensiu i antiquíssim. Observat ja en relleus de sarcòfags pagans i en alguns pobles orientals, es manifesta arreu d’Europa, a Germània i a Flandes a través dels segles, a França, a Itàlia i a Portugal, a Suïssa, a Bulgària, a Escòcia i a Irlanda, on perdura encara en festes i en el mateix exèrcit, a Espanya, i d’una manera especial a casa nostra. En l’Exposició hom pot fer-se càrrec de les reunions i kermesses flamenques dels segles XVI i XVII al so de les cornamuses. Com dansava el poble en la gran festa d’aigua de les noces d’Enric II de França amb Caterina de Médicis. Escenes populars, barcelonines algunes d’elles, amb la desfilada de gegants en la processó de Corpus del divuitè segle. La rifa dels porquets de Sant Antoni; la capta per als presos; les tonades del contrapàs; les auques festives; les figures de pessebre de l’olotí Amadeu. I els bells exemplars de la col·lecció d’Adoracions d’Apel·les Mestres. Reproduccions de Dürer, Raphael, Brueghel, Teniers, Steen, Signorelli, Conca, Boucher, Vernet, etc. Els àngels que sonen el sac de gemecs. Els gràfics, diríem científics, de l’instrument. La ben documentada pintura firmada M. Fortuny, i la procedent del Taller Martí Alzina, feta a Roma. Les aquarel·les d’Apel·les Mestres, Castelaro i Ribot. Les trepes de detalls, on el sac de gemecs juga paper important. I entre els molts exemplars, impossible d’anotar, el magnífic dibuix d’En Junceda, que ha servit de cartell de l’Exposició. Han aportat obres i exemplars a l’Exposició de la Cornamusa, amb un desinterès que cal agrair, ultra del senyor Joaquim Renard, iniciador i ordenador d’aquesta bella manifestació artística, l’Orfeó Català i mestres Millet i Pujol, l’Obra del Cançoner, Museu de la Ciutadella, Institut de Cultura per a la Dona, Apel·les Mestres, Olegari Junyent, Joan Amades, E. Rifà Anglada, J. Puigdengoles, Oliva de Vilanova, M. Estany, Joan B. Coromines, Lluís Tolosa, Josep Porter, Manuel Lobo, Joaquim Bosch, M. Baró, A. Ferrer, J. i M. Llongueres, Joan Serra i altres. En resum, una Exposició altament interessant i digna de visitar-se.”

Un dels actes més sonats de l’Exposició fou una conferència d’en Joan Amades sobre la cornamusa a Catalunya (de la qual la Revista Musical Catalana en va fer una edició separada), juntament amb una mostra de l’instrument a càrrec del gaiter gallec Camil Álvarez i de la mitja cobla formada per en Tons i en Tupí, de Begues. L’acte s’esdevingué el 22 de novembre de 1931, a les 10 de la nit, i el mateix Joaquim Renart va deixar-ne testimoni al seu dietari personal: “22 de novembre. Diada de santa Cecília. Nit. Conferència Joan Amades a l’Orfeó Català sobre la cornamusa a Catalunya. Molt bé. Tocat el gaiter gallec Camilo Álvarez Soto algunes muñeiras i l’"Alborada". Després el cornamusaire de Begues, Joan Pasqual i Pasqual, i darrer exemplar que es troba a Catalunya, acompanyat d’un altre Francesc Pasqual i Grau, que tocava el timbal i el flabiol, van tocar... Déu meu, quin atabalament! Allò era música atonal i futurista. La gent reia. El senyor Apeles Mestres estava indignat. Altra vegada tocades i altra vegada rebombori. El mestre Millet reia. A tothom va satisfer. Una vetllada per demés interessant.” D'aquella sonada a l'Orfeó es conserven també uns dibuixos d'en Tons i el Tupí fets pel mateix Renart mentre tocaven.

També La Veu de Catalunya va parlar de la conferència i de la sonada dels músics de Begues: “[...] El senyor Camil Álvarez Soto, d’Orense, fou l’encarregat de la introducció d’aquesta [conferència], i hom escoltà amb particular encís una “muñeira” i una “alborada”, gallegues, que l’esmentat instrumentista executà amb bon gust i acabada perfecció. [...] D’aquesta mínima cobla [flabiol i sac] en resta encara a Catalunya un exemplar. La constitueixen Joan Pascual i Pascual, sonador de cornamusa, i Francesc Pascual i Grau, sonador de flabiol i tabal, els dos veïns de Begues. La seva presència a l’acte de la conferència ens va permetre d’escoltar algunes tonades de ballet molt típiques, d’un caràcter rústec que la desafinació dels dos instruments de vent feia més agut encara. [...] La conversa de Joan Amades, el notable folklorista, fou escoltada amb gran fruïció, i al seva durada a tots semblà curta. No obstant, les sonades per la gaita gallega, la cornamusa i el flabiol es repetiren al final amb plena satisfacció del concurs, que no es cansava d’aplaudir el conferenciant i els simpàtics i destres instrumentistes.”

Una valoració de les actuacions similar en va fer la memòria del secretari de l’Orfeó, Pasqual Boada, presentada als socis l’any següent: “Per a parlar-nos de la història i evolució de la cornamusa a Catalunya, el conegut i erudit folk-lorista En Joan Amades donà una interessant conferència en aquesta mateixa sala, mostrant, oi més, la nota típica dels sorollosos cornamusaires de Begues i del simpàtic gaiter gallec.”

També va aparèixer una ressenya de la conferència al diari El Diluvio d’1 de desembre d’aquell any: “El domingo tuvo lugar en el Orfeó Catalá y ante selecta y numerosa concurrencia, la conferencia que don Juan Amades dió sobre “La cornamusa en Cataluña”. Después de una alegre introducción tocada con la gaita gallega por el joven orenense Camilo Alvarez Soto, que predispuso al auditorio, el señor Amades empezó la sugestiva disertación explicando los orígenes remotos del popular instrumento, cómo había alcanzado lugares de alta alcurnia, habiendo formado parte de la escolta de reyes y de nobilísimos Ayuntamientos, como los de Barcelona, Valencia y Mallorca. Habló luego de las derivaciones, transformaciones, cambios de nombre según pueblos y comarcas; dió detallada explicación del instrumento con gran variedad de anécdotas y aspectos pintorescos en las costumbres de nuestra ciudad, danzas, corrandas, aleluyas, colectas, sorteos, que dieron justa idea de lo que fué el popular instrumento hasta llegar a la decadencia actual, que en nuestra tierra se ha reducido a una sola y pobre manifestación de aspecto totalmente campestre y montañés. Terminada la conferencia, en la cual el señor Amades puso de relieve su reconocida competencia en materia de investigación popular y folk-lórica, que fué muy aplaudida, el tocador de gaita gallega ejecutó con gran desenvoltura y afinación una alborada y unas “muñeiras”, siendo aplaudido con entusiasmo. Seguidamente un tocador de cornamusa, pastor montañés del vecino pueblo de Begas, acompañado por otro de flabiol y tambor, dieron la nota típica de la velada con sus tocatas rústicas y estridentes, que fueron muy celebradas. Se dio fin al acto con una visita a la Exposición Iconográfica de la cornamusa abierta en el vestíbulo del Orfeó Catalá, cada día más visitada y ampliada últimamente con nuevas y valiosas aportaciones, que le dan aún mayor interés e importancia folk-lórica, constituyendo una manifestación artística de un aspecto único en nuestra ciudad.”

L’Exposició va tenir tant ressò que fins i tot va ser utilitzada per a altres finalitats. Al setmanari satíric El Be Negre de l’1 de desembre s’aprofita l’èxit de l’esdeveniment per parlar d’en Cambó sota el títol “L’Exposició iconogràfica de la Cornamusa”: “Deien que el senyor Cambó tornaria per Nadal. Errada. La veritat és que deixarà passar els Reis”.








Fonts

-      “Exposició a l’Orfeó Català”, dins la secció “Noticiari general”. Diari de Vich, núm. 449. Vic. 14 de novembre de 1931.
-      “Conferència a l’Orfeó Català”, dins la secció “Crònica musical”. La Veu de Catalunya, núm. 11060. Barcelona. 22 de novembre de 1931.
-      “L’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa a l’Orfeó Català”. La Veu de Catalunya, núm. 11062. Barcelona. 24 de novembre de 1931.
-      “L’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa a l’Orfeó Català”, dins la secció "La Música". La Publicitat, núm. 17876. Barcelona. 26 de novembre de 1931.
-      “Orfeó Català. Conferència de Joan Amades”. La Veu de Catalunya, núm. 11605. Barcelona. 27 de novembre de 1931.
-      “Exposició Iconogràfica de la Cornamusa”. Revista Musical Catalana, núm. 335. Barcelona. Novembre de 1931.
-      “L’Exposició iconogràfica de la Cornamusa”. El Be Negre, núm. 24. Barcelona. 1 de desembre de 1931.
-      “Conferencia en el Orfeó Catalá”. El Diluvio, any LXXIV, núm. 286. Barcelona. 1 de desembre de 1931.
-      “Exposició Iconogràfica de la Cornamusa (sac de gemecs)”. Revista Musical Catalana, núm. 336. Barcelona. Desembre de 1931.
-      BOADA, Pasqual. “Memòria artística i administrativa corresponent a l’any 1931”. Revista Musical Catalana, núm. 339. Barcelona. Març de 1932.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa. Orfeó Català. Barcelona. 1931.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      RENART, Joaquim. L'Orfeó Català que he viscut. Editorial Ausa. Sabadell. 1992.

Entrada creada el 20.6.2015. Modificada el 22.7.2020

dimarts, 29 de novembre de 2011

Antics sacs de gemecs. Instruments (II)

A part de sacs sencers, o gairebé sencers, es conserven també parts separades de sacs, sobretot gralls. En faig una llista, no exhaustiva.


Gralls

-      Grall amb la marca Vinyoles. Col·lecció particular, Barcelona.

-      Grall de l’obrador Reig. Col·lecció particular, Sitges.
És el grall d’en Tons de Begues. En Nicolás Ortiz, graller de Sitges, l’hi va comprar el 1960 i els darrers anys d'activitat com a graller va canviar la gralla per aquest grall. Com que en Tons tenia la particularitat de tocar amb les mans invertides, el seu grall presenta dos últims forats i l’esquerre està molt més gastat que el dret, la qual cosa demostra que en Tons l'usà llargament. La presència d’aquests dos últims forats denota l’antiguitat de la peça.

-      Grall de l’obrador Reig. Col·lecció del Museu Etnogràfic de Ripoll.
Està fet de fusta de boix i data de principis del s. XX.

-      Grall de boix procedent de Centelles. Col·lecció d’Agustí Reixach.

-      Grall de ginjoler procedent de Vilanova i la Geltrú. Col·lecció de Xavier Orriols.

-      Grall de boix. Fons Amades.

-      Grall de boix. Col·lecció del Museu de la Música de Barcelona (referència núm. 1042).
Construït probablement a la segona meitat del s. XIX, fou donat al Museu el 1972 per A. Martí i Basté. Presenta decoració gravada al torn i té vuit forats oberts i tres més de ressonància. Les mides del grall són: 40 x 293 mm.



-      Grall de procedència desconeguda. Col·lecció de Mariano Trens, de Vilafranca.
Adquirit a un antiquari de Barcelona cap a 1960, per les seves anelles i guarniments metàl·lics possiblement és un dels més antics.

-      Grall conservat a la col·lecció del Musée de la Cornemuse du Massif Central (Vines, Cantoin).



-      Grall que els descendents d’un sacaire no identificat conserven a casa seva, a Guardiola de Font-rubí. Té alguna esquerda.

-      Grall d’origen penedesenc, més que centenari. Col·lecció d’instruments populars d’Antoni Duran Almirall, el Rayo, creador de l’Escola de Grallers de Sitges.

-      Grall recollit per Artur Blasco a l’acordionista de l’Alt Urgell Esteve Tarrés (Estevet Sastre). El luthier gascó Pierre Rouch l’utilitza com a model per als gralls dels sacs de gemecs que construeix.


Bordons

-      Un bordó de tres peces del poble de Lavern (Subirats, Alt Penedès).

-      Un bordó, el petit, del sac de gemecs d’en Josep Moliné, Lladons, que conserven els seus descendents, a Lavern (Subirats, Alt Penedès).

-      Un bordó de Reig, de Torelló, recollit al despoblat de Santa Justa, al municipi de Puértolas (Sobrarb, Aragó). La fusta és d’arbre fruiter, potser perera, i conserva els tres cossos, tornejats sòbriament. Les dues parts mòbils tenen amples reforços de coure superposats a l’extrem inferior. El tram mòbil final conserva un tros de pell d’escurçó, diverses reparacions amb filferro i un orifici obert posteriorment sota la copa (forat potser provocat per una inxa simple massa gran). Formava part d’una gaita de boto aragonesa però és pròpiament un bordó de sac de gemecs català, amb totes les característiques pròpies del model català. Té la marca de Reig i va pertànyer al gaiter de Santa Justa Juan Puértolas (1856-1929). Els seus instruments (dues gaites de boto) van ser localitzats per una partida de caçadors a les ruïnes de la casa on vivia i actualment es conserven al poble de Binacua, prop de Jaca.


Plànols antics

-      Plànol d’un sac de gemecs de Valentí Touron (plànol “L’Antique Cornemuse Catalane”), fet per François Vanczak. Pertany a la Casa Pairal-MCATP de Perpinyà. El primer sac de gemecs que va fer en Jordi Aixalà el 1984, a instàncies d’en Salvador Palomar, seguia aquest plànol.



Altres referències

-      A l’Exposició Iconogràfica sobre la Cornamusa de 1931 es van exposar quatre exemplars de cornamusa: dos etiquetats simplement com a “cornamusa”, un etiquetat com a “petita cornamusa gallega” i l’altre etiquetat com a “gaita gallega”. Les dues “cornamusa” van ser cedides pel Museu de la Ciutadella i per Oleguer Junyent. Queda el dubte de saber de quin tipus concret de cornamusa parlem. Pel que fa a la “petita cornamusa gallega”, va ser cedida per Lluís Millet (l’hi havia regalat Airiños da Miña Terra). La “gaita gallega” pertanyia a l’Institut de Cultura per a la Dona.


Fonts

-      Catàleg de l’Exposició Iconogràfica de la Cornamusa. Orfeó Català. Barcelona. 1931.
-      BAYER, Xavier. “La manxa borrega o sac de gemecs al Penedès”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. 2001.
-      DE LA TORRE, Álvaro. “Gaitas y gaiteros del país de Sobrarbe (II)”. Revista de Folklore, núm. 182. Obra Social y Cultural de Caja España. Valladolid. 1996.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama Edicions. Barcelona. 2010.
-      DIVERSOS AUTORS. Exposició d'oboès tradicionals. Tradicionàrius 2012.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.
-      ­ROUCH, Pierre. Web pròpia d’aquest luthier gascó. http://www.bouilleurdesons.fr/. 2014.
-      SANS, Cesc. Entrevista a Jordi Aixalà, dins la revista Caramella, núm. XIII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2005.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      Web del catàleg del Museu de la Música de Barcelona. https://cataleg.museumusica.bcn.cat/.

Entrada modificada el 4.8.2020

dijous, 17 de novembre de 2011

Antics sacs de gemecs. Instruments (I)

Es conserven 17 sacs de gemecs sencers o gairebé sencers, la majoria dels segles XIX i XX. Les fustes emprades habitualment per construir sacs eren la del ginjoler i la del boix.

1.   Un sac Pedrosa, propietat de la família del sacaire Anton Mollfulleda.
De fusta de ginjoler, es conserva en molt bon estat, atès que l’Anton Mollfulleda no l’utilitzava habitualment.

2.    Un sac Pedrosa, conservat en una col·lecció particular de Sant Martí Sarroca.

3.    Un sac Pedrosa, conservat a la col·lecció de l’Orfeó Català. Fou donat a l’Orfeó per en Francesc Pujol el primer terç del s. XX.

4.    Un sac Pedrosa, incomplet, conservat a la col·lecció del Museu de la Música de Barcelona (referències núm. 1394 i 1395).
Se'n conserven només el grall i un tub d'una peça. Les peces de fusta són de ginjoler. El grall està marcat amb un sol i té set forats oberts, l'últim dels quals és doble per poder-ne tapar un amb cera.
Va ingressar al museu el 1988 i se’n desconeix la forma d’ingrés. El grall té la referència 1395 i la peça d’encaix amb el sac té la referència 1394. Les mides del grall són 42 x 273 mm, tub: 273 mm, interior mínim: 8 mm, interior màxim: 12,5 mm, i les de la peça d’encaix del grall són 97 x 34 x 34 mm. El poc sarró que es conserva va unit a aquesta darrera peça.




5.    Un sac mixt Vinyoles-Pedrosa, propietat de la família del sacaire Anton Mollfulleda.
Era el sac de gemecs que emprava habitualment en Mollfulleda. Organològicament, no és gaire homogeni i ha estat molt maltractat pel pas del temps i poc cuidat. Les parts de fusta són tornejades en ginjoler, excepte el braguer, que és d’ametller o de cirerer, molt destruït pel corc. El bot de pell, de cabrit i amb el pèl per dins, és proporcionalment petit i també ha arribat gairebé inexistent. Així mateix, dels dos vestits que es conservaven en prou bon estat fins a principis dels anys 80 del segle passat, tan sols es manté mínimament íntegre el darrer que usà, de color lila i amb les inicials brodades. De l’altre, de color vermell, tan sols en queden algunes de les borles que l’ornaven. El 2004 va ser restaurat. El joc de bordons presenta particularitats interessants: cap dels tres és de la mateixa procedència, i si bé el mitjà i el llarg són prou antics i estan preparats per sonar, el petit sembla força modern, és massís i està tornejat en forma de copa. El maltractament és evident en els bordons sonors. El mitjà, d’una bellesa sorprenent, estava trencat per la meitat. El llarg, que després de netejar-lo ha aparegut marcat amb el sol dels Pedrosa, presenta en dues de les tres parts, de manera extraordinària i absolutament desconeguda al nostre país, restes de policromia verda. Als bordons hi havia diverses esquerdes. El grall també és de ginjoler, amb els forats força grossos i la paret ben prima, sobretot a la part de la campana, i estava anellat amb tres argolles de llautó per protegir-lo d’esquerdes. Sota una d’aquestes s’amagava la marca del constructor: Vinyoles. No se’n conserven les inxes.

6.    Un sac Reig, conservat al Museu Darder, a Banyoles.
No se sap ben bé d’on ha sortit aquest instrument. Se suposa que va pertànyer a la col·lecció del veterinari i taxidermista Francesc Darder (1851-1918) i la possibilitat que fos adquirit directament per ell als Reig no és descabellada, ja que l’instrument no s’ha tocat mai. No presenta cap tipus de desgast ni decoloració a les zones més exposades a l’erosió, com el bufador o el grall. Respecte a la procedència de la peça, una hipòtesi per confirmar el vincularia a la festa del peix que Francesc Darder va promocionar a partir de 1910 per diverses localitats, entre les quals Torelló. A Torelló la va implantar el 1912 i el 1914 a més va promocionar d’instal·lar en aquesta localitat el laboratori ictiològic de la Mancomunitat de Catalunya. Potser aquest sac fou un regal que el consistori torellonenc li feu en ocasió d’aquests esdeveniments.
Té el número de registre 1397 del Museu. És fet al torn amb fusta de ginjoler, tot i que un ginjoler de baixa qualitat amb un to marcadament grogós que fa pensar més en el boix, i consta de bufador, grall, tres bordons i les nous per connectar tots els tubs al bot. Aquest, estranyament, és fet amb pell de boví cosida, i no amb un bot tradicional. Juntament amb l’instrument es conserven dues inxes per als bordons. La característica principal d’aquest sac és la seva mida reduïda, cosa que ha portat a diverses teories: instrument de joguina, peça d’aparador... El cas és que és un instrument ben fet i perfectament aprofitable per a la interpretació, però això sí, afinat amb la fonamental al voltant del Re.
Un cop preses les mides s’ha pogut fer una datació més aproximada que les anteriors, atès que pràcticament totes les peces de l’instrument i el tornejat exterior es poden amidar amb sistema mètric fent servir mides exactes. El sistema mètric s’instaurà a Espanya el 1849. Per tant, l’instrument no pot ser anterior. Tenint en compte això, doncs, la data de construcció és qualsevol de les compreses entre 1849 i 1918 (any de la mort d’en Darder).
Els plànols, dossier, fotografies, radiografies, etc., d’aquest sac estan disponibles al Museu Darder.




7.    Un sac Reig, conservat a la col·lecció de Jordi Bartolomé i Montserrat Garrich.
Fet de fusta de ginjoler, boix (les nous del bufador i del grall són d'aquesta fusta) i arbres fruiters, va ser adquirit per Jordi Bartolomé al Mercat de les Puces de París, procedent de la Catalunya Nord, a finals dels anys 80 del segle passat i restaurat per en Xavier Orriols. El grall presenta dues anelles de llautó de reforç amb verdet i també hi ha verdet a l’anellat dels bordons. Té els tres bordons foradats.






8.    Un sac Reig, trobat a Bellver de Cinca.
Conserva un bordó i el grall, amb les seves inxes. En Pedro Mir, gaiter i estudiós de la gaita de boto, en té fotos.

9.    Un sac Reig incomplet, conservat al Museu de la Música de Barcelona. Datat al s. XIX, fou fruit d’una donació el 1943.
Conserva només la pinya amb els dos bordons petits i la peça d’encaix amb el grall, tot de fusta de boix i llautó (números de referència 75 i 61, respectivament). Mesures de la part del sac: 505 x 150 x 150 mm; tub 250 mm (bordó 2); interior mínim 11 mm (bordó 2); tub: 375 mm (bordó 1); interior mínim: 12,5 mm (bordó 1); interior màxim: 11,5 mm (bordó 2); interior màxim: 19 mm (bordó 1). Mesures de la peça d’encaix del grall: 93 x 41,5 (amplada) x 42 (profunditat) mm.





10. Un sac dels germans Saletes-Verdaguer, que a principis dels anys 80 del segle passat conservava a casa seva en Damià Cordomí (o Damien Cordomy), fundador el 1927 de la cobla "Els Únics", de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir).
Havia pertangut a un avi seu cornamusaire, que formava part de la colla "Els Grandans", de Maçanet de Cabrenys, composta per dues cornamuses i una prima i que hauria estat activa vers el 1880. Estava ben conservat i constava del bot, el bufador, dos bordons i un grall de nou forats, un pel costat i un per sota.

11. Un sac de Valentí Touron, conservat al Museu d’Instruments de Música de la Universitat de Leipzig (Museum für Musikinstrumente der Universität Leipzig), amb el número de referència 1445.
Duu gravada la signatura “TOURON À PERPIGNAN” i està sencer: grall de 6 forats + 1 i 4 forats d’afinació (de 310 mm de llarg) i 3 bordons (de 560 mm, 350 mm i 210 mm de llargada respectivament). El sac està cobert d’una roba de vellut vermella.



12. Un sac de Valentí Touron, de la col·lecció del Museu Instrumental del Conservatori de Niça (Conservatoire National à Rayonnement Régional de Nice).
La gran particularitat d’aquest sac és que el grall té claus: aquestes claus permeten fer totes les alteracions de l’octava i, a més, té una clau que permet passar a l’octava superior. En Pierre Jordà l’ha pogut mesurar i té intenció de desenvolupar-ne una còpia actualitzada.
Es conserva al Musée du Palais Lascaris, a Niça. Conserva la bossa de pell de cabra, coberta amb una funda de cotó de vellut adornada amb flors i motius geomètrics. Té l’encaix del bufador, no conservat, i l’encaix del grall i el triple per als bordons, típic rossellonès. El grall té 8 forats per tocar (7 + polze), el primer és molt petit, els dos últims molt grans, i està equipat amb 6 claus quadrades i de llautó planes, muntades sobre blocs. També es proporcionen dos forats d’ajustament amb una clau quadrada extraïble, depenent de si volem obtenir el si, el do o el do fonamental (amb el la = 452 Hz). Conserva 2 bordons. El tenor té 3 parts: cos superior, cos inferior (absent) i campana-tulipa. L’inferior 3 parts: dos cossos (absents) i campana-tulipa. Es conserva també una canya simple. A cada cos hi ha gravat "TOURON / Perpinyà" envoltat de 4 sols. Està datat a mitjan segle XIX.



13. Un sac de Valentí Touron actualment sense localitzar. N’hi ha fotografies a la Casa Pairal-MCATP de Perpinyà. El 1979 constava a la col·lecció de la Casa Pairal de Perpinyà un exemplar de sac de gemecs que hauria pertangut al cornamusaire Paziols. Per la imatge que es conserva d’en Paziols s’aprecia que el sac que sona té les característiques d’un sac de Touron.

14. Un sac conservat a la col·lecció del luthier Antonio Martínez, lo Chaparro, que el va trobar en un mercat d’antiquaris a Barcelona.
És un sac del s. XIX i de comentaris vistos a Internet escrits pel mateix Chaparro sembla deduir-se que és un sac Vinyoles.



15. Un sac conservat al Museu de Ca la Cinta, a Torrelles de Llobregat.
L’havia sonat el sacaire Jaques de cal Músic, de Torrelles de Llobregat (s. XIX), i va ser recuperat de miracle d’un contenidor de la brossa on la seva família l’havia llençat, juntament amb altres coses, desconeixedora del seu valor cultural. Malgrat això, es conservava en molt bon estat, tret del bot i de les nous del grall i del bufador, que no eren les originals i s’havien corcat. La resta del sac és de ginjoler. A més, juntament amb el sac s’han conservat cinc inxes de grall i dues de bordó. No té cap marca de constructor, però pel tipus de tornejat i afinació segurament és fet a Barcelona a finals del s. XVIII o molt a principis del XIX. El grall té les dimesions clàssiques del s. XVIII, tant per interior com per forats. Restaurat per en Francesc Sans i en Pau Orriols, ha tornat a sonar el 2008 al Cornamusam.







16. Un sac de gemecs rossellonès, conservat al Centre Internacional de Música Popular de Ceret (CIMP).
Pertany a la col·lecció de l’Institut de Musique Populaire  et Méditerranéenne (IMPEM) i va ser trobat a finals dels anys 80 del segle passat per Enric Francès. Datat al s. XVII o al s. XVIII, és el sac més vell conservat, la seva morfologia ja indica que és un instrument molt antic. Originàriament tenia només el bordó llarg i posteriorment se li van afegir els altres bordons (el petit actualment li manca), que s’alimentaven d’aire a través del llarg, a diferència dels sacs posteriors d’en Valentí Touron, en què un canal central es dividia per alimentar els tres bordons. Com a hipòtesi es pot pensar que aquest sac seria un exemple del canvi de morfologia del sac de gemecs en l’època del pas del s. XVII al s. XVIII, en què passaria d’un únic bordó a tres. El grall dóna una gamma no temperada en do (amb el la a 404 Hz). Els luthiers Pierre Rouch (2010) i Claude Girard, per separat, n’han fet rèpliques. El primer utilitza aquest sac com a model dels sacs de gemecs rossellonesos que construeix.






17. Un sac trobat a finals dels anys 90 del segle passat, propietat d’en Jean-François Ducommun, col·leccionista resident a Suïssa.
Datat al s. XIX, la pinya només està habilitada per a dos bordons.

18. Un sac incomplet, amb dos bordons de Pere Brisillac, conservat al Museu Etnològic de Barcelona (anteriorment era al desaparegut Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars) i recollit per Ramon Violant i Simorra a Vilella (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà).
El sac prové concretament de casa Jaume, a Vilella. Els de casa Jaume eren una família de músics. Entre el pare i uns quants germans (Jaume era un d'ells) feien una cobla o grup. A Vilella recordaven que aquest Jaume tocava el violí. El grall servia de palmatòria i no està sencer, per la qual cosa no és possible conèixer-ne el constructor. Dels tres bordons dos estan habilitats per sonar. La campana menor d’aquests dos bordons, que, juntament amb la més petita, es veu que formaven part d'una altre sac (així ho demostren els anells d’os que duen d’ornament, en contra dels d’asta que porten la resta de peces), té gravada la marca "Brisillac Perpignan". El bordó mut presenta la singularitat de simular una possible afinació, indicatiu del procés d’atròfia viscut pel bordó petit.
El luthier gascó Pierre Rouch ha utilitzat aquest sac com a model dels sacs de gemecs que construeix (excepte el grall).



Fonts

-      “El Museu de la Música de l’Orfeó Català”. La Veu de Catalunya, núm. 9700. Barcelona. 2 de juliol de 1927.
-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. 2001.
-      DE LA TORRE, Álvaro. “Gaitas y gaiteros del país de Sobrarbe (II)”. Revista de Folklore, núm. 182. Obra Social y Cultural de Caja España. Valladolid. 1996.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS. Exposició Músics de festa. L’ofici de músic. La Casa dels Entremesos. Barcelona. Del 17 d’octubre al 24 de novembre de 2013.
-      Informacions orals obtingudes de Georgina Gratacós i Teixidor, Pierre Jordà i Manaut, Joan Pellisa Pujades, Ignasi Ros Fontana i Francesc Sans Bonet.
-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.
-      PELLISA, Joan. Web http://pellisaluthier.wordpress.com/2008/04/25/sac-darder/. [Actualment, inexistent; web actual de l’autor en què esmenta el sac: http://guitarrer.cat/planols/altres-instruments/]
-      ­ROUCH, Pierre. Web pròpia d’aquest luthier gascó. http://www.bouilleurdesons.fr/. 2014.
-      SANS, Cesc. “Anton Mollfulleda. Els darrers sons de la coixinera”. Revista Caramella, núm. XVI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2007.
-      SANS, Cesc. “El ginjoler. L'arbre de la música”. Revista Caramella, núm. 24. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2011.
-      SANTANA, Galdric. “El sac de gemecs”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2001.
-      SUBIRÀ, J. “La Casa Pairal de Perpinyà prova la unitat catalana”. Diari Avui, núm. 1060. Barcelona. 30 de setembre de 1979.
-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.
-      Web http://es.msnusers.com/sacdegemecs/shoebox.msn. [Actualment ja no disponible]
-      Web del Museu de Ca la Cinta de Torrelles de Llobregat. http://www.calacinta.com/index.php?option=com_zoom&Itemid=43&catid=70.
-      Web del Centre Internacional de Música Popular de Ceret (CIMP) http://www.music-ceret.com/dossiers/cornemuses/index.php.
-      Web del catàleg del Museu de la Música de Barcelona. https://cataleg.museumusica.bcn.cat/.
-      Web de la base de dades d’instruments musicals MIMO (Musical Instrument Museums Online). https://www.mimo-international.com/MIMO/accueil-ermes.aspx.
-      YOUTUBE. Vídeo de la reproducció del sac de gemecs conservat al CIMP de Ceret feta pel luthier Claude Girard (vídeo). 2012.

Entrada modificada el 19.6.2020