En aquesta entrada es recullen cites literàries on hi ha present el sac de gemecs. Les cites estan limitades a la nostra cornamusa en particular o a l’àmbit literari català. La major part de les vegades la cita és incidental i el sac de gemecs està esmentat de manera secundària, com a instrument musical. Hi ha obres, però, en què l'autor focalitza l'atenció en l'instrument per si mateix. En aquests casos, dedicarem una entrada particular al bloc per parlar-ne i a la llista que segueix simplement els mencionarem, sense aprofundir-hi.
- Antoni Canals, Llibre anomenat Valeri Màximo dels dits y fets memorables. És una traducció dels Dictorum factorumque memorabilium, de l'historiador llatí Valeri Màxim (abans de 1395).
"C. IIII. Gayo Duellio, qui fon lo primer qui hac victoria dels Cartaginesos, en la batalla de la mar, hauia per costuma que, tota uegada que sopaua fora sa casa, com sen tornaua li anaua dauant vna entorta cremant, e dos juglas; la vn dels quals sonaua vna museta, laltre vn lahut. E aço feya, en senyal daquella gloriosa batalla que obtengue dels dits Carthaginesos."
- Sant Vicent Ferrer, Sermons. XXXII (1399-1419).
“Digau, quan hun sonador sone una cornamusa, digau, aquell so, de qui es? ¿de la cornamusa o del sonador? Del sonador es.”
- Anselm Turmeda, Disputa de l’ase (1417-1418).
“Fra Encelm diu a l'ase:
Reverent ase, l'altra rahó per la qual apar clarament e palesa que nosaltres som de pus gran dignitat que no vosaltres es presa dels grans plaers e copioses voluptats que havem en nostres alts, grans e amples palaus e cases, belles dances de diverses sorts de dames, per riure, cantar, sonar d'orguens, llahuts, harpes, guitarres, violes, violes d'arch, psaltiris, rabaquets, cornamuses, xeremies, corns, trompes, clarons, aldufs, flahutes, flaviols, caramelles, gralles, e moltes altres sorts e maneres d'esturments a les nopces, festins, banquets e aplechs; vestint belles vestedures, aornant-nos de moltes belles cadenes, imagens, empreses d'or e d'argent, ab molts bells joyells, ço es assaber: pedres precioses de moltes e diverses colors, qui semblen bé ésser coses dignes de senyors e no de vassalls. Jo us he donchs clarament provat ma opinió ésser vera, e que es rahonable que siam vostres senyores, e vosaltres siats nostres sotsmesos.”
- Giovanni Boccaccio, El Decameró, traducció al català feta a Sant Cugat del Vallès (1429).
“[...] E entorn de la bella fontana de present foren sus lo dançar ab lo so de la cornamusa de Tindaro, e aprés d’altres solemnes instruments. [...]”
- Bernat Hug de Rocabertí, La glòria d’amor (1453-1461).
"Ella·m respos: «Amor tant fort transporta
los pensaments, que mostre·l que no es;
de un amant en cors d’altre se·n porta.»
Mirant aquells me recorda dels lochs
hon han viscut, e par tenir davant
los seus desigs, com als infants los jochs.
Ab tant los cants de’uzells grans e musetes,
rotes, nafils, acordants be, sentia,
ab novells lays de cançons per ells fetes.
Ab tals delits, semblant fest’ amorosa,
los dos amants dins Cesto se·n intraren,
e nos restam ab pensa dolorosa.
Novells delits los nostres ulls miraren."
- Jaume Roig, Spill (1455-1461).
“Semblant cançó
deya e pijós:
–De huy mes a vos
no us val corona;
de Guillamona
content serieu;
tant amarieu
una aldeana
dona serrana
qui visten capes;
del temps de chapes
sou, e d'antany:
no sou d'enguany,
ja no us usau;
vos ja us pixau
en la çabata;
la nostra gata
vos ne portau;
molt cavalcau
tort en la sella:
¿feu la scarcella
o curt de gambal?
¿Sonau tabal
o cornamusa?
També s'hi usa
sonar laut,
e lo vellut
de tripa, groch,
e calçar çoch,
pus alt lo dret.”
“donchs molt sement
e moviment,
legums fumosos
son e ventosos,
cuyts o torrats,
ventositats
dintre recluses
les cornamuses
fan fort inflar,
dreçar, sonar;”
- Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1460-1468, publicada el 1490).
“[...] la música, partida en diverses parts per les torres e finestres de les grans sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, xaramites, e musetes e tabals, ab tanta remor e magnificència que no es podien defendre los trists de molta alegria.” (capítol CDLII)
- Joan Roís de Corella, El Cartoixà (1495-1500), traducció del Vita Christi, de Ludolf de Saxònia.
“[...] les veus dels clarons, de les trompetes, dels mistres e sacabuges, los òrguens, musetes, laüts e viules; feren-se dos cors tots los angèlichs òrdens; la hun cor los instruments de la música, l·altre cor veus acordades.”
- Miquel Ribes, Relació breu verdadera y molt gustosa de les famoses festes, balls, saraus, mascares, capuchades, farces y entremesos i altres coses de folga i entreteniment que se acostumen fer en la noble ciutat de Barcelona en lo temps de Carnestoltes, juntament ab una descripsió del carrer de la Palla i de la varietat de viandes y menjar delicats. Composta ab rima de Iaume Roig per Miquel Ribes, natural de Granollers (1616).
“[...]
la gent se acota — tot es riota
per catafals — sonen tabals
que gusta quils — pot alli oir
com podran dir — molts dels que dancen
sens que nos cancen — ab gentil ayre
soltant en lo ayre — com bolatins
los matutxins — fan, y altres balls
portant plomalls — gorres de grana
fent la sardana — y lo ball pla
tots ma per ma — altres ab bandes
fines de Flandes, — y molt bisarres
sonant guitarres — per mes donaire
ix lo parayre — lo sabater
fadri solter — y jove sastre,
que tots per rastre — lo vall seguexen
la feyna dexen — didal y agulla
trevall que vulla — que nols sap bo
oint tal so — de cornemuses
hixen les muses — nimphes donzell
joues y velles — mares y filles
ab gargantilles — y collarets
[...]"
- Francesc Tagell, poema titulat Poema anafòric. Descripció dels dotze cèlebres festins ab què la diversió de Carnestoltes en lo any 1720 ha solemnisat la conformitat més unida que, per perpètua memòria, a impulsos de superior precepte, refereix lo Dr. Francisco Tagell, baix nom d’una Musa desocupada, i dedica a les senyores que en ells concorregueren (1720).
“Deixa en casa lo verd sac de las aspres,
deixa pels rústichs los instruments aspres,
trempa'l plectre suau ab què solias
algun temps divertir-me i divertir-te,
q[ue] est sols ha de servir-te;
que no pretench que toques las Follias,
Canaris, Passacalles ni Pabanas,
Villanos ni Sardanas,
sonadas montañesas per cansadas,
temps ha ja dels estrados desterradas.
Sols desitjo q[ue] esplayes sa armonia
tocant ab bisarria
nous Minoès, ayrosas Contradansas,
estudiadas danças
que la moda francesa
ha introduït, mesclant la lleugeresa
ab la força; volent q[ue], així oprimidas,
entre si se demostren més lluïdas.”
- Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1746-1818); als seus escrits esmenta diverses vegades l’instrument i altres qüestions relacionades, com els Pedrosa, nissaga de constructors de sacs. Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Tomàs Aguiló i Cortès, rondalla inclosa al llibre Rondaya de rondayas en mallorquí (1815).
“[...] L'entretant una carroña de esgotsinet feye se torniòla per allá, mirantse la fassessia, y anave darrera embuiar la bòga, y que es fàs fos gròs, y cuant veia que s'arròs anave á grumeions, y tans de esclips y esclops, feye ses cordades de riure, y cuant vengué se seua si tirá de cuatre bollas, fént de Péra Mateu, y de doctor de solei, jurant y perjurant que els havia de posar ses peras á cuarto á tots, y que li pagarian se nòva y se véya, y ja feye contes de señar en ses gréllas y plomarlos una bona tayada, y digué que es farie ballar s'aigo devant; pero es cap darrer va fer s' arròs per se trompa, perque es trumfos se giraren, y li vengué rinxo rinxo á pagarhò á las set setenes, perque es bergant anave de gaita, y ja tenia envidat el resto, y li tocá s'eubernus de casta fòrta, fins que el me posá com un pobre de sopas, y ningu sino éll va dur se post es forn, que li bestá per caldéra, y per contarhó espentós tota se vida. [...]”
- Manuel Milà i Fontanals, poema publicat el 1836 o 1837.
Segons el mateix Milà i Fontanals al pròleg del Romancerillo catalán, el 1836 o 1837 va publicar aquest romanç tradicional traduït al castellà al diari El Vapor. En realitat, però, com diu Jordi Rubió i Balaguer, el va publicar al diari El Nuevo Vapor i no a El Vapor i amb un text diferent al que recull el Romancerillo. En el fons, és probable que no fos un romanç tradicional sinó un poema autògraf seu que tingués dues versions diferents. En tot cas, és el primer esment literari d'un gaiter del Llobregat.
Aquest és el fragment del romanç publicat al Romancerillo catalán:
“Por entre arboledas altas,
por entre espeso zarzal,
Riquet gaitero camina
orillas del Llobregat.”
I aquest és el mateix fragment del poema aparegut a El Nuevo Vapor:
"En alba fría de invierno,
orillas del Llobregat,
Riquet gaitero camina,
vestido en pardo sayal."
- Bonaventura Pons i Fuster, poema titulat "Descripció y alabansa de la vida campestre" (1837).
"[...]
Poc sè de la sol, fa, ré,
y si m' plau, al Mas, ó al vall,
ú al tòrn de l'òlm, si l' cas vé
de que ls' noys han de fèr ball,
lo grall toc', que l' sac no n' sè.
[...]"
- Joaquim Rubió i Ors; dedica a l'instrument el poema "Lo Gayté del Llobregat" (1839) i, a partir d'aquí, utilitza aquest nom com a pseudònim i com a títol del llibre que recull els seus poemes en català, Lo Gayté del Llobregat (1841 i 1858). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Miquel Anton Martí i Cortada, "La nina de port", poema publicat al Diario de Barcelona com a resposta al poema "A la nineta de port", publicat al mateix diari per Joaquim Rubió i Ors (octubre de 1839).
"Jo qu' era tant vergonyosa,
ni gosava alsar los ulls,
y quant me deyan bonica
tot seguit girava full;
ara envejo la bellesa
a la floreta del prat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.
Lo rossiyolet que canta
sota l'ombril del torrent
ompla mon cor de amoretas
com si fos ell lo meu bé;
mes mon cor ja no l' ascolta
quant canta mon estimat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.
Las carinyosas ovellas
que pentinava ab mos dits,
ab sas llanas embulladas
ja n' mostra de mon olvit,
no hi ha pastor que no diga
contemplant lo meu remat
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.
Mes ay! la font cristallina
que m' fa servey de mirall
me diu que so molt pobreta
pera poderli agradar,
puig lo jove que m' ensisa
te lo gust molt delicat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.
Daume perlas y carboncles,
daume joyells de or batut
per' enamorar al jove
quem te posada á tal punt:
daume devantals de randa,
gipons de seda y brocat;
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.
En los jardins de Garcini,
de March y de sos vehins
prou veig flors que m' ornarian,
mes no se han regat per mí:
ab ma sencillesa sola
hauré d' eixir á mercat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.
Veniu prop de ma finestra
a cantar dolsos amors,
veniu á darme la vida
ab lo froviol melós:
mes que canteu esquivesas
mon cor vos ne será grat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.
O Gaytér, lo bon gaytér,
gojat, discret y gentil,
no tingau lo cor de pedra
compadeixeuvos de mí,
digaume una parauleta
al manco per pietat,
que m' teniu enamorada,
Gayteret del Llobregat."
- Pau Piferrer, poema inclòs al cicle “Romances en lenguaje antiguo” (1840).
"[...]
Ya los atambores suenan
é ya s’oyen sendas gaitas;
mucho la albórbola acrescen
las mússicas acordadas.
Et las gentes alegrossas
Vocean é viva claman;
[...]"
- Étienne Aragó, poema titulat “Aux Roussillonnais” (1841).
“Le Roussillon, ma patrie adorée,
a disparu dans un pays nouveau.
Moeurs, préjugés, vieille foi venérée,
tout a passé sous le fatal niveau.
Vous fit on croire, inconstants et peu sages
qu’ainsi qu’un arbre un peuple se greffait?
De vos doux fruits et de vos verts ombrages,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
Du Sud au Nord un voile de tristesse
semble étendu, depuis que chaque front
porté si haut jadis par la jeunesse
s’est engouffré sous un noir chapeau rond.
Comme elle, aux jours des glorieuses dates,
la liberté naguère vous coiffait!
De son bonnet aux couleurs écarlates,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
La cornemuse est aussi détrônée;
l’ophicléïde est son usurpateur;
la castagnette est même abandonnée;
on a proscrit son bruit provocateur!
Et de ce saut sur la main vigoureuse,
où le danseur fièrement triomphait
en élevant dans les airs sa danseuse...
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
Où donc es-tu, mélodie embaumée
au doux parfum des plus brillantes fleurs?
Du Canigou romance tant aimée,
je n’entends plus tes accords enchanteurs.
Du fin Pardal, de la pauvre Calandre,
de tous ces chants dont le magique effet
jetait au coeur un amour vif ou tendre,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
Du Catalan les sacrés caractères
sur tous vos traits ne sont plus incrustés.
Des vieux trésors dont ont joui vos pères,
enfants, le sort vous a déshérités!
Du vif rayon d’antique poésie
où du pays le sang se réchauffait;
du vase d’or où se boit l’ambroisie,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?”
a disparu dans un pays nouveau.
Moeurs, préjugés, vieille foi venérée,
tout a passé sous le fatal niveau.
Vous fit on croire, inconstants et peu sages
qu’ainsi qu’un arbre un peuple se greffait?
De vos doux fruits et de vos verts ombrages,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
Du Sud au Nord un voile de tristesse
semble étendu, depuis que chaque front
porté si haut jadis par la jeunesse
s’est engouffré sous un noir chapeau rond.
Comme elle, aux jours des glorieuses dates,
la liberté naguère vous coiffait!
De son bonnet aux couleurs écarlates,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
La cornemuse est aussi détrônée;
l’ophicléïde est son usurpateur;
la castagnette est même abandonnée;
on a proscrit son bruit provocateur!
Et de ce saut sur la main vigoureuse,
où le danseur fièrement triomphait
en élevant dans les airs sa danseuse...
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
Où donc es-tu, mélodie embaumée
au doux parfum des plus brillantes fleurs?
Du Canigou romance tant aimée,
je n’entends plus tes accords enchanteurs.
Du fin Pardal, de la pauvre Calandre,
de tous ces chants dont le magique effet
jetait au coeur un amour vif ou tendre,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?
Du Catalan les sacrés caractères
sur tous vos traits ne sont plus incrustés.
Des vieux trésors dont ont joui vos pères,
enfants, le sort vous a déshérités!
Du vif rayon d’antique poésie
où du pays le sang se réchauffait;
du vase d’or où se boit l’ambroisie,
o mes amis, parlez, qu’avez-vous fait...?”
- Pau Piferrer, narració titulada “Romería a Monserrate” (1841).
“[...] Detrás de la clerecía y de los buenos magistrados de la comarca, la turba regocijada marcha al son de las gaitas, y al compás de los cantares, con que sus madres les enseñaron á cantar á la Virgen. [...]”
- Pau Piferrer, poema titulat “Canción de primavera” (1844).
“Ya vuelve la primavera:
suene la gaita,—ruede la danza:
tiende sobre la pradera
el verde manto—de la esperanza.
[...]"
- Pau Piferrer, poema titulat “Retorno de la feria” (1845).
“Las ferias de Cataluña
son ferias muy celebradas:
mas la de Vich es la reina
de las ferias catalanas.
Hola! La gaita aliente,
cantad alegremente, alegremente.
[...]"
- Joan Francesc Carbó, poema titulat “Las torres de Villalba” (1845).
“[...]
Festivos cantos escucha
y alegres sones de gaita,
de su larga correría
Galceran cuando tornaba:
[...]"
- Pau Estorch i Siqués, poema titulat “Filosofía musical (Lo tamborino)”, inclòs al llibre Poesias (1851).
“[...]
Y si algun músich del dia
Del meu instrument diu mal,
Jo li jur' que es un tabal,
faltat de filosofía.
Si de neci m' vol tractar
Perque ab lo meu tamborino
No m' lluiré en cap casino:
Que tè poch mn veig mòlt clar:
Que jo no tinch pas lo niu
En casas tan llemineras,
Puíg son mos salons las eras,
Mos gelats l’ aygua del riu.
Y si la gayta olvidá
Lo Llobregat pel’ palau,
Al tamborino li plau
Restar prop del Fluviá.
Per albergar en ciutats
Mal instrument elegí,
Mès no per víurer assí
Entre tussols, boscos, prats.
Hont no s' conéixen mès trinos
Quels que fan los rossinyols,
Res mès propi quels fluviols,
Las gaytas, los tamborinos.
[...]”
Y si algun músich del dia
Del meu instrument diu mal,
Jo li jur' que es un tabal,
faltat de filosofía.
Si de neci m' vol tractar
Perque ab lo meu tamborino
No m' lluiré en cap casino:
Que tè poch mn veig mòlt clar:
Que jo no tinch pas lo niu
En casas tan llemineras,
Puíg son mos salons las eras,
Mos gelats l’ aygua del riu.
Y si la gayta olvidá
Lo Llobregat pel’ palau,
Al tamborino li plau
Restar prop del Fluviá.
Per albergar en ciutats
Mal instrument elegí,
Mès no per víurer assí
Entre tussols, boscos, prats.
Hont no s' conéixen mès trinos
Quels que fan los rossinyols,
Res mès propi quels fluviols,
Las gaytas, los tamborinos.
[...]”
- Pau Estorch i Siqués, tractat literari Elements de poética catalana, y diccionari de sa rima (1852).
“[...] Pregunta: ¿Lo objecte de la poesía es mòlt gran?
Resposta: Tant com la naturalesa: ella se eleva com los teólechs fins al trono de la Divinitat, recorre los ástres, anima los exércits, ensenya al llaurador: ella ja ressona en los sagrats temples en alabansa del Sèr supremo, ja uneix sos accents ab la humíl gayta del pastor. Tot está baix sòn imperi, tot queda hermosejat ab sòn entusiasme, y no contentantse ab lo visible ella sen puja á las regions de lo possible. [...]”
Resposta: Tant com la naturalesa: ella se eleva com los teólechs fins al trono de la Divinitat, recorre los ástres, anima los exércits, ensenya al llaurador: ella ja ressona en los sagrats temples en alabansa del Sèr supremo, ja uneix sos accents ab la humíl gayta del pastor. Tot está baix sòn imperi, tot queda hermosejat ab sòn entusiasme, y no contentantse ab lo visible ella sen puja á las regions de lo possible. [...]”
- Adolf Blanch, poema titulat "Los cants del Laletá" (1854).
"[...]
Jo m'inspiraré en los boscos,
al ric, ric, de la cigala,
ó á la vora de un torrènt
ahòn se precipita l'aygua,
y allá, en lo cim d'algun puig,
ó en la fatigòsa platja,
sentiré l' jugar del vènt
ab las cordas de mon arpa,
com los crits dels marinèrs,
com de algun pastòr la gayta.
[...]"
- Josep Anselm Clavé, lletra de la composició per a coral "Les nines del Ter" (1854).
"En tant l'alta serra crusa
vell pastor, que ufá ab sa sort,
de l'alegre cornamusa
vá trahient melódichs sons;
rica cassa en lo bosch salta;
y, al rumor del rústich corn,
ab sa sanch la herbeta esmalta
trist isart ferit de mort."
- Manuel Milà i Fontanals, relat “El Romeo” (1855).
“Rodeado de sus fieles de Provenza y Forcalquier, Berenguer Ramon, hijo de Alfonso, celebra el banquete de córte; humean los manjares entre los caballeros cubiertos de seda y de marta zebellina; circula la copa hospitalaria que da brillo á los ojos y pone en los labios los secretos del alma y decora la mesa del noble pavón, orgullo de los caballeros. [...] Un día terminaba el banquete de corte y despues de haber los juglares asordado la sala con sus lais y heróicas gestas, con la flauta, la rota, y la cornamusa tañen los cabailleros el arpa para acompañar la muelle cancion y el rudo servende-io escitador de saivages ímpetus de guerra. Por fin la tension, cantada alternativamente por dos trovadores, escita risas estrepitosas y da lugar á ingeniosos juegos que tal vez se convierten en espresion del odio y de la ira. [...]”
- Pau Estorch i Siqués, poema “Un saludo á Mataró”, inclòs al llibre Poesias. Quart y últim repich (1856).
“Jo no veig desde assí blancas montanyas
De hont mira lo isart prenent lo sol,
La borrasca á sos peus; ni veig cabanyas
En que sone la gayta ó lo fluviol
Lo pastor solitari: ni reparo
Aquells boscos immensos, nius de llops,
Porchs cinglars y guineus hont sens amparo
Los vegí en las casseras tants de cops!
Esquivabals dels bachs una partida
Ab fressa de tabals, crits y xiulets,
Mentres altra aguaytaba sa fugida
Bèn amagada y quieta en los collets:
Ab llurs tiros certers quant los fería
Seguia l' gos de presa sos udols,
Y armat ab forta argolla ls' perseguia,
Despreciant llur feresa en mitg de escolls.
Ni tampoch puchne véure astuta guilla
Que atrapada dels cans, pel bosch corrent,
Alsa sa grossa cua quant perilla
Fentlos girar lo morro ab excrements:
Ni lo premi recull' que en las masías,
Al mirar los cadávers dels malvats,
Coronaba lo afany ab que en tres dias
Deixabam sens temensa als bells ramats.
[...]”
De hont mira lo isart prenent lo sol,
La borrasca á sos peus; ni veig cabanyas
En que sone la gayta ó lo fluviol
Lo pastor solitari: ni reparo
Aquells boscos immensos, nius de llops,
Porchs cinglars y guineus hont sens amparo
Los vegí en las casseras tants de cops!
Esquivabals dels bachs una partida
Ab fressa de tabals, crits y xiulets,
Mentres altra aguaytaba sa fugida
Bèn amagada y quieta en los collets:
Ab llurs tiros certers quant los fería
Seguia l' gos de presa sos udols,
Y armat ab forta argolla ls' perseguia,
Despreciant llur feresa en mitg de escolls.
Ni tampoch puchne véure astuta guilla
Que atrapada dels cans, pel bosch corrent,
Alsa sa grossa cua quant perilla
Fentlos girar lo morro ab excrements:
Ni lo premi recull' que en las masías,
Al mirar los cadávers dels malvats,
Coronaba lo afany ab que en tres dias
Deixabam sens temensa als bells ramats.
[...]”
- Pere Gras i Ballvé, drama històric en vers Isabet Besora, la pastoreta, ó ja sía, La peste de Reus de 1592 (1857).
"[...]
Pere O.:
Deixam, Pauet, concluir.
Un jorn per tots los carrers,
com no falta may gent boba,
s' espargí la falsa nova,
que sorprengué als concellers,
de que Reus per son favor
en Roma lo seu litigi
guanyat havia, y 'l prestigi
que assó llevaba al Senyor.
Lo poble sempre llauger,
mostras doná de alegria,
y fou per cert aquell dia
dia per tots de plaer.
No faltaren alumarias,
ni gaitas ni cascavells,
ni per timbals carratells
ni mil altras cosas varias.
[...]"
- Antoni de Bofarull, poema titulat "Carta del rèy En Joan I d'Aragó á Père Ça-Costa", publicat al recull Los trobadòrs nous (1858).
"[...]
A França fugiren prèst,
hòn lo bon duc de Torena,
nostre cosí, ls' retengué.
Den Matadança ho sentiam
perque, com ja vòs sabeu,
en cornamusa no hi há
altre mès apte é entés.
[...]"
- Joan Vinader, poema titulat "La font del arrel", publicat al recull Los trobadòrs nous (1858).
"[...]
De tòtas, la mes deserta
miro la font del Arrel,
la que frecuentaba mòlt
un pastòr galan y bèll,
y allí, desprès de la brena,
la gaita tocaba aquèll,
atraiènt ab sa armonía
á tòts los simples aussèlls.
Orféo ab sa dòlsa lira
sèmblaba en mitg de tòts èlls,
escoltant tòts embobats
los trinos del instrumènt.
Desprès de cuatre tocatas,
soltaba sa dòlsa veu,
y en monosílabas rimas
expressaba ls' sentimènts.
[...]"
- Lluís Gonzaga de Pons i de Fuster, poema titulat "A la llèngua catalana", publicat al recull Los trobadòrs nous (1858).
"[...]
Sols del fabril Llobregat
en las voras enramadas
canta pura, alt y joyòsa
una dolcíssima gaita
de mos vassalls lo poder,
dels mèus fills nobles hassanyas,
la dòlsura de ma veu,
y l' valòr de mas plòmadas.
¡Oh! gaytèr que t' tinch al cor!
¡Oh! bon gaytèret de l'anima!
Contènt sèmpre ab mon amòr
y ab la coròna que t' guarda,
Dèu te dòni imitadòrs
com ja crech qu' algun n'aguaita.
–Retíra, hermòsa, la veu
que d'amòr se t'ha escapada,
perque si are no fa mòlt
sentia crits de venjansa,
veitg que l' jelós escorsó
rosegant vá mas entranyas,
ja que sèns forsas ni veu,
ni ab la ajuda de la gaita,
no puch sèr lo tèu amant,
ni cantar tas alábansas.
[...]"
- Jeroni Rosselló, poema “Madona Violant” (1861).
“En son pavalló sehuda
plora Madona Violant,
exoint los critz de guerra
cornamusas é timbals.
Son cor esquinçan los pifres,
e del ferre el colpejar,
e lo plant de los qui moren
e’l gemech de los nafratz.
[...]”
plora Madona Violant,
exoint los critz de guerra
cornamusas é timbals.
Son cor esquinçan los pifres,
e del ferre el colpejar,
e lo plant de los qui moren
e’l gemech de los nafratz.
[...]”
- Terenci Thos i Codina, poema “¡Lasseta de mí!” (1861).
"[...]
¡Com me sò tornada – dès d’aquell jorn trist,
que al hortet dels avis – de bon dematí
me n’aní soleta – un ram a cullir:
un ramet de violas – y de gessamins,
per, á la vesprada, – darlo á mon Elmir,
al só de la gayta – y del tamborí
cuant fèssem rodonas – de l’era en lo mitg.
¡Com me sò tornada – Lasseta de mí!
[...]"
¡Com me sò tornada – dès d’aquell jorn trist,
que al hortet dels avis – de bon dematí
me n’aní soleta – un ram a cullir:
un ramet de violas – y de gessamins,
per, á la vesprada, – darlo á mon Elmir,
al só de la gayta – y del tamborí
cuant fèssem rodonas – de l’era en lo mitg.
¡Com me sò tornada – Lasseta de mí!
[...]"
- Francesc Altimira, obreta lírica La Curra de Arrabal (1861).
"[...]
Trenca.– Espliquens, nena hermosa,
Quin dels dos prefereixes?
Ma.– Salada, dígans prompte,
Cual dels dos prefereixes?
Trenca.– Seria per fortuna
Per mí tal ditxa?
Curra.– No
Ma.– Antonsas, será meva?
Curra.– També’us diré que no.
Trenca.– Donchs, qui es l'perdulari
Que'ns fá á tots dos la gaita?
Ma.– Si no es cap de nosaltres,
Digans, qui es?
Curra.– S’afaita.
[...]"
Trenca.– Espliquens, nena hermosa,
Quin dels dos prefereixes?
Ma.– Salada, dígans prompte,
Cual dels dos prefereixes?
Trenca.– Seria per fortuna
Per mí tal ditxa?
Curra.– No
Ma.– Antonsas, será meva?
Curra.– També’us diré que no.
Trenca.– Donchs, qui es l'perdulari
Que'ns fá á tots dos la gaita?
Ma.– Si no es cap de nosaltres,
Digans, qui es?
Curra.– S’afaita.
[...]"
- Antoni de Bofarull, novel·la històrica L’orfeneta de Menargues (1862).
“[...] –Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la ciencia, que es la vostra amiga... Llavors sí que pót ser fariau revíurer los bons jochs florals que’ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara sòn tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments. Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es veritat? [...]”
- Climent Cuspinera i Oller, lletra de la composició per a coral “Los segadors” (1862).
"[...]
Pel sol ardent
que omple lo espay,
aquella gent
va molt despay;
com per instint
ab llur volant
tots van seguint
al de devant.
Y essent al camp
plens de bravura
ningú’ls atura;
van com un llamp.
Y un poch distant
la cornamusa
gaya y confusa
n’está tocant.
[...]"
- Terenci Thos i Codina, poema “De Poblet á Santes Creus” (1863).
"[...]
Passo’l coll de Prenafeta – per entre roques
Y al esser al altre part – d’aquelles tosses
M’en entrava per lo camp – de Tarragona.
Vaig sentir sons d’una gralla – tot m’aconsola,
Vaig sentir la cornamusa – y’l pit se m’obra:
En vaig veure Miramar – y Figuerola,
En vaig veure’l Pla de Cabra – á poca estona,
Y essent á mitjant endret – de Tarragona
Ja oviro de Santes Creus – la bella mola.
[...]"
Passo’l coll de Prenafeta – per entre roques
Y al esser al altre part – d’aquelles tosses
M’en entrava per lo camp – de Tarragona.
Vaig sentir sons d’una gralla – tot m’aconsola,
Vaig sentir la cornamusa – y’l pit se m’obra:
En vaig veure Miramar – y Figuerola,
En vaig veure’l Pla de Cabra – á poca estona,
Y essent á mitjant endret – de Tarragona
Ja oviro de Santes Creus – la bella mola.
[...]"
- Manuel Milà i Fontanals, poema titulat "A Montserrat" (1863).
"Son llargues les treballades
y les dormides molt breus,
mes ja s'acaba la sega
y afòra fals y esclopet.
A aquelles montanyes blaves
hont hi hà la Mare de Deu,
ab gayato y esclavina
tots los del poble anirèm.
Ay, còm la vista hi descansa!
quin lloc tan bonich y fresch!
ay, còm lo cor se consola
al veures tan prop del cel!
Dintre la Iglesia daurada,
entre llanties com estels,
la més venerada Imatge
ab fredat y amor veurèm.
Allí hont pregaren molts comtes,
molts emperadors y reys,
hont molts sants s'agenollaren,
pregarà també'l pagès.
Y com los aucells y'ls àngels
y'ls monjos y escolanets,
«Salve, Regina» nosaltres
cantarèm ab gran plaher.
Y sonant la cornamusa
avall nos en tornarèm
a les llargues treballades
y al dormir breu y quiet."
- Víctor Balaguer; dedica a l'instrument el poema “Lo sach dels gemechs” (1863), dins del seu llibre de poemes Esperansas y recorts (1866), i l'esmenta a altres poemes. Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Robert Robert, obra de teatre Dos enamorats (1865).
“[Acotació] (Som al vespre al carrer Fernando, mirant un aparador de vanos. Hi ha un pais ab un pastor assentat tocant la cornamusa, y una pastora detrás, coronantlo de flors. –Ella l’hi fa reparar á’n ell y li diu baixet): [...]”
- Jacint Verdaguer; esmenta l'instrument als poemes "La nit de Sant Joan" i "Les collidores" (1865); a la primera versió de L’Atlàntida (1867); a una narració inèdita sense nom, de caire autobiogràfic (1868-1870); a la traducció de Nerto, de Frederic Mistral (1885); a Canigó (1886); al poema "Lo violí de sant Francesc", dins el llibre Sant Francesc (1895); al poema “La ginestaire”, dins el llibre Eucarístiques (1896-1900); al poema "Lo Gaiter del Llobregat" (1899); al relat "Lo cornamusaire", dins del llibre no publicat que s'havia de titular Barcelona (1901); al discurs presidencial dels Jocs Florals de l’Empordà celebrats a la Bisbal d’Empordà (1901), i a l'escrit en record de Joaquim Rubió i Ors (1902). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Conrad Roure (sota el pseudònim "Pau Bunyegas"), escrit satíric “Carta de un de fora escrita á un seu company” (1866).
“Amich Segimon: com saps que tinch tanta afició á la música, arribant á esta, lo primer que he procurat es anar á veurer aixó que’n diuhen óperas, y ja’n porto tres al pap. Son unas comedias en música, de las que no n’entrendrias pas un borrall, com jo mateix, perqué cantan en gavatx. Vaig á enterarte una miqueta dels cantants, perque sé que’t té d’agradar, ja que tens fama de tocar tan bé la cornamusa quant se donan las balladas per la festa. [...]”
- Francesc Ubach i Vinyeta, poema “Aubada VI” del seu llibre de poesia Celistias. Aubadas y serenas (1866).
“[...]
Tot buscant l'herba mes fresca,
serra amunt puja l'ovella,
de la Verje en la capèlla
toca á missa l'escolá,
sonant gaitas y bossinas,
de la vall cap á las planas
fan via las hosts ufanas
dels segadors, á segá.
[...]"
Tot buscant l'herba mes fresca,
serra amunt puja l'ovella,
de la Verje en la capèlla
toca á missa l'escolá,
sonant gaitas y bossinas,
de la vall cap á las planas
fan via las hosts ufanas
dels segadors, á segá.
[...]"
- Francesc Masferrer, poema titulat “Balada” (1867).
“En la plassa
hi ha l’esglesia,
davant
l’esglesia’l fossar;
toca á sermó
la campana,
la cornamusa á
ballar;
la mare
n’entra á l’esglesia,
la filla’s
queda al saráu.
Hermosa es la
doncelleta
que ha vingut
á treurer ball.
Que’s bonica
la pagesa!
Que’s gentil
el seu galant!
No deixa ball,
ni sardana
per son amor
agradar.
Ab qui’n ayre
giravoltan!
Que be saben
puntejar!
Pageseta,
pageseta,
no creguis al
teu galant.
Si enganyá la
flor del poble
també á tu
t’enganyará.
–––
La qu’entany
va treurer dansa
en lo ball
s’enamorá.
Morí ahi á
punta de dia,
avuy l’han
duyta á enterrar.
Pageseta,
pageseta,
en la plassa
hi ha’l fossar.
. .
. . .
. . .
. . .
. . . .
Ay la gentil
balladora,
no hagués anat
á ballar!”
- Frederic Soler (Serafí Pitarra), poema inclòs a la secció “Dedicatòries” del llibre de poesia Cuentos de la bora del foch (1867).
“[...] Dòls es del tamborino y la tenora
ohir los bells acorts dalt de la plassa,
mentre'l sach dels gemechs, que apar que plora,
perque los altres dos no alegrin massa,
se plany del que ha quedat sens balladora. [...]”
ohir los bells acorts dalt de la plassa,
mentre'l sach dels gemechs, que apar que plora,
perque los altres dos no alegrin massa,
se plany del que ha quedat sens balladora. [...]”
- Miquel Anton Martí i Cortada, poema titulat “Retorn a la poesia” (1867).
“Quan perdi mos amors,
plori i penji ma gayta,
donant un trist adeu
á la que m’inspirava;
ara rodant tot sol
per esta vall de llágrimas,
gemechs y mès gemechs
donan las secas flautas.
Si vull probar un cant,
las trobo destrempadas,
y lo sèu aspre só
fá esgarrifar las matas.
Fugen los rossinyols
que un temps m’acompanyavan,
y, corrent cap al mar,
fugen del riu las ayguas.
Sols la amistat no fuig,
ans bè sa flama santa
dòna vida á mon cor
que sèns amor desmaya;
aixuga lo meu plant,
repassa mas tonadas,
y ab sòn flajolet dòls
me convida á ensajarlas.
¿Seré malagrahit?
¿Li giraré la espatlla?
Xiprer ja tan regat
ab llágrimas amargas,
que tapas ab ta sombra
las cendras estimadas,
guarda bè mòs amors
peró tórnam la gayta.”
plori i penji ma gayta,
donant un trist adeu
á la que m’inspirava;
ara rodant tot sol
per esta vall de llágrimas,
gemechs y mès gemechs
donan las secas flautas.
Si vull probar un cant,
las trobo destrempadas,
y lo sèu aspre só
fá esgarrifar las matas.
Fugen los rossinyols
que un temps m’acompanyavan,
y, corrent cap al mar,
fugen del riu las ayguas.
Sols la amistat no fuig,
ans bè sa flama santa
dòna vida á mon cor
que sèns amor desmaya;
aixuga lo meu plant,
repassa mas tonadas,
y ab sòn flajolet dòls
me convida á ensajarlas.
¿Seré malagrahit?
¿Li giraré la espatlla?
Xiprer ja tan regat
ab llágrimas amargas,
que tapas ab ta sombra
las cendras estimadas,
guarda bè mòs amors
peró tórnam la gayta.”
- Anton Pagès i Cols, poema titulat “Las balladas del poble” (1868).
“A plassa hi
ha balladas
corremhi sèns
tardar;
brincant,
correu, ninetas
á plassa per
ballar.
Tara rá
fa la
cornamusa;
tara rá
ninas á ballá.
Tam, tam, com
lo sol brilla,
tam, tam, que
á ponent va;
veniu, ninetas
macas,
veniusen á
ballar.
Tara rá
fa la
cornamusa,
tara rá
totas ballan
ja.
Tam, tam, no
hi ha cap nina
que ab mi
vulga ballar,
tam, tam, que
compromesos
sos balls ne
tenen ja.
Tara rá
fa la
cornamusa,
tara rá
totas ballan
ja.
Tam, tam, ja
vé una nina
que’n du
trenetas d’or
tam, tam, la
veig y’m sento
per ella plé
d’amor.
Tara rá
fa la
cornamusa
tara rá
si ab mi
ballará.
Tam, tam, que
ja la nina
n’arriba tot
saltant,
tam, tam, jo
lin demano
lo bras per
‘ná á ballar.
Tara rá
fa la
cornamusa,
tara rá
que jo ballo
ja.
Tam, tam, ella
ja’m dona
ja’m dona lo
seu bras
tam, tam, –y
que t’estimo
si, meva, si,
serás.
Tara rá
fa la
cornamusa,
tara rá
qu’ella m’ayma
ja.
¡Ay nina que
t’estimo
reineta del
mèu cor!
tam, tam, que
ja la nina
m’ha donat son
amor.
Tara rá
fa la
cornamusa,
tara rá
qu’ella es
meva ja.
Finidas las
balladas
lo jovent ja
se’n va,
com jo,
quisqun la nina
portantne del
sèu bras.
Tara rá
fa la
cornamusa,
tara rá
quan tothom
sen va.”
- Miquel Anton Martí i Cortada, poema titulat “Si ella no hi és!” (publicat el 1868).
“Donzelletas
del saber,
mes dolsas que
melmeladas,
no’m demanau
las tonadas
que ans
alegravan los cors.
Passá lo temps
falaguer
de cantar lo
Taberí,
pus perduts
los meus amors
penjí la gayta
y plorí.
Lo rossinyolet
amant
que penjat de
la rameta,
ofereix á sa
amadeta
mes carinyosos
favors,
no repeteix lo
meu cant
com altre
temps repetí,
pus perduts
los meus amors
penjí la gayta
y plorí.
Y plorí la
bellesa mal-lograda
que de mi no’s
feu joch,
ans me rebé ab
plaher pura besada
en lo seu
front de foch.
Y no me la
pagá ab desdeny esquiu,
mes ab amor
etern
que no’s fonía
ab la calor de estiu
ni ab lo
gebret de ivern,
quant lo seu
bras esquer en ma cintura
me lligava ab
dols llas,
y lo dret,
envejós de la ventura,
me robava un
abrás,
y reposava jo
mon cap, pesat
y defallit de
amor
al demunt de
son muscle tornejat,
á propet de
son cor.....
¡Ay! no torna,
no, ninetas,
aquell antich
temps felis,
en que al
reull de una mirada
trobava jo un
paradís,
ni las quinze
primaveras
que per mon
mal han fugit;
llavors ma
gayta sonava
ans de posarhi
los dits.
No naixen
riallas
regadas ab
plors;
sis anys de
plorallas
han secat mon
cor;
despenjar la
gayta
fora per
demés,
¡quins sons ne
trauria
¡ay!... si
Ella no hi es!”
- Sebastià Comas i Turró, poema llarg La heroina de Montserrat (1868).
“[...]
Deu te guard, Flora, ¿que tal?
Que me dius de las ovellas
Apar, que menjan de gust,
Y se tornan ben grassetas.
¿Que'm dirias, si't digués
Que avuy tindrás en conversa
Un ciutadá, gran Senyor,
Honradíssim, que't vol veurer?
Porta'l barret dividit,
Y en son pit borla de seda;
A la ma gayato d'or
De aqueix teu, á la manera.
Es lo nostre bon Pastor
Que'ls xiulets á sas ovellas
Vol fer sentir y oir
Per eixos camps y praderas.
Prepárat que vol parlar
Ab la nova pastoreta
Que visita, com ell sap,
Tots los dias nostre temple.
A las nou en punt vindrá,
Entre gaitas y panderos
L'Illustrissim Don Constant,
De nostre Bisbat Minerva.
Deixa donchs lo bestiá
Múdat ab roba de festa
Avuy te faré suplir
Per la ninfa Filomena.
[...]”
Deu te guard, Flora, ¿que tal?
Que me dius de las ovellas
Apar, que menjan de gust,
Y se tornan ben grassetas.
¿Que'm dirias, si't digués
Que avuy tindrás en conversa
Un ciutadá, gran Senyor,
Honradíssim, que't vol veurer?
Porta'l barret dividit,
Y en son pit borla de seda;
A la ma gayato d'or
De aqueix teu, á la manera.
Es lo nostre bon Pastor
Que'ls xiulets á sas ovellas
Vol fer sentir y oir
Per eixos camps y praderas.
Prepárat que vol parlar
Ab la nova pastoreta
Que visita, com ell sap,
Tots los dias nostre temple.
A las nou en punt vindrá,
Entre gaitas y panderos
L'Illustrissim Don Constant,
De nostre Bisbat Minerva.
Deixa donchs lo bestiá
Múdat ab roba de festa
Avuy te faré suplir
Per la ninfa Filomena.
[...]”
- Gaietà Vidal i Valenciano, relat titulat “L’advocat de peu de marge, ó conseller de secá” (1869).
“[...] Est es
un home si fa no fa de cincuanta anys, menudet, secardí, ab uns ullets menuts
com de mostela y una rialleta de picardía que sembla que’s burla de la gent.
[...] Quan morí son pare, tingué ab los germans algunas rahons sobre la
llegítima, y habentse aficionat á las conversas de son advocat, [...] pagat y
satisfet de la ciencia del qui tant bé’l defensá, portábali á tots aquells que
tenian algun dupte [...] Ab estas visitas aprengué alguna paraula, que quasi
sempre pronunciaba malament, y fins algun llatinorum que deya com Dèu li donaba
á entendrer quan creya arribat lo cas. També fou de justicia y en virtut de
certes injustas reclamacions [...] prengué la resolució de veurer al Gobernadó
en persona, [...] y com ne sortí d’alló millor, no’s necesitá mes en lo poble,
pera que creguessen que sabia ell sol, molt mes que lo rector, lo metge, lo
mestre y’l segretari plegats.
[...] En esta
situació’s troba en lo moment actual á consecuencia d’haberseli presentat á
demanarli parer un vehí d’aquells voltants.
–Quin dius que
es lo cas Borregaire?
Debem advertir
que’l nom de Borregaire li donaban al pagés que anaba á consultar, perque
sonaba lo sach dels gemechs.
–Sabeu
l’hortet que tinch d’assí d’allá de la riera?
–Prou
qu’antany hi feres tant bona cullita de mongetas y carabassas.
–Donchs ara’m
surt lo Blay de l’Alaya, que si son verdas si son maduras, que si la terra es
sesta ó es ballesta, que si ell te las forsas y tirará un impediment al
Jutge...
[...]
–Diu lo Blay
que tu has gratat lo marge. ¿Que es veritat aqueixa mentida?
–Jo, lo
marge..... Veyeu lo marge es d’assí d’allá del hort.
–No’t pregunto
aixó: sino si has gratat lo marge.
–Home, un
marge, ja sabeu que sempre cau la terra á baix.
–Carau que’ts
tanoca; pero tu l’hi has feta caurer.
–Be vaja si’m
prometeu no sortir á declarar per ell, si hos crida, ja vos ho diré.
–Promés. Que
som criatures aquí?
–Donchs bueno,
jo cavant me he anat acostant al marge, y com he aldeyat que la regadora
llisque per dessota, quan plou baixa una mola d’aigua, soscava la terra, y tot
una que’l temps dona per alt, barrabust, la terra abaix. Jo torno á obrir la
regadora mes amunt y avant.
–Borregaire,
aixó ho has aprés sonant la manxa borrega, que un pich está vuida s’infla
bufant.
Lo Borregaire
esclafí una riallada bestial y l’altre continuá.
–No tingas
por, y ja ho pots deixar tirar en plet: jo t’ho abono.
–Donchs voleu
dir que li guanyaré.
–Com tres y
dos son cinch. [...]”
- Francesc Masferrer, poema titulat “Á Ausona” (1869).
“[...]
Lo pit ne
torna á batre sas aletas
perfumadas de
llirs y violetas,
l’ayre nadiu
rejoveneix al cor;
y entre alens
per l’escalf del Maig encesos
séntense
materns besos,
aleteigs
d’ángels y afalachs d’amors.
Com de
fantasmas alarits salvatjes
dels monts en
las torratxas,
de las concas
del Ter la estremitut,
y del villatje
la remor confusa,
la alegre
cornamusa
aquell
misteriós só tan conegut.
[...]”
- Enric Franco, poema-rondalla titulat “Lo frare” (1870).
“I
En l’esglesia
de la vila – la campana toca á morts
per una tendre
nineta – que morí, Deu la perdó!
un bailet de
la masia – á qui ella estimava molt,
sanglotant
devant la tomba, – s’está fins á post lo sol.
–Oh, tú’m
jurares ser meva, – me donares to amor,
mes ara
tristas despullas – me restan de tu tant sols.
Oh, ¿per qué
vingué la Parca – á arrebassarme est tresor
que mon plaher
tant sols n’era, – y que es abuy lo meu dol?
Dexeume, dexeu
que plori, – dexeu calmá’l desconhort
que destrossa
la meva ánima – y que arestas clava al cor!
Ay, dorm, nina
falaguera, – dessota esta llosa dorm
que dins de
exa tomba freda – prompte hi restarem tots dos.
Lo jovencel
s’agenolla, – ne resa alguna oració.
En la esglesia
de la vila – la campana toca á morts.
II
Si n’han
passat dos diadas – la plana está que fa gotx,
ja sona la
cornamusa, – ja toca lo fluviol,
y las ninas
enciseras, – quiscuna ab son ballador,
vers á la
plassa caminan – totas com jolias flors.
Ja ballan la
contradansa, – ¡si’n donan de giravolts!
Ja los
promesos s’acostan – dihent paraulas d’amor.
Las mares totas
cofoyas, – la baba’ls hi cau de gotx,
y rihuen
vehent las parellas – que ballan pera llá l’entorn.
Los musichs
sona que sona, – tothom grans crits y alegrois
los jovencels
y ninetas – á ballar á qui mes pot.
Mes ¡ay! que
mentre en la vila – ne riu y canta tothom,
lo baylet de
la masia – n’está ab lo semblant plorós
pensant ab
aquella nina – que li donà son amor.
[...]”
- Ramon Picó i Campamar, discurs literari Parlament dit en lo Casino del Progrés de Pollença lo dia 6 de juny de 1870 ab motiu de l'incorporació al mateix de la Academia Musical de dita Vila (1870).
“[...] Axis me n' ha pres á mi, y crech que d' igual manera hauria sentit qualsevol que hagués sigut home; y dich axo, Senyors, perque aquell á qui la música no li diu res, está molt lluny d' esserho, tan lluny, que 's impossible qu' un hom no 'l compatesca al veure 'l confos entre les pedres, roques y tronchs inanimats. Si 'n conexeu cap d' aquets, compatiulo, que be 's digne de compasió aquell que per mancarli esperit no sent lo que la mes petita de les aus: compatiulo, si, que prou malastruch es l' home que no pot fer dolçes les hores del treball, mesclant ab la feyna delitables cançons y tendres cantars: compatiulo, que be'u merex aquell, qu' insensible com la roca te 'l cor sort á l' armonia y cego á la bellesa. Qui es axis, no viu: perque ¿com ha de viure l' home sense 'l bálsam confortant de la música? ¿Com ha de viure sense aquest beuratge celestial, l' home que sent encare demunt de ses espatlles lo faxuch pes del castich cridat per sa primera culpa: pes que 'l doblega, que l' acluca y que l' esclafa? ¡/In sudore vultûs tui vescêris pane\!... Sentencia terrible y per l' Etern dictada quantre l' home al ser foragitat del paradis: paraules espantoses que ressonen encare á son entorn per hontsevulla. ¡Guanyarás lo pa ab la suor de ton front!... Axo diu Deu á l' home: Deu, que si just 'l castiga, compassiu posa en ses mans la medicina, lo consól, lo bálsam de la música per alleugerar en lo possible lo faxuch pes de l' eterna maldició: per minvar la duresa, l' amargura del terrible castich. Per axo 'l pobre y miserable conrador seguex rondinant una canço lo bestiá jonyit que fa croxir l' arada: per axo canta el segador ajopit á la terra suant y cremat pel sol, mentres maneja la falç y sega 'l blat dexant á son derrera espesses garbes; per axo canta 'l texidor al compás de sos telessos, lo ferrér acompanyat del so del mall y del martell y de la llima, y lo fuster seguint la sorda remor de la dentada serra. veus açi perque 's que 'ntona 'l pescador sos cants, quan cap al tart s' allunya de la platje fent gemegar los rems y atupant l' ona; veus açi perque 's que assegut á l' ombra d' una penya sona 'l pastor la gayta, y lo porquer lo flaviol de canya... veus açi perque canta 'l conrador y l' artesá, lo pastor y 'l mariner; veus açi perque canta l' home: per convertir en dolçes y santes les amargues hores d' angoxa y sufriment... [...]”
- “¡Barretínas despertáu!”, poema d’autor desconegut presentat al certamen literari de 1872 organitzat per l’Asociación Literaria de Gerona (1872).
“¡Barretínas despertáu!
No cánta ma gáyta,
Mes, parla mon cór.
[rúbrica sota el títol]
[...]”
No cánta ma gáyta,
Mes, parla mon cór.
[rúbrica sota el títol]
[...]”
- Miquel Draper, poema “L’aplech de Santa Fe” (1873).
“Desperteu;
ja’l lluny del lluny
despunta ab
raigs d’or l’aubada,
y la lluna
avergonyida
amagant va’ls
seus de plata.
Del aplech de
Santa Fe
la festa n’es
arribada,
la festa que
porta amors
y á n’als cors
bella esperansa.
Deixeu,
donchs, los vostres llits,
jovenets de
l’encontrada,
deixeu prest
los vostres llits,
minyonetas de
la plana.
Van ja
obrintse las finestras
y las portas
de las casas;
ja’s vehuen
per los camins
las collas de
fadrinalla.
[...]
Y en tant sona
lo flaviol,
y en tant
sorollan las gaytas,
y’ls fadrins,
tot caminant,
van cantant
bellas corrandas.
Tot es
moviment y vida
pel camí de la
montanya,
fins los
aucellets festius
refilan dolsas
cantadas.
[...]
¡No es
estrany, donchs, s’aparellin
y’s diguin
d’amor paraulas,
fadrinets y
minyonetas
en tant bella
matinada!
¡No es
estrany, no, que suspiri
qui estimant
ab tota l’ánima,
veu no pot
aparellarse
ab lo cor
que’l seu cor ayma!
¡Per çó del
Mas la pubilla
caminant
suspira encara!
Per çó no
canta cansons
l’hereu de la
Casa Blanca!
Y en tant,
sona lo flaviol,
y en tant,
sorollan las gaytas,
y á poch á
poch, tots ja arriban
á n’al cim de
la montanya.
Allá, ballan
prop l’ermita
vells y joves
la sardana;
ja’s llevan
llurs barretinas
y entran á la
esglesia santa.
[...]
Serveix de
plassa un cop l’any
un prat cubert
de verdor,
n’es voltat de
arbres ombrívols
que’l guardan
dels raigs del sol.
Ja hi comensan
las balladas
de flaviol y
gayta al só,
y allá prest
s’hi deixan cáurer
las noyas y
los minyons.
Ab un tancar y
obrir d’ulls
passar per
plassa ni’s pot,
¡si n’hi ha
d’hereus y pubillas
d’aquella
plassa al entorn!
[...]”
- Maria del Pilar Maspons Labrós, sota el pseudònim Maria de Bell-lloc; esmenta l'instrument al poema “L’aplech de Puig-Graciós”, dins del llibre Salabrugas. Poesías catalanas (1874); al relat “Una visita al Tibidabo” (1874), publicat a la revista La Renaxensa; a les narracions “Una tentació” i “Lo fill del castell”, del llibre Narracions y llegendas (1875); al relat “Nadal en Monmany. La festa dels pastors”, publicat igualment a la revista La Renaixensa, i al relat “Un bon Nadal”, del llibre Llegendas catalanas (1881). Dedicarem una entrada al bloc a aquesta escriptora.
- Frederic Soler, poema titulat “Lo nunci” (1874).
“Qui vulga del
poble
misteris
saber,
que vinga y
m’escolti;
jo tot li
diré.
Las manyas del
batlle,
los fraus del
barber.
Veniu y feu
rotllo:
Jo tot ho
diré.
Tretetí-treteté:
ja no fora
nunci,
si jo’m callés
ré.
[...]
De la
llevadora
vos faig á
saber
que xerra mes
ella
qu’un sach de
gemechs;
la llengua li
talla
com un
ganivet.
Y’s diu si te
á casa...
Jo tot ho
diré,
Tretetí-treteté:
ja no fora
nunci,
si jo’m callés
ré.
[...]”
- Francesc Comerma Bachs, poema “La cansó de la muntanya”, publicat al llibre Espigas y rosellas. Aplech de poesías catalanas (1875).
"[...]
Jo voldria ser pastor per estarme tot lo dia
cantant al só de la gaita cançonetas á m’aimia.
[...]"
- Quirc Dalmau, poema “Caramellas” (1875).
“Ab alegría Aleluya cantém,
puig que la Pascua ja ha arribat;
ab alegría aleluya cantém,
puig que ja Christo ha ressucitat.
Galas y flors preparém per la festa;
joyosos cants aném tots á cantar,
puig que ha vingut la promesa diada,
are es tot goig lo que fou malestar.
Sonin timbáls, fluviols y guitarras,
grallas, tenoras y’l sach dels gemechs,
flautas, fiscorns, cornetíns, castanyolas,
platets y bombos ab forts espetechs.
Y perque sia complerta la festa,
ninas hermosas del poble de Llers;
á la cistella que va á la finestra,
poseuhi ous, ó diners, no hi fa res.
[...]”
puig que la Pascua ja ha arribat;
ab alegría aleluya cantém,
puig que ja Christo ha ressucitat.
Galas y flors preparém per la festa;
joyosos cants aném tots á cantar,
puig que ha vingut la promesa diada,
are es tot goig lo que fou malestar.
Sonin timbáls, fluviols y guitarras,
grallas, tenoras y’l sach dels gemechs,
flautas, fiscorns, cornetíns, castanyolas,
platets y bombos ab forts espetechs.
Y perque sia complerta la festa,
ninas hermosas del poble de Llers;
á la cistella que va á la finestra,
poseuhi ous, ó diners, no hi fa res.
[...]”
- Francesc Pelagi Briz, relat “La consciència”, original de Victor Hugo, inclòs al llibre de relats La roja (1876).
“[...] Jubal, pare dels que van de poble en poble, bufant lo sach de gemechs y sonant lo tamborí, esclamá: –Yo faré un obstacle. [...]”
- Francesc Maspons i Labrós, llegenda “Lo Salt de la nuvia”, inclosa al llegendari Tradicions del Vallés (1876).
“[...] Costa amunt, pujant sempre, que'us dic qu'es ben afadigosa, á la fi s'arriba al cim de Puiggraciós, enlayrat pich, que pel' coll de Moncada, guayta sempre á la comtal Barcelona. Estatge hi te allí la Verge Maria y quan ve'l segon diumenge de Setembre, s'hi celebra un aplech que per lo nombrós y escullit, pot competir ben be ab los de Sant Valleriá y Sant Miquel que's dihuen los millors del Vallés. Del pla á currioladas la gent hi puja y es delitós veure com per tots los voltans, los diferents pobles se troban y ajustan y ab gatzara y broma hi pujan, sino es alguna qu'altre parella que fentse la cansonera va quedantse tot ronsejant per parlar á cau d'orella ó tirarse mes amoretas que no pas flors hi ha en tota la montanya, que'us dich que no son pocas. Per las voras dels caminals, las oliardas ufanosas ab sos grosos botons d'or, las cuixardas de botó blau, bonas pera las febres, las viudas y cabrullas, á mes á mes d'algun roser y lliri bosquetans que's crian prop de las casas, mentres que per dins del bosch, las farigolas, romanins y espigols sempre olorosos, las botxas, estepas de tota lley y las salabrugas ab sas cent y cent campanetas, donan tal aspecte y agradó que no pas gens de greu sap lo afadigarse d'aquella manera. A la fí s'hi arriba y ¡quin goix n'heu l'anima! L'altar de la Verge que sembla un pa d'or de tan encesa lluminaria tota de presentallas; lo cant de la Salve, la munió de la gent entrantne y sortintne, la bellugadissa pe'l defora, lo fluviol y sach del gemechs tocant sempre y las dansas que's comensan, tot ne cautiva, sobre tot ab aquella inmensitat de cel per sostre y per tot arreu al bell fondo, la estesa y sempre hermosa plana. [...]”
- Felip Pirozzini Martí, poema “La professó de las bordas” (1876).
“[...]
Diumenje després de Corpus
n’es diada assenyalada,
que á més de quatra bordetas
la ventura va á trovarlas.
La professó més vistosa
de totas las de la octava
aquest dia ix de la iglesia
que sosté la Santa Casa;
y allá, al alberch ahont sols móran
la tristor y la desgracia,
travessa un raig d’alegría
qu’á molts cors du la esperansa.
Ja’l tamborino ressona,
lo fluviol refila y canta
y l’Hereu y la Pubilla
majestuosos s’avansan.
Lo sach de gemechs sospira
tot seguint á la Tarasca
voltada d’alegres nanos
com si anés empresonada;
y llansant foch per la gola,
movent las alas va l’áliga
de sos aligots seguida
que espantan á la maynada,
mentre’ls picarols ressonan
al compás d’airosa marxa
que’ls balls de bastons rumbejan
en capells, brassos y camas.
De la flairosa ginesta
la furienta pluja aguantan
los Timbalers, mentre impávits
van tocant trampas son trampas,
y devant d’ells, fent tantinas
y tot ballant contradansas,
los gegants petits alegran
la embabiecada quitxalla.
[...]”
Diumenje després de Corpus
n’es diada assenyalada,
que á més de quatra bordetas
la ventura va á trovarlas.
La professó més vistosa
de totas las de la octava
aquest dia ix de la iglesia
que sosté la Santa Casa;
y allá, al alberch ahont sols móran
la tristor y la desgracia,
travessa un raig d’alegría
qu’á molts cors du la esperansa.
Ja’l tamborino ressona,
lo fluviol refila y canta
y l’Hereu y la Pubilla
majestuosos s’avansan.
Lo sach de gemechs sospira
tot seguint á la Tarasca
voltada d’alegres nanos
com si anés empresonada;
y llansant foch per la gola,
movent las alas va l’áliga
de sos aligots seguida
que espantan á la maynada,
mentre’ls picarols ressonan
al compás d’airosa marxa
que’ls balls de bastons rumbejan
en capells, brassos y camas.
De la flairosa ginesta
la furienta pluja aguantan
los Timbalers, mentre impávits
van tocant trampas son trampas,
y devant d’ells, fent tantinas
y tot ballant contradansas,
los gegants petits alegran
la embabiecada quitxalla.
[...]”
- Enric Claudi Girbal i Nadal, poema titulat “Al Gayter del Llobregat” (1876).
“Gayter de la
dolsa gayta,
bon Gayter del
Llobregat,
lo de las
dolsas esparsas
y dels mes
tendríssims lays;
en bon’hora
vingut sias
á Girona la
Inmortal
desde
l’arenosa platja
de la gran
Comtal ciutat!
Si la gayta
n’has portada,
pénjala
prompte en ton bras,
y aplicant sa
canya als llabis,
fesne sos
tochs ressonar
entre nostras
encontradas
que ab pler
las escoltarán.
Aquí pots
sobre las runas
de nostres
murs esfondrats
llansar tos gemechs
al ayre,
planyívols com
pochs n’hi há,
dels valents á
la memoria
que ne
vessaren la sanch
per lo Rey y
per la Pátria
ab pit heróich
defensar.
Aquí cada pam
de terra,
en sanch
francesa amarat,
ne pregona ab
veu mòlt alta
l’amor á las
llibertats
y á la santa
independencia
dels espanyols
catalans.
No tenim
palaus de marbre,
ni monuments
de preu alt,
com no sian
nostres temples
y nostres
forts enrunats;
que aquí tot
li parla al cor
de sants y
d’héroes capdalts,
de la fé de
nostre poble
y del valor
catalá!
Si aixó ho
trobes poch, gayter,
bon Gayter del
Llobregat,
deixa la
ciutat costosa,
recinto dels
recorts grans,
y ayre nou y
ambient mes fresch
trobarás en
nostre plá,
de
encantadoras florestas,
de vergers y
ubagas suáus,
que al ánima
predisposan
á esbarjos
espirituals;
y á las
voretas dels rius
de marges
encatifats
per flors de
agradosa flayre,
ta gayta pots
despenjar
pera buscar
sons alegres
de tranquila y
dolsa pau.
Aquí hi
trovarás ninetas,
gentils ninfas
del Onyar,
de miradas
melancólicas,
de ulls com lo
nostre cel blau,
joganeras y
alegroyas,
de bon cor y
seny ben clar.
Sona, donchs,
lo bon gayter,
ton
instruments fés sonar,
deixantnos per
recordansa
de ta breu
estada, un cant;
y veurá tothom
á l’hora
si nostra
ciutat s’ho val,
que fins en sa
lloa sona
lo Gayter del
Llobregat!”
- Rosend Arús i Arderiu, carta literària inclosa al llibre Cartas á la dona (1877).
“[...] Una nit, quant ab sossego roncavan los passatjers, un marino que portava una viga de molt pes, entra cridant, que'l vapor se perdia sens remey. L'alarma que’s va promourer que no l'ha vista no ho creu. Tothom saltava del llit, com se trovava ¿m'entens? las senyoras ab enagus, los homes en calsotets y molts sols ab la camisa; ensenyantne al descubert ellas particularment, miserias qu'anant vestidas que son grandesas te creus. Cridavan de tots cantons; los plors anavan desfets; de tants ays semblava l' barco, que fos un sach de gemechs. [...]”
- Josep d’Argullol, novel·la La guerra (1877).
“[...] Ja era ben bè mitj dia y la taulada á la sala preparada y disposta, quan se presentaren altres tres confraressas de la Mare de Dèu del Roser, ab las mantellinas blancas, la bassina y la borratxa, ben guarnida de cintas y flors. Las acompanyava 'l pastor de ca 'n Grau, tocant derrera d' ellas la marxa reyal ab lo sach dels gemechs. Ja aixó estava previst, y tambè per la nova gent hi haguè lloch y plat á la taula. [...]”
“[...] Tots rigueren del pensament y tots lo celebraren, y com ja los fadrins havian fet venir lo Climent ab lo sach dels gemechs, allí mateix comensaren las ballas, tot esperant l' hora del dinar. [...]”
- Francesc Fors de Casamayor; sota la inspiració de la figura del gaiter de Rubió i Ors, publicà el llibre de poemes Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla (1878). El llibre consta de cinc llargs poemes, a dos dels quals apareix l'instrument, en un cas en un sentit literal (descriu la festa major de Pineda de Mar i el sac de gemecs hi intervé) i en l'altre com a figura literària.
“La festa major de Pineda (1866)
[...]
Dos dias la festa dura;
dança hi ha y un envelát
que en la plassa s'es alçát
per lo jovent ab premura.
¡Quin bullici!, ¡qué locura!
Per tot lloch se sent musica;
lo tamboriner repica
al cap de munt del carrer,
y lo vell cornamusér
sona que molt be se explica.
Aquí's balla'l contrapás,
allá baix una sardana;
tots ho fan de bona gana,
sense pérdrer lo compás.
Del calor no se fa cas,
es lo bo sempre ballar,
cualsevol hora que siga,
sens reparar en fatiga,
sensa por de rebentar.
[...]"
“Cant epitalamich
Estimát señor don Pau
dels amichs meus lo millor,
ascoltaume per favor
ascoltaume si vos plau.
Que encare que arranconada
ma cornamuseta está,
la vull are un poch tocá
per vella que sie y corcada.
Y ab lo tó que algú ascoltaba
ple de accent y gallardía
altre temps ma melodía
vuy tocarme com tocaba.
Que será viu testimoni
de tot cuant sent lo meu cor,
veyentvos guiar amor
al altar del matrimoni.
Allí espera una nineta,
no de ull blau, qu'l te castany,
y ab lo cual ne fa tan dany,
com la mes fina saeta.
Ja se be ¡pobre Pauét!
que al mirarla fit á fit,
ne quedáreu tot rendit,
y perdut com un ximplét.
De llavors, nit y mati,
la casa vos ne rondábau,
y horas y horas pasabau
prop la reixa del jardi.
Ni l'ínclit Marqués de Mántua,
Amadís, ni Galaor,
lo Cid, ni Roger de Flor,
ni lo fartaner Gargantua,
lo terrible Fierabrás
ni cap altre paladí,
en sos empreses sen fí
mes constans no foren pas,
per ço donchs fou cosa feta
vos parlareu... ja se be,
y en lo consistori ple,
vos donaren la Sileta,
surt ma cornamusa al sol
y pegantli una bufada,
ne comenso ma tonada
per lo to de la, mi, sol.
Ninas bonicas,
veniu aquí,
texiu guirlandas
de llesemí;
[segueix la cançoneta]"
- Martí Genís i Aguilar, poema “Lo criat major” (1878).
"[...]
Al eixirne de la Iglesia
la cornamusa s’inflava;
tothom se allarga las mans
per comensar las sardanas.
[...]"
Al eixirne de la Iglesia
la cornamusa s’inflava;
tothom se allarga las mans
per comensar las sardanas.
[...]"
- Poema “A Montserrat”, presentat als Jocs Florals de Barcelona (1880). Comença amb el vers “Ab gayta y tamborino...”.
- Carles Pirozzini Martí, poema “Los Xiquets” (1882).
"[...]
Vostra gayta y tamborino (sic)
recorts son d’un temps mellor
¡que bé fa quant sols refila
melodías de tristor!
[...]"
[El poema està dedicat als Xiquets de Valls]
- Joan Manel Casademunt, poema "Á la simpática senyoreta Remey Lagrifa" (1882).
"A ballar vina, m'aymía,
flor gentil de l'Ampurdá,
d'eixa terra tan hermosa,
d'eixa terra sens rival.
A ballar vina, m'aymía,
que t'espera'l téu galan,
prés son cor de ta hermosura,
de tos ulls fidel esclau.
Ja la gayta y la tenora
fan ohir sos jolius cants,
ja'ls fadrins y las donzellas
tots cofoys van á ballar.
Vinahi tú, la més hermosa
flor gentil de l'Ampurdá
vinahi tú y veurás al veure't
com d'enveja's morirán."
flor gentil de l'Ampurdá,
d'eixa terra tan hermosa,
d'eixa terra sens rival.
A ballar vina, m'aymía,
que t'espera'l téu galan,
prés son cor de ta hermosura,
de tos ulls fidel esclau.
Ja la gayta y la tenora
fan ohir sos jolius cants,
ja'ls fadrins y las donzellas
tots cofoys van á ballar.
Vinahi tú, la més hermosa
flor gentil de l'Ampurdá
vinahi tú y veurás al veure't
com d'enveja's morirán."
- Antoni Careta i Vidal, poema “La vida del pastor”, publicat al poemari Euras (1882).
“Jo vaig neixe á la montanya,
lo meu pare era pastor;
y ab los xays de nostra pleta
varen ser mos jochs de noy.
Sè que'm duya á bras la mare,
mes ¡si va plorar llavors!
Ensenyantme'l Pare-nostre,
deya trist: «Dèu la perdò!»
Ben xiquet (pochs anys passaren)
ja vaig darli ajuda y goig.
Hont pujavan sols las cabras,
m'hi enfilava tambè jo.
Lo bestiar deixa las herbas
si als sembrats arribar pot;
may s'es vist en ma remada,
igual ara que llavors.
Si per la fona era destre,
pel ganivet, mes y tot:
no feya pocas joguinas
de lladoner, vern y boix!
Fil de barba no tenia
qu'en sentin lo fluviol
ja corria á las balladas
saltant marges com un boig.
Las minyonas me cercavan,
tot y veurem ab esclops.
Si'ls ne deya d'amoretas,
de flor, ángel y cor dolç!
Jo, ben lluny d'encaparrarmhi,
may dormia ab cap mal són.
Jo mateix musica'm feya
quan guardava dins del bosch.
Lo meu pare va morirse:
prop l'esglesia son cos dorm...
Duas fonts mos ulls van esser,
y hudolava'l pobret gos.
Va callar ma cornamusa:
ja'l meu ca no era festòs;
lo manyach prou va coneixeu,
que'm venia també á prop.
[...]”
lo meu pare era pastor;
y ab los xays de nostra pleta
varen ser mos jochs de noy.
Sè que'm duya á bras la mare,
mes ¡si va plorar llavors!
Ensenyantme'l Pare-nostre,
deya trist: «Dèu la perdò!»
Ben xiquet (pochs anys passaren)
ja vaig darli ajuda y goig.
Hont pujavan sols las cabras,
m'hi enfilava tambè jo.
Lo bestiar deixa las herbas
si als sembrats arribar pot;
may s'es vist en ma remada,
igual ara que llavors.
Si per la fona era destre,
pel ganivet, mes y tot:
no feya pocas joguinas
de lladoner, vern y boix!
Fil de barba no tenia
qu'en sentin lo fluviol
ja corria á las balladas
saltant marges com un boig.
Las minyonas me cercavan,
tot y veurem ab esclops.
Si'ls ne deya d'amoretas,
de flor, ángel y cor dolç!
Jo, ben lluny d'encaparrarmhi,
may dormia ab cap mal són.
Jo mateix musica'm feya
quan guardava dins del bosch.
Lo meu pare va morirse:
prop l'esglesia son cos dorm...
Duas fonts mos ulls van esser,
y hudolava'l pobret gos.
Va callar ma cornamusa:
ja'l meu ca no era festòs;
lo manyach prou va coneixeu,
que'm venia també á prop.
[...]”
- Pau Donzell, poema “L’hermitá de Sant Dimas”, publicat a El Eco Guixolense (1883).
"[...]
¿Quína festa se’n celebra
vuy en la esglesia del poble?
¿Per qué baten las campanas?
¿Per qué tanta fressa mouhen?
Los pajesos van de festa,
ab mantellina las donas,
fentne tots cap allí via,
parantse junts á la porta.
Quant hi son molta gatzara
de crits, riure y fer tabola,
fins qu’al fi d’un plegat callan
mirantne del poble á fora.
De dret ve vers á l’esglesia
comitiva numerosa
dant crits de «visca la nuvia»
que’n la plassa fort ressonan.
Devant va la cornamusa
jemegantne planyidora
de molts de baylets voltada
fent alegres cabriolas.
Després camina la nuvia
del tot contenta y ditxosa,
d’hermós vestit blanch cuberta
entre mitj de ricas joyas.
[...]”
¿Quína festa se’n celebra
vuy en la esglesia del poble?
¿Per qué baten las campanas?
¿Per qué tanta fressa mouhen?
Los pajesos van de festa,
ab mantellina las donas,
fentne tots cap allí via,
parantse junts á la porta.
Quant hi son molta gatzara
de crits, riure y fer tabola,
fins qu’al fi d’un plegat callan
mirantne del poble á fora.
De dret ve vers á l’esglesia
comitiva numerosa
dant crits de «visca la nuvia»
que’n la plassa fort ressonan.
Devant va la cornamusa
jemegantne planyidora
de molts de baylets voltada
fent alegres cabriolas.
Després camina la nuvia
del tot contenta y ditxosa,
d’hermós vestit blanch cuberta
entre mitj de ricas joyas.
[...]”
- Josep Baucells Prat, poema “¡Quíns temps!...” (1885).
"[...]
May se feya res al poble
sens anuencia del rector...
si hi havia ball á plassa
se ballava’l tirabou
ó bè la sardana llarga
ab cornamusa y tenor;
res d’estrenyer’s las manotas
ni acostarse gayre aprop.
Ah, quins temps eran aquells
mossen Xix, ¡quins temps tant bons!
[...]"
- Lluís B. Nadal, novel·la Lo beneyt y la porqueyrola (1886?). La gran particularitat d’aquest novel·la en relació amb el sac de gemecs és que el protagonista és cornamusaire. També esmenta l’instrument a altres escrits seus, com ara al relat autobiogràfic “No tenim corda” (1887). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Gaietà Vidal i Valenciano, novel·la Rosada d’estiu (1886).
“[...] En semblant punt la conversa, interompé sobtadament el silenci que en aquell lloc regnava l’agradosa harmonia produïda per les veus d’una manxa borrega i un flabiol, i els repics d’un tamborino que marcant un pas de contradansa, sonaven dintre l’àmbit del baluard. [...]”
- Àngel Guimerà, obra de teatre Lo Fill del rey. Tragedia en tres actes y en vers (1886).
"Demá... Al sé nit tota enjoyada,
ja surt del temple ben casada:
¡qu'hermós y jove es lo marit!
¡Llamp que la toch, que ha estat sortada!
fan las donzellas ab despit.
D'assi d'allá tot es fumera;
atxas de vent li fan carrera;
pel campanar quins jiravols!...
y ells, ¡quin xiu xiu! duyent darrera
sach de gemechs y floviols!"
- Carles Bosch de la Trinxeria; dins del llibre Pla y montanya (1888) esmenta l'instrument als escrits "Un idili", "Lo derrer cornamusayre" i "La copla dels Jaumets"; uns anys més tard, el 1891, també recupera l’instrument en un relat titulat “El piano de manubri”; el mateix any esmenta altre cop l’instrument, aquest cop en sentit figurat, a la seva novel·la L’hereu Subirà. Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Bonaventura Bassegoda, novel·la La bona gent (1888).
“[...] —¡Ay, ay! Cada hu se sent del seu. ¿Que’s pensa que faig com aquesta lladania d’aquí baix que sembla un sach de gemechs y per mica de res tot ho treu de polleguera, y doctor va y doctor ve? [...]”
- Miquel Cuní i Martorell, llibre d’excursions i divulgació científica Vuyt dias en Camprodon. Excursió entomológica y botánica (1889).
“[...] ¿Nos apartárem d'aquell lloch ab lo esperit del tot trist? ¿No hi hagué una paraula de consol ni cap esperansa? Sí; nos consolá lo pensar que una vegada recullida l'herba ja seca, la prada tornaría á brotar, á verdejar y florir, aixis com lo camp de batalla, finida la guerra, se veu com abants llaurat y cultivat y de nou ressonan en ell las veus del fluviol y de la cornamusa, los repiquets de las castanyolas y del pandero, acompanyats dels cants de la pau, de la ditxosa pau que deuría no interrompre's may. [...]”
- J. Prats i Serra, poema titulat “A C. Bosch de la Trinxeria” (1889).
“Se coneix que
mestre sou
de la llengua
catalana,
mestre consumat,
que á molts
podeu servir
d’ensenyansa.
He llegit «dos
suros célebres»
he llegit
«notas de viatge»
y «la copla
dels Jaumets»
y «’l darrer
cornamusayre»:
apar que’l
veig ab lo bot,
sas tarotas
enflocadas,
anant cap á
las masias
rodejat de la
quitxalla.
Vostre
familiar estil
¡penetra dins
la meva ánima!
jo no puch,
senyor, llegirvos
sens deixar
corre una llágrima.
Pus tant
s’ablaneix mon cor
en las tristas
recordansas
que tant bé
heu sabut descriurer
en lo llibre
«Plá y Montanya»
aquells bruels
del trombon
com lo berrit
d’una vaca,
quan ficat
dins lo barranch
en pobre Xitu,
ensajaba,
li desgarraban
lo cor
produhintli
esgarrifansas.
Y ell solet,
bufa que bufa
y sempre ix la
nota falsa
ay! allavors
entristit,
¡vana, diu, es
la esperansa!
¡Quin
sentiment! quan ordena
á Pauet lo
desmontatge
de la seva
cornamusa,
quan la mort
alcansat l’hage!
Apar que’l
miro en lo llit
ab los dits
crespats y enlayre
sus los traus
de las tarotas
xuclant lo
pobret, devades!
[...]”
- Joan Pons i Massaveu, poema “Lo sach de gemechs de Breda”, premi a la millor poesia humorística dels Jocs Florals de Barcelona (1890).
“Músich era lo
meu pare,
músich dels de
bona lley;
tot l’any ab
la boca buyda;
mes ab la
rialla tot temps!...
Sols jó, al
íxer de la esclóvia,
vaig
enmustiarli’l somrís;
ja éram set á
la llocada
y... es
clar!... aquella pifiada
destarotá al
infelís.
Per no tocarse
de l’ala
guarní son
gaytó de gala
y entoná:
La gueri-gueri,
la gueri-ga.
Qui ha fet avuy
ferá demá!...
De la colla
dels Bagarros
passí’s als
Esquenadrets.
«¡Pas t’hi
vuy!. –á ne mi’m deya.–
¡Val més que’t
fassan mossén!»
Mes com, per
tirar per bisbe,
me vejé tan tou
y llús,
qu’aprés de
córrer las aulas,
ni aconseguía
las «taulas»
ni passava del
«Jesús»;
ab un reny de
fonda pena
m’encabí’l bot á la esquena
y... «Au!...
–cridá:
La gueri-gueri,
la gueri-gá;
¡qui ha fet avuy
ferá demá!...»
Un cop finat
lo meu pare
llençí la
catxutxa al vent.
«Blay!... ¡A
córrerla!...» –vaig dirme.
Boy enflocant
los boixets
y embarrassat
amb la «truja»
xop d’ayga,
quan no de suor,
dormint al
llom d’una soca,
o fentme creus
á la boca
per
esbargí...’l mal de cor;
vaig seguir la
rodalía,
infla y bufa
tot lo dia
per soná
La gueri-gueri,
la gueri-gá;
¡qui ha fet avuy
ferá demá!...
Al apuntám las
garrofas
M’ensopí’l
penediment.
«Blay!...
Blay!... Si ara fósses bisbe,
pas fóres... sach de gemechs!
Ni cara tens
per signarte;
ni una malla
al butxacó;
ni un amich
que se t’arrimi;
ni una moça
que t’estimi;
ni un racés,
que Deu n’hi dó!...»
Volguí
rebatrer la «truja...»
mes, ay!... De
pa no’n vé pluja...
Y está
clá’!...
La gueri-gueri,
la gueri-gá;
qui ha fet avuy
ferá demá!...
D’ensá que’m
vegí fet home
¡Quín neguit,
lo neguit meu.
Boy rebregant
las tarotas
per firas,
plassas y aplechs!...
Enduts pel só
de la música,
aparellats ó
bé sòlts,
estrenyentshi
en abraçada,
o arriscanthi
una besada
tot trencant
los giravolts;
axís la gent
hi johía,
mentres jo,
sol, m’aburría
de bufá
La gueri-gueri,
la gueri-gá
qui ha fet avuy
ferá demá...
Per la diada
de St. Iscle
acabí de
fóndre’l greix.
¡Quina moça la
Tecleta!...
¡Alló era un
boçí de cel!...
Ab uns ulls...
¡Reyna Santíssima!...
¡Fins la veya
en la foscó’!...
¡Ab una boca
més nana!...
Axís!... com
una avellana...
¡Si nó hi
cabía un petó!...
¡Ab uns
devants, y uns darreras,
y uns ayres, y
unas maneras
per dançá
La gueri-gueri,
la gueri-gá;
qui ha fet avuy
ferá demá!...
Aquell jorn,
per setze voltas
vá pérdre’l
punt lo jovent.
«¿Qué fèm,
Blay?... ¿Qué t’espifías?...»
«Au, Blay;
aguanta l’alé!...»
–¿Encara
més?... –jo’ls pregava.
La Tecla’s
mirava’l bot,
Y jo, á toms y
á posadas,
vaig parlarli
d’arracadas,
de fills, de
casarn’s, de tot!...
–¿Y aquesta?...
–‘m va dir– fent pacte...
–¿La boca?...
Açó ray!... Y en l’acte
vaig xiulá
La gueri-gueri,
la gueri-gá;
¡qui ha fet avuy
ferá demá!...
Jo prou que
vaig conformarmhi;
mes élla,
ay!... no s’hi avingué.
–Tant que jo
t’estimaría!...–
vaig dirli–petant
de dents.
–¡De danças y
farandolas
ningú’n
viu!... –élla afegí.–
Lo ball
desperta la gana,
y no es á só
de pavana
com he pensat
de morí!...–
No sé si rahó
tindría...
Mes jo y lo
sach aquell dia,
quín plorá
La gueri-gueri,
la gueri-gá
qui ha fet avuy
ferá demá!...
Com un mussól
á la muda
axís me posá
aquell fet...
¡Quín cop!...
Al igual qu’un reuma,
encara’n
sento’ls rosechs!...
No hi vé pas
la Tecla á ballas!...
Peró hi venen
sos xicots;
alts y ferms
com un’alzina;
nou pams sens
la barretina:
¡de tal sóca
tals rebrots!...
Al véurels me
dich: «¡Tèus fóren!...
¡Tèus,
Blay!...» Mes los ulls me ploran
y... Be’m fá
La gueri-gueri,
la gueri-gá;
qui ha fet avuy
ferá demá...
Axís la cobla
ho advera,
mes, ay!... So
jayo, y no hi crech...
Gat vell que
de casa visca...
¡Jesús, quin
badall me vé!...
Lo bot es un
tel de ceba...
Sovint se
m’estronca’l buf...
Ja no’m vól la
fadrinalla...
Ja m’empayta
la quitxalla...
¡La miseria fá
tan tuf!...
¡Deu meu!...
Mentre’l jayo alenti,
fèu que lo
sach no’s reventi!...
Per tocá
La gueri-gueri,
la gueri-gá...
¿Quí ha fet avuy,
Ferá, demá?...”
- Maurici Fius i Palà, drama en vers L’incéndi de Manresa (1890).
“[...]
Xich. Ola, Roche. ¡Que content está fora de la gábia!
Pep. No ha vingut encare 'l noy?
Roch. No encara.
Pep. Tant tart m' estranya.
No puch, sense veure á n' ell,
comensar l' altre fornada.
Roch. No tardará gaire estona.
Xich. Fem un rato de gatzara?
Pep. Qué vols fer?
Xich. Home, avuy tením un nou hoste á casa.
Pep. Com?
Xich. En Roche, qu' es dels nostres.
Roch. Es molt cert.
Xich. Doncas encare no sab res.
Pep. Nostras costums li agradarán.
Roch. (Me fan gracia.)
Xich. Vos agrada la ciutat?
Pep. Ja hi estará be ab nosaltres.
Xich. No es tan gran com Barcelona.
Pep. Res de lo que hi há 'ns hi falta.
Xich. Tením 'ls gegants.
Pep. Y 'ls nanos.
Xich. Lo ball de bastons.
Pep. Las trampas.
Xich. Tením lo sach dels gemechs.
Pep. Tením la festa dels ases. (pel Xich)
Xich. Per Sant Joan 'ls Eloys. (pel Pep)
Pep. Per Corpus las enramadas.
Xich. Cada festa hi há castell.
Pep. Y á las dotze hi ha tronada.
Xich. Per la festa majó, emblat.
Pep. Balls de cuadros.
Xich. Contradansas.
[...]”
Xich. Ola, Roche. ¡Que content está fora de la gábia!
Pep. No ha vingut encare 'l noy?
Roch. No encara.
Pep. Tant tart m' estranya.
No puch, sense veure á n' ell,
comensar l' altre fornada.
Roch. No tardará gaire estona.
Xich. Fem un rato de gatzara?
Pep. Qué vols fer?
Xich. Home, avuy tením un nou hoste á casa.
Pep. Com?
Xich. En Roche, qu' es dels nostres.
Roch. Es molt cert.
Xich. Doncas encare no sab res.
Pep. Nostras costums li agradarán.
Roch. (Me fan gracia.)
Xich. Vos agrada la ciutat?
Pep. Ja hi estará be ab nosaltres.
Xich. No es tan gran com Barcelona.
Pep. Res de lo que hi há 'ns hi falta.
Xich. Tením 'ls gegants.
Pep. Y 'ls nanos.
Xich. Lo ball de bastons.
Pep. Las trampas.
Xich. Tením lo sach dels gemechs.
Pep. Tením la festa dels ases. (pel Xich)
Xich. Per Sant Joan 'ls Eloys. (pel Pep)
Pep. Per Corpus las enramadas.
Xich. Cada festa hi há castell.
Pep. Y á las dotze hi ha tronada.
Xich. Per la festa majó, emblat.
Pep. Balls de cuadros.
Xich. Contradansas.
[...]”
- V. Tarrida, poema “D’una carta desclosa” (1891).
“[...]
Jo, una mamá,
feya ja anys,
que, com ja
podrán compendre,
anava en busca
d’un gendre
per un cop
surtir d’afanys,
puig no poden
may pensar
la gran creu,
la pesadilla
qu’es, lo
tenir una filla
qu’estima y’s
vol casar.
Quin patir,
oh, no s’explica,
ja pot ser la
mare seria,
¿Qui á n’ella
li trau la déria
de buscá á
tothom palica?
Ja poden di y
poden fer,
ella busca la
manera
de trobar en
Pau ó en Pere,
sempre de cap
al carrer.
Tots los sèus
quefers olvida,
si traballa,
ab mala gana,
no gasta
humor, té desgana,
per res tot ho
etjega á dida.
No tè goig, re
al mon bó troba,
no tè son quan
es al llit,
un mosquit li
don neguit,
res la
distreu, res li proba.
Tè ascos, fa
cara rara,
pateix del cor
y del fetje,
y sols lo
gasto del metje
li costa un
ull de la cara.
Si la renyan,
per res plora,
no hi valen
rahons ni prechs,
vaja, es un
sach de gemechs
á punt de tocá
á tot hora.
[...]”
- Pompeu Gener, llibre d’aforismes rimats Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent (1891).
"[...]
98
Pensa que no es ab renechs
ni tampoch ab espatechs
ques toque'l sach dels jemechs,
sinó bufantlo.
[...]"
- Joan Pons i Massaveu, poema “Lo plany de l’àvia”, premiat al certamen literari de l’Associació de Catòlics de Sabadell (1891).
“[...]
Endressant lo quadro
del recambronet
hi feya uns catufols!...
¡Ni un sach de gemechs!...
[...]”
Endressant lo quadro
del recambronet
hi feya uns catufols!...
¡Ni un sach de gemechs!...
[...]”
- Josep Maria Codolosa, poema “De la Font Groga al Parnás” (1891).
“[...]
En Joseph Sol y Padrís
es aquell que capficat
de’n Calderón analisa
lo drama monumental;
jove y escriptor de fibra,
d’un trist somni despertá
y en la vida de la gloria
ha trobat la realitat.
¿Veus allí á la dreta, á dos
que un concert estant donant,
al só d’incitanta gayta
y un tamborino afinat?
Molts escriptors los rodejan,
aplaudint de tant en tant,
l’armonía deliciosa
dels seus cántichs inspirats?
L’un d’ells es, en Rubio y Ors
lo Gayter del Llobregat,
poeta fácil, catedrátich,
y home d’ideas molt grans.
L’altre’s diu Estorch Siqués,
tamboriner del Fluviá
escriptor festiu, bon metje
y autor d’obras essencials.
[...]”
En Joseph Sol y Padrís
es aquell que capficat
de’n Calderón analisa
lo drama monumental;
jove y escriptor de fibra,
d’un trist somni despertá
y en la vida de la gloria
ha trobat la realitat.
¿Veus allí á la dreta, á dos
que un concert estant donant,
al só d’incitanta gayta
y un tamborino afinat?
Molts escriptors los rodejan,
aplaudint de tant en tant,
l’armonía deliciosa
dels seus cántichs inspirats?
L’un d’ells es, en Rubio y Ors
lo Gayter del Llobregat,
poeta fácil, catedrátich,
y home d’ideas molt grans.
L’altre’s diu Estorch Siqués,
tamboriner del Fluviá
escriptor festiu, bon metje
y autor d’obras essencials.
[...]”
- Fruytós Graner de la Vila (pseudònim?), poema "Los bastoners", publicat a La Veu de Catalunya (1892).
"Miráulos que hi van joyosos
al devant la professó,
rumbejant totes ses gales
per ballá'l ball dels bastons;
vestexen calçeta blanca,
faldilla d'hermós color,
quasi tots faxa vermella
menys la d'un que sembla d'or;
aquest dú un bastó y bandera,
tots los altres dos bastons,
prop sos peus cascabells dringan
quan lleugers petjan lo sol;
en son cap voleyan llassos
y en sa cara brilla'l joy,
puix sa vida es ballá y riure,
y donar colps de bastons
al compás de la dolsayna,
de la gayta ó fluviol.
Lo gayter sos tochs comença,
lo jovent alsa'ls bastons,
ab sos peus pica la terra,
cascabells dringan mes fort,
fan un salt, bastons se topan,
surten nines als balcons,
y'ls fadrins veyent que'ls tiran
paperets, ginesta y flors,
saltan, brincan, giravoltan,
ventan colps de dret y tort,
al compás de la dolsayna,
de la gayta ó fluviol;
si algú's pica'ls dits no importa,
ni s'hi paran de tant joy,
lo cas es ballar y fora,
brincar molt y picar fort.
Quan los bastoners se cansan,
lo gayter cambía'l toch,
y'ls colps de bastons se mudan,
y lo ball també es mes nou;
a la plassa'ls balls se paran
dels bastons á un colp ben fort.
Quan lo tálam prop s'ovira
lo gayter refila á doll,
y com braus peons que lluytan,
tots junts alsan sos bastons,
y cofoys saltan y brincan,
y lleugers fan giravols,
clavan colps per sota cama,
de revés, de dret y tort,
ara pican fort en terra,
ara sos propis bastons,
ara'ls de company de banda,
ara'ls del altre cantó;
y entre tant cascabells dringan,
y'l ball sembla mes ayrós.
Si picant, bastons se trencan,
se n'estrenan tants de nous:
lo cas es picar y fora,
de bastons ja'n dona'l bosch.
Acabada aquesta balla,
tots junts cauen de genolls,
los clergues cantan un himne,
s'axecan los ganfanóns,
y endevant fins á la Esgleya
va seguint la professó;
lo gayter desa la gayta,
y refila'l fluviol,
la marxa real entona
ab son espignet ayrós,
y al compás seu van donantne
los fadrins colps de bastons.
[...]"
- Joan Pons i Massaveu, relat “A la bona de Déu”, inclòs al llibre Trascant per les serres (1892).
“[...] Dalt del pi de les bruixes varen ajeure’s. Aprés de guanyar el repetjó gaire be d’una branzida, ja calia reposar-hi. Estaven suats, rendits, encesos com uns perdigots, més per la fadiga que per la soleiada.
–Ei!... Jep!... Pas hem de trascar aixís per a corre-la! –esclatà la menuda, tot salivant-se un bony que li naixia entre celles.
–Ja t’has cansada, Maria? –esclafí el bailet, boi ventant-s’en.– Jo, no, fumere!
I com pantejava al dir-ho lo meteix qu’un sac de gemegs per festes, afegí:
–Be: pas cal anar-hi a la dalerada!... Mira: a salt de moixó, si et plau!
La moça sacsà el cap, i el bailet, boi llepant-se de gairell els esgarrinxos dels braços, abocà el cabaçot a terra. [...]”
–Ei!... Jep!... Pas hem de trascar aixís per a corre-la! –esclatà la menuda, tot salivant-se un bony que li naixia entre celles.
–Ja t’has cansada, Maria? –esclafí el bailet, boi ventant-s’en.– Jo, no, fumere!
I com pantejava al dir-ho lo meteix qu’un sac de gemegs per festes, afegí:
–Be: pas cal anar-hi a la dalerada!... Mira: a salt de moixó, si et plau!
La moça sacsà el cap, i el bailet, boi llepant-se de gairell els esgarrinxos dels braços, abocà el cabaçot a terra. [...]”
- Emili Pasqual, retrat literari titulat “En Blay sereno”, publicat a La Veu de Catalunya (1893).
“Es un home del tenó següent: Alt com lo campanar de Esparraguera, sech com un feix de canyas, xato com una mola, porta patillas negras, fuma ab pipa, es bon xicot, té tots los oficis y cap de bó: Es agutzil, matador de porchs, revisor de carns, espardanyer sense feyna y finalment tocador de gayta y encara, etc..., etc..., per no dir més. Mes l’ofici en que ell actua més de cos present, si val la frase, encara no vos l’he dit. Es lo de sereno del poble, que no val á dirho, perque lo signarían massa ab lo dit y pot ser se blimaría com las carbassas y’ls melons. Tots los demés oficis y cárrechs los desempenya ab fástich, segons diu éll, mes lo de sereno es lo seu element y en aquest l’hem de conéxer y de segur que no’n sentiréu greu. [...]”
- Pau Delclòs i Dols, poema “Germanó”, guanyador de la Flor Natural al Primer Certamen de la Tertúlia Literària de Blanes (1895).
"[...]
Lo fluviol ja refila,
lo timbal dona’l compás,
gemega la cornamusa,
las grallas van xericant.
Lo senyor rector y’l batlle,
sentats prop del catafalch,
l’un tot fent la mitja rialla
y l’altre aixecant la má,
ja han dit: –Noys á divertirse,
pot comensá’l contrapás.
Y’s mou l’hermosa garlanda
plassa amunt y plassa avall:
los de la lloga á la cúa,
los pabordes fent lo cap,
entre mitj la fadrinalla
ab los vells de xexanta anys:
que aquí’s juntan las poncellas
ab los clavells ja badats,
s’agermanan los brots tendres
ab los que’s van assecant.
–Contrapás, el rector pensa,
com tú fossen tots los balls:
llas de germanó entre’ls homes,
símbol d’amor fraternal.
[...]"
- Josep Berga i Boix, novel·la L’estudiant de la Garrotxa (1895).
“[...] –Els muntanyencs tenen la pell més forta, allà es respira l’aire pur, embaumat per mil plantes aromàtiques. Quan vaig a la meva terra, en arribar a Besalú, ja sento l’olor de la Garrotxa; allà es balla el contrapàs llarg i toquen la cornamusa, que sembla música d’almogàvers; les noies repuntegen uns ballets que tota la sal hi vessa, porten tals mocadors que enlluernen [...]”
- Jaume Roig Cordomí, poema “Amorosa”, publicat a La Tomasa (1897).
“Al sò de la
tenora
qu’enveja l’au
canora
del tamborí,
la gayta ó fluviol
si’m vols
obrir la reixa
te cantaré la
queixa
d’amor, de lo
meu cor que tant te vol.
Te cantaré la
pena
que sento,
hermosa nena,
al veure la
fredor ab que tu aculls
los mots
d’amor puríssim
que’l meu cor
amantíssim
t’endressa, y
regaliman los meus ulls.
[...]”
- Lluís Via, relat “Festa major” (1898).
“[...] Lo poble crida, la maror creix, los balls van venint pels cinch carrers que abocan á la plassa. Las campanas brandan, los cohets espetegan, las morteradas tronan que sembla alló un infern; balandreja la gralla, ‘s plany lo fluviol, somica’l sach de gemechs; mentres compareixen los Diables, los Bastons, los Panderos, Cercolets, Gitanas, Figuetayras, la Moxiganga... ¡los Xiquets de Valls! Es lo moment culminant de la festa. S’acaba l’ofici. [...]”
- Joan Pons i Massaveu, novel·la La dama negra (1898).
“[...] Quan arribá la Calandria tot aná enrenou... Probá de desmayarse primer, pero, ho feu tant barruerament, que, regoneixentho ella mateixa, desistí de son empenyo... Las doná pe'ls ays!... totseguit; mes, com á n'el sach de sos gemechs se li escapava'l vent y produhía esgarrifós efecte,'s retingué totduna... Tocá la tecla dels alusits, per fi, y com fins el malalt se'n resentía de sa buladramenta, desá l'orga á corre-cuyta... Ja sossegada, es á dir, cansada de papererías, es desfeu del mocador, s'acostá al malalt, y, cumplint ab els debers de mare, rellevá á la pobre Tuyas. [...]”
- A. Guasch Tombas, article literari “Cada cosa á son temps... (monólech d’un marit vell)”, publicat a La Tomasa (1899).
“Lo que á mi’m passa es terriblement horrorós! Pero no’m puch queixar; desitjava ser pare... y ja ho soch. ¡Millor m’hauría sigut morir xafat per un tranvía eléctrich! Desde que la dona es á plassa, que ja fa tres horas (¡xarrayra!) aquesta criatura no para de plorar, y’l metje de sota ja ha picat trescentas vegadas volguent imposar silenci, qu’es lo que mes me crema. Si ell tè malalts, jo tinch coloms ¡doscents parells! Avants no’ls hi posat bessas y’ls hi arreglat los abeuradors, y’ls covadors, y... ¡Vamos, que tothom en té de feyna en aquet mon, y qui no’n té, ‘l gat pentina! ¡Calla marrá! ¡Quina criatura mes reveca! ¡Lo mateix génit que la sogra, qu’al infern siga, que per esbravarse m’esgarrapava! ¡No es bort qui als seus se sembla! Brrrrr... ¡quina fredor! ¡Ja ha plogut! ¡Gangas de ser pare! Quan ella arrivi (¡xarrayra!9 hauré d’estendre aquets pantalons á la galeria... ¡Calla, ninus, bufò, rateta, rey de casa!... ¡Aixís te reventessis!– Ja torna á picar lo metje. Jo també pico de peus, de rabia. ¡Impertinent doctor! ¡Vaig á donarli una lllisoneta! Ascolti; fassi’l favor de treure’l nas á la finestra, si es servit. ¡Ajaja! Miri, ja estich tip y cuyt dels seus repicaments, que son capassos de ensorrar lo sostre. ¿Diu que aquesta criatura es insoportable? Contim’ho á mi, que desde las dotze de la nit la passejo per la sala... ¿Que’s queixará á l’amo de la casa? ¿Si? Donchs ja veurá: puji aquí dalt y encarreguis de la criatura; jo baixarè á fer la visita als seus malalts... ¡Que jo no’n sabria! Fugi, home, al cap de vuyt dias, ja’n mataria tants com vosté... ¡Vostè es l’estrafalari!... ¡Poca-solta! ¡Arri allá, matasanos, butxí de la humanitat!– ¡Calla, noy; calla nooy; calla, noooooy! Per menos de deu céntims lo tiraría pe’l balcó. ¡Deu meu, vint anys feya que us demanava un sucessor; per fi vau ascoltar la meva veu y vau enviarme això! Diheume per quina agencia us ho puch retornar, perque aquet género no es de recibo. Jo us demanava una criatura y vau enviarme un sach de gemechs. [...]”
- Hermenegild Carrera Miró, conte “Las violetas”, publicat a La Veu del Vallés (1899).
“–¡Ara si que veig que ja no m’estimas, Tofolet!
–¡Vaja! Ja torném á la mateixa cansó. Aquestas paraulas aviat me semblarán lo responent dels goigs de Santa Sinforosa ab acompanyament de flauta y castanyolas. ¿En que’t fundas ara pera tocar lo sach dels gemechs? [...]”
–¡Vaja! Ja torném á la mateixa cansó. Aquestas paraulas aviat me semblarán lo responent dels goigs de Santa Sinforosa ab acompanyament de flauta y castanyolas. ¿En que’t fundas ara pera tocar lo sach dels gemechs? [...]”
- Agustí Mundet Álvarez, poema “Alenadas”, publicat a L’Atlántida (1899).
“L’auba, reyna
matinal!
del istiu
hermosa Dea,
en
l’inmensitat del Cel
reflecta sa
llum primera.
Saluda á los
pastorets
somriu á las
pastoretas
y acariçia á
los aucells
ab son dols
mirar de verge.
Per serraladas
y prats
pasturan duas
ovellas,
son blancas
com glops de neu
y triscan com
á gaçelas.
La pastoreta
gentil
una cítara
punteja
y enllá
d’enllá el pastoret
ab la gayta la
remeda.
· ·
· · ·
· · ·
· ·
Las ovellas ab
son bel
fan cloure’ls
ulls de la verge,
qu’assota d’un
ginester
ses quedat
adormideta.
Febla lo vent
de Llevant
y’s despulla
la ginesta
en tant qu’es
vesteix de groch
lo pit de la
pastoreta,
que te aprop
seu al pastor
y ambadalit lo
contempla.
· ·
· · ·
· · ·
· ·
· ·
· · ·
· · · · ·
· ·
· · ·
· · ·
· ·
Forta alenada
de vent
va matá la
ginestera...
feble alenada
d’amor
feu viure’l
cor de la verge.”
- Jaume Sauquet, poema “Lo derrer cornemusayre”, publicat a Le Journal Illustré des Pyrénées-Orientales (1899).
“Adeusiau,
montanyes regalades,
Plana del
Rosselló,
Joyoses, ja,
pel cor haveu estades,
Mes ay! no ho
sereu, no!
Ma testa
blanca à terra ja s’inclina,
Sentint lo pes
dels anys;
S’apaga’l foch
de roja barretina
Que portí
entre’ls estranys.
Cap à l’istiu,
per treure la pobresa,
Muntava al
Vallespir;
Mon guanya-pa
que estima l’infantesa
Me treya algun
sospir.
Desde’l
Conflent, fugia à la montanya
Per alt del
Pirineu;
Anant-me’n,
que’m plavia de Cerdanya
L’aplech de
Font-Romeu.
Un cop cada
any, à Perpinyá baixavi,
Pels fochs de
sant Joan;
Desde la vila,
tot lo plá rodavi,
Com los
pobrets ho fan.
Corrí, cantant
la Fè pels hermitatges,
La Patria pels castells,
A les nines,
que bronden à les platges,
L’Amor de sos donsells.
Vilatjes de la
costa rica y bella,
May pus veureu
passar
Lo pobre vell
ab cornemusa vella,
Lo fareu pus
tocar!
A Rosselló,
cap à Céret y Prada,
Tothom, tothom
coneix
L’home del sach, com deya la maynada,
L’home que’l
sach bóteix.
Naixí à
Banyuls, mon pare també n’èra,
Port-Vendres
tinch per llit,
Quant lluhirá,
tornant, la primavèra
Ja m’hi seré
endormit.
Bell Canigó,
palaci de dols ayre,
Repetirás pas
pus
Lo gemech del
derrer cornemusayre,
Que’m queda
pas ningus!
Adeusiau,
montanyes regalades,
Plana del
Rosselló,
Joyosas, ja,
pel cor haveu estades,
Mes, ay! no ho
sereu, no!”
- Joan Baptista Aliberch, poema “Dalt la montanya” (1899).
“Al bell cim de la montanya
he pujat de bon matí:
¡quánta masia y cabanya
miro al entorn desd’aqui,
[...]
Allá lluny, dins la boscuria,
la gayta s’ou refilar;
veu d’un jay d’altra centuria
que al cor dels nets parla encar.
Més aprop ses notes belles
escampa’l gay fluviol
qu’entre’ls bels de les ovelles
semblan cants del rossinyol.
La campana de l’ermíta
hi barreja son ressó,
com á veu santa qu’excita
á benehi al Criador.
Beneheschlo á boca plena
tot mirant l’hermosa afrau;
mentres la blavor serena
com imán mon cor atrau.
Y eixa atracció misteriosa,
aqui dalt al cim de tot,
es tan dolça y poderosa
que res deturarla pot.”
he pujat de bon matí:
¡quánta masia y cabanya
miro al entorn desd’aqui,
[...]
Allá lluny, dins la boscuria,
la gayta s’ou refilar;
veu d’un jay d’altra centuria
que al cor dels nets parla encar.
Més aprop ses notes belles
escampa’l gay fluviol
qu’entre’ls bels de les ovelles
semblan cants del rossinyol.
La campana de l’ermíta
hi barreja son ressó,
com á veu santa qu’excita
á benehi al Criador.
Beneheschlo á boca plena
tot mirant l’hermosa afrau;
mentres la blavor serena
com imán mon cor atrau.
Y eixa atracció misteriosa,
aqui dalt al cim de tot,
es tan dolça y poderosa
que res deturarla pot.”
- Relat “El secret de mestre Gonella”, traducció d’autor desconegut d’un relat d’Alphonse Daudet publicat originàriament el 1869 (1900).
“[...] El tocador del sach de gemechs, fent ballar las parellas una vetllada de festa, se va temer que'l més gran dels seus fills y la Roseta estavan del tot enamorats un de l'altre. De totas maneras Ia cosa no li degué saber greu, perque, en mitg de tot, el nom de Gonella era molt honrat á la vila, y llavoras aquell argent viu de la Roseta donava goig de mirar. Peró com els dos enamorats tenian massa sovint ocasió d'estar junts, va voler per por d'accidents, arreglar aquell negoci desseguida, y va pujar al molí pera dir duas paraulas al avi... Ah! aquell vell bruixot! de quina manera'l va rebre! Impossible ferli obrir la porta. Be li explicava el músich las sevas rahóns, lo millor que sabia, á través del forat del pany; y tot el temps que parlava, tenía damunt del cap aquell traïdor de moix magre, que roncava com un dimoni. El vell no deixá acabar al músich y li cridá ab molta saliva que se'n tornés ab el seu sach de gemechs, que si tenía pressa de casar el seu noy, podia anar á cercar la mossa á la fàbrica. [...]”
- Anton Busquets i Punset (sota el pseudònim Jordi d'Osor), relat costumista "Los caramellayres del Roser", publicat a la revista Joventut (1900).
"Quan els pardals comensavan la xerradissa entre'ls canyissars de la bassa del Molí y'l sol llustrejava totjust las cimallas de Solterra y de la Gabarra, se trobaren aplegats, tots xiroys, els vistosos caramellayres del Roser ran á ran del muralló de l'era d'en Costa, donant el darrer assaig als goigs de la Verge y al esplet de corrandas ab que devian los fadrins festejar á las mossotas montanyanas, per mor de fer més galán aplega. Caygudas del campanar las cinch batalladas matinals, se partiren en dugas collas á fi de voltar per oposadas direccions tota la parroquia. Els uns s'enfilaren cap á la Corneyal emportantsen al noy Camas ab son violí grinyolaire [...]. Els altres seguiren al Serras, que ab la cornamusa á la espatlla, com un cabrit enflocat, y son tipich corbatí vermell, devallava cap al sot de Montsoli [...]
[...] las noyas del mas y pastoras y porqueyrolas demanaren las corrandas, las desitjadas corrandas, ahont tots els caramellayres s'hi lluhiren, sobretot l'avi Tica que no las quedava pas á deure com vulgarment se diu [...]. Cansat i esgargamellat, deixà anar per fi de festa la darrera:
Si cantéu per las més jovas,
jo per l'avia cantaré,
qu'es la rosa més xamosa
que floreix en eix roser,
qu'en Serras afiligranava de valent ab la cornamusa engojant aquell rieral que talment pareixia un paradís somniador."
- Salvador Vilaregut i Martí, poema “La cansó de Mirtalia” (1901).
“El vell
cornamusayre té tres fillas
més bellas
totas tres que un raig de sol.
Bé prou las
coneix el poble:
Gemesquia dels
cabells d’or,
Griselda dels
rinxos negres,
Mirtalia de
las cansons.
Als gemechs de
la inflada cornamusa,
que’l vell
escampa, van rodant pel món.
Gemesquia
passa’l rosari
pregant pels
vius y pels morts,
Griselda’l seu
cos entrega
á cambi d’un
grapat d’or,
y Mirtalia no
més canta
d’amor y
patria cansons,
ayres dolsos
d’anyoransa,
de melangía y
de dol,
y per preu
sols vol somrisas
ó llágrimas de
tristor.
Las tres
fillas del vell cornamusayre
aixís van
rodant pel món
als gemechs de
la inflada cornamusa,
més bellas
totas tres que un raig de sol.
Un capvespre
d’hivern, mentres dormía
el vell
cornamusayre al fons del bosch,
arribá
ranquejant la mala bruixa
y á las fillas
temptá: –Digam: ¿qué vols,
oh tu,
Griselda hermosa? ¿Qué ambicionas?
El meu poder
es gran: t’ho puch dar tot.
–Vuy vestits y
joyells y pedrería,
y palaus y
castells, y un bell espós,
senyor
omnipotent d’un gran realme;
si pogués ser,
senyor de tot el món.
–Vina ab mi y
ho tindrás. ¿Y tu, Gemesquia?
–Jo d’un
claustre ben gran y ben ombrós
ser l’abadesa,
per tení á mas ordres
d’esposas de
Jesús tot un estol,
tendras com
lliris, blancas com colomas
y encesas d’un
mateix místich amor,
regint jo sas
pregarias nit y día,
nota capdal
del reso fervorós.
–Vina ab mi y
ho tindrás. ¿Y tu, Mirtalia?
–Jo no més vuy
cantar una cansó...
–Seguiume
totas tres –digué la bruixa.–
Mon poder es
inmens: ho tindréu tot!–
La gran y la
mitjana la seguiren.
–¿Y’l pare?
–feu Mirtalia.– El pare’s mor.
–Oh, no! No
puch venir! No puch deixarlo!
Sens ell me
moriría de tristor!...
· ·
· · ·
· · ·
· · ·
· · ·
· · ·
· · ·
· · ·
La bruixa y
sas germanas ja no hi eran,
y en la calma
profonda del gran bosch,
mentres la
llum ixenta deslliurava
la soliua
roureda de foscor,
la cansó de
Mirtalia s’espandía
rublerta
d’anyoransa y de condol.
El vell
cornamusayre té tres fillas,
més bellas
totas tres que un raig de sol.
Gemesquia fou
abadesa:
cent esposas
del Senyor
varen pregar á
sas ordres,
y d’anyoransa
s’ha mort.
Griselda n’ha
estat regina,
y á las mans
de son espós
ha pagat ab
sanch un deute
de traydoría
d’amor.
Y Mirtalia no
més canta,
no més canta
una cansó
ben apropet de
son pare,
el vellet que
no es pas mort;
y per preu
sols vol somrisas
ó llágrimas de
tristor...
El vell
cornamusayre té tres fillas,
més bellas
totas tres que un raig de sol.”
- Josep Mestre, relat costumista “De vespre” (1901).
“–¿Diu que hi ha ball aqueix vespre al Palou?
–Sí Ton... i amb manxa borrega i fraviol i tamborino. –respongué tot entussiasmat un pagés, company del que li havía fet la pregunta.
–¡Tindrém canari donchs! –digué á tó de mefa un jove que s’agrupá amb els dos pagesos: era un fadrí forner que feya pochs días qu’era’l poble i ja’s burlava de tot-hom, perque’s creya ser dels vius...
Els tres joves que s’estaban á la plassa del baix poble, ‘s dirigiren al Palou Alt per un carrer, que contra costum era recte, encar que de pis molt desigual.
[...]
Sobre dos forns sortits, hi havía á manera d’empostissat dugas posts, i á sobre d’ellas tres instruments i no mes dos musichs... i no quedava cap instrument per tocar, ni n’hi havía cap que toqués sol: l’un músich tocaba’l fraviol i tamborino i l’altre l’endormiscador sach de gemechs; entre’ls dos profesors, hi havía penjada á la paret una llenterneta d’enllumenar estables, que no se si hi era per decorar l’entaulat ó per fer llegibles els papers dels musichs, que crech que se’ls havían descuydat.
[Fragment de diàleg]
Mentres seguía’l dialech, el gemegador instrument, comensá á sospirar fondo i llargament i tot seguit va rompre’l vals.[...]”
–Sí Ton... i amb manxa borrega i fraviol i tamborino. –respongué tot entussiasmat un pagés, company del que li havía fet la pregunta.
–¡Tindrém canari donchs! –digué á tó de mefa un jove que s’agrupá amb els dos pagesos: era un fadrí forner que feya pochs días qu’era’l poble i ja’s burlava de tot-hom, perque’s creya ser dels vius...
Els tres joves que s’estaban á la plassa del baix poble, ‘s dirigiren al Palou Alt per un carrer, que contra costum era recte, encar que de pis molt desigual.
[...]
Sobre dos forns sortits, hi havía á manera d’empostissat dugas posts, i á sobre d’ellas tres instruments i no mes dos musichs... i no quedava cap instrument per tocar, ni n’hi havía cap que toqués sol: l’un músich tocaba’l fraviol i tamborino i l’altre l’endormiscador sach de gemechs; entre’ls dos profesors, hi havía penjada á la paret una llenterneta d’enllumenar estables, que no se si hi era per decorar l’entaulat ó per fer llegibles els papers dels musichs, que crech que se’ls havían descuydat.
[Fragment de diàleg]
Mentres seguía’l dialech, el gemegador instrument, comensá á sospirar fondo i llargament i tot seguit va rompre’l vals.[...]”
- Josep Morató i Grau, relat “La promesa fidel” (1901)
“Quan en Manel, el petit de can Barris, va ovirar al lluny la blancor de las casas del seu poble, va sentir una sotragada al cor que va ferlo aturar en sech, no deixantli esma pera altra cosa sino pera aixugarse'l doll de llágrimas que li acudía als ulls, desviántseli per las arrugas que una ampla rialla de felicitat li dibuixava al rostre. El llassament del camí li va desaparéixer com per art de bruixería... Passat el primer instant d'encegament, va semblar que tingués argent viu á las camas y fins va empendre á salt de cá'l tros de ruta que li mancava á fer.
El poble, ensopit per la xardor del sol de juny, que cuydava rostirho tot, se va despertar de sobte. D'una casa á altra va sentirse com una corrent que espolsava la son dels pagesos adormits á l'ombra de las pallissas, aixeribía'ls gats y feya redressar las orellas dels gossos.
No hi havia porta que no s'obrís ni finestra ahont no's vegés un cap guaytant á fora.
—¡EI petit de can Barris ha vingut de soldat! —exclamavan las fadrinas, agradadas d'aquell vestit de vions y d'aquella ampla pallola ab que'l minyó's presentava.
Y tot era arreglarse á corre-cuyta'ls flochs de cabells esbarriats y aixugarse els brassos molls del lleixiu ab que rendevantal de canamillana, pera sortir á donar la benvinguda al llicenciat, que avensava ab pas ferm, orgullós de mostrar las sevas galtas fermas y rojas que ni las penalitats de la guerra ni'l sol bullent de la terra cubana havían pogut marcir.
Peró, entre totas las minyonas, la que més va cuytar á escométrel va ser la Mariagna de can Brú. ¡Y tant com va cuytar! Primer se la va sentir abrassada que no la va veure.
La gent que va acoblarse allavoras al seu voltant, no tenía fi ni compte. Fins va conjuminarse una mena de professó pera acompanyar al llicenciat á casa seva, que era fora poblat...
Y aquell vespre mateix el coro del poble va dedicar á n'en Manel una serenada tan lluida, que semblava que'l calendari s'hagués capgirat y hagués fet venir la Pasqua al pich del istiu... Tot era gresca y alegría y cansons, tot era zumzeig de guitarras y crits de joya. El pastor de las Sitjas fins va comparéixer ab el sach-dels-gemechs. [...]”
El poble, ensopit per la xardor del sol de juny, que cuydava rostirho tot, se va despertar de sobte. D'una casa á altra va sentirse com una corrent que espolsava la son dels pagesos adormits á l'ombra de las pallissas, aixeribía'ls gats y feya redressar las orellas dels gossos.
No hi havia porta que no s'obrís ni finestra ahont no's vegés un cap guaytant á fora.
—¡EI petit de can Barris ha vingut de soldat! —exclamavan las fadrinas, agradadas d'aquell vestit de vions y d'aquella ampla pallola ab que'l minyó's presentava.
Y tot era arreglarse á corre-cuyta'ls flochs de cabells esbarriats y aixugarse els brassos molls del lleixiu ab que rendevantal de canamillana, pera sortir á donar la benvinguda al llicenciat, que avensava ab pas ferm, orgullós de mostrar las sevas galtas fermas y rojas que ni las penalitats de la guerra ni'l sol bullent de la terra cubana havían pogut marcir.
Peró, entre totas las minyonas, la que més va cuytar á escométrel va ser la Mariagna de can Brú. ¡Y tant com va cuytar! Primer se la va sentir abrassada que no la va veure.
La gent que va acoblarse allavoras al seu voltant, no tenía fi ni compte. Fins va conjuminarse una mena de professó pera acompanyar al llicenciat á casa seva, que era fora poblat...
Y aquell vespre mateix el coro del poble va dedicar á n'en Manel una serenada tan lluida, que semblava que'l calendari s'hagués capgirat y hagués fet venir la Pasqua al pich del istiu... Tot era gresca y alegría y cansons, tot era zumzeig de guitarras y crits de joya. El pastor de las Sitjas fins va comparéixer ab el sach-dels-gemechs. [...]”
- Francesc Sisa, relat humorístic “Un sabater que fa rotllo” (1901).
“Qui no té pa, moltas se'n pensa —diu lo refrà ò no sé qui ho diu. Y'l pegot de referencia que debía veure qu'estantse á casa ningù li portava cap parell á adobar, se va revestir de valor y va pensarse'n una: la de sortir á cridar pels carrers tal com ho fan los drapayres, que cada dìa n'hi ha més y'Is adoba-cossis y gibrells, dels que sembla que se n'ha perdut la mena; pero ab sombra, ab més gracia que no ells. Y dit y fet. Prenent patró d'un xiquet de Valls, marxant per més senyas, qu'anunciava la seva mercancia, cantant: «Estovallas d'una talla per marit, dona y canalla», ell va llensarse al carrer, cantant ab la mateixa tonada: «Mitjas solas y talons y pedassos pels cantóns.» [...] Ja va está feta la gracia. La quitxalla rodejá'l pegot y acabá de fer lo demés. Y á poch lo sabater ja no era sol á cantar. La quitxalla seguia corejantlo cantant lo mateix qu'ell: «Mitjas solas ben finetas per' fadrins y fadrinetas.» Y lo qu'havia comensat sent motiu de guassa per un cantó, va acabar sent un negoci arrancat. [...] Al principi sortia ab un sach al coll y se n'anava á casa seva ab lo sach plé de parells pera adobar, y allí, ¡pim! ¡pam! cop de martell vé, cop de nyinyol va, treballava com un desesperat. Avuy... anéuli al darrera. Té cinch ó sis oficials que no n'adoban pochs de parells de calsat!... [...] Únicament qu'avuy ja no canta: no mès sona. Se'ns ha tornat filarmonich. Comprèn ell que la música desperta l'esperit popular y segueix la seva ruta tocant lo clarinet ab la mateixa tonada qu'avans cantava. [...] Jo, á fè de Deu, sento no poguerte imitar, puig no soch sabater, per ma desgracia. De lo contrari, ja m'hauria inventat una nova cansó pera ferte la competencia. Pero jo ho faria mes bé que tu. Cantaria y tocaria alternativament ab música nova y no copiada com la teva. Sino qu'aixís com tú tocas lo clarinet, jo tocaría'l sach de gemechs. Per més que'm sembla que lo que'm veuria obligat á tocar en últim cas, seria’l dos! [...]”
- Josep Morató i Grau, conte “Batussas” (1902).
"[...] A la plassa tot era animació y alegría. En mitg d’una sardana colossal, formada per centenars de balladors que cabriolejavan arrán de las casas, se n’hi havían format altras de més petitas... L’una era la dels senyors, l’altra la dels balladors afectats a puntejarlas, la de més enllá la de la canalleta... Al compás de fluviol y tenoras, de contrabaix y cornamusa, aquellas anellas humanas se movían armoniosament, empenyudas per una mateixa forsa... Tot era pau y en totas las caras hi traspuava el goig... un goig sense esclats sorollosos ni alegroys fora de mida. [...]"
- Antoni Careta i Vidal, relat “L’home de las figuras” (1902).
"[...] De prompte, totas las figuras del pessebre cobravan vida; els pastors que hi havía pel camí de Bethlém, apretavan el pas sonant la cornamusa, el fluviol y el tamborí; els tres Reys pel seu cantó, se dirigían, també, al mateix punt muntats en sos cavalls que sovint els escuders refrenavan; acudían tots en munió al sagrat Portal [...]"
- Santiago Rusiñol, relat “La costura”, inclòs al llibre El poble gris (1902).
“[...] I quina varietat en guardava! I quin tancat! I quins crits! Allí sí que n'hi havia de totes menes de mena, de moixons de pajarera, i de tots els cants i colors! N'hi havia de rossos, rossos com el blat-de-moro, i d'ulls blaus com el cel del dematí, vivint com d'encantament; n'hi havia de ferestecs i ferrenys (quasi tots), bruts de natural, amb un fangal a cada galta, un regueró sota del nas i sempre amb el dit a la boca, entendrit de tant tenir-lo en remull; rebecs que no ploraven mai, ni parlaven allí, en un recó de gavia, però que no podien apropar-se'ls sense endur-se'n una unglada; n'hi havia que començaven a plorar aixís que sortia'l sol, i, amb una calma encantadora, no paraven de plorar tot el sant dia: ploraven jugant, ploraven rient, ploraven badant, ploraven menjant, ploraven i reploraven per corcor i per natural, am cara de gran salut i de llàgrima satisfeta, com si'l plorar fos una feina que tinguessin de cumplir am tot el sossego; i n'hi havia que no ploraven seguit, però quan s'hi volien emplear semblava que la costura'ls hagués caigut a sobre. Alguna nena s'estava tot el dia arropideta com un aucell desplomat; alguna's ficava'ls dits al nas fins que ella i els dits s'adormien; aquell pasta-fang de la plaça no sé aont anava a buscar l'aigua, però ell en duia, mullava les rajoles i fins les parets i el sostre, i deixava la costura, la viuda i les deixebles, com si hi hagués hagut un aiguat; alguns berenaven tot el sant dia, altres no berenaven, però prenien el berenar del que berenava, i del sotrac que hi havia'n queien vuit o dèu per terra a sobre del fang del de l'aigua; cridaven els de la caiguda, la martir repartia plantofades a l'engròs, s'ajuntaven a plorar tots els que havien rebut, i els ajudaven en el coro'ls que encara no havien rebut, però que rebrien aviat; i... valga-m el rei Herodes!... en aquells moments de panic allò no era una costura: allò era uns llims de criatures en que hi havia entrat una rata; era una orquestra am desenfrè, am trenta sacs-de-gemecs que s'havien desbocat; era una de pa sucat am vi per terra, i sabates, i coca a dintre de les mitges, i mocadors esquinsats, i baldufes, i cromos, i pedres, i fang am sucre pastat am carmel·los de goma, i regalessia mastegada, i tot lo de les butxaques, extès, trepitjat, reventat i masegat i encastat a sobre del mullader d'aquell tancat de batalla. [...]”
- Esteve Suñol, “La llengua catalana al cel”, escrit a mode de joc lingüístic en què la llengua catalana n’imita d’altres, dins de la seva obra Llibre de memòries (1903).
“[...] Gallech – Guayta, minyó, la gayta de nyigui-nyogui. ¡Ay, guenyo del meu carinyo! Mira qu’els morros t’espinyo. [...]”
- Joaquim Ruyra, conte “En Garet a l’enramada”, inclòs al seu llibre Marines i boscatges (1903).
“L’ayre está impregnat d’exhalacions fresques y humides com després d’una ruixada; peró, que’n son de flayroses aquestes fresques exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n’están encatifats y les noyes, que hi rondan, ne portan esquitxades la roba y les cabelleres. Es la nit més alegra de Blanes, la darrera nit de les enramades. El vent es suau y temperat, el cel seré, y’l Juny xamós riu entre les estrelles.
El sach dels gemechs va fent la passada, espargint per dins del poble un guirigall d’harmonía que alegra y engresca al jovent. Les xicotes, al sentirho, no poden pas restar un instant més a la taula, valdament estiguin a mitj sopar y no s’hagi encetat encara’l famós capó de la festa.
–Ja passa sa coixinera!... ¿Sentíu?... Sa coixinera y encara m’hay d’endagar! ¿Ahónt tinch sa xalina? ¿Ahónt m’hay deixat ses arracades? Mare, cuytéu a portarme’s ferrets. Miréu si’m cau bé aquest llas, si ses flors me van millor aixís o as costat de sa tannara. Sa passada, sa passada!
Tot es fressa y trasbals. Els minyons endrapan precipitadament asseguts de gayrell a les cadires, ab les orelles al carrer y’l mirar esbarriat; endrapan precipitadament y se les esquitllan ab el darrer mos a la boca. El jayo queda sol a taula, llemugant ab ses genives escaixalades les calaborques del capó. De tant en tant, després d’haver fet petar una llarga xarricada, balandreja’l cap tristament, tot mirantse’l porró, el company fidel, y exclama sospirós:
–Es son temps. Quí pogués tornarhi!... Que’s diverteixun mentres s’hora es bona!
La enramada del Auguer será la millor de la vuytada, perque enguany els pescadors volen lluhirse. En Panxo Manxiula, s’americano nou, fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla pera’l ball de la nit. El sach dels gemechs anirá, donchs, a recó, peró tocará a la taverna per animar els bevedors. La festa será com no se n’hagi may vista cap al barri. [...]”
Posteriorment,
l’any 1938, Ruyra va fer una versió teatralitzada d’aquest conte, en forma de
sainet, amb el mateix nom. El sac hi torna a aparèixer:
“Circumcisió. –– Sigui com vulgui, aquesta festa ha de costar molts de
diners. Déu ésser ric, aquest barri.
Raimunda. –– No ho cregu
pas, senyora Circumsecció. Aquest barri és alegret i pobret. (Cessa la música.)
Circumcisió. –– No ho
comprenc.
Reixaca. –– Una flor no
fa estiu. Els atros anys ballàvem a so de coixinera i flabiol. Pocs diners,
poca música. Quatre dotzenes de gresols, una bella tofa de ramatge i un bon
amaniment d’alegria, això sí; no res més. Aquest any En Panxo Manxiula s’hi ha
trencat les mans. Ell ho paga tot: cobla, salamons, galindaines...”
“Panxo. –– Sí, estan molt
bé. Ès bo que, després d’un combat gloriós, els vaixells ostentin els desperfectos que han sofert. Anem,
acompanyem-los triomfalment.
Reixaca. –– També vinc.
Necessito orejar-me una mica.
(Se’n van, primer terme dreta. Pel fons es
veu passar transversalment una multitud que, a so de gaita i tamborí, canta i
juga el popular “Tio fresco”. Durant l’escena següent la música i els cants
s’hauran allunyat.)”
- M. Planas, poema titulat “La mort de la pàtria” (publicat el 1904).
“Les campanes
totes ploran,
cel y terra
están de dol,
les campanes
tocan totes,
bim, bom,
barambam, bim, bom.
Desde l’Ebre
fins a França
tot són
llágrimes y plors,
tot son
llágrimes y quexes,
y gemechs y
¡ays! de dolor;
y una espessa
nuvolada
d’ales negres
com lo corp,
per lo espay
va desplegantse
com si fós ja
la tardor.
Si per cas
s’ou en la prada
lo cantar
d’algún pastor,
aqueix cant
sols ne don pena
puix recorda
als Segadors,
y la gayta més
alegra
cambiant
ensemps de tó,
com l’aucell
que anyora’l bosch.
¡Catalunya,
Catalunya!
¡dolça Patria
del meu cor!
¿Perqué bogan
les campanes
per qui están
tocant a morts?
Tan bon punt
n’ha sortit l’auba
Felip V n’ha
fet un clot
desde un cap
de riu a l’altre,
del Llobregat
al Besós;
y com l’áliga
estenentse
de la Patria
al mitg del cor
ha enfonzat
les seves urpes
per robarli’ls
seus tresors.
Y en la
heroyca Barcelona
ciutat presa a
sanch y a foch,
sota un munt
de runa y cendra
l’ha colgada
axí que ha mort.”
- Enric de Fuentes, article literari titulat “Renyinas”, publicat a La Veu de Catalunya (1904).
“La Gracieta arribá tan plorosa a casa seva, que sa mare, al véurela, cregué que a la noya li havía passat una desgracia. Peró, aixís que la dona sentí las primeras explicacions de sa filla, la deixá plantada, y se’n torná a la cuina a enllestir el sopar. [...] Quan la mare de la Gracieta era jova, també n’hi havía de renyinas d’enamorats, peró las noyas no ploravan tant com ara: s’ho prenían més a la fresca. Val a dir que, allavoras, n’hi havía més que ara d’homes que tiressin per marits, y fins ne venían de Cuba que, vellots y tot, duyan la pensada de casarse ab una xicota de la terra. Peró, ¡qui sap!, potser se’n casavan més justament per no tenir els nervis tan sotraquejats com las d’avuy al dia, ni ser tan ploraneras com las d’ara, que, diguin lo que vulguin, unas bonas riallas, unas galtas sanitosas, y uns ulls ben clars, sempre’n trobarán d’enamorats; y als homes que van per família no’ls hi té de fer gens de goig casarse ab una sach de gemechs, que prou que vindrán després els plors de las criaturas y els mals de cap pera pujarlas ab salut. [...]”
- Josep Pin i Soler, llibre de viatges Orient (1906).
“[...] Fins un de nosaltres si no’l fem callar ens descapdella’l llibre de les Bucòliques... Ja que estem reunits Mopsus molt car, habils tots dos, tu en l’art d’inflar el dolç sach de gemechs, jo en recitar versos... «Cur non. Mopse, boni quoniam convenismus ambo, / Tu calamos inflare leves, ego dicere versus.» «Basta! Basta!» cridaven els altres. Més poètich que recitar versos es callar. [...]”
- Vicenç Bosch, article literari “Nadal al Pallars”, publicat a la revista Feminal (1907).
“La Missa de Gall es a mitja nit. La maynada vol anarhi, car lo bon Jesuset ha nascut en aquella hora misteriosa; y en aquella Missa, apar sentirse encara els solemniosos himnes dels àngels, les cantades dels pastorets, els refils dels fluviols y de la gayta y les passades tendres dels aucells, pera celebrar lo més humil naxement qu’ha vist lo cel. [...]”
- Pere Ferrés, poema “Nadal”, publicat a En Patufet (1907).
“¡Jesús es nat! ¡Jesús es nat!
a chor mormuren les montanyes.
–Per fi a Nadal hem arrivat–
se sent cridar en les cabanyes.
El cel es clar y resplandent;
ni un clap de brom son blau entela.
La lluna passa lentament
deixant, de llum, marcada estela.
Y en la blavor del infinit
hi resplendeixen mil estrelles,
que deixen caure un bell seguit
de somnis gays y maravelles.
Bon punt ab tòns multicolors
esclata l’alba matutina,
als terrassans y a n’els pastors
va deixondint sa llum divina.
–¡Apa, bailets, prou dormir!–
enriolat, crida’l bon avi,
y a xichs y grans fa deixondir
marcat el goig a flor de llavi.
El vell pastor treu del corral
la jovensana y blanca ovella;
de flochs vermells com el coral
n’hi posa gaya penjarella.
L’herèu del Mas, hi portarà
lo que ha cassat: dos perdius fresques,
y la mestressa oferirà
un plat de mèl en rosses bresques.
S’obren casals y llogarets
aixís que apunta’l naixent día;
de tamborins y ferraguets
brolla un esclat tot armonía.
Y s’ou, al llarch dels caminals,
el xerroteig de la gentada;
quintars, garrigues y marjals,
han quedat blanchs de la gebrada.
Un rebadà ab el flaviol
teixeix armònica complanta;
la melodía emprèn el vol
y afrau enllà ¡com s’ageganta...!
Contrapuntantse’l Majoral
comensa a inflarne la borrega,
y de corrandes de Nadal
un enfilall gustós mastega.
Y envers l’iglesia fan camí
cantant cansons y fent gatzara,
que al poliol han vist florí
y poncellar a l’etzevara.”
a chor mormuren les montanyes.
–Per fi a Nadal hem arrivat–
se sent cridar en les cabanyes.
El cel es clar y resplandent;
ni un clap de brom son blau entela.
La lluna passa lentament
deixant, de llum, marcada estela.
Y en la blavor del infinit
hi resplendeixen mil estrelles,
que deixen caure un bell seguit
de somnis gays y maravelles.
Bon punt ab tòns multicolors
esclata l’alba matutina,
als terrassans y a n’els pastors
va deixondint sa llum divina.
–¡Apa, bailets, prou dormir!–
enriolat, crida’l bon avi,
y a xichs y grans fa deixondir
marcat el goig a flor de llavi.
El vell pastor treu del corral
la jovensana y blanca ovella;
de flochs vermells com el coral
n’hi posa gaya penjarella.
L’herèu del Mas, hi portarà
lo que ha cassat: dos perdius fresques,
y la mestressa oferirà
un plat de mèl en rosses bresques.
S’obren casals y llogarets
aixís que apunta’l naixent día;
de tamborins y ferraguets
brolla un esclat tot armonía.
Y s’ou, al llarch dels caminals,
el xerroteig de la gentada;
quintars, garrigues y marjals,
han quedat blanchs de la gebrada.
Un rebadà ab el flaviol
teixeix armònica complanta;
la melodía emprèn el vol
y afrau enllà ¡com s’ageganta...!
Contrapuntantse’l Majoral
comensa a inflarne la borrega,
y de corrandes de Nadal
un enfilall gustós mastega.
Y envers l’iglesia fan camí
cantant cansons y fent gatzara,
que al poliol han vist florí
y poncellar a l’etzevara.”
- Anton Busquets i Punset, novel·la Plantalamor (1908).
“[...] El Sant Sacrifici es celebrat pel vell Rector de Sant Pons, ajudantli l’ermità ab son vestit de vellut negre y’l corbatí vermell. A dalt del chor els músichs de Torralba ho armonisavan d’alló més be, donant forsa atractiu a la festassa junt ab el cornamusayre y’l flovioler de Clareny qu’havían de tocar els ballets y sardanes de la tarde. [...]”
- Jaume Collell, llibre de memòries Memories d’un noy de Vich (1908).
“[...] Quan eram matinada enllá, sortía de la Casa de Caritat la caravana dels dos ó tres porchs grassos de la Rifa extraordinaria de Sant Antoni, acompanyats d'un home ab caputxo ros que tocava la noya-verda ó sach dels gemechs, y den Tófol que venia'ls bitllets á benefici de la Casa. No'us dich res de lo bonich qu'era veure aquells animals, ab la panxa que quasi'ls tocava á terra, com se revolcavan per les fangueres de les Rambles al so planyivol de la cornamusa. [...]”
- Ramon Ramon i Vidales, novel·la Vaca de llet (1909).
“[...] Sentí hores: tocaven les set. El nen havia tornat a agafar la dormida. Ella va asseure's al llit. Volia llevar-se, car tampoc hauria pogut dormir, encara que havés volgut, perquè era un seguit el passar i aturar-se balls i dances populars; i ara era'l floviol que acompanyava'l crec, cric, cric del Ball de Bastons; ara'ls timbalots destrempats i l'espetec de carretilles dels Diables; ara les tonades cadencioses i planyívoles del sac de gemecs del ball de Cercolets; i les escopetades del ball den Serrallonga, i la gralla del de les Gitanes, i la cerca-vila de la cobla, i molts altres diferents sorolls, i crits i remoreig de la gent que passava. Totes les tonalitats i sons de les festives Matinades repercutien per l'espai, cridaners uns, remorejants o sorollosos altres; però tots alegrois, tots festosos, que anaven difundint per tots els àmbits de la vila, desvetllant al veïnat, les primeres rauxes de festa major. [...]”
“[...] A bandades eixien les senyores de l'iglesia, tenint de passar en corrua per entre dugues atapaïdes margenades de badocs, estacionats a banda i banda de la portalada de l'iglesia; i passaven llisquentes, amb el cap cot i les mans a les orelles, per por de les carretilles dels Diables i de les escopetades dels Serrallongues.
I sortí l'Ajuntament; i aleshores el terrabastall fou aixordador: música, gralles, floviols, sac-de-gemecs, timbals, brunzir de carretilles i esclat de trons i escopetades, ressonà per l'espai en barreja informe, innarrable; tot un terratrèmol de sorolls extranys i heterogenis i de tonades populars, tot en garbuix, però en garbuix festívol, alegroi, que esvalotava'ls falsiots que niaven entre les pedres del cloquer, els quals voleiaven pels aires xisclant espaordits, com si volguessin protestar de l'esclat de festa que's desenrotllava a la plaça. I l'Ajuntament entrava a la Casa Comunal, adossada a un costat de l'iglesia, passant per entre dos esvelts pilans de cinc que havien aixecat els Xiquets, un a cada costat de portalada. [...]”
I sortí l'Ajuntament; i aleshores el terrabastall fou aixordador: música, gralles, floviols, sac-de-gemecs, timbals, brunzir de carretilles i esclat de trons i escopetades, ressonà per l'espai en barreja informe, innarrable; tot un terratrèmol de sorolls extranys i heterogenis i de tonades populars, tot en garbuix, però en garbuix festívol, alegroi, que esvalotava'ls falsiots que niaven entre les pedres del cloquer, els quals voleiaven pels aires xisclant espaordits, com si volguessin protestar de l'esclat de festa que's desenrotllava a la plaça. I l'Ajuntament entrava a la Casa Comunal, adossada a un costat de l'iglesia, passant per entre dos esvelts pilans de cinc que havien aixecat els Xiquets, un a cada costat de portalada. [...]”
- Apel·les Mestres, obra de teatre Els sense cor (1909).
“[...] (Pierrot tremolant. El Doctor mirantsel fit a fit. Pausa)
[...] Doc. (Li aplica la orella al damunt del pit) ¡Uy, fill; sí qu’estèm malament! Això no es un cor, això es un sach de gemechs espatllat. Aquet miocardi presenta degeneraciò de les fibres musculars ab síntomes d’hipertrofia descompensada y dilatació consecutiva. [...]”
- Pere Manaut i Taberner (sota el pseudònim de Jordi Muntaner), relat biogràfic “Recorts de Carnestoltes” (1909).
“[...] Aquell any jo vaig disfressarme de pagès, ab un vestit del marit de la senyora Pepa, vehins del segón pis de casa. El cap me venía balder dintre la barretina que m’hauría servit de cucurulla a no ser que les orelles perdent la vertical la sosteníen; el gech m’era un xich ample, més les mànigues me veníen a la mida ab un doblech de pam y mitg que les feya més magestuoses; les calses no’m queyen ni semblaven d’un cos gran, perque ab uns cordills les portava lligades sota l’aixella; la faixa m’anava d’allò més be; els calsons se m’aguantaven sobre’ls tormells y ab una beta sota el genoll; la manta semblava un xich massa gran, però ben doblegada també se m’aguantava a l’espatlla; com que les espardenyes me veníen un xich amples y el peu se’m fugía per tot arrèu, vaig posarme unes sabates blanques de la meva germana, acabant per semblat tot un pagès, encara que la fornera del vehinat deya que mès aviat semblava un home que passa frau o un sach de gemechs a mitg inflar. [...]”
- Coloma Rosselló de Sans, relat “Oli y olives”, publicat a la revista Feminal (1910).
“[...] L’amo jove sempre està de broma y no es massa exigent; majorals hi hà que sols no’ls dexen alsar es cap. Es panés se buyden contínuament dins es sachs. Com que hi hà grossa solada y ses mans van bellugadisses, ab un moment s’omplen. Tothom està de gayta, per paga es temps se complau en ses cuidadores; no’ls ha clivellat sa pell en ses gelades y es sol dexa caure sos raigs cernuts com polsina d’or per entre es brancàm espès, grisench y afiligranat, demunt llurs còssos, ajudantles a fer bullir sa sanch jova. [...]”
- Santiago Rusiñol, relat “Del lloro al fonograf”, dins la sèrie d’articles “Del Born al Plata. Impressions de viatge” (1910).
“De lo que parlarem en aquet capitol, després d’haver parlat de teatres, es d’una mena d’instruments, o eines, o lo que sia, que, ab la capa de fer art cientific, o ciencia artística, o lo que’s vulgui, han invadit les grans capitals, com malura de nova mena. Volem dir els fonografs, els gramofons, els bestiofons, les pianoles, y tota aquesta plaga de fer música, que ve a ser el cromo de la veu, la oleografia del cant, y la caricatura de la paraula. Abans teniem el piano, que, quan se l’atacava malament y se l’inquietava ab perseverancia, era moble ofensiu pels veíns y torment de les noies de sa casa; teniem l’orgue de manubri, que quan duia trompetes a dintre era’l mellor despertador; teniem l’acordeon, que quan gemegava feia estragos; els musics cegos als quals perdonavem, perquè prou desgracia tenien de no poder veure lo que tocaven, y ademés altres instruments curiosos, com la gaita, la tenora, el sac de gemecs, y les xirimies, que no més eixien a fer mal en els moments solemnials; però tot això, tots aquets sorolls, com que’l buf, o el rascament, sia lo que vulgui, eixia d’un home, y l’home, per malhaurat que sia y per pianista que’s torni, es un sér, que’n direm humà, y el que es humà sempre porta a dintre sentiments d’humanitat, els soportavem, y fins aplaudiem; però, cavallers! quan vingué un jorn que la ciencia va recullir tots aquets gemecs de l’art, y els va voler reglamentar, ficant la veu a dintre d’un tubo, teixint les notes a dintre d’un piano, engranant el sentiment, y donant corda a l’art de fer soroll, n’hi va haver pera agafar l’Edisson y els seus companys de reproducció y condemnarlos a les vuit hores de fonograf y de pianola. [...]”
- Maurici Fius i Palà, poema “Les Montanyes de Cerdanya” (1910).
“La plassa es
de les mes grans,
es gran com
tota la Plana;
les montanyes
dels voltants
volen ballar
la sardana.
Puig son grans,
ballarán
la sardana
dels Titans.
Com no hi ha
bons instruments
per tocar tant
grossa festa,
diuen als
cuatre elements
si’ls volen
servir d’orquesta.
Donchs faran
d’instruments,
néu y foch,
aygues y vents.
Sens tenora ni
flaviol,
sens obóe y
cornamusa,
no hi mancará
per da’l vol
bon joglar y
bona musa.
¡Ja hi haurá
bon flaviol
quant vagi á
la posta’l sol!
Ja rodola’l
temporal
y braman Raur
y Segre:
brahola’l cim
del Puigmal
y s’esvera
l’Estany negre.
¡Quin soroll,
infernal
sembla’l
judici final.
Ronca’l forat
de Carol;
s’infla’l torb
que tot ho abrusa:
¡quins
xisclets que fa’l flaviol!
¡quins gemechs
la cornemusa!
[...]”
- Josep Carner, obra de teatre Canigó, adaptació a l’escena del poema de Jacint Verdaguer, amb música de Jaume Pahissa (1910).
“[...]
Gentil
Oh ma Griselda, m’han parlat de lluites,
m’han fet imaginar la heròica polsaguera,
m’han dit l’embriaguesa del qui venç,
però si jo vull veure
l’imatge de la gloria
al fons la cerco de tos ulls serens!...
Are els pastors ja son aquí, Griselda;
sonarà tot seguit la cornamusa;
jo vull mirar com dances
y com el goig la teua cara abrusa,
que al puntejar de la rient sardana
sobre la terra bellament florida,
com en l’amor, Griselda,
ets un cop desmayada, un cop ardida.
(Sardana, hont dancen els Pastors, Griselda y les donzelles. Cap a la fi de la sardana, Tallaferro es eixit de la capella, sense esser vist de Gentil, qui ab l’Escuder a son costat, guaita la dança. Tot d’una que fina, les Donzelles posen a Griselda una corona).
[...]
Un fallayre [adreçant-se a un personatge cornamusaire]
Ah! Bella cosa, minyonet cantayre,
llevà una tal injuria
en contra la niçaga del fallayre!
Jo daré el paç a ton galan canturia,
oh gran mesquí d’esborronada cara,
gastament d’una bruixa a mitja nit,
tu que tens en el rostre esbalahit
tot el vell sofre de la teva mare!
De malvestat no’n podrás esser quiti,
la cristiana gent te foragiti
veyent tothora que’l pecat t’abrusa;
cau al fons d’un avenc tot tremolant,
y a dintre l’infern espetegant,
sona allà baix la teva cornamusa!”
Gentil
Oh ma Griselda, m’han parlat de lluites,
m’han fet imaginar la heròica polsaguera,
m’han dit l’embriaguesa del qui venç,
però si jo vull veure
l’imatge de la gloria
al fons la cerco de tos ulls serens!...
Are els pastors ja son aquí, Griselda;
sonarà tot seguit la cornamusa;
jo vull mirar com dances
y com el goig la teua cara abrusa,
que al puntejar de la rient sardana
sobre la terra bellament florida,
com en l’amor, Griselda,
ets un cop desmayada, un cop ardida.
(Sardana, hont dancen els Pastors, Griselda y les donzelles. Cap a la fi de la sardana, Tallaferro es eixit de la capella, sense esser vist de Gentil, qui ab l’Escuder a son costat, guaita la dança. Tot d’una que fina, les Donzelles posen a Griselda una corona).
[...]
Un fallayre [adreçant-se a un personatge cornamusaire]
Ah! Bella cosa, minyonet cantayre,
llevà una tal injuria
en contra la niçaga del fallayre!
Jo daré el paç a ton galan canturia,
oh gran mesquí d’esborronada cara,
gastament d’una bruixa a mitja nit,
tu que tens en el rostre esbalahit
tot el vell sofre de la teva mare!
De malvestat no’n podrás esser quiti,
la cristiana gent te foragiti
veyent tothora que’l pecat t’abrusa;
cau al fons d’un avenc tot tremolant,
y a dintre l’infern espetegant,
sona allà baix la teva cornamusa!”
- Josep Maria de Sagarra; esmenta l'instrument al poema “Dels elogis de la cançó” (1913); al poema “La balada del consol”, del llibre Primer llibre de poemes (1914); al poema "Cançó de taverna", del llibre Cançons de taverna i d'oblit (1918-1921); a El comte Arnau (1922-1928); a un article de crítica literària sobre un llibre de poemes de Josep Sebastià Pons, publicat a La Publicitat (1926); a un article literari titulat “Les delicades mentides”, de la seva secció “L’aperitiu”, publicada al setmanari Mirador (1930); a un article literari titulat “Els marits”, igualment de la seva secció “L’aperitiu”, publicada al setmanari Mirador (1931); a un article literari titutal “Els catòlics”, de nou a la secció “L’aperitiu”, publicada a Mirador (1931); a El poema de Nadal (1931); a les seves obres de teatre La corona d’espines (1932) i La cançó de la filla del marxant (1936); al seu llibre de viatges La ruta blava (1937), i al seu llibre de memòries Memòries (1954). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Ramon Casanova i Danés, “L’Amic. Dialogació IV. Els estats emotius”, publicat a La Veu Comarcal (1914).
“[...] Entre els perpunts i siluetes i el fluvial enjogaçament vivien les ànimes desvetllades. Rondaven un vell mur eurat i sol i, a voltes, per entre escletxes que feien de cornamusa al vent, mig tencades de fullam tremolós oviraven, al cim de la carena, la rigidesa espectral d’uns xipressos piadosament aturats en sa dança entorn d’un camp de morts. [...]”
- Prudenci Bertrana; esmenta l'instrument als articles literaris “Nadal trist” (1914), “La fi de l’istiu” (1921), “Els de la segona porta” (1922) i “Un automòbil, “mamà”!” (1924); a l’obra de teatre El fantasma de Montcorb (1933), i a la seva novel·la pòstuma L’impenitent (1948). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Lluís Casanovas, relat “Lo gaiter” (1915).
“Una tarde xardorosa dels primers dies de Septembre, trobant-me amb les finestres mig closes, llegint en mon quartet d’estudi, arribà a més orelles una música exótica, que’m despertà de més cientifiques preocupacions, fent reviure en mi tot un devasall d’agradoses recordances.
Un pobre home, fill d’un pais llunyà, de raça i costums diferentes de les nostres, recorre’l mon cercant per la vida, atravesant unes terres estranyes i desagraídes, que no li escolten aquella música cadenciosa que’n son pais fa estremir de goig als homes, mentres aquí sols atreu la curiositat de la mainada, que guaita amb estranyesa aquell sac de gemecs. La gaita del pobre gallec, llensa al aire notes tristes i planyívoles, mentres les borles de seda i’l llarc cordó vermell que la guarneixen, es gronxen suaument al pas cansat del pobre gaiter. ¡Galicia, terra dels verts prats i dels bells estols de vaques que tranquilament pasturen en tes fresques montanyes, guarda en ton si aquest simpàtic instrument musical, que no té l’estimen pas com se mereix, aquí, en aquest tròç de nostra Catalunya!
Lo gaiter recerca d’una casa a l’altra una petita almoina per a refrescar sa gorja resseca per la llarga jornada, que’ns ha portat lo dolç sò de la gaita en aquestes serralades allunyades del mon, sens que una mà amical li envi-hi un petit socor per a ajudar-lo en son romiatge. Els sòns del instrument, esdevenen cada cop més tristos, si bé més simpàtics, mentres el pobre músic devalla al llarc del carrer recercant la petita almoina que no ve a ses mans ja lasses de tocar.
I mentres el sac ple de vent, va buidant-se poc a poquet, ajudant al músic en son pesat treball, aquell paseija desencoratjat sa mirada mústiga, per aquest pais que no arriva a entendre-l a n’ell ni a la seva música, transportant-se en pensament a sa llunyana Patria, al mateix temps que arriba a ses mans, l’almoina per mi enviada que li apar caiguda del cel.”
Un pobre home, fill d’un pais llunyà, de raça i costums diferentes de les nostres, recorre’l mon cercant per la vida, atravesant unes terres estranyes i desagraídes, que no li escolten aquella música cadenciosa que’n son pais fa estremir de goig als homes, mentres aquí sols atreu la curiositat de la mainada, que guaita amb estranyesa aquell sac de gemecs. La gaita del pobre gallec, llensa al aire notes tristes i planyívoles, mentres les borles de seda i’l llarc cordó vermell que la guarneixen, es gronxen suaument al pas cansat del pobre gaiter. ¡Galicia, terra dels verts prats i dels bells estols de vaques que tranquilament pasturen en tes fresques montanyes, guarda en ton si aquest simpàtic instrument musical, que no té l’estimen pas com se mereix, aquí, en aquest tròç de nostra Catalunya!
Lo gaiter recerca d’una casa a l’altra una petita almoina per a refrescar sa gorja resseca per la llarga jornada, que’ns ha portat lo dolç sò de la gaita en aquestes serralades allunyades del mon, sens que una mà amical li envi-hi un petit socor per a ajudar-lo en son romiatge. Els sòns del instrument, esdevenen cada cop més tristos, si bé més simpàtics, mentres el pobre músic devalla al llarc del carrer recercant la petita almoina que no ve a ses mans ja lasses de tocar.
I mentres el sac ple de vent, va buidant-se poc a poquet, ajudant al músic en son pesat treball, aquell paseija desencoratjat sa mirada mústiga, per aquest pais que no arriva a entendre-l a n’ell ni a la seva música, transportant-se en pensament a sa llunyana Patria, al mateix temps que arriba a ses mans, l’almoina per mi enviada que li apar caiguda del cel.”
- Manuel Fontdevila i Cruixent, article literari publicat a la secció “Les hores d’amor serenes” de la revista Papitu (1915).
“[...] A la «Buena Sombra» tenen la Dina Flor. Aquesta Dina, sopa mólt. No és xisto, es realitat. Se veu que té un estómac com un sac dels gemecs. La Ero canta el cuplet del Ero-plano. Cada dia està més erò-tica. [...]”
- Carles de Constança, poema satíric “Calma senyors...”, publicat al setmanari L’Amic del Poble (1916).
“[...]
–¡Si tothom está exclamantse!
¡Si retruny un ai etern!
¡Si els espanyols avui día
semblem un sac de gemecs!
–Tots se queixen sols per vici,
a Espanya no’ns falta rés.
[...]”
–¡Si tothom está exclamantse!
¡Si retruny un ai etern!
¡Si els espanyols avui día
semblem un sac de gemecs!
–Tots se queixen sols per vici,
a Espanya no’ns falta rés.
[...]”
- Signat amb la inicial “P.”, article literari “Flordeneu”, publicat a La Comarca (1917).
“[...] Es aquesta una de tantes cansons populars que taral·leja la maynada en el breç de ses mares, que canten els fadrins en ses rondes amoroses, al compás del fluviol, de la cornamusa, y del caricimbol; els vellets la canten sols de memoria, quiscun d’ells també l’havía esperansada en sos jorns passats a la seua Flordeneu... [...]”
- Manuel Fontdevila i Cruixent, article literari publicat a la secció “Les hores d’amor serenes” de la revista Papitu (1917).
“[...] Peró aquells cants d’aficionada no podíen romandre gaire temps en el pur terreny de l’afició. [...] Tothom té una cosa o altre, i ella tenía aquella veu de tremol, aquella veu emocionant i fonda que enternía i agradava com un sac de gemecs, pero no gemecs de vent, no gemecs sense expressió anímica, sino gemecs humans, gemecs de sentiment, de persona malalta, de «Dama de las Camelias», de... etcètera. [...]”
- Josep Iglesias i Guizard, poema “El ball de les faixes”, inclòs al llibre Segarrenques (1917).
“[...]
II
Heusaquí el ball de les faixes,
costum hermosa i senzilla;
de les festes segarrenques,
la que té més flaira antiga.
Al front de la professó
hi va una colla lluída,
amb pantalons a la moda
i un bé de Déu de camisa.
No sé si per la calor
o per fer la costum típica,
la colla va sense gec
i gairebé sense ermilla.
Tots són casats i rumbegen
faixes de totes les mides,
vermelles, blanques, morades
de mil colors; n'hi ha de llises,
altres bon xic treballades,
i juntes... que són boniques!
Quína munió de colors!...
Quín ramellet de poesía!
i quína joia pel cor...
quín esbarjo per la vista!
Ja refila el tararot,
el tararot ja refila
tocant el ball de les faixes,
que és el ball de l'alegría.
Seriosos i presumits,
els casats en fan dos files;
junten les faixes vistoses,
una a una, en llarga tira,
i al compàs d'aquella orquestra
o millor de la musica
que sembla un sac de gemecs,
en plena commoció artística,
comença el ball de les faixes.
Si voleu que us el descriga,
deixeu, abans, que elles parlin,
deixeu que el que són ens diguen,
o al menys, el que vol el poeta
que representin o síen.”
II
Heusaquí el ball de les faixes,
costum hermosa i senzilla;
de les festes segarrenques,
la que té més flaira antiga.
Al front de la professó
hi va una colla lluída,
amb pantalons a la moda
i un bé de Déu de camisa.
No sé si per la calor
o per fer la costum típica,
la colla va sense gec
i gairebé sense ermilla.
Tots són casats i rumbegen
faixes de totes les mides,
vermelles, blanques, morades
de mil colors; n'hi ha de llises,
altres bon xic treballades,
i juntes... que són boniques!
Quína munió de colors!...
Quín ramellet de poesía!
i quína joia pel cor...
quín esbarjo per la vista!
Ja refila el tararot,
el tararot ja refila
tocant el ball de les faixes,
que és el ball de l'alegría.
Seriosos i presumits,
els casats en fan dos files;
junten les faixes vistoses,
una a una, en llarga tira,
i al compàs d'aquella orquestra
o millor de la musica
que sembla un sac de gemecs,
en plena commoció artística,
comença el ball de les faixes.
Si voleu que us el descriga,
deixeu, abans, que elles parlin,
deixeu que el que són ens diguen,
o al menys, el que vol el poeta
que representin o síen.”
- Poema “El sac dels gemecs”, presentat als Jocs Florals de Barcelona (1918).
- Manuel Fontdevila i Cruixent, article literari “Les mosques de la Garriga” (1918).
“[...] La Garriga és, en veritat, un poblet superlativament pintoresc i simpàtic però... ¡Oh el terrible però! les mosques m’amarguen l’existència. El menjador de casa és la plaça de la Concòrdia o la Porte Saint Martin de les mosques. Una assamblea continua. Una fira de mosques. Una multitud revoltada. Sembla que vagin telers. S’hi sent el mateix soroll que en una fàbrica de teixits. Lo mateix, però menys armoniós, com si tots el orfeons del món s’hi haguessin donat cita i cantessin una d’aquelles cançons d’En Clavé en les que s’imita la cornamusa. [...]”
- Guillem Colom i Ferrà, poema “Job”, inclòs al llibre Iuvenilia (1918).
“[...]
--I ara se’n riu de mi l’esclava
i el jovensà mal nat,
aquells que abans comptar no me dignava
entre els cans del ramat.
--Dragons de nit, sense coratge
per guaitar la clarô,
qui es nodrien de jui i gram salvatge
i arrels de ginebró--.
De mos parents, cap se’n acosta:
s'allunyen de mon jaç.
Crid mos servents, ningú torna resposta.
Fins ma muller avorrí mon abraç...
I en tant mes carns se consumeixen,
ma pell s'aferra al os.
Tan solament mos llavis no es podreixen,
per escarn de mon cos...
Les galtes tenc totes inflades
de tant de gemegar,
i les parpelles totes escaldades
de tant de temps plorar.
Si vaig al llit, cruixen mos ossos
de dolor i d'espant.
I els verms crudels qui me mengen a trossos
no dormen un instant!
Dins ma dolor he dit «mon-pare»
als cucs i als escorçons.
A la vil floridura he dit «ma-mare»
i «germans» als virons.
La meva cítara sonora
ara ès sac de gemecs;
i l’orga que altre temps tan dolça em fóra
tornà plors i renecs.
[...]”
--I ara se’n riu de mi l’esclava
i el jovensà mal nat,
aquells que abans comptar no me dignava
entre els cans del ramat.
--Dragons de nit, sense coratge
per guaitar la clarô,
qui es nodrien de jui i gram salvatge
i arrels de ginebró--.
De mos parents, cap se’n acosta:
s'allunyen de mon jaç.
Crid mos servents, ningú torna resposta.
Fins ma muller avorrí mon abraç...
I en tant mes carns se consumeixen,
ma pell s'aferra al os.
Tan solament mos llavis no es podreixen,
per escarn de mon cos...
Les galtes tenc totes inflades
de tant de gemegar,
i les parpelles totes escaldades
de tant de temps plorar.
Si vaig al llit, cruixen mos ossos
de dolor i d'espant.
I els verms crudels qui me mengen a trossos
no dormen un instant!
Dins ma dolor he dit «mon-pare»
als cucs i als escorçons.
A la vil floridura he dit «ma-mare»
i «germans» als virons.
La meva cítara sonora
ara ès sac de gemecs;
i l’orga que altre temps tan dolça em fóra
tornà plors i renecs.
[...]”
- Josep Roig i Raventós, relat “L’abisme”, inclòs al llibre Argelaga florida (1919).
“[...] El jorn del aplec de Sant Magí, la Roser no va anar-hi com cada any a les ballades que’s feien a l’era del mas Negre, i això que aquell any tocava el flaviol el jaio de cal Roc que refilava com ningú. Tots els festejadors esperaven amb ànsia aquella tarde per a contemplar la gentilesa anyorada de la Roser, sentir-li aquella veu tant candorosa i rebre, encar que fos de cua-d’-ull, un esguard de sos ulls plens de dolcesa somniadora. Quan el flaviol i la cornamusa emmudiren, el sol es ponía i l’alegría s’apagava, esclatà tota la malicia de la dona del matalot del traginer. [...]”
- Josep Costa i Pomés, article literari “Allò de les cúes” (1920).
“[...] Se’n anaren a dormir i la Madrona, que té l’estòmec més espavilat que les facultats anèmiques, es despertà a les dugues de la matinada anant, blanca com un fantasma i descalça com un pelegrí d’aquells del temps d’entonces, imitant un sac de gemecs, a la cuina a fer la suca-mulla. [...]”
- Eusebi Corominas, relat autobiogràfic “L’oca de la Rita” (publicat el 1921).
“[...] Un nebot ja grandet de la Rita’ns conduhía cap a la plaça, l’era del poble, ahont hi feyen les ballades. En aquells dies no hi havien les cobles que avuy se fan escoltar per los entesos sardanistes. La cobla que feya ballar als pagesos de Casabells la composaven tres musichs; un tocava’l fluviol y’l tamborino, l’altre la tiple y’l tercer la cornamusa, que tothom ne deya’l sach dels gemechs. Aquesta cobla era coneguda per lo nom de cobla del Sórt. Era’l que tocava’l fluviol y era mólt dur d’orella. Sabía un xich de solfa, cosa que ignoraven los dos restants, que tocaven d’esma cants de la terra y ayres pastorils. Los sardanistes saltaven qu’era un contento, acabant casi sempre les ballades ab les empentes de la Bulangera, cantada per tot lo concurs. [...]”
- Alexandre Font, relat costumista “El vianant” (1921).
“[...] El mestre s’assenta davant del piano, fa uns quants arpegis per demostrar a la concorrencia que té agilitat als dits, y a seguit comença a preludiar el Spirto gentil, que canta’l novell tenor ab veu nassal, lo que fa creure al públich que’s tracta d’una imitació perfecta de la gayta, valent aquesta originalitat una formidable ovació al artista [...]”
- Francesc Pujols, text filosoficoliterari inclòs a l’opuscle L’evolució i els principis immutables (1921).
“[...] Si posada al mar que fa el que el vent li díu, segueix les lleis del vent que escampa les llevors pel mar i per la terra com un sembrador i que amb una bufada alça els núvols de pols de les carreteres i dels camins i amb un altra mou els núvols del cel com les naus al port, a la terra l'aigua, segueix les lleis dels plans, que li marquen el camí i les lleis de les muntanyes que li guien els passos i li diuen alli on te de posar els peus, que és allí on posa la llengua perquè l'aigua te la llengua als peus i camina llepant la terra, moltes vegades quan ve de la font, que és quan és més fresca i va cap el riu, fugint muntanya avall com una llebra, que sent la fredor del morro dels gossos, l'engavien com un ocell, que cantant i saltant d'un cantó al altre de la gàvia, penjada al sostre, la gronxa com la branca d'un arbre, que és quan la recullen a la mina fican la mà a la terra, com el que agafa un conill al cau, i per canons i canonades que l'engoleixen i se l'empassen com la nou del coll, la porten presa i lligada fins a la casa per tenir aigua viva i la fan servir per beure, per rentar i per regar, perquè com que és mansa com un anyell s'ho deixa fer tot i en fan el que en volen i si al sortidor del jardí, que hi sol haver entre l'hort i casa, canta com un ocell a la gàvia i refila al sobreixidor del dipòsit que va a parar al safreig, quan raja del canti, canta i refila a la boca del que la beu a galet, que segons tothom sab, perquè ja s'ha dit, és una manera de beure típica i peculiar de la pagesia catalana, que beu fent rajar el canti un pam més alt que la boca per no posar els llavis al broc, que d'aquí ve que els cantis tinguin dos brocs, l'un de gros per omplir-lo i l'altre petit, que és el galet per beure, com també en ve el costum que és tan net de beure vi amb porró, que es beu alçant el colze i tan de bo tots els que l'alçen beguin a la salut dels nostres llegidors que no's trenquin el cap ni s'amoínin per compendre el sentit d'aquesta comparació, que no'n treuràn l'aigua clara, perquè nosaltres els poetes, no parlem al cap sinó al cor, que és un sac de gemecs, que el toquem de la manera que volem i l'omplim de sòns fins a vessar, com un bot de vi, sempre i quan bebem l'aigua del canti de la inspiració, que és la sang del cel, que s'ha de beure a galet perquè ve de dalt, i el vi del porró que és la sang de la terra, que li surt i li raja pels cups vermells de most, que són les ferides que els homes li trepitgen amb els peus per treure-li la sang, quan són plenes de raims, que és ara a la tardor, quan tot és madur com una fíga, perquè tot és un suc, i la terra és toba i flonja com si estés a punt de cullir i a punt de caure del arbre. [...]”
- Max Jacob, introducció del poema “Honneur de la sardane et de la tenora”, dins el llibre Le Laboratoire Central (1921).
“Je me souviendrai toute ma vie de l'instrument de musique qui a nom «Tenora»; c'est long comme une clarinette et ça lutterait, affirme un musicien, avec quarante trombones. Le son en est sec comme celui de la cornemuse. J'ai entendu la «Tenora» à Figueras, ville de la Catalogne, dans un petit orchestre sur la place publique. L'orchestre était composé d'un violoncelle, d'un piston, de cuivres et d'une flûte, qui faisait de brefs et charmants soli. On dansait la sardane et avant chaque danse l'orchestre exécutait une longue introduction d'une allure grandiloquente. La déclamation de la «Tenora» était soutenue par les autres instruments bien serrés l'un contre l'autre. Ce sont les musiciens de la ville qui composent cette admirable musique; leurs noms sont inconnus en France excepté de la Maison Pathé frères. Ces fabricants de phonographes ne reculent devant aucun sacrifice quand il s'agit, etc. Après l'introduction, le rythme de la danse commence; ce rythme est d'une solidité telle que je ne crois pâs qu'on puisse souhaiter davantage: un rythme de polka coupé de silences brusques, de longues fioritures. Il y a dans la musique des sardanes des embrasements qui font penser à la splendeur. La sardane se danse en rond, bras en girandoles et presque immobiles, sauf dans les moments d'embrasement. Vous regarderez les pieds des danseurs qui sont tendus et qui exécutent des grimaces gracieuses. Au centre de la ronde, il y a une autre ronde et, au milieu de cette ronde, une autre; et les mouvements de ces rondes sont les mêmes, mais ne coincident pas, parce que chaque meneur de ronde n'a pas le même sentiment de la musique. Il y avait plusieurs roses de rondes le soir sur le pavé de la place de Figueras.”
- Antoni Careta i Vidal, relat “La tertúlia de ca’n Met” (1923).
“En aquell temps, lo meu carrer no semblava pas un carrer de Barcelona, sinó un troç de carretera de la suburbia; [...] D’una familia arrelada allí des del temps dels séus avis, tenía’ls reyals, com una especia de Papa en aquell vehinat pacífich, lo baster Met, y, fins, per semblar més Papa, assistit d’una especie de consistori a semblança del del cap visible de la Esglesia catòlica, consistori format pels més prestigiosos d’entre los séus tertulians, perque la botiga del Met era una tertúlia contínua. [...] Funcionava allí, també, un veritable centre d’informacions. Per los dies dels Sants més assenyalats, l’Antonet del violí, En Pallofa y altres ceguets hi anaven per saber les cases vehines hont hi havia algun Joseph, Joan ò Pere ò alguna Carmeta, Concepció ò Francesca. ¡Y no ho dich jo si per Sant Jaume anirien a felicitar al patriarca del barri! tots, tots los ceguets músichs de Barcelona s’hi arribaven, haventhi ocasions de trobarshi a la vegada a parells ò en nombre de dues ò tres cobles. Allò, tot lo matí, fins ben passat migdia, semblava un orgue de gats, talment un concert d’esquellotades; y, en arribant a la tarda, no mancaven sinó, amenisant la famosa sortija sota un dosser de canyes verdes, un home sonant la cornamusa y un altre fent espinguets ab la gralla, que jo no sé pas d’hont lo Met se’ls treya. [...]”
- Carles Fages de Climent, poema “Sardana de bruixes”, inclòs al poemari Les bruixes de Llers (1924).
“Bruixots i bruixes en folles rengleres
van pels espais sardanejant.
De caps-per-vall llurs sinistres crineres
baten els núvols escombrant.
(Tota la nit és teixida amb musica:
gomflen el sac els llargs gemecs
del riu d'argent, i el gripau que somica,
o l'oriol llançant renecs...)
[...]”
van pels espais sardanejant.
De caps-per-vall llurs sinistres crineres
baten els núvols escombrant.
(Tota la nit és teixida amb musica:
gomflen el sac els llargs gemecs
del riu d'argent, i el gripau que somica,
o l'oriol llançant renecs...)
[...]”
- Thomas Mann, Der Zauberberg (La muntanya màgica) (1924).
"»Und wo warst du?«
Eine Hand schlug auf die Stuhllehne.
»Mais c'est un sauvage! - Wo ich war? Überall. In Moskau« (die
Stimme sagte »Muoskau«, - es war eine ähnlich träge Dehnung wie die von
»mähnschlich«), »in Baku, in deutschen Bädern, in Spanien.«
»Oh, in Spanien. Wie war es?«
»Soso. Man reist schlecht. Die Leute sind halbe Mohren.
Ka-stilien ist sehr dürr und starr. Der Kreml ist schöner als das Schloß oder
Kloster dort am Fuß des Gebirges . . .«
»Der Eskorial.«
»Ja, Philipps Schloß. Ein unmänschliches Schloß. Mir hat viel
besser gefallen der Volkstanz in Katalonien, die Sardana, zum Dudelsack. Ich
habe selbst mitgetanzt. Alle fassen sich an und tanzen Ringelreihn. Der ganze
Platz ist voll. C'est charmant. Es ist mänschlich. Ich habe mir eine kleine
blaue Mütze gekauft, wie dort alle Männer und Knaben des Volks sie tragen, fast
schon ein Fes, die Boina. Ich trage sie in der Liegekur und sonst. Monsieur
wird urteilen, ob sie mir gut steht.«"
("–I tu, on has
estat?
Una mà va donar un
cop al respatller.
–Mais c’est un sauvage! On he estat? Arreu. A Moscou –la veu va
dir «Mouscau», amb un allargament semblant al d’«humà»–, a Bakú, a balnearis
alemanys, a Espanya.
–Oh!, a Espanya. Com
ha anat?
–Passadorament. S’hi
viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El
Kremlin és més bonic que aquell castell o el monestir d’allà al peu de la
muntanya…
–El Escorial.
–Sí, el castell de
Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya,
la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots
de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen tots els
homes i els nois del poble, és gairebé un fes, la boina. Me la poso per a la
cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.")
- Enric Bosch i Viola, poema “Recordant a Juli Garreta, company de somnis i amic dilecte” (1925).
“[...]”
Les amagades fonts devall la comalada
cantaven a pleret la cançó regalada
de l’aigua que brollava d’innumerables deus:
antífona sagrada de misterioses veus.
Era en el segle d’or de nostra taperalla:
Sant Amanç ací baix, paternal, la brivalla
acollia a són torn el jorn de les llardufes,
i mentre a contrapàs roncaven les baldufes,
–la màxima expansió d’aquells senzills infants
que anaven a brenar al bosc de Sant Amanç–,
regalava als petits castanyes oloroses
torrades al caliu de crepitants gatoses.
I dansaven les noies, de má de són promès,
pels volts platxeriosos de casa En Gironès,
al rústec, primitiu so de la cornamusa
que era dels camperols la inseparable musa:
Dea bella, i airosa, fresca, virgiliana,
que té per néta avui nostra gentil sardana.
[...]”
Les amagades fonts devall la comalada
cantaven a pleret la cançó regalada
de l’aigua que brollava d’innumerables deus:
antífona sagrada de misterioses veus.
Era en el segle d’or de nostra taperalla:
Sant Amanç ací baix, paternal, la brivalla
acollia a són torn el jorn de les llardufes,
i mentre a contrapàs roncaven les baldufes,
–la màxima expansió d’aquells senzills infants
que anaven a brenar al bosc de Sant Amanç–,
regalava als petits castanyes oloroses
torrades al caliu de crepitants gatoses.
I dansaven les noies, de má de són promès,
pels volts platxeriosos de casa En Gironès,
al rústec, primitiu so de la cornamusa
que era dels camperols la inseparable musa:
Dea bella, i airosa, fresca, virgiliana,
que té per néta avui nostra gentil sardana.
[...]”
- Josep-Sebastià Pons, poema “Aire del serrat”, publicat al llibre Chante-perdrix: eglogues catalanes avec la traduction française en regard [Canta-perdiu] (1925).
“Els joglars d'un altre temps,
fent camí per 'nar á la fira,
si picava massa el sol
encertaven una alzina.
En la penya tots sentats
descansaven i bebíen.
Raig de sol i raig de ví,
i raig d'una melodía,
la borratxa entre les mans
i el sac dels gemecs premíen.
Allà amunt hí havía un prat,
allà avall una masía;
i passava al corriol
amb la mula la pubilla,
mocador blanc sobre el front,
ben plegat, que el sol brunzina,
i una llata dins la mà:
Au! joglars, bona espertina!
Els joglars d'un altre temps,
com xerriquen i refilen,
tots sentats en el llosàm
i dins l'ombra d'una alzina!”
fent camí per 'nar á la fira,
si picava massa el sol
encertaven una alzina.
En la penya tots sentats
descansaven i bebíen.
Raig de sol i raig de ví,
i raig d'una melodía,
la borratxa entre les mans
i el sac dels gemecs premíen.
Allà amunt hí havía un prat,
allà avall una masía;
i passava al corriol
amb la mula la pubilla,
mocador blanc sobre el front,
ben plegat, que el sol brunzina,
i una llata dins la mà:
Au! joglars, bona espertina!
Els joglars d'un altre temps,
com xerriquen i refilen,
tots sentats en el llosàm
i dins l'ombra d'una alzina!”
- Joan Puntí i Collell, article literari “El pessebre” (1925).
“[...] Ba, ba! Anem a veure la Cova, que és cosa rica. Mira: al peu del portal, un a cada banda, hi ha dos alegres pastorets tocant una sardana: l’un amb el flabiol, l’altre amb la cornamusa. [...]”
- Josep Pous i Pagès, relat “Mestre Oriol” (1927).
“[...] Feliços temps patriarcals del sant temor de Déu, de la cega obediència als majors, de l’acatament a totes les autoritats, de respecte a les venerables tradicions, de fidelitat als vells costums incommovibles! La vida era un planer lliscar de riu, sense sorpreses ni sotragades. Tothom tenia marcat el seu camí, i els passos que havia de fer, i no calia perdre hores de son cercant dreceres. Qui en pogués ara gaudir d’aquell repòs, de les llargues migdiades a la fresca, i el tracte assossegat i cerimoniós, i l’honest divertiment de la contradansa i el galop de cortesia, que menava un flabiol familiar a les ovelles, o un violí no massa ben trempat, o els alirets de la cobla de gralles i cornamusa, les diades d’ofici solemnial i oca rostida! Oh dolcesa i embadaliment de les hores passades en el feinejar quiet i pausat, polint amb amor i a tot lleure l’obra pastada de carn i de sang, i batecs del cor, i dalers de l’ànima! I a la fi, la jornada enllestida, aquell adormir-se en santa pau, tranquil·la la consciència, després d’haver resat el sant rosari. [...]”
- J. V. Foix, relat costumista “Sense simbolisme”, del llibre Gertrudis (1927).
“El director de la banda municipal és tan corpulent que ocupa mitja plaça. Quan estén el braç tots els nois del poble allarguen les mans per fer-hi tamborelles com a la barra fixa. Però criden molt i el director s'enfada. El director és un home singular: creu que la gent hi acut per la seva orquestra i que el poble aplaudeix els grans autors. Aleshores s'irrita per qualsevol soroll i els agutzils fan callar els ocells i tanquen les fonts. Però la música de banda en el silenci és una cosa afrosa. Els grans músics encara no s'han adonat que llurs composicions són per acompanyar només, discretament, el brogit inharmònic del veïnat aplegat a la festa. Sense cavallets, enamorats, sac de gemecs i piules, què seria, oh grans mestres, la vostra obra? [...]”
- Pere Coromines, obra de teatre De plaer no n’hi ha mai prou (1927).
“[...] En Nyoca: No sé qui m'ha fet enredar amb vosaltres. A mi m'agrada la tabola: vinguen dones i vi, una cornamusa, si altre més no, per armar la ballaruga, i cop de cantar fins a trencar-se la nou del coll. Tinc el cor molt petit, com una avellana... [...]”
- Joan Santamaria, relat “Terra de Comalàs” del llibre de viatges Visions de Catalunya, I (Catalunya Nova) (1927).
“[...] Ha parat de ploure, però el jorn nuvolós i l'aigualera que mulla la terra i els arbres idealitza la visió d'aquesta contrada de rouredes feixugues, d'ombres massisses i immòbils, de castells romàntics i de ruïnes milenàries. Això té molt d'Escòcia. En melangia, en sentiment i repòs i en el vague misticisme que regalimen totes les coses. Adhuc, com allí, la música més grata i adient amb el to del paisatge, és la que fan les gralles i els sacs de gemecs en els aplecs i danses damunt l'herba fina i retallada de les clarianes selvàtiques. [...]”
- Anton Busquets i Punset, poema “Paisatge d’hivern”, publicat a Scriptorium (1927).
“Fa fred. Com neva i plou!
travesso les ubagues de L’Alou,
cap ençà del collet de La Rotllada.
Terres del Cabrerès:
us reveig un cop més
en nit la més gentil de l’hivernada.
[...]
No em fa ré el fred ni sento aquell neguit
d’isolament; car, tota fresca i suau
com borralló que cau
una cançó m’arriba.
D’aquell estel ja la claró és tan viva
que el vitratge d’un temple il·luminat
em dú la claretat
d’un pessebre gegant al cim del fréu...
¿Com és que el fill de Déu,
que té l’univers seu,
vol nàixer aprop meu
en nit tan freda?...
Timbala, cornamusa i flabiol,
glosant la cançó dolça, fa que el sol
es trovi en ple mig dia
i esclati l’alegria
seguint els rossinyols dins la fageda.
[...]”
travesso les ubagues de L’Alou,
cap ençà del collet de La Rotllada.
Terres del Cabrerès:
us reveig un cop més
en nit la més gentil de l’hivernada.
[...]
No em fa ré el fred ni sento aquell neguit
d’isolament; car, tota fresca i suau
com borralló que cau
una cançó m’arriba.
D’aquell estel ja la claró és tan viva
que el vitratge d’un temple il·luminat
em dú la claretat
d’un pessebre gegant al cim del fréu...
¿Com és que el fill de Déu,
que té l’univers seu,
vol nàixer aprop meu
en nit tan freda?...
Timbala, cornamusa i flabiol,
glosant la cançó dolça, fa que el sol
es trovi en ple mig dia
i esclati l’alegria
seguint els rossinyols dins la fageda.
[...]”
- Joan Povill i Adserà, poema “L’hostal de Nàes”, publicat a El Llamp (1928).
“A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n’han casat la noia
amb un vell gaiter.
Ella és alta i prima
com un cirerer;
cireres les galtes,
la boca també;
galta enrojolada
com un fruit darrer,
boca carmesina
de la sang que hi té;
galta enrojolada,
riure falaguer,
boca carmesina
i esguard fatitller.
Ell ja no s'aguanta
de tants anys com té;
la fam i les penes
l'han fet mig malbé,
li pesa la testa
com un pom d'acer,
li pesa la testa
i és sort gairebé.
Tot ell balandreja
quan va pel carrer,
mirada serena,
posat rialler,
la gaita a l'espatlla
i el mantí també.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n'han casat la noia
amb un vell gaiter.
Còm es van conéixer?
Quín dia va esser?
Còm fou el casori?
Què hi diu l'hostaler?
Això és una història
que dóna que fer,
que tothom sospita,
que ningú sap bé,
que tots diuen sense
com va ni com vé.
Això és una història
que dóna que fer
a les xafarderes
de porta i carrer.
Com es van conèixer
ningú no ho sabé;
en fer-se el casori
tothom ho digué.
Diu que diu que diuen
—quí sap si pot ser! —
que ella era estimada
per un traginer
de dolça mirada
i aire falaguer,
que a l'hostal entrava
com un esparver,
i fins a l'aubada
no eixia al carrer.
Diu que diu que diuen,
—bé podria ser! —
que la minyoneta
no es trobava bé,
i que quan la nova
l'altre sapigué
s'arronçà d'espatlles
fent el romancer,
i a l'hostal de Nàes
ja no se'l veié
Diu que diu que diuen
—bé deuria esser! —
que la minyoneta
vol ser la muller
del primer que passi
per fora el carrer,
tingui o nó riqueses
per a viure bé,
sigui vell o jove,
gandul o feiner.
I la cosa extranya!
—Vaia si va esser! —
El primer que passa
per fora el carrer
fou la figureta
del pobre gaiter,
mirada serena,
posat rialler,
la gaita a l'espatlla
i el mantí també.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n'han casat la noia
amb un vell gaiter.
Han casat la noia,
i ara el vell gaiter
tusta les ampolles
i fa d'hostaler,
la gaita oblidada
dintre del celler,
per flors teranyines
i pols per llorer.
Han casat la noia
amb el vell gaiter.
Mes, les xafarderes
de porta i carrer,
riuen i murmuren
i ja saben bé
que, totes les vetlles,
el que surt darrer
de l'hostal de Nàes
és un traginer
de dolça mirada
i aire falaguer,
que va per la vila
mostrant, fatxender,
les senyals dels besos
que ella li sap fer...
Han casat la noia,
però, ¿còm pot ser,
si ella és alta i prima
com un cirerer,
i ell ja no s'aguanta
de tants anys com té?
Han casat la noia
perquè així conve
per tapar la falta
d'un amor primer.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen be:
fan passar d'estranquis
un infant que vé!”
sí que ho tenen bé;
n’han casat la noia
amb un vell gaiter.
Ella és alta i prima
com un cirerer;
cireres les galtes,
la boca també;
galta enrojolada
com un fruit darrer,
boca carmesina
de la sang que hi té;
galta enrojolada,
riure falaguer,
boca carmesina
i esguard fatitller.
Ell ja no s'aguanta
de tants anys com té;
la fam i les penes
l'han fet mig malbé,
li pesa la testa
com un pom d'acer,
li pesa la testa
i és sort gairebé.
Tot ell balandreja
quan va pel carrer,
mirada serena,
posat rialler,
la gaita a l'espatlla
i el mantí també.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n'han casat la noia
amb un vell gaiter.
Còm es van conéixer?
Quín dia va esser?
Còm fou el casori?
Què hi diu l'hostaler?
Això és una història
que dóna que fer,
que tothom sospita,
que ningú sap bé,
que tots diuen sense
com va ni com vé.
Això és una història
que dóna que fer
a les xafarderes
de porta i carrer.
Com es van conèixer
ningú no ho sabé;
en fer-se el casori
tothom ho digué.
Diu que diu que diuen
—quí sap si pot ser! —
que ella era estimada
per un traginer
de dolça mirada
i aire falaguer,
que a l'hostal entrava
com un esparver,
i fins a l'aubada
no eixia al carrer.
Diu que diu que diuen,
—bé podria ser! —
que la minyoneta
no es trobava bé,
i que quan la nova
l'altre sapigué
s'arronçà d'espatlles
fent el romancer,
i a l'hostal de Nàes
ja no se'l veié
Diu que diu que diuen
—bé deuria esser! —
que la minyoneta
vol ser la muller
del primer que passi
per fora el carrer,
tingui o nó riqueses
per a viure bé,
sigui vell o jove,
gandul o feiner.
I la cosa extranya!
—Vaia si va esser! —
El primer que passa
per fora el carrer
fou la figureta
del pobre gaiter,
mirada serena,
posat rialler,
la gaita a l'espatlla
i el mantí també.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n'han casat la noia
amb un vell gaiter.
Han casat la noia,
i ara el vell gaiter
tusta les ampolles
i fa d'hostaler,
la gaita oblidada
dintre del celler,
per flors teranyines
i pols per llorer.
Han casat la noia
amb el vell gaiter.
Mes, les xafarderes
de porta i carrer,
riuen i murmuren
i ja saben bé
que, totes les vetlles,
el que surt darrer
de l'hostal de Nàes
és un traginer
de dolça mirada
i aire falaguer,
que va per la vila
mostrant, fatxender,
les senyals dels besos
que ella li sap fer...
Han casat la noia,
però, ¿còm pot ser,
si ella és alta i prima
com un cirerer,
i ell ja no s'aguanta
de tants anys com té?
Han casat la noia
perquè així conve
per tapar la falta
d'un amor primer.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen be:
fan passar d'estranquis
un infant que vé!”
- Pere Coromines, “L’avi dels mussols”, conte inclòs al recull La mort de Joan Apòstol (1928).
“[...] La cornamusa exhala les notes gemegoses, suara primes, estiregassades, expirants, ara plenes i sonores, fumera que en la calma de l’hora baixa se’n puja dret al cel. Les parelles es formen i ballen damunt l’herba. Les converses, els xiscles i les caramelles embautades en l’aire dens d’aquelles riberes, són el primer temps de l’antífona vespral. La barraca ressona dramàticament amb la fuga de l’Avi, idíl·lica, apassionada. [...]”
- Josep Pla; esmenta l'instrument al llibre de viatges Cartes de lluny (1928); a l’article literari “Pintura de Torroella” (1932); al llibre biogràfic Un senyor de Barcelona (1951); al llibre d’assaig Els pagesos (1952); a l’escrit “Sardanes”, del seu llibre El meu país (1968), i als articles culturals “La sardana ha triunfado” i “El estampido de las sardanas”, publicats a Destino (1975). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.
- Carles Soldevila, article literari “Una treva curiosa”, publicat a La Publicitat (1929).
“Tots els pobles que es desvetllen o que suposen que es desvetllen passen per un període d’antitipicisme. Enduts per la fal·lera d’incorporar-se al moviment de la civilització, cuiten a adquirir-ne els posats i les aparences. Per contra, rebutgen, amb fàstic, les supervivències castisses.
Val a dir que aquesta tendència poques vegades es presenta unànimement seguida. En general, dins un mateix país en crisi de reviscolament, descobriu un grup que es deleix per europeïtzar-se i un altre grup que s’aferra a la tradició més soma i pintoresca. I és curiós de notar que, en el fons, tots dos grups solen respondre a un mateix anhel de redempció col·lectiva. Tots dos, en el fons, creuen que llur conducta serveix els interessos de la pàtria.
Hi ha els partidaris de la capa... per amor al país i per gelosia del seu prestigi. I hi ha els enemics de la capa i partidaris de l’abric a la moda més vulgarment europea, pel mateix amor al país i per la mateixa ànsia de salvaguardar els seus prestigis.
I qui diu la capa pot dir la mantellina, o el porró o la cornamusa, o la pandereta, o la cursa de braus, o el ball de bastons. [...]"
Val a dir que aquesta tendència poques vegades es presenta unànimement seguida. En general, dins un mateix país en crisi de reviscolament, descobriu un grup que es deleix per europeïtzar-se i un altre grup que s’aferra a la tradició més soma i pintoresca. I és curiós de notar que, en el fons, tots dos grups solen respondre a un mateix anhel de redempció col·lectiva. Tots dos, en el fons, creuen que llur conducta serveix els interessos de la pàtria.
Hi ha els partidaris de la capa... per amor al país i per gelosia del seu prestigi. I hi ha els enemics de la capa i partidaris de l’abric a la moda més vulgarment europea, pel mateix amor al país i per la mateixa ànsia de salvaguardar els seus prestigis.
I qui diu la capa pot dir la mantellina, o el porró o la cornamusa, o la pandereta, o la cursa de braus, o el ball de bastons. [...]"
- Daniel Maria Brusés, article literari “Circ a la plaça del Castell (nit d’estiu)” (1929).
“Quan us apropeu a la plaça ja us fereix l’orella un clarinet que sona com una cornamusa. I quan hi arribeu us sorprèn i atura l’espectacle i veieu primer el fullatge dels plàtans, baixos i joves, però espessos, mig il•luminat, claretat lívida i intensa, pels becs d’acetilé que es belluguen dalt d’uns tridents, fixos al bell mig de l’airol. [...]”
- Claudi Omar i Barrera, poema “L’home de la cornamusa”, presentat als Jocs Florals de Barcelona (1930).
- Caterina Albert (Víctor Català), “La cotilla de domàs groc”, conte inclòs al llibre Contrallums (1930).
“[...] En efecte: el senyor Rafel Feliu no era home per a gastar-hi bulles; car, malgrat la temperança tranquil·litzadora de son aspecte i la moderació del seu gest, malgrat el somriure afablement irònic de la boca esdentegada i el tremp de la veu, mantingut a mig to en tota avinentesa, el cert era que covava dintre seu una bella animeta neroniana, que li havia donat llarga i merescuda anomenada. Els familiars, amb gran espaordiment, fill de l’experiència, tenien bon compte de no servir d’esquer a sa crueltat, que amb mica de res trobava bon peu per a expandir-se sense compte ni mesura.
Mes els nervis són una gaita de mal trempar, i els setze anys de na Margarida devien ésser també un feble revellí de defensa contra la imprudència, per quant la minyoneta semblava que passés totes les penes del purgatori per estar-se quieta. Ara un tremolí sobtat d’espatlla, ara una viva contracció del rostre, ara una zumzada que li feia punxar els dits en comptes de la roba, a cada punt sa immobilitat forçada estava compromesa per recòndits intents de rebel·lia. Els esguards esveradissos de les germanes grans volaven d’esquitllentes de la calba del pare, torçat sobre la feina, al rostre de la petita, i quan li ensopegaven els ulls, es morfonien en una súplica fervorosa. [...]”
Mes els nervis són una gaita de mal trempar, i els setze anys de na Margarida devien ésser també un feble revellí de defensa contra la imprudència, per quant la minyoneta semblava que passés totes les penes del purgatori per estar-se quieta. Ara un tremolí sobtat d’espatlla, ara una viva contracció del rostre, ara una zumzada que li feia punxar els dits en comptes de la roba, a cada punt sa immobilitat forçada estava compromesa per recòndits intents de rebel·lia. Els esguards esveradissos de les germanes grans volaven d’esquitllentes de la calba del pare, torçat sobre la feina, al rostre de la petita, i quan li ensopegaven els ulls, es morfonien en una súplica fervorosa. [...]”
- V. Forcada Obiols, article literari “El meu poble”, publicat a la revista L’Esquella de la Torratxa (1931).
“Cap al tard, més enllà de mitja nit, és quan em plau recórrer els solitaris carrerons del meu poble. Els carrerons del meu poble, a la una de la matinada, són més simpàtics i regalen més poesia que en cap altra hora. Jo crec que de tot això en tenen la culpa els fanals de gas, que obren i tanquen els ulls, nerviosament, com els nois de l’Hospici, i l’austeritat que els meus conveïns duen enganxada a l’esquena. Pels carrerons del meu poble, en aquella hora, només hi deambula el vigilant. El vigilant és un home que camina pausadament, refiadament, sense altra pena ni glòria que una mica de lluna enganxada en el manyoc de claus. Mai no he pogut esbrinar en quin sac de gemecs s’amaguen les ombres dels carrerons del meu poble. Quan la matinada arriba, sigil•losament, de puntetes, es van esmunyint i no tornen fins la vesprada. Jo voldria descobrir l’abisme on s’amaga aquest sac immens per a capbussar-m’hi, per aspirar-ne el perfum. Aleshores no temeria, com ara, que un seïsme pogués destruir el meu poble.”
- J. V. Foix, article literari “Organitzar el caos” (1932).
“[...] En descriure Nietzsche el caos en què es debateren els grecs abans de la seva «organització», diu que llur cultura era un garbuix de concepcions exòtiques, semítiques, egípcies, i llur religió una guerra dels déus de tot l’Orient. Aprengueren, però, d’organitzar el caos, i d’esclaus doblegats sota el pes de tant de tresor esdevingueren els hereus. L’augmentaren, el feren fructificar, crearen una civilització. El caos en què es debaten els nostres no és, malauradament, un garbuix de concepcions de formes, sinó de sentiments. La càrrega que els doblega com uns esclaus no és un tresor de cultures, sinó un sac de gemecs. Mentre ací i allà hom intenta d’establir les Ciutats ideals, ací hom plora. Quan la nova generació, la més castigada, que, intel·lectualment i espiritualment, es formà sota la Dictadura, pogué establir contacte amb les realitats patriòtiques i socials ofegades durant set anys i mig, els primers guies que ha acceptat han estat aquells que ja porten un garbuix indestriable dintre seu, els inendegables. [...]”
- Guerau de Liost, poema “Polifònic”, del llibre La tardor a muntanya i altres poemes. Darreres poesies (1932-1933).
“No cal haver plorat de cara al «Mur dels Plors»,
oh muda pedra confidencial,
per saber que ponderen el teu cos
–compacte monument amb aigües d’ònix–
pesantors de prestigi sepulcral.
És gustosa la teva companyia
pel fugitiu que destria
en la perennitat del teu repòs
la complicada correntia
de les musiques dels topants harmònics:
el violí que l'èxtasi de la collada exulta,
el saxofon del gamarús melodramàtic,
el timbal del pedreny amb sotracs de tartana,
el plany del tronc armat en catapulta,
el clarinet del gall, asmàtic catedràtic,
la pausa remorosa de la plana,
els ferrets, piuladissa que es desnia,
del porc sacrificat la cornamusa,
el contrabaix que centra el pànic de l'afrau,
de l'embriac la rogallera abstrusa,
la flauta de la font que toca la falzia,
l'orga serena de l'oreig suau
que omple de pau la cúpula movible del cel blau."
oh muda pedra confidencial,
per saber que ponderen el teu cos
–compacte monument amb aigües d’ònix–
pesantors de prestigi sepulcral.
És gustosa la teva companyia
pel fugitiu que destria
en la perennitat del teu repòs
la complicada correntia
de les musiques dels topants harmònics:
el violí que l'èxtasi de la collada exulta,
el saxofon del gamarús melodramàtic,
el timbal del pedreny amb sotracs de tartana,
el plany del tronc armat en catapulta,
el clarinet del gall, asmàtic catedràtic,
la pausa remorosa de la plana,
els ferrets, piuladissa que es desnia,
del porc sacrificat la cornamusa,
el contrabaix que centra el pànic de l'afrau,
de l'embriac la rogallera abstrusa,
la flauta de la font que toca la falzia,
l'orga serena de l'oreig suau
que omple de pau la cúpula movible del cel blau."
- Josep Maria Folch i Torres, relat “Una pensada d’en Bieló”, publicat a la revista En Patufet (1933).
“[...] —Ai, Verge santa! I és veritat que hi ha una criatura ací! —exclamà, amb una sorpresa que no hi ha manera d'explicar-la.
—I aquest ho sabia! —endevinà l'amo.
—¿Qui, jo?
—Sí, home, sí! Per això has dit que miréssim cap ací. I el que plorava eres tu, que prou que es veu que aquesta criatura dorm de gust i no està per plorar.
—Macatxo el sac de gemecs! —exclamà en Bieló, tot donant-se cops de puny al cap—. Tot m'ha sortit malament! [...]”
—I aquest ho sabia! —endevinà l'amo.
—¿Qui, jo?
—Sí, home, sí! Per això has dit que miréssim cap ací. I el que plorava eres tu, que prou que es veu que aquesta criatura dorm de gust i no està per plorar.
—Macatxo el sac de gemecs! —exclamà en Bieló, tot donant-se cops de puny al cap—. Tot m'ha sortit malament! [...]”
- Josep Carner, article literari “El manament de l’Oda”, publicat a la revista La Paraula Cristiana (1933).
“[...] Aribau en el seu únic dia de tasca retornadora no féu pas tant, i intuí millor. No anà –a gratcient o no– sinó a un sol objecte, i hi reeixí amb una perfecció pràcticament absoluta. Va dar un to. Un to inesperat i extraordinari d’autèntica llengua literària. Això era més que molts, potser que jo mateix –un devot–, no puguem pensar. Una inspiració tota sola, ni un ramell, no haurien pas abolit la nostra decadència: l’erma inspiració, vull dir: bella, però sense aquell mateix to, suposant-la expressada, per exemple, en l’arcaisme elaborat a la Chatterton o en el dialectalisme, recaptant la mandolina o bé el sac de gemecs. Però el to de l’Aribau ja ho contenia tot, la substantivitat del nostre esperit, i la cultura que li cal per al seu esmerç, i la dignitat política sense la qual no fóra la cultura sinó meteor evanescent. [...] El to de l’Aribau no s’aquieta amb engrunes: ho exigeix tot. –Més longivident, és clar, que el mateix poeta.– No es conhortaria pas d’un felibrisme, d’una assemblea general de benemèrits gaiters i flabiolaires; ni d’un regionalisme com el defensat per Milà i Fontanals en un article candorós, ni d’un bilingüisme, encara sostingut per l’Ixart, com el que Portugal conegué en els tres regnats filipins, o Irlanda sofreix avui encara; ni d’una cultura d’afeccionats i per tant subalterna, car subalterna és tota cultura descompartida de les atribucions d’Estat. Per això la crida sorprenent de l’Aribau és oda, això és, sentiment noble en dignitat d’estil, i no pas cançó planyívola de ruïnes o balada de recances bucòliques. [...]”
- Ramon Blasi i Rabassa, conte per a infants “La calor”, publicat a En Patufet (1934).
“[...] Però els homes –que devem ésser els éssers de més mal acontentar–, quan som a l’hivern voldríem la calor de l’estiu, i quan som a l’estiu voldríem la fresca de l’hivern. Bé, doncs! Molts anys endarrera la gent havia esdevingut tan delicada i blana, que així que arribà l’estiu tot eren queixes i lamentacions. «–Ff! Quina calor! No es pot viure!» [...] La gent, doncs, semblava un sac de gemecs. S’havien ficat al cap que no volien patir calor, i no pararien fins a sortir amb la seva. [...]”
- Ramon Blasi i Rabassa, conte per a infants “L’estel amb cua postissa”, publicat a En Patufet (1934).
“La lluna, mare extraordinàriament prolífica, sempre portava arrapat a les faldilles un dels seus fills més petitons. Era un napbuf d’aquells que mai no estan contents, i que mentre l’un ull els riu, l’altre els plora. «Mare, ara vull això!» «Mare, ara vull allò!» «Mare, ara vull allò altre!» Més que un fill semblava un sac de gemecs o una premsa de recó –d’aquelles antigues, que grinyolaven i gemegaven mentre hom les feia rutllar. [...]”
- Ramon Blasi i Rabassa, poema per a infants “El lleó vell i xacrós”, publicat a En Patufet (1935).
“[...]
Passaren els anys
i el rei s'envellia:
que un queixal li fa
veure la padrina;
que quan menja, té
mal a les genives;
que té son als ulls
o bé és curt de vista;
que es cansa corrent,
i aturat es migra;
que ara el païdor,
que una ungla partida,
que el nas, embussat,
que el coll que li pica,
que té dolor a un peu,
que mal a l'oïda...
Ni un sac de gemecs
pitjor no seria
[...]”
Passaren els anys
i el rei s'envellia:
que un queixal li fa
veure la padrina;
que quan menja, té
mal a les genives;
que té son als ulls
o bé és curt de vista;
que es cansa corrent,
i aturat es migra;
que ara el païdor,
que una ungla partida,
que el nas, embussat,
que el coll que li pica,
que té dolor a un peu,
que mal a l'oïda...
Ni un sac de gemecs
pitjor no seria
[...]”
- Mercè Rodoreda, conte per a infants “El bruixot i la sargantana”, publicat a La Publicitat (1936).
“Xip-xap, xip-xap, el bruixot feia la gran trinxada de sargantanes; n’hi havia de grans i de xiques. Una es va escapar: era menudeta. Del recó on hi havia els pots dels untets va mirar el bruixot que cantava amb una veuassa eixordadora [...] Va pensar que calia sortir del cau, però com? El bruixot cada vegada estava més enfeinassat: les cues de les sargantanes li fugien de sota el tallant i havia de perseguir-les desesperat que dintre del seu pit (patia bronquitis per culpa de la humitat de la cova) sonava una mena de cornamussa. [...]”
- Ramon Blasi i Rabassa, poema per a infants “El gall baladrer i la gallina prudent”, publicat a En Patufet (1937).
“[...]
El gall tothora baladreja
—qui-qui-ri-quí;, ca-ca-ra-cà! —,
puix que a la mitja nit comença
per a acabar a l'hora foscant.
I quin tenor que en sortiria!
Quin espinguet que té aquell gall!
I amb quin delit s'esgargamella
sempre que agafa el to massa alt!
I si no canta, prou rondina;
la qüestió és no callar mai.
Ah, baladrer! Ah, gall fanfàrria!
Sac de gemecs i sac de cants!
En canvi ella, la gallina,
parla el més just i fa el seu fet;
[...]”
El gall tothora baladreja
—qui-qui-ri-quí;, ca-ca-ra-cà! —,
puix que a la mitja nit comença
per a acabar a l'hora foscant.
I quin tenor que en sortiria!
Quin espinguet que té aquell gall!
I amb quin delit s'esgargamella
sempre que agafa el to massa alt!
I si no canta, prou rondina;
la qüestió és no callar mai.
Ah, baladrer! Ah, gall fanfàrria!
Sac de gemecs i sac de cants!
En canvi ella, la gallina,
parla el més just i fa el seu fet;
[...]”
- Xavier Benguerel, obra de teatre El casament de la Xela (1937).
“[...] Maria: Calleu, sac de gemecs. Qui us ha cridat? Apa, cap dins a tirar aigua al vi. [...] Andreu: Si la sento de lluny. Aquesta, aquí on la veus, quan s'ho proposa, és un sac de gemecs que fins els sords la senten. [...]”
- Jaume Terrades, relat literari “Alió” (1945).
“[...] Les tramuntanes han passat, una darrera l'altra, a l'empait d'Alió. Ha caigut molta neu i s'han esborrat els camins. Pel rocall, com un xop d'hivern, Alió es debat. De fred se li ha clivellat el cor i se li han mustigat els ulls. Ja no camina amb aquell caminar de barca mig adormida mig enamorada a l'encalç de somnis que juguen a cuit... Camina només per caminar que és la sola dèria que li queda. Ha perdut aquell encetament de cançó i de malícia d'ocellet endevinaire. Ja no diu coses gracioses a l’hostalera revinguda, ni a la majordona de santuari, ni encén coïssor a les galtes de les noies casadores. Ja no canta, talment una cornamusa desinflada. La dolenteria va prendre-li el seny com les òlibes l'oli de les llànties, i de Ilavors ençà, el viure d'Alió és absència. [...]”
- Ramon Vinyes, conte “La mulata Penèlope”, inclòs al llibre A la boca dels núvols (1946).
“[...] Es veu que en el saló de la mulata Penèlope s'hi ve a fer flirt, literatura i cotilló. Àdhuc l'amic introductor ha reprovat, amb els ulls, el meu estirabot. Em quedo fet un sac de gemecs desinflat, i em mano a mi mateix amainar les veles solellades de l'eufòria per a estendre les veles grises que calen a tot «gran literato internacional». Quina frase! Influència del moment. [...]”
- Bartomeu Barceló i Tortella, poema "La Nadala d'Esplugues de Llobregat i la Santa Espina de Betlem" (1947).
"Esplugues pessebreja
pessebreja tot l'any:
El mar que al lluny blaveja
en sent encís estrany?...
I, si el vent l'amoltona,
Son vaivé diu:
–Hi aniria a salt d'ona,
riu que més riu!
Si bé que el vent abusa
bufant amb massa pit,
ara és la cornamusa
quan s'infla amb més delit,
i, mentre va gronxant-se
tot arbre arreu,
Esplugues vibra i dansa
pel Fill de Déu.
[...]"
pessebreja tot l'any:
El mar que al lluny blaveja
en sent encís estrany?...
I, si el vent l'amoltona,
Son vaivé diu:
–Hi aniria a salt d'ona,
riu que més riu!
Si bé que el vent abusa
bufant amb massa pit,
ara és la cornamusa
quan s'infla amb més delit,
i, mentre va gronxant-se
tot arbre arreu,
Esplugues vibra i dansa
pel Fill de Déu.
[...]"
- Miquel Melendres i Rué, sonet dedicat a santa Cecília, dins del llibre L’esbarzer incandescent. Obres catalanes del 1933 al 1944 (1948).
"D’una branqueta en fa una xeremia
si hi posa els llavis trèmuls l’aire fi.
Els gotellims que el núvol ens envia
tenen paraules musicals a dir.
En les mundanes festes de l’Orgia
sospira l’arpa i gem el violí.
I no hi ha cosa sense una harmonia.
I és una excelsa llei, que cal tremir.
I Cecília, doncs? Si Amor la fibla,
no tindrà un cant pel Músic Invisible?
Canten els orgues amb un dolç llanguir.
I el cor vibrant de la celeste esposa
s’infla i desinfla dins la cel·la closa,
com un petit sac de gemecs diví."
- Tomàs Garcés, poema “La cornamusa”, del llibre Grèvol i molsa (1953).
"Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.
On s’amaga el cornamusaire?
I la gralla, qui l’ha tocat?
Mil llimoners perfumen l’aire,
el cel es torna vellutat.
Canten la griva i el pardal,
i dringa el mall damunt l’enclusa.
Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.
És nat un Rei a l’Establia.
Quina corrua el va a adorar!
Mariners i pastors fan via,
mar endintre, serrats enllà.
Agafarem bastó i fanal,
un nou delit el cor abrusa.
Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.
Un llengoteig d’aquella flama
il·luminava el nostre niu.
Per’xò la casa avui t’aclama
i tota cosa t’hi somriu.
Enllà s’albira el vell Portal
amb la seva claror difusa.
Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.”
que ja sentim la cornamusa.
On s’amaga el cornamusaire?
I la gralla, qui l’ha tocat?
Mil llimoners perfumen l’aire,
el cel es torna vellutat.
Canten la griva i el pardal,
i dringa el mall damunt l’enclusa.
Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.
És nat un Rei a l’Establia.
Quina corrua el va a adorar!
Mariners i pastors fan via,
mar endintre, serrats enllà.
Agafarem bastó i fanal,
un nou delit el cor abrusa.
Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.
Un llengoteig d’aquella flama
il·luminava el nostre niu.
Per’xò la casa avui t’aclama
i tota cosa t’hi somriu.
Enllà s’albira el vell Portal
amb la seva claror difusa.
Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.”
- Tomàs Garcés, poema “Pessebre”, del llibre Grèvol i molsa (1953), publicat originàriament el 1931 al diari El Matí.
“Un gall nevat vigila
alhora el blat efímer
i la vella que fila.
Vora el paper d'estany impenetrable,
la lluïssor de l'aviram.
Tebi, l'estable
es colga sota un cel ben llis
per on avia núvols l'esguard enyoradís.
L'estel d'argent clavàrem amb agulles,
el branquilló de pi, tan fi,
simula un arbre sense fulles.
Mor la tarda, fill meu: el pou assedegat
beu la claror del dia.
I si un pastor de fang contra son pit
la cornamusa abraça,
el cim apunta, amb vellutada passa,
el blau cornamusaire de la nit.”
alhora el blat efímer
i la vella que fila.
Vora el paper d'estany impenetrable,
la lluïssor de l'aviram.
Tebi, l'estable
es colga sota un cel ben llis
per on avia núvols l'esguard enyoradís.
L'estel d'argent clavàrem amb agulles,
el branquilló de pi, tan fi,
simula un arbre sense fulles.
Mor la tarda, fill meu: el pou assedegat
beu la claror del dia.
I si un pastor de fang contra son pit
la cornamusa abraça,
el cim apunta, amb vellutada passa,
el blau cornamusaire de la nit.”
- Salvador Espriu, poemes "El vell estimat Brueghel ho ha contat així" i "So de cornamusa a la dansa final", del llibre El caminant i el mur (1954). En tots dos casos Espriu sembla inspirar-se en quadres de Bruegel el Vell on hi ha presència de la cornamusa. En el segon poema l'instrument només apareix al títol.
“El vell estimat Brueghel ho ha contat així
Mentre la llum encara
és als camps i retornen
de la lenta llaurada
els bous a l'establia,
ulls de molts cecs esguarden
com són fetes les balles
per dansadors que calça
d'esclops la riallera
comare mort.
Oh, fugir on no fossin
tan nuament sabudes,
tan closes dintre l'ordre
d'aquestes llises nines,
les diferents postures
dels meus peus a la dansa!
Sac de gemecs. M'emporto
la dona i la cullera
i unes dents esmolades
de llop, amb la certesa
de perdre'm ja per sempre
al mig de la febreta
dels giravolts. I sento
com esdevinc tenebra
empresonada al fons
de les buides mirades."
- Pere Calders, conte "La ciència i la mesura", del llibre Cròniques de la veritat oculta (1955). En aquest conte, ubicat en un país indeterminat, apareix l'instrument en unes figurades festes inaugurals de la cambra de jocs d'un castell.
"[...] Però el temps passava, d'aquella manera inexorable que ja és sabuda, i arribà el moment en el qual la cambra de jocs s'havia d'inaugurar, sense excusa possible que permetés de distreure-se'n. [...] El pare enllestí el programa de les festes inaugurals i disposà que fos enganxat a tots els xamfrans de la comarca. Quan el dia vingué, els sacs de gemecs i les trompes van fer la seva música pels carrers i se sentia pertot arreu el cruixir de faldilles emmidonades, i les sivelles de plata i la part clara dels barrets de copa reproduïen el sol. [...]"
- Joan Perucho, novel·la Les històries naturals, segona part, capítol IX (1960).
"[...] La immensa joia de Pratdip per l’alliberació del vampir es traslluí en un romiatge i l’aplec consegüent a Santa Marina, patrona del poble, verge eficacíssima [...] En sortir de l’ermita hi hagué grans ballades sota els saules, al compàs de la cornamusa. La festa quedà gravada, per sempre, a la memòria de la gent. Agnès i Montpalau divagaren pel bosc, entre rierols exquisits, sentint la música allunyada darrera seu. Un halo de poesia cenyia la parella. [...]"
- Monastrell, conte “El gra de sorra”, publicat a la Revista de Palafrugell (1963).
“[...] A casa seva voltava la bona senyora Fairweather d’atencions entendridores. Procurava fer-li la vida agradable, i tenia molt mèrit. Perquè la pobra dona, grossa, grassa, flàccida i esblanqueïda, de salut més aviat precària, estava feta un veritable sac de gemecs. [...]”
- Maria Àngels Vayreda, poema sense títol motivat per la defunció de Carles Fages de Climent (1968).
“Al fil de l’agonia, en aquesta hora amarga
el crepuscle es fa tens i els seus braços allarga
per abastar les ombres que darrera del mur
del teu passat, esperen reviure en el futur.
El «SABATER» comença la seva simfonia,
la batuta a les mans, com duia cada dia,
signada per la boira, per la pluja i el sol.
El prat, la rambla, el camp, li fan de faristol.
El vent passa lleuger dessota un cel maduixa
i a cada buf et porta la imatge d'una bruixa.
Totes faran sardana a vora del teu llit
fins que tu siguis ombra camí de l’infinit.
Vénen de Llers i et duen amb la seva alenada
perfum còsmic de vent i pedra recremada.
El teu «CLIMENT», semblança, potser, de tu mateix
et dóna ritme al cor i acompassa el teu bleix.
Una ona d’harmonia fa tremolar l’estança
i en ímpetu diví et porta l’esperança.
En cada vers del «SOMNI» de Cap de Creus famós,
hi trobes el contorn, l’aroma de les flors,
la imatge d’una verge, d’un déu o d’una musa,
el so mig apagat d'aquella cornamusa
que tocava el pastor, cridant a sol ixent
a la seva estimada, vora el mar resplendent.
En veus la processó, dins d’aquesta hora lenta
de la mort. Des de fora, et ve l’olor de menta,
el so de la tenora, el cant del verderol...
A poc a poc s’enfonsa a ponent, el teu sol.
I s’alça, majestuós, el «CRIST». La Tramuntana
que sospira lleument al damunt de la plana
arriba a Ell, sonora, i marca el teu destí
i senyala la llosa que el cos t’ha de cobrir.
«BRAÇOS EN CREU» et mira, i com un Pare, ajusta
tol el que has fet pel món. No vol morir en la fusta
sinó en el teu pit d'home que demana més llum.
S’ajau damunt la pedra amarat del perfum
de les teves paraules. Ja dolçament reposes,
per l’aire s’estergeix un lleu perfum de roses
i el cel, color de sang, es torna violent
mentre al lluny, la campana, sanglota tristament.”
el crepuscle es fa tens i els seus braços allarga
per abastar les ombres que darrera del mur
del teu passat, esperen reviure en el futur.
El «SABATER» comença la seva simfonia,
la batuta a les mans, com duia cada dia,
signada per la boira, per la pluja i el sol.
El prat, la rambla, el camp, li fan de faristol.
El vent passa lleuger dessota un cel maduixa
i a cada buf et porta la imatge d'una bruixa.
Totes faran sardana a vora del teu llit
fins que tu siguis ombra camí de l’infinit.
Vénen de Llers i et duen amb la seva alenada
perfum còsmic de vent i pedra recremada.
El teu «CLIMENT», semblança, potser, de tu mateix
et dóna ritme al cor i acompassa el teu bleix.
Una ona d’harmonia fa tremolar l’estança
i en ímpetu diví et porta l’esperança.
En cada vers del «SOMNI» de Cap de Creus famós,
hi trobes el contorn, l’aroma de les flors,
la imatge d’una verge, d’un déu o d’una musa,
el so mig apagat d'aquella cornamusa
que tocava el pastor, cridant a sol ixent
a la seva estimada, vora el mar resplendent.
En veus la processó, dins d’aquesta hora lenta
de la mort. Des de fora, et ve l’olor de menta,
el so de la tenora, el cant del verderol...
A poc a poc s’enfonsa a ponent, el teu sol.
I s’alça, majestuós, el «CRIST». La Tramuntana
que sospira lleument al damunt de la plana
arriba a Ell, sonora, i marca el teu destí
i senyala la llosa que el cos t’ha de cobrir.
«BRAÇOS EN CREU» et mira, i com un Pare, ajusta
tol el que has fet pel món. No vol morir en la fusta
sinó en el teu pit d'home que demana més llum.
S’ajau damunt la pedra amarat del perfum
de les teves paraules. Ja dolçament reposes,
per l’aire s’estergeix un lleu perfum de roses
i el cel, color de sang, es torna violent
mentre al lluny, la campana, sanglota tristament.”
- Eugeni Xammar, llibre de memòries Seixanta anys d’anar pel món (1974).
“[...] L’arròs va resultar perfectament acceptable: un arròs amb pollastre de festa major d’ara fa cent anys molt digne de la gana que a tots ens alçava. N’havíem menjat unes quantes forquillades quan les nenes d’en Nin van trencar el plor i es convertiren en dos sacs de gemecs incontenibles. Ploraven, cridaven i picaven de peus sense parar. Tranquil, gairebé indiferent, Andreu Nin va dir:
—No en feu cas. Volen un os.
I, en efecte, un cop els dos ossos de les cuixes del pollastre foren donats un a cada una, les senyoretes Nin van començar a xuclar-los i nosaltres poguérem continuar dinant amb tranquil·litat. Mai més no les tornàrem a sentir. [...] ”
—No en feu cas. Volen un os.
I, en efecte, un cop els dos ossos de les cuixes del pollastre foren donats un a cada una, les senyoretes Nin van començar a xuclar-los i nosaltres poguérem continuar dinant amb tranquil·litat. Mai més no les tornàrem a sentir. [...] ”
- Xavier Benguerel, novel·la Icària, Icària... (1974).
“[...] —Sí, de quan la gent ballava a so de gaita i tamborí. Ha plogut tant d'aleshores ençà, maquinista Aureli Rocosa! Ha hagut de passar tanta aigua sota els ponts fins que arrenqués el primer tren de Barcelona a Mataró! [...]”
- Joan Pons i Marquès, poema “En el replà de Nadal”, inclòs al llibre de poesies Brins a l’oratge (1975).
“[...]
Tot ens torna a la vella cançó;
ai de qui en son camí no l'empaita,
qui no canta amb la flauta i la gaita,
qui no plora si plora el Nadó!
[...]"
"[...]
Dus pols de tots els camins,
besllums de clarors antigues,
ressons de tots els parlars
i aires de gaites llunyíssimes.
Te canten negres i blancs,
grocs i de color mestissa,
prineses de bo de bo
i fembres de mala vida,
mariners enmig de mar,
miners al fons de la mina.
[...]”
- Jordi Teixidor, obra de teatre Dispara, Flanaghan! (1976).
“[...] O'Hara: Esteu de gaita! No em compensaríeu ni amb set vides: són cinquanta mil dòlars. [...]”
- Tomàs Roig i Llop, relat “La Quitèria”, publicat al setmanari Àncora (1977).
“[...] I aquell palau de llustrines, llotges de fusta corcada, cortines arnades i miralls rovellats, era per a la Quitèria, cada any, com una gàbia, sinó d’il·lusions, de motius de diversió i melangiós ensopiment, que es reviscolaven i morien cada Festa Major; lluny, per uns dies escassos, de la senyora sac de gemecs deixada a mans interines, allà baix, al pis immens de l’Eixample. [...]”
- Josep Maria Ballarín, article literari “Advent: el gemec”, publicat al diari Avui (1979).
“[...] Per això no acabem de caure en la inconsciència d’uns o en l’esperança cega dels altres, i tombem en el sac dels gemecs sense sortida. Aquest no és el segle de l’Home Lliure o de l’Home Nou, aquesta és una anyada de gemecs. Gemeguem sense vergonya. Gemeguen el cinema, els llibres, el metro, la ciutat i la terra empastifada. Gemeguen la noia sense fites i el noi sense camins. [...]”
- Xavier Garcia, relat literari “La mar vilanovina, de l’alba al cap vespre de la meva vida”, publicat al butlletí Foment (1979).
“[...] A la banda de garbí, a uns pocs centenars de metres, teníem una mànega. Allò sí que ens va fer posar la pell ben tivada i erecta, com les pues dels rascassos. Sense voler, enduts per la mar, ens hi hauríem pogut apropar. Llavors la fi era segura. Tots, cap al cel, vius, amb barca i tot, per tornar a caure en terra, ben morts, cadascú per les seves. Quin espectacle el d'una mànega vista de prop! Amb un broc ben doble, amunt, endoblint-se més, com si fos un sac de gemecs o un bot dels mercaders de vi, deforme, monstruós, negre, com si tots els pintors del món hi haguessin abocat els colors més bruts. [...]”
- Josep Lozano Lerma, novel·la Crim de germania (1980).
“[...] Alborava el dia, murmuri de cançons lloant les Glòries de l'Altisme. Hi havia músiques de caramelles, cornamuses i fables. Al bosc, arbredes d'atzur, palmeres d'orient, dreceres de roses. En la copa del pi cantava la calàndria, i allí era tota l'harmonia del cant dels ocells. [...]”
- Ofèlia Dracs, relat “Els tres senyals”, inclòs al llibre Deu pometes té el pomer (1980).
“[...] Allò va ser Troia, tu. Quan la vaig treure del trau de l'Eulàlia la tenia de color rosa, i una gleva de sangueta em regalimava per la punta del samaler. En Pep que diu: «¿I quin gust té, la menstru?» I se m'hi amorra, el molt marieta. De primer em va fer una cosa... però el paio en sabia, de tocar la cornamussa, i com que la Rosa se m'havia abocat al damunt i em donava el pit com una dida, jo em vaig deixar fer. L'Eulàlia, que no sap estar-se quieta, li ensumava l'ullera al Pep, com si li volgués comptar els pèls del cul, i en aquella endemesa de pits, culs, conys i cigales, embafats d'userda, més calents que les castanyes el dia de totsants, vam passar la nit en santa companyia. Què? [...]”
- Joan Francesc Mira, novel·la El desig dels dies (1981).
“[...] I estava, contaven, Mestre Calb un lluminós matí brodant per als deixebles la bella teoria, a fi i efecte de vestir-ne els indis de les plomes i garantir-los així el seu dret natural a ser evangelitzats i generosament hispanitzats, puix que, malgrat les respectables tesis en contra, l'opinió dominant i recta és que sí que tenien ànima espiritual, i per tant naturalment subjecta a la recepció de la veritat transportada des del port de Sevilla en veles amb creu de Calatrava a impuls del vent de l'Esperit, quan, havent recordat de bell nou l'essència última en què es basa el ver concepte de Pàtria, d'èpica lira i no d'enyoradissa gaita, sense la qual la idea d'Imperi no tindria raó de ser ni defensa, etc., es produí l'insospitat esdeveniment, la primera increïble gosadia, impensable des de feia més de vint anys o des de l'eternitat, és a dir, des que l'ordre era ordre. Per tal com fou el dia que l'Aureli es va alçar tranquil·lament i socràtic enmig de la classe raonablement estupefacta, i abans del cant del gall i del cloqueig de les gallines va negar per tres vegades, tres, la fe en l'ontologia immanent de l'Imperi. [...]”
- Xavier Benguerel, novel·la Appassionata (1983).
“[...] –Sí, després de fer de llançadora d'una oficina a l'altra, recomanat o no, i de vendre allò que de vendible quedava al pis i de passar mil angúnies per comprar el passatge... Ei, Joan, atura el carro! És veritat, exagero, sóc un sac de gemecs. No tot em sortia malament: per començar, el buf, vull dir el soplo, que m'havia rellevat del servei militar; després que els Roger em servissin en safata l'oportunitat de desaparèixer recomanant-me al seu fill... Allò que quedava del pis! Va ser trist, agre. Perquè jo, aquell pis nostre, me l'estimava com si fos..., no sé com dir-ho..., com si fos algú, amb mobles, llums, objectes, fins i tot amb les parets arrugades i les petúnies del balcó... M'entén, oi, que m'entén? [...]”
- Joan Perucho, poema “Taüll”, publicat a Obra poètica completa (1984).
“Vénen de boiroses anyades
amb el gust de l’ovella, el riu, la cornamusa.
Els joglars són a l’era
i l’ull és abandonat per una llàgrima que vola.
Aïrada avança la terrible mirada.
Petrifica els anyells,
infla la llengua,
incendia el blat.
Sota la cella, la host avança.
Avança amb l’odi, els tolits i les vídues.
La humilitat del just és agradable a Déu.
El cel és sempre blau.
A la boca dels pous hi habita la paüra.”
amb el gust de l’ovella, el riu, la cornamusa.
Els joglars són a l’era
i l’ull és abandonat per una llàgrima que vola.
Aïrada avança la terrible mirada.
Petrifica els anyells,
infla la llengua,
incendia el blat.
Sota la cella, la host avança.
Avança amb l’odi, els tolits i les vídues.
La humilitat del just és agradable a Déu.
El cel és sempre blau.
A la boca dels pous hi habita la paüra.”
Finalment, com a curiositat literària relacionada amb l’instrument, podem dir que als Jocs Florals de Barcelona, a finals del segle XIX, es concedia com a premi de poesia festiva un sac de gemecs de plata i d’or. Exposada aquesta joia el 1880, acabada de fer, a la tenda dels Andalusos, cridava l’atenció dels transeünts per la seva bellesa. Era confeccionada al taller dels germans Torruellas i l’havia modelat en argila el reputat artista Enric Serra.
D’altra banda, l’exemple donat per Joaquim Rubió i Ors a l’hora d’emprar com a pseudònim literari “El Gaiter del Llobregat” va provocar que altres autors fessin el mateix. Així, per exemple, Francesc Fors de Casamayor (1809-1889) va emprar el nom “El Cornamuser de Manola” com a personatge literari, tal com hem esmentat més amunt; existeix un poema publicat el 1870 sota el pseudònim “Lo Cornamuser de Cabaspre”, no identificat amb cap autor; Francesc Morera i Valls (1826-1886) va escriure sota el pseudònim “El Gaiter del Francolí”; els últims anys del segle XIX apareix vinculat a la revista La Campana de Gràcia un tal “Gayter del Panadés” que hi feia col·laboracions; Joan Salas Anton (1854-1931) va utilitzar el nom de “El Trobador o Gaiter de Ripoll”; Joan Portals i Presas (1856-1940) va escriure amb el de “El Gaiter de la Costa”; Àngel Canellas (principis del s. XX) va participar en algun certamen literari amb el pseudònim “Gaiter del Taga”; Carles Fages de Climent (1902-1968) va fer servir el de “El Gaiter de la Muga”, i Esteve Busquets i Moles (1908-1991) va publicar els seus primers poemes sota el nom “Arnald lo Gaiter”. Encara actualment altres escriptors han seguit aquesta pràctica: així, Jaume Medina i Casanovas (1949) ha utilitzat el pseudònim “El Cornamusaire de Calldetenes” i Ramon Solsona (1950) “El Gaiter del Besòs”.
Fonts
- [Signat amb el pseudònim “Lo Cornamuser de Cabaspre”]. “Plants d’una mare”. La Gramalla, núm. 13. Barcelona. 6 d’agost de 1870.
- "¡Barretínas despertáu!". Manuscrit. Biblioteca Pública de Girona Carles Rahola. 1872.
- “Joya exposada”, dins la secció “Noticias de Barcelona”. Diari Català, núm. 319. Barcelona. 13 d’abril de 1880.
- “Jochs Florals”, dins la secció “Noticias de Barcelona”. Diari Català, núm. 339. Barcelona. 3 de maig de 1880.
- Secció “Historia de la semana” de la revista La Ilustración, núm. 498. Barcelona. 18 de maig de 1890.
- "El secret de mestre Gonella", traducció de l’original d’Alphonse Daudet. La Veu de Catalunya, any I, núm. 86. Barcelona. 31 d’agost de 1900.
- [Signat amb la inicial “P.”]. “Flordeneu”. La Comarca, núm. 204. Granollers. 31 de març de 1917.
- AGUILÓ I CORTÈS, Tomàs. Rondaya de rondayas en mallorquí. Impremta de Felip Guasp. Palma. 1815.
- ALIBERCH, Joan Baptista. “Dalt la montanya”. La Cerdanya, núm. 20. Puigcerdà. 28 de maig de 1899.
- ALTIMIRA, Francesc. La Curra de Arrabal. Anton Bosch editor. Barcelona. 1861.
- AMADES, Joan. El Carnestoltes a Barcelona fins el segle XVIIIè. “Biblioteca de Tradicions Populars”, XI. Impr. La Neotípia. Barcelona. 1934.
- ARAGÓ, Étienne. “Aux Roussillonnais”, dins Cinquième Bulletin de la Société des Pyrénées-Orientales, Sciences, Belles-Lettres, Arts Industriels et Agricoles. Impremta de J. B. Alzine. Perpinyà. 1841.
- ARGULLOL, Josep d’. La guerra. Edició d’Espasa Germans. Barcelona. 1877.
- ARÚS I ARDERIU, Rossend. Cartas á la dona. Estampa de John Smith. Nova York. 1877.
- BALLARÍN MONSET, Josep Maria. “Advent: el gemec”. Avui, núm. 1129. Barcelona. 20 de desembre de 1979.
- BARCELÓ I TORTELLA, Bartomeu. Obra poètica. Joan Roig i Montserrat. Mallorca. 1974.
- BASSEGODA, Bonaventura. La bona gent. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1888.
- BAUCELLS PRAT, Josep. “¡Quíns temps!...”. La Esquella de la Torratxa, núm. 360. Barcelona. 5 de desembre de 1885.
- BENGUEREL, Xavier. El casament de la Xela. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1937.
- BENGUEREL, Xavier. Icària, Icària... Editorial Planeta. Barcelona. 1974.
- BENGUEREL, Xavier. Appassionata. Editorial Planeta. Barcelona. 1983.
- BERGA I BOIX, Josep. L’estudiant de la Garrotxa (fragment). Esplai, núm. 100. Barcelona. 29 d’octubre de 1933.
- BERTRAN I PIJOAN, Lluís. “Jocs Florals de Barcelona 1930. Composicions rebudes a Secretaria”. La Publicitat, núm. 17461. Barcelona. 27 de març de 1930.
- BLANCH, Adolf. "Los cants del Laletá", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
- BLASI I RABASSA, Ramon (sota el pseudònim "R. Bir"). “La calor”. En Patufet, núm. 1575. Barcelona. 9 de juny de 1934.
- BLASI I RABASSA, Ramon (sota el pseudònim "R. Bir"). “L’estel amb cua postissa”. En Patufet, núm. 1576. Barcelona. 16 de juny de 1934.
- BLASI I RABASSA, Ramon (sota el pseudònim "Guerau"). “El lleó vell i xacrós”. En Patufet, núm. 1650. Barcelona. 16 de novembre de 1935.
- BLASI I RABASSA, Ramon (sota el pseudònim "Guerau"). “El gall baladrer i la gallina prudent”. En Patufet, núm. 1730. Barcelona. 18 de juny de 1937.
- BOFARULL, Antoni de. "Carta del rèy En Joan I d'Aragó á Père Ça-Costa", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
- BOFARULL, Antoni de. La orfaneta de Menargues, ó Catalunya agonisant. Llibreria del Plus Ultra. Barcelona. 1862.
- BOSCH, Vicenç. “Nadal al Pallars”. Feminal, núm. 9. Barcelona. 29 de desembre de 1907.
- BOSCH I VIOLA, Enric. “Recordant a Juli Garreta, company de somnis i amic dilecte”. L’Avi Muné, núm. 390. Sant Feliu de Guíxols. 17 d’octubre de 1925.
- BRIZ, Francesc Pelagi. La roja. Estampa de Lo Porvenir. Barcelona. 1876.
- BRUSÉS, Daniel Maria. “Circ a la plaça del Castell (nit d’estiu)”. El Bisbalenc, núm. 98. La Bisbal d’Empordà. 11 d’agost de 1929.
- BURGAS, Josep. “Consistori dels Jocs Florals de Barcelona. 2a llista de composicions rebudes per als de l’any 1918”. La Veu de Catalunya, núm. 6775. Barcelona. 23 de març de 1918.
- BUSQUETS I MOLES, Esteve. “El meu senyor Tomàs”. Scriptorium, núm. 100. Ripoll. Abril de 1931.
- BUSQUETS I PUNSET, Anton (sota el pseudònim "Jordi d'Osor"). "Los caramellayres del Roser". Revista Joventut, núm. 10. Barcelona. 19 d'abril de 1900.
- BUSQUETS I PUNSET, Anton. Plantalamor. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1908.
- BUSQUETS I PUNSET, Anton. “Paisatge d’hivern”. Scriptorium, núm. 60. Ripoll. Desembre de 1927.
- BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. 1995.
- CALDERS, Pere. Cròniques de la veritat oculta. Editorial Selecta. Barcelona. 1955.
- CANELLAS, Àngel (sota el pseudònim "Gaiter del Taga"). “Camperola”. La Veu Comarcal, núm. 7. Ripoll. 16 de maig de 1914.
- CAPMANY, Aureli. La Sardana a Catalunya. Montaner i Simón, SA. Barcelona. 1948.
- CARBÓ, Joan Francesc. Composiciones poéticas. Impremta de Pons i Cia. Barcelona. 1851.
- CARETA I VIDAL, Antoni. Euras. Tipografia de Casamitjana i Comp.ª. Barcelona. 1882.
- CARETA I VIDAL, Antoni. “L’home de las figuras”. La Veu de Catalunya, núm. 1408. Barcelona. 13 de desembre de 1902.
- CARETA I VIDAL, Antoni. “La tertúlia de ca’n Met”. Catalana, núm. 148. Barcelona. 15 d’agost de 1923.
- CARNER, Josep. Canigó. Josep Agustí, editor. Barcelona. 1910.
- CARNER, Josep. “El manament de l’Oda”. La Paraula Cristiana, núm. 108. Barcelona. Desembre de 1933.
- CARRERA MIRÓ, Hermenegild. “Las violetas”. La Veu del Vallés, núm. 149. Granollers. 15 d’octubre de 1899.
- CASADEMUNT, Joan Manel. "Á la simpática senyoreta Remey Lagrifa". El Palafrugellense, núm. 19. Palafrugell. 26 de novembre de 1882.
- CASANOVA I DANÉS, Ramon. “L’Amic. Dialogació IV. Els estats emotius”. La Veu Comarcal, núm. 33. Ripoll. 14 de novembre de 1914.
- CASANOVAS, Lluís. “Lo gaiter”. Festa, núm. 34. Molins de Rei. 10 de febrer de 1915.
- CATALÀ, Víctor (Caterina Albert). Contrallums. Edicions Gost. Barcelona. 1930.
- CLAVÉ, Josep Anselm. "Las Ninas del Ter", dins Los trovadors moderns. Col·lecció de poesías catalanas, compostas per ingenis contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1859.
- CODINA I VALLS, Francesc. “Verdaguer i Baudelaire cara a cara: «Lo cornamusaire», una rèplica de «Le vieux saltimbanque»”, dins el llibre Verdaguer. Un geni poètic. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. 2002.
- CODOLOSA, Josep Maria. “De la Font Groga al Parnás”. La Tomasa, núm. 145. Barcelona. 5 de juny de 1891.
- COLLELL, Jaume. Memories d’un noy de Vich. Gazeta Montanyesa. Vic. 1908.
- COLOM I FERRÀ, Guillem. Iuvenilia. Marquès i Mayol. Sóller. 1918.
- COMAS I TURRÓ, Sebastià. Flora, benjami de María, ó sia La heroina de Montserrat. Imp. de Mariano Carruez. Lleida. 1868.
- COMERMA BACHS, Francesc. Espigas y rosellas. Aplech de poesías catalanas. La Renaixensa. Barcelona. 1875.
- CONSTANÇA, Carles de (sota el pseudònim "Claudi-Nal"). “Calma senyors...”. L’Amic del Poble, núm. 358. Manresa, 28 d’octubre de 1916.
- COROMINAS, Eusebi. “L’oca de la Rita”. Catalana, núm. 95. Barcelona. 31 de maig de 1921.
- COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1980-1991.
- COROMINES, Pere. De plaer no n’hi ha mai prou, dins Putxinel·lis. Imp. Altés. Barcelona. 1927.
- COSTA I POMÉS, Josep. “Allò de les cúes”. La Campana de Gràcia, núm. 2679. Barcelona. 16 d’octubre de 1920.
- CUNÍ I MARTORELL, Miquel. Vuyt dias en Camprodon. Excursió entomológica y botánica. Impremta dels Successors de N. Ramirez i Ca. Barcelona. 1889.
- CUSPINERA I OLLER, Climent. “Los segadors”. Eco de Euterpe, núm. 222. Barcelona. 1 de novembre de 1863.
- DALMAU, Quirc. “Caramellas”. Poema recollit a La Renaixensa. Revista catalana, any XXV, núm. 40-42. Barcelona. 1895.
- DELCLÒS I DOLS, Pau. “Germanó”. Poema recollit a La Renaixensa. Revista catalana, any XXV, núm. 31-33. Barcelona. 1895.
- DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
- DONZELL, Pau. “L’hermitá de Sant Dimas”. El Eco Guixolense, núm. 271. Sant Feliu de Guíxols. 30 de desembre de 1883.
- DRACS, Ofèlia. Deu pometes té el pomer. Tusquets. Barcelona. 1980.
- DRAPER, Miquel. “L’aplech de Santa Fe”. La Renaxensa, núm. 24. Barcelona. 20 d’octubre de 1873.
- ESPRIU, Salvador. El caminant i el mur. Óssa Menor. Barcelona. 1954.
- ESTORCH I SIQUÉS, Pau. Poesias. Impremta de Grases. Girona. 1851.
- ESTORCH I SIQUÉS, Pau. Elements de poética catalana, y diccionari de sa rima. Impremta de Grases. Girona. 1852.
- ESTORCH I SIQUÉS, Pau. Poesias. Quart y últim repich. Impremta d’Abadal. Mataró. 1856.
- FAGES DE CLIMENT, Carles. Les bruixes de Llers. Editorial Políglota. Barcelona. 1924.
- FARAUDO DE SAINT-GERMAIN, Lluís. Vocabulari de la llengua catalana medieval. IEC.
- FERRÉS, Pere. “Nadal”. En Patufet, núm. 207. Barcelona. 21 de desembre de 1907.
- FIUS I PALÀ, Maurici. L’incéndi de Manresa. Estampa de Josep Abadal. Manresa. 1890.
- FIUS I PALÀ, Maurici. “Les Montanyes de Cerdanya”. Revue Catalane, núm. 43-44. Perpinyà. 15 de juliol-15 d’agost de 1910.
- FOIX, Josep Vicenç. Gertrudis. Edicions L’Amic de les Arts. Barcelona. 1927.
- FOIX, Josep Vicenç. “Organitzar el caos”. La Publicitat, núm. 17951. Barcelona. 21 de febrer de 1932.
- FOLCH I TORRES, Josep Maria. “Una pensada d’en Bieló”, dins la secció “Pàgines viscudes”. En Patufet, núm. 1510. Barcelona. 11 de març de 1933.
- FONQUERNIE, Laurent. “Le dernier joueur de cornemuse, poème de Jaume Sauquet, 1899”. Web de l’Institut del Granat i de la Joieria Tradicional (http://www.institutdugrenat.com/2014/09/le-dernier-joueur-de-cornemuse-poeme-de-jaume-sauquet/). Perpinyà. 28 de setembre de 2014.
- FONT, Alexandre. “El vianant”. Catalana, núm. 106. Barcelona. 15 de novembre de 1921.
- FONTDEVILA I CRUIXENT, Manuel. Secció “Les hores d’amor serenes”. Papitu, núm. 349. Barcelona. 4 d’agost de 1915.
- FONTDEVILA I CRUIXENT, Manuel. Secció “Les hores d’amor serenes”. Papitu, núm. 446. Barcelona. 13 de juny de 1917.
- FONTDEVILA I CRUIXENT, Manuel. “Les mosques de la Garriga”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2070. Barcelona. 30 d’agost de 1918.
- FORCADA OBIOLS, V. “El meu poble”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2739. Barcelona. 31 de desembre de 1931.
- FORS DE CASAMAYOR, Francesc. Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla. Impremta Catalana, d'Obradors i Cia. Barcelona. 1878.
- FRANCO, Enric. “Lo frare”. La Gramalla, núm. 17. Barcelona. 3 de setembre de 1870.
- FUENTES I LLOSELLES, Enric de. “Renyinas”. La Veu de Catalunya, núm. 2025. Barcelona. 29 de setembre de 1904.
- GARCÉS, Tomàs. Grèvol i molsa. Editorial Barcino. Barcelona. 1953.
- GARCIA, Xavier. “La mar vilanovina, de l’alba al cap vespre de la meva vida”. Foment, núm. 19. Vilanova i la Geltrú. Febrer de 1979.
- GENER I BABOT, Pompeu (sota el pseudònim "Fra Feliu Piu de Sant Guiu"). Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent. L’Avenç. Barcelona. 1891.
- GENÍS I AGUILAR, Martí. “Lo criat major”, dins Jochs Florals de Barcelona. Any XX de llur restauració. Estampa de La Renaixensa. Barcelona. 1878.
- GIRBAL I NADAL, Enric Claudi. “Al Gayter del Llobregat”, dins Calendari Catalá del any 1877. Barcelona. 1876.
- GRANER DE LA VILA, Fruytós (pseudònim?). "Los bastoners". La Veu de Catalunya, núm. 8. Barcelona. 21 de febrer de 1892.
- GRAS I BALLVÉ, Pere. Isabet Besora, la pastoreta, ó ja sía, La peste de Reus de 1592. Impremta de la Viuda i Fill de Sabater. Reus. 1857.
- GUASCH TOMBAS, A. “Cada cosa á son temps... (monólech d’un marit vell)”. La Tomasa, núm. 553. Barcelona. 6 d’abril de 1899.
- GUIMERÀ, Àngel. Lo Fill del rey. Tragedia en tres actes y en vers. Impr. La Renaixensa. Barcelona. 1886.
- IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Reus. 1983.
- IGLESIAS I GUIZARD, Josep. Segarrenques. A. Artís, impressor. Barcelona. 1917.
- JACOB, Max. Le Laboratoire Central. Aus Sans Pareil. París. 1921.
- LAPORTA, Jacint. “Jochs Florals de Barcelona - 1880”. La Ilustració Catalana, núm. 12. Barcelona. 30 d’octubre de 1880.
- LIOST, Guerau de (Jaume Bofill i Mates). La tardor a muntanya i altres poemes. Darreres poesies. Editorial Empúries. Barcelona. 1984.
- LOZANO LERMA, Josep. Crim de germania. Ed. Eliseu Climent. València. 1980.
- MACAYA, Albert, i FERRÉ, Biel. “El sac de gemecs: consideracions i propostes”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Reus. 1983.
- MANAUT I TABERNER, Pere (sota el pseudònim "Jordi Muntaner"). “Recorts de Carnestoltes”. ¡Cu-Cut!, núm. 353. Barcelona. 18 de febrer de 1909.
- MANENT, Albert, i POCA, Josep. Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració. Pagès Editors. Lleida. 2013.
- MANN, Thomas. Der Zauberberg. S. Fischer Verlag. Berlín. 1952.
- MANN, Thomas. La muntanya màgica. Editorial Proa. Barcelona. 2007.
- MARTÍ I CORTADA, Miquel Anton. “Retorn a la poesia”, dins Calendari Catalá del any 1867. Barcelona. 1867.
- MARTÍ I CORTADA, Miquel Anton. “Si ella no hi és!”, dins Calendari Catalá del any 1868. Barcelona. 1868.
- MASFERRER, Francesc. “Balada”. Lo Gay Saber, núm. XXXII. Barcelona. 20 de juny de 1869.
- MASFERRER, Francesc. “Á Ausona”. La Renaixensa, núm. 46-48. Barcelona. 1893.
- MASPONS I LABRÓS, Francesc. Tradicions del Vallés. Estampa de La Renaixensa. Barcelona. 1876.
- MATHEU, Francesc. “Consistori dels Jochs Florals de Barcelona. Llista de les composicions rebudes en aquesta Secretaría fins al dia d’avuy”. Lo Gay Saber, any III, època II, núm. VIII. Barcelona. 15 d’abril de 1880.
- MELENDRES I RUÉ, Miquel. L’esbarzer incandescent. Obres catalanes del 1933 al 1944. Rafel Casulleras, editor. Barcelona. 1948.
- MESTRE, Josep. “De vespre”. Baluart de Sitges, núm. 18. Sitges. 1 de desembre de 1901.
- MESTRES, Apel·les. Els sense cor. F. Giró, impr. Barcelona. 1909.
- MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
- MILÀ I FONTANALS, Manuel. “El Romeo”. Diario de Barcelona, núm. 8745. Barcelona. 3 de novembre de 1855.
- MILÀ I FONTANALS, Manuel. Romancerillo catalán. Llibreria d’Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1882.
- MILÀ I FONTANALS, Manuel. "A Montserrat". Revista La Ilustració Catalana, 2a època, núm. 482. Barcelona. 30 d'agost de 1912.
- MIRA, Joan Francesc. El desig dels dies. Ed. Eliseu Climent. València. 1981.
- MONASTRELL. “El gra de sorra”. Revista de Palafrugell, núm. 9. Palafrugell. Setembre de 1963.
- MORATÓ I GRAU, Josep. “La promesa fidel”. La Veu de Catalunya, núm. 928. Barcelona. 10 d’agost de 1901.
- MORATÓ I GRAU, Josep. “Batussas”. La Veu de Catalunya, núm. 1244. Barcelona. 1 de juliol de 1902.
- MUNDET ÁLVAREZ, Agustí. “Alenadas”. L’Atlántida, núm. 117. Barcelona. 9 de desembre de 1899.
- NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. Lo beneyt y la porqueyrola. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1886?
- PAGÈS I COLS, Anton. “Las balladas del poble”. La Pubilla, núm. 47. Barcelona. 26 d’abril de 1868.
- PASQUAL, Emili. “En Blay Sereno”. La Veu de Catalunya, núm. 14. Barcelona. 2 d’abril de 1893.
- PERUCHO, Joan. Les històries naturals. Edicions Destino. Barcelona. 1960.
- PERUCHO, Joan. Obra poètica completa. Ed. Bruguera. Barcelona. 1984.
- PICÓ I CAMPAMAR, Ramon. Parlament dit en lo Casino del Progrés de Pollença lo dia 6 de juny de 1870 ab motiu de l'incorporació al mateix de la Academia Musical de dita Vila (1870). Pere Joseph Gelabert, editor. Palma. 1870.
- PIFERRER, Pau. Composiciones poéticas. Impremta de Pons i Cia. Barcelona. 1851.
- PIN I SOLER, Josep. Orient. Llibreria de Verdaguer. Barcelona. 1906.
- PIROZZINI MARTÍ, Carles. “Los Xiquets”. La Ilustració Catalana, núm. 56. Barcelona. 1 de febrer de 1882.
- PIROZZINI MARTÍ, Felip. “La professó de las bordas”, dins Jochs Florals de Barcelona. Any 18 de llur restauració. Estampa de La Renaixensa. Barcelona. 1876.
- PLANAS, M. “La mort de la pàtria”, dins Calendari Catalá pera l’any 1904. Barcelona. 1904.
- PONS, Josep-Sebastià. Chante-perdrix: eglogues catalanes avec la traduction française en regard [Canta-perdiu]. Librairie Ancienne Honoré Champion. París. 1925.
- PONS I DE FUSTER, Lluís Gonzaga de. "A la llèngua catalana", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
- PONS I FUSTER, Bonaventura. "Descripció y alabansa de la vida campestre", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
- PONS I MARQUÈS, Joan. Brins a l’oratge. Editorial Moll. Palma. 1975.
- PONS I MASSAVEU, Joan. “Lo sach de gemechs de Breda”, dins Jochs Florals de Barcelona. Any XXXII de llur restauració. Estampa de La Renaixensa. Barcelona. 1890.
- PONS I MASSAVEU, Joan. “Lo plany de l’àvia”. Lo Catalanista, núm. 212. Sabadell. 9 d’agost de 1891.
- PONS I MASSAVEU, Joan. Trascant per les serres. Estampa i Llibreria L’Avenç. Barcelona. 1892.
- PONS I MASSAVEU, Joan. La dama negra. Lo Teatre Regional (Imp. Mariano Galve). Barcelona. 1898.
- POUS I PAGÈS, Josep. “Mestre Oriol”. La Nova Revista, núm. 5. Barcelona. Maig de 1927.
- POVILL I ADSERÀ, Joan. “L’hostal de Nàes”. El Llamp, núm. 167. Gandesa. 15 de juny de 1928.
- PRATS I SERRA, J. “A C. Bosch de la Trinxeria”. La Renaixensa, núm. 9-11. Barcelona. 1889.
- PUJOLS, Francesc. L’evolució i els principis immutables. Imp. A. López Llausás. Barcelona. 1921.
- PUNTÍ I COLLELL, Joan. “El pessebre”. Catalunya Social, núm. 241 (almanac). Barcelona. 22 de desembre de 1925.
- QUINTANA, Jordi. Entrada “...amb un flabiol sonant! Flabiols: flubiols, fluviols, fabriols...”, dins del seu bloc Moleskinequintana (http://moleskinequintana.blogspot.com/2010/11/amb-un-flabiol-sonant-flabiols-flubiols.html).
- RAMON I VIDALES, Ramon. Vaca de llet. L’Avenç. Barcelona. 1909.
- ROBERT, Robert. "Dos enamorats". Un tros de paper, número IV. Barcelona. 1 de juny de 1865.
- RODOREDA, Mercè. “El bruixot i la sargantana”. La Publicitat, núm. 19246. Barcelona. 12 de juliol de 1936.
- ROIG CORDOMÍ, Jaume. “Amorosa”. La Tomasa, núm. 175. Barcelona. 7 d’octubre de 1897.
- ROIG I LLOP, Tomàs. “La Quitèria”. Àncora, núm. 1519. Sant Feliu de Guíxols. 8 de setembre de 1977.
- ROIG I RAVENTÓS, Josep. Argelaga florida. Editorial Catalana. Barcelona. 1919.
- ROSSELLÓ, Jeroni. “Madona Violant”, dins Jochs Florals de Barcelona en 1861. Llibreria de Salvador Manero. Barcelona. 1861.
- ROSSELLÓ DE SANS, Coloma. “Oli y olives”. Feminal, núm. 37. Barcelona. 24 d’abril de 1910.
- ROSSICH, Albert. "La literatura catalana entre el Barroc i el Romanticisme. Revista Caplletra, núm. 9, tardor de 1990.
- ROURE, Conrad (sota el pseudònim "Pau Bunyegas"). “Carta de un de fora escrita á un seu company”. Un Tros de Paper, núm. 44. Barcelona. 18 de març de 1866.
- RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Il·lustració i Renaixença. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1989.
- RUBIÓ I ORS, Joaquim. Lo Gayté del Llobregat. Impremta de Josep Rubió. Barcelona. 1841 i 1858.
- RUSIÑOL, Santiago. El poble gris. L’Avenç. Barcelona. 1902.
- RUSIÑOL, Santiago. “Del lloro al fonògraf”, dins la sèrie d’articles “Del Born al Plata. Impressions de viatge”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 1657. Barcelona. 30 de setembre de 1910.
- RUYRA, Joaquim. Marines y boscatjes. Aplech de narracions. Editorial Joventut. Barcelona. 1903.
- RUYRA, Joaquim. Obres completes. Editorial Selecta. Barcelona. 1982.
- SANTAMARIA, Joan. Visions de Catalunya, volum I, dedicat a la Catalunya Nova. Barcelona. 1927.
- SISA, Francesc. “Un sabater que fa rotllo”. La Tomasa, núm. 661. Barcelona. 2 de maig de 1901.
- SOLDEVILA, Carles. “Una treva curiosa”. La Publicitat, núm. 17238. Barcelona. 9 de juliol de 1929.
- SOLER, Frederic (sota el pseudònim "Serafí Pitarra"). Cuentos de la bora del foch. Llibreria d’I. López. Barcelona. 1867.
- SOLER, Frederic. “Lo nunci”, dins Calendari catalá del any 1875, escrit pels mes coneguts escriptors y poetas catalans, mallorquins y valencians, col·leccionat y publicat per Francesch Pelay Briz. Estampa de La Renaxensa. Barcelona. 1874.
- SUÑOL, Esteve. Llibre de memòries. Francesc Puig, llibreter. Barcelona. 1903.
- TARRIDA, V. “D’una carta desclosa”. L'Esquella de la Torratxa, núm. 666. Barcelona. 17 d’octubre de 1891.
- TEIXIDOR, Jordi. Dispara, Flanaghan! Edicions 62. Barcelona. 1976.
- TERRADES, Jaume. “Alió”. Ressorgiment, núm. 390. Buenos Aires. Gener de 1949.
- THOS I CODINA, Terenci. “¡Lasseta de mí!”, dins Jochs Florals de Barcelona en 1861. Llibreria de Salvador Manero. Barcelona. 1861.
- THOS I CODINA, Terenci. “De Poblet á Santes Creus”. La Veu del Montserrat, any V, núm. 23. Vic. 10 de juny de 1882.
- TOLDRÀ I VILARDELL, Albert. "Música celestial a l'edat mitjana". Revista Caramella, núm. 26. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2012.
- TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
- UBACH I VINYETA, Francesc. Celistias. Aubadas y serenas. Llibreteria d’Eudald Puig. Barcelona. 1866.
- VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Dossier inicial del Taller de sac de gemecs al CAT. Fotocòpies. 1997.
- VAYREDA, Maria Àngels. Poema dedicat a Carles Fages de Climent en motiu de la seva mort. Setmanari Presència, núm. 171. Girona. 12 d’octubre de 1968.
- VIA, Lluís. “Festa major”. La Renaixensa, núm. 37-39. Barcelona. 1898.
- VIDAL I VALENCIANO, Gaietà. “L’advocat de peu de marge, ó conseller de secá”, dins Calendari Catalá del any 1870. Barcelona. 1869.
- VIDAL I VALENCIANO, Gaietà. Rosada d’estiu. Llibreria d’Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1886.
- VILAREGUT I MARTÍ, Salvador. “La cansó de Mirtalia”. Joventut, núm. 71. Barcelona. 20 de juny de 1901.
- VINADER, Joan. "La font del arrel", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
- VINYES, Ramon. A la boca dels núvols. Impr. L. D. Mèxic DF. 1946.
- VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, quadern 3. Madrid. 1954.
- XAMMAR, Eugeni. Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret. Pòrtic. Barcelona. 1974.
Entrada modificada el 19.3.2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada