dijous, 25 d’agost de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Josep Maria de Sagarra

Autor d’una vasta i variada obra literària (amb exemples en tots els gèneres: poesia, teatre, novel·la, articles periodístics, escrits memorialístics, traduccions,...), Josep Maria de Sagarra (1894-1961) es va caracteritzar en els seus escrits, entre altres aspectes, per una sòlida formació cultural i un profund coneixement de la llengua. Autor amb una gran preparació intel·lectual i un domini absolut de la llengua, doncs, no és estrany que esmenti a diferents obres seves un instrument tan cabdal de la nostra història musical com és el sac de gemecs, (sempre exclusivament amb aquest nom, pròpiament barceloní). Així, ja en els seus primers escrits el trobem esmentat, per exemple al poema de 1913 “Dels elogis de la cançó”:

"[...]

III

Ton riure fa vibrar la salzareda
i la vinya i la selva i el prat,
i per tu a la masía i dins la cleda
el cant ens és donat.
Tremola per la vinya primerenca
la cogullada el seu ressó d’abril,
i el vell corbat que la canyota arrenca
igual que un cep humil.
Adalt del bosc on creixen les alzines
tant poc a poc, amb el fullam aixut,
ja de lluny endevines
aquell sac de gemecs del cucut.
I a la casa on tu vius diligent,
i el treball t’és lleuger com el joc,
canta el gall de la cresta lluent
i la barba de foc.
Canta l’enclusa i el martell
del ferrer vell,
que et diu “bon dia”
com un ploricó,
perquè tu tens la vista brillant,
mateix que un fill que li morí nadó
la nit de Sant Joan.

[...]"


En el seu primer llibre, titulat precisament Primer llibre de poemes, publicat el 1914 quan tenia només vint anys, reapareix el sac, concretament al poema “La balada del consol”

"La balada del consol

No tinguis queixa del temps i la vida,
ànima meva, si amor t’ha fugit;
encar hi ha al cel una llenca aclarida
per on tremola l’atzur de l’oblit.
Encar no ets tota mesquina i malmesa
per trepitjar la verdor del pradell;
si ve la nit, hi ha una lluna que et besa;
quan surt el dia, ja et canta l’ocell.
No t’agemolis amb la timidesa,
que una altra amiga pot dur-te l’anell.

Quan el verger de l’amor se’t tancava
encara et resten les hortes i els recs;
si la viola d’amor no sonava,
sents l’harmonia del sac dels gemecs?
Torna l’oreig, ja és la febre finida,
vola l’enuig i s’estronca el neguit;
no sents més dolça la tarda amansida,
i més suau el repòs de la nit?
Per què tens queixa del temps i la vida,
ànima meva, si amor t’ha fugit?

Ara que pots estimar tota cosa,
ara que pots respirar tot perfum,
que aquella trèmula i càlida nosa
és només que una miqueta de fum;
ara que a dalt la muntanya aclarida
trobes la mata d’espígol florit,
i dins de l’ombra l’angúnia no et crida,
ni res sotraga la pau del teu llit,
no tinguis queixa del temps i la vida,
ànima meva, si amor t’ha fugit!”


Uns pocs anys més tard, al llibre Cançons de taverna i d'oblit (1918-1921), tornem a trobar-lo al poema “Cançó de taverna”:

"Cançó de taverna

Al llavi un pols de ginesta,
que es va morint de tan groc;
si tens un aire de festa
ets més eixuta que un roc;
crema el foc
que et va ballant per les trenes
i el mocador carmesí.
L’amor ens omple les venes
com un porronet de vi.

A dins de la cambra grisa
fan una gran feredat,
els llacets d’una camisa
i un bigoti estarrufat;
malcarat
ell si s’entendreix a penes,
ella si vol enllestir.
L’amor ens omple les venes
com un porronet de vi.

La senyora Florentina
duu arborat tot el carrer,
si té la galteta fina
punxa com un esbarzer.
Quin esquer
pel rosari de les penes
i pel joc de mal pair!
L’amor ens omple les venes
com un porronet de vi.

Té la mossa una mirada
fresca com l’aigua dels recs;
s’està a la porta parada
sentint el sac dels gemecs,
i els renecs,
i la tralla a les esquenes,
i aquell picarol tan fi...
L’amor ens omple les venes
com un porronet de vi.

Si són brunes, si són rosses,
si són menta, si són fel,
afalacs, llamins i cosses,
terra humida, llum d’estel
si és el cel
o l’infern amb les cadenes,
si és la vida o el morir,
l’amor ens omple les venes
com un porronet de vi."


Dins d’El comte Arnau (1922-1928) també apareix, en aquest cas en un sentit més figurat, no relacionat amb la presència explícita de l’instrument:

"I ell va xuclant les magres cantarelles,
fins que el desfici li rosega el nas,
i aleshores li salta a les costelles
i la trava d’esquena contra el jaç;
i cos a cos, les llengües escalfades,
i priap de no pas gaire virtut,
ha collit quatre roses esfullades,
i ara li dorm com un mastí pelut.

I respira Adelais tranquil·la i lliure,
d’esquenes a la calda d’aquell tronc,
i es gira per mirar-lo i per somriure
amb el sac de gemecs que li fa el ronc.”


En un article publicat a La Publicitat el 7 de febrer de 1926, de ressenya d’un llibre de poemes de Josep Sebastià Pons, esmenta el sac en un sentit literari:

"[...] Josep Sebastià Pons fou dels primers cridats de l’any 14, i no cal dir que és un inflamat patriota francès. Ell m’ha contat coses al·lucinants, moments d’una intensitat dramàtica que no es pot descriure; hem parlat del nostre problema filològic al Rosselló, de l’esperit català a l’altra banda del Pirineu; Josep Sebastià Pons coneix com ningú totes aquestes coses. I és sorprenent el cas d’aquest poeta, ell que ha viscut els moments més agres i més densos de la vida actual, que té un esperit complexe encarat amb totes les complicacions modernes, i que per altra banda no és gaire optimista en la qüestió de la nostra llengua i el sentiment dels rossellonesos, no es mou ni deixa per un moment la seva posició absolutament catalana, ni sap tocar altra llei d’instrument que aquella cornamusa pirenenca, on es fonen totes les gràcies del paisatge i de la vida humil, en una melodia catalaníssima. [...]”


En sentit literal, com a referent organològic i musical, l’esmenta a l’article “Les delicades mentides” de la seva secció “L’aperitiu” del setmanari Mirador el 9 de gener de 1930:

“Algú creurà que nosaltres hem vingut al món per actuar d’una manera fisiològica i contribuir a la conservació de l’espècie. Altres persones, atacades de gustos més fins, creuran que la missió de l’home consisteix a portar els gegants, tocar el sac de gemecs, o pintar una senyora despullada. Altres, encara més refinats, provaran com dos i dos fan quatre, que la casa més excelsa que pot fer un mortal és una feina de destrucció per mitjà dels monopolis, dels gasos asfixiants o la diplomàcia. Tot això és acceptable, com també és acceptable posar un nen al món, i qui diu un nen diu una nena, per contribuir a la glòria dels clubs de natació o de les conferències de Sant Vicents de Paül. Jo no em barallaré amb ningú, ni discutiré res sobre les finalitats a què ens destina la història natural. Ho admeto tot. Des dels partidaris del negoci de la salvació de l’ànima, fins als partidaris de qualsevol negoci brut, com per exemple la usura. Ara que jo crec que l’home ha vingut al món per dir mentides. El fet de mentir, de falsejar la veritat, o allò que nosaltres ens pensem que és la veritat, em sembla la cosa més dolça d’aquest món. I no sols la cosa més dolça, sinó l’única compensació que se’ns ofereix en aquest tripijoc tan tèrbol, tan incoherent i tan disgustat que se’n diu la vida de cada u. [...]”


També esmenta l’instrument, en aquest cas en un sentit figurat, en un article titulat “Els marits”, igualment publicat a la seva secció “L’aperitiu” del setmanari Mirador el 13 d’agost de 1931:

“[...] Allò que passa amb el pregadéu i amb altres animals inferiors, passa també entre les senyores i nosaltres. El pregadéu femella, com sabeu perfectament els aficionats a aquestes coses, és una bèstia ben presentada i opulent; en canvi, el pregadéu mascle és un esquitx anguniós, ple de reuma i d’infelicitat. Un cop ha fruit de tres gotes de vida, el pregadéu mascle es dedica a fecundar ràpidament la femella, i aleshores aquesta, fent ús dels seus drets, li fibla el clatell, l’insensibilitza i se’l va menjant a miquetes. Això tan eficaç i tan directe no acostuma a passar gaire en els matrimonis de la nostra espècie, però la moralitat i el símbol són exactament els mateixos. L’home no fa res de bo a la vida fins que troba una senyora per aparellar-se; mentre la cerca, va amb els punys a tres quarts de quinze i amb el cor abonyegat com un sac de gemecs. El fet de trobar una dona no és, la majoria de vegades, ni un gran invent ni un disc de felicitat, però soluciona el conflicte vital, l’home amb la dona comença a ésser alguna cosa. [...]”


El mateix any, a la mateixa secció de Mirador, el 17 de desembre escriu un article titulat “Els catòlics”, en què esmenta de nou figuradament l’instrument, en aquest cas en mans de Josep Pla:

“[...] I el més curiós és que el meu gran amic Josep Pla, que viu al cafè i comprèn tota la gràcia dels ulls d’un gos i dels ulls d’una xicota, no sé què rediable se li ha perdut en les pàgines tenebroses de La Veu i es dedica a tocar el sac dels gemecs més derrotista i més ple de pells de conill de la casa. [...]”


Òbviament, no podia faltar el sac a El poema de Nadal (1931), en mans dels pastors de Betlem, en aquest cas esmentat fins a tres llocs diferents, els dos primers al cant I i el tercer al final del cant III:

"I entre aquest món d’hivern que tot delira
veia quatre pastors envernissats
igual que les figures de la fira,
que amoixaven la llana dels ramats.
I vora el foc, torrant les avellanes,
desasprejaven l’esperit i el pèl,
amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
i amb l’alegria d’un porró blau cel.”

"Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era
ningú va veure res...
Ni el rostre emmascarat,
ni el braç despullat,
ni la galta de seda que es fonia,
varen poder comprendre l’alegria!
Només ells, precisament,
duien pelat el pensament
perquè sabien les quatre paraules,
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells, no tenien nom!...
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors,
de les nostres estones més pures
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!…”

“Si ets net de cor, pastor mesquí
no t’has de perdre pel camí
que et va guiant l’estrella cauta;
no t’has de perdre, pastoret,
anant seguint el camí dret,
amb el sac de gemecs i la flauta!
Pastor dels meus somnis d’infant,
de les meves tristeses de gran,
pastor menut del meu pessebre,
tant és que fem com que no fem,
sempre es troba el camí de Betlem,
encara que ens escanyi la tenebra!”


També en les seves obres de teatre apareix l’instrument. L’esmenta en un sentit figurat a La corona d’espines (1932):

“Mariagneta. –– Què voleu dir?...

Marta. –– Vull dir que és una feina
de gran senyor! Que pot estar content!
I fan servir l’espasa, com una eina
per rentar la deshonra? Quina gent!
El meu Eudald també! No, tu m’enganyes!...
Però per què?... És com tots, ja ho veig... que sí!...
Pensen que posar un fill a les entranyes
és igual que fer el llaç del corbatí!
I no els diguéssiu res! Paraules bones;
quan passen són els amos del carrer!
I les dones, és clar, per ‘xò són dones...
Però no, criatura, no pot ser,
i no serà, comprens? Jo em lluiria!
Si això passés, la Marta no és ningú!
Però et juro que, aquesta covardia,
la pagarà com ara et parlo a tu!...

Mariagneta. –– Marta, jo no ho vull pas...

Marta. –– I què em repliques?...

Mariagneta. –– No vull veure’l!

Marta. –– No, filla, el veuré jo!
Per tocar aquesta mena de musiques
el meu sac de gemecs té molt bon so!...”


Igualment en un mateix sentit figurat, apareix a La cançó de la filla del marxant (1936):

“Rosalia
Sí senyor; la vida em sona
igual que un sac de gemecs.
Don Timoteu, estic tipa,
dels que se’m planten davant
i dels que fumen en pipa...”


Torna a aparèixer al llibre de viatges La ruta blava (1937):

“[...] Entre els nostres companys del "Ramel" es parlava del paisatge, de la llum, dels cocoters i de les cabelleres. Ara només sentiu enraonar de la manca de llegums, de la manca de llet, de la carn insuficient o de l'aigua malsana. Les dones només conten històries de picades d'insectes, de seda menjada pels escarabats, d'epidèmies i de febres. Us parlen del país dels somnis com d'una cosa cansada, rebregada, sense cap encís, sense malícia de color ni plomalls de màgia. Aquestes comares netes de maquillatge i de coqueteria comenten les terres oceàniques amb un realisme de porteres, exactament igual que si enumeressin totes les teranyines, tots els ratolins i totes les regadores esbotzades d'un sostremort o d'una cambra de mals endreços. Les criatures nascudes al tròpic i mal nodrides amb biberons deficients acaben de donar precisió al sac de gemecs que aquestes tristes mestresses i aquests tarats i esgrogueïts funcionaris porten a l'esquena. [...]”


Finalment, l’instrument apareix esmentat amb un sentit de connotacions luxurioses a dos fragments del seu llibre de memòries Memòries (1954):

“[...] El doctor Dalí, que devia pesar aquells cent trenta quilos, comptant-hi la seva barba i el seu bigoti, diria que fou un d'aquells cavallers d'extrema obesitat, que la naturalesa compensa amb els atributs de la distinció i de la bellesa física. Perquè un home gras de les seves proporcions en general no fa bonic, i més aviat fa riure, i el doctor Dalí, tan net, tan ben pentinat, tan fresc i brillant, aconduint dins la butaca incapaç els turons de greix del seu volum saníssim, de manera que ni un sacsó perdés relleu ni una corba baixés de categoria, puc assegurar que als ulls de l'espectador presentava un espectacle òptim. Fi de faccions, rosat de galtes i molsut de llavis, era com l'antic Silèn que havia fet trontollar el colossal abdomen sobre l'esquena de l'ase i que, abandonant la tela més oliosa i més daurada de Rubens, s'havia adormit a la nostra penya, i encara hi estava somiant tot l'enrenou de cabelleres i sacs de gemecs i xiscles i rebolcons d'una bacanal moguda. [...]”

“[...] És clar que jo no me n'hauria anat a dormir tan d'hora, perquè potser ja pressentia Marcel Pagnol, i el meu cor somniava llums verdes i moradenques, prostibularis sacs de gemecs i deliqüescències colonials. Però el meu pare ens va lligar curts, amb l'excusa d'un imminent matinejar i la promesa d'un cop d'ull, perfectament confessable, damunt les coses més importants de Marsella. [...]”



Una de les xilografies d'Enric C. Ricart per a la primera edició de El poema de Nadal


Fonts

-      SAGARRA, Josep Maria de. “Dels elogis de la cançó”. Catalunya, núm. 290. Barcelona. 3 de maig de 1913.
-      SAGARRA, Josep Maria de. “Josep Sebastià Pons”. La Publicitat, núm. 16188. Barcelona. 7 de febrer de 1926.
-      SAGARRA, Josep Maria de. “Les delicades mentides”, dins la secció “L’aperitiu”. Mirador, núm. 50. Barcelona. 9 de gener de 1930.
-      SAGARRA, Josep Maria de. “Els marits”, dins la secció “L’aperitiu”. Mirador, núm. 132. Barcelona. 13 d’agost de 1931.
-      SAGARRA, Josep Maria de. “Els catòlics”, dins la secció “L’aperitiu”. Mirador, núm. 150. Barcelona. 17 de desembre de 1931.
-      SAGARRA, Josep Maria de. El poema de Nadal (amb xilografies d’Enric C. Ricart). Llibreria Catalònia. Barcelona. 1931.
-      SAGARRA, Josep Maria de. Obres completes. Editorial Selecta. Barcelona. 1948-1964.
-      SAGARRA, Josep Maria de. Memòries. Editorial Aedos. Barcelona. 1954.
-      SAGARRA, Josep Maria de. La ruta blava. Editorial Selecta. Barcelona. 1964.

Entrada creada el 21.5.2013. Modificada l'11.11.2020

dimecres, 24 d’agost de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Josep Pla

Josep Pla (1897-1981) és segurament el narrador amb la prosa més bella de les que s’han escrit en la nostra llengua, amb un ús finíssim i ajustadíssim dels recursos literaris. El seu prestigi literari i periodístic és immens, fins al punt de ser considerat el millor prosista de la nostra literatura. Dotat d’un sentit cultural molt ampli però alhora totalment arrelat al país, els seus referents no podien deixar d’incloure un vessant clarament popular, fet que ocasiona l’aparició del nostre instrument al llarg de la seva obra.

Així, ja en els primers escrits, esmenta el sac de gemecs, arrelat a la tradició musical relacionada amb la cobla i la sardana, com ara a l’article “18 sardanes d’En Pep Ventura”, publicat a La Publicitat (1927):

“Trobant-me a Figueres la setmana passada vaig tenir el gust d’assistir als actes més importants de l’homenatge que s’ha dedicat a Pep Ventura. S’han pogut sentir en dos dies 18 sardanes d’aquest gran músic. A Figueres no se n’havien tocades mai tantes de seguides. Una de les atraccions més fortes que tenia el programa era l’audició de diverses sardanes d’En Pep Ventura, harmonitzades pel mestre Pujol, de l’Orfeó Català. Es podria fer l’elogi de l’obra del mestre Pujol, dient que passada per les seves mans la música de l’empordanès, té més marcades que mai les seves característiques essencials: la netedat melòdica, el sentimentalisme popular, aquell punt de sornegueria de flabiol i sac de gemecs tan ple de vida que farà l’obra d’En Pep immortal. Sentir aquestes sardanes a la Rambla de Figueres, a l’hora que s’encenen els llums, tocades amb una meravellosa discreció agradablement poc genial per la cobla de la població, és una cosa verament inoblidable. [...]”


Només l’any següent, Josep Pla esmenta el sac de gemecs en el sentit genèric, com a terme per indicar el tipus d’instrument, en un fragment del llibre de viatges Cartes de lluny (1928):

“[...] A la dreta d'aquesta plaça hi ha el barri de la Catedral, que té un gran caràcter i és el centre de la ciutat antiga. Passejant a l'atzar pel laberint de carrers torçats i deformes, he pogut llegir sobre una casa de mala mort la placa commemorativa de la naixença en aquell lloc de David Teniers. L'he llegida diverses vegades amb una emoció sincera, perquè aquest pintor és un dels homes que, al meu entendre i d'ençà que el món és món, ha tingut més gràcia. En aquest sentit hauria d'ésser tingut per tothom com un mestre de la vida. Ja se sap que la gent que va al darrera d'alguna cosa aspira a realitzar empreses elevades. Però, per la meva part, vull confessar que la meva més alta aspiració seria descriure una d'aquestes minúscules escenes de taverna o de campinya que amb tanta frescor pintava aquest ciutadà d'Anvers. Hi posaria també els enjogassats animalets domèstics, les figures populars de la festa, els músics del sac dels gemecs, el malcarat que mira per la lluerna, i el ciutadà que alça la cama emportat per la follia graciosa i sensual de la beguda. [...]”


Pocs anys més tard, apareix de nou l’instrument a un article literari publicat a la revista El Be Negre (1932), en aquest cas en sentit figurat i amb el nom culte de “cornamusa”:

“[...] La gent de Torroella té un ull de perdiu, una rialla franca i un cor d’oriol. Els botiguers us miren pel darrera els vidres dels aparadors d’una manera goluda i fins i tot sensual. No sabeu d’on us arriba una gran alenada de fresca que ho fa tremolar tot, que posa una mica de pell de gallina a totes les fulles dels arbres. S’encenen els primers fanals. De la barberia en surt una cornamusa de conversa perfumada de quina de poc preu. [...]”


Han de passar gairebé vint anys perquè Pla recuperi l’instrument als seus escrits, concretament al llibre biogràfic Un senyor de Barcelona (1951), en què esmenta en Pep Ventura com a sonador de sac de gemecs. No serà l’últim cop que Pla parli de Ventura com a instrumentista de cornamusa:

“[...] Quan prenia una població de la Garrotxa o de l'Empordà, el primer que ordenava al seu Estat Major era que s'organitzessin sardanes, balls, teatre i festes de tota classe. És molt possible que el malenconiós Pep Ventura, amb la seva cara esgrogueïda i trencada i la seva corbata negra, modulés el sac dels gemecs davant dels ulls sensuals de tigre de Savalls. Quan prengué la Cellera, revistà la força i després cridà sense treure's el caliquenyo de la boca: “¡Rompan filas..., y a engendrar carlistas!” [...]”


L’any següent reapareix l’instrument al llibre d’assajos Els pagesos (1952). En aquest cas, recull un aspecte físic del sac de gemecs ben concret, la pressió del bot:

“[...] Un pagès, amb el seu carro, entra a la ciutat de Vic. És el diumenge de Carnaval. Un grup d'emmascarats sinistres puja al carro del pagès i li ofereix una bóta, plena aparentment de vi. El pagès accepta i alça la bóta. El paper deia literalment: "La bóta, que era de les de pressió, com un sac de gemecs, era plena d'orins." El rústic té com una foguerada. Agafa la vara del fuet i dóna un cop tan sec i tan crispat en el crani d'un dels emmascarats, que el deixa mort, fred. Una desgràcia, certament. Una desgràcia perfectament comprensible. Això del líquid és absolutament ibèric, espantós, inconcebible. [...]”


La dècada següent, Pla recorda la figura de Pep Ventura al seu escrit “Sardanes”, dins La substància, publicat a El meu país (1968), i explica que era sonador de sac de gemecs:

"La música de Pep Ventura, sentida en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.”


Igualment, l’any 1975, en un article cultural dedicat a la sardana publicat a la revista Destino, parla de la reforma de la cobla de sardanes feta per en Pep Ventura. El text és en castellà però així i tot esmenta l’instrument amb els noms catalans (“cornamusa” i “sac de gemecs”):

“[...] Ahora diremos que una de sus organizaciones más espectaculares fue la tranformación de la orquesta de sardanas, o sea de las cobles, que eran realment pobrísimas, de una insignificancia dulce, pero demasiado rural y pueblerina. Primero eliminó la cornamusa, que en el Ampurdán y el Rosellón llamaban el sac dels gemecs, y construyó la cobla con la tenora, de la cual fue un virtuoso y quizás el verdadero creador, el fiscornio, dos tiples y dos cornetines. Con estos instrumentos de viento creó lo que podríamos llamar l’espetec de la cobla, el trueno musical, la presencia indefectible en estas plazas, calles y aglomeraciones de estos pueblos abandonados, viejos, monótonos, agrarios y tristes. Se ha dicho muchas veces que el temperamento de Ventura fue lánguido y desmayado, que sus sardanas –la única cosa que se conoce de él y aún muy pocas– son románticas, crepusculares, con una decoración de estos cipreses tan esbeltos y estériles como hay en este país. Todo esto es indudable y el tipo físico de este menesteral parece el de un redactor de sentimientos –se entiende acongojados y abrumadores porque los demás no se manifiestan nunca en público, si se exceptúan los de los fatxendas–. Pero este hombre, sobre el que se ha escrito tanto y se han dicho, solamente, puras banalidades, apareció de pronto con l’espetec de la cobla, que me parece que gustó, sobre todo después de la desaparición de los de la sardana corta y del sac dels gemecs. [...]”





Fonts

-       PLA, Josep. “18 sardanes d’En Pep Ventura”. La Publicitat, núm. 16729. Barcelona. 29 d’octubre de 1927.
-       PLA, Josep. Cartes de lluny. Atenes A. G. Barcelona. 1928.
-       PLA, Josep. “Pintura de Torroella”, dins la secció “Paròdies d’”El Be””. El Be Negre, núm. 61. Barcelona. 16 d’agost de 1932.
-       PLA, Josep. Un senyor de Barcelona. Editorial Selecta. Barcelona. 1951.
-       PLA, Josep. Els pagesos. Editorial Selecta. Barcelona. 1952.
-       PLA, Josep. “Sardanes”, dins La substància, publicat dins El meu país, obres completes v. VII. Ed. Destino. 1968.
-       PLA, Josep. “La sardana ha triunfado”. Destino, núm. 1985. Barcelona. 16-22 d’octubre de 1975.

Entrada creada el 2.10.2019. Modificada el 23.7.2020