Llibre

Properament el contingut d'aquest web quedarà reflectit en format de llibre

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (VIII)


Catalunya Nord

      Carrère, anomenat Batanne / La Bastida
S. XIX

      Moïse / Prada
S. XIX

      Guizon / Prada
S. XIX

      Orliac / Montlluís
S. XIX

      Pounsot / Bula d’Amunt
S. XIX

      Jousapou o JosapouJosepot / Ceret
Finals del s. XIX
Mort al tombant del segle XX, segons Joan Amades fou l’últim cornamusaire del Rosselló. L’Albert Manyach explica el 1924 que havia tingut ocasió de sentir en Josapou per Sant Pau al pont de Ceret i descriu que les melodies que hi va interpretar eren d’un ritme mal definit, però els dansaires, impertorbables, ballaven segons l’ordre del programa, encara que el cornamusaire toqués una altra cosa. Per fer broma, van tombar el carro sobre el qual tocava i el cornamusaire va caure a terra i es va fer mal. Mentre plorava, el seu sac, a terra, anava gemegant a mesura que es buidava. Es va interrompre el ball uns instants mentre se li donava una mica de cordial a en Josapou. Els espectadors van trobar molt divertida aquesta gracieta de tan mal gust.

      Parayre, anomenat Vidalou / Corbera de les Cabanes
S. XIX

      Miquel lo Tonell / Estagell
S. XIX

      Paziols o Rosselló Paziols / ?
Primera meitat del s. XIX
Dels més famosos sacaires rossellonesos, es conserva una litografia amb la seva figura, original de Louis-Félix Amiel (1802-1864), a partir de la qual Antoine Guiraud (1800-1879) va fer una aquarel·la. Es conserva en un àlbum dipositat al Museu Rigaud.
Els cronistes de l’època el tenien com un virtuós de l’instrument, un veritable baluard per al sac de gemecs en plena decadència. Fins i tot va arribar a donar nom a la cornamusa a Catalunya Nord: la borrassa d’en Paziols.
L'instrument utilitzat per en Paziols, segons l'obra que el representa, sembla reflectir, per analogia amb l'instrument conservat al Museu Instrumental de Leipzig, totes les característiques d'un instrument de Valentí Touron. Aquest sac d'en Paziols el 1979 constava que formava part de la col·lecció de la Casa Pairal de Perpinyà.

      Pobret / ?
S. XIX
L'esmenta Pere Vidal, juntament amb en Paziols, a l'article "Coses de Rosselló i de Cerdanya - Lo borrassayre" (Le Roussillonnais, núm. 17, 11 de juny de 1882).

      Valentí Touron / Perpinyà
1777-1850
Músic competent i constructor d'instruments prestigiós. Segons el poeta Esteve Canal fou el darrer sacaire del Rosselló: "Per recort direm que lo derrer gayter a Rosselló, va ésser en Toron, lo pare, instrumentista en Perpinyà, de jo conegut."
Nascut a Tellet, es va casar a Cameles, on va viure uns quants anys (concretament a Vallcrosa; el 1815 consta com a músic censat en aquesta població) abans de marxar-ne i instal·lar-se amb la seva família a Perpinyà com a “fabricant d’instruments”. Tingué el taller a la plaça dels Ases de Perpinyà (actual plaça Blanqui) i posteriorment al carrer Mailly i al carrer de la Font de les Carmes. Lutier prodigiós (es conserva un grall cromàtic seu, amb claus), sabia molt poc de lletres i, així, declara “no saber firmar” quan fa les declaracions de naixença dels seus fills.
Pel que fa a la grafia del seu cognom, Valentí Touron va fer servir durant uns quants anys el cognom de Toront abans de tornar a emprar després del 1820 el de Touron. Aquesta és la raó per la qual son fill Josep Pau Andreu (futur creador de la tenora moderna) fou declarat a la naixença, el 1815, amb el cognom de Toront. Andreu Toron modificà més endavant la grafia a la definitiva Toron, que emprà fins a la seva mort.

      ? / Sant Llorenç de Cerdans
Finals del s. XIX - principis del s. XX
L’any 1928 Joan Amades, mentre feia una missió de recerca de cançons pel Pirineu de l’Alt Empordà amb Joan Tomàs, va tenir notícies de l’existència d’aquest cornamusaire, “coneixedor de diverses tonades populars pròpies dels típics balls carnestoltecs vallespirencs”. Sense deixar passar l’oportunitat d'entrevistar-lo van fer cap a Costoja i el van fer cridar perquè vingués amb son instrument però no hi comparegué.


En Paziols



Fonts

-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. Sabadell. 1995.
-      COMELADE, Pascal. “Enciclopèdia logicofobista de la música catalana”. Diari de Barcelona, setembre de 1991. Barcelona. 1991.
-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum IX, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 1999.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      FONQUERNIE, Laurent. “Portrait de Paziols, joueur de cornemuse”. Web de l’Institut del Granat i de la Joieria Tradicional (http://www.institutdugrenat.com/2016/05/portrait-de-paziols-joueur-de-cornemuse/). Perpinyà. 18 de maig de 2016.
-      FRANCÈS, Enric. Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a Catalunya Nord al s. XIX. IMPEM-FSR. Cotlliure. 1986.
-      MANYACH, Albert “Choses du Roussillon. Instruments catalans. La cornemuse”. L’Indépendent, 7 de gener de 1924. Perpinyà. 1924.
-      SUBIRÀ, J. “La Casa Pairal de Perpinyà prova la unitat catalana”. Diari Avui, núm. 1060. Barcelona. 30 de setembre de 1979.
-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.

Entrada modificada el 30.3.2023

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (VII)


En aquesta entrada reproduïm fotografies amb sacaires sense identificar.


-      Ball de pastorets de Vilafranca del Penedès. Anys 1910-1915. Programa de la festa major de Vilafranca de 1979. Col·lecció de Xavier Orriols.



-      Festa major de Sitges. Cap a 1900. La foto correspon a la plaça de la Indústria de Sitges. Arxiu Històric de Sitges, col·lecció Matas i Puig.



-      Postal amb el ball de panderos de Vilafranca del Penedès. Finals del s. XIX. Col·lecció de Joan Bosch.



-      Ball de cercolets de Vilafranca del Penedès. Finals del s. XIX. A l’esquerra s’aprecia el grall d’un sac de gemecs i les mans del músic. Arxiu Carrutxa.



A les tres últimes fotografies, per la mateixa època i per la mateixa zona, s’aprecia un sacaire esquerrà. Es tractaria del mateix sonador?


Fonts

-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. Sabadell. 1995.
-      CUSCÓ, Joan. “El ball de cercolets”. Revista Caramella, núm. IX. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2003.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS. Festa Major. Vilafranca del Penedès. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Vilafranca del Penedès. 2003.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.

Entrada modificada el 30.3.2023

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (VI)


Pallars Jussà

      El Mut de Peret / Sarroca de Bellera
Segona meitat del s. XIX
Del mateix poble que l'etnògraf Ramon Violant i Simorra, el seu pare l'havia vist i sentit tocar.

      ? / Conca de Tremp
Mitjan s. XIX
En un article sense signar publicat a El Eco del Pallás el 1892 es comenta com a mitjan s. XIX era típic a la Conca de Tremp contractar “la gaita” o els “músics del morralet” per fer el ball a plaça de festa major o de carnaval. Els instruments que formaven part d’aquest grup de músics eren la prima, la cornamusa i el flabiol i tocaven la música per ballar el ball pla, el ball robat, la castanya, la bolangera, el contrapàs i el ball de la teia.

      ? / Sas o Erta
Finals del s. XIX
A mitjans del segle XX als poblets de Sas i Erta tocava l’acordió diatònic Ramon Durro i Pedro, el Dimàs, l’avi del qual havia tocat el bot allà pels volts de 1890.


Pallars Sobirà

-      ? Ardèvol / Vall de Boí (Alta Ribagorça) i Vall de Cardós (Pallars Sobirà)
S. XIX
Traginer. Avi del cornamusaire Joan Ardèvol, el seu sac era el que sonava el seu net.

-      ? / Tírvia
Primera meitat del s. XX
Es tractaven d’un pare i un fill. El pare tocava el bot i el fill el violí o el graire (grall de pastor), segons convingués. L’acordionista Josep Ribes i Casimiro, el Ferrer d’Àreu, anava molt per casa seva per treure’n informació i repertori. Aquests pare i fill de Tírvia eren molt coneguts i treballaven molt fent ball. Cobraven un catxet de dues pessetes per dia si anava el pare sol amb el bot, o només una pesseta si portava amb ell son fill, i això era degut al fet que menjava molt.


Ripollès

-      Ricardo dels Pintors? / Ripoll?
Segona meitat del s. XIX
En les rifes populars que es van organitzar entre 1865 i 1872 pels carrers de Ripoll per sufragar les despeses de construcció de l’orgue de l’església de Sant Eudald, consta que tres músics ajudaren a fer les passades, Pere Terrissé, l’Avi i Ricardo dels Pintors, que tocaven el violí, el flabiol i la cornamusa.


Selva

      ­Pau Mestre i Xaubet, Pau de la Coixinera o Pau de sa Coixinera / Pineda de Mar i Blanes
1839-1911
Va néixer a Pineda de Mar el 1839 i va morir a Blanes el 18 de gener de 1911, als 72 anys d’edat. Llaurador d’ofici, compaginava aquesta tasca amb la de músic. Era fill de Marcel·lí Mestre i de Teresa Xaubet, els seus avis paterns van ser Isidre Mestre i Maria Algues i va tenir dos germans, en Francesc i l’Isidre. Es va casar amb Joaquima Rabassa i Garriga, de Blanes, localitat on va anar a viure en aquell moment per no deixar-la ja fins a la mort. El matrimoni va tenir dos descendents, Francesc Mestre i Rabassa i Dolors Mestre i Rabassa, que es va casar amb Sebastià Garriga i Nonell. Un dels fills d’aquest últim matrimoni, Alfred Garriga i Mestre, i, després, la seva filla, Núria Garriga de Pedro, encara ocupen la mateixa casa on va viure en Pau de sa Coixinera, ubicada a la plaça de Mollet (actualment plaça Placeta), al barri de Sa Massaneda.
Va formar mitja cobla amb Joan Roig, en Nan de Blanes, de qui fou mestre en l’aprenentatge del flabiol. Eren inseparables i van mantenir una relació molt estreta, gairebé familiar.
Havia participat amb el sac a les festes de carnaval i a les enramades típiques al seu barri mateix. També consta que el 1899 va tocar en una manifestació ciutadana espontània per celebrar l’abolició de certs impostos. L’any 1901 fou dels darrers anys en què va tocar a la festa major de Blanes. Aquell mateix any, per la festivitat de Sant Pere i després que els organitzadors de la festa no poguessin dur cap cobla per fer la ballada de sardanes a l’Auguer, tampoc no van aconseguir que en Pau de la Coixinera anés a executar-les. La notícia de la seva mort va sortir publicada al diari La Veu de Catalunya el 29 de gener de 1911: “Díes enrera va morir sobtadament a Blanes, el popular músich conegut per ‘en Pau de sa coixinera’. Ab ell, desapareix de la nostra vila una nota força típica, ja que era aquí l’únich artista del sach de gemechs o ‘coixinera’, instrumen que, si bé ara en desús, en altre temps no podia faltar en cap enramada, festa de barri y demés expansions populars.” És el mateix text que havia aparegut el 22 de gener al setmanari de Canet de Mar La Costa de Llevant.
El poeta Pere Puig i Llensa li dedicà un poema al seu llibre El tercer dall (1992):

"En Pau de la coixinera

Vinya d'en Pau, el de la coixinera,
planejant i abocant-te en el pendis
fins al mar que et saluda amb un somrís...
Davant de la caseta, hi tens una era

i, al costat seu, fent ombra al vell pedrís,
una solemne i colossal figuera
i un presseguer de préssecs del país,
on en Pau anava a omplir-se'n la pitrera...

I em convidava un dia tot passant...
I mentre jo els anava rosegant
aquells préssecs tardans, fent-hi ganyotes,

en Pau prenia el rústic instrument,
que era un coixí molsut tot ple de vent,
llançant en l'aire unes alegres notes."

-      ? / Osor
Primera meitat del s. XX
A Osor per carnaval es feien les “Ballades de la canalla”, un ball de parella de la mainada. El ball començava al so del flabiol i el sac de gemecs, que era interpretat pel carnisser del poble: ell mateix s’havia fet el bot amb una pell de cabra.

-      Sacaire no identificat / Cellera de Ter?
Principis del s. XX
Veïns de Susqueda nascuts a principis de segle recorden haver vist d’infants ball amb cornamusa a Cellera de Ter.

-      Sacaire no identificat / Santa Coloma de Farners
Principis del s. XX
Veïns de Santa Coloma nascuts abans de la Guerra Civil recorden haver vist d’infants un home que captava amb un sac de gemecs.


Solsonès

-      ? / ?
Finals del s. XIX - principis del s. XX
A la missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs a Torà el 1927 per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, s'entrevistaren amb un flabiolaire d'Ardèvol, Joan Espinagosa, que els digué que havia format colla amb un cornamusaire mort ja feia anys. El flabiolaire fins i tot era capaç d'imitar amb el flabiol el grall de la cornamusa mentre emetia amb la boca un remoreig especial que donava una sensació bastant aproximada del pedal del sac de gemecs.


Vallès Occidental

-      Josep Pidelaserra Duran, Manel o Gran Manel / Castellbisbal
1882-1958
Figura molt coneguda i gairebé mítica dins del món del flabiol, tot un personatge, mereixeria per ell mateix tot un estudi. Fou un grandíssim músic de flabiol i bombo de la tradició de l'Ordal. Tenia una gran intuïció musical i molt bona tècnica de dits i memòria. Tocava de tot: americanes, llanceros, masurques, foxs, pasdobles, valsos, sambes..., i tot tipus de melodies tradicionals i populars. Els anys 20 del s. XX representaren el moment més àlgid de la seva carrera, anys durant els quals el trobem fotografiat amb diferents gegants de Barcelona i amb els de Mataró. El Gran Manel creia en la publicitat per la imatge i es feia retratar al costat dels gegants que acompanyava; després ensenyava les fotos com a targeta de presentació. Fou una persona lliure i despreocupada de tot i de tothom.
Havia nascut el 4 de juliol de 1882, fill de Pau Pidelaserra Duran i Teresa Duran Santugini, a cal Manel, al carrer Major, 27, de Castellbisbal. Va tenir 6 germans. Se’l coneix com a Manel pel nom de la casa pairal. Amb el temps ell mateix hi afegiria el “Gran” al seu nom de músic. Hi ha un quadre amb aquest mateix nom, un oli on apareix el Gran Manel tocant el flabiol amb una gran alzina al fons, sota la qual un grup de joves balla una sardana. El 1910 consta que encara viu amb la seva família. A la vista de les poques ganes que tenia de treballar i de guanyar-se la vida, aconsellat pel mossèn del poble, el seu pare el va enviar a Amèrica. No trigà gaire a tornar, però, igual d’escurat que va marxar. El 1914 es va casar amb Àngela Ribalaigua, de Rubí, una noia d’origen humil i pagès. Van tenir una filla, Joaquima. En aquesta època en Manel vivia a Rubí i portava una vida familiar de casat que va durar només cinc anys. Després va tornar a voltar i a fer vida itinerant. Així, el 1921 el trobem vivint a Mataró, on serveix de camperol per a la família Roviria i Rodon, amb qui viu. El 1936 torna a aparèixer censat a Castellbisbal, amb la seva família. Durant la Guerra Civil, però, s’instal·la a l’ermita de Sant Vicenç i acabada la guerra torna de nou a Castellbisbal, a casa d’un germà seu. En aquesta etapa en Manel voltava pels trens fent activitats diverses, entre les quals principalment sonava el flabiol. A banda de tocar el flabiol, hi feia monòlegs humorístics amb un esclop a l’orella, com si parlés per telèfon. No acceptava diners de la gent de Castellbisbal, només menjar. Era capaç de sonar dos flabiols alhora amb el nas i tenia una gran memòria auditiva que li permetia reproduir amb el flabiol una tonada acabada d’escoltar. Tenia fama de pencaire fent de pagès però només feia el que li venia en gana, no acomplia ordres. A l’última etapa de la seva vida va arribar a treballar de jardiner i mosso en una residència d’avis de Barcelona, on l’havia reclamat una neboda seva que era monja. Allà un Nadal li van regalar un flabiol i un tambor i aleshores va abandonar la residència i va tornar a voltar. En rondar la setantena les coses no li anaven com anys abans. En aquell moment visqué en barraques i fent feines de pagès, pels voltants de Castellbisbal, fins que finalment el 8 de març de 1958 el van trobar mort a la barraca on vivia quan li portaven menjar. Està enterrat sense indicació al cementiri de Castellbisbal.
Pel que fa a la seva activitat com a músic, abastà un territori notable. Entre 1909 i 1920 va acompanyar el ball de bastons d’Esparraguera, en l’època de més activitat d’aquesta colla bastonera. El 1912, a Vilafranca del Penedès, per la inauguració del monument a Milà i Fontanals, apareix acompanyant els capgrossos (d’aquesta efemèride hi ha una gravació on es veu el flabiolaire). El mateix any consta que va tocar a Molins de Rei, amb una parella de gegants llogats que el 1914 apareixeran també amb ell a Sabadell. El mateix 1914 torna a tocar a Molins per estrenar, ara sí, els gegants de la vila. El 1918 torna a córrer per Sabadell per estrenar els gegants de la ciutat i repeteix amb ells els anys 1921, 1924, 1932 i 1933. A la dècada dels 20 hi ha fotografies d’en Manel acompanyant el ball de cercolets de Vilafranca. El 1924 i 1925 va tocar per als gegants de Barcelona. Torna a sortir documentat diverses vegades a partir de 1943 i fins al 1947 amb els mateixos gegants. També va tocar a la Barceloneta. Entre 1926 i 1947 toca diversos anys per als gegants de l’Arboç. El 1926 i el 1943, coincidint amb les seves estades a Mataró, toca per als gegants de la ciutat. A partir de 1942 torna a estar vinculat amb la festa major de Vilafranca, aquest cop per acompanyar el ball de figuetaires. Ho fa fins al 1946, inclòs. Per la festa major de Sant Pere, a Terrassa, en Manel acompanya els gegants en la passejada inaugural de la festa els anys 1943, 1944 i 1945. En Manel tenia família a Martorell, que el contractava cada any per posar la música al pelegrinatge que feien els veïns del carrer del Mercadal a l’ermita de Sant Jaume de Castellví de Rosanes. El 1946 Martorell estrena la seva parella de gegants i contracten en Manel, que hi posa música dos anys, aquell i el següent, any en què marxa a viure a la residència.
Són especialment interessants, per la informació de primera mà que representen, les entrevistes que va fer amb la gent de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Durant la missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs per a l'Obra del Cançoner el 1928, de camí en tren cap al Vendrell, van topar amb aquest flabiolaire, mentre sonava i passava el plateret. Després de parlar amb ell, es va avenir a baixar a Barcelona, a l'estatge de l'Orfeó Català, per recollir-li les melodies que feia sonar amb el flabiol. Un cop vingut a Barcelona, en Manel explicà als recol·lectors que era d'ofici hortolà (pagès no, deia, perquè li semblava un xic groller) i que li deien Manel perquè aquest era el renom de la seva casa pairal. Analfabet de solfa, ningú de la seva família s'havia dedicat mai a la música tot i que eren reconeguts com a grans "siuladors". A ell ja de petit li interessà molt poder bufar flautes i s'anà fent flabiols de canya fins que més endavant va poder adquirir un flabiol bo, comprat a la fira, i es va ensinistrar en l'art popular de la música amb Pau Orpí Gili, Pau Matador, de qui deia que ell l'havia superat amb escreix en l'art de sonar el flabiol.
Durant molt anys havia tocat també la cornamusa, en concret una que ell mateix s'havia muntat, però la va acabar venent a uns suïssos de Molins de Rei, que la van portar a Suïssa per fer-ne present a un pastor d'aquelles terres que era molt aficionat al so d'aquest instrument. Un cop venuda la cornamusa, el músic va continuar sonant el flabiol.
Quan s'estrevista amb l'Amades i en Tomàs resideix a Mataró. En el moment de recompensar-li la recol·lecció de les melodies que sonava, va demanar, quasi com una condició del pagament, que els entrevistadors li ensenyessin el local de l'Orfeó. Així ho feren i el Gran Manel va quedar bocabadat davant de la vista de la sala, que no es cansava de mirar i remirar pertot.


Vallès Oriental

      Sacaire no identificat / Sant Marçal (Montseny)
Finals del s. XIX - principis del s. XX

-      ? / Lliçà d'Amunt
Finals del s. XIX - principis del s. XX
Quan a iniciativa de Tomàs Balvey es recupera puntualment per a l’any 1902 l’espolsada de Cardedeu, atès que es vol fer seguint el patró antic i no amb una orquestra, es va a buscar un cornamusaire de Lliçà d’Amunt, que, juntament amb un flabiolaire i un tamboriner, va interpretar el ball dos dies a Cardedeu (el 9 i el 10 de febrer) i un altre dia al concurs de ball de gitanes de Granollers (11 de febrer). D’aquesta última actuació es va fer una gravació cinematogràfica avui perduda. Aquest cornamusaire, a qui es va pagar pels serveis inclosa la manutenció, probablement va acabar de completar a més les melodies que faltaven per a totes les parts de l’espolsada.
D’altra banda, consta la presència d’un sonador de sac de gemecs a l’aplec de Sant Valerià, a can Coscó (Lliçà d’Amunt), els primers anys del s. XX. És possible que es tracti del mateix cornamusaire.



Josep Pi de la Serra Duran, el Gran Manel, amb el flabiol


Fonts

-      “Antaño y hogaño”. El Eco del Pallás, núm. 9. Tremp. 30 d’octubre de 1892.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VI, núm. 25. Canet de Mar. 18 de juny de 1899.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VIII, núm. 27. Canet de Mar. 7 de juliol de 1901.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any XVIII, núm. 4. Canet de Mar. 22 de gener de 1911.
-      ­[Signat amb les inicials A. C. S.] Secció "De fora" del diari La Veu de Catalunya, any 21, núm. 4215. Barcelona. 29 de gener de 1911.
-      ­“25 de juliol de 1866. Estrena d’un orgue a St. Eudalt”, dins la secció “Efemèride”. Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll, núm. 538. Ripoll. 18 de juliol de 1920.
-      ANGLADA MAS, Anna Maria. “Pau Mestre i Xaubet. Pau de sa coixinera”. Blanda, núm. 17. Ajuntament de Blanes. Blanes. 2014.
-      ­BONILLA SELLARÈS, Sergi, i QUIRANTES ESTEBAN, Robert. De Gran a Gegant. Història de Josep Pidelaserra, en Manel el Flabiolaire. Colla Gegantera de Castellbisbal. Castellbisbal. 2014.
-      CASTELLVÍ, Montserrat; MITJANS, Rafel; SOLER, Teresa, i VALLVERDÚ, Àngel. “El flabiolaire Josep Carbó Vilamajor (1898-1989). Amb notícies del ball de bastons d’Esparraguera”, dins Col·loquis del flabiol 2009. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2010.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum VIII, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1998.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      Informacions orals obtingudes d’Artur Blasco i Giné i Ignasi Ros Fontana.
-      MANYOSA, Albert, i SUNYOL I BUSQUETS, Martí. “El ball de l’espolsada a Cardedeu (1902)”. Lauro: revista del Museu de Granollers, núm. 24. Granollers. 2003.
-      MASSIP, Ventura. “Costums típiques que es perden”. Diari de Granollers. Granollers. 6 de maig de 1926.
-      MASSOT, Francesc Xavier. “La pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MASSOT I MUNTANER, Josep. Inventari de l'arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, dins de la sèrie Materials, volum IV, fascicle 2. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 1994.
-      ­MATEU MIRÓ, Josep. El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal. Castellbisbal. 1991.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. Músics de flabiol i bombo. Els flabiolaires del rodal d'Arbúcies. Editorial Alta Fulla. Barcelona. 1993.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. "Dos segons de pel·lícula (Les cobles de flabiolaires a Mataró I)". Revista Sessions d'Estudis Mataronins, núm. 16. Mataró. 1999.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “«La orquesta estuvo acertadísima». Els flabiolaires en els materials folklòrics del Fons Balvey del Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC)”, dins Col·loquis del flabiol 2008. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2009.
-      MOLANO ROYO, Juli. "Els Matadors: un croquis al natural". Web http://www.amasquefa.com/uploads/Article_Final15.pdf.
-      PUIG I LLENSA, Pere. El tercer dall. 1992. Incorporat al volum recopilatori Els tres dalls. Viena Edicions. Barcelona. 2001.
-      RIERA I FONT, Josep. “Les Ballades de la Canalla”. La Taula del Racó, núm. 66 i 67. Vidreres. Març-abril de 1985.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.

Entrada modificada el 24.3.2023

dijous, 6 d’octubre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (V)

Osona

      Miquel Puigbò i Farrés, Quel de la Munda / Sant Vicenç de Torelló
1826 o 1827-1907
Nascut a Sant Vicenç de Torelló, consta que va viure al número 4 del carrer Cerdanya i més tard al número 31 del mateix carrer, on va morir el 29 de novembre de 1907. En aquesta casa hi ha actualment una placa dedicada al cornamusaire col·locada el 2007 amb motiu del centenari de la seva mort. El sobrenom li vingué donat per la seva dona, que es deia Raimunda Sala (anomenada al poble Munda Pelegrina). Van tenir tres fills: en Joan, la Filomena i en Francesc. Pel que se sap, en Quel de la Munda fou una persona humil i la seva dèria particular era la música popular. Una descendent ja desapareguda deia que en Quel “passava pels carrers tocant el pitu i hi havia canalla que el seguia i d’altres que s’amagaven esporuguits darrere de la porta de casa seva”.
Fou famós a tota la contrada pels seus coneixements de música popular i per la seva extraordinària memòria. El musicòleg Francesc Pujol s’entrevistà amb ell el 1904, a la recerca de contrapassos. Aleshores tenia 78 anys i havia exercit fins a més de 50 anys la professió de sonador popular, però hi havia hagut de renunciar per la paràlisi de tres dits de la mà dreta sobrevinguda a causa d’un accident. Francesc Pujol va localitzar en Quel de la Munda a través d’un metge amic seu de Barcelona, Vicenç Tort i Matamala, que tenia contactes familiars amb Sant Vicenç de Torelló i que va comunicar-li per carta que el vell sacaire era un arxiu musical vivent. Així, el feu baixar a Barcelona i, després d’unes quantes jornades, Pujol va transcriure el contrapàs cantat pel cornamusaire. En Quel es va allotjar uns dies a la fonda El Mayoral, a tocar de la plaça Reial (al costat de la botiga d’ortopèdia que era propietat de Vicenç Tort) i cada dia unes senyoretes l’acompanyaven a l’estatge de l’Orfeó Català, que en aquell temps era el palau Moixó, a la plaça de Sant Just. Allà l’esperava Francesc Pujol, al costat d’altres personalitats com el mateix Lluís Millet, per prendre nota del contrapàs.
En Quel de la Munda destacava pel domini musical absolut que demostrava, tant en afinació com en ritme. Francesc Pujol es meravellava de com de bé interpretava el contrapàs: “En sentir aquella peça, única en el seu gènere, restàrem veritablement meravellats; no coneixíem res en el folklore català que li fos comparable, i àdhuc dubtem que en cap país existeixi una producció tan important del geni popular. El cant de la Passió que el vell sonador de cornamusa entonava amb una simplicitat emocionant, ens causava estupor pels seus accents dramàtics d’una tan punyent veritat, per la bellesa de la seva línia melòdica tan rica i tan simple, per la seva expressió tan justa, tan encertada; allò que més ens sorprenia era l’abundor, la diversitat i la flexibilitat dels seus ritmes quan la comparàvem amb les versions instrumentals que posseïem.”
No va ser fàcil reflectir en partitura aquest contrapàs, a causa de la seva extraordinària complexitat en l’apartat rítmic. Aquí destacà la prestància d’en Quel de la Munda: “La nostra tasca era, però, facilitada per l’excel·lència del cantaire, per la seva memòria impecable al mateix temps que per la seguretat del seu sentiment musical que el feia discutir amb nosaltres fins al més imperceptible matís en la valoració dels sons. Quant a l’afinació, tota dificultat desapareixia davant la precisió i seguretat del cantaire, el qual reprenia vint vegades el mateix passatge sempre en el mateix to i sense mai vacil·lar. Igualment hom podia fer-li cantar qualsevol fragment enunciant-li simplement el text: mai hi havia variació en el seu cant, mai defallia la seva memòria. Podem, doncs, assegurar absolutament que la nostra versió escrita del contrapàs correspon exactament a la versió cantada per Miquel Puigbò.” El contrapàs d’en Quel de la Munda aparegué publicat al volum primer dels Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
En Quel de la Munda explicà a en Pujol també que a la seva joventut el contrapàs era sonat per dos músics, tres a tot estirar: un cornamusaire i un flabiolaire que sonava el tamborí alhora, als quals s’afegia a vegades un grallaire. Aquests dos o tres músics, que sabien de memòria com ell mateix la versió cantada del contrapàs, el sonaven amb la més gran exactitud possible, perquè sabien que si no ho feien així no es podria treure el contrapàs (és a dir, els dansaires no el podrien completar). Segons en Quel de la Munda, quan arribà la cobla moderna es feu una simplificació de la riquesa rítmica i de la complexitat melòdica del contrapàs com a conseqüència de la necessitat de treballar amb partitures i d’adaptar la música als nous instruments. Aquest fet provocà que els textos i les melodies deixessin de coincidir.
Així, aquest contrapàs cantat per en Quel de la Munda a Francesc Pujol és l’únic contrapàs llarg conservat en què quadra plenament el text i la música.
Consta a l’arxiu d’Aureli Capmany, fundador de l’Esbart Català de Dansaires, i a l’arxiu de Joan Comas i Vicenç que cap al 1906 en Quel també va ensenyar a balladors de Barcelona el contrapàs, la contradansa embolicada, el rotllet, el ball del mocador i l’espunyolet. Així ho explica Julita Farnés en un escrit sobre el contrapàs mai publicat i conservat a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires. Hi comenta com van visitar en Quel de la Munda per aprendre d'ell: "L'ivern de 1906 un grup d'enamorats de la música popular, en ells l'infrascrita emprengué l'estudi [del contrapàs] alliçonats per un vell cornamusaire de setanta anys de Sant Vicents de Torelló. Fou transcrit el Contr. que canta a viva veu, puig estava impossibilitat de sonar la cornamussa per haver perdut un dit, restant en poder del transcriptor. Aquest C. de Sant Vicents, el primer que he vist transcrit amb veritable precisió i exactitud amb tota l'infinita varietat de ritmes i tonalitats, son estudi fou de gran profit per les meves posteriors investigacions. El Contrapàs llarg de Torelló creu haver-lo reproduit amb veritable fidelitat. La debil memoria del vell mestre no li permetia recordar on se presentaven a punt fixe els diferents passos, pero ses lleugeres cames els marcaven amb magnífica precisió."

      Joan Gili / Sant Julià de Vilatorta
Segona meitat del s. XIX (mort vers el 1893-1894)
Pare d'en Ventura de Viladrau, havia estat un conegut cornamusaire de la zona, considerat com a molt bo. Va ensenyar son fill a sonar l'instrument i a tocar les seves tonades. Tocava també el flabiol, però no tan bé com el sac de gemecs. Son fill va tocar també aquests dos instruments però, a l’inrevés que el pare, fou millor flabiolaire que cornamusaire.

      Bonaventura Gili i Blanc, Ventura de Viladrau / Sant Julià de Vilatorta, Viladrau, Centelles
1886-1962
Nascut a Sant Julià de Vilatorta, pagès d'ofici, el seu pare Joan havia estat també cornamusaire i d’ell havia après les tonades. En Ventura de Viladrau tocava habitualment el flabiol i només sonava la cornamusa excepcionalment algun cop l'any, en record del pare, i per carnaval a Folgueroles amb en Quel del Pou, que l’acompanyava amb el flabiol a dues mans. Abans de la guerra hi tocaven els Nyetus, la Torinesa (o Tolinesa, o Ratolinesa) i el ballet de Folgueroles. Després de la guerra el carnaval va ser prohibit i sembla que ja no va tocar més la cornamusa. Quan Joan Amades i Joan Tomàs l’entrevistaren per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya el 2 d’octubre de 1927 ja feia anys que havia deixat de sonar-la per ser desagradosa a la gent i només tocava el flabiol. El seu sac va desaparèixer quan encara s’estava a Viladrau.
Orfe vers els 7 o 8 anys, va entrar a treballar al molí paperer de Fàbregues i també va treballar a les mines de barita, relacionades amb el paperer. Es va casar amb Anna Pastells (o Castells), de Sant Feliu de Buixalleu, i de casat va anar a viure a Viladrau.
Era molt de la broma i portava la tertúlia del poble. Sembla que devia haver promogut o presidit una societat coral o teatral i que fins i tot va arribar a ser algú a l’ajuntament abans de la guerra. Després de la guerra va patir repressió: acusat d’haver encaminat uns que buscaven uns desertors, el van agafar i, tot i els nombrosos veïns de Viladrau que van testificar a favor seu, va estar tres anys tancat a la presó.
Abans de la guerra ja era considerat el millor flabiolaire de la rodalia. Fins i tot a Barcelona, per la Mercè, feien un concurs de flabiolaires i en Ventura sempre el guanyava. L’any 1933 tenia unes targetes de presentació que deien: “Ventura de Viladrau, músic de flabiol i bombo”. També se’l tenia per un virtuós del bombo. Era molt amic del pare de Josep Verdaguer, Roviretes, també flabiolaire com el fill. En Roviretes va aprendre a tocar el flabiol en part amb indicacions d'en Ventura i sempre el considerà el seu mestre.
Fou famosa també la Ventura-jazz-Viladrau, una orquestrina formada per un violí, un acordió molt gros i en Ventura amb el flabiol i el bombo. Aquesta orquestra actuà en un àmbit territorial que anava des del poble de Montseny fins a Sils.
Al final de la seva vida va anar a viure amb la seva filla a Centelles, primer a Can Presseguer, al carrer de les Codines, i després a Can Viladrau, al carrer de Descatllar, 22. La Falange de Centelles li va requisar els instruments: els guardaven a l’ajuntament i només els hi deixaven per la festa major perquè toqués per als gegants. Va morir a Can Viladrau el 30 de març de 1962.

-      Miquel Rodríguez, Quel del Pou o Quel de les Ànsies / Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles
Finals del s. XIX - principis del s. XX
Flabiolaire i cornamusaire de Folgueroles, nascut segons Joan Amades a Sant Julià de Vilatorta. A Folgueroles es devia haver estat a la casa dita el Pou, a pagès, d’on li ve un dels seus renoms. Li deien també Quel de les Ànsies perquè “es dava una ànsia...”, o sigui, que la feina no el feia córrer. Després de viure a cal Pou va viure al carrer Nou i més tard al carrer de la Font. És conegut pels testimoniatges de Joan Amades, Josep Verdaguer, Roviretes, i Miquel Gili, fill d’en Ventura de Viladrau. Amb en Ventura havia tocat per carnaval a Folgueroles abans de la guerra, en Ventura el sac de gemecs i ell el flabiol a dues mans. Hi tocaven els Nyetus, el ballet de Folgueroles i la Torinesa (o Tolinesa o Ratolinesa). Després de la guerra, però, van prohibir-hi el carnaval.
Joan Amades s'entrevistà amb Miquel Rodríguez el 1925. D'ell va escriure: “Cornamusaire, potser el darrer de la Plana de Vic. Havia conegut i tractat Mn. Jacint Verdaguer quan era molt jove, que l’havia fet tocar pel goig d’escoltar-lo. Va haver d’abandonar la cornamusa perquè se li va malmetre el bot, i el vent se n’hi anava per ontocom, i per més que bufés no el podia omplir. Quan el vam consultar sonava un flabiol fet per ell mateix d’os i fusta. Era vell i no se sentia amb delit per a sonar, i ens el vengué amb molta recança. Sabia bona cosa de ballets, danses i cançons que sonava graciosament amb el flabiol. 1925.”

      Francesc Reig i Ribes / Torelló
1801-1882
Fill de Josep Reig (Torelló, 1768), torner de banya, fou el fundador de la nissaga de constructors torners de Torelló que ompliren de sacs tot Catalunya al llarg del segle XIX. De jove feia de pastor i era conegut com a el flabiolaire perquè feia flabiols de canya amb un ganivet de pastor i els altres pastors de la contrada anaven a ell a fer-li encàrrecs. Cornamusaire també, sonava el sac quan hi havia alguna festa grossa a la vila: hi sortia pels carrers a fer la passada per anunciar la festa i després executava el ball a plaça. Quan hi feien la funció al Teatre Gros, també sortia a fer la passada. Analfabet de solfa, procurà l'aprenentatge musical dels seus fills nois (l'Agustí, que continuà la seva tasca com a constructor torner, en Joan i en Ramon), que acabaren sent músics de renom a la zona.

-      Xic Torner / Espinelves?
Finals del s. XIX
Segons l’Anton Busquets, que així ho recull al seu llibre Del Montseny. Impressions i estudis (1903), sonava en formació de mitja cobla al ball a la plaça d’Espinelves: “[...] llavors hi refilava·l floviol en Triscala, acompanyant la cornamusa, que tocava·l xic Torner. El ballet, contrapàs i llestes hi eren al bo de la florida, i donava gust veure com aquella cepada gent ho servaven.”

      Esteve Morera / Torelló
Segona meitat del s. XX
Tocava un grall de l’obrador Reig. El grall tenia un tudell afinador i va ser localitzat, juntament amb dues inxes, el 2007 al Mas de l’Espona, a Torelló. L’Esteve Morera, aleshores de 73 anys, el tocava des dels 8, quan l’hi va comprar el seu avi.


Placa dedicada a en Quel de la Munda


Bonaventura Gili, Ventura de Viladrau, amb el flabiol


Foto feta el 1924 a Folgueroles d’un sac de gemecs fabricat a Torelló. (Autor: Antoni Garrido. Fons de l’Estudi de la Masia Catalana. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya)


Fonts

-      AMADES, Joan. Folklore de Catalunya. 3 volums (Rondallística, Cançoner, Costums i creences). Ed. Selecta. Barcelona. 1950, 1951, 1969, respectivament.
-      AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
-      AYATS, Jaume (director); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 2006.
-      BARDOLET, Sebastià. Web sobre el contrapàs llarg de Sant Vicenç de Torelló. 1991.
-      BUSQUETS I PUNSET, Anton. Del Montseny. Impressions i estudis. Biblioteca Popular de l’Avenç, núm. 15. Editorial L’Avenç. Barcelona. 1903.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum I, fascicle 2, comunicació de Francesc Pujol al Congrés d’Història de la Música de Viena (1927).
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum VIII, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1998.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      FARNÉS I PAGÈS, Julita. Text sobre el contrapàs no publicat i conservat a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires. Barcelona. 1909.
-      FERRÉ I PUIG, Gabriel. “La flauta i tambor a la música ètnica catalana”. Revista Recerca Musicològica, núm. 6-7. Cerdanyola del Vallès. 1986-1987.
-      LÓPEZ I ARCOS, Pilar. “El contrapàs llarg: nous camins d’investigació i estudi”. Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 3. Barcelona. 1993.
-      MAS I GARCIA, Carles. Aproximació a la tècnica coreogràfica del contrapàs. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Barcelona. 1988.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. Músics de flabiol i bombo. Els flabiolaires del rodal d'Arbúcies. Editorial Alta Fulla. Barcelona. 1993.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “El flabiol a Osona”. Ausa, volum XXVI, núm. 171. Patronat d’Estudis Osonencs. Vic. 2013.
-      REIG I VERDAGUER, Ramon. Un segle i mig de notes musicals. Memòries. La música a la comarca. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1975.
-      ROVIRÓ, Ignasi; ROVIRÓ, Xavier, i AYATS, Jaume (Grup de Recerca Folklòrica d'Osona). "Josep Verdaguer, Roviretes. Dues èpoques, un flabiolaire". Revista d'Etnologia de Catalunya, núm. 3. Barcelona. 1993.
-      SELLARÈS I CODÉS, Josep. “El contrapàs llarg El Divino al seu redós de Sant Vivenç de Torelló (Osona)”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2001.
-      SELLARÉS I CODÉS, Josep. “Miquel Puigbò i Farrés, en Quel de la Munda”. Web de l’Agrupació Cultural Sant Vicenç. Sant Vicenç de Torelló. 2008. http://www.agculturalsantvicens.gesbisaura.cat/serveis_projectes_detall_1/_CAFjuKR7gbWyh1ebXJbA8-9WNcyhjmpDM9M8k-hyRxjc0TCFr3-sSNytq7o9aDdZ [Actualment no disponible]
-      Web http://es.msnusers.com/sacdegemecs/shoebox.msnw. 2008 [Actualment, inexistent].

Entrada modificada el 23.3.2023