divendres, 8 de juliol de 2011

Presència del sac de gemecs en la documentació

En aquesta entrada esmento, ordenades per any, diverses referències documentals on consta el sac de gemecs o qüestions relacionades estretament amb l’instrument.

1119. En un document que forma part del Liber antiquitatum sedis barchinonensis, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, s’esmenta que a principis del s. XII (1119-1131) era conegut a Barcelona un tal "Bernat bufa lodre". La frase bufa lodre que trobem al document, aplicada com a distintiu personal d'aquest Bernat, dóna a entendre que la seva ocupació era la de cornamusaire.

1258. Trobem citat el sac de gemecs per les festes celebrades a València l’any 1258, dedicades a sant Dionís, a una processó on van intervenir dos trompadors, dos tabalers i una cornamusa. Destaca el paper principal de l’instrument com a protagonista de la melodia.

1325. Procés judicial seguit per la mort a pedregades durant una sonada del cornamusaire Berenguer Mir a Tàrrega. Primera constatació escrita de la mitja cobla com a formació instrumental i esment del terme cabreta per referir-se a la cornamusa.

1336-1396. Aquests anys són els de regnat de Pere el Cerimoniós i del seu fill Joan I. Amb aquests dos reis la cornamusa esdevé l'instrument principal de la cort. La documentació reial d’aquesta època on apareix la cornamusa és nombrosíssima. Hi ha documents que expliquen que quan l'infant Joan tenia dos anys el rei Pere havia contractat dos cornamusaires, Johan de Mascho i Pere Seguer, perquè l’entretinguessin amb els sons de llurs cornamuses. Dos anys més tard va fer construir per a l'infant una cornamusa petita guarnida “de vellut vert ab senyals reyals e ab II timbres de fil d’or e d’argent”.
A les seves cartes s’esmenten la “xalamia” grossa i petita, la cornamusa petita i múltiples noms de cornamusaires que haurien servit a la cort. S’utilitzava el drap verd o groc i vermell per cobrir la cornamusa, fins i tot es cobria d’argent amb la creu de sant Jordi i un cap de moro a cada angle. S’hi esmenta també una flocadura per penjar del bordó (per tant, el bordó es recolza presumiblement a l’espatlla) i l’existència de cornamuses grans i petites i de musetes grans i petites. Sembla que la museta seria d’origen estranger (hi ha documents que parlen de musetes de Flandes) i la cornamusa seria més aviat autòctona. També hi ha referències a la cornamusa amb el nom de “xalamies”. A una carta del rei Joan s’esmenta l’existència, no així el nom, d’un constructor de cornamuses i “xalamies” de Perpinyà. Es reclama el seu concurs per reposar les inxes malmeses dels ministrers del rei. En una altra carta, adreçada al marquès de Villena, el rei Joan I parla del costum de cobrir d'argent les xeremies i les cornamuses reials: “[...] nos fem cobrir d'argent ací en aquesta ciutat (Girona) les xirimies e les cornamuses dels nostres ministrers.”

1338. En un document del llibre de clavaria municipal de Cervera (folis 35v i 36r) consta el pagament fet per pintar els cérvols en set penons dels sonadors de la vila (entre els quals un “grayller”) i en el penó de la senyera de la host: “Item donam a.n P. Cellollm per pintar los cervos en .iiii. penons dels trompadós e .ii. penons d’anafillés, e en un penó del grayller, e en lo penó del senyaler // de la vila, que feem fer com la host ere a Terroya, e avem-ne àpocha.”

1342. En el llibre de consells municipal de Tàrrega corresponent al període 1341-1344 hi ha un document (foli 29r) de 16 de novembre d’aquell any en què consten els serveis prestats a la vila per un joglar amb “lo grayl”: “Item que sien donats a .ii. trompadors de Cervera e a .i. juglar que hinc ere, de Cervera, ab lo grayl, entre tos .iii. Lxxv.”

1349. En un escrit del rei Pere el Cerimoniós de 12 de juny d'aquell any per al pagament d'uns guarnits per a unes flautes el rei parla de dos joglars de cornamusa: "Al honrat micer Bernat etc. Mana lo dit senyor Rey que donets an Guillemi Veguer e an Ugoni de la pelliça, juglars de cornamusa de casa sua, los quals lurs mana donar a ops de guarnir e de viroles d argent que fa fer a II flahutes de bahanya, quadragintos solidos barc. Scrit en Valencia XII dies del mes de juny anno Domini M°CCC°XL°IX°."

1353. En el contracte de nòlit de la nau Sant Joan, que va partir aquell any de viatge comercial a Alexandria des de Barcelona, consta que com a tripulació disposava a bord de 100 mariners, un pilot, un mariner suplementari substitut del pilot, 25 grumets, 15 ballesters, un “cuyrasser”, un sacerdot, un barber i cinc músics: dos “trompadors”, un “tabaler”, un trompeta i un cornamusaire.

1354. Entre la documentació reial conservada a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha una carta del rei Pere el Cerimoniós en què es parla de les vestidures d'una cornamusa: “Març 1354. Item done an Domingo Mulet pellicer de Barcelona, per I cornamusa del senyor Infant (Joan) que li feu guarnir de vellut vert amb senyals reyals e ab II timbres de fil d'or e d'argent.” (RP reg. 567 fol. 62)

1354. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de maig d'aquell any s'esmenta un joglar cornamusaire al seu servei: "Item done an Jacme Çelandi, pellicer de Gerona qui tocha lahut devant lo senyor Infant en absencia de maestre Johan de Mascho, juglar de cornamusa de casa del dit senyor Infant, los quals li eren deguts ab albara de scriva de racio – C solidos barc."

1357. Al Còdex MS. de Lleida t. XVI, doc. XI, s’esmenta en Ramon Martí, el Cornamusa: “En l an de Nostre Senyor Deus Jhesu Xst. M.CCC.LVII... fo afermat per los dits pahers Ramon Marti, en altra manera appellat Cornamusa, en juglar de la ciutat, et donen li de soldada per sos trebaylls quascun an C. sol. barchs." "E l dit Cornamusa jura sobre los sants .iiii. Evangelis de esser bo e leal a la dita ciutat, e de servir be e lealment aquella.”

1359. Capítols de les taules reials d’acordar. Les taules reials d’acordar es muntaven a les grans ciutats per allistar ciutadans a l’exèrcit. En les taules reials de Barcelona es conctractaven “Juglars qui tocaran a la taula a metre e a levar, ço es: dos trompadors, una trompeta, una cornamusa e un tabaler, han cascu XII denarios barchinonenses mentre seran en terra e serviran a la dita taula en la dita forma”.

1360. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document de clavaria (88v-89r) d’aquell any en què consta el pagament fet, juntament amb altres músics trompadors i tabalers, a dos cornamusers (Berenguer Sabater, de Vic, i Antoni dez Mas, de Montblanc) per haver anat a la vila a tocar per la fira.

1372. En el llibre de consells de la paeria de Lleida hi ha un acord del Consell General en què es delega als paers que s'avinguin a donar un salari convenient a dos joglars que fossin “cornamusayres” i es recomana R. lo Pastador i els seus companys (llibre de consells, s. fol. 36 – 1372).

1372. En un escrit de l'infant Joan (futur rei Joan I) de 4 d'agost d'aquell any es parla de diferents tipus d'instruments entre els quals la cornamusa petita: "[...] E quant lo dit Johan hage aquells rebuts, trametet lo ns e fets que aport los esmalts dels ministrers e les xelamies grossa e petita e la cornamusa petita que donam al Thomasi e a son companyo Jacomi, e que lo dessus dit Thomasi vengue ab ell ensemps [...] Dada en Vich sots nostre segell secret a IIII dies d agost l any MCCCLXXII."

1373. En un escrit del rei Pere el Cerimoniós de 23 de maig d'aquell any el rei atorga uns diners a uns joglars al seu servei perquè comprin una cornamusa: "Item done an Jaquet Tricot e an Johan de Paris, ministres del senyor Rey, ab albara de scriva de racio scrit en Barcelona a XXIII dies de maig de l any MCCCLXXIII los quals lo dit senyor graciosament los mana donar per comprar I cornamusa e una divisa d argent esmaltada e dourada a senyal reyal, segons que n lo dit albara se conte que cobre – XV florins d Arago."

1377. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 2 de juliol d'aquell any es parla dels guarnits de les xeremies i les cornamuses: "Nos fem cobrir aci en aquesta ciutat les xalamies e les cornamuses dels nostres ministrers, e entre les altres volem hi fer les armes de testes de moros e de la creu de Sant Jordi que Rey d Arago fahia antigament. Perque us manam que les façats pintar en un troç de paper o de pergami a alcun pintor de la color e de la guisa que s deven fer, e aço ab sabuda del senyor Rey en manera que no y haia errada en res, e que ls nos trametats com pus tost porets. Dada en Gerona sots nostre segell secret a II dies de juliol l any MCCCLXXVII."

1377. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 15 de juliol d'aquell any es parla de les inxes malmeses de les cornamuses dels ministrers al seu servei i de l'existència d'un lutier de cornamuses de Perpinyà: "Ffem vos saber que les enxes dels esturments dels nostres ministrers son tres malmeses, perque us manam que ns trametats lo maestre qui es aqui en Perpinya qui fa cornamuses e xalamies al qual es mester que informets que aport tot ço que mester sia a fer les dites enxes; e logats li entro aci solament una bestia en que venga cavalcan car al tornar nos lo n farem aci provehir, e aport en trossa ço que dit es, e en cas empro que en trossa no s posques dur, logassets li altra bestia, e podets li dir que dins fort breus dies se n pora retornar. Dada en Gerona sots nostre segell secret a XV dies de juliol l any MCCCLXXVII."

1378. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) d'1 de març d'aquell any s'esmenten diversos tipus de cornamusa: “[...] Cosi car, vos trametem per los dits vostres ministrers dues xelamies, dues cornamuses, una museta gran e altra poca e una bombarda. Dada en Saragoça sots nostre segell secret lo primer dia de març de l any MCCCLXXVIII.”

1378. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) de 22 de maig d'aquell any adreçat al seu germà Martí li demana unes musetes procedents de Flandes: "Molt car frare. [...] e car los esturments dels ministrers de la Duquessa qui ara son aci dementre que ls toquen nos tabutxen lo cap, per ço, frare car, vos pregam que per I hom vostre nos trametats les musetes vostres que Tibaut, ministrer vostre, vos aporta de Fflandes enguany, e fer nos n ets agradable plaer. Dada en Saragoça sots nostre segell secret a XXII dies de maig de l any MCCCLXXVIII."

1379. Al llibre de clavaria municipal de Valls, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de la vila, hi ha anotades les despeses que ocasionaren el november de l'any esmentat la compra per part dels jurats encarregats a la persona d'Antoni Ceyles, que havia venut una certa quantitat de drap "blau clar e vert" als joglars de Valls Berenguer Viladordi, Bernat Mestre i Pere Bonshom per tal de "vestir" la "cornamussa", vestit del qual s'encarregà un sastre de la vila.

1379. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) de 10 de juliol d'aquell any li ofereix al seu germà Martí un joglar de cornamusa francès: "Nos, axi com sabets, havem assats ministrers e dels bons del mon, e com de present nos n age vengut I appellat Angeli lo lonch qui es dels bons de tota Ffrança de tocar cornamusa e que sap axi mateix tocar guitarra, al qual nos havem parlat e fet parlar que s atur ab nostre car frare l Infant als gatges que done als altres e ell ho hage atorgat, per ço volem e us manam que digats al dit Infant si l vol a la dita manera e que ns certiffiquets tantost ab vostra letra d aço que us n aura respost a fi que sapiam que n devem fer [...] Dada en Perpinya sots nostre segell secret a X dies de juliol de l any MCCCLXXIX."

1379. En una carta de l'infant Joan (futur Joan I) de 15 de juliol d'aquell any li demana al seu germà Martí un joglar de xeremia perquè pugui tocar amb dos altres seus de cornamusa: "Car frare. Sapiats que Estruman, ministrer nostre de xalamia, ha hauda baralla ab alcuns de casa nostra e que nos per aquella raho l avem gitat de nostra merce, e car a ades no havam ministrer negun de xalamia vos pregam, frare car, que, vista la present letra, nos trametats lo vostre ministrer Jacomi qui sonara ab dos forts bons que nos havem de cornamusa, sabents, car frare, que d aço ns farets agradable plaer. Dada en Perpinya sots nostre segell secret a XV dies de juliol de l any MCCCLXXIX."

1379. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) d'1 d'agost d'aquell any tracta la compra d'uns instruments entre els quals una cornamusa: "[...] Entes havem que aqui es un mercader o cambiador a qui dien Guilabert qui ha III instruments, ço es una bombarda, una xalamia e una cornamusa. Pregam vos que fassats ab ell que les enviy aci com nos li n farem donar X florins per cascuna peça. E aço per res no haia falla. Dada en Perpinya sots nostre segell secret lo primer dia d agost de l any de la nativitat de Nostre Senyor MCCCLXXIX."

1379. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 4 d'octubre d'aquell any l'infant parla d'un joglar cornamusaire al seu servei: "[...] Axi mateix volem que en tot cas façats que havam Ffreli lo ministrer, e si en altra manera no l podiets haver, ans de part nostra ne pregassets e n fessets pregar lo senyor de Cossi, e de continent fets que vingue ab Johani del baci, e en cas que Johani no volgues o no pogues venir, fets que Ffreli vingue de continent, en no li cal amenar cornamusa com aci n a ja I a qui dien Coecre qui sera son companyo. E aço per res no mudets. Dada en Perpinya sots nostre segell secret a IIII dies d octubre de l any MCCCLXXIX."

1382. En un escrit de l'infant Joan (futur Joan I) de 17 de febrer d'aquell any es parla d'un joglar de cornamusa: "[...] Noresmenys vos manam que digats a Poncet, ministrer de cornamusa companyo d Angeli lo gran qui es aqui en Montpeller, que nos lo volem e que venga tantost a Tarragona on nos anam de cami. En cas empro que no fos aqui, trametets hi a Avinyo, e si ha mester diners bastrets li ço que y faça mester car nos ho farem complidament restituir. Dada en Barcelona sots nostre segell secret a XVII dies de ffebrer de l any MCCCLXXXII."

1383. Al Llibre del consolat, conservat a l'Arxiu Històric Provincial de Tarragona, consta el sou que cobraren el 16 de setembre de l'any indicat els joglars de Tarragona per la feina feta per la visita de la reina a la ciutat el maig anterior: "En Miquel Pages etc. dats als juglars de la Ciutat davall scrits les quantitats davall seguents les quals per la Ciutat los son acostumades de donar cascun any en la festa de Nadal de soldada. Primerament an Anthoni Arago trompador sexanta sous. Item an Miquel Ortoneda trompador sexanta sous. Item an Arnau Busquet tabaler sexanta sous. Item an Johan Tarrasses cornamuser octuaginta sous. Item an P. Marti xeramiller cent sous. Item li dats daltre part per costures obs deles averies de les sues robes setze sous .vi. diners." En un altre escrit també consta el sou del cornamusaire tarragoní Arnau de Miranda per la feina feta durant el mateix esdeveniment: “En Miquel Pages clavari etc. dat an Arnau de Miranda cornamuser lo qual sona ensemps a los joglars de la dita ciutat com la Senyora Reina entra en la Ciutat onze sous scrit up supra.”

1388. En Mateu Salzet, notari de Mallorca, esmenta l’instrument al seu dietari personal sobre esdeveniments rellevants succeïts a l’illa: “Digous a iiii. de juny, any dessus dit apres vespres fo cridat publicament per la ciutat ab sos trompetes e cornamuses que tots los sarts sien franchs, e que aquells sen pusquen tornar en Cerdenya, con lo Governador es aparellat de donar a aquells vaxells et pessar aquells franchs de nolits; e que tot hom e tota persona deia aquells de liurar sots pena de cors et de aver.”

1388. En un escrit del rei Joan I de 2 de desembre d'aquell any es parla d'un joglar de cornamusa: "[...] Part aço fets nos saber si Everli e sos companyons, ministrers nostres, son passats aquen e si s son presentats al Rey, e com los ha fets acullir e que s hi es dit de lur suficiencia car nostre vijares es que null temps ne haguessem tan bons ni tan abtes en lur art. [...] Sapiats que l altre dia nos licenciam Colinet e Magnadança que anassen als Reys de Castella e de Navarra e al Comte de Foix, e devien esser tornats a nos a les festes de Nadal; ara lo dit Colinet ha ns fet saber que no ha en cor de tornar ans se n va en França al Duch de Torena, nostre car cosi: perquè pus aytal acord ha haud, nos flixarem d ell car prou havem de Everli e de sos companyons. Be volem que de fet façats ab lo dit Magnadança, qui es fort abte de cornamusa, que se n venga a nostre servey car nos lo volem que torn ab Everli, e dar li em semblants profits que a ell mateix, e si hi dupta, pregats ne lo dit Duch de Torena que per amor de nos li do licencia e l nos vulla trametre sens falla. Dada en Montso sots nostre segell secret a II dies de deembre de l any MCCCLXXXVIII."

1391. En una carta del rei Joan I al comte de Foix de 26 de juny d'aquell any parla d'un ministrer seu de cornamusa: "Comte car cosi. Ja per altres letres vos havem fet saber com haviem tramesos en les parts d Alemanya Blasof perque ns amenas ministrers; certificam vos que lo dit Blasof es ja vengut ab tres ministrers lo un dels quals corna la xalamia, e l altre la bombarda en discant, e l altre la cornamusa, e son los millors del mon, perque us pregam que ns trametats Johan de Beses per tal que ls veja cornar e n pusque fer vos relacio. La Santa Trinitat sia en vostra guarda. Dada en Saragoça sots nostre segell secret a XXVI dies de juny de l any de la nativitat de Nostre Senyor MCCCXCI."

1392. En una carta de l'infant Martí (futur Martí I) de 30 de gener d'aquell any li demana al rei Joan I que li cedeixi un ministrer de cornamusa: "A la vostra gran senyoria supplich humilment que n plaria retenre Johani lo Gornalet, ministrer de cornamusa vostre, com haia affeccio de haver aquell en nostre servey. E tendreho, senyor, a gracia special a la vostra molt gran senyoria la qual etc. Scrit en Port Fangos a XXX de janer etc." El rei Joan I li contesta el 5 de febrer afirmativament: "Molt car frare. [...] e ns pregats que us trametam Johan lo Gormandell, ministrer nostre de cornamusa, com haiats afeccio en haver aquell, lo qual per complaure n a vos vos trametem [...] Dada en Barcelona sots nostre segell secret a V dies de ffebrer de l any MCCCXCII."

1392. En una carta del rei Joan I a la comtessa de Foix de 10 de novembre d'aquell any li demana que li enviï un parell de ministrers un dels quals és cornamusaire: "Comtessa cara filla. Pregam vos que digats e preguets de part nostra nostre car fill lo Comte de Foix, marit vostre, que ns trameta de continent Johan de Beses ab la gran xalamia e Bernardo lo Palat, ministrers seus, ab la gran cornamusa e ab lo bordo, car gran desig havem e plaer hauriem que ls hoyssem cornar. Lo Sant Sprit sia vostra guarda. Dada en Tortosa sots nostre segell secret a X dies de noembre de l any MCCCXCII."

1399. Al Llibre vermell de Montserrat es deixa constància que els pelegrins que hi anaven empraven la cornamusa (ball rodó "Cuncti simus concanentes"). Segons Felip Pedrell, una altra melodia del Llibre vermell, “Los set gotxs”, és una tonada de sac de gemecs i flabiol.

1402. Als comptes municipals de la ciutat de València d’aquest any consten la compra de “XXXVI alnes de drap de verví de València, de color morat e leonat, a obs de vestir los trompadors e altres juglars propis de la ciutat” i de tres alnes i mitja “de drap de la terra, vermell e groch, a obs de cobrir los tabals e cornamusa dels dits juglars.”

1406. A l’inventari d’aquest any de l’Arxiu Parroquial de Valls s’esmenta la roba d’una cornamusa: “Item .j. panonet de cendat vermell ab barra blanqua, lo qual es de cornamusa.”

1407. Al llibre de clavaria municipal de Valls, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de la vila, consta el pagament que es va fer l’11 de setembre d’aquell any a dos juglars de Tarragona, un cornamusaire i l’altre trompeter, per haver sonat a la fira de Valls: “Pagui he aço per manament dels jurats a .xi. de setembre ados juglars dela Ciutat de Tarragona la hu sonava cornamusa he laltre sonave trompeta ala fira nostra he foren los jurats qui fferen lo manament lo senyor en Ramon Caseyach he en Nicolau Sagi.”

1432. En una relació dels músics que formaven la cobla de la ciutat de València el 1432 consta un tal Vicens Climent, cornamuser.

1433. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 89v) de 18 de juny d’aquell any en què consta el pagament de 2 sous i 6 diners fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, per haver tocat la “cabreta” a la processó de Corpus cerverina.

1433. Testament d'Andreu Catany, barber-cirurgià dels que s’enrolaven a les galeres de l’època com a barbers de la tripulació i metges a bord alhora. Va tancar l’obrador que tenia a Mallorca, on exercia aquest mateix ofici, i el 1430 consta enrolat a bord d’una nau comercial. Mor en aquest viatge, el mateix any, prop de Ragusa, i el seu cos és llençat al mar. En aquest testament, de 7 d'agost de 1433, el notari detalla tots i cadascun dels seus béns, conservats per la vídua a casa d’un fuster, inclòs un inventari fet per l'escrivà de la nau en què va morir Andreu Catany, Jofre Lavinera, inventari en què es concreta el contingut de les dues caixes que duia amb ell en el seu viatge, una de medicina i l’altra de roba. De la relació d’estris i béns que duia es dedueix que alguns objectes dels que hi havia en aquesta darrera caixa probablement anaven destinats al comerç per guanyar un sobresou. En aquesta caixa hi consten dues cornamuses. Escriu el notari: “Item trobam los bens coses e robes scrites e continuades en una cedula de paper del inventari scrit en temps de la mort del dit andreu catany lo qual inventari fou scrit e fet dins la nau del honorable nanthoni castanyer ciutada de mallorques en la qual lo dit (?) andreu fina sos dies e lo dit inventari o cedula de aquell es fet e la cedula scrita de ma de jofre lavinera scriva de la dita nau la qual cedula es de la tenor seguent. Aço es lo inventari de tot ço quant sen so trobat en dues caxes ço es la una de medecina e laltre de roba de barber ço es den andreu catany. En la caxa de la roba se troba primerament [...] Item quatre pinces e dos manechs. Item dos cornamuses de fust de tortosa. Item tres peces de fust en que ha un didal dargent e un ioch de squadre. Item una cistella en que ha vint miralls de tortosa un plegador de fil e una capsa de vori en que ha un poch almesch. Item una enclusa petita [...]”

1434. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 23v) de 20 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat a la fira de novembre cerverina.

1436. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 29r) de 20 de novembre d’aquell any en què consta el pagament de 22 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat a la fira de novembre cerverina.

1437. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 6v) de 18 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 22 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat al gran mercat cerverí.

1438. Al llibre de clavaria de despeses del Consell municipal de Cervera, relatiu a l’any indicat, consta la despesa de la contractació d’un cornamusaire de l’Ametlla de Segarra, en P. Gibert, per sonar la cornamusa per la festa del Corpus: “Item fem dar e pagar per lo dit nostre clavari a.n P. Gibert, cornamuser de l’Ametla, .xviiii. sous, los quals li foren judicats e menats donar per rahó com ha servida la vila sonant la cornamusa en lo temps del gran mercat e lo dia de Corpus Christi proppassat; à-n’i àpocha en poder del dit notari a .xiii. de juny de M CCCC xxx vuyt.”

1439. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 77v) en què consta el pagament de 5 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, com a cornamuser per haver sonat a la vila el dia de Corpus.

1440. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 33r) de 16 de novembre d’aquell any en què consta el pagament de 8 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, per haver sonat la cornamusa a la fira cerverina.

1442. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 77r) de 22 de maig d’aquell any en què consta el pagament d’1 lliura i 2 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, cornamuser, per haver sonat la cornamusa al gran mercat cerverí. El mateix any, el 3 de juny, consta (clavaria 79v) que Pere Gibert va cobrar 5 sous per sonar a la vila com a cornamuser en el Corpus. El mateix any, finalment, el 22 d’agost, consta (clavaria 88v) que va cobrar 6 sous per tocar dos dies a la vila com a cornamuser en la festa de la victòria de Nàpols.

1444. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 49r) de 26 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 5 sous fet a Pere Gibert, de l’Ametlla de Segarra, per haver sonat com a cornamuser al gran mercat cerverí. El mateix any consta (clavaria 52r) que Pere Gibert va cobrar 5 sous per sonar a la vila com a cornamuser pel Corpus. Finalment, aquell mateix any consta (àpoca comuna 17v-18r) que va sonar com a cornamuser al mercat cerverí.

1447. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 14r) de 26 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 18 sous fet a Simó Sagarra per haver sonat com a cornamuser, juntament amb el seu fill Ramon Sagarra, tamorer, al gran mercat cerverí.

1447. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 27v) de 13 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Bartomeu Pinyana, de Barberà, per haver sonat com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira cerverina.

1447. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 28r) de 13 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a dos cornamusers, entre altres músics, per sonar a la fira cerverina: Jaume Patau, de Balaguer, i Pere Batlle, de Camarasa. Al mateix document consta el pagament de 22 sous fet a un altre cornamusaire, Ramon Sagarra, de Montornès, per haver sonat juntament amb el seu fill Simó Sagarra, tamorer, també a la fira.

1447. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 29v) de 14 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Pere Gibert per haver sonat a la fira cerverina com a cornamuser, juntament amb Bartomeu Guàssia.

1448. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 24r) de 14 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Bartomeu Albinyana, de Barberà, per haver sonat com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira cerverina.

1449. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 33r) de 12 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a 21 ministrers contractats a la vila per sonar el dia de Sant Martí, entre els quals consten com a cornamusers Pere Vives, del terme de Mediona, Bartomeu Albinyana, Bernat Moragues, Llorenç Soler i Pere Gibert.

1451. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 1450, 10v) de 13 de novembre d’aquell any en què consta el pagament fet a Bartomeu Albinyana per haver sonat com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira cerverina.

1452. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 66v) de 23 de maig d’aquell any en què consta el pagament fet a Ramon Segarra per haver sonat a la vila com a cornamuser, juntament amb altres músics, a la fira de l’any anterior.

1453. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 11v) de 22 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 27 sous i 6 diners fet a Ramon Segarra, cornamuser de Montornès, per haver servit a la vila durant la festa de Corpus i al mercat. El mateix any, el 14 de novembre, consta (àpoca comuna 31r) que Simó Segarra, cornamuser, i Ramon Segarra, tamorer, del lloc de Montornès, van sonar al mercat de la vila juntament amb altres músics.

1454. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 11r) de 21 de juny d’aquell any en què consta el pagament de 10 sous fet a Bartomeu Garcia, cornamuser de l’Ametlla de Segarra, per haver servit a la vila, juntament amb el seu fill Bartomeu Garcia, amb flabiol i tamor, el dia del gran mercat i el dia de Corpus.

1455. Al llibre de comptes de la confraria del Sant Esperit, confraria vinculada a la festa del Corpus a Cervera, consta l’any indicat la despesa de la contractació d’un grup de joglars, entre els quals hi ha un cornamusaire: “Item donaren a n’Anthoni Comer, capità, per ço com féu la mesió als juglars, ço és, lo que tocave la tamor e aquell que toquave la cornamu[s]a ab aquells que tocaven les trompes, quinze sous.”

1457. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 21v) de 30 de novembre d’aquell any en què consta el pagament de 8 sous fet a Rafel Miró, cornamuser de Granyena, per haver sonat el dia de Corpus a la vila, juntament amb Miquel Torres, tamorer.

1461. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 54v) de 19 de maig d’aquell any en què consta el pagament de 2 sous i 6 diners fet a Rafel Miró per tocar la cornamusa a la vila.

1461. Al Manual de novells ardits s’esmenta un penó per al cornamuser (per tant, el bordó es recolza presumiblement a l’espatlla): "A 3 de juny de l'any 1461. Lo dit dia foren lliurats per en Joan Oliver olim scriva racional an P. Vicents trompeta de la ciutat per sguard de la festa de Jheuxrist prop vinent 26 sobrevestes les dues de ceda ab senyals de la ciutat e 12 panons grossos e 6 ytalians e 3 de tabalets tots ab senyals Reyals e de la ciutat e un pano per lo cornamusser."

1461. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 67r i racional 134v) de 26 d’agost d’aquell any en què consta que Ramon Segarra, temorer de Montornès, va cobrar 11 sous per sonar la cornamusa i la tamor un altre a la festa de la concòrdia del senyor rei i el primogènit que es va fer a la vila. El mateix any torna a constar (racional 144r) en Ramon Segarra, en aquest cas el pagament fet d’1 lliura, 7 sous i 6 diners per sonar a la vila com a cornamuser, juntament amb Joan Segarra, tamorer, 9 jorns el mes de la fira.

1478. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 39v) de 5 de desembre d’aquell any en què consta el pagament de 7 sous i 6 diners fet a Rafel Miró, cornamuser de Granyena, per tocar dos dies a la vila fent alimares per al primogènit.

1479. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 58v) d’11 de juny d’aquell any en què consta el pagament de 8 sous fet a Rafel Miró, cornamuser de Granyena, per sonar al Corpus cerverí amb el seu germà.

1479. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 12 de juny de 1479 (folis 2v i 3r) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau, flabiolaire, i un company seu cornamusaire: “[...] Albarà dreçat a.n Borthomeu Beltal, impusiciador de la carn, d'en Anthoni Santapau e a un altre. Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al sènyer en Borthomeu Beltal, impusiciador de la carn de la terça de maig, juny, juliol e agost, preguam-vos, sènyer, que de les pecúnies que procehexen de la dita impusició del preu que haveu a paguar a la universitat donets e paguets a.n Anthoni Sentapau, de dita vila, honze sous, moneda corrent, e nou diners per una lliura de bou, los quals a ell són deguts perquè tochà lo floviol ab la tamor ab un altre que tochà la comamu[s]a, los quals acompanyaren la santa proffessó lo jorn del Corpus Christi, e per so que féu dues dances dit dia al deprés dinar. [...]”

1480. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament d’1 d’abril de 1480 (foli 22r) en què consta que Antoni Santapau va cobrar 20 sous per tocar a la vila la tamor i el flabiol juntament amb un altre que tocà la cornamusa: “Los pahers l’any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Pere Coll, lo qual sots stat dotzener l’any propb passat, volem, sènyer, e.ns plau que del blat del dotzè donats e paguets a.n Anthoni Santapau, de dita vila, vint sous, los quals a ells són deguts per quant tocà la tamor ab lo flaviol, ab hun altre que tocà la cornamusa, lo jorn de la Verge Maria de agost, festa major de aquesta vila, als corredors de caval, e lo digmenge aprés, als corredors de peu. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits vint sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffrancí Mir, notari e.scrivà de la casa de la paheria, e sotsignat de nostres mans lo primer dia de abril, any MCCCCLxxx.”

1480. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 20r) de 15 de novembre d’aquell any en què consta que Ramon Serraga [Segarra], cornamuser, va cobrar 36 sous, juntament amb un trompeter, per sonar quatre dies a la fira cerverina.

1481. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 3 de maig de 1481 (foli 33v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i un company seu amb flabiol i cornamusa: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Miquell Bramon, mereader e clavari de dita vila, volem, sènyer, e.us preguam que de les pecúnies que vénen a mans vostres de les impusicions e altres emoluments de dita vila, donets e paguets a.n Anthoni Sentapau honze sous, los quals són a ell deguts a hun seu companyó perquè han sonat la cornamusa, flaviol e tamor a les festes de Pascha de Resurrecció propb passades, los quals la universitat acostumen de donar a jutglars a honor e glòria de les dictes festes de Pascha. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits honze sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffranci Mir, not[ari] e scrivà de la easa de la paheria, e sotsignat de nostres mans a iii de maig any MCCCCLxxxi.”
Del mateix any (18 de juliol) és un altre document (foli 34r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Vidal, de Riudovelles, sonant flabiol i cornamusa: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Miquel Bramon, mercader e clavari en dit any de dita vila, preguam-vos, sènyer, que de les pecúnies que vénen a mans vostres e procehexen dels emoluments, donets e paguets a.n Anthoni Sentapau e a.n Vidal de Riudovelles huyt sous, los quals a ells són deguts perquè han sonat la cornamusa e la temor ab flaviol acompanyant la santa proffessó ab lo Cors Preciós de Jesuchrist lo dia [ratllat] jorn del Corpus prop passat. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits huyt sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffrancí Mir, not[ari] e.scrivà de la casa de la paheria, e sotsignat de nostres mans a .xviii. de juliol any MCCCCLxxxi.”

1482. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 12 d’abril de 1482 (foli 60v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal amb flabiol i cornamusa: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Damià Prunera, clavari en dit any de dita vila, preguam-vos, sènyer, que de les pecúnies que vénen procehexen de les impusicions e altres emoluments de dita vila, e vénen a mans vostres, donets e paguets als fadrins honze sous, los quals la universitat acostume paguar e ajudar per als jutglars, ço és, n'Anthoni Sentapau hi en Vidal, los quals an tocat la temor, floviol e cornamua per les festes de la sacratíssima festa de Pascha de Resurrecció propb passada. E retenit-vos lo present, lo qual volem e sotsignat de nostres mans a xii de abril any MCCCCLxxxii.”
Del mateix any (20 de juny) és un altre document (foli 234r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Anthoni Sentapau i Anthoni Vidal, de Riudovelles, sonant cornamusa i tamor: “Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat lo sènyer en Melsior de Soldevila (afegit:) e sènyer en P. Cornellana, preguam-vos que de les pecúnies que procehexen de aquell blat del dotzè del any passat, lo qual de nostra voluntat veneu per paguar certs deutes que deu la universitat, doneu e pagueu a.n Anthoni Sentapau e Anthoni Vidal, de Riudovelles, huyt sous de una part, los quals vos són deguts per lo sonar que haveu [ratllat], e una migera de forment de aquell que teniu del dotzè de altra part, los quals a ells són deguts per rahó com sonaren la cornamusa e temor a la festa de Sent Gordi e a lo novell retorn, e axí mateix a la festa del Cors Preciós de Jesuchrist. E per lo pa e vi que lo dit n'Anthoni Sentapau donà als jutglars e trompadors al dit retorn e altres festes [ratllat]. E retenit-vos lo present en loch de haver paguats dits huyt sous e una migera de forment, lo qual volem a vós ésser fet per en Ffrancí Mir, notari e.scrivà de la casa de la paheria, e sotsignat de nostres mans a xx de juny, any MCCCCLxxxii.”
Finalment, del mateix any (19 d’agost) és un altre document (folis 68v i 69r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal de Riudovelles per sonar la cornamusa, el flabiol i la tamor als corredors de cavall.

1482. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 2 de maig de 1482 (foli 61v i 62r) en què consta el pagament de 43 sous fets als joglars que van sonar a la vila les trompes, cornamusa, tamor, flabiol i tabal al novell retorn de fira.

1483. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de 3 de maig de 1483 (foli 82v) en què consta el pagament de 24 sous fet a Santapau amb la cornamusa i un altre amb la tamor per sonar a la vila el primer de maig.

1485. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 27 de gener de 1485 (foli 128v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal amb flabiol i cornamusa: “[...] als fadrins honze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, ço és, n 'Anthoni Sentapau e en Vidall, los quals han tocat la temor, flovioll e cornamusa per les festes de Nadall propassades.”
Del mateix any (16 de juliol) és un altre document (foli 136r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal sonant tamor i cornamusa: “Albarà als juglàs. Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrregua al honrat en Cristòphol Figuerós, clavari en dit any de dita vila, pregam-vos, sènyer, e.ns plau que de les pecúnies que proceheixen de dita claveria e vénen a vostres mans dels emoluments e altres rendes doneu e pagueu a.n Anthoni Sentapau e a n' Anthoni Vidal, juglars, les quantitats dejús nomenades, les quals a ells són degudes per les rahons dejús mencionades. Primo vint sous barc[elonesos], los quals a ells són deguts perquè sonaren la tamor e comamusa al novell retom de l'any dejús scrit. Item més, quatre sous per la despesa. Item més deu sous, los quals a ells són deguts perquè sonaren dites comamusa e tamor acompanyant lo Corpus per la vila en la processó lo dia de la sacratíssima festa del Cors Preciós de Jesucrist de dit any. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagades dites quantitats, les quals prenen suma de xxxiiii sous, lo qual volem a vós ésser fet per en Luys de Vich, regent la scrivania de la paheria en absència de son pare, e sotssignat de nostres mans a .xvi. de juliol de Lxxxv.”

1485. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (racional 123v) en què consta la presència d’una mitja cobla a la fira de Sant Martí cerverina. El mateix any consten (racional 126v) els pagaments fets a Cebrià Font i altres per sonar a la vila cornamuses i tamborino i trompetes als mercats de la fira i els dies de Sant Martí i Sant Andreu.

1486. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 16 de febrer de 1486 (foli 147r) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal sonant tamor, flabiol i cornamusa durant les festes de Nadal de l’any anterior.

1486. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 24 de març de 1486 (foli 153r) en què consten els serveis prestats a la vila per en Segarra i el seu fill amb flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al venerable e discret mossèn Gabriell Piquó, prevere e clavari en dit any de dita vila; pregam-vos e.ns plau que de lIes pecúnies que vénen a mans vostres, que procehexen de dita claveria, doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, ço és, en Segarra e son fill, de Montornès, los quals tocaren la temor, flevioll e cornamusa per les festes de Pasqua propvinents. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits onze sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, notari e scrivà de la casa de la paheria. E sotssignat de nostres mans a xxiiii de març any MCCCCLxxxvi.”

1486. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 8 de juny de 1486 (foli 157v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal sonant tamor i cornamusa: “Als jutglars. Los pahers etc. al venerable mossèn Gabriel Piquó, clavari en dit any de dita vila, pregam-vos que de les pecúnies que procehexen de dita clavaria e vénen a mans vostres, doneu e pagueu a n' Anthoni Sentapau e Anthoni Vidall, jutglars, les quantitats següents. Primo vint sous que a ells són deguts perquè sonaren la cornamusa e tamor a la fira, e quatre sous per la despessa; e deu sous perquè sonaren acompanyant lo Corpus per la vila ab la processó lo dia de la sacratíssima festa de Corpore Christi del any present e dejús scrit, les quals quantitats prenen suma xxxiiii sous. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits xxxiiii sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, not[ari] e scrivà de la cassa, e sotssignat de nostres mans a .viii. de juny any MCCCCLxxx sis.”

1486. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (racional 85v) d’11 de desembre d’aquell any en què consta que Antoni Vidal, cornamuser de Riudovelles, va sonar, juntament amb altres músics, el jorn de Sant Martí a Cervera, a la fira de la vila.

1486. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (racional 86r) de 12 de desembre d’aquell any en què consta que Cebrià Miró i Rafel Miró, cornamuser i amb la tamor, van sonar a Cervera el jorn de Sant Martí, juntament amb uns trompeters, els dies de mercat de la fira i el jorn de Sant Andreu.

1486. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (racional 60r) en què consten com a joglars que van sonar per Corpus a la vila els Trilles de Llorac, els Segarres de Montornès i Anglesola de la Torra. Els Trilles i els Segarres hi van sonar amb les cornamuses i els tamors.

1487. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 8 de gener de 1487 (foli 170v) en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i en Vidal de Riudovelles amb flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al venerable e discret mossèn Gabriell Piqué, prevere e clavari en dit any de dita vila, pregam-vos e.ns plau que de les pecúnies que procehexen de la dita clavaria e vénen a mans vostres doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, ço és, a n 'Anthoni Sentapu, de la dita vila, e a.n Vidall de Riudovelles, los quall han tocat temor, flovioll e cornamussa per les festes de Nadall propasades. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits onze sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, not(ari) e scrivà de la cassa de la paheria, e sotssignat de nostrs mans a viii de giner any mill CCCCLxxx set.”
Del mateix any (14 d’agost) és un altre document (foli 188r) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal sonant temor, flabiol i cornamusa: “Als jutglars. Los pahers l'any present e dejús scrit de la vila de Tàrrega al honorable en Damià Prunera, sotsclavari en dit any de dita vila, pregam-vos que de les pecúnies que procehexen de dita sotsclaveria e vénen a mans vostres doneu e pagueu an' Anthoni Santapau e Anthoni Vidall, jutglars, deu sous a els deguts perquè sonaren la temor, flevioll e cornamusa acompanyant lo Corpus per la vila ab la processó lo dia de la sacratíssima festa de Corpore Christi del any present e dejús scrit. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagat dits x sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, not[ari] e scrivà de la cassa de la paheria, e sotssignat de nostres mans a .xiiii. de agost any MCCCCLxxx set.”
Finalment, del mateix any (22 d’agost) és un altre document (foli 188v) del llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 en què consten els serveis prestats a la vila per Antoni Santapau i Antoni Vidal, joglars, que van cobrar 10 sous per sonar cornamusa, temor i flabiol a la festa de Nostra Senyora d’agost.

1487. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 5 d’abril de 1487 (foli 181r) en què consten els serveis prestats a la vila per en Segarra i son fill, de Montornès, que van sonar-hi la tamor, el flabiol i la cornamusa per les festes de Pasqua.

1487. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 16 d’abril de 1487 (foli 187v) en què consten els serveis prestats a la vila per uns joglars que hi van sonar flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any passat e dejús scrit de la vila de Tàrrega al honorable en Christofoll Figuerós, sots-clavari en dit any de dita vila, pregam-vos sènyer e.ns plau que de lIes pecúnies que vénen a mans vostres e procehexen de dita sots-clavaria doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar e ajudar per als jutglars, los quals tocaren flavioll, tamor e cornamussa per les festes de Pascha presents. E reteniu-vos lo present etc., a xvi de abrill any MCCCCLxxx set.”

1487. En la documentació municipal de Cervera, hi ha documents (clavaria 27r i racional 117v-118r) de 17 d’abril d’aquell any en què consta que els germans Joan Trilla i Pere Trilla, cornamuser i tamorer, joglars de Llorac, van cobrar 30 sous per sonar a les festes de Pasqua i altres jornades a la vila. El mateix any, el 30 de novembre, torna a constar (clavaria 40r i racional 117v-118r) que els germans Pere Trilla i Joan Trilla, tamorer i cornamuser, joglars de Llorac, van cobrar 2 lliures i 10 sous per sonar a Cervera els dies de Pasqua, Corpus, Santa Maria d’agost i tot el mes de la fira.

1488. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de pagament de 4 d’abril de 1488 (foli 206r) en què consten els serveis prestats a la vila per uns joglars que van sonar amb flabiol i cornamusa: “Als fadrins. Los pahers I'any present e dejús.crit de la vila de Tàrrega al sènyer n'Anthoni Torres, col·lector e receptor dels deutes del llibre del racionall en dit any de dila vila, pregam-vos, sènyer, e.ns plau que de lIes pecúnies que procehexen de dits deutes e vénen a mans vostres doneu e pagueu als fadrins onze sous, los quals la universitat acustume pagar en ajudar per als jutglars qui tocaran tamor, flavioll e cornamusa per les festes prop esdevenidores de Pascha. E reteniu-vos lo present en loch de haver pagats dits xi sous, lo quall volem a vós ésser fet per en Pere de Vich, notari e scrivà de la cassa de la paheria, e signat de nostes mans a iiii de abrill any MCCCCLxxx huyt.”

1489. En el llibre d’albarans municipal de Tàrrega corresponent al període 1479-1490 hi ha un document de 17 d’abril de 1489 (foli 229r) en què consten els diversos pagaments fets a Antoni Santapau i a Antoni Vidal per sonar a la vila temor, flabiol i cornamusa al retorn del maig, a la processó de Corpus i a la festa de Nostra Senyora d’agost de l’any anterior. Al mateix document consta el pagament d’11 sous als fadrins com a ajuda per pagar els joglars que tocaran flabiol, tamor i cornamusa a les següents festes de Pasqua.

1489. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 28r) de 21 de desembre d’aquell any en què consta el pagament de 33 sous fet a Joan Garriga, cornamuser de Pinós, i a Joanot Gangollet (o Gangolellet), tamorer d’Ardèvol, per sonar els cinc dies que va durar la celebració d’una festa a Cervera per una victòria del rei d’Aragó a Granada.

1490. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 30v) en què consta el pagament de 2 sous fet a Antoni Anglesola, cornamuser, per haver sonat a la vila el dia de Corpus, juntament amb altres músics.

1490. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 39r) en què consta el pagament de 8 sous fet a Miró de Granyena, cornamuser, i al seu company, que tocava la tamor, per haver sonat el dia de Corpus a la vila.

1490. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (racional 130v-131r i clavaria 51r) en què consta que Andreu Segarra, del lloc de Montornès, joglar, va cobrar 36 sous perquè ell amb la cornamusa i un germà seu tamborer van sonar a la vila la vigília de Sant Martí i el dia, i l’endemà, i tots els dies de mercat del mes de la fira.

1491. Al llibre de clavaria de despeses del Consell municipal de Cervera, relatiu a l’any indicat, consta la despesa de la contractació d’un cornamusaire per sonar la cornamusa per la festa del Corpus: “Item a .xiii. de setembre, al cornamusser que sonà a Corpore Christi.”

1491. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 32r i racional 177v-178r) de 12 de desembre d’aquell any en què consta que Joan Trilla, joglar del lloc de Lorach, va cobrar 36 sous per sonar el mes de fira a la vila amb la cornamusa, juntament amb son germà, Gabriel Trilla, tamorer.

1493. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 21r) de 7 de desembre d’aquell any en què consta que Joan Trilla i Gabriel Trilla, joglars, van cobrar 36 sous per tocar cornamusa i tamborí a la vila el mes de la fira.

1497. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 26v) de 4 de desembre d’aquell any en què consta que Antoni Joan Guardiola, cornamuser de la Cardosa, i Mateu Far, tamorer de Bellveí, van cobrar 11 sous per tocar a la processó de Corpus a Cervera i per tocar a ballar aquell dia.

1503. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 16v) en què consta que Antoni Joan Guardiola i Antoni Miró, de Granyena, van cobrar 30 sous per sonar tamor i cornamusa tot el temps de la fira de Cervera.

1505. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (àpoca comuna 14v) de 15 d’agost d’aquell any en què consta que Pere Miró, “tubicinator ville Cervarie”, va cobrar 19 sous i 11 diners per tocar a la vila amb cornamusa i tamborino el dia de Santa Maria d’agost.

1505. Aquest any la “cornamusa” apareix citada per primera vegada a la documentació municipal de la ciutat de Girona, en motiu del tedèum cantat per celebrar la presa de Mers el-Kébir. En aquella ocasió van acompanyar els jurats “tres panderos”, “una cornamusa” tocada per un francès, “dos timpas”, “una cobla de juglars” de Púbol i “una trompeta”.

1509. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 23r) d’1 de desembre d’aquell any en què consta que Jaume Segarra, joglar de Montornès, i el seu germà Andreu van cobrar 1 lliura i 15 sous per sonar la cornamusa i flabiol tot el mes de la fira a Cervera.

1512. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (clavaria 22r/v i racional 124v-125r) de 10 de desembre d’aquell any en què consta que Mateu For (o Sor), joglar de Bellveí, va cobrar 15 sous per sonar la cornamusa a la vila durant el mes de la fira.

1514. A un document conservat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona es descriu l'entrada a la ciutat el 9 de juliol de 1514 de l'arquebisbe Alfons d'Aragó. En aquest acte, segons el document, hi van sonar una cobla de ministrers per acompanyar els cònsols de la ciutat: "Parteixen los honorables consols ensemps ab los ciutadans e ab la gent de cavall e armada portava la davantera e tots passaren davant lo senyor ab gra concert e grandissima ordenansa e tots feren reverentia a dit senyor e apres venien los honorables consols ab grans sons que eren los ministrils del senyor Duch e totes les xaramelles trompetes de la Ribera e cornamuses e tamborinos e altres instruments e tots ab gran alegria cridaren Arago e Sta. Tecla."

1515. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (racional 105v i 106r) de 15 de desembre d’aquell any en què consta que Antoni Rocamora, paraire i joglar, va cobrar 1 lliura i 10 sous per sonar a la vila ell i el seu company la temor i la cornamusa el dia de la fira de Sant Martí.

1519. En la documentació municipal de Cervera, hi ha un document (racional 103v i 104r) de 22 de desembre d’aquell any en què consta que Andreu Segarra i Joan Anglesola, joglars i sonadors de cornamusa, van cobrar 1 lliura i 9 sous per haver sonat a Cervera el dia de la fira de Sant Tomàs i l’endemà.

1525. En un document de l’arxiu municipal de Girona s’esmenta la cornamusa unida a una cobla de juglars. La cobla estava composta per “unius robaverius, una cornamusa et duarum tubicinarum”.

1551. En el dietari del Consell de Cent barceloní apareix esmentat un ball amb el nom de gayta: (14 de juliol) "...los honorables consellés foren informats que S. A. seria servit que's fessen algunes gaytes hi balls per la sua venguda... y lo consell desliberà que, attès... sa altesa no demanava sinó balls ho gaytes, que fossen logats molts juglars qui de dia sonassen, y de nit, per les plasses y lochs acostumats." "Diumenge, 18: Aquest dia, al després dinar y el vespre comensaren les gaites ho balls que sa altesa manava que's fessen, les quals duraren tres dias y tres vespres." Segons Joan Coromines, es tractava d'un ball al so de cornamusa, però rep aquest nom castellà perquè es tractava de la recepció que es va fer a Barcelona del rei Felip II amb música castellana.

1592. El 15 de novembre se signa el document fundacional de la Confraria dels músics i mestres de dansa, a Barcelona. En aquest document apareix citada diverses vegades com a instrument la gaita: "Per quant en la present ciutat comuna y ordinariament viuen y viure y habitar solen moltes persones qui viuen e sustentan llur casa y familia de l'art de la música sonant ab menestrils, violes, darchs, arpes, rabaquets, gaytes, y amostrant de dançar y de sonar, llogant ses obres, rebent salaris y premises en paga y satisfacció de sos treballs y obres..." "Qualsevol persona que volrà apendre de sonar menestrils, tambor de cordes o gaytes dins lo present Principat de Catalunya y comptats de Rosselló y Cerdaña, a effecte de usar aquells en la present ciutat rebentne paga y satisfacció de sos treballs y axí llogant ses obres, aja de estar primer dos anys aprenent ab algú dels confrares mestres examinats de dita Confraria y aprés aja de subir lo exament que li serà senyalat per los examinadors dins o fora de la present ciutat, y no pugui llogar ses obres ni rebre diners en paga ni altre interès considerable per sonar menestrils tambor de cordes ni gaites en llochs públics ni privats, ni usar de dita música en manera alguna..." "...les quals persones se ajan de presentar als majorals de dita Confraria y ajan de donar y subir lo examen quels serà assenyalat y dits majorals ajan de nomenar dos examinadors y també si'ls apareixerà dos confrares mestres examinats qui assistèscan en lo dit examen... y, essent admesos, puguen sonar menestrils y gaytes tambor de cordes y amostrar de dançar y rebre salaris com los altres confrares mestres examinats." Segons Coromines, des de la recepció de Felip II (1551) s'hauria mantingut a Barcelona algun sonador de gaita gallega o zamorana, que els de la confraria no deixaven de esmentar, com és natural, quan es tractava de recaptar el favor del rei castellà.

1593. Document de 12 de maig de 1593, conservat a l’Arxiu Comarcal del Bages i que forma part de les cròniques de la vegueria i de la batllia de la ciutat de Manresa, en què se cita una mitja cobla: “Joan Roca sotsveguer de Manresa ha denunciat com diumenge prop passat que comptavem nou del present y corrent mes de maig estant jo informat per lo hosta del pont de Cabrianes que deves la parroquia de Sant Benet de Bages y per tot aquell contorn anaven alguns lladres y bandolers disfressats ahir de bon mati ab set o vuyt fadrins de companya deves la parroquia predita y axi al que fui y arribi prop lo monastir de Sant Benet sentirem juglars que sonaven ab tamborino y cornamusa y sentirem tambe grans avalots de saltar y ballar y axi presumint que en los dits balls y avalots serien algu o alguns de dits lladres y bandolers anarem alli hont bellaven ço es en lo primer pati de dit monestir ahont trobarem y verem molta gent que bellaven, saltaven y ahinaven movent gran struendo y ruido y viu al entorn del ball molts homes armats de pedrenyals...”

1594. Document de l’Arxiu de la Seu de Manresa (plec Vegueria), recollit per en Joaquim Sarret i Arbós (1853-1935), historiador i arxiver de Manresa, al seu manuscrit inèdit Història de l’art musical a Manresa (premiat el 1910 per l’Orfeó Manresà), en què se cita una mitja cobla: “1594, 19 d’abril. Hieronim Corrons, pages hereu del mas Corrons, parrochià de Manresa, denuncia. Señor lo Dissapte del Ram més prop passat en la nit, en Prat, teixidor de draps de lli y un mosso seu o qui està en casa sua, Anthoni Garrigosa, traginer, Ramon Espada, Miquel Serra, treballadors de la present ciutat de Manresa i un altre fadrí que no el conec, a pres segons tinc entes que foren anats per les cases de la parròquia de St Sadurní de Salelles cantant i els dits Prat i Garrigosa sonant el u amb flauta i tamborí i l’altre amb cornamusa, demanant caramelles i aplegant ous i el que els volien donar arribaren en casa mia, que ja era matinada, que encara ningú en casa mia i havia llevat, hi com sentirem sonar nos llevarem i jo viu als dalt anomenats i als dits Garrigosa i Prat que sonaven i els altres cantaven cançons a la Verge Maria i viu que el u d’ells amb una sistella aportava ous, els quals digueren que els ho havia donat i jo com ja entengué el que cercaven perque altres vegades ja n’havia vist, no agordi que fessin mes cerimonia sino que els fui donar alguns ous que no podria dir quants per quant ma mare els ho va donar i els vaig dir que si volien menjar i beure, i així els ne doni i en apres se n’anaren de ma casa, tot camí de Manresa.”

1601. A la Relación de los grandes festejos que en esta ciudad de Barcelona se han hecho, á la Canonización de su hijo San Ramón de Peñafort de la Orden de los Predicadores, de Jaume Rebullosa, apareix citada la cornamusa com a acompanyament dels gegants i altres elements d’imatgeria (àliga, mulassa, drac, víbria i cavalls cotoners) en ocasió de les festes organitzades per la canonització de sant Raimon de Penyafort. Els altres instruments que sonen són trompeters, ministrils i sonadors de tabals.

1609. En l’inventari de béns d’un veí difunt del carrer de Fonollar de Barcelona consten els instruments següents: “una cornamusa guarnida, dos floviols, un tenoret, tres flautes, dos llibres, un tamborino rodó, un tible de ballar ab son tudell”.

1623. Al document de constitució d’una cobla de ministrils a la Selva del Camp s’esmenten els instruments que la componen: “sacabutxo, thenor, contral y tiple, y un joch de flautes y cornamussa y tamborino i flauta.”

1625. Andrés de Almansa y Mendoza, en la seva Tercera Relación de las fiestas de la Ciudad de Barcelona, en què descriu les festes de carnaval de la ciutat, esmenta la presència de l’instrument: “Genericamente hablando, son quadrillas que van dançando y baylando: y con la fama de la venida de su Magestad ha caydo vna nube de copias de instrumentos, que passan de ciento las que andan por el lugar tañendo aisi con las mascaras, como a solas, de chirimias, trompetas, viguelas, laudes, harpas, gaytas, cornetas, sacabuches, claucimbalos, sonajas, tamborino, adufes y ginebras, que hazen, si tal vez disonante siempre agradable confusion, y la musica de siete galeras ayuda su parte.”

1631. En l’inventari de béns del difunt Joan Tersol (mestre de dansa, músic i paraire barceloní, que vivia al carrer d’en Gimnàs), de 20 de juny, consten diversos instruments: “un tamborino de cordes, ab flauta guarnida de plata en lo bufador”, una “geremia”, una corneta, un “tamborino” rodó, un “tiblet de ballar” i una cornamusa. Probablement, a més de dedicar-se a ensenyar a dansar, en Tersol dirigia una cobla de músics.

1639. Per l’inventari de béns del cap d’una cobla de ministrers de Valls, Baltasar Marimon, sabem que hi sonaven “un joch de flautes, un tenor, dos tiples de manestrils, un tiple de ballar, un tenor de ballar, un baxo gran, un sacapucho, una cornamusa i dos tamborinos”.

1641. A l’inventari de béns del difunt Vicenç Gardela (teixidor de lli barceloní), de 6 de març, consten els instruments següents: “un baxonet dins de una bossa de cuiro”, “dos tamborinos de corda ab ses flautes guarnides ab los caps de plata”, “un sacaputxo de llauto ab sa bossa de cuyro”, “un joch de orlos de musicas que son quatre pesses dins de una caixeta ab dos panys y claus” i “una cornamusa ab son cap de plata y son sarro”.

1648 i 1649. A la documentació municipal de Girona d'aquests dos anys s'empra el terme "gaités de mesa" per designar els músics en general que presten serveis per a la ciutat.

1687. A un document manuscrit conservat a l'Arxiu Històric de Tarragona, procedent de l'arxiu municipal de la ciutat i titulat “Memorials de Las coblas y Ballas de Santa Tecla el añi 1687”, es detallen les cobles, balls i músics que participaren en les festes de Santa Tecla d'aquell any. S’hi esmenta la participació de nombroses cobles de ministrils, procedents de Reus, Juneda, Riudecanyes, Vilanova de Cubelles, Ginestà, Guissona, Pons, Martorell, St. Llorenç dels Murulls, Guimerà, Agramunt, Solsona, Valls, Sarreal, la Selva, Corrins, Cubelles (mitja cobla), Olot (tres músics), Bellpuig, Calaf, Sarreal (una altra), la Mora, Cervera ("cobla entera"), i la presència de quatre cornamusaires solistes que hi sonaren “lo grall de la gaita”: Cosme Huguet, de Tarragona; Francesc Gaspar, de la Pobla de Mafumet; Francesc Garcia, de la Llacuna, i Jaume Vendrell, d’Alcover.

S. XVII. En la descripció que es fa del ball de cotonines per la festa del Corpus a l’Arxiu de la Comunitat de Preveres de la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès s’esmenta que el sac de gemecs acompanyava aquest ball: “les cotonines tocaven al só dels gemecs de la borrega.”

1765. L’abat francès Joseph de La Porte cita l’instrument i la formació musical en què s’integra a l’escrit dedicat al Rosselló del seu Le voyageur françois, ou La connoissance de l'ancien et du nouveau monde: “Els habitants de Perpinyà, i de manera general de tot el Rosselló, estimen particularment el ball i s’hi dediquen amb excés. No us parlaré aquí, Senyora, dels balls particulars; només consideraré un moment els balls públics que són els balls de la província. Els balls públics es donen a les places, al so dels instruments del país, és a dir d’una cornamusa, d’un tamborí, d’un flabiol, i de quatre o cinc oboès”. En el cas de les grans celebracions l’abat explica que el conjunt es reforça encara més: “S’instal·len un gran nombre de músics del país al damunt d’un cadafal decorat de la mateixa manera que el recinte”. Aquesta formació habitual de cobla també apareix citada, amb els mateixos components, al Voyage pittoresque de la France (1781-1796), de Jean-Benjamin de Laborde.

S. XVIII. A l’assaig històric Ampurias, antiguamente Empurias (condado de), d’autor anònim i conservat a la biblioteca del castell de Peralada al mateix llibre manuscrit que una obra d’en Josep Taverner i una altra d’en Bernat Josep Llobet, s’esmenta com eren les festes aleshores a Castelló d’Empúries: “En los Domingos, y casi todas las fiestas del año (exceptuada la quaresma) suelen baylar los Jovenes en las plazas publicas de la Villa desde una hora de la tarde hasta que se principia la encenyanza de la Doctrina Christiana en la parroquial Iglesia (que suele durar una hora poco mas o menos), y acabada la Doctrina buelven otra vez a baylar hasta el anochecer. Estos bayles publicos suelen ser servidos por quatro musicos o por dos, en el primer caso se llama cobla entera. Quando no hay mas que 2 se llama media cobla. En la cobla sirven los instrumentos siguientes. Dos tibles, algunas veces las trompas o obueses y violines, y otras veces que es lo regular dos tocan los tibles, y otro toca la Gaita Gallega, y el otro el tamboril y Flautin de Pastor. En la media cobla sirve el tamboril y flautín de Pastor, y la cornamusa.”

Finals del s. XVIII - principis del s. XIX. Rafael d'Amat i de Cortada, el baró de Maldà, esmenta repetidament l'instrument en els seus escrits, i fins i tot cita els Pedrosa, nissaga de constructors de sacs (vg. l'entrada Antics sacs de gemecs. Constructors).
Així, al primer volum del manuscrit intitulat Festes i viatges, el baró esmenta el sac de gemecs quan descriu la festa major de Sant Just Desvern del 1770: “En aquella plasa de Sant Just bellament resonàban las trompas, y no de ningun orga, entrant-hi los demés instruments de viola y violins, ben diferent música de vint anys atràs, que se reduhia ab cornamusas, sachs de gemechs o criaturas verdas, xirimias, fluviols y tamburinos, que dels tals ya no se’n veya rassa ni pols, puix que los han dexat per las dansas dels ampurdanesos, gent de Urgell y Zagarra, per los que fan ballar als gegants per Corpus y per los de la olla dels pobres de la presó en Barcelona per Carnastoltas. Vuy dia los senyors agrícolas de per aquí se’n van pujant com un carabassé, pués lo gust modern y lo luxo lus comensa ya agradar.” El baró cita l’Empordà, l’Urgell i la Segarra, a part de Barcelona, com a llocs on encara es toca el sac de gemecs perquè és el que coneix i el que ha viscut: són contrades on té possessions. En una altra versió del text el baró concreta més la part final: “la gent del camp de vuy en dia gústan ya de lo més esquisit en quant a música y en tot lo demés de menjar, calsar y vestir.” Va redactar-ne també una versió en castellà: "En quanto a la música, ya no se ohían los tamboriles, gaytas, ni cornamusas; los quales instrumentos quedaban arrinconados ya por viejos, cambiándoles en violines, violón y trompas. Pues la gente de campo de hoy día, ya van saboreando un poco la música moderna y el bello gusto en punto a trages, comidas y bebidas. En semejantes festividades nadie es pobre; sí que gástese todo y échase por la ventana.”
Al mateix manuscrit de Festes i viatges torna a citar el sac de gemecs quan reporta els instruments que sonaren a la festa major de Pineda el 1781: “Quanta broma, que se podia tallar, quantas músicas de fluviols, criaturas verdas, xirimias, gaytas, violins y castañetas, ab diversas quadrillas de gent de l’Ampurdà, Selva de Gerona, Calella, Canet, Mataró y altras, etc.!”
En un altre manuscrit miscel·lànic, el baró esmenta una mitja cobla en una visita que va fer el 1780 a Albons, una de les seves possessions: “A so de criatura verda, fluviol y tamborino, tota la tarde que duraren baix a la plasa las ballas (que en Albons dihuen).”
Finalment, al Calaix de sastre el baró esmenta repetides vegades l'instrument. Així, el 1783 cita una possible tres quartans: “La tarda del dia 11 de juny, [...] Havent comparegut llumenera en forma i dut candeles comprades allí lo masover, m’entretenguí un rato ab l’escriptura; i mentres que hi posava algun pedacet, arribà a Can Peixau una colla de segadors ab son “tiru-liru”, el corn i criatura verda, passant a fer-me ab mon beneplàcit una música pastoril. Jo els hauria regalat peraquè se n’anessen a tocar una pavana als frares de Sant Jeroni, despertant-los a cops de corns i flubiols.”
El 1793, en l’excursió que fa al monestir de Montserrat, descriu la munió de gent que es va trobar aplegada a l’entrada amb aquestes paraules: “Arribats a la vora de la font, frente del portal de entrada al pati del monastir, ya vérem a hòmens ageguts per allí y donas en quadrillas, sense a molts hòmens y burros. Entrats dintre, hòmens y donas a tot arreu fent tabola, burros y machos, gats y gosos, gaytes y chirimies, cop de saltar y brincar, que era un desori bulliciós.”
El 1794, a Badalona, parla de la hipotètica presència d’una gaita en la processó de Sant Anastasi: “I antes, a l’entrar al carrer de Baix, he vist bambolejar los draps dels gonfarons i de les banderes, ab prou cúmulo de mariners, pescadors i etcètera. [...] Después, venia lo sant en un curioset tabernacle de fusta pintada, jaspeada i dorada, que portaven quatre jóvens ab garnatxes sobre de la jupa o jaleco. Tras del tabernacle seguia la música d’uns pocs de violins, viola prou rància i una gaita o què sé jo què!”
El 1799, per la festa major de l’Hospitalet, cita dues gaites incorporades a la formació que posava música a un sarau: “Luego d’haver-se anat Francisquet Macip, vaig oir ja un poc de nyigo-nyigo i ronc de les cordes del contrabaix a templar-lo el músic, disposant-se lo sarau colono en los dos sexos, baix, a l’entrada, i luego l’aplec que anava aumentant de lletges i boniques cares se n’isqué a fora, a l’eixida, cerca de l’hort. I cop de ballar, tocant la cobla –los violins, un parell de gaites, i lo Feló, lo contrabaix– contradanses, veient-se a molts hòmens de la fadrinalla ab barretines vermelles i bastonet a la mà, [...]”
El 1800, passejant per Barcelona, el baró es troba un músic de carrer que sona el sac de gemecs: “Dia 30 de novembre. [...] En est matí i tarda, ab tot del vent fred, penso que no haurà deixat d’anar gent –la més de la plebeia, sent diumenge– al poble de Sant Andreu de Palomar, sent sa festa major [...] Lo basileu o zafio, tot tocant lo sac dels gemecs o la cornamusa, que he encontrat a dos quarts de dotze cerca de migdia, en lo caminal d’eixida del passeig de l’Esplanada, com fent cap al Portal Nou, ab una pila de babaus detràs, qui ho sap si també se n’haurà anat a divertir-se en Sant Andreu de Palomar, i tot tocant-los lo sac dels gemecs arreplegar més d’un quarto i xavo; estos que passen la vida bufant de galtes, ab to alegre i no gens declamatiu, com lo bon senyor vicari general, ja notat, que bufa també en son sac de gemecs, vull dir contant espècies fúnebres; figurant-me a un, imitador a Heraclito, i l’altre a Demòcrito. Basta de xulada [...]”
El 1801, passejant pels voltants de la torre d’en Peixau, propietat seva de Badalona, es troba un sacaire de la zona: “Dia 19 de maig. [...] Continuant nostre passeig, impensada música nos ha passat pel costat. Esta d’un montanyès tocant lo sac dels gemecs, que el feia d’allò ben xiular, i eixordant-nos un poc al passar. Música, esta, de treballadors, ab la de corns, al plegar sa feina [...]” El mateix any, per Corpus, el baró esmenta la presència d’una mitja cobla per acompanyar els gegants del Pi: “Dia 3 de juny. [...] Los gegants i gegantesses del Pi, grans i xics, han passat a cinc hores pel carrer del Pi, ab un gran munt de xicots i gent gran seguint-los, fent bulla i griteria pel carrer, portant sa música de flobiol i tamborins, que és la música dels gegants, i lo gegantó, tot vestit de currutaco, duia també vara en la mà, com los currutacos; quals venien de ballar de Palàcio del General, senyor governador, seguint les cases dels senyors obrers, sent los amos dels gegants, per fer-los l’honor ballant; com també los de la ciutat, después de ballat davant dels senyors general i governador, fent lo mateix a sos amos, los molt Il·ltres. regidors. A més d’estos, se m’ha dit haver també eixits a ballar i passejar los de les parròquies de Santa Maria del Mar i de Sant Cugat. Ab la música del flobiol i tamborino, en lo pas dels gegants del Pi hi anava la del sac dels gemecs, o cornamusa, i sols les testes, tot lo demés és nou, per no tenir antes los cossos a propòsit de la gegantessa a gran, gegantó i gegantona, per vestir-los currutacos [...]”
El 1802 torna a esmentar la presència d’una mitja cobla per acompanyar els gegants del Pi: “Dia 16 de juny. [...] Sens diligència feta per veure els gegants i gegantesses, eixit que he hagut de casa a tres quarts de sis, los he encontrat a l’eixida a la Plaça Nova, des del carrer de baix les Escales de la Seu. Estos, los del Pi, caminant, saltant i donant voltes ab sa música de flubiol i sac de gemecs; [...]” Dos dies més tard, en una altra processó, esmenta que gaites i sacs de gemecs acompanyaven els gegants de Sant Cugat del Rec: “Dia 18 de juny. [...] En quant a la professó del Corpus, avui divendres, de la parròquia de Sant Jaume, hi anaven los gigantons del Pi i los grossos de la ciutat, caminant, ballant i donant voltes, mentres que los dos gegant i gegantessa de Sant Cugat –que sembla son traje un poc a la que hi ‘nem de casa, és dir, ab traje ordinari–, sens seguir professó, anaven saltant i ballant en esta tarda, com així en lo passeig enrajolat de la Rambla, que, fora d’estos de Sant Cugat, no n’he vistos a cap d’altres ballant sobre d’aquell enrajolat; ab prou broma de xicots i gent gran tras dels gegants, ab ses gaites i sacs de gemecs. [...]”
L’any següent, el 1803, el baró esmenta la mitja cobla que acompanyava la rifa dels porcs: “Dia 1 de gener. [...] A quatre hores han passat pel carrer del Pi, cap al Pi i demés carrers, deu tocinos ab la música de tres tocant la cornamusa, flubiol i tamborino, que seran los de l’anunciada rifa per los pobres, baix l’administració ab real permís de la Junta de Caritat.” El mateix any cita la gaita: “Dia 4 de juny. [...] En tals funcions de bodes, bateigs i bons dies, la cegalla i no cegalla no es descuida d’acudir a les cases a tocar-los sos violins, violes, dolçaines, clarinets i gaites, per tocar un rigodon, contradansa i lo demés que ells saben; [...]”
El 1805 torna a parlar de la presència de la cornamusa per acompanyar els gegants del Pi i de la Ciutat per la festivitat del Corpus: “Dia 19 de juny. [...] Los senyors gegants, grans i xics, de Santa Maria del Pi i de la Ciutat, ab ses gegantesses i lo parell de timbalers a cavall, ab cotes i draps vermells, ab los escuts grocs i vermells de la ciutat [...], han fet la passada, i aixís pel carrer del Pi cap al Pi, ab sa música de gaites, flobiols i tamborinos, com avisant a la gent [...]”
El 1808 esmenta l’instrument en el retorn a Barcelona de la reina d’Etrúria: “Dia 24 de gener. [...] I la més gent que he trobat era a la vora de la plaça de Palàcio, mes no vist a la senyora reina d’Etrúria ni en lo mirador ni en algun dels balcons, sí baix la formació d’un tablado per música en esta nit, primera de lluminàries, casi totes oli, puix que la cera va molt cara i s’ha d’estalviar, com tot lo demés, en tan miserables temps en què ens trobam; traient forces de flaquesa molt cossos en el dia, en balls de màscara, lluminàries, en molts gastos que es podien fer en obsequi de la senyora reina d’Etrúria en temps de pau, tenint ara los més que tocar lo sac de gemecs. [...]”
El mateix any comença a parlar del sac de gemecs en sentit figurat, com a imatge metafòrica d’altres situacions no relacionades amb l’instrument: “Dia 2 de desembre. [...] Trobant-se ja dies prou molestat lo pobre Jaume Sanoguera d’un cert gra, o floronco, cerca de l’anus, fent-lo prou gemegar de veres; [...] I lo pitjor del floronco fou haver-li passat a un vesper, que li era un agregat de floronco, i així estos fer-lo més gemegar. [...]" "Dia 7 de desembre. [...] Lo pobre Jaume Sanoguera (ab tot dels servicials donats al darrere lo Batista, cirugià), son vesper si bé ha fluït i flueix prou matèria, se plany prou a l’apretar-li lo cirugià peraquè ísquia tot, i així tocar son sac dels gemecs a estones. [...]”
El 1810 novament empra el sac de gemecs en sentit figurat: “Dia 16 de juliol. [...] Novament fa tocar més los sacs dels gemecs, a tots los senyors i demés hasendats, la providència emanada del Consell de Regència, de tenir que cedir la mitat dels delmes pels crescudíssims gastos de l’exèrcit i àdhuc l’altra mitat, que és compte de compte a nostres flaques bosses a necessitar-se; [...]”
El 1811, en un moment en què els catalans passaven un bon moment en la Guerra del Francès, contraposa figuradament el sac de gemecs a d’altres instruments més moderns: “Dia 4 de maig. En nostre passeig en les tardes Rafel i jo [...] solem trobar a dit pare secretari lector Giralt, ab fra Martí, a la germana d’est pare secretari, i a la Sra. alcaldessa donya Antònia Guinart i a la Sra. Maria Ignàsia Planella, acompanyada de son querit germà don Pere, també lo Joan Moragues, de platxèria tots i totes; no tocant, com sí antes del recobro del castell de Sant Fernando de Figueres, nostres sacs de gemecs, pensant aviat poder ja tocar guitarres, violins i flautes ab l’esperança de nostra total i segura llibertat i independència de tots aquells tirans ab son jefe, lo maleït corso Napoleon Bonaparte.”
El mateix any cita com a genèric la música anterior feta amb “gaites i xirimies”, en contraposició amb l’actual feta amb instruments més moderns, en una comparació qualitativa en favor d’aquests darrers: “Dia 31 d’octubre. [...] Nit de xirinola ha estat en casa, i no música de gaites i xirimies, sí que del sacaputxo, fugot, un violí i tres clarinets dels músics Fieles Manresanos en l’aposento de l’alcova; que sent tan bona música i bons músics ha sigut reclam per venir a oir-la molts senyors i senyores de les cases de Pastós, Giblé i no sé de quins i quines més [...].”
Els anys 1813 i 1814, cap al final de la Guerra del Francès, empra profusament el nom del sac de gemecs en el mateix sentit figurat que anys anteriors: “Dia 17 de març [de 1813]. [...] podent-se dir altra de l’aflicció que ens és general en Espanya, per lo que tothom toca sos sacs dels gemecs, i ara que ens el fan més tocar eixos perversos irreligionaris lliberals diputats de les Corts [...]” “Dia 26 de maig [de 1814]. [...] Regositjan-nos-en ben tots i així retirats tots los sacs de gemecs causats de l’aquell inic bàrbaro i cruel Napoleon [...].” “Dia 12 de juny. [...] reinant lo bon humor i alegria, que no la podíem disfrutar sis mesos atràs per les tristes circumstàncies que ens feien tocar los sacs de gemecs i els flatos no ens estaven quiets en el ventre [...]” “Dia 8 d’octubre. [...] i com ara ja no hi ha la inquietud de francesos i demés brivons i dels nostres, tot quant menjam nos fa molt bon profit al ventre i ninguns tocam, com sí antes, los sacs de gemecs [...]” “Dia 26 de novembre. [...] podent-se dir de don Pere, com de mi vàrios han dit, haver-se tornat més jove, manifestant-ho son rostro més gras i colorat, alegre, com a tots nos succeeix, d’haver pogut tornar a Barcelona i a nostres cases ab salut i alegria, ja no tocant los sacs dels gemecs, com sí mig any atràs [...]”
Just acabada la Guerra del Francès, la primavera de 1814, reapareix l’instrument en ell mateix, en les circumstàncies de represa d’activitat en general, quan el baró s’està a les possessions dels Amat a Santa Maria de Vilalba, de retorn a Barcelona: “Dia 28 de maig. [...] En celebració d’est dia diumenge de Pasqua de Pentecostès, tan alegre de ser ja nostra Barcelona, en la tarda, hem tingut música de dos violins i fer-se sarau baix a l’entrada [...]. I después de ja no tocar violins los músics, han vingut altres ab flautes pastorils i el sac dels gemecs altre o la criatura verda. [...]” Uns mesos més tard, de visita aquest cop a la mateixa localitat de Santa Maria de Vilalba, torna a aparèixer l’instrument: “Dia 16 d’octubre. [...] Lo jovent en ballar alguna contradansa, mes ab música pastoril de flabiol i cornamusa, no havent estat, com en lo passat diumenge, de violí i viola, eixordant-nos prou baix en l’entrada la cornamusa o el sac de gemecs, que ens temíem tornar-los a tocar, com llavores que teníem als gavatxos [...]”
L’any següent, el 1815, recorda aquesta experiència a Santa Maria de Vilalba quan ha de donar exemples del tipus diferent de música que hi ha en aquella localitat i a Barcelona: “Dia 23 d’agost. [...] Jo no tinc l’humor, en aquest any, d’anar a diversions a fora, tenint-les ja dintre de Barcelona, i en la quietud de mon aposento en llegir coses amenes de mos divertiments i en tocar lo fuertepiano o la viola, que no allí, en aquella casa de Vilalba, que seria bona per un cartoixo, no oint-se altra música que la del sac dels gemecs o d’un violí i guitarra no ben trempats per alguns d’aquells mossos [...]”

1819. François Jalabert cita a la seva Géographie du département des Pyrénées-Orientales que la formació instrumental típica per a la música de les festes patronals al Rosselló és la composta per cornamusa, flabiol i tamborí i quatre o sis oboès “catalans”.

1823. Dominique Marie Joseph Henry, al seu llibre Description des danses catalanes exécutées en présence de S. A. R. Madame la duchesse d’Angoulême [á Perpignan], esmenta l’instrument: “Hom m’havia prou dit que el ball no començaria abans de les nou; a dos quarts jo ja era a la plaça anomenada de la Llotja, esperant que passés aquella mitja hora mortal... El moment arribà, el so agrenc de la música es féu sentir, i a la llum de quatre torxes fumoses que portaven quatre eixerits marrecs, amb gran sentiment de molts altres que envejaven aquesta insigne felicitat, vaig percebre cinc o sis minyons marxant de front, que portaven un floc blanc de cinta al barret i una rosa al trau, i, darrere d’ells, cinc músics sonant una mena d’oboès, un sisè inflant la cornamusa i un setè, el qual, un flabiol en la mà esquerra i un petit tambor de set a vuit polsades de diàmetre, penjat al costat amb una bandolera roja, treia sons aguts del seu instrument i picava en cadència el seu petit tamborí amb una maneta de banús.”

1824. Georges Bernard Depping, al seu text Pyrénées Orientales, explica que en aquelles contrades “es balla encara com a Catalunya, al so d’una cornamusa o gaita, d’un tamborí, d’un flabiol i de quatre o cinc oboès”. Quan descriu una festa patronal en un poble, escriu que “els pagesos ballen a la manera espanyola i al so d’un violí, d’un clarí i d’una cornamusa”.

1833. Als rebuts dels comptes pagats per l’Ajuntament de Lleida per les festes de jurament a Isabel II organitzades els dies 29, 30 de juny i 1 de juliol de l’any esmentat consta el pagament a músics per tocar la gaita, la gralla i el tamborí.

1835. Abel Hugo, al seu llibre La France pittoresque, descriu la cobla típica de la Catalunya Nord i hi inclou el nom popular de la cornamusa a la zona: "Ces danses s'exécutent au son d'une musique assez bizarre d'abord: lo flaviol, sorte de flageolet, le tambourin, deux hautbois, prima et tenor, la cornemuse, la borrassa composent cet orchestre, qu'on finit par trouver plus agréable qu'on ne l'aurait cru."

1835. Dominique Marie Joseph Henry, al seu llibre Histoire de Roussillon, diu que “l’orquestra dels contrapassos i balls es compon d’un cert nombre d’antics i llargs oboès, d’una cornamusa i d’un flabiol molt agut de tres forats, que toca el cap de música; el qual, al mateix temps marca el ritme tot picant amb una baqueta un petit tambor d’algunes polzades d’alt i de diàmetre, penjat al braç que aguanta el flabiol”.

1835. En els comptes de l’Obra de l’Arxiprestat de Vilanova i la Geltrú hi ha referències documentals que es remunten al 1835 en què s’esmenta “lo taval i fraviol” i “la música del sach dels jamecs”.

1842. Sabine Casimire Amable Voïart, dita Amable Tastu, fa una descripció al seu llibre Les danses roussillonnaises dels balls patronals que havia vist anys enrere al barri Nostra Senyora de Perpinyà i precisa que la cobla es compon ordinàriament de dos oboès llargs, una cornamusa, un flabiol i un tamborí. El tamborí, concretament, és molt petit, com de joguina, i es porta penjat del braç esquerre. El mateix músic toca el flabiol de tres forats amb la mà esquerra.

1844. Manuscrit d’organista del monestir de Sant Salvador de Breda. Es conserva a la Biblioteca Nacional de Catalunya amb el número de registre Ms. 893 i consta de 10 pàgines de música i 2 de text. Totes les pàgines, excepte la primera, són pautades amb pentagrames plens de música escrita d'una sola mà, ja que la cal·ligrafia és la mateixa. A la portada consta escrit "Canciones" i a sota "En el año 1826". A la primera pàgina, sota el títol "Canciones", s'hi pot llegir: "Estas Diferentes Canciones para tocar con la Gaita. la gaita se toca teniendo siempre fixos el C, sol, fa, ut de la mi, y Gesol re, ut de ã Baxo." A continuació, a sota, hi diu: "Soy de el R.do Jayme Adrobau Beneficiado, Organista de el R.l Monasterio (ahora extingido) de Breda en el año 1844." Per acabar, consta la signatura de Jaume Adrobau. Les dues notes pedals a què es refereix el text (Csolfaut i Gesolreut) corresponen a un do i a un sol, que és l'afinació dels dos bordons sonors dels sacs de gemecs antics que es conserven i que tenen dos bordons habilitats, de manera que ens trobem amb la referència escrita més antiga relativa a l'afinació de l'instrument. Els quaderns d'orgue, normalment, recullen peces ballables de moda o danses populars per a les llibertats de Nadal, però en aquest quadern de Breda aquest tipus de melodia representa el gruix del material recollit. Totes les peces que inclou el quadern, per un total de 99, són de caire popular: hi podem trobar contrapassos, sardanes, balls plans, corrandes, cançons, passades... A partir d'aquest repertori ens podem fer una imatge sonora de la Breda de principis del s. XIX: la música que hi sonava i els instruments que la interpretaven (hi ha un parell de peces sota el títol "Fluviol" i una altra amb el títol "Gayta").

1847. Pascual Madoz, al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, a l’entrada dedicada a Figueres, parla dels instruments que acompanyaven habitualment el contrapàs: “Las diversiones principales, son el baile, las romerías y el juego; la danza que mas se usa, es el contrapas, que se baila por las tardes en las plzas [sic] y por muchas parejas á la vez; es baile que agrada poco al que no lo conoce; pero de mucho atractivo para los que entienden su música; esta se compone su armonía de una gaita, un tamboril, dos tiples y un bajo; á continuacion del contrapas, bailan otra danza que se llama sardana, y en los pueblos del Pirineo, en lugar de esta usan el ballet, que es danza frantesa [sic], que exije una ajilidad estraordinaria, especialmente en las mujeres: por las noches es muy comun en todos los pueblos el sarao donde se bailan las danzas generales de España.”

1848. Joan Cortada i Josep Manjarrés esmenten en el seu El libro verde de Barcelona com en aquella època a Barcelona el sac de gemecs acompanyava la rifa dels porcs de Sant Antoni i la capta per als presos per carnaval: “Érase un dia 1.º de Febrero, no importa el año, y érase que uno de los mayores glotones que pisa la tierra atravesó en mitad del dia el Cap de creus, ó si se quiere el llano de la Bocaría, y oyó el monótono son de una gaita acompañado del seco baqueteo de un tamboril. [...] – ¿Qué es esto? preguntó á un patan de los que allí estaban. – ¿Que no ho veu? los porcs de St. Antoni; [...] Y supo que á pesar de lo bien cebados criáronse en una casa de beneficencia, y que a son de la gaita y del tamboril pasean todos los años durante esta temporada tres animales de la misma especie, con el objeto de rifarlos despues á beneficio de los espósitos, en tres suertes, á cerdo por suerte, para lo cual se espenden billetes por la módica cantidad de un sueldo catalan, ó sean diez y ocho y pico maravedises.” “A las costumbres pringosas del jueves lardero va adjunta otra por demás filantrópica. Durante la semana en que va incluso este dia, recorre las calles de la ciudad una comitiva compuesta del alcaide ó algun empleado en las cárceles, tres ó cuatro niñas ataviadas muy regularmente, y un alguacil, ministril ó lo que sea, cuyo trage semi-serio consiste en una bata de grana, una golilla y un sombrero de cura. La música que acompaña á la comitiva está reducida á un tamboril, una flautilla y una gaita. El objeto de la comitiva es escitar la filantropía de estos habitantes para que den limosnas con que poder suministrar una sustanciosa sopa á los presos durante los tres dias de carnestolendas.”

1849. L’1 d’abril d’aquell any es va publicar a València el primer número del setmanari satíric La Gaita, imprès als tallers de J. Mariana i posteriorment als de Monfort. Fundat per Josep Zapater i Úgueda, es van publicar 28 números fins al 7 de setembre d’aquell mateix any. Cada exemplar constava de 8 pàgines a foli i contenia poemes bilingües de Mariano Suay, Josep Puig Caracena, Marcos González, Josep Ballester i el mateix Josep Zapater. A la capçalera de la portada apareixia un dibuix amb un gaiter assegut. El succeí el setmanari literari La Cartera.

1854. Al Diari de Barcelona de 21 de maig de 1854, en la ressenya dedicada a explicar el desenvolupament de l’aplec de la Salut de Sabadell d’aquell any, s’esmenta la gaita i la cornamusa: “[...] Todo el día duraron la concurrencia y el gentío [...]. Por la tarde se improvisó un baile ante las puertas de la capilla. La orquesta se componía –extraña mezcla!– de tambores, gaitas, cornamusas, guitarras, tamboriles y panderos. [...]”

1854. A la comptabilitat de la parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova consta que es van pagar tres duros a un home de Sitges perquè toqués "lo sach dels gemechs" per acompanyar la comitiva que voltava la vila per tal de fer la rifa del porc.

1854. Vincent de Chausenque, al seu llibre Les Pyrénées, explica que, present el 1823 a Arles per la festa de Sant Eloi, “el més visible” al balcó era com “uns ministrils amb oboès, cornamuses, flabiols i tamborins, feien sonar una música agresta molt viva”.

1861. El 29 de setembre apareix a Barcelona el primer número de La Gaita, periòdic de música, literatura i teatres. Sortia tots els diumenges i l'editor responsable fou Frederic Duran i España.

1863. L’acabada de fundar Societat de Pessebristes de Barcelona (febrer de 1862) redacta els seus estatuts amb data 15 de març de 1863, en els quals la junta directiva s’intitula com a “Suprem Tribunal de la Gaita” i el president com a “Gaita Primer”: “Article 10. El mes d’octubre de cada any, es convocarà per la mesa Junta general dels senyors pessebristes, per acordar el convenient sobre la construcció dels pessebres, i per a tenir un coneixement exacte del nombre d’ells, procedint-se en la mateixa Junta al nomenament de President i Secretari, que són els qui constitueixen la mesa, els quals rebran el nomenament del “Suprem tribunal de la Gaita” per a que puguin fer constar l’alt càrrec que se’ls confia.” “Article 18. Per a ésser admès a l’Associació de Pessebristes són necessaris els requisits següents: 1. Que el candidat hagi complert 25 anys. 2. Proposició per escrit, signada per tres socis, la qual proposició, per conducte del President es passarà al “Suprem tribunal de la Gaita”, el qual nomenarà una comissió per a que vagi oficialment a visitar el pessebre del candidat. 3. Informe favorable del “Suprem tribunal de la Gaita”. 4. El President cridarà el candidat i l’assabentarà dels deures que contrau amb els associats, al qual efecte l’hi manifestarà els Estatuts i Prescripcions que els acompanyen. 5. Si el candidat persisteix en l’alt honor de formar part de l’Associació rebrà un diploma signat pel President i Secretari, i intervingut pel molt honorable senyor Gaita Primer, pagant el nou soci, pels drets del títol, dos rals de billó que es destinaran al consignat en l’article 12.” “Article 19. Seran expulsats de la Societat de Pessebristes, els que infligeixin els articles 13 i 14, els qui estiguin tres anys seguits sense construir pessebre, encara que exposin el naixement, segons el previngut en l’article 14, i finalment, aquells rebels i durs de cor que desobeeixin les amonestacions del “Suprem tribunal de la Gaita”, o de les ordres que emanin del molt honorable Sr. Gaita Primer.”

1864. En un ofici de l’alcaldia de Tarragona es prega l’alcalde de Lavern que avisi el borregaire José Moliné, Lladons, perquè hi vagi a tocar per Sant Magí amb els nans de la ciutat: "Los días 18 y 19 de este mes celebrará Tarragona la festividad del Glorioso Mártir San Magín, su segundo patrono y espero de la bondad de V. se servirá avisar a José Molné, vecino de ese pueblo, borreguero, o sea tocador de lo sac dels gemechs, para que venga por toda la mañana del expresado día 18 a esta Ciudad con dicho instrumento para tocar y acompañar la comparsa de Enanos que deberá salir a las 4 de la tarde del mismo día 18. Ganará la misma cantidad que suele ganar en otras fiestas y se le abonará para los viajes de ida y vuelta. Si por casualidad no pudiese venir el nombrado Molné le estimaré se sirva dar las oportunas disposiciones para que venga otro tocador de aquel instrumento debiendo advertirle que el que fuese debe presentarse en la Casa Consistorial de esta Ciudad. De todos modos espero se dignará V. contestar ésta tanto si puede venir como si no el individuo que necesito."

1864. En els rebuts de comptes de la festa de Sant Anastasi, a Lleida, d’aquell any consta la despesa del músic de gaita contractat per acompanyar l’exposició pública de dues mules rifades. Igualment en aquesta festa consta que els gegants de la ciutat van anar acompanyats de “gaita i tamborino” (probablement, per causa de la polisèmia de la paraula gaita, es tracti de gralles).

1868. En un article titulat “Las ballas”, publicat a La Pubilla el 23 d’agost d’aquell any i signat per “Un minyó de pagés, de la Vall de Aro”, es parla dels instruments que componien l’antiga cobla tradicional: “Las ballas: aixís s’anomenan –y nó las balladas, com diu la gent forastera– las dansas que’s ballan en las plassas y aplechs del Empurdá. Se componen aquestos balls de nostra terra, tan característichs y antichs, de quatre contrapassos –y no tira bous– ço es: lo llarch, lo curt, lo cerdá y la passigola; y de cerdanas –deixanthi lo vulgarisme, sardanas curtas y llargas. Estas últimas sòn las que mès se ballan; y han adquirit gran fama per la armonía que té y lo ayrosa qu’es sa música, especialment desde que –de nó mòlts anys á esta part– se reformá la cobla, que ans sols se componia de fluvioler ab tamborino, dos tarotas, y una cornamusa ó sach dels gemechs, y en la actualitat es una orquesta completa, que conserva, no obstant, las tarotas, acompanyades de tenoras, ab lo fluviol y tamborino. [...]”

1870. Antoni Serra, en un article sobre Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen (aspirant a la corona d’Espanya) publicat a La Campana de Gràcia el 10 de juliol d’aquell any, esmenta els instruments musicals catalans tradicionals: “[...] Perque’l princep fos ben popular, l’haurian de fer arribar á Valencia, y un cop allí, per atraurers las simpatías dels valencians, ferli pendrer un gelat de xuflas. Tot seguit ferlo venir cap á Barcelona, y un cop aquí, perque’ls barcelonins l’estimessen, l’haurian de fer beurer ab porró, li haurian d’ensenyar á tocar la gayta, lo fluviol, lo tamborino y’l sach de gemechs, y finalment, per acabar de fe’l cop fins li faria usar barretina y espardenyas. Després lo faria anar á Zaragoza á ballar la jota, y en acabat cap á Madrit. [...]”

1872. Modest Vidal, en la ressenya que a la secció “Fullas de Llor” de La Renaxensa de 15 de setembre dedica al tema de Clavé “Lo bon matí”, esmenta el sac de gemecs: “[...] Lo baylet s’entussiasma cantant, ¡qui ho sap! la cansó que mes li plau cantar á sa aymada quant se trov’ lluny de sa vista, la cantarella que li fa naixer l’última nota de sa gayta ó son fluviol. [...]”

1874. Joan Sitjar i Bulcegura, en una nota a un poema seu titulat "Las ballas de la festa (I)", esmenta l'instrument: "Aquestos balls de plassa, d'un ayre tan falaguer y bonich, y al mateix temps, ab aquella cosa de marcial y grave que tè'l nostre poble; peculiars sols, com s'ha dit, d'esta part de llevant del Principat; tan originals y tan antichs, [...] se componen de quatre contrapassos, –no tira-bous, só es: lo curt, lo llarch, lo cerdá y la pessigola; y de cerdanas –deixanthi lo vulgarisme, sardanas,–curtas y llargas. Estas últimas sòn las que mès de ballan; y han adquirit gran fama per l'armonia que tè y lo ayrosa qu'es sa música, especialment desde que, de no mòlts anys á esta part, se reformá la tradicional y antiquísima cobla, que ans sols se componia d'un fluvioler ab tamborí, duas tarotas, y una cornamusa ó sach dels gemechs, (com se véu, encara avuy en dia, en modestas, senzillas festas de pagés, que no sian festas majors, y en ballas de mossolada, –es á dir de mossos ó jovent de servey que no hi poden gastar gayres quartets; de quatre ó de tres musichs tan sols,–) y en l'actualitat, es una orquesta completa que conserva, no obstant, las tarotas, acompanyadas de tenoras, ab lo fluviol i tamborí."

1875. Manuel Milà i Fontanals, a un article seu sobre l’endecasíl·lab anapèstic, dibuixa un panorama de les cornamuses europees i cita el sac de gemecs per acabar elogiant-lo: “El instrumento músico que en lengua castellana se llama gaita gallega y que se creería por ende originario de Galicia (acaso lo fue en Castilla), parece común patrimonio de la mayor parte de naciones jaféticas y favorito en especial de las célticas. Es la tibia utricularis de los romanos, la musa o muse nombrada en lengua de oc y de oil desde el siglo XIII, la cornemuse posterior de los franceses, la piva de los italianos (que suelen llamar pifferaios a los que la tañen), el cornboud de los armoricanos, el bagpipe y el hornpipe de los ingleses, el Sackpfeife, Bockpfeife y Dudelsack de los alemanes, el sach dels gemechs, la manxa borrega y también cornamusa de los catalanes que alguna vez lo llaman además festivamente la noya verda. Advertiremos que entre los últimos (si la pasión no nos engaña) se distingue por una concertada dulzura bien distante del timbre agrio y chillón que alguno le ha atribuido en Francia y de los sones ruidosos e inarmónicos que, según el poeta que lo ha inmortalizado, lo caracteriza.” En notes a peu de página, acaba de reblar la descripció: “Kaulbach, a quien nombramos con más admiración que simpatía, al representar la dispersión de las gentes, pone en el grupo jafético un tañedor de gaita. Sin embargo los Indos no la han conocido o la han olvidado pues, según han referido no ha mucho los diarios, un reyezuelo de aquel país mandó a Edimburgo por gaitas y gaiteros. Los semitas la tomaron del Asia menor según una nota lexicográfica que debemos a nuestro hebraísta D. M. V. «en el hebreo bíblico no se encuentra palabra que la designe; hay no obstante en caldeo sunfoniá o sifoniá que significa el instrumento de esta clase, aunque doble».” “No hay que insistir en el componente saco que llevan algunos de estos nombres. Más notable es el de cuerno, cabrío (bock) y borrego de otros, el cual indica que los que los inventaron atendieron a un aspecto, que no nos parece ahora el más poético, de este instrumento. El primer componente del Dudelsack alemán guarda acaso alguna correspondencia con la segunda dicción de nuestro sach dels gemechs??”

1875. A la secció “Crónica catalana” del diari La Imprenta del 23 de novembre s’esmenta la presència d’una mitja cobla a Arbúcies per acompanyar el sometent: “Arbucias 20 de noviembre.– Al amanecer del 18 el tañido de la campana convocó al somaten, que poco tiempo despues, dispuesto para marchar, salió con la ronda al mando de don Ramon Cuadras en diferentes grupos, convenientemente dirigidos, á recorrer y registrar los caserios, cañadas y barrancos que tanto abundan en este pais. Al anochecer regreso para pernoctar en esta villa y sin haber ocurrido novedad, observándose en los semblantes de la juventud la alegria del que viene de disfrutar de un dia de campo, realzada con la esperanza lisonjera de inaugurarse un periodo de bienandanza. Tambien pernoctó en esta parte del somaten y Ronda volante de San Hilario, con su jefe don Jaime Guasch, que habia prestado en estos últimos dia en las Guillerias buenos servicios contra los carlistas, bajo la direccion del digno coronel señor Po[?]zoa. Ayer 19, repitiéronse asimismo los oportunos reconocimientos, cruzándose los somatenes de S. Felio, Grioni, Gaserans y Viladrau, que entraron en esta al son de la gayta y tamboril, animados del mejor espíritu y del deseo de olvidar los rencores y pasadas discordias. [...]”

1877. A la secció “Crónica local” del diari La Imprenta s’esmenta la presència del sac de gemecs a Barcelona per acompanyar aquell any encara la tradicional rifa dels porcs: “Ayer vimos pasear por nuestras calles los cerdos de San Anton. Era notable el jolgorio de la gente menuda que se agolpaba al rededor de la tradicional cornamusa.”

1878. Francesc Fors de Casamayor, al seu llibre de poemes Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla, explica en una nota a peu de pàgina sobre el sac de gemecs: "Engonyasas baixaban de los pobles de la montanya cornamusers, froviolers y tamboriners per la Festa major de Pineda. Posantse en certs paratjes de la vila, tocaban llavors llargues hores alguns balls. Enguany los del nostre ofici, poch tenim que guanyar invadits per los nous musichs, y la antiga é histórica cornamusa ó sach de jemechs, jemeix trist en un recó."

1880. Joan Rosés, en un article publicat el 16 d’octubre a Lo Nunci, adreçat al ministre de Foment de l’època, esmenta el sac de gemecs com a imatge de referència: “[...] Á horas d’ara S. E. ja haurá vist en torn de la taula del banquet que li ván dar, aplegada una colla de senyors encasacats y plens de creus; y S. E. havurá dit: –“¡Vaja! Bon Ajuntament que cumpleix en pès.” No, senyor; V. E. no s’ha fixat en que hi habia una taula parada; suprimeixi’l banquet y ja veurá lo que li queda. Té de saber qu’aquest que vosté ha vist, ab las forquillas á la má, es un Ajuntament que’ns té á nosaltres en dejuni, qu’aquestos senyors que saben de memoria’ls menús dels banquets de ceremonia, potsè no saben los articles de las ordenansas municipals, y que aqueixa corporaciò que als ulls de V. E. s’ha presentat tan plena, fá com la bossa d’un sach de gemechs, que s’infla cuan hi há festa y’s buida’ls dias de feina y quietut. [...]”

1881. En el número 23 de la revista La Ilustració Catalana (20 de febrer de 1881), com a comentari a la reproducció que es fa en aquesta publicació del dibuix d'Apel·les Mestres Lo dolsainer, Eduard Tàmaro diu: "Coneguda es la música dolsa y armoniosa de la dolsaina, vulgarment sach de gemechs, la que ab poderosa veu ressona en los camps de Catalunya y presideix alguns festas, com esdevé també en la montanyosa Irlanda. Acertat per lo tant estigué en nostre concepte lo distingit dibuixant don Apeles Mestres, colocant un bon avi de nostras montanyas, sentat sobre un munt de rocas y trayent melodiosos y planyiders acorts de l'instrument tan conegut en nostres encontradas, totas plenas de ecos y de boscatjes que requerian pera sa música més poderosa veu que lo punteitx de la guitarra ó los acorts sutilíssims de la lira."

1881. L’1 de maig aparegué a Barcelona el primer número del setmanari Lo Sach de Gemechs. Periódich purament literari y humorístich. Dirigit per Miquel Servole tenia la redacció i administració al carrer Hospital, 87, i era imprès a la Tipografia Española. Constava de 8 pàgines a dos colors i a la capçalera, mixta, hi havia el dibuix d’un home assegut al peu d’un arbre tocant el sac de gemecs. En un breu advertiment a l’inici del primer número es llegeix: “Animats d’entusiasme per las lletras catalanas, ens proposém afegir un grá d’arena al gran monument de la literatura patria. –Inspirats en aquesta idea, doném a llum lo present setmanari que procurarém allunyar de tota passió política, ocupantnos solsament de literatura, ja séria, ja humorística, per agermanar aixís la bellesa de la poesia ab los dolsos passatemps del bon humor.” Entre altres, hi signen escrits Víctor Balaguer, Enric Badia, Francesc Ubach i Vinyeta i Enric Sampons.

1882. En Pere Vidal, al seu article "Coses de Rosselló i de Cerdanya - Lo Borrassayre", publicat a Le Roussillonnais (núm. 17, 11 de juny de 1882), esmenta amb nostàlgia l'instrument: "Los juglars se moren, los juglars són morts! Y per aquí entench aquells qui feyan ballar nostres avis al son del tamborí i del flaviol, de la prima i de la borrassa. [...] Desditxosa borrassa, les arnes maleïdes se menjan la pell del teu bot! I los catalans de Rosselló i de Cerdanya, ingrats, te descuidan pel Cornet a Piston! Mare mia, que dirien en Paziols i en Pobret, si tornaven en aquesta terra, que dirien de aquesta profanació de la orquestra catalana, ells qui ab tanta sabiduria van il·lustrar lo bot?"

1883. En un article rossellonès sobre la música catalana signat per Jehan le Fol (pseudònim?) i publicat al diari de Perpinyà Al Galliner, es parla dels instruments que conformen la típica orquestra catalana: “Una orquesta catalana se compon de sis instruments: la primera y la segona prima que reemplassan als violins, la tenora l’alt, lo fluviol lo flautí, lo tamborí ó tamborino y la cornamusa que es lo baix, l’instrument d’acompanyament que’s designa baix lo nom pintoresch y expressiu de sach de gemechs que recorda la forma del instrument y’ls gemechs especials que deixa anar.”

1886. En la secció d’agenda religiosa del periòdic La Verdad de Manresa, de 21 de juliol, s’esmenta la presència d’un sac de gemecs per acompanyar els nans en la festa que celebrava la Confraria de la Santa Creu la diada del 25: “[...] Domingo 25, dia de la fiesta: durante el dia recorrerán los enanos la poblacion al alegre son de la gayta. [...]”

1888. En Ramon Mandri, apotecari figuerenc afincat a Barcelona, famós per l’analgèsic que duu el seu nom, esmenta al seu llibre Costums de Figueres preses del natural que el sac de gemecs acompanyava els gegants de la ciutat: “Per a ells tres [els gegants] llogar-se sol / tres músics en solfa llecs, / tamborí, flabiol / i un amb lo sac de gemecs. / Ara fa ja alguns anys ha / que el sac dels gemecs no hi va / i en son lloc hi sol anar / un fiscorn ple de bonyecs.”

Finals s. XIX. En Josep Soler i Cartró, al seu llibre Costums perduts, relata com el dia de la benedicció de l’ermita de Sant Sebastià a Sitges, el 25 d’agost de 1861, van sonar "mancha-burregas o gaitas" per acompanyar el ball dels cercolets. L’autor hi era present. També esmenta la presència del sac de gemecs per Nadal al seu Geografia i guia de la vila de Sitges: “Al dia 24, tan bell punt n’apareix lo primer raig de sol engalanat ab tot con brillant esplendor, los estridents sonidos de les gralles i tamborino, aixís com los melodiosos gemecs de la gaita, lo flubiol i tamborino, ne desperten lo veïnat per a prendre part ala típica matinal composta de l’abigarrada munió de balls, moixigangues, gegants i músiques que en recorren tota la vila.”

1891. Gaietà Cornet i Mas, al seu escrit “Una mirada retrospectiva. Transformació de Barcelona en mitj sigle (1830 á 1880)”, esmenta les dues grans tradicions barcelonines vuitcentistes amb presència de sac de gemecs (la capta per als presos i la rifa dels porcs): “[...] Altres recort de Carnestoltas, desaparegut molt avans, se conserva gravat en láminas y derrerament l’havem vist pintat al oli. Desde 1837 fins á 1849, la setmana avans anava pels carrers de la ciutat una comitiva composta de un empleat de la presó, tres ó quatre noyas de vuyt á deu anys, ab faldilla curta enmidonada, per l’estil de las ballarinas, calsas blancas fins als genolls, seguint la moda de aquella época y cos ó gipó de seda negra ó de color. Duyan lo cap adornat ab flors y una safata á la ma. Las acompanyava un agutzil ó altre empleat vestint traje talar de panyo de color vermell ó grana, golilla blanca ab puntas, guants blanchs y barret de teula negre. També las acompanyavan dos ó tres mossos de la presó ab son uniforme de bayeta verda. Aquestos mossos portavan grans canastras. La música que’ls acompanyava se reduhía á un flaviol, un tamborino y un sach de gemechs. L’objecte d’aquesta comitiva era excitar la caritat del vehinat á fi de reunir almoynas ab que fer una substanciosa sopa als pobres presos de la presó durant los tres días de Carnaval. La comitiva anava á a las plassas de vendre y per las tendas, recullint molt menjá que ficavan á las canastras. Aquesta costúm se perdé cuan se trasladá la presó desde la plassa del Rey al lloch que avuy ocupa en lo carrer de Amalia. Una música idéntica recorria los carrers, plassas y paseigs desde lo día dels Reys fins á mitja nit de la Candelera acompanyant tres porchs molt grossos que’n deyan los porchs de Sant Antoni que’s rifavan á favor de la casa de Maternitat. Quan se suprimiren las rifas setmanals en 1879 se suprimí tambe aquesta y per consegüent deixaren de passejarse ab música los porchs de Sant Antoni. [...]”

1892. Joan J. Mirabet i Bofarull, en un discurs pronunciat a l’Havana en una vetllada dedicada a la música coral, parla de la música popular catalana i esmenta explícitament el sac de gemecs: “[...] La música popular ha estado en Cataluña, desde los tiempos más remotos, tan íntimamente ligada al modo de ser de sus pobladores, que asombra al leer la historia, el ver que no hay en ella descripción de victoria alguna, ó desastre, ó motivo de alegría, ó de coraje, en que no haya el pueblo instantáneamente demostrado lo que sentía su corazón, por medio de cantos inspirados en los sentimientos que en aquel respectivo momento histórico lo animaban. [...] Y no sólo eso, sino que además, ha tenido Cataluña una canción típica, para cada hecho culminante de su historia, y cada comarca catalana la suya propia también. Quien quiera convencerse de la verdad de mis asertos no tiene que hacer más que consultar el nutrido Folk-Lore catalán. Y para no cansaros sólo citaré el que, á las antiguas corrandas de Cataluña, y al contrapas de Olot, y al ballet de Berga, y á la sardana del Ampurdan, y al ball de Bastons y Betas de Vich ó Igualada, y á las cansons armonizadas por los sones de la cornamusa y la gralla en Valls en Tarragona y en la Segarra, podeis agregar la canción de Los tres estudiants de Tortosa, La Filla del Marchant, y’L noy de la mare; y la de’N Serrallonga en la guerra de los narros y cadells; y la de la guerra de los vigatans y butiflers cuya típica es la de’N Bach de Roda; y la de Los Segadors en el llano de Vich, y Los tres tambors y Lo mariner y cien y mil más.[...]”

1892. Joaquim Cabot i Rovira, en una ressenya publicada a l’octubre de l’Exposició Internacional de Música i Teatre celebrada a Viena aquell any, fa llista en l’apartat dedicat als instruments musicals exposats per Espanya dels instruments típics catalans: “[...] En lo grupo II hi van los instruments de corda y de vent en fusta y metall; instruments populars y fotografías dels matexos. Aquí sí que directament no hi hem aportat ni una malla. Per axó en la vitrina de la Infanta Isabel y barrejats ab las bandurrias, guitarras, castanyolas, ferrets y panderos, no hi faltan nostras tenoras, ni sach de gemechs, ni tamborils, ni grallas, ni fluviols, representants de nostra música popular y pastoril. [...]”

1892. En un article publicat a El Eco del Pallás el 30 d’octubre s’esmenta quina era la formació típica del ball a plaça a la Conca de Tremp a mitjan s. XIX: “[...] Una guitarra, un mal violin, un pandero ó cualquier instrumento que hiciera ruído, era la música con que los jóvenes en los días festivos bailaban en la plaza ó en una era, y sólo por la fiesta mayor, y algunos pueblos de mayor importancia por carnaval, alquilaban la gaita ó Músichs del morralet, con los que repicaban lo ball plá, lo ball robat, la castaña, la bolangera, algún walz, y por la noche el característico contrapás y ball de la tea; ahora como recuerdo se baila unos números de estos últimos bailes, y estos y aquellos han sido reemplazados por la polka, americana y otros bailes modernos, y ya no es la prima y la cornamusa, ni el tamboril y el flaviol lo que se oye, sino el clarinete, bombardino, cornetín y otros instrumentos de orquesta; ya no se baila solamente de día, sí que también por las noches, y los cafés están llenos de gente, que no retiran hasta altas horas de la noche. [...]”

1893. Domènec Torrent i Garriga, en el seu llibre Manlleu. Croquis para su historia, esmenta la tradicional presència a Manlleu d'una cobla de tres quartans per ballar el contrapàs: "En la plaza mayor todos los días festivos mañana y tarde desde el día de Reyes en que empezaban los bailes, compuesta la orquesta de una gaita, un caramillo, una chirimía, un tamboril y a veces algun otro instrumento era el baile mas en uso el Contrapàs [...]"

1894. En un article publicat a L’Esquella de la Torratxa el 16 de març s’esmenta la “gayta” i la “cornamusa”: “Verdaderament, si’l Sr. Carranza, en lloch de vehí de Madrit hagués sigut ciutadá de Barcelona, los que han fet la trampa per apoderarse de la seva fortuna, haurían pogut lograr lo resultat que’s proposavan, sense necessitat de falsificar cap document, ni de oferir á la justicia un medi hábil de acreditar la falsificació. Pel cas hauria bastat apelar al testament sagramental. Lo número de testimonis qu’exigeix la lley catalana, ab sols compareixer davant del altar de Sant Just y declarar allí, previ jurament, que’l Sr. Carranza, avants de morir havía declarat que deixava tots els seus bens á la seva criada, aixó sols, y la fortuna del Sr. Carranza era ben seva. Y una vegada lograt, ja podía anarli la justicia al darrera ab un flaviol sonant, y’ls partidaris de las antiguallas catalanistas ab una gayta y una cornamusa, á ferli una bona serenata.”

1894. En un article publicat a La Comarca del Noya el 25 de novembre, dedicat a parlar de les orquestres típiques tradicionals, es parla dels instruments habituals que les componien, entre els quals el sac de gemecs: “[...] En los sigles passats y en comensament del actual, l’orga era casi bé l’únich instrument que’s deixava sentir en las iglesias, aixís com lo floviol y’l tamborino en algunas comarcas, la gralla en altres y la borrega en las demés festas profanas, en las passadas, en los balls de plassa, que ab los noms de ball plá, ramallera, contradansa, ball rodó, del ciri, de Sant Isidro, contrapás, sardana, etc., constituhian casi bé lo únich divertiment de nostres pares. [...]”

1895. En Josep Aleu i en Jordi Montsalvatje, al seu llibre La Sardana, descriuen els músics de la cobla anterior a la de sardana actual: “Antiguamente las coplas o coblas que se organizaban para tocar sardanas constaban generalmente de tres músicos, uno tocaba la gaita o cornamusa, otro tañía el tiple (tarota, así se denominaba vulgarmente en el Ampurdán) o bien oboe, y el tercero marcaba la cadencia con el tamboril y regocijaba la danza con el agudo fluviol o caramillo.”

1896. Josep Delmàs, al seu llibre Mon vieuex Ceret (publicat amb el pseudònim d’Anton de Siboune), descriu les festes de Sant Pau a Ceret cap a 1850: “se sentien en la llunyania els sons cridaners d’una prima, acompanyada pels gemecs lúgubres de la cornamusa, i destacant-se d’aquesta orquestra campestre, les notes agudes del flabiol. Eren en Joan Daris, en Damia Christine i llur cobla de joglars que feien saltar i ballar en l’era de la masia de Sant Pau el jovent dels pobles dels voltants.”

1897. En un article sobre el carnaval a Molins de Rei, aparegut a El Eco del Llobregat el 28 de febrer, es parla de la presència del sac de gemecs a la festivitat: “[...] Com habem dit, després del Reys se celebraban los balls tots los dias festius, inclús lo dijous gras y los ultims del Carnestoltas á la tarde y á la nit que s’iluminaba la plassa ab la resplandor que esbargian las teyas que en la teyera espategaban flamejant de bó y millor. La execució dels balls se confiaba á un expert tocador de cornamusa gayta ó sach dels gemechs, acompanyat de tamborino y fluviol de qual conjunt ne deyan sach y tamburino, que colocaban d’alt d’un padris que hi había al bell mitx de las casas del Virolé y cala Riteta, desempenyant lo seu comés ab gran coneixement del seu art que amenisaban ab frecuents begudas. [...]”

1898. En Nonat Garriga, en un escrit de remembrança de la seva infantesa a Pacs del Penedès, recorda la presència del sac de gemecs la nit de Nadal dins l’església: “En sent que’l senyor Rector se girava de cara als fidels pera la adoració del Nino, la cortinassa blava, feixuga y apedassada del capdavall de la Iglesia, s’escorría ab gran estrétip d’anellas cap á un cantó y entravam los pastorets compartits en duas fileras, al compás d’una grossa timbala, del sach de gemechs, fluviols y castanyolas, repicant d’esclops contra l’enllosat y ab tota la barreja de veus, primas y escardalencas, ab baixas y enrogalladas. [...] Y entrava’l Batiló, decidit, jove y magrantí, ab un gambeto de sarja rústega, barretina vermella, sarró de pell, barranchs y calsons encascabellats y una ferma porra, penjant del bras un cistell d’hont, entre’l tou de palla, treyan esparverada vista un parell de pollastres de cresta roja, molsuda y retallada, y sobre la esquena una abonyegada cornamusa que, en sent á mitj del seu relat, tocava d’esma una estona, fent esclafir una riallada á tot lo poble, fins del mateix mossen Joseph, que feya’l sério tant com podía.”

1899. En un article anònim del setmanari La Costa de Llevant de 18 de juny d’aquell any s’esmenta en Pau de la Coixinera: “Ja feya dias que venía parlantse de lo mateix, de que se acabavan los drets, de que se desfeya la companyía arrendataria per las moltas pérduas que havía sufert, etz. etz. y efectivament lo dimars, diada de Sant Antoni, varen abandonar los seus puestos los guardas, després de moltas anadas y vingudas d'un sens fí de conferencias entre'ls encarregats de resoldre aquets assumptos. Per fi ja no teníam drets, y allavoras aquells mateixos que tant s'empenyaren l'any passat contra la implantació de aquesta forma de recaudació de l'impost de consums, varen comensar aquella mateixa nit á recorrer los carrers de la vila, precedits per En Pau de la coxinera ab lo seu instrument, ab pendóns y banderas y entonant cansons de las que improvisa'l poble contra'ls burots y arrendataris. Aixó durá fins ben entrat'l día. Mes tart y acompanyats de la música de Tordera que varen fer venir expressament, anaren á la iglesia ahont se cantá un ofici á tota orquesta en lo altar de Sant Antoni, per ser aquella diada la fetxa que se acabaren los drets. D'allá y ab la mateixa forma y ademés la bandera de Sant Antoni, sortiren donant la volta á la vila, y anantsen al portal de la Verge María, se posaren á ballar sardanas en mitj del entussiasme dels manifestants. Los mes impresionables, acabadas las sardanas anaren á buscar á En Pau y al só de la cuixinera tornaren á fer la volta pel poble cantant cansóns.... A las quatre de la tarde torná fer la passada pel poble ab la música y á ballar sardanas á la Creu y al ser de nit, ball á la sala de dalt. Aixís va demostrar la seva alegría aquesta part de poble que mes á la valenta va agafarse la cuestió dels drets, per mes que no sigui la que mes perjudicada n'ha sortit. [...]”

Finals del s. XIX. Tomàs Balvey, farmacèutic i filantrop de Cardedeu, esmenta l'existència d'una mitja cobla a la zona en un manuscrit seu (Folklore de Cardedeu): "A en Borrell [es tracta de Marià Borrell, alcalde de Barcelona el 1836 i que l'any següent va comprar el castell de Vilalba per destinar-lo a segona residència] li agradava tant la festa de Sant Antoni Abat que guarnia tots els animals [...] Precedits d'un flaviol i sac de gemecs i crec d'un tamborino [en aquella època i en aquella zona el flabiolaire tocava el flabiol a dues mans i anava acompanyat d'un altre músic que tocava el tamborí] i seguits d'una bandera de Sant Antoni que era d'ell mateix, anaven a la plaça per ésser beneïts. (Narració de Joaquim Pou)"

1900. En la secció “Las Comarcas” del diari La Veu de Catalunya de 20 de febrer d’aquell any s’esmenta la presència a Malgrat de Mar d’una mitja cobla per anunciar el carnaval: “El día 18 van comensar á recorre la vila, anunciant el Carnestoltas, la típica coixinera (sach de gemechs), el flaviol y’l tamborino, fen ballar, vulgas ó no vulgas, el tradicional contrapás.”

1900. En un article sense signar dedicat a explicar la història de la festivitat de Sant Joan, publicat al Diari de Catalunya el juny d’aquest any, s’esmenta l’ús tradicional que el sac de gemecs tenia a Barcelona al segle XVI: “[...] Més, juntament ab la cavalcada oficial, els ciutadans celebravan la festa ab cants y alegría. La nit de la vigilia, Barcelona apareixía iluminada per un centenar de teyeras, y per la plassa del Ví, per la muralla de Mar, y pel Born, la gent menjava y bevía, mentres el sach de gemechs sonava, y el mostassaf s’escorría, vigilant entre las collas de pagesos y arcabussers, menestrals y segadors. [...]”

1900. L’Agutzilet, J. Soler i Cartró, recull a un article titulat “De la Festa Major”, dins El Eco de Sitges (19-08-1900), l’ús del sac de gemecs: “La sortida dels seremoniosos jegants, els lletjos diables que á cop de cremar carretillas s’obran puesto, els incansables y saltadós bastoners ab las axordadoras grallas, els bonichs cercolets y pastorets ab els pastorils fluviol, tamborino y sac de gemech.”

1901. En un article anònim del setmanari La Costa de Llevant de 7 de juliol d’aquell any s’esmenta en Pau de la Coixinera: “[...] La festa de Sant Pere se va celebrar ab molta pobresa, tant en lo relligiós com en lo profá, pobresa que contrasta ab la solempnitat ab que's celebrava, encare no fa molts anys, la diada. Ni'l ball tan renomenat de Sant Pere, ni l'Ofici solempne, ahont hi assistía el Gremi, ni, per colmo de pobresa, hi varen haver las tradicionals sardanas á l'Auguer; se deya que á falta de cosa millor s'havía intentat contractar per las sardanas de la tarde, á la cobla d’en Galserans, pero que no s'havían avingut, no lograntse tampoch que vingués á tocarlas en Pau de la coixinera. [...]”

1902. En un article titulat “L’aplech de Bell-lloch”, aparegut el 8 de juny de l’any indicat al setmanari La Veu del Vallés i signat per diverses personalitats de Cardedeu, s’esmenta una mitja cobla quan s’evoca com era l’aplec unes dècades abans: “Ja acabada la cerimonia religiosa del matí ab el cant dels «goigs» y «lletretas», el «sach» deixaba sentir llurs destrempats gemechs y d’ell als acorts, en quin contrapunt ajudavan no poch el floviol y timbaler, eixía la capdal comitiva y en mitj de l’aixordadora cridoria de la munió que ja formava rotllo en el racers de l’era, se dirigía á n’aquest indret hont prenía plassa pera puntejar la famosa contradansa que ha arrivat fins els moderns ab el nom de «espolsada». [...] El «sach» y’l floviol fan ja oir en xillonas veus las dolsas notas de la contradansa y la senyora Comptesa acompanyada d’un gay fadrí de Cardedeu, roig com las barretinas dels camperols que l’enrotllan, dona un tom per l’era, y enfront l’un de altri, comensan las elegants contorsions del cos y’ls destres mohiments de camas que constitueixen el ball.”

1902. Esteve Garrell esmenta, al setmanari El Congost (16 de febrer de 1902), la presència d’un sac de gemecs en el concurs de balls de gitanes celebrat l’11 de febrer a Granollers per acompanyar la intervenció dels balladors de l’espolsada de Cardedeu, recuperada per a aquell any: “Figuraba aquesta [la comparsa de Cardedeu] una comitiva d’hereus y pubillas de las mes ricas d’un poble de nostra comarca que surtian á balladas en un dia de festa major, acompanyats tots per lo Sr. Batlle y richs contribuyents y precedida del original Sach de gemechs, instrument destinat á desapareixer de nostra terra y dels clássichs floviols.”

1902. Josep Roca i Roca, en un escrit satíric sobre uns inventats Jocs Florals de Cangarlanda publicat a L’Esquella de la Torratxa el 9 de maig, esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “Tenir volría lo cor com un sac de gemecs, que aytal lo tingué el profeta Jeremíes segons recompten les sagrades scriptures, pera plorar ab forts alarits de dolor e fretura e sgarrifançes e caragolaments de nirvis e petament d’ossos aytal com se mereix, la malencontrosa festa dels Jocs-florals d’enguany. [...]”

1902. J. Díaz esmenta l’instrument al Baluard de Sitges del 24 d’agost: “Tots els que ens havem fet homes y criats en mig d’aquestas hermosas costums, volem asodollarnos de les tocatas de las grallas, la manxa borrega, flaviols, timbals i el gran estepec dels cohets y las carretillas dels diables, y ab el xim xim de les bandes de música.”

1903. Antoni Careta i Vidal, en un escrit dedicat a parlar de sant Antoni, esmenta la rifa dels porcs que es feia per la diada del sant i que anava acompanyada amb cornamusa i flabiol: “[...] Las expressions: “Primer me tornaría porch de Sant Antoni” y “Encara que m’hagi de tornar porch de Sant Antoni”, pot ser provenen de que abans d’abolirse las rifas locals, cada any pel janer sen feya una de porchs, de la qual, al instituirse, ne tenían el privilegi’ls pares antonians y, al suprimirse dita ordre passá a beneficiarlo l’Hospital de la Santa Creu, obligantse a pagar una pensió als dos religiosos que en el convent de Barcelona restavan. Per un sou que valía’l bitllet, podía tréures un dels tres porchs hermosíssims que, a fí de temptar la cobdicia del públich, eran passejats pels carrers de la ciutat als sons de cornamusa, fluviols y tamborí. [...]”

1903. Antoni Careta i Vidal, en un altre escrit dedicat ara al Carnestoltes, esmenta la presència de la cornamusa en la capta que es feia a Barcelona per a un àpat extraordinari fet als presos: “[...] Per aquella mateixa setmana [la de Dijous Gras], fins durant bona part de la ja extinguida centuria, recorregueren en aplech la ciutat, el carceller o un de sos oficials; un anador de la Junta de presons vestit ab cota vermella, collet de ruixa blanca y barret negre de teula, duent a la má una bacina y en mitg, d’ella una reixa, tot de llautó; al devant d’ells, duas o tres noyetas ben vestidas portavan quiscuna una safata pintada; al darrera dos homes anavan sonant l’un la cornamusa y l’altre el fluviol y el tamborí; per últim la rerassaga la componían dos criats de la presò ab cistells. L’objecte d’aquella típica comitiva era aplegar diners y viandas pera fer una olla extraordinaria als presos en els dias de Carnestoltas. D’aquesta tradicional costúm va pintarne un quadro plé de veritat el avuy difunt artista M. Moliné. [...]”

1903. Aquell any a Vic, per carnaval, en una recreació de danses històriques que s’hi va fer, es va ballar al so del sac de gemecs: “[...] La festa que tingué carácter histórich, consistí en la demostració de l’alegría popular en nostra ciutat, en la primavera del any 1814, per la retirada del francés y tornada del Rey d’Espanya, executantse, tal com feu la mateixa associació [“Catalunya Vella”] per las festas de Sant Miquel, un programa de dansas populars y tradicionals, peró més en gran y ab més rigurosa propietat. Al so de la cornamusa, fluviol y tambor, entraren els balladors formant professó, ab una colla de noys al devant, després las varias parellas y al darrera totas las demés disfressas, comentsantse tot seguit el ball plá olotí y el ballet que fou dansat amb tal propietat, que’ls balladors conseguiren lo que sempre’s consegueix quan se ballan bé aquestas dansas, entusiasmar a tothom [...] El contrapás, que fou ballat, com s’acostuma, per homes sols y al só del sach dels gemechs, semblá, ab aquells saltirons tant desordenats, ara a la dreta, ara a l’esquerra, una dansa infernal, una dansa de bruixas; y sort encara que no’s ballá’l contrapás cerdá, que deixa molt enrera al contrapás nostre. [...]”

1903. En una crítica teatral publicada a la secció “A cala Talia” de la revista Cu-Cut (16 de juliol), s’utilitza l’instrument en sentit figurat quan es critica els dos actors protagonistes de l’obra: “[...] Com és natural, en Díaz de Mendoza, que representava’l “Nerón”, va continuar el seu curs gràfich de Geometría del espacio. Ell si que, gracias als seus moviments de brassos, ha resolt el problema d’instruir deleitando. Y a estonas regocijando. En cambi la senyora Guerrero, en el paper de cristiana, arribava a trencar el cor. ¡Alló eran gemechs y singlots y planys! Ni una cornamusa. [...]”

1904. En un article dedicat a la dansa de Castellterçol i al ball del ciri ballat a la mateixa localitat, publicat dins la secció “Balls populars catalans” de la Revista Musical Catalana de març d’aquell any, s’esmenta el sac de gemecs com a l’instrument originari que feia ballar aquestes danses: “[...] Actualment, tant la Dansa com lo Ball del Ciri, acostuman a esser executats per la cobla composta d’instruments moderns que la vila contracta pera’ls diferents actes de la Festa Major. No hi ha dubte que aquesta circumstancia lleva bona part del caràcter d’aquests balls, que primitivament deurian esser executats pel sach de gemechs, un dels més típichs instruments populars de nostra terra. Però’ls temps cambían, y darrera, o potser a l’ensems del sach de gemechs, lo fluviol deuria preparar l’adveniment dels violins, fins arribar a las coblas modernas, que han anat substituhint en tots els pobles y vilas molt relacionats ab las grans ciutats, als antichs y rústechs instruments. [...]”

1904. En un article de Lluís B. Nadal dedicat al ballet, el ball cerdà i l’esquerrana, publicat dins la secció “Balls populars catalans” de la Revista Musical Catalana d’abril d’aquell any, es parla del paper principal que hauria tingut tradicionalment el sac de gemecs per fer ballar aquestes danses: “[...] Ab quins instruments se ballavan? L’hipótesis feta en l’article anterior [dedicat a la dansa de Castellterçol i al ball del ciri de la mateixa localitat] de que l’instrument primitiu fou el sach de gemechs, m’apar molt fundada, y crech que’l sach de gemechs es el qui’ns ha conservat la música. [...]”

1904. A la secció “Mossegadas” de la revista ¡Cu-Cut! de 19 de maig d’aquell any s’esmenta l’instrument: “S’han enterat de lo de las 5.000 pessetas dels vaquers? Donchs nosaltres també. Mirin de quina manera més estranya ens n’hem enterat. L’altre día un company nostre passava pel carrer del Pi y a la cantonada del den Perot lo lladre, va veure una dama endolada, cobert el cap ab un gorro frigi, que cantava acompanyantse ab un sac de gemechs.
                                   Tengo dos lunares,
                                   tengo dos lunares,
                                   el uno Buxó el granueta
                                   y el otro el Zurdo Olivares.
Aquella dama, segons va manifestar ella mateixa, era la República.”

1904-1905. Antoni Insenser i Bertran, al seu manuscrit El Penedès. Balls, danses i comparses, recorda evocadorament el sac de gemecs a l'antigor: "Al voltant de la llar, en les llargues vesprades de l'hivern, res més propi ni més encisador per a la quitxalla que assajar-los els xamosos exercicis de les danses i, a l'estiu, per a remoure l'alegria i animar la gatzara en les eres i altres treballades, no calia més que recordar l'espinguet de les gralles o el remoreig de la borrega compassada pel flabiol i el tamborí."

1905. En un article anònim (publicat el 23 de desembre de 1905 al periòdic setmanal de Granollers La Gracolaria) dedicat a descriure com se celebra el Nadal a Montmany s’esmenta el sac de gemecs: “Quan arriba la vigilia de Nadal [...] a mitja nit comensan á surtir pera la iglesia los vehins de las casas més llunyanas, ab fanals, teyas y hatxas de vent encesas; á mida que van pujant costa amunt, ab las giragonsas que fa lo camí, vos semblaria una serp de foch que camina. [...] De quan en quan lo ressó porta barrejat ab los suspirs del vent lo só dels fluviols y sachs de gemechs.”

1907. Josep Bonafont, en un article dedicat als goigs cantats al Rosselló, publicat el 15 d’abril a la Revue Catalane, esmenta l’ús del sac de gemecs en aquesta tradició: “[...] [per Pasqua] Des groupes de jeunes gens, accompagnés ordinairement par des instruments de musique tels que le flabiol et le sach dels gemechs, chantent les goigs à la porte des maisons et des métairies. [...]”

1907. El capellà Vicenç Bosch, al seu llibre Balls antics del Pallars, publicat aquell any, explica que en aquelles contrades es ballava el contrapàs i la posterior “Pila” (música que conclou el primer) al so d’una tres quartans: “Es la vetlla de la festa major; ha arribat la música, composta de les bunes, o bot dels gemecs, el músic del graile o de la prima, y el del floviol y tamborí. A les cantonades de la plaça hi cremen grans munts de teya en les graelles de ferro que hi estan clavades, comencen a sentir-se’ls gemecs del bot que s’infla, s’omplen les finestres y balcons de gentada de casa y forastera, y la plaça va semblant un formiguer de gent y de quitxalla pera veure ballar el contrapas y la pila. [...]”

1908. Joan Fernàndez i Vallhonrat, al seu escrit "Cornellà. Aplech de noticies històrich-arqueològiques", presentat als Primers Jochs Florals del Centre Catalanista L'Avens de Cornellà de Llobregat (1908), sota el títol "Ball de sach, floviol y tamborí (desaparegut)" explica el següent: "El primer diumenge les noyes, ab ses mares y amigues, l’empleaven en restaurar els richs y característichs trajos de la vellura, guardats durant l’any en el cassoni de noguera que havíen de lluhir durant els diumenges de Carnestoltes. En la tarde del diumenge següent, y quan la campana de la parroquia ab sa llengua de metall cridava al reculliment y a la oració, se sentía arrivar la engrescadora orquesta, composta de floviol, sach y tamborí, essent rebuda per la quitxalla ab salts y crits d’aclamació. Allavors les noyes, que totes endiumenjades esperaven en l’emblanquinat portal, s’alsaven del seu seyent y de brasset ab els seus promesos ò balladors, seguían ordenadament la musica y formant una llarga corrúa passaven d’un cap a l’altre del poble, mentres els vells, asseguts als padrissos dels portals, les uns esclafint rialles de satisfacció, altres criticant les faltes que notaven en el vestir, esperaven l’hora d’anar a la plassa. Entretant, ab capitells y taulons s’improvisava un petit cadafalch, apoyantlo en la paret del hostal, y tancant la plassa, hont se faríen les ballades ad cadires y banchs. Els balcons, finestres y terradets de les cases vehines, s’omplenaven de gent, esperant les parelles que entressin a la plassa, essent l’avís d’arribada la munió de quitxalla que, ab sos atronadors crits de content, apagaven les notes de la reduhida orquesta. Arribats tots a la plassa, els espectadors els donaven a tots la benvinguda ab picaments de mans. Llavors quiscuna de les noyes, dexava’l seu promès ò ballador, y, aparellantse elles, ab elles donavent les tres voltes de regalment, brincant ab mostres de vera alegría y gran delit, car al vèureles haguereu dit que semblaven un remadet d’enjogassades cabretes quan el pastor les dexa lliures en la prada. Mes aquelles, ab el somrís als llabis y l’alegría al cor, se divertíen ab tota senzillesa y honestetat, puig que desterrats tenien la vanitat y l’orgull, passions que avuy día, per vergonya, han desnaturalisat en part el nostre caràcter, aparexent arreu. Mentres les noyes complien ab aquesta costúm, la modesta cobla tocava una especie de pas doble, de manera que musichs y balladores al finalisar aquest detall imprescindible del propgrama, s’asseyen tots a fí de reposar y donar lloch a que’ls musichs refresquessin ab safata de borregos y porró de vi blanch. Satisfets els musichs y reposades les noyes, el del sach de gemechs donava’l crit de «va de sardana!» y noyes y joves s’axecaven, rompía la orquesta y comensava la dansa. [...] Després d’haver ballat sardanes, contradanses y altres balls característichs, com la Gallarda y el Rutllet y la espolsada, se’n dedicaven alguns a les casades que ballaven ab sos marits, y allò era gresca al veure que encare se’n recordaven. No escasejaven les rialles y’ls picaments de mans, fins que, cansats de ballar, quan el sol se ponía darrera les montanyes vehines, baxaven els musichs del cadafalch, y, obrintse pas entre’ls balladors y la muralla de gent que tancava la plassa, eren precedits per les noyes, els fadríns y les casades ab sos marits y la maynada per reraguarda, los acompanyaven fins a la sortida del poble, ahont eren despedits fins al vinent diumenge. Els balcons, finestres y terradets de les cases vehines a la plassa, eren abandonats; el cadafalch, els banchs y cadires, tornats al respectiu lloch, y la plassa al seu primitiu estat. En tant, allà lluny, se sentía, debilitant sa veu, la tan festejada orquestra seguida per la quitxalla carretera avall cap a la salzereda. Arrivats allá, 'l sach de gemechs llensava’l derrer gemech per aquella tarde; y al sentir sa planyívola veu, els aucellets, esporuguits, fugíen, la quitxalla se’n anava a joch, els musichs eren passats ab la barca ficantse dins el terme del Prat, la campana tocava l’oració, mentres la nit comensava a estendre son negre mantell brodat d’estrelles. Aquesta escena se repetía tots els diumenges, y en el derrer dia de Carnestoltes, després d’haver sopat, se ballava a dins del hostal a la llum de la teyera. A les onze’s plegava, fentse el consabut ressopó; y quan la campana anunciava als mortals que arribava el temps de la penitencia y mortificació, se resava l’Angelus y cap a dormir."

1908 i 1910. El llicenciat Peme esmenta el sac de gemecs en un parell d’escrits seus publicats al diari comarcal El Baix Penedès. Al primer diu que per festes es tocava el sac de gemecs al Vendrell per acompanyar el ball de pastorets. Al segon esmenta el nom d’un sacaire: en Ventura Cullada, de vuitanta anys en aquell moment, que havia tocat antigament el sac per Nadal al Vendrell, a l’església, juntament amb l’orgue, la ximbomba, xiulets, flabiols i altres instruments.

1909. En un text de Julita Farnés sobre el contrapàs no publicat mai i que es conserva a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires, a part d'esmentar en Quel i el contrapàs que va dictar, comenta quins músics acompanyaven habitualment el contrapàs: "El Divino no es cantava en veu alta sino que segui amb el pensament per a guiar-se en els passos i figures. La música era tocada per una cobla de tres músics: els dos que sonava la cornamusa i el tible tocava la melodia alternant i el tercer amb el flabiol i tamborí senyalava l'entrada i prenia part en el cant marcant el ritme amb el tamborí. Antigament dos músics eren prou, cornamusaire i tamborilé flaviolaire."

1909. En Pelegrí Torelló esmenta a la seva Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoya en Cols de les Casetes, sacaire de Sant Sadurní d’Anoia: "Es antiga y de particular profit, conservant-se encara ab tota sa senzillesa y espontania organisació, una associació anomenada Germanor de pagesos, que funciona una ó dos vegades al any. Al sò del sac de gemécs que sona avuy en Cols de les Casetes, acompanyat del tamborino que toca en Ní de la Tresa, es reuneixen de bon matí en un cap de la vila, segons el punt ahont han d'anar, tots els pagesos que hi volen ajudar, ab l'eyna á propòsit pera la feyna á fer, dirigint-se á la péssa de terra d'algún desvalgut company ó vehí, pera segar, cavar ó podar, segons les necessitats, sense més recompensa que l'agraiment de la persona favorescuda. En aytals cassos, un de la colla improvisada porta com á senyera y al devant de tots, una bandera ab Sant Isidro al cim, que du á la mà una espiga de blat ó bé d'ordi. Feta la feyna, qu'á voltes representa sis ó set jornals de treball, se-n torna cadascú á casa seva, satisfeta sa conciencia de la bona obra que acaba de practicar y el bon exemple donat á la població." També explica que a Sant Sadurní antigament s'emprava el sac de gemecs per al ball de l'indiot ("Ha desaparegut ja la barbra costúm del ball del indiot, que consistía en penjar una d'aquestes bestioles el diumenge de Carnestoltes, al sò ploraner y destrempat d'una borrega, al mitg d'una corda tivanta, essent colpejada pêls joves al passar per sota, montats en burros, á fí d'arrancar-li-l cap, servint el día següent pera fer un ápat en alguna de les masíes dels voltants de la vila") i que fins al començament del s. XIX "el fluviol y el tamborino, la gralla y la borrega" eren els únics instruments que havien sonat per a les passades i per als balls a plaça ("ball pla, ball de bastons, ramellera, contradança, ball rodó, del ciri, de Sant Isidro, contrapàç, sardana, etz.").

1910. En un article de Jaume Raventós titulat “La paciencia”, publicat al setmanari L’Àpat el 22 de gener, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] L’home pacient dexa de mirar la pena ab horror, estudia y medita les ventatjes del sofrir y accepta-l sofriment com una cosa profitosa. [...] La costúm de sofrir les petites enfermetats que de vegades ens ataquen, fa que-l món no sía una orga de quexes y un sach de gemecs inacabables. [...]”

1911. En un article anònim del setmanari La Costa de Llevant de 22 de gener d’aquell any s’esmenta la mort d’en Pau de sa Coixinera: “[...] El passat dimecres, vá morir sobtadament, el popular compatrici, conegut per en Pau de sa coixinera. Ab éll, desapareix de la nostra vila, una nota forsa típica, ja qu'era aquí, l'únich artista del sach de gemechs ó coixinera, instrument, que si bé ara en desús, en altre temps no podia faltar en cap enramada, festa de barri y demés expansions populars. Descansi en pau, el popular y simpátich compatrici. [...]”

1911. En un article titulat “Cinch devots”, publicat al setmanari El Radical l’11 de febrer, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Quin concepte han degut formar dels tortosíns los que van presenciar aquell sainetesch quadro! y quines xaleres van degué haverhi a la Redacció de La Publicidad quan lo redactor-testimoni anava contant en tots los detalls y totes les salses mímiques la lectura d’aquell cent-cames que’l recopilador ha volgut nomenar “conferencia” com ne podría dir “busilis”, “sach de gemechs” o “caixó de sastre” [...]”

1911. Al butlletí Sindical, del Sindicat Agrícol de Lloret de Mar, s’esmenta en el número de juny de 1911 la presència d’una mitja cobla per la festa de Sant Isidre, en què el Sindicat va sortir en corporació “ab els Administradors del Sant cap á la parroquia precedits de la gaita, tamborí i fluviol tradicionals”.

1912. En un article titulat “Comentaris”, publicat a L’Avenç del Empordá el 13 de gener, s’esmenta el sac de gemecs en un petit llistat d’instruments musicals: “[...] No es pas censurán als companys de Corporació quant aquestos están ausents de la casa de la vila, y no poden contestar ni ab suposicion de retirades imaginar-les com s’ha d’anar endevant: menos sabiesa y mes feyna práctica es lo que, á la llarga, demanará el poble que, si tingués memoria se recordaria qué are fa dos anys també en les primeres sessions, se exposá un programa molt bonich ab supressió de consums, reformes en benefici del proletariat, molta ensenyansa y bones obres; se recordaría de que are fa dos anys el partit sustentador d’aquell programa-reclám l’hi pintaba als demés regidors com uns ineptes que solzament servíen per tocar el bombo (Are l’hi llepen la pell esbotzada), el tabal, el corn, el sach de geméchs etc. etc. [...]”

1912. En la secció “Ecos”, de notícies breus, del diari El Poble Català del 12 de desembre es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “Amb això de la vacunació un no escolta mes que gemecs. Se saluda a un amic, agafantlo pel bras familiarment? Ai! S’entropessa amb un desconegut vianant, fort com un roure? Ai! Se fa quansevol senya en la qual intervinguin els brassos? Ai! Ai! Y així arreu de la ciutat, no sembla sinó que tothom porti sota l’aixella un petit sac de gemecs que’s queixa desseguida que’ls brassos s’agiten una mica. [...]”

1912. En la secció d’informació local i comarcal del setmanari El Pirineu Català de 28 de desembre s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] –Han sigut varis els espectacles que s’han donat en les societats y cafés de nostra vila [Sant Joan de les Abadesses] en les passades festes, concorrent a tot arréu gran gentada. Ni per mes que tothom es del parer de que les coses no van be, ni per mes de que tots ja estem convertits en sach de gemechs, quedo convensut de que la generalitat creu que val mes un dia que un duro y de que quien procura para mañana desconfia de Dios.”

1916. Pierre Vidal publica a Revue Catalane una llista d’instruments catalans que havien sonat al Rosselló als segles XIII, XIV i XV, entre els quals esmenta la cornamusa, tot i que la confon amb un oboè.

1916. En la secció “El clero” de la revista La Campana de Gràcia del 4 de març es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “[...] I anem a la luxuria. Per què vos estimeu els uns als altres, homes i dònes amb amor impur? Que no vos doneu compte, noies, que aquell minyó sapat és un sac de gemecs? [...]”

1916. En la secció “Toros” de la revista Papitu del 30 d’agost es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “–Què’t passa, Llàstics, que vas tant seri? –Cavil·lo. Penso amb el noi Fortuna, que ha acabat l’aprenentatge i es lloga de fadrí. Rumío que si té potra i una banya no’l mossega com al Carpio, farà calé, i qui sab si encara algún dia m’ajudarà a fer callar a l’amo de la casa, que aixís que li dec vuit mesos ja mala carota. Però, vatúa el sac dels gemecs, penso amb els tants i pico que han fet el nas i han arronsat el llombrigo i han hagut de plegar el ram per falta de parroquia. I si en Fortuna no té ídem no farà ídem. T’ho diu en Llàstics, que es castiç i coneix al Cerrajillas. [...]”

1916. Eugeni Giralt, en un article publicat a La Veu de Ribas el 26 d’octubre, dedicat a parlar de les celebracions populars a diverses zones de la geografia espanyola, esmenta la formació típica de flabiol i sac de gemecs: “[...] ¿Quí no haurà freqüentat algún dels aplecs que, com pluja menuda, se succeeixen durant l’istiu en tots els indrets de Catalunya? Per poca que sigui sa importancia, posen en moviment tota la comarca; és un deute de caritat que, al menys una vegada a l’any, tinguin els sants en el de sa festa qui els fassi companyía, i després de cumplimentar-los degudament i haver reparat les forces, entre el jovent comença la dança per tota orquestra, i moltes voltes per els planyívols refilets d’un fluviol i manxa borrega. [...]”

1917. En la secció “Toros” de la revista Papitu del 17 de maig es parla en sentit figurat del sac de gemecs: “–De què vas coix, Llastics? Que tens un unyero? –Un dimoni amb el fel sobreixit, tinc, vatúa la perilla de Caifás! Consequencies del vici... –Ah, vamos! Una cogida al carrer de Sant Ramón! –Un fusell de carro, talós! Al dir el vici, un servidor vol dir la deria taurina, la “afición” reconsagrada, que’m bull a dintre la carcanada i em fa anar als toros encare que s’em rifin amb aquella constancia... I gracies a la meva seva, el passat diumenge el marit de la meva dona va sortir-ne ronc, macat, amb un set als pantalons i una “munta” de dotze beatas. –Això és una batalla. –Un sac de gemecs, noi gran. [...]”

1917. En l'article sobre el Nadal "Els salms del meu poble", de Josep Grau, publicat a La Crónica de Valls el 22 de desembre, s'esmenta l'instrument dos cops: "[...] Vina Nadal i sadolla'ns, umplena'ns, perfuma'ns amb la fondíssima suavitat evangélica de la teva gran diada. [...] Que les esquelles dels remats sorollin per les muntanyes solitaries, fent-vos serenates senzilles i les gralles i gaites dels pastors que van a matines perfilin per vos tocades de festa. [...] Que la remor de castanyoles i ferrets, cimbomba i cornamussa, ossets i pandereta, arribi melosament a vostres oidos pera extasiar-los. [...]"

1918. En un article anònim publicat a La Publicidad el 3 de gener d’aquell any, dedicat a descriure la història de la cobla La Principal de Peralada, s’explica com eren les cobles empordaneses a principis del s. XIX: “De temps remots que la Comtal Vila de Perelada, ha comptat amb distingits professors de l’Art musical. Ja al primer terç del segle passat (cap a l’any 1830) els deixebles del Mestre de Capella de la Parroquia de la esmentada vila formaren una Cobla de quatre, es a dir, una Cobla de les de l’época, quals instruments eren: el fluviol i tamborí; la gaita o xirimía (coneguda vulgarment per la cornamusa o cuixinera) i dugues tarotes o sigui, dos tibles molt menys perfeccionats que’ls d’avui, ja que sols comptaven amb una, dugues o tres claus, tot lo més. Més tart, quant el malaguanyat Josep Ventura (a) Pep de Figueres, aumentá les cobles fins a 8, 9, 10 professors, la de Perelada, no volguent quedar enrera, com igualment la de Castelló (doncs eren aquestes les tres cobles de més nom en nostre Empordà), totes se posáren al mateix nivell, quedant constituídes d’aquesta manera les actuals cobles-orquestres empordaneses.”

1918. En Josep Castells, sota el pseudònim Palet, escriu a la publicació Emporion sobre els gegants de Torroella de Montgrí: “També han sortit enguany els gegants. [...] Deurá fer cosa de tres o quatre anys que’ls vegerem passar tristos, ulls-clucs i pensatius. Saltaven si, pro amb mandra; volien riure i s’els hi escapava una llágrima; sembraven felicitat i duien el dolor pintat en els llavis. Aquell any com els successius, els pobres gegants, els pares de la vila, han sortit per cumplir no més que per cumplir amb els seus, amb la familia que diguessim; pro sense humor, sense dalit; sentint l’anyorança i la pena del bon terrassá quan perd una bestia adinerada o quan esguerra la cullita, que com de costum ja se la veia al sac. ¡Els pobres gegants anirán a la sorda, ja no’ls acompanyará mai més la xamosa cantarella de la gaita! ¡El gaiter, l’amic de l’ánima havia mort i amb ell tota una tradició, tot l’encís de la cabalgata! ¡Adeu aquelles tonades salameres i agre-dolces que s’ens havien arribat a fer familiars puix tenien el dó de retornar-nos per un moment en aquells bons temps d’infantesa! [...] ¡El gaiter, el nonci de l’alegría ha parat per sempre més! ¡Adeu aquelles tonades simpátiques, infantívoles i delicioses! ¡Ja no podrem fruir-les més! Els pobres gegants passen ara tristos en mig del gran silenci que’ls envolta.” “[...] [l’esquiva-mosques] n’era tan de rigorós i intolerant, que l’haguereu vist que tan bon punt la cobla rompia les notes airoses d’un pas-doble; quan l’enyorat gaiter aixecava de cara el cel les seves tonades salameres i agredolces; i els gegants magestuosos començaven a saltironar; ell tot davant feia petar el fuet, clavant cinglantada per ací, cinglantada per allá, a tort i a dret com aquell que no hi veu; rebi qui rebi.”

1919. En un article filològic d’Antoni Griera publicat al Butlletí de Dialectologia Catalana i dedicat a recollir un llistat de termes que diferencien el català de Benavarri de l’aragonès de Graus, un dels termes emprats és l’equivalent a cada lloc per al sac de gemecs: gaita a Benavarri i bot a Graus.

1919. En un article de Marc Marcús aparegut a la publicació periòdica D’ací d’allà, l’autor parla de la música de carrer a Barcelona i entre els personatges típics que s’hi havien dedicat a la ciutat a finals del s. XIX esmenta un sacaire: “Un orgue semblant, penjada al coll amb una corretja i descansant en un pal de fusta, duia aquell home popular anomenat Garibaldi, de bon humor tan reconegut, amb son casquet brodat i parlant mig italià, que era l’encís dels infants que el voltaven; com aquell altre, tot ell carregat d’estres musicals, que amb son enginy mecànic li era donat tocar bombo, platerets, campanes, ferros i acordió; i aquell del sac dels gemecs, dit vulgarment, que tocava la cornamusa catalana o la gaita gallega; i aquells que al so de l’aristó feien ballar un mico vestit de comte o un gos amb faldilles; [...] Aquestes i altres no menys interessants eren les figures més sortints de la lírica de carrer a darrers del segle passat. [...]”

1919. En un article de Josep Guardiet publicat el 28 juny a La Veu de Catalunya, dedicat a l’ermita de Sant Muç de Rubí, esmenta com el sac de gemecs acompanyava les colles de xatos que hi feien l’aplec: “[...] Parlant de Sant Mus no pot deixar de recordar-se la colla o colles de “Xatos” que cada any, a Barcelona, eren organitzades, i als quals segurament deu el Santuari bona pila de sa importància d’ara. Llàstima que siguin desaparegudes aquestes colles, com tants altres costums típics de la Barcelona d’abans. Aquestes colles començaren a uns setanta anys, i en substituiren d’altres que venien a Sant Mus al sò del sac dels gemecs. [...]”

1919. En un escrit publicat a la secció “De les terres catalanes” del diari La Veu de Catalunya (28 d’agost) es fa constar resumidament el programa de la festa major de Manresa. S’hi esmenta la passada de gegants i nans acompanyats d’una mitja cobla: “Els dies 29, 30, 31 d’agost i 1 de setembre se celebrarà la festa major. Els programes de mà són acuradament impresos en llengua catalana. [...] Dia 29. Cavalcada del cavaller de la ciutat anunciant la festa, tronada, bomba japonesa, passada de gegants, nans al sol del fluviol, tamborí i cornamusa, almoina als pobres, vespres solemnials i concert per la banda. [...]”

1920. En un article sense signar publicat a la Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll el 18 de juliol s’explica com es van sufragar cinquanta anys abans les despeses per a la construcció de l’orgue de l’església de Sant Eudald de Ripoll mitjançant una sèrie de rifes al carrer en què va participar un sacaire: “A l’any 1865 els obrers de l’iglesia de Sant Eudalt resolgueren fer un orgue nou perque el vell estava completament inservible. A fi de recollir els cabals necessaris varen realitzar una sèrie de rifes, en nombre de 28, des de dit any 1865 a 1872. Solia haver-hi dos sòrts en cada una, a vegades tres, costant el bitllet ordinariament dos quartos. La primera sòrt consistía en una escaparata, o be un quadre bo, un xai, cabrit, porc i fins una vedella; les altres sòrts, en un cobert de plata, un mocador de seda, un parell de pollastres, etc. Els administradors eren l’Eudalt Rota i En Joan Deop, ajudant-los a fer el passant per la vila per a mostrar els objectes que havien de rifar-se, En Miquel Camprubi i En Joan Torrents, més coneguts per En Paixai i En Col·legi. Alguns musics de secà com En Pere Terrissé, L’Avi i En Ricardo dels Pintors, els acompanyaven tocant el violi, el fluviol o la cornamusa. Tota aquesta comitiva, inclús el bestiar, en cada rifa anaven un dia a Campdevànol a vendre bitllets. [...]”

1921. Eusebi Corominas, en un relat en què recorda la seva infantesa (mitjan s. XIX), esmenta la presència d’una cobla de tres quartans als balls de plaça de Casavells: “[...] Un nebot ja grandet de la Rita’ns conduhía cap a la plaça, l’era del poble, ahont hi feyen les ballades. En aquells dies no hi havien les cobles que avuy se fan escoltar per los entesos sardanistes. La cobla que feya ballar als pagesos de Casabells la composaven tres musichs; un tocava’l fluviol y’l tamborino, l’altre la tiple y’l tercer la cornamusa, que tothom ne deya’l sach dels gemechs. Aquesta cobla era coneguda per lo nom de cobla del Sórt. Era’l que tocava’l fluviol y era mólt dur d’orella. Sabía un xich de solfa, cosa que ignoraven los dos restants, que tocaven d’esma cants de la terra y ayres pastorils. Los sardanistes saltaven qu’era un contento, acabant casi sempre les ballades ab les empentes de la Bulangera, cantada per tot lo concurs. [...]”

1921. Salvador Raurich, en uns articles dedicats a analitzar diversos manuscrits originals d’en Pep Ventura, esmenta la cornamusa quan es refereix a la partitura del contrapàs cerdà que formava part del repertori de la seva cobla: “La partitura del Contrapàs sardà que tocava la cobla d’En Pep Ventura a mitjans del segle XIXè mostra que sa contextura harmònica, procedeix del temps en què les melodies arcaiques monocromàtiques de cornamusa, constituïen el seu nexe. Monotonia tonal en les melodies, oscil·lant entre la tònica i la dominant, generalment unitonals, mostrant la pobresa de l’armadura harmònica que les sostenia, acords perfectes llargament sostinguts, damunt pedals quasi invariables. En Pep, en traslladar a la cobla els cants tradicionals del Contrapàs, els harmonitzà i instrumentà, seguint l’idea preconcebuda d’estil de cornamusa, però malgrat sigui així, resta la color inestimable de l’esperit popular, de ses melodies sempre interessants, sempre inspirades, perquè porten el segell de l’anònim, però etern, en una paraula, l’esperit musical dels segles.” “Retornant al Contrapàs sardà compost per En Pep, cal observar que demés de la varietat que presenta tot ell, s’hi troba una major llibertat melòdica, sense però mancar-li el segell d’origen, ço és l’aire de cornamusa, encara que aquesta llibertat melòdica i tonal sembla indicar sa emancipació envers l’esfera purament instrumental, car com he dit, aquesta antiga dansa té ses arrels posades en els misteris religiosos cantats i ballats pel poble en massa, si bé son origen data segurament de més llunyana època.”

1921. A la secció sense signar “De la región” del diari La Publicidad de 21 de setembre d’aquell any se cita la presència de la cornamusa a les festes d’estiu d’Arenys de Mar: “[...] El domingo se celebró un gran festival popular: por la tarde, en la Riera, se elevaron profusión de globos, fuegos japoneses, corridas de sacos y toda suerte de “cucanyas”, amenizadas con una típica “cornamusa”, resultando una gran tarde para los niños y también los mayores, que en extraordinaria concurrencia llenaban toda la Riera. [...]”

1922. En un article titulat “La música religiosa”, publicat a la revista Catalunya Social el 13 de maig, Joaquim Civera i Sormaní empra el sac de gemecs en una comparació no gens favorable envers l’instrument: “[...] L’orgue és l’instrument que es toca mes malament, perquè els que el toquen ho fan moltes vegades sense preparació. Els mals organistes converteixen l’orgue amb un sac de gemecs i amb una barreja esgarrifosa d’estranyes sonoritats. [...]”

1922. Lluís Camós i Cabruja, en un escrit publicat a La Veu de Catalunya sobre un intent de restauració del contrapàs a l’Empordà, cita el sac de gemecs: “[...] Això no resa, naturalment, amb altres contrapassos llargs rondallers, musicalment amanerats, que constitueixen el caire trivial del gènere –perquè de contrapassos llargs, com de tot, n’hi ha de diverses menes–, diferenciament que potser aconsellaria establir dos estils bàsics: primer, els més corrents a l’alta muntanya interior de Catalunya, l’estructura melòdica dels quals té la monotonia persistent de la cornamusa amb escasses variants melòdiques; segon, els que s’escauen a les regions costeres, on la melodia és més lliure, variada, lírica i dinàmica, filosofada, per dir-ho així, amb la lletra i té àdhuc grans concomitàncies amb el sentiment de la melodia i fins de les formes litúrgiques. [...]”

1922. Martí Mas Gené, en un article publicat al periòdic Sagarra Nacionalista el 10 de setembre, dedicat a parlar de la festa major de Sant Gallard, recorda el trio de músics de la Llacuna que hi anava a posar música per a les ballades, compost d’un clarinet, un violí i un trombó. En parlar d’ells i de com tocaven esmenta el sac de gemecs: “[...] Jo crec que molts cops quan tenien l’arrencada, no sabien com acabar. Sempre m’he cregut que quan no’ls hi quedava mès vent per treure, aquell home del clarinet feia aquella nota llarga, llarga, com sac de gemecs que deixa les claus obertes per buidar el vent del sac mès depressa. I trobo qu’estava ben buscat aquest acabament perquè aixís als altres dos tocaires no’ls venia d’unes notes menys o mès i tot era acabar d’un modo o altre. [...]”

1922. Aureli Capmany, en un escrit sobre el Nadal titulat “El Nadal segons el poble”, esmenta la presència del sac de gemecs dins l’església com a costum habitual als pobles de muntanya: “[...] Reunits els fidels a l’església guarnida i enllumenada tota de festa, començava la missa i la Pastora amb sa filosa i la blanca caputxeta es dirigia a la porta on el majoral dels pastors de l’encontrada li feia entrega d’un present que a posta portava dins del sarró, la pastora tot filant pujaba el presbiteri dipositant-lo damunt de una taula allí preparada, repetint l’operació amb els altres pastors que restaven aturats al peu de la porta. En acabar-se l’Evangeli una veu deia cantant. –Les dotze! i tot seguit el fluviol i cornamusa responia amb una tocada, mentre altre veu deia: –Jesus és nat! –Nat? contestava un altre, replicant el primer –Nat! nat! sí! [...]”

1923. A la secció “Teatres i music-halls” de la revista Papitu de 7 de març se cita el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Fins avui, tots els teatres havien cultivat gairebé exclussivament el gènere dramàtic, i pot dir-se que des de Nadal no havíem sentit cap gall, doncs els fabricants d’aquest article restaven sense medis de producció. Tot lo més, anaven a fer “bolos” a Santa Perpètua o a Papiol, i era, per tant, molt difícil que els poguéssim sentir des del Pla de l’Os. Però, fillets meus: a un empresari se li acut contractar una companyia d’aqueixes que semblen un sac de gemecs, i ja em teniu a tots els altres basquejant-se per trobar unes quantes caderneres i algun canari per a guarnir gàbies de gènere líric. [...]”

1923. El març d’aquest any, dins la secció “Batallades de tot arreu” de la revista La Campana de Gràcia, s’empra el nom “El sac dels gemecs” com a subtítol per a un article que il·lustra com els obrers sempre reben els cops dels poderosos.

1923. Al diari La Veu de Catalunya, en un article sobre les collites a la zona de Vic d’aquell any publicat el 25 d’agost, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] No es queixen els pagesos i aquest sol fet demostra la bona collita obtinguda. El pagès, en parlant del seu art, és un sac de gemecs. Sempre troba un motiu per a queixar-se: per ell la collita cada any adoleix d’un defecte o altre. [...]”

1923. Al diari La Publicitat, en un article d’anàlisi de la situació política publicat el 25 d’octubre, s’esmenta també l’instrument en sentit figurat: [...] Hem de dir, amb tota franquesa, que nosaltres no sentim la pressa ni tampoc la decepció que manifesten els regionalistes. Com que no hem caigut abans en cap engany, no ens colpeix ara el desengany. A despit de no vantar-nos massa d’ésser realistes, creiem haver tingut, en aquesta qüestió i algunes altres, una clara i catalanesca visió de la realitat espanyola. I per això no ens cal escriure comentaris fent sonar el sac de gemecs.”

1925. A la secció sense signar "De les terres catalanes" del diari La Veu de Catalunya s'evoca el paper que havia tingut el sac de gemecs a Torelló fins a uns anys enrere en la interpretació del contrapàs: "Les festes de Carnestoltes, les quals, amb llurs notes tradicionals i típiques, emplenaven els nostres carrers i places d'animació i alegria, han evolucionat de tal faisó que avui es pot dir que no en resta res. D'aquell contrapàs que anys enrera uns quants tranquils saltaven al so del sac de gemecs i de la tarota i el tamborí, davant la gatzara innocent de xics i grans, ja ningú se'n recorda."

1925. En un article titulat “El sac de gemecs”, publicat a L’Esquella de la Torratxa el 17 d’abril, s’utilitza l’instrument en sentit figurat: “Hem passat la tradicional, pagana i falaguera Pasqua. Tradicional perquè des del passat remot que es celebrava, festa hebraica, jeovita i més tard cristiana. Pagana perquè la Pasqua d’avui respira un paganisme obert, sobretot a la nostra urb: cantades, xerinola, forades, etc., i per tot això falaguera. Hem vist la Pasqua com sempre exteriorment. Però en el nostre interior no hi han sonat les gralles ni les timbales, ni les musiques orquestrades ni l’òrgic jazz-band. En el nostre interior hi ressonava un “sac de gemecs” com una lamentació jeramíaca. Un “sac de gemecs” és una cosa molt sèria. Un “sac de gemecs” –la cornamusa que se’n diu– té un plorar representatiu de totes les calamitats que passen per l’ànima d’un poble humil, generós, treballador i preocupat culturalment. A voltes hi sentiu com un cruixir de terres que s’esquerden de tanta secada, a voltes els suspirs de l’aviram assotada per les malures i el belar dels remats esquellejants que no troben pastura en les terres de paupertat misèrrima. El “sac de gemecs” us posa una tristesa en l’ànima, plena dels ressons de la ventada furiosa i de les tempestes amenaçadores. Quan un poble passa una calamitat, o pateix persecució per part dels elements diversos i funestos que es congrien, és una sort tenir un “sac de gemecs”, perquè en ell hi ha totes les veus de la terra conglomerades i els esgarips torturadors en rebel·lió. L’esperit que a voltes apar que dorm sota les penyes pirinenques, colgat de neus i de fredor, entra en el “sac de gemecs” i diu per tot les seves dolències, les inquietuds i els sofriments que el punyen. Durant la gresca tradicional de Pasqua hem sentit un “sac de gemecs” i ens ha plagut més que totes les caramelles insulses de les colles del vi i de l’arròs, i dels que canten amb veu de be pensant en el que es cruspiran a la forada que els espera. Perquè aquell “sac de gemecs” ens parlava de l’esperit i d’angoixes ideològiques més dignes que totes les cançons d’última hora, musicades a cops de bombo i platerets. Al mirar-nos les colles de caramellaires ens han fet tanta llàstima com els compares del carnaval; gent que es diverteix i que no pensa mai en la transcendència del moment que passa. Però el “sac de gemecs” era com un símbol exacte de tots els moments turturants, era una expressió fidel d’un sentiment intern que sortia fet ploralla. Si la nostra terra té una boca i una gargamella per plorar i un seny i un cor i una consciència, tot això era el “sac de gemecs” que hem sentit en la darrera Pasqua.”

1925. En un article titulat “El prestigi de la parròquia”, publicat a Catalunya Social el 30 de maig, Joaquim Civera i Sormaní torna a comparar l’orgue i el sac de gemecs: “[...] Àdhuc els actes més petits i més insignificants haurien de fer-se amb la màxima dignitat. Fa pena sentir cantar en determinades esglésies i fa més pena encara sentir tocar l’orgue. Aquest instrument meravellós es desconeix completament. Es toca l’orgue amb una inconsciència inconcebible. Certs organistes converteixen aquest instrument, que sap omplir la nostra ànima d’una dolçor inefable, en un sac de gemecs. [...]”

1926. Francesc de Paula Bové, a El Penedès. Folk-lore dels balls, danses i comparses populars, evoca com era la festa major de Vilafranca: "Jo no podria explicar per molt que m'hi empenyés el que passava tan bon punt el Sant, eixint de la Plaça de Santa Maria, apareixia rodejat de llum a la Plaça de l'Església. Imagineu-vos aquell conjunt constituït per milers de persones mogudes per idèntics sentiments. Imagineu-vos la desapacible i harmònica confussió als sons de les gralles, de les borregues i els flabiols, els violins, els clarinets, els tabals i la música que anava a la processó. Imagineu-vos l'estrèpit i terrabastall produït per dotzenes de coets i carretilles i sortidors que es calaven i esclataven alhora, barregeu a tots els sorolls referits l'incessant repicar de les campanes, l'alegre tritllejar del rotllo i les robustes harmonies de l'orgue que sonaven a l'interior del temple, i afegiu a tot això milers de vers crits entusiastes, de visca Sant Fèlix, que amb fe ardentíssima, brollaven de tots els pits, en tant que els de la "Moixiganga", saludaven amb les atxes i tiraven a l'aire sos barrets durant l'espai que els portants de la Imatge empraven en pujar els amples graons de l'escala de l'església, i sols tindreu una idea insignificant del que és aquell quadre incomparable que m'és impossible recordar sense que les llàgrimes neguin mos ulls."

1926. Josep Maria de Segarra, en l’article “Josep Sebastià Pons”, publicat el 7 de febrer d’aquell any a La Publicitat, esmenta el sac de gemecs en sentit literari: “[...] Josep Sebastià Pons fou dels primers cridats de l’any 14, i no cal dir que és un inflamat patriota francès. Ell m’ha contat coses al·lucinants, moments d’una intensitat dramàtica que no es pot descriure; hem parlat del nostre problema filològic al Rosselló, de l’esperit català a l’altra banda del Pirineu; Josep Sebastià Pons coneix com ningú totes aquestes coses. I és sorprenent el cas d’aquest poeta, ell que ha viscut els moments més agres i més densos de la vida actual, que té un esperit complexe encarat amb totes les complicacions modernes, i que per altra banda no és gaire optimista en la qüestió de la nostra llengua i el sentiment dels rossellonesos, no es mou ni deixa per un moment la seva posició absolutament catalana, ni sap tocar altra llei d’instrument que aquella cornamusa pirenenca, on es fonen totes les gràcies del paisatge i de la vida humil, en una melodia catalaníssima. [...]"

1926. Ventura Massip, en l’article “Costums típiques que es perden”, publicat el 6 de maig d’aquell any al Diari de Granollers, cita la presència d’un sac de gemecs a l’aplec de Sant Valerià, a Lliçà d’Amunt: “Enyorem aquells temps que un hom es passejava per l’aplec i tot de famílies en germanívola cordialitat fruïen del dia, i si un hom passava aprop d’ells, el convidaven amb un troç de butifarra catalana i li oferien la botella per fer-ni un del recó; trobem en manca aquells típics balls de bastons on tanta de gent es reunia a l’era, sortint d’ofici per veure’ls ballar, enguany no hem vist aquell vellet d’adés amb el seu sac de gemecs que vos contava mil llegendes i aquelles ruixades de jovent endiumenjat amb la típica blusa vallesana, amb aquelles faixes virolades, on són?”

1926. En un text sobre boxejadors publicat a la secció “D’ací i d’allà” de la revista Catalunya Social de 22 de maig, s’empra l’instrument en sentit figurat: “[...] Val a dir, però, que aquests fenòmens que tenen sacsons als braços i que s’inflen i es desinflen com un sac de gemecs, pateixen molt per a conservar la força i l’agilitat. [...]”

1928. En una crònica sobre la festa de carnaval organitzada per la penya La Faràndola de Mataró, publicada a la revista Xut! el 28 de febrer, s’esmenta la presència d’un sac de gemecs: “En els luxosos cambrots que a la bodega de la barca “La Faràndola” té instal·lats la penya d’aquest nom, composta per esportsmen que llueixen condecoracions guanyades a tots els concursos d’anar a dormir quan el sol surt, tingué lloc l’últim dia de Carnaval un lluït ball de disfresses que palesà novament la cura que en tot té aquesta formidable penya que honora a la mateixa empresa. Eren les deu de la nit. El sol feia bastantes hores que s’havia post, i, per tant, raó natural és que fos fosc. Els gats empaitaven les gates i els seus marrameus recordaven els gloriosos navegants de “La Faràndola” les envestides de les furioses ones a la proa del seu vaixell quan en tempestuoses mars navegaven en recerca de congres, sardines i saitons. La nit, però, era quieta, i això feu que a les onze ja no capigués una persona més dins de tan superba nau. Al compàs d’un sac de gemecs començà la festa; però en vista que amb l’aldarull que es movia no es sentia només que els gemecs dels gats quan s’esgarrapaven, s’acordà engegar el motor. Així es feu i entre gemecs del sac, dels gats i del motor s’improvisà una festa que fou agradosa de debò. [...]”

1928. En un article anònim titulat “Els campions de la civilització”, publicat a la revista Catalunya Social el 10 de març, es torna a utilitzar el sac de gemecs en sentit figurat per parlar de boxejadors: “[...] Godfrey, el boxador negre, diuen que és alt i gros com un gegant. És un d’aquells homes que serveixen per a fer por als infants. Quan respira el pit se li infla com un sac de gemecs i té un tou de carn als braços que fa basarda. [...]”

1928. Lluís Ramírez Carulla, en un article dedicat a parlar de la manca de llums a la ciutat de Barcelona, publicat a La Campana de Gràcia el 19 de maig, esmenta una frase feta relacionada amb el sac de gemecs: “[...] Hi ha que rendir-se a l’evidència, senyors queixosos. El nostre país és catòlic, no protestant, i, per tant, no val a repetir, a tall de ceba o fent el sac de gemecs, que ací el que hi manca és llum, encara que no hi hagin taquígrafs, com més a més va demanar un dia humorístic el difunt Antoni Maura. [...]”

1929. En un text publicat a la secció “Espigolant” de la revista Catalunya Social de 12 de gener torna a aparèixer el sac de gemecs en el mateix sentit figurat però ara referit als tenors: “[...] Els tenors que cantant s’inflen i es desinflen com un sac de gemecs, seguiran entusiasmant els que creuen que Mozart era un músic que escrivia sarsueles...”

1929. Carles Soldevila, en l’article “Una treva curiosa”, publicat a La Publicitat el 9 de juliol de 1929, cita la cornamusa com a exemple de referent antic i de tipicitat: “Tots els pobles que es desvetllen o que suposen que es desvetllen passen per un període d’antitipicisme. Enduts per la fal·lera d’incorporar-se al moviment de la civilització, cuiten a adquirir-ne els posats i les aparences. Per contra, rebutgen amb fàstic, les supervivències castisses. Val a dir que aquesta tendència poques vegades es presenta unànimement seguida. En general, dins un mateix país en crisi de reviscolament, descobriu un grup que es deleix per europeïtzar-se i un altre grup que s’aferra a la tradició més soma i pintoresca. I és curiós de notar que, en el fons, tots dos grups solen respondre a un mateix anhel de redempció col·lectiva. Tots dos, en el fons, creuen que llur conducta serveix els interessos de la pàtria. Hi ha els partidaris de la capa... per amor al país i per gelosia del seu prestigi. I hi ha els enemics de la capa i partidaris de l’abric a la moda més vulgarment europea, pel mateix amor al país i per la mateixa ànsia de salvaguardar els seus prestigis. I qui diu la capa pot dir la mantellina, o el porró o la cornamusa, o la pandereta, o la cursa de braus, o el ball de bastons."

1929. En Daniel Carbó, redactor de futbol de La Veu de Catalunya, esmenta el sac de gemecs en sentit figurat en la crònica de 4 de novembre del partit de futbol entre l’Europa i l’Espanyol: “[...] No és pas d’ara; de sempre, l’Europa, ha estat l’equip de les estrebades sensacionals. Quan hom el veu per terra i arrosegant l’ala; quan mig us revolta i mig us fa llàstima pel seu caminar indecís i abatut, ve que s’aixeca d’una revolada vigorosa i us deixa veient visions. Aquest, dieu, és aquell sac de gemecs que tothom plantutejava? No hi ha dubte; és aquell; però completament transfigurat, completament girat al revés. I si entreu en consideracions us rodarà el cap i no arribareu a treure’n l’aigua clara. Us quedarà, només, la impressió que, l’Europa, és la incògnita més fantàstica que ha registrat i registra el futbol català. [...]”

1931. Sara Llorens, a El Cançoner de Pineda, quan parla dels balls de carnaval, explica que a Malgrat de Mar aquests balls eren acompanyats de sac de gemecs: “El sac dels gemecs, l’acompanyador antic dels ballets populars, si bé resta endreçat gairebé tot l’any, surt reviscolat per Carnaval i passeja pels carrers ses cantades. Quan el senten, els veïns dels carrers surten, i agafant-se les mans, en rotllo, com per sardana, barrejats homes, dones i infants, volten, volten, en el mateix sentit, rient, saltant, i cantant les corrandes i cançons que toca l’instrument.” A El Cançoner de Pineda transcriu dues d'aquestes cançons.

1931. Joaquim Renart explica al llibre L'Orfeó Català que he viscut, com l’any 1931 en Tons i el Tupí van anar a tocar a l'Orfeó, dins dels actes que s'hi havie organitzat al voltant del sac de gemecs. La ressenya que en féu no els deixa gaire ben parats: “22 de novembre. Diada de santa Cecília. Nit. Conferència Joan Amades a l’Orfeó Català sobre la cornamusa a Catalunya. Molt bé. Tocat el gaiter gallec Camilo Álvarez Soto algunes muñeiras i l’"Alborada". Després el cornamusaire de Begues, Joan Pasqual i Pasqual, i darrer exemplar que es troba a Catalunya, acompanyat d’un altre Francesc Pasqual i Grau, que tocava el timbal i el flabiol, van tocar... Déu meu, quin atabalament! Allò era música atonal i futurista. La gent reia. El senyor Apeles Mestres estava indignat. Altra vegada tocades i altra vegada rebombori. El mestre Millet reia. A tothom va satisfer. Una vetllada per demés interessant.” D'aquella sonada a l'Orfeó es conserven també dos dibuixos d'en Tons i el Tupí fets pel mateix Renart mentre tocaven.

1931. Lluís Capdevila esmenta el sac de gemecs en sentit figurat en un article integrat en la secció “Glosari” de L’Esquella de la Torratxa de 30 de gener: “Aquest és un home vell, menut, arrugat com una pansa. Aquest home es diu Leandre Soto i té noranta-tres anys. Però no és un vell acabat, no és un sac de gemecs amb cames: menja, beu, fuma, surt de nits, té comprensió, té lucidesa. [...]”

1931. En un article en forma de diàleg titulat “La lògica dels sectaris”, publicat a la revista Catalunya Social el 17 d’octubre, Joaquim Civera i Sormaní utilitza el sac de gemecs en sentit figurat: [els dos personatges que dialoguen discuteixen sobre la pertinència dels espectacles d’oci nocturn, l’un a favor i l’altre en contra] “[...] –Els homes com vostè que tenen tants prejudicis, no les comprendran mai aquestes coses. Per vostès la vida és un sac de gemecs. [...]”

1931. En una “Nota de Sant Sadurní”, publicada dins la secció “De les terres catalanes” de La Veu de Catalunya el 20 de novembre, s’explica l’existència de la Germanor de Pagesos de Sant Sadurní d’Anoia: “[...] [A la Germanor de Pagesos] també tenien una banda de música, composta d’una borrega (o sac de gemecs), un tabal i un tamborí. [...] Tots els pagesos de la vila es consideraven socis de la “Germanor” sense necessitat d’inscriure’s ni pagar estipendi de cap mena. La societat entrava en funcions quan un pagès de la vila es trobava en necessitat a causa d’alguna malaltia o una vídua estava sense recursos i amb els fills massa petits per al conreu de les terres. Llavors, els dos veïns de vinya, espontàniament, es cuidaven d’avisar el nunci [...] El diumenge, de bon matí, passaven els de la borrega i tambors, seguits dels que portaven la bandera, pels carrers de la vila i anaven recollint els “socis” voluntaris; molts dies s’arribaven a ajuntar més de dos cents homes. En arribar a la “Creu Trencada” o a un altre lloc estratègic de la vila, feien una mica de parada per esperar els més dormilegues. Dues hores més tard, la vinya del dissortat malalt o d’aquella vídua, estava sense un bri d’herba i esporgada, a punt de rebre les pluges benefactores. Mentre treballaven, els músics, que també tocaven per amor a l’art... i al proïsme sense recursos, no paraven de refilar aquelles passades humils, però emotives. Abans de les set del matí ja estaven de tornada, justet per a deixar els arreus i endreçar-se una mica per assistir a missa baixa...”

1931. A la secció “Crònica musical” del diari La Veu de Catalunya de 27 de novembre d’aquell any es parla de la conferència que Joan Amades va fer a l’Orfeó sobre el sac de gemecs i de la sonada d’en Tons i en Tupí, de Begues: “[...] El senyor Camil Álvarez Soto, d’Orense, fou l’encarregat de la introducció d’aquesta [conferència], i hom escoltà amb particular encís una “muñeira” i una “alborada”, gallegues, que l’esmentat instrumentista executà amb bon gust i acabada perfecció. [...] D’aquesta mínima cobla [flabiol i sac] en resta encara a Catalunya un exemplar. La constitueixen Joan Pascual i Pascual, sonador de cornamusa, i Francesc Pascual i Grau, sonador de flabiol i tabal, els dos veïns de Begues. La seva presència a l’acte de la conferència ens va permetre d’escoltar algunes tonades de ballet molt típiques, d’un caràcter rústec que la desafinació dels dos instruments de vent feia més agut encara. [...] La conversa de Joan Amades, el notable folklorista, fou escoltada amb gran fruïció, i la seva durada a tots semblà curta. No obstant, les sonades per la gaita gallega, la cornamusa i el flabiol es repetiren al final amb plena satisfacció del concurs, que no es cansava d’aplaudir el conferenciant i els simpàtics i destres instrumentistes.”

1931. En Joaquim Amat-Piniella, en un article de crítica cinematogràfica publicat al diari El Dia de Manresa el 22 de desembre, esmenta el sac de gemecs metafòricament: “[...] Ara preparem-nos a veure «Le million». No tenim però, gaire confiança en l’aparell sonor del Gran Kursaal, que més aviat sembla un sac de gemecs que no pas un Western Elèctric o el que sigui.”

1932. En un article satíric dedicat a parlar de la Generalitat de Catalunya, publicat a la revista D.I.C. el 30 d’abril, s’esmenta la cornamusa en sentit figurat: “[...] –No tant de pressa, jovencell, que els autors d’aquesta facècia són en Gassol i en Companys and Co. No em callaven mai: Terradelles, tu desentones; Terradelles, tu no semblas dels nostres; Terradelles, tu no actues segons el ritu... i sempre la mateixa cornamusa. [...]”

1932. El 17 de juliol la revista Esplai dedica un escrit a l’instrument sota el títol “La cornamusa” (escrit que la publicació repeteix gairebé íntegre el 1935): “Tots recordareu encara l’exposició de la cornamusa a Catalunya, que fa pocs mesos va celebrar-se al Palau de la Música Catalana. Encara que sigui molt recent aquella interessant manifestació, sempre és hora bona per a parlar del típic instrument. La cornamusa és un instrument de vent format per una bossa plena d’aire i, en principi, de dos tubs. L’un és el que rep l’aire que bufa el tocador i l’altre és foradat com un clarinet, la qual cosa permet a l’executant variar els sons. A aquests tubs se n’hi poden afegir d’altres, que donen una nota única formant acord. Instrument camperol, la cornamusa és de tots els països, encara que canviï de nom. La cornamusa era l’”utricularium” (d’odre) dels romans; a Catalunya s’anomena cornamusa, gaita i, més popularment, sac de gemecs; en moltes regions de França s’anomena, museta; a Bretanya, binuí; cabreta a l’Amèrica; volinka a Rússia; zitti a les Índies; sachpfeife a Alemanya; zamponya a Itàlia; piob-mor a Cornouailles, i bag-piper a Escòcia.”

1932. Maria Aguadé, en un article sobre l’Estatut de Catalunya publicat a la revista La Nostra Terra el setembre-octubre de 1932, parla metafòricament del sac de gemecs: “De la meva última lletra del mes de juliol, que acabava amb una temença sobre la sort del nostre Estatut, quantes coses han passat, i és grat de dir, ben venturoses. Amb l’obtenció de la nostra nova Llei, respirem amb tot el pit. Aquell plany secular, aquell grinyol de cadena rovellada, ja són fets pretèrits. Hem penjat, amb joia, el sac de gemecs, i ens hauríem de fer un deure de no despenjar-lo mai més. Ara, el camí està obert; si els qui vénen i vindran el troben estret, és de creure que no mancaran voluntaris i braços per a eixamplar-lo. [...]”

1932. En un article satíric dedicat a parlar dels obrers i el proletariat, publicat a la revista D.I.C. el 22 d’octubre, s’esmenta la cornamusa com a instrument: “[...] Per a portar a cap aqueix programa tan col i sal, calia que tothom es moqués amb l’esquerra, que estornudés i escupís per l’esquerra, que es fes l’ullet cap a l’esquerra i que amb l’esquerra es toqués el bombo, la cornamusa i el violó, encara que les conseqüències es tinguessin de tocat amb totes quatre potes. [...]”

1932. Antoni Ollé i Bertran, en un article sobre futbol publicat a la revista Xut! el 5 de desembre d’aquell any, parla del sac de gemecs en sentit figurat: “Carn de canó, carn de martiri, el sac dels gemecs, l’ase dels cops, el pobre Lázaro, el mártir del deber, la Ventafocs del pito, i posin tots els adjectius anèmics que vulguin al voltant de la figura mai prou lloada ni prou baquetejada de l’àrbitre, i encara quedaran curts. [...]”

1932. En un article publicat a la revista Flama el 23 de desembre sobre els pessebres típics de Nadal, es parla de les figuretes que representen sacaires: “[...] La part de figures, no és menys divertida. Hi trobareu samaritanes, pastors amb turban i sac de gemecs, capellans amb el paraigua sota el braç i el maletí penjat de l’altre, un home que pesca amb canya, cofat amb barretina vermella, o un caçador amb barret de palla. [...]”

1932. En un article de Joan Puntí i Colell publicat a La Crònica de Valls el 23 de desembre es parla de les figuretes típiques del pessebre, entre altres les que representen una mitja cobla: “[...] Ba, ba! Anem a veure la Cova, que és cosa rica. Mira: al peu del portal, un a cada banda, hi ha dos alegres pastorets tocant una sardana: l’un amb el flabiol, l’altre amb la cornamusa. [...]”

1933. Al diari La Publicitat, en un article d’anàlisi de la situació política publicat l’11 de juny, s’esmenta l’instrument: “[...] Si pel costat de la crisi de Madrid l’atmosfera és encara una mica elèctrica, pel costat de la crisi municipal fruïm d’un espectacle idíl·lic, comparable al darrer temps de la Simfonia Pastoral de Beethoven “Calma després de la tempesta”. Sentiu sonar el flabiol i el sac de gemecs, mentre per la fumera de les cabanes puja dreta cap al cel una esvelta columna de fum, gentil com una pubilla i pura com el blau del cel. Tornen els ramats..., s’acosten les eleccions. [...]”

1933. Al periòdic quinzenal Emporion, de Torroella de Montgrí, en una nota pregada enviada pels seus familiars, es parla de la mort d’un vell músic que havia format part de les cobles antigues: “A l’avançada edat de 90 anys ha mort Mateu Anglada i Servià, fill de la vila de Pals, on va viure fins a l’edat de 75 ays [sic]. Des de la seva joventut va dedicar-se a l’art de la música. Per tant, figura entre els primers conreadors de la dansa catalana. Havia format part de les primitives cobles compostes de cornamusa, bombardino, cornetí to de tenora, tiple compost de cinc claus i flaviol. Ell recordava tot allò de la sardana curta i l’adveniment de la sardana llarga; el contrapàs llarg; el contrapàs curt i l’entrada, o el contrapunt de la sardana. El seu ofici, com la major part dels músics de la seva època, era sabater.”

1934. En un article humorístic sobre els anglesos publicat a La Campana de Gràcia el 2 de febrer es parla de la cornamusa: “[...] Però els anglesos, tant si plou com si neva, són gent poc inclinada als aldarulls caòtics. Ells desfilen, molt seriosos, això sí. Però porten davant una banda de música que els ajuda a marcar el pas i a no esguerrar la formació. I la gent els mira passar. No fan mal a ningú i la sonoritat dels instruments qui sap si té parió amb la dels ventrells buits o mig buits. Però els de la banda –que no tenen res de bandarres– vinga refilar. És allò que diem, qui no té feina el gat pentina. O toca el fiscorn, la cornamusa o el timbal, en una desfilada de vaguistes forçosos.”

1934. En un article sobre el diari barceloní El Matí publicat l’11 d’agost al diari Aires de la Conca es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Hom no ha d’oblidar, que el diari catòlic barceloní, convertit i tot, segueix amb els mateixos cuidants, governants i consellers: gent esquerranoide, d’esperit antijeràrquic i demagogs blancs. Els mateixos qui, entre altres falsies del darrer període, permeteren que sortissin tres articles d’un enfilall dedicats a insultar de la manera més grollera i absurda els rics, simplement per ésser rics. Recordem que encara no han estat tallats els cordons i conectadors amb aqueix sac de gemecs demagoguitzants que se’n diu “Unió Democràtica”, mena de torre feudal contra el senyor bisbe de Barcelona. [...]”

1935. El 8 de març, en la secció “Teló endins”, dedicada al teatre, del diari La Veu de Catalunya, es parla del sac de gemecs en sentit figurat: “El gran cantant Marc Redondo celebra avui el seu benefici al teatre Nou. A més a més de posseir una veu esplèndida, té molta de gent que l’admira i l’estima. Un hom, sentint-lo cantar, no sap d’on treu la veu. De perfil sembla un pingüí, però quan obre la boca tremolen les bambalines i s’apaguen els llums. Diuen –no ho assegurem– que si té una veu tan potent és degut al nas, que, si no s’hagués de molestar, li diríem que està a l’altura de la seva veu. La veu i el nas són les dues coses més portentoses de l’eminent cantant. El nas se li omple d’aire com un sac de gemecs, i del nas passa als pulmons, i aquests es posen a vibrar ràpidament com les veus d’un orgue immens. [...]”

1935. En una carta personal signada per Ll. Amigó, adreçada a la revista Garbí com a resposta a una enquesta feta a antics alumnes de l’Escola del Mar de Barcelona, l’autor esmenta una frase feta que inclou l’instrument: “[...] També he procurat no fer literatura, com va dir-nos, però d’això sí que n’estic ben tranquil, doncs mal podria fer-ne, si una sola vegada que vaig provar-ho, em va resultar un sac de gemecs. [...]”

1935. El 20 d’octubre, en un escrit titulat “Instrument típic universal” publicat a la revista Esplai, es parla de la família de les cornamuses: “El “bag-pipe” és l’instrument de música nacional d’Escòcia i figura en gran nombre a les bandes militars de tots els regiments escocesos. El “bag-pipe” és la cornamusa, descendent llunyana del que els romans anomenaven “tibia utriculari”, o flauta amb bot. S’ha trobat a Anglaterra, en els vestigis del camp pretorià de Richborough, un bronze que representa un soldat romà tocant aquest instrument. Copiat a Anglaterra, Caledònia i Irlanda, la “tibia utriculari” de les legions romanes esdevingué el “bag-pipe” tan estimat particularment dels highlanders, muntanyencs escocesos. Un sac fet de pell de cabra o moltó, que s’omple d’aire i que s’aguanta sota el braç esquerre, amb tres o quatre flabiols, segons que el bot s’infla amb una manxa (la museta francesa) o amb la boca (la cornamusa escocesa). El canó conductor del vent, la flauta, els bordons que sonen contínuament a l’octava o a la cinquena inferior del so més greu, tal és el principi d’aquests instruments melodiosos i dolçament nostàlgics. Fou el segle XIII que la cornamusa conquerí l’Europa i constituí de seguida un preciós element dels cossos de músics dels prínceps. La crònica del setge de Valenciennes diu que “les cornamuses hi feien un gran xivarri”. El “biniú” bretó, el “sackpfeife” o “dudelsack” alemany, la “zampogna” italiana, que vibra tan dolçament en llavis dels “pifferari”, el “sac de gemecs” català, la “gaita” gallega, la “museta” francesa del segle XVIII, que degué al gran Lulli la seva entrada en les òperes, exhalen l’encís de l’ànima popular en la qual està arrelat aquest instrument internacional.”

1935. Josep Planas esmenta l’instrument quan descriu la processó del Corpus de Vilafranca del Penedès al seu llibre Notes històriques de Santa Maria: “A la mateixa tarda, o sigui després del cant de solemnes Matines a la parròquia, s’organitzava a la Casa de la Vila la comparsa del Drac, que evolucionava als tocs del flabiol; les cotonines trotaven al so dels gemecs de la borrega; l’Àguila saltava seguint els refilets del flabiol i els gegants ballaven amb l’acompanyament dels espinguets de la gralla.”

1936. A la secció dedicada a la boxa del setmanari Xut! del 25 de febrer es parla de la gaita gallega i del sac de gemecs: “[...] Abans d’aquest combat va tenir lloc la presentació d’en Pasay. En Pasay és un gallec molt bon minyó, carregat de magnífics sentiments, i digne d’arribar a despertar l’admiració i la commiseració de tothom. A l’Isasti, però, no hi ha qui l’enterneixi, i així es va donar el cas que el pobre Pasay, que venia disposat a passar la prova de foc, amb una mica més passa a la posteritat. Quina manera de rebre, noi! L’Isasti es va deixar guanyar un parell de represes, però després es decidí a treure faves d’olla, i els segons d’en Pasay van acordar que el millor que podien fer era tirar la tovallola damunt el ring, a veure si el president de la festa concedia a l’Isasti l’orella del seu aspirant a aprenent d’enemic. L’única cosa que aconseguiren fou que les hostilitats s’acabessin i d’aquesta manera en Pasay encara ho podrà explicar. Si ens volen creure a nosaltres, en Pasay farà molt santament deixant la boxa i dedicant-se a tocar la gaita gallega i el sac dels gemecs, esports molt més reposats i en la pràctica dels quals difícilment et fan mai cap ull de vellut.”

1936. En un article de Carles Costas Álvarez sobre l’acabada de començar Guerra Civil, publicat al setmanari La Gralla el 18 d’octubre, s’esmenta el sac de gemecs en sentit figurat: “[...] Així veiem que a cada individu li plau un color determinat de l’iris, sense voler fruir ni abastar la bellesa total de l’arc. Veiem com és negada la veritat i la raó d’aquest natural fenòmen físic i fins el simbolisme de pau l’han traït i escarnit, provocant una guerra fratricida i el segueixen traïnt i escarnint amb la mentida, arrecerant-se en la impunitat més vil i hipòcrita. Ingènus o estúpids, pretenen aturar els efectes bèl·lics que no són favorables a llur sentiment, inflant el sac de gemecs i oferint de porta en porta i d’orella a orella l’ignominiós i desafinat concert que destrempa els nervis de tot un veïnat o li suggereix dubtes i tèrboles raons que fan més mal que una pedregada. [...]”

1942. En un article breu publicat a la revista Panadés el 29 d’agost es parla del tradicional ball de cotonines de Vilafranca i de la presència habitual del sac de gemecs per acompanyar-lo: “Baile de cotoninas: Pertenecía a la Cofradía de San Antonio. El instrumento típico que le acompaña, es la mancha borrega. Hace cincuenta años que desapareció de nuestra villa, y este año, por obra y gracia de los administradores se han localizado dichos caballos de cartón para evolucionar en la Fiesta Mayor y conservar su tipismo en medio de las demás danzas y comparsas. En 1860, después de unos años de ausencia, aparecieron de nuevo, habiendo importado su adquisición ?2.029 reales.”

1949. En un article de Llorenç Sans, publicat a la revista Alba el desembre d’aquell any, sobre la representació dels pastorets a Sant Feliu de Llobregat, s’esmenta el costum antic de celebrar l’adoració dels pastors a l’església al so de flabiol i sac de gemecs: “[...] No són lluny els temps (perquè encara es troben la memòria d’alguns contemporanis nostres) en què se celebrava en la mateixa església l’adoració dels pastors; de tots els portals que comunicaven amb la nau central en sortien fidels vestits a l’estil muntanyencs, que al so del flaviol y el tamborí, dels ferrets i la cornamusa, acudien a adorar l’Infant Jesús al peu de l’altar com a capdavanters de tota la feligresia que els seguia al darrera. [...]”

1955. Al full parroquial de la diòcesi de Solsona, en un article sobre el pessebre publicat el 25 de desembre, se cita la presència del sac de gemecs com a element típic: “Els pastors –qui són actors principalíssims i tenen majoria– hi van portant les seves ofrenes: qui un cabrit, qui un gall, qui un parell de pans atravessats amb un bastó... Uns en vénen, altres hi van. N’hi han de divertits amb el sac de gemecs i el tamborino. [...]”

1975. Josep Pla, en un article dedicat a la sardana publicat a la revista Destino l’octubre d’aquell any, parla de la reforma de la cobla de sardanes feta per en Pep Ventura: “[...] Ahora diremos que una de sus organizaciones más espectaculares fue la tranformación de la orquesta de sardanas, o sea de las cobles, que eran realment pobrísimas, de una insignificancia dulce, pero demasiado rural y pueblerina. Primero eliminó la cornamusa, que en el Ampurdán y el Rosellón llamaban el sac dels gemecs, y construyó la cobla con la tenora, de la cual fue un virtuoso y quizás el verdadero creador, el fiscornio, dos tiples y dos cornetines. Con estos instrumentos de viento creó lo que podríamos llamar l’espetec de la cobla, el trueno musical, la presencia indefectible en estas plazas, calles y aglomeraciones de estos pueblos abandonados, viejos, monótonos, agrarios y tristes. Se ha dicho muchas veces que el temperamento de Ventura fue lánguido y desmayado, que sus sardanas –la única cosa que se conoce de él y aún muy pocas– son románticas, crepusculares, con una decoración de estos cipreses tan esbeltos y estériles como hay en este país. Todo esto es indudable y el tipo físico de este menesteral parece el de un redactor de sentimientos –se entiende acongojados y abrumadores porque los demás no se manifiestan nunca en público, si se exceptúan los de los fatxendas–. Pero este hombre, sobre el que se ha escrito tanto y se han dicho, solamente, puras banalidades, apareció de pronto con l’espetec de la cobla, que me parece que gustó, sobre todo después de la desaparición de los de la sardana corta y del sac dels gemecs. [...]”

1986. J. M. Vilar, en un article aparegut a la revista Interval el febrer d’aquell any, esmenta el sac de gemecs en parlar de l’origen dels preludis: “En l’ocasió en què parlàvem de la Suite, fèiem esment de com, gairebé sempre, va anar encapçalada per un preludi, moviment de caràcter normalment ràpid que té el seu origen en els exercicis de mecanisme (de dits) que, de forma improvisada, feien els instrumentistes abans de començar la peça, al temps que acabaven d’afinar les múltiples cordes de l’instrument en el cas del llaüt. El preludi naixia en el moment en què el compositor no el confiava ja a l’intèrpret, sinó que l’escrivia ell com una part més de la Suite. Quelcom de semblant a aquella prehistòria del preludi s’ha conservat, en l’àmbit de la música folklòrica, entre alguns instrumentistes de cornamusa que acaben d’afinar els bordons mentre “fan dits i llavi”. [...]”



Testament d'Andreu Catany (al final de la primera línia s'esmenta la cornamusa)


Fonts

-      “La música en els gegants”. Web http://gegantsdefigueres.org/index.php/musica. [Actualment ja no disponible]
-      [Signat com a “Un minyó de pagés, de la Vall de Aro"] “Las ballas”. La Pubilla, núm. 64. Barcelona. 23 d’agost de 1868.
-      Secció “Crónica catalana” del diari La Imprenta, núm. 312 de 1875. Barcelona. 23 de novembre de 1875.
-      Secció “Crónica local” del diari La Imprenta, núm. 45 de 1877. Barcelona. 14 de febrer de 1877.
-      Secció anomenada “Sección religiosa” del periòdic La Verdad, núm. 32. Manresa. 21 de juliol de 1886.
-      “Antaño y hogaño”. El Eco del Pallás, núm. 9. Tremp. 30 d’octubre de 1892.
-      Secció “Esquellots” de la revista L’Esquella de la Torratxa, núm. 792. Barcelona. 16 de març de 1894.
-      [Signat amb el pseudònim “Pauet de la Esperansa”]. “Las petitas orquestas de Catalunya”. La Comarca del Noya, núm. 159. Sant Sadurní d’Anoia. 25 de novembre de 1894.
-      [Signat amb les inicials “R. G. y R.”]. “Lo Carnaval del meu poble y la Plassa del Camell”. El Eco del Llobregat, núm. 6. Molins de Rei. 28 de febrer de 1897.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VI, núm. 25. Canet de Mar. 18 de juny de 1899.
-      Secció “Las comarcas” del diari La Veu de Catalunya, núm. 414. Barcelona. 20 de febrer de 1900.
-      “La festa de Sant Joan”. Diari de Catalunya, núm. 17. Barcelona. 23 de juny de 1900.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VIII, núm. 27. Canet de Mar. 7 de juliol de 1901.
-      “Desde Vich. Una festa de Carnestoltas forsa interessant”. La Veu de Catalunya, núm. 1472. Barcelona. 25 de febrer de 1903.
-      Secció “A cala Talia” de la revista Cu-Cut, núm. 81. Barcelona. 16 de juliol de 1903.
-      [Signat amb les inicials F. P.] “Dansa i Ball del Ciri a Castelltersol”, dins la secció “Balls populars catalans”. Revista Musical Catalana, núm. 3. Barcelona. Març de 1904.
-      Secció “Mossegadas” de la revista ¡Cu-Cut!, núm. 125. Barcelona. 19 de maig de 1904.
-      "Las neulas de Nadal, la festa dels pastors en Montmany y la sucamuya”. Periòdic setmanal La Gracolaria, núm. 83. Granollers. 23 de desembre de 1905.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any XVIII, núm. 4. Canet de Mar. 22 de gener de 1911.
-      “Cinch devots”. El Radical, núm. 27. Tortosa. 11 de febrer de 1911.
-      “Comentaris”. L’Avenç del Empordá, núm. 274. La Bisbal d’Empordà. 13 de gener de 1912.
-      Secció “Ecos” del diari El Poble Català, núm. 2834. Barcelona. 12 de desembre de 1912.
-      Secció “Crònica. Informació local y comarcal” del setmanari El Pirineu Català, núm. 79. Ripoll. 28 de desembre de 1912.
-      Secció “El clero” de la revista La Campana de Gràcia, núm. 2443. Barcelona. 4 de març de 1916.
-      Secció “Toros” de la revista Papitu, núm. 405. Barcelona. 30 d’agost de 1916.
-      Secció “Toros” de la revista Papitu, núm. 442. Barcelona. 10 de maig de 1917.
-      ­“Cobla-orquestra ‘La Principal de Perelada’”. La Publicidad, núm. 13921. Barcelona. 3 de gener de 1918.
-      Secció “De les terres catalanes” del diari La Veu de Catalunya, any 29, núm. 7313. Barcelona. 28 d’agost de 1919.
-      “25 de juliol de 1866. Estrena d’un orgue a St. Eudalt”, dins la secció “Efemèride”. Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll, núm. 538. Ripoll. 18 de juliol de 1920.
-      ­Secció “De la región” del diari La Publicidad, núm. 15124. Barcelona. 21 de setembre de 1921.
-      [Signat com a “L’home de la Conxa”] Secció “Teatres i music-halls” de la revista Papitu, núm. 729. Barcelona. 7 de març de 1923.
-      “El sac dels gemecs”, dins la secció “Batallades de tot arreu”. La Campana de Gràcia, núm. 2803. Barcelona. 10 de març de 1923.
-      “Les collites”. La Veu de Catalunya, núm. 8498. Barcelona. 25 d’agost de 1923.
-      “La pressa i la decepció”. La Publicitat, núm. 15546. Barcelona. 25 d’octubre de 1923.
-      Secció "De les terres catalanes" del diari La Veu de Catalunya, any 35, núm. 8960. Barcelona. 27 de febrer de 1925.
-      “El sac de gemecs”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2406. Barcelona. 17 d’abril de 1925.
-      Secció “D’ací i d’allà” de la revista Catalunya Social, núm. 262. Barcelona. 22 de maig de 1926.
-      [Signat amb el nom “Pepet”] “Des de Mataró” (secció “De tot Catalunya”). Xut!, núm. 278. Barcelona. 28 de febrer de 1928.
-      [Signat amb les inicials J. C.] “Els campions de la civilització”. Catalunya Social, núm. 354. Barcelona. 10 de març de 1928.
-      Secció “Espigolant” de la revista Catalunya Social, núm. 397. Barcelona. 12 de gener de 1929.
-      “Nota de Sant Sadurní”, dins la secció “De les terres catalanes”. La Veu de Catalunya, núm. 11058. Barcelona. 20 de novembre de 1931.
-      “Orfeó Català. Conferència de Joan Amades”. La Veu de Catalunya, núm. 11605. Barcelona. 27 de novembre de 1931.
-      [Signat amb el pseudònim “El Manxaire”]. “De la Generalitat”. D.I.C., núm. 45. Barcelona. 30 d’abril de 1932.
-      “La cornamusa”. Esplai, núm. 33. Barcelona. 17 de juliol de 1932.
-      [Signat amb el pseudònim “El Manxaire”]. Secció “Reportatges del manxaire” de la revista D.I.C., núm. 70. Barcelona. 22 d’octubre de 1932.
-      [Signat amb el pseudònim “Fidelter”]. “La lliçó del Pessebre”. Flama, núm. 55. Barcelona. 23 de desembre de 1932.
-      “La crisi, vista des de Barcelona”. La Publicitat, núm. 18358. Barcelona. 11 de juny de 1933.
-      ­Nota pregada publicada a Emporion, núm. 237. Torroella de Montgrí. 8 d’octubre de 1933.
-      [Signat amb el pseudònim “Scaramouche”]. “Mitja figa, mig raïm”. La Campana de Gràcia, núm. 3367. Barcelona. 2 de febrer de 1934.
-      [Signat amb el pseudònim “Siccor”]. “La conversió d’”El Matí””. Aires de la Conca, núm. 231. Montblanc. 11 d’agost de 1934.
-      Secció “Teló endins” del diari La Veu de Catalunya, núm. 12081. Barcelona. 8 de març de 1935.
-      “La cornamusa”. Esplai, núm. 182. Barcelona. 26 de maig de 1935.
-      ­­­“Instrument típic universal”. Esplai, núm. 203. Barcelona. 20 d’octubre de 1935.
-      ­­­“En Pasay no va passar, i en Miró no calia que es prengués la molèstia de venir d’Amèrica”, dins la secció “Boxa”. Xut!, núm. 698. Barcelona. 25 de febrer de 1936.
-      “Baile de cotoninas”. Panadés, núm. 40. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1942.
-      “Al pessebre tots els camins van a la cova”. Fulla Parroquial Diocesana. Solsona, núm. 471. Solsona. 25 de desembre de 1955.
-      AGUADÉ, Maria. Secció “Lletra de Barcelona”. La Nostra Terra, núm. 57 i 58. Palma de Mallorca. Setembre-octubre de 1932.
-      ALMANSA Y MENDOZA, Andrés de. Tercera Relación de las fiestas de la Ciudad de Barcelona. Esteve Liberòs, impressor. Barcelona. 1625.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
-      AMAT-PINIELLA, Joaquim. “Les estrenes”, dins la secció “El cinema”. Diari El Dia. Manresa. 22 de desembre de 1931.
-      AMIGÓ, Ll. Carta personal publicada a l’article “Antics alumnes. Enquesta a la juventut”. Garbí, núm. 13. Barcelona. Març de 1935.
-      ASSOCIACIÓ DE CULTURA POPULAR DE LA GARROTXA EL TIL·LER. Web http://www.cornamusam.org/.
-      AULADELL I SERRABOGUNYÀ, Joan. El Paga-li, Joan. Ball del Vano i el Ram de Sant Cugat del Vallès. Viena Edicions. Barcelona. 1997.
-      AYATS, Jaume. “La cobla de tres quartans i el fructífer invent de la tradició”. Revista Caramella, núm. XVII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2007.
-      BALARI I JOVANY, Josep. Orígenes históricos de Cataluña. Barcelona. 1889.
-      BALDELLÓ, Francesc de P. La música de l'antic Consell Barceloní. Notes històriques. Impremta Barmar. Barcelona. 1929.
-      BALDELLÓ, Francesc de P. La música en Barcelona (noticias históricas). Barcelona. 1943.
-      BALLESTER I GIBERT, Jordi. “La cornamusa y el pastor en la iconografía catalano-aragonesa de los siglos XIV y XV“. Revista de Musicología, volum XX, núm. 2. Sociedad Española de Musicología. Madrid. 1997.
-      BALLÚS CASÓLIVA, Glòria. La música a la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa: 1714-1808. Tesi doctoral. UAB. 2004.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum primer: 1769-1791). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum segon: 1792-1794). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1987.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum quart: 1798-1799). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1990.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum cinquè: 1800-1801). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum sisè: 1802-1803). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum setè: 1804-1807). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum vuitè: 1808-1810). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1996.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum novè: 1811-1812). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1999.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum desè: 1813-1814). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum onzè: 1815-1816). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Miscel·lània de viatges i festes majors, edició a cura de Margarida Aritzeta. Editorial Barcino. Barcelona. 1994.
-      BOIXADERA IBERN, Cristina. "Els ministrers a Catalunya". Revista Caramella, núm. 26. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2012.
-      BONAFONT, Josep. “Les Goigs”. Revue Catalane, núm. 4. Perpinyà. 15 d’abril de 1907.
-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Els instruments musicals i els seus constructors. Instruments de vent i orgue”, dins Dansa i música. Barcelona 1700. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 2009.
-      BOSCH, Vicenç. Balls antics del Pallars. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. 1907.
-      BOVÉ, Francesc de P. El Penedès. Folk-lore dels balls, danses i comparses populars. Impremta Ramón. El Vendrell. 1926.
-      CABOT I ROVIRA, Joaquim. “Catalunya a Viena (II)”. La Veu de Catalunya, núm. 43. Barcelona. 23 d’octubre de 1892.
-      CAMÓS I CABRUJA, Lluís. “Restauració del contrapàs”. La Veu de Catalunya, núm. 8238. Barcelona. 18 d’agost de 1922.
-      CANO BLANCAFORT, Andreu. “Sac de gemecs a Manresa”, dins el seu bloc Músiques de Manresa i més (http://musiquesdemanresa.blogspot.com.es/2016/08/sac-de-gemecs-manresa.html). 12 d’agost de 2016.
-      CAPDEVILA, Lluís (sota el pseudònim Virai). “Una pensió”, dins la secció “Glosari”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2691. Barcelona. 30 de gener de 1931.
-      CAPMANY, Aureli. “El Nadal segons el poble”. Catalunya Social, núm. 87. Barcelona. 23 de desembre de 1922.
-      CAPMANY, Aureli. La dansa a Catalunya. 2 volums. Editorial Barcino. 1930-1953.
-      CARBÓ, Daniel (sota el pseudònim Correcuita). Crònica del partit de futbol Europa-Espanyol, dins la secció “La diada esportiva”. La Veu de Catalunya, núm. 10428. Barcelona. 4 de novembre de 1929.
-      CARBONELL CASTELL, Xavier. “Una escena musical al retaule de Verdú (entre l’anàlisi iconogràfica i l’especulació iconològica)”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 15. Tàrrega. 2002.
-      CARBONELL I GUBERNA, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant coral a Catalunya (1850-1874). Galerada. Cabrera de Mar. 2000.
-      CARETA I VIDAL, Antoni. “Sant Antoni del porquet”. La Veu de Catalunya, núm. 1432. Barcelona. 16 de gener de 1903.
-      CARETA I VIDAL, Antoni. “Cosas de Carnestoltas”. La Veu de Catalunya, núm. 1465. Barcelona. 19 de febrer de 1903.
-      ­CASTELLS, Josep (sota el pseudònim Palet). “Els nostres gegants”. Emporion, núm. 88-90. Torroella de Montgrí. Setembre-octubre de 1918.
-      CHÍA, Julián de. La música en Gerona. Impremta de Pacià Torres. Girona. 1886.
-      CIFUENTES, Lluís. “La medicina en las galeras de la Corona de Aragón a finales de la Edad Media: la caja del barbero y sus libros”. Revista Medicina & Historia, núm. 4. Barcelona. 2000.
-      CIVERA I SORMANÍ, Joaquim. “La música religiosa”. Catalunya Social, núm. 55. Barcelona. 13 de maig de 1922.
-      CIVERA I SORMANÍ, Joaquim. “El prestigi de la parròquia”. Catalunya Social, núm. 212. Barcelona. 30 de maig de 1925.
-      CIVERA I SORMANÍ, Joaquim. “La lògica dels sectaris”. Catalunya Social, núm. 534. Barcelona. 17 d’octubre de 1931.
-      CONSTANTÍ, Antoni (notari). Testament d'Andreu Catany. Protocols notarials, testaments 1433-1437, C-73/2473, folis 15v a 17v. Arxiu del Regne de Mallorca. Mallorca. 1433.
-      CONTRERAS MAS, Antonio. “Barberos y cirujanos navales en Mallorca bajomedieval”. Revista Medicina Balear, núm. 7. Mallorca. 1992.
-      CORNET I MAS, Gaietà. “Una mirada retrospectiva. Tranformació de Barcelona en mitj sigle (1830 á 1880)”. La Renaixensa, núm. 13-15. Barcelona. 1891.
-      COROMINAS, Eusebi. “L’oca de la Rita”. Catalana, núm. 95. Barcelona. 31 de maig de 1921.
-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.
-      CORTADA, Joan, i MANJARRÉS, Josep. El libro verde de Barcelona. Impremta de Tomàs Gorchs. Barcelona. 1848.
-      COSTAS ÁLVAREZ, Carles. “L’àspid més verinós. La mentida i la calúmnia”. La Gralla, núm. 767. Granollers. 18 d’octubre de 1936.
-      COULON, Damien. Barcelona i el gran comerç d’Orient a l’edat mitjana. Un segle de relacions comercials amb Egipte i Síria-Palestina (c. 1330 – c. 1430). Editorial Base i Institut Europeu de la Mediterrània. Barcelona. 2013.
-      CRIVILLÉ, Josep, i VILAR, Ramon. "El llibre d'organista de Breda: comentari musical", dins El llibre de l'organista Jayme Adrobau. Breda (1826-1844), edició a cura de Joan Pellisa. Dinsic Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2011.
-      DIVERSOS AUTORS. “L’aplech de Bell-lloch”. Setmanari La Veu del Vallés, núm. 286. Granollers. 8 de juny de 1902.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama Edicions. Barcelona. 2010.
-      FARAUDO DE SAINT-GERMAIN, Lluís. Vocabulari de la llengua catalana medieval. IEC.
-      FARNÉS I PAGÈS, Julita. Text sobre el contrapàs no publicat i conservat a l'Arxiu de l'Esbart Català de Dansaires. Barcelona. 1909.
-      FERNÀNDEZ I VALLHONRAT, Joan. "Cornellà. Aplech de noticies històrich-arqueològiques", dins del llibre Primers Jochs Florals del Centre Catalanista L'Avens de Cornellá del Llobregat. Any 1908. La Renaixensa. Barcelona. 1910
-      FONTOVA CARLES, Ramon. Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ajuntament de Lleida i Pagès Editors. Lleida. 2012.
-      FORS DE CASAMAYOR, Francesc. Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla. Impremta Catalana, d'Obradors i Cia. Barcelona. 1878.
-      FRANCÈS, Enric. Andreu Toron i la tenora. Història de la música dels joglars a Catalunya Nord al s. XIX. IMPEM-FSR. Cotlliure. 1986.
-      FURIÓ, Antoni. “Música i músics a la Ribera del Xúquer en la baixa edat mitjana”, dins Estudis històrics sobre la Ribera del Xúquer. Ajuntament de Benimodo. Benimodo. 2015.
-      GARCIA ESPUCHE, Albert. “Una ciutat de danses i guitarres”, dins Dansa i música. Barcelona 1700. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 2009.
-      GARÍ, Antoni. “Celebrem 150 anys, mirant al futur”. Revista Naixement, núm. 3. Barcelona. Desembre de 2012.
-      GARRELL, Esteve. “La comparsa de Cardedeu”. El Congost, núm. 805. Granollers. 16 de febrer de 1902.
-      GARRICH, Montserrat. “Els cavallets cotoners de Barcelona: del 1601 al 2001”. Revista Caramella, núm. VI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2002.
-      GARRIGA, Nonat. “Los pastorets de Nadal de Pachs”. La Renaixensa, núm. 1-3. Barcelona. 1898.
-      GAYETE, Iris. “El flabiol i el tambor. Adaptacions als nous usos”. Revista Caramella, núm. XIV. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2006.
-      GIRALT, Eugeni. “Pobles sense ànima popular”, dins la sèrie “Croquis lleugers”. La Veu de Ribas, núm. 6. Sant Pere de Ribes. 26 d’octubre de 1916.
-      GIVANEL I MAS, Joan. Bibliografia catalana. Premsa. Volum I. Institució Patxot. Barcelona. 1931.
-      GOLOBARDES VILA, Miguel. “Fiestas y bailes del Ampurdán en el siglo XVIII”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Any 1947, volum 2.
-      GÓMEZ MUNTANÉ, M. Carmen. La música en la casa real catalano-aragonesa. 1336-1442. Antoni Bosch, editor. Barcelona. 1979.
-      GRAU, Josep. "Els salms del meu poble". La Crónica de Valls, núm. 656. Valls. 22 de desembre de 1917.
-      GRIERA, Antoni. “La Frontera del català occidental (II)”. Butlletí de Dialectologia Catalana, núm. VII. Barcelona. 1919.
-      GUARDIET, Josep. “Sant Mus”, dins l’article “Les belles viles catalanes: Rubí”. La Veu de Catalunya, núm. 7251. Barcelona. 28 de juny de 1919.
-      GUILLAMET, Jaume. Història del periodisme: Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I i Universitat Pompeu Fabra. Bellaterra, València, Barcelona. 2003.
-      GUILLÉN VIÑAS, Josep. Bloc http://llorencenc.blogspot.com/2007/10/el-sac-de-gemecs-potenciant-la-cultura.html. [Actualment ja no disponible]
-      IBERN, Pere. “Notas sobre la cornamusa catalana”. Revista de Folklore, núm. 45. 1984.
-      INSENSER I BERTRAN, Antoni. El Penedès. Balls, danses i comparses. “Quaderns d’Aportació Cultural”, núm. 3. Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 1982. (Manuscrit original de 1904 i 1905)
-      ­JEHAN LE FOL (pseudònim?). “La música catalana”. La Renaixensa, núm. 13-16. Barcelona. 1883.
-      La Ilustració Catalana, núm. 23. Barcelona. 20 de febrer de 1881.
-      ­LLADONOSA VALL-LLEBRERA, Manuel. Pròleg al llibre de Ramon Fontova Carles Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ajuntament de Lleida i Pagès Editors. Lleida. 2012.
-      LLORENS, Sara. El Cançoner de Pineda. Joaquim Horta, impressor. Barcelona. 1931.
-      ­MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, volum VIII. La Ilustración, Est. Tipográfico-Literario Universal. Madrid. 1847.
-      MARCÚS, Marc. “Música de carrer”. D’ací d’allà, volum III, núm. 5. Barcelona. Maig de 1919.
-      MAS I GARCIA, Carles. Aproximació a la tècnica coreogràfica del contrapàs. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Barcelona. 1988.
-      MAS I GARCIA, Carles. “L’expansió de la dansa d’escola”, dins Dansa i música. Barcelona 1700. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 2009.
-      MAS GENÉ, Martí. “San-gallart”, dins la secció “Del meu poble”. Sagarra Nacionalista, núm. 4. Santa Coloma de Queralt. 10 de setembre de 1922.
-      MASACHS, Josep Maria. “Les “cotonines””. Penedès, núm. 1765. Vilafranca del Penedès. 29 d’agost de 1975.
-      MASSANELL I ESCLASSANS, Antoni, i MIRALLES I FIGUERES, Eloi (ed.). Del ball de les cotonines de Vilafranca. Cavallers Cotoners. Vilafranca del Penedès. 1987.
-      MASSIP, Ventura. “Costums típiques que es perden”. Diari de Granollers. 6 de maig de 1926.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. “Historia literaria. Del decasílabo y endecasílabo anapésticos”. Revista Histórica Latina, núm. VII. Barcelona. 1 de juliol de 1875.
-      MIRABET I BOFARULL, Joan J. “Discurso pronunciado en la velada artística, inaugural, dada por la sociedad coral catalana El Gavilán el día 18 del corriente”. La Honorata, núm. 19. L’Havana. 25 de setembre de 1892.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “La Passió a l’Urgell. Segles XV i XVI”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 2. Tàrrega. 1990.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “La confraria de sant Esteve a Tàrrega”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 3. Tàrrega. 1991.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Fasts reials a Tàrrega a finals de l’edat mitjana”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 5. Tàrrega. 1993.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “La celebració de Corpus a Tàrrega entre els segles XV i inicis del XVII”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 9. Tàrrega. 1996.
-      ­MIRÓ I BALDRICH, Ramon. La processó de Corpus i els entremesos. Cervera, segles XIV-XIX. Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 1998.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Cervera del segle XIV a mitjan XVIII”, dins Miscel·lània Cerverina, núm. 13. Centre Municipal de Cultura de Cervera. Cervera. 1999.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics de la Conca de Barberà i d’altres comarques tarragonines a Cervera i Tàrrega (segles XIV a inicis del XVIII)”, dins Aplec de Treballs, núm. 18. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc. 2000.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Tàrrega del segle XIV a inicis del XVIII”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 13. Tàrrega. 2000.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “«La orquesta estuvo acertadísima». Els flabiolaires en els materials folklòrics del Fons Balvey del Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC)”, dins Col·loquis del flabiol 2008. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2009.
-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “Ballet, Ball Cerdà y Esquerrana”, dins la secció “Balls populars catalans”. Revista Musical Catalana, núm. 4. Barcelona. Abril de 1904.
-      OLLÉ I BERTRAN, Antoni (sota el pseudònim L’Ànima del Rosega Cebes). “Brams d’ase no arriben al cel o els gangsters del futbolisme”, dins la secció “Facècies del futbol”. Xut!, núm. 530. Barcelona. 5 de desembre de 1932.
-      ORRIOLS, Xavier. “Catalunya i la música al carrer”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      ORRIOLS, Xavier. “Flauta i tambor en els Memorials de les cobles i ballas de Santa Tecla el añi 1687”, dins Col·loquis del flabiol 2010. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2011.
-      PALOMAR, Salvador. “Una cobla de ministrils a la Selva del Camp”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 18. Carrutxa. Reus. 1983.
-      PEDRELL, Felip. Cancionero musical popular español, volum I. Impremta d’Eduard Castells. Valls. 1918.
-      PELLISA, Joan. "El quadern de Breda", dins El llibre de l'organista Jayme Adrobau. Breda (1826-1844), edició a cura del mateix autor. Dinsic Publicacions Musicals i Generalitat de Catalunya. Barcelona. 2011.
-      PINTO, Ramon. “Noves aportacions a l’estudi dels luthiers catalans (segles XVI al XVII)”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. 2001.
-      PLA, Josep. “La sardana ha triunfado”. Destino, núm. 1985. Barcelona. 16-22 d’octubre de 1975.
-      PUNTÍ I COLELL, Joan. “El Pessebre”. La Crònica de Valls, núm. 1434. Valls. 23 de desembre de 1932.
-      RABASSA I MARTÍ, Fèlix. “Una aproximació al Sindicat Agrícol de Lloret de Mar a través del seu butlletí Sindicsl (1911)”. Butlletí Sesmond, núm. 9. Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar. Gener de 2009.
-      RAMÍREZ CARULLA, Lluís. “Barcelona a les fosques”. La Campana de Gràcia, núm. 3074. Barcelona. 19 de maig de 1928.
-      RAURICH, Salvador (sota el pseudònim Salvatore). “Estudi crític dels Manuscrits musicals d’En Pep Ventura; Sardanes y Contrapás”. Diari Las Noticias. Barcelona. Juliol-agost de 1921.
-      RAVENTÓS, Jaume. “La paciencia”. L’Àpat, núm. 315. Sant Sadurní d’Anoia. 22 de gener de 1910.
-      RENART, Joaquim. L'Orfeó Català que he viscut. Editorial Ausa. Sabadell. 1992.
-      ROCA I ROCA, Josep (sota el pseudònim P. del O.). “Los Jocs-Florals de Cangarlanda”. La Esquella de la Torratxa, núm. 1217. Barcelona. 9 de maig de 1902.
-      ROSÉS, Joan. “Al Senyor Ministre de Foment”. Lo Nunci, núm. 164. Barcelona. 16 d’octubre de 1880.
-      ­SAGARRA, Josep Maria de. “Josep Sebastià Pons”. La Publicitat, núm. 16188. Barcelona. 7 de febrer de 1926.
-      SALVAT Y BOVÉ, Juan. Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal. Ajuntament de Tarragona. Tarragona. 1951 (2a edició augmentada, 1971).
-      SANS, Cesc. “La cornamusa i el flabiol i tamborino a Catalunya. Breu ressenya històrica”, dins Col·loquis del flabiol 2004. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2005.
-      SANS, Cesc. “Els ministrers de Valls al segle XVII”. Revista Caramella, núm. XVIII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2008.
-      SANS, Cesc. “El ginjoler. L'arbre de la música”. Revista Caramella, núm. 24. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2011.
-      SANS, Llorenç. “Els Pastorets”. Alba, núm. 23. Sant Feliu de Llobregat. Desembre de 1949.
-      SANTANA, Galdric. Llibret del CD Músiques per acompanyar l’Àguila. Sabadell. 2007.
-      SECALL I GÜELL, Gabriel. “Els joglars, els jocs i les fires del Valls medieval (s. XIV i XV)”. Revista Quaderns de Vilaniu, núm. 2. Institut d’Estudis Vallencs. 1982.
-      SERRA, Antoni. “Leopoldo Hohenzolern Sigmaringen”. La Campana de Gràcia, núm. 10. Barcelona. 10 de juliol de 1870.
-      SITJAR I BULCEGURA, Joan. "Las ballas de la festa (I)", dins Calendari catalá del any 1874, escrit pels mes coneguts escriptors y poétas catalans, mallorquins y valencians, col·leccionat y publicat per Francesch Pelay Briz. Estampa de Lo Porvenir. Barcelona. 1874.
-      ­SOLDEVILA, Carles. “Una treva curiosa”. La Publicitat, núm. 17238. Barcelona. 9 de juliol de 1929.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      TORELLÓ I BORRÀS, Pelegrí. Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d'Anoya. Impremta de Francisco X. Altés Alabart. Barcelona. 1909.
-      TORRENT I GARRIGA, Domènec. Manlleu. Croquis para su historia. Impremta i llibreria de Ramon Anglada i Pujals. Vic. 1893.
-      VIDAL, Modest. Secció “Fullas de Llor”. La Renaxensa, núm. 16. Barcelona. 15 de setembre de 1872.
-      VIDAL, Pierre. "Vieux instruments catalans". Revue Catalane, núm. 110. Perpinyà. 20 de gener de 1916.
-      VILAR, J. M. “Les formes lliures”. Interval, núm. 59. Berga. Febrer de 1986.
-      VILLANUEVA, Jaime. Viage literario a las iglesias de España, tom XXI. Impremta de la Real Academia de la Historia. Madrid. 1851.
-      VINYOLES VIDAL, Teresa. Una cercavila a la Tàrrega medieval. Tàrrega. Arxiu Històric Comarcal. 2002.
-      Web de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Pàgina dedicada al teatre popular valencià. Entrada referida a Josep Zapater i Úgueda (http://www.iifv.ua.es/sainet/consultes/dades_autor.asp?pIdAutor=497). Alacant, Castelló, València. 2005.
-      Web dedicat a preparar l’exposició Premsa Satírica i Cultura Popular Valenciana (del 6 d’octubre de 2016 al 9 de gener de 2017). Entrada dedicada al setmanari La Gaita (https://premsatiricaiculturapv.wordpress.com/1849/05/25/libro-246-x-375-cama/). València. 2016.

Entrada modificada el 29.4.2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada