Formacions en què intervé el sac de gemecs. Altres formacions

Tal com dèiem al post d'introducció a les formacions en què intervé el sac de gemecs, al llarg dels segles el sac ha format part de diferents tipus de grups instrumentals. La formació bàsica la constituïa ell mateix en solitari, com a instrument suficient per acompanyar figures o balls en cercavila o per organitzar un ball de festa major. Hem vist també, però, que hi ha formacions històriques més o menys recurrents amb la participació d'altres instruments (mitja cobla, cobla de tres quartans i cobla de ministrers). Moltes vegades, però, les formacions instrumentals en la tradició musical del nostre país venen donades no per la necessitat d'acomplir una forma fixada, amb uns instruments determinats, sinó per la disponibilitat de músics i d'instruments en una zona concreta i en un moment concret. L’activitat dels músics a l’antigor devia ser marcadament diferent segons l’època històrica i les circumstàncies de la zona geogràfica. Tanmateix, sabem que la figura del músic individual o de la cobla d’entre dos i quatre músics era molt probablement el model més important pel que fa a les músiques del ball i de la festa en zones rurals.

En aquesta línia indicada i al marge d'aquests grups instrumentals més o menys habituals en què intervé el sac de gemecs, hi ha referències documentals i històriques d'altres formacions. Ja en l'època medieval la formació instrumental més típica de la corona catalanoaragonesa era la composta per una cornamusa i dues xeremies. Pere IV el Cerimoniós, per exemple, va ordenar que aquesta agrupació fos present a tots els navilis de la seva flota. A la ciutat de Girona consta a partir de la documentació municipal que en les processons havien intervingut formacions de fins a quatre i cinc cornamuses, unes vegades soles, d’altres acompanyades de flabiol i tamborí. També hi ha casos en aquesta ciutat en què apareix la cornamusa associada al rabec i en altres ocasions a una dolçaina i a un flabiol i tamborí. Al Rosselló, per la seva banda, es parla de la típica orquestra catalana com la constituïda per una o dues primes (primera i segona), una tenora, flabiol i tamborí i sac de gemecs. Queda per investigar la procedència i introducció del trombó, perquè aquest podria haver-se associat tant als instruments antics com als del s. XIX. Així doncs, com a nucli central de la cobla antiga trobem la combinació habitual d'una xeremia tible, d'una xeremia tenor en la quinta inferior i d'un sac de gemecs que acompanya, seguint així el patró medieval.

Aquesta formació del Rosselló, composta per dues xeremies, sac de gemecs i flabiol i tamborí, és també la que trobem al segle XVIII a la Bisbal d’Empordà, amb cobles populars que es componien de flabiol i tamborí, cornamusa, tible o trompa i tenores primitives. La cobla completa la formaven quatre músics: dos tibles, o un tible i una trompa o oboè tenor, un sac de gemecs i un flabiol i tamborí. Excepcionalment el tible era substituït per un violí. De vegades la cobla només era de tres músics que tocaven tible, flabiol i tamborí i cornamusa o oboè tenor i en èpoques de mancança de músics, en llocs petits o per interessos del grup, el conjunt es reduïa a dos, flabiol i tamborí i cornamusa, i se'n deia mitja cobla. Aquesta és la mateixa situació a principis del segle XIX a les comarques gironines i específicament a l'Empordà, amb formacions de quatre músics i cinc instruments per posar música a les balles (així succeeix a Peralada o a Banyoles, per exemple), estructura que esdevindria la base per a la posterior evolució cap a la cobla de sardanes moderna. Fins i tot es parla de “cobla de quatre” com a terme per a aquestes típiques cobles populars de quatre músics a l’Empordà. Josep Pous i Pagès, nascut a Figueres el 1873, recorda en un escrit seu com quan era petit hi havia balls a plaça interpretats per una cobla composta de cornamusa, dos tibles, flabiol i tamborí. Pascual Madoz, al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, encara hi afegeix un altre instrument i esmenta com a formació habitual per acompanyar el contrapàs a l’Empordà la composta per sac de gemecs, flabiol i tamborí, dos tibles i un baix. En la mateixa època i a la mateixa zona es parla també d'altres possibilitats: en una nota pregada publicada a Emporion l’any 1933 per la defunció a l’edat de 90 anys d’un músic natural de Pals es parla que havia format part de les primitives cobles compostes per “cornamusa, bombardino, cornetí to de tenora, tiple compost de cinc claus i flaviol”. També consta a Vilabertran, a finals del s. XIX, l’existència d’una cobla anomenada “Els cledaires”, composta de sac de gemecs, fiscorn i flabiol. Haurien sonat al Far d’Empordà el contrapàs curt, juntament amb altres danses.

A altres zones trobem combinacions diferents. Així, a principis del s. XX a les comarques de la Noguera i el Pallars Sobirà hauria corregut una formació composta de dos sacs (un que feia la melodia i un de baix, més gros), una "graira" (que feia les segones veus) i un timbal [informació proporcionada pel darrer sacaire de tradició, en Joan Ardèvol; ell en formava part]. De fet, aquesta és una formació molt popular al llarg del segle XIX a l’entorn de la conca de la Noguera Ribagorçana –a cavall entre la divisió administrativa d’Osca i Lleida–, a la zona comuna a les comarques de la Ribagorça, el Pallars, la Llitera i la Noguera. La combinació bàsica era una cornamusa i un oboè llarg, que podia doblar instruments en algun cas concret.

Finalment, hi ha constància a diverses zones d'una formació instrumental peculiar, composta per sac de gemecs i violí, a l'estil de la combinació antiga de cornamusa i rabec. En aquest sentit, Joan Amades explica que les caramelles de Pasqua a l’alta muntanya sempre anaven acompanyades d’alguns músics, pastors, que sonaven el grall amb l’inxa de canya ben mullada en aiguardent ben fort, perquè cantés i grallés més bé i amb més volum, i un violí de tres cordes de budell d’ovella fregat amb un arc fet de tija de jonc, de saüc o de vímet. Els instruments eren construïts pels mateixos pastors i al seu so s’amenitzava, a part de les caramelles, la música del ball a plaça. També sonava un violí de pastor amb l’acompanyament d’un grall (o un flabiol i tamborí) a l’aplec de l’ermita de Santa Llúcia, a la Jonquera, en què es ballava el ball de la marratxa al so d’aquests instruments.

Músics de la processó de Corpus de Barcelona de l'any 1769. Plafó policromat pintat per Joan Amat

Fonts

-      [Signat com a “Un minyó de pagés, de la Vall de Aro"]. “La pageseta amorosa en las ballas de la festa (I)”. El Faro Bisbalense, núm. 165. La Bisbal d’Empordà. 15 d’agost de 1868.

-      ­“Cobla-orquestra ‘La Principal de Perelada’”. La Publicidad, núm. 13921. Barcelona. 3 de gener de 1918.

-      Nota pregada publicada a Emporion, núm. 237. Torroella de Montgrí. 8 d’octubre de 1933.

-      AMADES, Joan. Costumari català. 5 volums. Editorial Salvat. Barcelona. 1952.

-      AYATS, Jaume. “El músic individual i els instruments”. Revista Caramella, núm. VII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2002.

-      AYATS, Jaume (director); CAÑELLAS, Montserrat; GINESI, Gianni; NONELL, Jaume; RABASEDA, Joaquim. Córrer la sardana: balls, joves i conflictes. Rafael Dalmau, editor. Barcelona. 2006.

-      BESSELER, Heinrich. “La cobla catalana y el conjunto instrumental de danza «alta»”, dins Anuario musical, vol. IV. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Español de Musicología. Barcelona. 1949.

-      BLANCH I COLL, Josep. “La Principal de Banyoles (1919-1958)”. Revista de Banyoles, núm. 711. Banyoles. Octubre de 1990.

-      CHÍA, Julián de. La música en Gerona. Impremta de Pacià Torres. Girona. 1886.

-      DE LA TORRE, Álvaro. “Gaitas y gaiteros del país de Sobrarbe (II)”. Revista de Folklore, núm. 183. Valladolid. 1996.

-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XX, missió de recerca de Joan Tomàs i Lluís M. Millet. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 2010.

-      FRIGOLA I ARPA, Jordi. “Músics, cobles i balls populars a la Bisbal setcentista”, dins Llibre del XXV Aplec de la Sardana de la Bisbal d’Empordà. Comissió de l’Aplec de la Sardana. La Bisbal d’Empordà. 1987.

-      ­JEHAN LE FOL (pseudònim?). “La música catalana”. La Renaixensa, núm. 13-16. Barcelona. 1883.

-      MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, volum VIII. La Ilustración, Est. Tipográfico-Literario Universal. Madrid. 1847.

-      MASSOT, Francesc Xavier. “La pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.

-      PASCUAL TUR, Mariano. “La gaita de Graus i la Baixa Ribagorça”. Revista Caramella, núm. XII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2005.

-      POUS I PAGÈS, Josep. “Parlament de bones festes llegit en la festa del Nadal català celebrada a París (1939)”, dins El Nadal que no vam tornar a casa. 1939, el primer Nadal d’exili, edició a cura de Quim Torra. Acontravent. Barcelona. 2009.

Entrada modificada el 17.11.2024