dimecres, 13 de juliol de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. La literatura popular

A partir d'aquesta entrada ens dedicarem a recollir textos literaris on és present el sac de gemecs. Comencem amb fragments de literatura popular: cançons, llegendes i frases fetes. En entrades posteriors ens centrarem en obres literàries d'autor.

Textos de cançons populars


-      (Nadala Veniu a adorar)

–A dintre d’un estable
veureu el Rei del cel.–
–Volem anà a adorar-lo
seguint eix estel.–
      Venite adoremus.
Tan prompte és acabada
l’areny del serafí
ja’n pega una volada
i preset va fugí.
      Venite adoremus.
Anem-hi tots, doncs, ara,
pastors cap a Betlem.
Allà prop de sa mare
l’Infant trobarem.
      Venite adoremus.
Pren Tata la pandera;
pren Llúcia tu els ferrets;
la Paula la sanfònia
jo el sac de gemecs.
      Venite adoremus.
Camí és tot ple de gebre,
camí és tot ple de gel.
Camí que va al pessebre,
camí que va al cel.
      Venite adoremus.


-      La Bolangera trapacera
s’ha venut l’enteniment
per un quarto, per un quarto,
per un quarto d’aiguardent.

La Bolangera en té un tupí
que sense foc el fa bullir.
La Bolangera en té un ansat
que hi cuina tot el veïnat,
mencus en Pau i en Pere
que toquen la coixinera.

(Pineda de Mar)


-      A Calella, la botella;
a Sant Pol, el flabiol;
a Canet, el tamborino,
i a ballar de sol a sol.

(El Maresme)


-      A l’hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n’han casat la noia
amb un vell gaiter.

(Corranda popular)


-      (Nadala)

Per veure el prodigi,
per veure el portent
que ha obrat per als homes
lo altíssim Déu,
guarnim els panderos
amb mil cascavells,
amb la tamborina
i el sac dels gemecs;
ballarem pavanes,
babaus i rotllets
i amb mil cabrioles
ens hi havem de fer.


-      (Nadala)

En Pau, portarà l'alforja,
la bóta en Pancràs,
el Groc les castanyoles
i el flabiol en Nas,
la Tana el pandero,
la Llúcia els ferrets,
la Paula la samfoina
o bé el sac de gemecs,
el noi el tamborino,
la gralla durà en Grau,
en Pere la dolçaina,
els altres cantaran.


-      (Nadala de Joan Llongueres Les figures del pessebre)

La dona que renta, la vella que fila,
i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa
i aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa
i el que es veu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret
que va amb la catxutxa perquè té molt fred.
La jove mestressa que duu una gallina,
la del cistell d'ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí:
el del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs el que sempre plora
i el de la simbomba que ronca tothora.
També els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.


-      (Nadala d'Antoni Pérez Moya La dansa dels pastors)

Au, minyons, cap a Betlem,
bo i cantant cançons novelles
de les més belles
que tots sabem,
que així al Nadó alegrarem.

La cornamusa plorosa
ara fa un cant.
Per l’Infantó
un ball rodó
tots dansarem
quan hi serem.
Deixa’m dansá,
lai, la.
Deixa’m soná,
lai, la.
Deixa’m cantá,
lai, la.
La, la, ra, la,
lon, la, lon, lara,
la, la , ra, la,
lai, la, lai, la.

El tabalet ja repica
fort ressonant.
Sant Josep riu
i amb cor joliu
salta content
pel naixement.

Al Jesuset que és nat ara
bo i adorant
dem-li un present
alegrement,
nostra cançó,
que és lo milló.


-      (Nadala de Manel Folch i Torres Cansó de Nadal)

(Els pastors)
Què li darem al Noiet de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo?
(Jesús)
Jo tan sols vull vostres cors per ofrena,
ben plens de fe, d’esperança i d’amor.
(Els pastors)
Si li sap bona la llet emmelada,
nostres ovelles darien-li a dolls.
(Jesús)
Jo que m’alleto als pits d’una Verge
com altre nèctar trobar-lo més dolç?
[...]
(Els pastors)
Què li farem al Noiet de la mare?
Què li farem perquè estigui alegroi?
(Jesús)
Jo he vingut sols per plorar, a la terra,
i és mon camí el camí del dolor.
(Els pastors)
Si li plagués l’espingueig de la gralla,
la cornamusa, el festiu flabiol...
(Jesús)
Ja el meu Pare sos àngels m’envia,
i sos salteris prou tenen grat so.
[...]


-      (Nadala d'Antoni Camps i Fabrés Canço dels pastors)

Al sò de la gayta
anem pastorets;
correm a adorarlo
al bon Jesuset.

Miraulo entre palles
tremolant de fret!
ab les ales, ángels,
feuli un bressolet.

Deuli'l pit, María,
bresseulo, Joseph;
dintre sa boqueta
doneuli l'alè.

¿Què li dem nosaltres
si del mon es rey?
si les criatures
ja totes son d'ell?


-      Pastors, deixem els ramats
anem tots a una
a adorar el bon Jesús,
que fa bona lluna;
nostres instruments prenem,
saltarem i ballarem;
jo en prenc la borrega,
nyioro, nyioro, nyioro, nyiuic.

(El Penedès)


-      [...]
Deu al Infant
reconegueren
y un ball de pronte
allí magueren.
Gayta y pandero
contents tocaven,
y fentse trosos
allí balaren.
A tot seguien
les pastoretes,
donant mil voltes
salandonetes.
[...]

(Nadala –“tonadilla”– valenciana)


-      (Nadala Pastorets de la muntanya)

Guarnim los panderos
amb mil cascavells,
amb lo tamborino
i el sac dels gemecs...
Pastorets de la muntanya,
lo camí luego emprenem;
amb la gaita i tamborino
cançonetes cantarem...
Reunim-nos ara aquí,
vingueu pues los instruments,
i cantant i ballant sempre
al pessebre arribarem.


-      (Nadala)

–Porteu castanyoles
i també els ferrets
el flabiol, la gaita,
i el sac de gemecs.


-      (Nadala Cançó del Pasqual)

[...]
Déu vos guard, Verge Maria,
juntament amb vostre espòs,
per adorar vostre Niño
hem vingut aquí els pastors.
Si ens donau, Verge Maria,
llicència per a ballar,
farem moltes cabrioles,
que molt vos faran alegrar.
Apa, Toni, en nom de Déu,
comencem d'armar el ball.
Seguiu-me an-e mi vosaltres,
que jo ja sonaré el grall.
Ara prou ja havem saltat,
vostre Fill hem d'adorar.
Preneu eixos xics presents,
que us havem pogut portar.
[...]

(Brocà)


-      Ball rodó
catarineta,
ball rodó catarinó;
s’ha menjat la carn de l’olla
i els ous
del ponedor.


-      Armats amb la gaita
i altres instruments,
anem, pastorets,
anem a Betlem.


-      La gaiteta de Vilella
només sap una cançó;
en comença nero, nero,
nero, nero, què sé jo.
[variant: nero, nero, s'acabó.]

(Miralsot, ballada com a ball de coques)


-      Valtros us quedeu
amb el mal d’orella;
naltros nos en nem
amb la bossa plena.

(La Llitera, després de sentir durant uns dies uns cornamusaires)


-      Plim, plam, plum
plega la gayta, plega la gayta,
plim, plam, plum
plega la gayta y veste'n lluny.

(Publicada el 1913 en un setmanari de Granollers)


-      (Los nànxols o xatos)

Los nànxols són a Prades
diu que volen baixar,
volen seguir les cabanes
[manca]
Com ells són fills de la terra
volen passar al davant;
minyonets, si ens agarren
mos afusellaran.
Sentem-nos a la taula
no ens en volem anar,
que los diners dels negres [o gabatxos]
es poden ben gastar.
Ja toquen a la marxa
les xotes són aquí.
Les cornemuses sonen,
els xotes són aquí (xim xam
de la xixiritaina,
xim xam
de la xinxiritam).
Los xatos mengen trufes
pa negre i vi dolent,
no sé com ho aguanten
aquella mala gent.


-      Avui és festa regalada.
Els gaiters han arribat.
Vinguin balles a la plaça
per Sant Llorenç benaurat.

(Alt Vallespir)


-      (Cançó popular Aixeca’t pastoreta)

Aixeca’t pastoreta,
comença’t de llevar.
Mira que apunta el dia
i és hora d’engegar.
Engega els cabridets,
les ovelles també
i deixa anar el ramat
que luego jo vindré.
Tira muntanya amunt,
amunt la gaita va tocant.
Adéu-siau, pastora,
enamorada de l’infant.
Que hermoses són les roses,
les roses pastorils:
fresques i regalades
com les del mes d’abril.
Abril volem anar
al bosc a passejar,
a collir una floreta
i els ocells sentir a cantar.

(Recollida a Banyoles d’una informant nascuda a Salt)


-      (Variant de la cançó anterior)

Galana pastoreta,
comença’t a llevar,
que ja n’arriba el dia
i hauràs d’anar a guardar.
Obriu els cabridets,
les ovelletes, també,
engega lo ramat
que al prompte baixaré.
–A on voleu anar?
A l’hort a passejar?
–A veure les floretes
i els ocells sentir cantar.
Se’n van per la verneda,
ja se’n van a fer el niu.
Mes, ai? de l’estiu-tiu,
abans de sortir el sol,
ja en baixa la pastora
tot tocant el flabiol.
Se’n van muntanya amunt,
la gaita en va tocant.
Ja en baixa la pastora,
al costat del seu galant.

(Pla d'Urgell)


-      (Cançó popular Sant Ferriol)

Sant Ferriol, us invoca la mainada,
sant Ferriol, us invoca tot el món;
van i vénen tot dansant,
van i vénen tot cantant,
amb el so de cornamusa,
tamborí i flabiol.

Si no ho vols tu,
no ho vulguis pas pels altres,
si no ho vols tu,
no ho vulguis per ningú;
us ho diu sant Ferriol,
que no es pot ballar tot sol,
amb el so de cornamusa,
tamborí i flabiol.


A partir del s. XVIII apareixen en els cançoners que recullen nadales algunes composicions amb versos de deu, amb accentuació a la primera, quarta, setena i desena síl·labes (el mateix que la posterior El noi de la mare). Aquest ritme correspon al decasíl·lab anapèstic o de “gaita gallega”. Aquest tipus de nadala és una adaptació catalana del gènere gallec de la muinheira. L’aclimatació de les formes tradicionals de Galícia a Catalunya no és un fet nou. Milà i Fontanals, en estudiar el decasíl·lab anapèstic, fa referència també a una forma de ball, molt corrent durant el s. XIX, dita “gallegada”, en la qual es cantava una cançó de versos paral·lelístics i anapèstics que es troba en la tradició popular gallega. Aquests versos marcadament rimats deuen la seva estructura al fet d’anar acompanyats amb la música de gaita i els casos que trobem en el nostre cançoner tradicional es deuen a la influència de la gaita gallega, prou coneguda a casa nostra (en el text d’una nadala, per exemple, es diu: “Toca, Pasqual, la gayta gallega”). El noi de la mare és potser l’exemple més conegut de l’origen gallec d’algunes de les nostres nadales. El refrany d’aquesta nadala correspon exactament al d’una muinheira i la melodia també és de procedència gallega, tot i que no privativament atès que la coneixen també la música popular irlandesa, l’escocesa i la de determinades contrades angleses. Segons Milà i Fontanals, hi ha altres cançons que comparteixen aquesta mateixa estructura mètrica, acomodada a la gaita. Per exemple, la tornada de la cançó “Ai pastoret bon pastoret”, que fa “Quant mes valdria soleta dormí”, o la cançó “El rossinyol”, que fa “El rosinyol prenia la fresca, / sobre de un abre se posa á cantar; / Ell me dicta una cansoneta / per las doncellas poderne alegrar”. Igualment, és melodia de gaita la cançó que diu: “Una matinada fresca / vaig sortir per ‘na á cassá. / Non ‘n trobo cosa ninguna, / pera poderli tirá. / Tirali, tirali, tirali, / tirali si no s’en va”, o aquesta altra de caire pastoral: “Pastoret no’m tochs / la samarra, la samarra, / pastoret no’m tochs / la samarra y’ls esclops.”


Llegendes

-      El buner d’Ordino

“Ordino, pàtria dels fargaires, tenia també els seus músics. L’instrument que empraven era la buna, similar a la gaita o cornamusa. Els habitants de Canillo, amb el desig de celebrar com calia la festa de la vila, havien contractat un dels millors buners d’Andorra, que vivia a Ordino. El músic havia de començar a tocar la vigília, al caient de la nit, per la qual cosa l’esperaven a la tarda, abans de la posta de sol. Però a l’hora de començar el concert l’artista encara no havia arribat. Els canillencs estaven inquiets i preocupats... Però el pobre home no tenia pas la culpa del seu retard. Efectivament, havia emprès el camí a l’hora convenient per arribar a Canillo abans del crepuscle. Però havent-se assegut per reposar un xic a la vora d’una font, va sentir un soroll estrany, seguit d’un bramul amenaçador. Sense perdre temps es va posar a córrer... No era un sol llop, allò que se li atansava, sinó tota una canilla. Per fer més temps, els tirà la minestra, per veure si mentre se la menjaven podia avançar-los. Però l’estratagema no tingué resultat: allò no havia estat per a la llopada sinó un senzill aperitiu. Novament sentia les feres a frec..., de tal manera que no trobà cap altra solució que enfilar-se dalt un arbre. Amb les presses, la buna es va entravessar amb les branques, i en retirar-la bruscament per desenganxar-la, va emetre un so estrany, sinistre, espantós, i els llops, sorpresos, es dispersaren. L’home aprofità el moment per pujar al capdamunt de l’arbre, per estar més segur. Un cop a dalt, i ja més tranquil, el buner va comprendre la realitat: aquelles feres no eren filharmòniques, no apreciaven l’art de la música. Però, per més seguretat, esperà una bona estona; i se li féu fosc. Amb el clar de lluna va baixar de l’arbre i continuà tot el trajecte amb la buna als llavis, bufa que bufa... Quan la gent de Canillo va sentir que arribava tan tard i tocant d’aquella manera tan estranya, van fer suposicions de tota mena: que si havia sortit massa tard, que si havia begut, que si sempre s’entretenia pel camí,... Fins es veia algun garrot o altre mogut per mans nervioses. El pobre buner, quan ja fou a prop, parà de tocar i, amb llàgrimes als ulls, explicà l’aventura que acabava de passar. La festa, que aquell any no havia començat a temps ni gaire bé, continuà ben alegre. No cal dir que el tema principal de totes les converses fou el descobriment del poder que tenia la buna per espantar les feres...”

-      L'origen de la festa de Sant Medir de Gràcia

Hi ha diverses versions que expliquen l’origen d’aquesta festa, que existeix ja a mitjan s. XIX. La més plausible parla d’un forner com a protagonista, en Josep Vidal i Granés, fill de la parròquia de Santa Maria del Mar, que cap al 1828, quan s’urbanitza el carrer Gran de Gràcia, s’instal·la al número 111 (cantonada amb el carrer de Sant Marc). El forner, turmentat per un terrible dolor que els metges no sabien guarir-li, féu prometença de visitar cada any l’ermita de Sant Medir, a Collserola, de qui era molt devot, si podia sortir d’aquell turment. El cas és que guarí i en compliment de la prometença cada any a partir de 1830, per Sant Medir, va anar a l’ermita muntat en la seva euga després de fer uns quants tombs pels carrers de Gràcia, acompanyat d’un sac de gemecs i d’un tabal, que tocava alternativament, perquè tothom s’adonés de la virtut del sant.


Contes populars

-      La cigala i la formiga (versió publicada a Aurora Social el 1908)

"La Cigala havia passat l’estiu canta que canta demunt dels canyissars. Però arriba l’hivern, y com en aquelles cases que viuhen sens contar, se trova famolenca y sens un pá a la post. Ja feya bona estona que no havia tastat res, y ella que si, aleshores se’n va a fer el ploricó a casa de la Formiga. Truca al formiguer, y vol enmatllevar a la mestressa no més que fossin quatre grans de blat, que ja’ls hi tornaria al arribar la cullita, allá per la cap vuytada de la Mare de Deu d’Agost, que hi ha saraus, y envelats, y diu que la llogarán per fer de cornamusa. La Formiga no es prestamista, y potser aquest es son menor defecte, sobre tot avuy que si us enmatllevan un duro, ja l’heu vist prou, germanets. –¿Are’t recordas de mí?– va respondre la Formiga, –donchs, ¿qué feyas en el bon temps? –Mestressa, no us enfadeu,– va replicar la Cigala, –pero soch tan filarmónica que cantava dia y nit. –Sempre m’ho havia semblat,– va fer la Formiga, tirantli pe’ls nassos la porta del formiguer. –Donchs, mira: aixis com aleshores cantavas, are balla."

-      Una sortida del llop i la guineu (versió publicada a Scriptorium el 1932)

[...] Heus aquí, doncs, que ja hi són. La guineu ensumava l’aire per si hi flairava cap traidoria i el llop, ja no s’amagava els badalls de gana que li eixien del sac dels gemecs. [...]


Refranys i frases fetes

-      La cobla de Tortellà, dos músics i un marrà

Recollida per en Joan Amades a Refranyer musical (1983), explica que s’aplicava als conjunts musicals pobres i discordants. Conten que la cobla de Tortellà (Garrotxa), formada pels tres músics de les cobles tradicionals, havia d’anar a tocar a la festa major de Beuda (ídem) i el cornamusaire es va posar malalt de cop i volta sense temps per cercar manera de substituir-lo. El flabiolaire, que era un pastor, va emportar-se un marrà molt manyac que tenia i que belava cada vegada que ell el requeria amb un gest. Posats a la feina, cada vegada que la cornamusa havia de fer un paper lluït, el flabiolaire feia belar el manyac, que ho va fer tan bé que tothom va quedar més content que si hagués tocat el cornamusaire. I davant la troballa mai més no van servir-se del cornamusaire, i el marrà va fer el seu ofici.

-      Ser un sac de gemecs (o fer el sac de gemecs)

Es diu d'una persona que sempre es queixa o rondina.

-      Ser més unflat que un sac de gemecs

Es diu de la persona que ha menjat molt.

-      Resultar-ne un sac de gemecs

Es diu quan una acció o intent de fer una cosa no obté bons resultats, no té el grau de perfecció que es pretenia.


Textos satírics populars

-      (Poema humorístic d’R. Roura publicat a L’Esquella de la Torratxa el febrer de 1888)

Ma planeta

Vaja, vaja; ma planeta
n’es bèn trista tan mateix.
Me la vaig fer treure un día
al davant de molta gent
allá á la plassa del Angel
per un d’aquells aucellets,
y la pobra bestiola
ho va fer tan malament,
que’m va treure una planeta
qu’es mès bé un sach de gemechs.
[...]


-      (Sonet humorístic d’M. Badia publicat a L’Esquella de la Torratxa el novembre de 1888)

A un que'n porta

A Banyolas vejé la llum primera:
Corneli Bou y Ciervo s’anomena,
y á Cornellá’s casá ab una morena
que pèls cargols tenía gran fatlera.
Jugava als toros quan petitet era:
fent de dimoni debutá en l’escena;
ab banyas, pintas fa de tota mena
y de La Banya porta la bandera.
Ha dut sabre y tricorni ab arrogancia;
li plau la cornamusa y la corneta,
y ab cornetí ó fiscorn se sol distreure.
En sa casa tè’l corn de l’abundancia:
lo que l’espanta mès es en Banyeta,
y si un li diu cornut li paga’l beure.


-      (Text humorístic publicat a La Campana de Gràcia el 1889)

Se comença á parlar de las grans festas que’ls vehins de Olérdola preparan en obsequi del séu amo y senyor, lo patillut marqués que ha anat á aquell poble á passar l’istiu. Se diu que hi haura tronadas, sortijas de sachs, de cubell y de paoella, balls d’etiqueta ab cornamusa, y per fi de festa una gran xanfayna de bacalla. L’ilustre marqués esta estudiant un discurs que ha de produhir un gran efecte no sols entre las personas, sinó fins entre las bestias. Se creu que la filoxera, per no sentirlo, tocará’l dos.


-      (Versos humorístics publicats a La Tomasa el 1891)

Digué un pare á la sua filla:
– “Dels músichs del catafalch
qu’están tocant la sardana
quin es el que t’ha encisat?
¿Lo que toca la tenora,
la cornamusa, ‘l timbal,
la flauta ó’l cornetí?”
– “Lo qui té’l fluviol mes llarch.”


-      (Poema satíric signat per un tal “Vallesá” aparegut a El Escudo de Granollers el 5 de novembre de 1893)

Á la meva vehina

Per Déu y per tots los sants,
vehineta del méu cor,
l’hi demano per favor
que pari sos pesats cants.
Pari prest sos cants, donçella,
que si ho fá l’hi agrahiré,
puig acabo de está plé
de la séva cantarella.
Cantarella tan pesada
com la séva no hi sentit;
sembla lo toch ensopit
d’una orga desafinada.
Si al menys vosté cantés bé
dispensárseli podría,
pero cá, son pis de dia
¿sab que sembla? un galliné.
¡Ay de mí! pel dematí,
¡Ay de mí! á la mitjdiada,
per la tarde, á la vesprada
tot lo sant dia ¡Ay de mí!
¡Ay de mí! escolti mos préchs
y deixi sos cants, vehina,
que molt, molt més me amohina
vosté que un sach de gemechs.
[...]


-      (Versos satírics publicats a El Escudo de Granollers el 4 de febrer de 1894)

Poeta y graciós n’ets,
hi’t diuhen noy de l’Agneta,
fas versos com un poeta
y ets un sach de gemechs.


-      (Poema humorístic de Josep Roselló publicat a L’Esquella de la Torratxa el març de 1902)

Lo sexo... peix

Dels 10 als 15 anys.
No té encar altra ilusió
siga pobre, siga rica,
que celebrá anant bonica
la primera comunió.
Pura com el lliri blanch
apocada... esgroguehida...
si sembla la mitja vida...
¿qu’es mes que un peix sense sanch?

Dels 15 als 20.
Tot li es joya, tot poesía,
tot ho veu de color d’or,
es l’edat de mes amor
y la de menys picardía.
Sa hermosura peregrina
fa que tingui adoradors,
sos adornos son las flors...
si fos peix, fora sardina.

Dels 20 als 30.
Ab una gracia especial
que al jovent fa eixir de test
viu posant de manifest
el seu tipo escultural.
Pel qui té’l paladar fí
es l’edat en que la dona
de tota manera es bona
per l’istil del llagostí.

Dels 30 als 40.
L’Iglesia y’l Jubileu
son el seu camp de batalla,
si acás va á sarau... no balla
si á passeig... ningú la veu.
Si’s casa ho fa amb un ilús
que ab tot y lo que rancieja
quan encar la paladeja
diu que hi troba gust de llús.

Dels 40 als 50.
En el seu estat nerviós
no está per jochs ni per bromas,
passa’l temps malehint als homes...
(per que cap li busca’l cós.)
Si algú encar s’hi encatarina
y apechuga ab tal miloca
ja pot dí ab tota la boca
que li agrada la tunyina.

Dels 50 p’arriba...
Ni cosmétichs, ni enfarfechs,
ni postissos... res l’abona;
en aquesta edat la dona
no es mes que un sach de gemechs.
El temps, que tot ho corseca
la seva cara panseix...
¡pobreta! no es carn ni peix
tot lo mes... moixama seca.


-      (Poema humorístic publicat a Pakitu l’octubre de 1923)

Una família filharmónica

No hi ha en el món cap ricatxo
tan tranquil com en Rifeny;
sempre troba la manera
de fer riure a n’el jovent,
empescant-se qualque cosa
de bromeig, de bona llei.
Justament aquest migdia
anava jo pel carrer
d’Escudellers, quan em criden;
em tombo, i era en Rifeny,
que així, a boca de carro,
em diu: –Noi, quin matament!
–Què us passa? Estic amb cuidado!
–Més ho estic jo, ves aquest!
Es el cas, que la família
vol que compri, avui mateix,
solfes, peces, partitures,
molta música, s’entén,
i corro de Ceca en Meca,
i lo que volen no hi és!...
–Però, escolteu: per ventura
us fabriqueu els concerts?
–Encara no, mes sospito
que això ja vindrà amb el temps;
per ara, plens de modèstia,
sols són músics-aprenents;
la dóna toca la gaita,
o sia el sac de gemecs;
el meu sogre està que bufa...
son fiscorn a tutiplè;
ma filla gran, al piano
sempre li dóna turment;
la mitjana aprèn el cel·lo;
el fill petit, amb bon zel,
fa grinyolar tot el dia
un pernil, fent-me l’arquet;
i la sogra truca al bombo
i aprèn de moure els ferrets;
i, per postres, la cuinera
(ja ho veig, per a no ésser menys)
es calça unes castanyoles,
i... rec, rec, requetetxec!...
[...]


-      (Text humorístic publicat a L’Esquella de la Torratxa l’agost de 1925)

Els veïns dels carrers de Balmes i del Carril que tenen de pagar els trenta milions de peles per tal de convertir en soterrani el carril de Sarrià, han celebrat una assemblea, en la qual va donar-se un concert de cornamusa, àlies sac de gemecs. Si em voleu creure a mi, val més que no perdin el temps. Qui gemega ja ha rebut. No?


-      (Poema satíric signat amb el pseudònim “Un Moro de Venècia” i publicat al setmanari República el 16 de gener)

¡Ai... dones... dones!

Es avui la Picadura,
dedicada solzament,
al géni de nostres dones,
peró molt respectuosament.
Podrèm, doncs, classificar-les
en tres graus ben diferents:
la fleuma, la qu’es un sabre
i la del juï sencer.
Aquella, que quant vos parla,
torç el coll i amb tó fluixet,
li vè, si vol, una basca
o bé un atac d’accidents.
Que menja llaminadures
i sembla un sac de gemecs
fugint de fam i de feina
com es diu ben vulgarment.
[...]


-      (Goigs satírics publicats a D.I.C. el 26 de març de 1932)

Goigs a llaor i glòria del nostre beneït patró Desventureta         Gassol

Tornada
Sigueu far que ens il·lumini,
Desventureta Gassol.
Si Itàlia té un Mussolini,
amb vós tenim un mussol.

Cobles
[...]

“Què faré? Què no faré?”
i vau dir: “no cal pensar-hi,
me’n vaig cap al seminari,
perquè allí no cavaré.
Ad studium procedamus
i tindré amb el llatinòrum
mon refugium peccatorum:
interiniter, gaudeamus”.
Sigueu far que ens il·lumini...

I tal com era del cas
declinàreu: musa musae...
i el so d’eixa cornamusa
us féu pensà en el Parnàs.
Una inspiració feliç
tot seguit de vós brollà...
com aquella font que hi ha
allà a la Porta Ferrissa.
          Sigueu far que ens il·lumini...
[...]


-      (Poema satíric que simula haver guanyat una Flor Natural d’uns jocs florals, publicat a L’Esquella de la Torratxa el 1934)

Il·lusió del teu vestit de núvia

T’ha vestida de núvia ma innocència il·lusa
i un oreig d’embriaguesa te l’ha esquitxat d’arròs.
(Adéu il·lusió que et perdies confusa
en les cols esfullades que vestien ton cos
com si fossin notes eixides de la cornamusa.)
[...]


Entremesos parlats

-      (Versos dits al ball de pastorets de Sitges. Segona meitat del s. XIX)

[...]
Pastoret tercer. Pastorets: de festa estem;
fem petar la bassetgeta,
per a veure si pesquem
alguna altra pesseteta.
Veig que avui no n’hi ha tantes;
tothom viu en un desmai;
els bitxos maten les plantes,
i el menjar, més car que mai.
Però no ens encaparrem:
toc de borrega, i ballem.
[...]
Pastoret cinquè. Tinc les cabres al corral,
per a gaudir de la festa;
cap diada com aquesta,
per ser festa patronal.
Avui, no es deu pasturar
cap ramat a la muntanya,
perquè fóra cosa estranya
i pecat el treballar.
La borrega, que no pari
fins que s’arribi al desvari!
[...]



 
Fonts

-      Secció “Repichs” de la revista La Campana de Gràcia, núm. 1054. Barcelona. 3 d’agost de 1889.
-      Secció denominada “Secció de trenca-closcas” de la revista La Tomasa, núm. 150. Barcelona. 10 de juliol de 1891.
-      [Signat amb el pseudònim “Vallesá”]. Poema “Á la meva vehina”. El Escudo de Granollers, any I, núm. 18. Granollers. 5 de novembre de 1893.
-      [Signat amb el pseudònim “Taca d’oli Era-bo”]. “Entremos en liza”. El Escudo de Granollers, any II, núm. 4. Granollers. 4 de febrer de 1894.
-      “La Cigala i la Formiga”. Aurora Social, núm. 60. Barcelona. 20 de juny de 1908.
-      Secció “Chispazos” del setmanari La Comarca, núm. 16. Granollers. 16 d’agost de 1913.
-      “Una família filharmónica”. Pakitu, núm. 1. Barcelona. 3 d’octubre de 1923.
-      Secció “Esquellots” de la revista L’Esquella de la Torratxa, núm. 2425. Barcelona. 28 d’agost de 1925.
-      Programa de mà del concert de Sant Esteve de 1931 al Palau de la Música Catalana. Barcelona. 1931.
-      [Signat amb el pseudònim “El Moro de Venècia”]. “¡Ai... dones... dones!”, dins la secció “Picadures”. República, núm. 26. Cervera. 16 de gener de 1932.
-      “Goigs a llaor i glòria del nostre beneït patró Desventureta Gassol”. D.I.C., núm. 40. Barcelona. 26 de març de 1932.
-      “Una sortida del llop i la guineu”, dins la “Secció folklòrica”. Scriptorium, núm. 113. Ripoll. Maig de 1932.
-      “Veniu a adorar”. Catalunya Social, núm. 595. Barcelona. 24 de desembre de 1932.
-      Poema “Il·lusió del teu vestit de núvia”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2862. Barcelona. 11 de maig de 1934.
-      “El Nadal que torna”. Horizontes, núm. 317. Banyoles. 15 de desembre de 1968.
-      Programa de mà del concert matinal de 4 de març de 1973 al Palau de la Música Catalana. Barcelona. 1973.
-      ALCOVER, Antoni Maria, i MOLL, Francesc de Borja. Diccionari català-valencià-balear. 1930-1960.
-      AMADES, Joan. Les diades populars catalanes. Volum I. Editorial Barcino. Barcelona. 1932.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      AMADES, Joan, i PUJOL, Francesc. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Volum 1, dedicat a la dansa. Fundació Concepció Rabell i Cibilis. 1936 (probablement del 1943 però amb data anterior a la Guerra Civil per evitar la censura).
-      AMIGÓ, Ll. Carta personal publicada a l’article “Antics alumnes. Enquesta a la juventut”. Garbí, núm. 13. Barcelona. Març de 1935.
-      BADIA, M. “A un que’n porta”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 513. Barcelona. 10 de novembre de 1888.
-      CAMPS I FABRÉS, Antoni. “Cançó dels pastors”. Fulla Dominical de la Parròquia de Camprodon, núm. 51. Camprodon. 22 de desembre de 1912.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XV, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 1998.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum XVIII, missió de recerca de Joan Sala. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 2008.
-      DIVERSOS AUTORS. Sitges. L’encant de la tradició. Ajuntament de Sitges. Sitges. 2001.
-      ­FOLCH I TORRES, Manel. “Cansó de Nadal”. Gent Nova, núm. 26. Badalona. 23 de desembre de 1900.
-      GARGALLO GREGORI, Jose. El refranyer.
-      LLORENS, Sara. El Cançoner de Pineda. Joaquim Horta, impressor. Barcelona. 1931.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. “Historia literaria. Del decasílabo y endecasílabo anapésticos”. Revista Histórica Latina, núm. VII. Barcelona. 1 de juliol de 1875.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. Romancerillo catalán. Barcelona. 1882.
-      NIN, J. Joaquim. “Engrunes històriques. Una “tonadilla” valenciana”. Revista Musical Catalana, núm. 36. Barcelona. Desembre de 1906.
-      POVILL I ADSERÀ, Joan. “L’hostal de Nàes”. El Llamp, núm. 167. Gandesa. 15 de juny de 1928.
-      RAMÍREZ CARULLA, Lluís. “Barcelona a les fosques”. La Campana de Gràcia, núm. 3074. Barcelona. 19 de maig de 1928.
-      ­ROMEU I FIGUERAS, Josep. Les nadales tradicionals. Estudi i crestomatia. Editorial Barcino. Barcelona. 1952.
-      ­ROMEU I FIGUERAS, Josep. “Influència de la lírica gallega en la catalana, particularment la tradicional”, dins de Recerques d’etnologia i folklore. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2000.
-      ROSELLÓ, Josep. “Lo sexo... peix”. La Esquella de la Torratxa, núm. 1211. Barcelona. 28 de març de 1902.
-      ROURA, R. “Ma planeta”. La Esquella de la Torratxa, núm. 495. Barcelona. 7 de juliol de 1888.
-      ROVIRA, Luis. "Los «pessebres» y la poesía popular". Boletín de Acción Católica. Granollers. 24 de desembre de 1950.
-      SANS, Cesc. “Molts noms per a un instrument”. Revista Caramella, núm. XI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2004.
-      ­SERRA I BOLDÚ, Valeri. "Sant Medín, labrador". La Vanguardia. Barcelona. 2.3.1924.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Mètode per a sac de gemecs (I). Barcelona. 2008.
-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.
-      VILARÓ I MONCASÍ, Arnau. “Cançons dels avis del Pla d’Urgell”. Mascançà. Revista d’Estudis del Pla d’Urgell, núm. 2. Centre de Recerques del Pla d'Urgell Mascançà. Mollerussa. 2011.
-      ­VIOLANT I SIMORRA, Ramon. Els pastors i la música. Editorial Barcino. Barcelona. 1953.
-      Web de la Federació de Colles de Sant Medir.
-      Web de recull de cançons populars musicadelsavis.blogspot.com. Entrada de la cançó “Aixeca’t pastoreta” (http://musicadelsavis.blogspot.com/2014/06/aixecat-pastoreta.html#more). Maig de 2014.

Entrada modificada el 5.3.2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada