dimarts, 19 de juliol de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Obres literàries

Fem en aquesta entrada un recull de cites literàries on és present el sac de gemecs. Les cites estan limitades a la nostra cornamusa en particular o a l’àmbit literari català. La major part de les vegades, la cita és incidental i el sac de gemecs està citat de manera secundària, com a instrument musical. Hi ha casos, però, en què l'autor focalitza l'atenció en l'instrument per ell mateix. En aquests casos, dedicarem una entrada particular al bloc per parlar-ne i en el llistat que segueix simplement els esmentarem, sense aprofundir-hi.


-      Antoni Canals, Llibre anomenat Valeri Màximo dels dits y fets memorables. És una traducció dels Dictorum factorumque memorabilium de l'historiador llatí Valeri Màxim (abans de 1395).

"C. IIII. Gayo Duellio, qui fon lo primer qui hac victoria dels Cartaginesos, en la batalla de la mar, hauia per costuma que, tota uegada que sopaua fora sa casa, com sen tornaua li anaua dauant vna entorta cremant, e dos juglas; la vn dels quals sonaua vna museta, laltre vn lahut. E aço feya, en senyal daquella gloriosa batalla que obtengue dels dits Carthaginesos."


-      Sant Vicent Ferrer, Sermons. XXXII (1399-1419).

Digau, quan hun sonador sone una cornamusa, digau, aquell so, de qui es? ¿de la cornamusa o del sonador? Del sonador es.”


-      Anselm Turmeda, Disputa de l’ase (1417-1418).

“Fra Encelm diu a l'ase:

Reverent ase, l'altra rahó per la qual apar clarament e palesa que nosaltres som de pus gran dignitat que no vosaltres es presa dels grans plaers e copioses voluptats que havem en nostres alts, grans e amples palaus e cases, belles dances de diverses sorts de dames, per riure, cantar, sonar d'orguens, llahuts, harpes, guitarres, violes, violes d'arch, psaltiris, rabaquets, cornamuses, xeremies, corns, trompes, clarons, aldufs, flahutes, flaviols, caramelles, gralles, e moltes altres sorts e maneres d'esturments a les nopces, festins, banquets e aplechs; vestint belles vestedures, aornant-nos de moltes belles cadenes, imagens, empreses d'or e d'argent, ab molts bells joyells, ço es assaber: pedres precioses de moltes e diverses colors, qui semblen bé ésser coses dignes de senyors e no de vassalls. Jo us he donchs clarament provat ma opinió ésser vera, e que es rahonable que siam vostres senyores, e vosaltres siats nostres sotsmesos.”


-      Bernat Hug de Rocabertí, La glòria d’amor (1453-1461).

"Ella·m respos: «Amor tant fort transporta
los pensaments, que mostre·l que no es;
de un amant en cors d’altre se·n porta».
Mirant aquells me recorda dels lochs
hon han viscut, e par tenir davant
los seus desigs, com als infants los jochs.
Ab tant los cants de’uzells grans e musetes,
rotes, nafils, acordants be, sentia,
ab novells lays de cançons per ells fetes.
Ab tals delits, semblant fest’ amorosa,
los dos amants dins Cesto se·n intraren,
e nos restam ab pensa dolorosa.
Novells delits los nostres ulls miraren."


-      Jaume Roig, Spill (1455-1461).

“Semblant cançó
deya e pijós:
–De huy mes a vos
no us val corona;
de Guillamona
content serieu;
tant amarieu
una aldeana
dona serrana
qui visten capes;
del temps de chapes
sou, e d'antany:
no sou d'enguany,
ja no us usau;
vos ja us pixau
en la çabata;
la nostra gata
vos ne portau;
molt cavalcau
tort en la sella:
¿feu la scarcella
o curt de gambal?
¿Sonau tabal
o cornamusa?
També s'hi usa
sonar laut,
e lo vellut
de tripa, groch,
e calçar çoch,
pus alt lo dret.”

“donchs molt sement
e moviment,
legums fumosos
son e ventosos,
cuyts o torrats,
ventositats
dintre recluses
les cornamuses
fan fort inflar,
dreçar, sonar;”


-      Joanot Martorell, Tirant lo Blanch (1460-1468, publicada el 1490).

[...] la música, partida en diverses parts per les torres e finestres de les grans sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, xaramites, e musetes e tabals, ab tanta remor e magnificència que no es podien defendre los trists de molta alegria.” (capítol CDLII)


-      Joan Roís de Corella, El Cartoixà (1495-1500), traducció del Vita Christi de Ludolf de Saxònia.

[...] les veus dels clarons, de les trompetes, dels mistres e sacabuges, los òrguens, musetes, laüts e viules; feren-se dos cors tots los angèlichs òrdens; la hun cor los instruments de la música, l·altre cor veus acordades.


-      Miquel Ribes, Relació breu verdadera y molt gustosa de les famoses festes, balls, saraus, mascares, capuchades, farces y entremesos i altres coses de folga i entreteniment que se acostumen fer en la noble ciutat de Barcelona en lo temps de Carnestoltes, juntament ab una descripsió del carrer de la Palla i de la varietat de viandes y menjar delicats. Composta ab rima de Iaume Roig per Miquel Ribes, natural de Granollers (1616).

“[...]

la gent se acota — tot es riota
per catafals — sonen tabals
que gusta quils — pot alli oir
com podran dir — molts dels que dancen
sens que nos cancen — ab gentil ayre
soltant en lo ayre — com bolatins
los matutxins — fan, y altres balls
portant plomalls — gorres de grana
fent la sardana — y lo ball pla
tots ma per ma — altres ab bandes
fines de Flandes, — y molt bisarres
sonant guitarres — per mes donaire
ix lo parayre — lo sabater
fadri solter — y jove sastre,
que tots per rastre — lo vall seguexen
la feyna dexen — didal y agulla
trevall que vulla — que nols sap bo
oint tal so — de cornemuses
hixen les muses — nimphes donzell
joues y velles — mares y filles
ab gargantilles — y collarets

[...]"


-      Francesc Tagell, poema titulat Poema anafòric. Descripció dels dotze cèlebres festins ab què la diversió de Carnestoltes en lo any 1720 ha solemnisat la conformitat més unida que, per perpètua memòria, a impulsos de superior precepte, refereix lo Dr. Francisco Tagell, baix nom d’una Musa desocupada, i dedica a les senyores que en ells concorregueren (1720).

“Deixa en casa lo verd sac de las aspres,
deixa pels rústichs los instruments aspres,
trempa'l plectre suau ab què solias
algun temps divertir-me i divertir-te,
q[ue] est sols ha de servir-te;
que no pretench que toques las Follias,
Canaris, Passacalles ni Pabanas,
Villanos ni Sardanas,
sonadas montañesas per cansadas,
temps ha ja dels estrados desterradas.
Sols desitjo q[ue] esplayes sa armonia
tocant ab bisarria
nous Minoès, ayrosas Contradansas,
estudiadas danças
que la moda francesa
ha introduït, mesclant la lleugeresa
ab la força; volent q[ue], així oprimidas,
entre si se demostren més lluïdas.”


-      Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1746-1818); als seus escrits esmenta diverses vegades l’instrument i altres qüestions relacionades, com els Pedrosa, nissaga de constructors de sacs. Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.


-      Manuel Milà i Fontanals, poema publicat el 1836 o 1837.

Segons el mateix Milà i Fontanals al pròleg del Romancerillo catalán, el 1836 o 1837 va publicar aquest romanç tradicional traduït al castellà al diari El Vapor. En realitat, però, com diu Jordi Rubió i Balaguer, el va publicar al diari El Nuevo Vapor i no a El Vapor i amb un text diferent al que recull el Romancerillo. En el fons, és probable que no fos un romanç tradicional sinó un poema autògraf seu que tingués dues versions diferents. En qualsevol cas, és el primer esment literari d'un gaiter del Llobregat.

Aquest és el fragment del romanç citat al Romancerillo catalán:

“Por entre arboledas altas,
por entre espeso zarzal,
Riquet gaitero camina
orillas del Llobregat.”

I aquest és el mateix fragment del poema publicat a El Nuevo Vapor:

"En alba fría de invierno,
orillas del Llobregat,
Riquet gaitero camina,
vestido en pardo sayal."


-      Bonaventura Pons i Fuster, poema titulat "Descripció y alabansa de la vida campestre" (1837).

"[...]
Poc sè de la sol, fa, ,
y si m' plau, al Mas, ó al vall,
ú al tòrn de l'òlm, si l' cas vé
de que ls' noys han de fèr ball,
lo grall toc', que l' sac no n' sè.
[...]"


-      Joaquim Rubió i Ors; dedica a l'instrument el poema "Lo Gayté del Llobregat" (1839) i, a partir d'aquí, utilitza aquest nom com a pseudònim i com a títol del llibre que recull els seus poemes en català, Lo Gayté del Llobregat (1841 i 1858). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.


-      Miquel Anton Martí i Cortada, "La nina de port", poema publicat al Diario de Barcelona com a resposta al poema "A la nineta de port", publicat al mateix diari per Joaquim Rubió i Ors (octubre de 1839).

"Jo qu' era tant vergonyosa,
ni gosava alsar los ulls,
y quant me deyan bonica
tot seguit girava full;
ara envejo la bellesa
a la floreta del prat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.

Lo rossiyolet que canta
sota l'ombril del torrent
ompla mon cor de amoretas
com si fos ell lo meu bé;
mes mon cor ja no l' ascolta
quant canta mon estimat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.

Las carinyosas ovellas
que pentinava ab mos dits,
ab sas llanas embulladas
ja n' mostra de mon olvit,
no hi ha pastor que no diga
contemplant lo meu remat
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.

Mes ay! la font cristallina
que m' fa servey de mirall
me diu que so molt pobreta
pera poderli agradar,
puig lo jove que m' ensisa
te lo gust molt delicat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.

Daume perlas y carboncles,
daume joyells de or batut
per' enamorar al jove
quem te posada á tal punt:
daume devantals de randa,
gipons de seda y brocat;
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.

En los jardins de Garcini,
de March y de sos vehins
prou veig flors que m' ornarian,
mes no se han regat per mí:
ab ma sencillesa sola
hauré d' eixir á mercat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.

Veniu prop de ma finestra
a cantar dolsos amors,
veniu á darme la vida
ab lo froviol melós:
mes que canteu esquivesas
mon cor vos ne será grat,
qu' estich enamoradeta
del Gaytér del Llobregat.

O Gaytér, lo bon gaytér,
gojat, discret y gentil,
no tingau lo cor de pedra
compadeixeuvos de mí,
digaume una parauleta
al manco per pietat,
que m' teniu enamorada,
Gayteret del Llobregat."


-      Adolf Blanch, poema titulat "Los cants del Laletá" (1854).

"[...]
Jo m'inspiraré en los boscos,
al ric, ric, de la cigala,
ó á la vora de un torrènt
ahòn se precipita l'aygua,
y allá, en lo cim d'algun puig,
ó en la fatigòsa platja,
sentiré l' jugar del vènt
ab las cordas de mon arpa,
com los crits dels marinèrs,
com de algun pastòr la gayta.
[...]"


-      Josep Anselm Clavé, lletra de la composició per a coral "Les nines del Ter" (1854).

"En tant l'alta serra crusa
vell pastor, que ufá ab sa sort,
de l'alegre cornamusa
vá trahient melódichs sons;
rica cassa en lo bosch salta;
y, al rumor del rústich corn,
ab sa sanch la herbeta esmalta
trist isart ferit de mort."


-      Antoni de Bofarull, poema titulat "Carta del rèy En Joan I d'Aragó á Père Ça-Costa", publicat al recull Los trobadòrs nous (1858).

"[...]
A França fugiren prèst,
hòn lo bon duc de Torena,
nostre cosí, ls' retengué.
Den Matadança ho sentiam
perque, com ja vòs sabeu,
en cornamusa no hi há
altre mès apte é entés.
[...]"


-      Joan Vinader, poema titulat "La font del arrel", publicat al recull Los trobadòrs nous (1858).

"[...]
De tòtas, la mes deserta
miro la font del Arrel,
la que frecuentaba mòlt
un pastòr galan y bèll,
y allí, desprès de la brena,
la gaita tocaba aquèll,
atraiènt ab sa armonía
á tòts los simples aussèlls.
Orféo ab sa dòlsa lira
sèmblaba en mitg de tòts èlls,
escoltant tòts embobats
los trinos del instrumènt.
Desprès de cuatre tocatas,
soltaba sa dòlsa veu,
y en monosílabas rimas
expressaba ls' sentimènts.
[...]"


-      Lluís Gonzaga de Pons i de Fuster, poema titulat "A la llèngua catalana", publicat al recull Los trobadòrs nous (1858).

"[...]
Sols del fabril Llobregat
en las voras enramadas
canta pura, alt y joyòsa
una dolcíssima gaita
de mos vassalls lo poder,
dels mèus fills nobles hassanyas,
la dòlsura de ma veu,
y l' valòr de mas plòmadas.
¡Oh! gaytèr que t' tinch al cor!
¡Oh! bon gaytèret de l'anima!
Contènt sèmpre ab mon amòr
y ab la coròna que t' guarda,
Dèu te dòni imitadòrs
com ja crech qu' algun n'aguaita.
–Retíra, hermòsa, la veu
que d'amòr se t'ha escapada,
perque si are no fa mòlt
sentia crits de venjansa,
veitg que l' jelós escorsó
rosegant vá mas entranyas,
ja que sèns forsas ni veu,
ni ab la ajuda de la gaita,
no puch sèr lo tèu amant,
ni cantar tas alábansas.
[...]"


-      Terenci Thos i Codina, poema “¡Lasseta de mí!” (1861).

"[...]
¡Com me sò tornada – dès d’aquell jorn trist,
que al hortet dels avis – de bon dematí
me n’aní soleta – un ram a cullir:
un ramet de violas – y de gessamins,
per, á la vesprada, – darlo á mon Elmir,
al só de la gayta – y del tamborí
cuant fèssem rodonas – de l’era en lo mitg.
¡Com me sò tornada – Lasseta de mí!
[...]"


-      Antoni de Bofarull, novel·la històrica L’orfeneta de Menargues (1862).

“[...] –Ho crech, com ho diheu: voldriau vos pau pera donar vida á la ciencia, que es la vostra amiga... Llavors sí que pót ser fariau revíurer los bons jochs florals que’ns portá de Tolosa lo rey Don Joan, y que ara sòn tan morts com los pobres ministrers de la casa reyal, que si no vinguessen aquí alguna nit á tocar la xelamia y la cornamusa, de segur que no sabrian com donar forsa als pulmons pera bufar sos instruments. Pobres minyons, pensar que fan ofici de moro, pus may sinó moros haviam vist en los campaments, tocant lo rabeu! Peró tot se arreglará ¿no es veritat? [...]”


-      Climent Cuspinera i Oller, lletra de la composició per a coral “Los segadors” (1862).

"[...]
Pel sol ardent
que omple lo espay,
aquella gent
va molt despay;
com per instint
ab llur volant
tots van seguint
al de devant.
Y essent al camp
plens de bravura
ningú’ls atura;
van com un llamp.
Y un poch distant
la cornamusa
gaya y confusa
n’está tocant.
[...]"


-      Terenci Thos i Codina, poema “De Poblet á Santes Creus” (1863).

"[...]
Passo’l coll de Prenafeta – per entre roques
Y al esser al altre part – d’aquelles tosses
M’en entrava per lo camp – de Tarragona.
Vaig sentir sons d’una gralla – tot m’aconsola,
Vaig sentir la cornamusa – y’l pit se m’obra:
En vaig veure Miramar – y Figuerola,
En vaig veure’l Pla de Cabra – á poca estona,
Y essent á mitjant endret – de Tarragona
Ja oviro de Santes Creus – la bella mola.
[...]"


-      Manuel Milà i Fontanals, poema titulat "A Montserrat" (1863).

"Son llargues les treballades
y les dormides molt breus,
mes ja s'acaba la sega
y afòra fals y esclopet.
A aquelles montanyes blaves
hont hi hà la Mare de Deu,
ab gayato y esclavina
tots los del poble anirèm.
Ay, còm la vista hi descansa!
quin lloc tan bonich y fresch!
ay, còm lo cor se consola
al veures tan prop del cel!
Dintre la Iglesia daurada,
entre llanties com estels,
la més venerada Imatge
ab fredat y amor veurèm.
Allí hont pregaren molts comtes,
molts emperadors y reys,
hont molts sants s'agenollaren,
pregarà també'l pagès.
Y com los aucells y'ls àngels
y'ls monjos y escolanets,
«Salve, Regina» nosaltres
cantarèm ab gran plaher.
Y sonant la cornamusa
avall nos en tornarèm
a les llargues treballades
y al dormir breu y quiet."


-      Víctor Balaguer; dedica a l'instrument el poema “Lo sach dels gemechs” (1863), dins  del seu llibre de poemes Esperansas y recorts (1866), i el cita a altres poemes. Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.


-      Robert Robert, obra de teatre Dos enamorats (1865).

“[Acotació] (Som al vespre al carrer Fernando, mirant un aparador de vanos. Hi ha un pais ab un pastor assentat tocant la cornamusa, y una pastora detrás, coronantlo de flors. –Ella l’hi fa reparar á’n ell y li diu baixet): [...]”


-      Jacint Verdaguer; esmenta l'instrument als poemes "La nit de Sant Joan" i "Les collidores" (1865); a la primera versió de L’Atlàntida (1867); a una narració inèdita sense nom, de caire autobiogràfic (1868-1870); a la traducció de Nerto, de Frederic Mistral (1885); a Canigó (1886); al poema "Lo violí de sant Francesc", dins el llibre Sant Francesc (1895); al poema “La ginestaire”, dins el llibre Eucarístiques (1896-1900); al poema "Lo Gaiter del Llobregat" (1899); al relat "Lo cornamusaire", dins del llibre no publicat que s'havia de titular Barcelona (1901); al discurs presidencial dels Jocs Florals de l’Empordà celebrats a la Bisbal d’Empordà (1901), i a l'escrit en record d'en Joaquim Rubió i Ors (1902). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.


-      Conrad Roure (sota el pseudònim Pau Bunyegas), escrit satíric “Carta de un de fora escrita á un seu company” (1866).

“Amich Segimon: com saps que tinch tanta afició á la música, arribant á esta, lo primer que he procurat es anar á veurer aixó que’n diuhen óperas, y ja’n porto tres al pap. Son unas comedias en música, de las que no n’entrendrias pas un borrall, com jo mateix, perqué cantan en gavatx. Vaig á enterarte una miqueta dels cantants, perque sé que’t té d’agradar, ja que tens fama de tocar tan bé la cornamusa quant se donan las balladas per la festa. [...]”


-      Francesc Masferrer, poema titulat “Balada” (1867).

“En la plassa hi ha l’esglesia,
davant l’esglesia’l fossar;
toca á sermó la campana,
la cornamusa á ballar;
la mare n’entra á l’esglesia,
la filla’s queda al saráu.
Hermosa es la doncelleta
que ha vingut á treurer ball.
Que’s bonica la pagesa!
Que’s gentil el seu galant!
No deixa ball, ni sardana
per son amor agradar.
Ab qui’n ayre giravoltan!
Que be saben puntejar!
Pageseta, pageseta,
no creguis al teu galant.
Si enganyá la flor del poble
també á tu t’enganyará.
–––
La qu’entany va treurer dansa
en lo ball s’enamorá.
Morí ahi á punta de dia,
avuy l’han duyta á enterrar.
Pageseta, pageseta,
en la plassa hi ha’l fossar.
.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .
Ay la gentil balladora,
no hagués anat á ballar!”


-      Anton Pagès i Cols, poema titulat “Las balladas del poble” (1868).

“A plassa hi ha balladas
corremhi sèns tardar;
brincant, correu, ninetas
á plassa per ballar.
Tara rá
fa la cornamusa;
tara rá
ninas á ballá.

Tam, tam, com lo sol brilla,
tam, tam, que á ponent va;
veniu, ninetas macas,
veniusen á ballar.
Tara rá
fa la cornamusa,
tara rá
totas ballan ja.

Tam, tam, no hi ha cap nina
que ab mi vulga ballar,
tam, tam, que compromesos
sos balls ne tenen ja.
Tara rá
fa la cornamusa,
tara rá
totas ballan ja.

Tam, tam, ja vé una nina
que’n du trenetas d’or
tam, tam, la veig y’m sento
per ella plé d’amor.
Tara rá
fa la cornamusa
tara rá
si ab mi ballará.

Tam, tam, que ja la nina
n’arriba tot saltant,
tam, tam, jo lin demano
lo bras per ‘ná á ballar.
Tara rá
fa la cornamusa,
tara rá
que jo ballo ja.

Tam, tam, ella ja’m dona
ja’m dona lo seu bras
tam, tam, –y que t’estimo
si, meva, si, serás.
Tara rá
fa la cornamusa,
tara rá
qu’ella m’ayma ja.

¡Ay nina que t’estimo
reineta del mèu cor!
tam, tam, que ja la nina
m’ha donat son amor.
Tara rá
fa la cornamusa,
tara rá
qu’ella es meva ja.

Finidas las balladas
lo jovent ja se’n va,
com jo, quisqun la nina
portantne del sèu bras.
Tara rá
fa la cornamusa,
tara rá
quan tothom sen va.”


-      Miquel Anton Martí i Cortada, poema titulat “Si ella no hi és!” (publicat el 1868).

“Donzelletas del saber,
mes dolsas que melmeladas,
no’m demanau las tonadas
que ans alegravan los cors.
Passá lo temps falaguer
de cantar lo Taberí,
pus perduts los meus amors
penjí la gayta y plorí.

Lo rossinyolet amant
que penjat de la rameta,
ofereix á sa amadeta
mes carinyosos favors,
no repeteix lo meu cant
com altre temps repetí,
pus perduts los meus amors
penjí la gayta y plorí.

Y plorí la bellesa mal-lograda
que de mi no’s feu joch,
ans me rebé ab plaher pura besada
en lo seu front de foch.
Y no me la pagá ab desdeny esquiu,
mes ab amor etern
que no’s fonía ab la calor de estiu
ni ab lo gebret de ivern,
quant lo seu bras esquer en ma cintura
me lligava ab dols llas,
y lo dret, envejós de la ventura,
me robava un abrás,
y reposava jo mon cap, pesat
y defallit de amor
al demunt de son muscle tornejat,
á propet de son cor.....

¡Ay! no torna, no, ninetas,
aquell antich temps felis,
en que al reull de una mirada
trobava jo un paradís,
ni las quinze primaveras
que per mon mal han fugit;
llavors ma gayta sonava
ans de posarhi los dits.

No naixen riallas
regadas ab plors;
sis anys de plorallas
han secat mon cor;
despenjar la gayta
fora per demés,
¡quins sons ne trauria
¡ay!... si Ella no hi es!”


-      Gaietà Vidal i Valenciano, relat titulat “L’advocat de peu de marge, ó conseller de secá” (1869).

“[...] Est es un home si fa no fa de cincuanta anys, menudet, secardí, ab uns ullets menuts com de mostela y una rialleta de picardía que sembla que’s burla de la gent. [...] Quan morí son pare, tingué ab los germans algunas rahons sobre la llegítima, y habentse aficionat á las conversas de son advocat, [...] pagat y satisfet de la ciencia del qui tant bé’l defensá, portábali á tots aquells que tenian algun dupte [...] Ab estas visitas aprengué alguna paraula, que quasi sempre pronunciaba malament, y fins algun llatinorum que deya com Dèu li donaba á entendrer quan creya arribat lo cas. També fou de justicia y en virtut de certes injustas reclamacions [...] prengué la resolució de veurer al Gobernadó en persona, [...] y com ne sortí d’alló millor, no’s necesitá mes en lo poble, pera que creguessen que sabia ell sol, molt mes que lo rector, lo metge, lo mestre y’l segretari plegats.
[...] En esta situació’s troba en lo moment actual á consecuencia d’haberseli presentat á demanarli parer un vehí d’aquells voltants.
–Quin dius que es lo cas Borregaire?
Debem advertir que’l nom de Borregaire li donaban al pagés que anaba á consultar, perque sonaba lo sach dels gemechs.
–Sabeu l’hortet que tinch d’assí d’allá de la riera?
–Prou qu’antany hi feres tant bona cullita de mongetas y carabassas.
–Donchs ara’m surt lo Blay de l’Alaya, que si son verdas si son maduras, que si la terra es sesta ó es ballesta, que si ell te las forsas y tirará un impediment al Jutge...
[...]
–Diu lo Blay que tu has gratat lo marge. ¿Que es veritat aqueixa mentida?
–Jo, lo marge..... Veyeu lo marge es d’assí d’allá del hort.
–No’t pregunto aixó: sino si has gratat lo marge.
–Home, un marge, ja sabeu que sempre cau la terra á baix.
–Carau que’ts tanoca; pero tu l’hi has feta caurer.
–Be vaja si’m prometeu no sortir á declarar per ell, si hos crida, ja vos ho diré.
–Promés. Que som criatures aquí?
–Donchs bueno, jo cavant me he anat acostant al marge, y com he aldeyat que la regadora llisque per dessota, quan plou baixa una mola d’aigua, soscava la terra, y tot una que’l temps dona per alt, barrabust, la terra abaix. Jo torno á obrir la regadora mes amunt y avant.
–Borregaire, aixó ho has aprés sonant la manxa borrega, que un pich está vuida s’infla bufant.
Lo Borregaire esclafí una riallada bestial y l’altre continuá.
–No tingas por, y ja ho pots deixar tirar en plet: jo t’ho abono.
–Donchs voleu dir que li guanyaré.
–Com tres y dos son cinch. [...]”


-      Francesc Masferrer, poema titulat “Á Ausona” (1869).

“[...]
Lo pit ne torna á batre sas aletas
perfumadas de llirs y violetas,
l’ayre nadiu rejoveneix al cor;
y entre alens per l’escalf del Maig encesos
séntense materns besos,
aleteigs d’ángels y afalachs d’amors.

Com de fantasmas alarits salvatjes
dels monts en las torratxas,
de las concas del Ter la estremitut,
y del villatje la remor confusa,
la alegre cornamusa
aquell misteriós só tan conegut.
[...]”


-      Enric Franco, poema-rondalla titulat “Lo frare” (1870).

“I
En l’esglesia de la vila – la campana toca á morts
per una tendre nineta – que morí, Deu la perdó!
un bailet de la masia – á qui ella estimava molt,
sanglotant devant la tomba, – s’está fins á post lo sol.
–Oh, tú’m jurares ser meva, – me donares to amor,
mes ara tristas despullas – me restan de tu tant sols.
Oh, ¿per qué vingué la Parca – á arrebassarme est tresor
que mon plaher tant sols n’era, – y que es abuy lo meu dol?
Dexeume, dexeu que plori, – dexeu calmá’l desconhort
que destrossa la meva ánima – y que arestas clava al cor!
Ay, dorm, nina falaguera, – dessota esta llosa dorm
que dins de exa tomba freda – prompte hi restarem tots dos.
Lo jovencel s’agenolla, – ne resa alguna oració.
En la esglesia de la vila – la campana toca á morts.


II
Si n’han passat dos diadas – la plana está que fa gotx,
ja sona la cornamusa, – ja toca lo fluviol,
y las ninas enciseras, – quiscuna ab son ballador,
vers á la plassa caminan – totas com jolias flors.
Ja ballan la contradansa, – ¡si’n donan de giravolts!
Ja los promesos s’acostan – dihent paraulas d’amor.
Las mares totas cofoyas, – la baba’ls hi cau de gotx,
y rihuen vehent las parellas – que ballan pera llá l’entorn.
Los musichs sona que sona, – tothom grans crits y alegrois
los jovencels y ninetas – á ballar á qui mes pot.
Mes ¡ay! que mentre en la vila – ne riu y canta tothom,
lo baylet de la masia – n’está ab lo semblant plorós
pensant ab aquella nina – que li donà son amor.

[...]”


-      Miquel Draper, poema “L’aplech de Santa Fe” (1873).

“Desperteu; ja’l lluny del lluny
despunta ab raigs d’or l’aubada,
y la lluna avergonyida
amagant va’ls seus de plata.
Del aplech de Santa Fe
la festa n’es arribada,
la festa que porta amors
y á n’als cors bella esperansa.
Deixeu, donchs, los vostres llits,
jovenets de l’encontrada,
deixeu prest los vostres llits,
minyonetas de la plana.
Van ja obrintse las finestras
y las portas de las casas;
ja’s vehuen per los camins
las collas de fadrinalla.

[...]

Y en tant sona lo flaviol,
y en tant sorollan las gaytas,
y’ls fadrins, tot caminant,
van cantant bellas corrandas.
Tot es moviment y vida
pel camí de la montanya,
fins los aucellets festius
refilan dolsas cantadas.

[...]

¡No es estrany, donchs, s’aparellin
y’s diguin d’amor paraulas,
fadrinets y minyonetas
en tant bella matinada!
¡No es estrany, no, que suspiri
qui estimant ab tota l’ánima,
veu no pot aparellarse
ab lo cor que’l seu cor ayma!
¡Per çó del Mas la pubilla
caminant suspira encara!
Per çó no canta cansons
l’hereu de la Casa Blanca!
Y en tant, sona lo flaviol,
y en tant, sorollan las gaytas,
y á poch á poch, tots ja arriban
á n’al cim de la montanya.
Allá, ballan prop l’ermita
vells y joves la sardana;
ja’s llevan llurs barretinas
y entran á la esglesia santa.

[...]

Serveix de plassa un cop l’any
un prat cubert de verdor,
n’es voltat de arbres ombrívols
que’l guardan dels raigs del sol.
Ja hi comensan las balladas
de flaviol y gayta al só,
y allá prest s’hi deixan cáurer
las noyas y los minyons.
Ab un tancar y obrir d’ulls
passar per plassa ni’s pot,
¡si n’hi ha d’hereus y pubillas
d’aquella plassa al entorn!

[...]”


-      Frederic Soler, poema titulat “Lo nunci” (1874).

“Qui vulga del poble
misteris saber,
que vinga y m’escolti;
jo tot li diré.
Las manyas del batlle,
los fraus del barber.
Veniu y feu rotllo:
Jo tot ho diré.
Tretetí-treteté:
ja no fora nunci,
si jo’m callés ré.

[...]

De la llevadora
vos faig á saber
que xerra mes ella
qu’un sach de gemechs;
la llengua li talla
com un ganivet.
Y’s diu si te á casa...
Jo tot ho diré,
Tretetí-treteté:
ja no fora nunci,
si jo’m callés ré.
[...]”


-      Enric Claudi Girbal i Nadal, poema titulat “Al Gayter del Llobregat” (1876).

“Gayter de la dolsa gayta,
bon Gayter del Llobregat,
lo de las dolsas esparsas
y dels mes tendríssims lays;
en bon’hora vingut sias
á Girona la Inmortal
desde l’arenosa platja
de la gran Comtal ciutat!

Si la gayta n’has portada,
pénjala prompte en ton bras,
y aplicant sa canya als llabis,
fesne sos tochs ressonar
entre nostras encontradas
que ab pler las escoltarán.

Aquí pots sobre las runas
de nostres murs esfondrats
llansar tos gemechs al ayre,
planyívols com pochs n’hi há,
dels valents á la memoria
que ne vessaren la sanch
per lo Rey y per la Pátria
ab pit heróich defensar.

Aquí cada pam de terra,
en sanch francesa amarat,
ne pregona ab veu mòlt alta
l’amor á las llibertats
y á la santa independencia
dels espanyols catalans.

No tenim palaus de marbre,
ni monuments de preu alt,
com no sian nostres temples
y nostres forts enrunats;
que aquí tot li parla al cor
de sants y d’héroes capdalts,
de la fé de nostre poble
y del valor catalá!

Si aixó ho trobes poch, gayter,
bon Gayter del Llobregat,
deixa la ciutat costosa,
recinto dels recorts grans,
y ayre nou y ambient mes fresch
trobarás en nostre plá,
de encantadoras florestas,
de vergers y ubagas suáus,
que al ánima predisposan
á esbarjos espirituals;
y á las voretas dels rius
de marges encatifats
per flors de agradosa flayre,
ta gayta pots despenjar
pera buscar sons alegres
de tranquila y dolsa pau.

Aquí hi trovarás ninetas,
gentils ninfas del Onyar,
de miradas melancólicas,
de ullsc om lo nostre cel blau,
joganeras y alegroyas,
de bon cor y seny ben clar.

Sona, donchs, lo bon gayter,
ton instruments fés sonar,
deixantnos per recordansa
de ta breu estada, un cant;
y veurá tothom á l’hora
si nostra ciutat s’ho val,
que fins en sa lloa sona
lo Gayter del Llobregat!”


-      Maria de Bell-lloch (pseudònim de M. del Pilar Maspons), relat costumista "Nadal a Monmany. La festa dels pastors", publicat a La Renaixensa: periodich de literatura, ciencias y arts (1876).

“Posárense de cara al altar devant los cantadors, y fent tres passas avant y duas enrera anavan avansant envers lo presbiteri, y cantaren:

Armats ab la gayta
y altres instruments,
los pastors, anemsen
anem á Betlem,
que ha nat per los homens
tot un rey de reys.

Anemhi depressa
anemhi aviat
que'l rey de cels y terra
en Betlem ha nat.

Al acabar cada posada los cantadors feyan un gran acatament, y lo pastor, seguit del manyach que anava derrera d'ells, ne feya un altre tot posantse á sonar lo sach dels gemechs: derrera mateix del manyach, venia lo rebadá ab duas cistellas adalt de la crossa, en una d'ellas hi havia una oferena tapada, y en l'altre dos blanquíssims colomets lligats ab cintas de color de rosa demunt d'un llit de olorós vervelló; després seguian los demes pastors de dos en dos, ab sas enflocadas crossas tan llargas com la del primer pastor, del que no's diferenciavan mes que pe'ls esclops, per durlos aquests cuberts de pell del color de la fusta, brodada ab seda de colors y clavada ab tatxas dauradas y un floquet blau al cap demunt."


-      Francesc Fors de Casamayor; sota la inspiració de la figura del gaiter de Rubió i Ors, publicà el llibre de poemes Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla (1878). El llibre consta de cinc llargs poemes, a dos dels quals apareix l'instrument, en un cas en un sentit literal (descriu la festa major de Pineda de Mar i el sac de gemecs hi intervé) i en l'altre com a figura literària.

La festa major de Pineda (1866)

[...]

Dos dias la festa dura;
dança hi ha y un envelát
que en la plassa s'es alçát
per lo jovent ab premura.
¡Quin bullici!, ¡qué locura!
Per tot lloch se sent musica;
lo tamboriner repica
al cap de munt del carrer,
y lo vell cornamusér
sona que molt be se explica.
Aquí's balla'l contrapás,
allá baix una sardana;
tots ho fan de bona gana,
sense pérdrer lo compás.
Del calor no se fa cas,
es lo bo sempre ballar,
cualsevol hora que siga,
sens reparar en fatiga,
sensa por de rebentar.

[...]"


Cant epitalamich

Estimát señor don Pau
dels amichs meus lo millor,
ascoltaume per favor
ascoltaume si vos plau.
Que encare que arranconada
ma cornamuseta está,
la vull are un poch tocá
per vella que sie y corcada.
Y ab lo tó que algú ascoltaba
ple de accent y gallardía
altre temps ma melodía
vuy tocarme com tocaba.
Que será viu testimoni
de tot cuant sent lo meu cor,
veyentvos guiar amor
al altar del matrimoni.
Allí espera una nineta,
no de ull blau, qu'l te castany,
y ab lo cual ne fa tan dany,
com la mes fina saeta.
Ja se be ¡pobre Pauét!
que al mirarla fit á fit,
ne quedáreu tot rendit,
y perdut com un ximplét.
De llavors, nit y mati,
la casa vos ne rondábau,
y horas y horas pasabau
prop la reixa del jardi.
Ni l'ínclit Marqués de Mántua,
Amadís, ni Galaor,
lo Cid, ni Roger de Flor,
ni lo fartaner Gargantua,
lo terrible Fierabrás
ni cap altre paladí,
en sos empreses sen fí
mes constans no foren pas,
per ço donchs fou cosa feta
vos parlareu... ja se be,
y en lo consistori ple,
vos donaren la Sileta,
surt ma cornamusa al sol
y pegantli una bufada,
ne comenso ma tonada
per lo to de la, mi, sol.
Ninas bonicas,
veniu aquí,
texiu guirlandas
de llesemí;
[segueix la cançoneta]"


-      Poema “A Montserrat”, presentat als Jocs Florals de Barcelona (1880). Comença amb el vers “Ab gayta y tamborino...”.


-      Carles Pirozzini Martí, poema “Los Xiquets” (1882).

"[...]
Vostra gayta y tamborino (sic)
recorts son d’un temps mellor
¡que bé fa quant sols refila
melodías de tristor!
[...]"

[El poema està dedicat als Xiquets de Valls]


-      Joan Manel Casademunt, poema "Á la simpática senyoreta Remey Lagrifa" (1882).

"A ballar vina, m'aymía,
flor gentil de l'Ampurdá,
d'eixa terra tan hermosa,
d'eixa terra sens rival.
A ballar vina, m'aymía,
que t'espera'l téu galan,
prés son cor de ta hermosura,
de tos ulls fidel esclau.
Ja la gayta y la tenora
fan ohir sos jolius cants,
ja'ls fadrins y las donzellas
tots cofoys van á ballar.
Vinahi tú, la més hermosa
flor gentil de l'Ampurdá
vinahi tú y veurás al veure't
com d'enveja's morirán."


-      Pau Donzell, poema “L’hermitá de Sant Dimas”, publicat a El Eco Guixolense (1883).

"[...]
 ¿Quína festa se’n celebra
vuy en la esglesia del poble?
¿Per qué baten las campanas?
¿Per qué tanta fressa mouhen?
Los pajesos van de festa,
ab mantellina las donas,
fentne tots cap allí via,
parantse junts á la porta.
Quant hi son molta gatzara
de crits, riure y fer tabola,
fins qu’al fi d’un plegat callan
mirantne del poble á fora.
De dret ve vers á l’esglesia
comitiva numerosa
dant crits de “visca la nuvia”
que’n la plassa fort ressonan.
Devant va la cornamusa
jemegantne planyidora
de molts de baylets voltada
fent alegres cabriolas.
Després camina la nuvia
del tot contenta y ditxosa,
d’hermós vestit blanch cuberta
entre mitj de ricas joyas.
[...]”


-      Josep Baucells Prat, poema “¡Quíns temps!...” (1885).

"[...]
May se feya res al poble
sens anuencia del rector...
si hi havia ball á plassa
se ballava’l tirabou
ó bè la sardana llarga
ab cornamusa y tenor;
res d’estrenyer’s las manotas
ni acostarse gayre aprop.
Ah, quins temps eran aquells
mossen Xix, ¡quins temps tant bons!
[...]"


-      Lluís B. Nadal, novel·la Lo beneyt y la porqueyrola (1886?). La gran particularitat d’aquest novel·la en relació amb el sac de gemecs és que el protagonista és cornamusaire. També esmenta l’instrument a altres escrits seus, com ara al relat autobiogràfic “No tenim corda” (1887). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.


-      Àngel Guimerà, obra de teatre Lo Fill del rey. Tragedia en tres actes y en vers (1886).

"Demá... Al sé nit tota enjoyada,
ja surt del temple ben casada:
¡qu'hermós y jove es lo marit!
¡Llamp que la toch, que ha estat sortada!
fan las donzellas ab despit.

D'assi d'allá tot es fumera;
atxas de vent li fan carrera;
pel campanar quins jiravols!...
y ells, ¡quin xiu xiu! duyent darrera
sach de gemechs y floviols!"


-      Carles Bosch de la Trinxeria; dins del llibre Pla y montanya (1888) esmenta l'instrument als escrits "Un idili", "Lo derrer cornamusayre" i "La copla dels Jaumets"; uns anys més tard, el 1891, també recupera l’instrument en un relat titulat “El piano de manubri”; el mateix any esmenta altre cop l’instrument, aquest cop en sentit figurat, a la seva novel·la L’hereu Subirà. Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.


-      J. Prats i Serra, poema titulat “A C. Bosch de la Trinxeria” (1889).

“Se coneix que mestre sou
de la llengua catalana,
mestre consumat, que á molts
podeu servir d’ensenyansa.
He llegit “dos suros célebres”
he llegit “notas de viatge”
y “la copla dels Jaumets”
y “’l darrer cornamusayre”:
apar que’l veig ab lo bot,
sas tarotas enflocadas,
anant cap á las masias
rodejat de la quitxalla.
Vostre familiar estil
¡penetra dins la meva ánima!
jo no puch, senyor, llegirvos
sens deixar corre una llágrima.
Pus tant s’ablaneix mon cor
en las tristas recordansas
que tant bé heu sabut descriurer
en lo llibre “Plá y Montanya”
aquells bruels del trombon
com lo berrit d’una vaca,
quan ficat dins lo barranch
en pobre Xitu, ensajaba,
li desgarraban lo cor
produhintli esgarrifansas.
Y ell solet, bufa que bufa
y sempre ix la nota falsa
ay! allavors entristit,
¡vana, diu, es la esperansa!
¡Quin sentiment! quan ordena
á Pauet lo desmontatge
de la seva cornamusa,
quan la mort alcansat l’hage!
Apar que’l miro en lo llit
ab los dits crespats y enlayre
sus los traus de las tarotas
xuclant lo pobret, devades!
[...]”


-      Joan Pons i Massaveu, poema “Lo sach de gemechs de Breda”, premi a la millor poesia humorística dels Jocs Florals de Barcelona (1890).


-      V. Tarrida, poema “D’una carta desclosa” (1891).

“[...]
Jo, una mamá, feya ja anys,
que, com ja podrán compendre,
anava en busca d’un gendre
per un cop surtir d’afanys,
puig no poden may pensar
la gran creu, la pesadilla
qu’es, lo tenir una filla
qu’estima y’s vol casar.
Quin patir, oh, no s’explica,
ja pot ser la mare seria,
¿Qui á n’ella li trau la déria
de buscá á tothom palica?
Ja poden di y poden fer,
ella busca la manera
de trobar en Pau ó en Pere,
sempre de cap al carrer.
Tots los sèus quefers olvida,
si traballa, ab mala gana,
no gasta humor, té desgana,
per res tot ho etjega á dida.
No tè goig, re al mon bó troba,
no tè son quan es al llit,
un mosquit li don neguit,
res la distreu, res li proba.
Tè ascos, fa cara rara,
pateix del cor y del fetje,
y sols lo gasto del metje
li costa un ull de la cara.
Si la renyan, per res plora,
no hi valen rahons ni prechs,
vaja, es un sach de gemechs
á punt de tocá á tot hora.
[...]”


-      Fruytós Graner de la Vila (pseudònim?), poema "Los bastoners", publicat a La Veu de Catalunya (1892).

"Miráulos que hi van joyosos
al devant la professó,
rumbejant totes ses gales
per ballá'l ball dels bastons;
vestexen calçeta blanca,
faldilla d'hermós color,
quasi tots faxa vermella
menys la d'un que sembla d'or;
aquest dú un bastó y bandera,
tots los altres dos bastons,
prop sos peus cascabells dringan
quan lleugers petjan lo sol;
en son cap voleyan llassos
y en sa cara brilla'l joy,
puix sa vida es ballá y riure,
y donar colps de bastons
al compás de la dolsayna,
de la gayta ó fluviol.

Lo gayter sos tochs comença,
lo jovent alsa'ls bastons,
ab sos peus pica la terra,
cascabells dringan mes fort,
fan un salt, bastons se topan,
surten nines als balcons,
y'ls fadrins veyent que'ls tiran
paperets, ginesta y flors,
saltan, brincan, giravoltan,
ventan colps de dret y tort,
al compás de la dolsayna,
de la gayta ó fluviol;
si algú's pica'ls dits no importa,
ni s'hi paran de tant joy,
lo cas es ballar y fora,
brincar molt y picar fort.
Quan los bastoners se cansan,
lo gayter cambía'l toch,
y'ls colps de bastons se mudan,
y lo ball també es mes nou;
a la plassa'ls balls se paran
dels bastons á un colp ben fort.

Quan lo tálam prop s'ovira
lo gayter refila á doll,
y com braus peons que lluytan,
tots junts alsan sos bastons,
y cofoys saltan y brincan,
y lleugers fan giravols,
clavan colps per sota cama,
de revés, de dret y tort,
ara pican fort en terra,
ara sos propis bastons,
ara'ls de company de banda,
ara'ls del altre cantó;
y entre tant cascabells dringan,
y'l ball sembla mes ayrós.
Si picant, bastons se trencan,
se n'estrenan tants de nous:
lo cas es picar y fora,
de bastons ja'n dona'l bosch.

Acabada aquesta balla,
tots junts cauen de genolls,
los clergues cantan un himne,
s'axecan los ganfanóns,
y endevant fins á la Esgleya
va seguint la professó;
lo gayter desa la gayta,
y refila'l fluviol,
la marxa real entona
ab son espignet ayrós,
y al compás seu van donantne
los fadrins colps de bastons.
[...]"


-      Emili Pasqual, retrat literari titulat “En Blay sereno”, publicat a La Veu de Catalunya (1893).

“Es un home del tenó següent: Alt com lo campanar de Esparraguera, sech com un feix de canyas, xato com una mola, porta patillas negras, fuma ab pipa, es bon xicot, té tots los oficis y cap de bó: Es agutzil, matador de porchs, revisor de carns, espardanyer sense feyna y finalment tocador de gayta y encara, etc..., etc..., per no dir més. Mes l’ofici en que ell actua més de cos present, si val la frase, encara no vos l’he dit. Es lo de sereno del poble, que no val á dirho, perque lo signarían massa ab lo dit y pot ser se blimaría com las carbassas y’ls melons. Tots los demés oficis y cárrechs los desempenya ab fástich, segons diu éll, mes lo de sereno es lo seu element y en aquest l’hem de conéxer y de segur que no’n sentiréu greu. [...]”


-      Pau Delclòs i Dols, poema “Germanó”, guanyador de la Flor Natural al Primer Certamen de la Tertúlia Literària de Blanes (1895).

"[...]

Lo fluviol ja refila,
lo timbal dona’l compás,
gemega la cornamusa,
las grallas van xericant.
Lo senyor rector y’l batlle,
sentats prop del catafalch,
l’un tot fent la mitja rialla
y l’altre aixecant la má,
ja han dit: –Noys á divertirse,
pot comensá’l contrapás.
Y’s mou l’hermosa garlanda
plassa amunt y plassa avall:
los de la lloga á la cúa,
los pabordes fent lo cap,
entre mitj la fadrinalla
ab los vells de xexanta anys:
que aquí’s juntan las poncellas
ab los clavells ja badats,
s’agermanan los brots tendres
ab los que’s van assecant.
–Contrapás, el rector pensa,
com tú fossen tots los balls:
llas de germanó entre’ls homes,
símbol d’amor fraternal.

[...]"


-      Josep Berga i Boix, novel·la L’estudiant de la Garrotxa (1895).

“[...] –Els muntanyencs tenen la pell més forta, allà es respira l’aire pur, embaumat per mil plantes aromàtiques. Quan vaig a la meva terra, en arribar a Besalú, ja sento l’olor de la Garrotxa; allà es balla el contrapàs llarg i toquen la cornamusa, que sembla música d’almogàvers; les noies repuntegen uns ballets que tota la sal hi vessa, porten tals mocadors que enlluernen [...]”


-      Jaume Roig Cordomí, poema “Amorosa”, publicat a La Tomasa (1897).

“Al sò de la tenora
qu’enveja l’au canora
del tamborí, la gayta ó fluviol
si’m vols obrir la reixa
te cantaré la queixa
d’amor, de lo meu cor que tant te vol.
Te cantaré la pena
que sento, hermosa nena,
al veure la fredor ab que tu aculls
los mots d’amor puríssim
que’l meu cor amantíssim
t’endressa, y regaliman los meus ulls.
[...]”


-      Lluís Via, relat “Festa major” (1898).

“[...] Lo poble crida, la maror creix, los balls van venint pels cinch carrers que abocan á la plassa. Las campanas brandan, los cohets espetegan, las morteradas tronan que sembla alló un infern; balandreja la gralla, ‘s plany lo fluviol, somica’l sach de gemechs; mentres compareixen los Diables, los Bastons, los Panderos, Cercolets, Gitanas, Figuetayras, la Moxiganga... ¡los Xiquets de Valls! Es lo moment culminant de la festa. S’acaba l’ofici. [...]”


-      A. Guasch Tombas, article literari “Cada cosa á son temps... (monólech d’un marit vell)”, publicat a La Tomasa (1899).

“Lo que á mi’m passa es terriblement horrorós! Pero no’m puch queixar; desitjava ser pare... y ja ho soch. ¡Millor m’hauría sigut morir xafat per un tranvía eléctrich! Desde que la dona es á plassa, que ja fa tres horas (¡xarrayra!) aquesta criatura no para de plorar, y’l metje de sota ja ha picat trescentas vegadas volguent imposar silenci, qu’es lo que mes me crema. Si ell tè malalts, jo tinch coloms ¡doscents parells! Avants no’ls hi posat bessas y’ls hi arreglat los abeuradors, y’ls covadors, y... ¡Vamos, que tothom en té de feyna en aquet mon, y qui no’n té, ‘l gat pentina! ¡Calla marrá! ¡Quina criatura mes reveca! ¡Lo mateix génit que la sogra, qu’al infern siga, que per esbravarse m’esgarrapava! ¡No es bort qui als seus se sembla! Brrrrr... ¡quina fredor! ¡Ja ha plogut! ¡Gangas de ser pare! Quan ella arrivi (¡xarrayra!9 hauré d’estendre aquets pantalons á la galeria... ¡Calla, ninus, bufò, rateta, rey de casa!... ¡Aixís te reventessis!– Ja torna á picar lo metje. Jo també pico de peus, de rabia. ¡Impertinent doctor! ¡Vaig á donarli una lllisoneta! Ascolti; fassi’l favor de treure’l nas á la finestra, si es servit. ¡Ajaja! Miri, ja estich tip y cuyt dels seus repicaments, que son capassos de ensorrar lo sostre. ¿Diu que aquesta criatura es insoportable? Contim’ho á mi, que desde las dotze de la nit la passejo per la sala... ¿Que’s queixará á l’amo de la casa? ¿Si? Donchs ja veurá: puji aquí dalt y encarreguis de la criatura; jo baixarè á fer la visita als seus malalts... ¡Que jo no’n sabria! Fugi, home, al cap de vuyt dias, ja’n mataria tants com vosté... ¡Vostè es l’estrafalari!... ¡Poca-solta! ¡Arri allá, matasanos, butxí de la humanitat!– ¡Calla, noy; calla nooy; calla, noooooy! Per menos de deu céntims lo tiraría pe’l balcó. ¡Deu meu, vint anys feya que us demanava un sucessor; per fi vau ascoltar la meva veu y vau enviarme això! Diheume per quina agencia us ho puch retornar, perque aquet género no es de recibo. Jo us demanava una criatura y vau enviarme un sach de gemechs. [...]”


-      Hermenegild Carrera Miró, conte “Las violetas”, publicat a La Veu del Vallés (1899).

“–¡Ara si que veig que ja no m’estimas, Tofolet!
–¡Vaja! Ja torném á la mateixa cansó. Aquestas paraulas aviat me semblarán lo responent dels goigs de Santa Sinforosa ab acompanyament de flauta y castanyolas. ¿En que’t fundas ara pera tocar lo sach dels gemechs? [...]”


-      Agustí Mundet Álvarez, poema “Alenadas”, publicat a L’Atlántida (1899).

“L’auba, reyna matinal!
del istiu hermosa Dea,
en l’inmensitat del Cel
reflecta sa llum primera.
Saluda á los pastorets
somriu á las pastoretas
y acariçia á los aucells
ab son dols mirar de verge.
Per serraladas y prats
pasturan duas ovellas,
son blancas com glops de neu
y triscan com á gaçelas.
La pastoreta gentil
una cítara punteja
y enllá d’enllá el pastoret
ab la gayta la remeda.
·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Las ovellas ab son bel
fan cloure’ls ulls de la verge,
qu’assota d’un ginester
ses quedat adormideta.
Febla lo vent de Llevant
y’s despulla la ginesta
en tant qu’es vesteix de groch
lo pit de la pastoreta,
que te aprop seu al pastor
y ambadalit lo contempla.
·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
Forta alenada de vent
va matá la ginestera...
feble alenada d’amor
feu viure’l cor de la verge.”


-      Jaume Sauquet, poema “Lo derrer cornemusayre”, publicat a Le Journal Illustré des Pyrénées-Orientales (1899).

“Adeusiau, montanyes regalades,
Plana del Rosselló,
Joyoses, ja, pel cor haveu estades,
Mes ay! no ho sereu, no!

Ma testa blanca à terra ja s’inclina,
Sentint lo pes dels anys;
S’apaga’l foch de roja barretina
Que portí entre’ls estranys.

Cap à l’istiu, per treure la pobresa,
Muntava al Vallespir;
Mon guanya-pa que estima l’infantesa
Me treya algun sospir.

Desde’l Conflent, fugia à la montanya
Per alt del Pirineu;
Anant-me’n, que’m plavia de Cerdanya
L’aplech de Font-Romeu.

Un cop cada any, à Perpinyá baixavi,
Pels fochs de sant Joan;
Desde la vila, tot lo plá rodavi,
Com los pobrets ho fan.

Corrí, cantant la pels hermitatges,
La Patria pels castells,
A les nines, que bronden à les platges,
L’Amor de sos donsells.

Vilatjes de la costa rica y bella,
May pus veureu passar
Lo pobre vell ab cornemusa vella,
Lo fareu pus tocar!

A Rosselló, cap à Céret y Prada,
Tothom, tothom coneix
L’home del sach, com deya la maynada,
L’home que’l sach bóteix.

Naixí à Banyuls, mon pare també n’èra,
Port-Vendres tinch per llit,
Quant lluhirá, tornant, la primavèra
Ja m’hi seré endormit.

Bell Canigó, palaci de dols ayre,
Repetirás pas pus
Lo gemech del derrer cornemusayre,
Que’m queda pas ningus!

Adeusiau, montanyes regalades,
Plana del Rosselló,
Joyosas, ja, pel cor haveu estades,
Mes, ay! no ho sereu, no!”


-      Joan Baptista Aliberch, poema “Dalt la montanya” (1899).

“Al bell cim de la montanya
he pujat de bon matí:
¡quánta masia y cabanya
miro al entorn desd’aqui,
[...]
Allá lluny, dins la boscuria,
la gayta s’ou refilar;
veu d’un jay d’altra centuria
que al cor dels nets parla encar.
Més aprop ses notes belles
escampa’l gay fluviol
qu’entre’ls bels de les ovelles
semblan cants del rossinyol.
La campana de l’ermíta
hi barreja son ressó,
com á veu santa qu’excita
á benehi al Criador.
Beneheschlo á boca plena
tot mirant l’hermosa afrau;
mentres la blavor serena
com imán mon cor atrau.
Y eixa atracció misteriosa,
aqui dalt al cim de tot,
es tan dolça y poderosa
que res deturarla pot.”
 

-      Anton Busquets i Punset (sota el pseudònim Jordi d'Osor), relat costumista "Los caramellayres del Roser", publicat a la revista Joventut (1900).

"Quan els pardals comensavan la xerradissa entre'ls canyissars de la bassa del Molí y'l sol llustrejava totjust las cimallas de Solterra y de la Gabarra, se trobaren aplegats, tots xiroys, els vistosos caramellayres del Roser ran á ran del muralló de l'era d'en Costa, donant el darrer assaig als goigs de la Verge y al esplet de corrandas ab que devian los fadrins festejar á las mossotas montanyanas, per mor de fer més galán aplega. Caygudas del campanar las cinch batalladas matinals, se partiren en dugas collas á fi de voltar per oposadas direccions tota la parroquia. Els uns s'enfilaren cap á la Corneyal emportantsen al noy Camas ab son violí grinyolaire [...]. Els altres seguiren al Serras, que ab la cornamusa á la espatlla, com un cabrit enflocat, y son tipich corbatí vermell, devallava cap al sot de Montsoli [...]

[...] las noyas del mas y pastoras y porqueyrolas demanaren las corrandas, las desitjadas corrandas, ahont tots els caramellayres s'hi lluhiren, sobretot l'avi Tica que no las quedava pas á deure com vulgarment se diu [...]. Cansat i esgargamellat, deixà anar per fi de festa la darrera:

Si cantéu per las més jovas,
jo per l'avia cantaré,
qu'es la rosa més xamosa
que floreix en eix roser,

qu'en Serras afiligranava de valent ab la cornamusa engojant aquell rieral que talment pareixia un paradís somniador."


-      Salvador Vilaregut i Martí, poema “La cansó de Mirtalia” (1901).

“El vell cornamusayre té tres fillas
més bellas totas tres que un raig de sol.

Bé prou las coneix el poble:
Gemesquia dels cabells d’or,
Griselda dels rinxos negres,
Mirtalía de las cansons.
Als gemechs de la inflada cornamusa,
que’l vell escampa, van rodant pel món.
Gemesquia passa’l rosari
pregant pels vius y pels morts,
Griselda’l seu cos entrega
á cambi d’un grapat d’or,
y Mirtalía no més canta
d’amor y patria cansons,
ayres dolsos d’anyoransa,
de melangía y de dol,
y per preu sols vol somrisas
ó llágrimas de tristor.

Las tres fillas del vell cornamusayre
aixís van rodant pel món
als gemechs de la inflada cornamusa,
més bellas totas tres que un raig de sol.

Un capvespre d’hivern, mentres dormía
el vell cornamusayre al fons del bosch,
arribá ranquejant la mala bruixa
y á las fillas temptá: –Digam: ¿qué vols,
oh tu, Griselda hermosa? ¿Qué ambicionas?
El meu poder es gran: t’ho puch dar tot.
–Vuy vestits y joyells y pedrería,
y palaus y castells, y un bell espós,
senyor omnipotent d’un gran realme;
si pogués ser, senyor de tot el món.
–Vina ab mi y ho tindrás. ¿Y tu, Gemesquia?
–Jo d’un claustre ben gran y ben ombrós
ser l’abadesa, per tení á mas ordres
d’esposas de Jesús tot un estol,
tendras com lliris, blancas com colomas
y encesas d’un mateix místich amor,
regint jo sas pregarias nit y día,
nota capdal del reso fervorós.
–Vina ab mi y ho tindrás. ¿Y tu, Mirtalía?
–Jo no més vuy cantar una cansó...
–Seguiume totas tres –digué la bruixa.–
Mon poder es inmens: ho tindréu tot!–
La gran y la mitjana la seguiren.
–¿Y’l pare? –feu Mirtalía.– El pare’s mor.
–Oh, no! No puch venir! No puch deixarlo!
Sens ell me moriría de tristor!...

·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·

La bruixa y sas germanas ja no hi eran,
y en la calma profonda del gran bosch,
mentres la llum ixenta deslliurava
la soliua roureda de foscor,
la cansó de Mirtalía s’espandía
rublerta d’anyoransa y de condol.

El vell cornamusayre té tres fillas,
més bellas totas tres que un raig de sol.

Gemesquia fou abadesa:
cent esposas del Senyor
varen pregar á sas ordres,
y d’anyoransa s’ha mort.
Griselda n’ha estat regina,
y á las mans de son espós
ha pagat ab sanch un deute
de traydoría d’amor.
Y Mirtalía no més canta,
no més canta una cansó
ben apropet de son pare,
el vellet que no es pas mort;
y per preu sols vol somrisas
ó llágrimas de tristor...

El vell cornamusayre té tres fillas,
més bellas totas tres que un raig de sol.”


-      Josep Morató i Grau, conte “Batussas” (1902).

"[...] A la plassa tot era animació y alegría. En mitg d’una sardana colossal, formada per centenars de balladors que cabriolejavan arrán de las casas, se n’hi havían format altras de més petitas... L’una era la dels senyors, l’altra la dels balladors afectats a puntejarlas, la de més enllá la de la canalleta... Al compás de fluviol y tenoras, de contrabaix y cornamusa, aquellas anellas humanas se movían armoniosament, empenyudas per una mateixa forsa... Tot era pau y en totas las caras hi traspuava el goig... un goig sense esclats sorollosos ni alegroys fora de mida. [...]"


-      Antoni Careta i Vidal, relat “L’home de las figuras” (1902).

"[...] De prompte, totas las figuras del pessebre cobravan vida; els pastors que hi havía pel camí de Bethlém, apretavan el pas sonant la cornamusa, el fluviol y el tamborí; els tres Reys pel seu cantó, se dirigían, també, al mateix punt muntats en sos cavalls que sovint els escuders refrenavan; acudían tots en munió al sagrat Portal [...]"


-      Joaquim Ruyra, conte “En Garet a l’enramada”, inclòs al seu llibre Marines i boscatges (1903).

“L’ayre está impregnat d’exhalacions fresques y humides com després d’una ruixada; peró, que’n son de flayroses aquestes fresques exhalacions! La ruixada ha sigut de ginesta. Els carrers n’están encatifats y les noyes, que hi rondan, ne portan esquitxades la roba y les cabelleres. Es la nit més alegra de Blanes, la darrera nit de les enramades. El vent es suau y temperat, el cel seré, y’l Juny xamós riu entre les estrelles.
El sach dels gemechs va fent la passada, espargint per dins del poble un guirigall d’harmonía que alegra y engresca al jovent. Les xicotes, al sentirho, no poden pas restar un instant més a la taula, valdament estiguin a mitj sopar y no s’hagi encetat encara’l famós capó de la festa.
–Ja passa sa coixinera!... ¿Sentíu?... Sa coixinera y encara m’hay d’endagar! ¿Ahónt tinch sa xalina? ¿Ahónt m’hay deixat ses arracades? Mare, cuytéu a portarme’s ferrets. Miréu si’m cau bé aquest llas, si ses flors me van millor aixís o as costat de sa tannara. Sa passada, sa passada!
Tot es fressa y trasbals. Els minyons endrapan precipitadament asseguts de gayrell a les cadires, ab les orelles al carrer y’l mirar esbarriat; endrapan precipitadament y se les esquitllan ab el darrer mos a la boca. El jayo queda sol a taula, llemugant ab ses genives escaixalades les calaborques del capó. De tant en tant, després d’haver fet petar una llarga xarricada, balandreja’l cap tristament, tot mirantse’l porró, el company fidel, y exclama sospirós:
–Es son temps. Quí pogués tornarhi!... Que’s diverteixun mentres s’hora es bona!
La enramada del Auguer será la millor de la vuytada, perque enguany els pescadors volen lluhirse. En Panxo Manxiula, s’americano nou, fill del vell sardinaler, ha contractat la cobla pera’l ball de la nit. El sach dels gemechs anirá, donchs, a recó, peró tocará a la taverna per animar els bevedors. La festa será com no se n’hagi may vista cap al barri.”

Posteriorment, l’any 1938, Ruyra va fer una versió teatralitzada d’aquest conte, en forma de sainet, amb el mateix nom. El sac hi torna a aparèixer:

Circumcisió. –– Sigui com vulgui, aquesta festa ha de costar molts de diners. Déu ésser ric, aquest barri.
Raimunda. –– No ho cregu pas, senyora Circumsecció. Aquest barri és alegret i pobret. (Cessa la música.)
Circumcisió. –– No ho comprenc.
Reixaca. –– Una flor no fa estiu. Els atros anys ballàvem a so de coixinera i flabiol. Pocs diners, poca música. Quatre dotzenes de gresols, una bella tofa de ramatge i un bon amaniment d’alegria, això sí; no res més. Aquest any En Panxo Manxiula s’hi ha trencat les mans. Ell ho paga tot: cobla, salamons, galindaines...”

Panxo. –– Sí, estan molt bé. Ès bo que, després d’un combat gloriós, els vaixells ostentin els desperfectos que han sofert. Anem, acompanyem-los triomfalment.
Reixaca. –– També vinc. Necessito orejar-me una mica.
(Se’n van, primer terme dreta. Pel fons es veu passar transversalment una multitud que, a so de gaita i tamborí, canta i juga el popular “Tio fresco”. Durant l’escena següent la música i els cants s’hauran allunyat.)


-      M. Planas, poema titulat “La mort de la pàtria” (publicat el 1904).

“Les campanes totes ploran,
cel y terra están de dol,
les campanes tocan totes,
bim, bom, barambam, bim, bom.

Desde l’Ebre fins a França
tot són llágrimes y plors,
tot son llágrimes y quexes,
y gemechs y ¡ays! de dolor;
y una espessa nuvolada
d’ales negres com lo corp,
per lo espay va desplegantse
com si fós ja la tardor.
Si per cas s’ou en la prada
lo cantar d’algún pastor,
aqueix cant sols ne don pena
puix recorda als Segadors,
y la gayta més alegra
cambiant ensemps de tó,

com l’aucell que anyora’l bosch.
¡Catalunya, Catalunya!
¡dolça Patria del meu cor!
¿Perqué bogan les campanes
per qui están tocant a morts?
Tan bon punt n’ha sortit l’auba
Felip V n’ha fet un clot
desde un cap de riu a l’altre,
del Llobregat al Besós;
y com l’áliga estenentse
de la Patria al mitg del cor
ha enfonzat les seves urpes
per robarli’ls seus tresors.
Y en la heroyca Barcelona
ciutat presa a sanch y a foch,
sota un munt de runa y cendra
l’ha colgada axí que ha mort.”


-      Vicenç Bosch, article literari “Nadal al Pallars”, publicat a la revista Feminal (1907).

“La Missa de Gall es a mitja nit. La maynada vol anarhi, car lo bon Jesuset ha nascut en aquella hora misteriosa; y en aquella Missa, apar sentirse encara els solemniosos himnes dels àngels, les cantades dels pastorets, els refils dels fluviols y de la gayta y les passades tendres dels aucells, pera celebrar lo més humil naxement qu’ha vist lo cel. [...]”


-      Ramon Ramon i Vidales, novel·la Vaca de llet (1909).

“Sentí hores: tocaven les set. El nen havia tornat a agafar la dormida. Ella va asseure's al llit. Volia llevar-se, car tampoc hauria pogut dormir, encara que havés volgut, perquè era un seguit el passar i aturar-se balls i dances populars; i ara era'l floviol que acompanyava'l crec, cric, cric del Ball de Bastons; ara'ls timbalots destrempats i l'espetec de carretilles dels Diables; ara les tonades cadencioses i planyívoles del sac de gemecs del ball de Cercolets; i les escopetades del ball den Serrallonga, i la gralla del de les Gitanes, i la cerca-vila de la cobla, i molts altres diferents sorolls, i crits i remoreig de la gent que passava. Totes les tonalitats i sons de les festives Matinades repercutien per l'espai, cridaners uns, remorejants o sorollosos altres; però tots alegrois, tots festosos, que anaven difundint per tots els àmbits de la vila, desvetllant al veïnat, les primeres rauxes de festa major.”

“A bandades eixien les senyores de l'iglesia, tenint de passar en corrua per entre dugues atapaïdes margenades de badocs, estacionats a banda i banda de la portalada de l'iglesia; i passaven llisquentes, amb el cap cot i les mans a les orelles, per por de les carretilles dels Diables i de les escopetades dels Serrallongues.
I sortí l'Ajuntament; i aleshores el terrabastall fou aixordador: música, gralles, floviols, sac-de-gemecs, timbals, brunzir de carretilles i esclat de trons i escopetades, ressonà per l'espai en barreja informe, innarrable; tot un terratrèmol de sorolls extranys i heterogenis i de tonades populars, tot en garbuix, però en garbuix festívol, alegroi, que esvalotava'ls falsiots que niaven entre les pedres del cloquer, els quals voleiaven pels aires xisclant espaordits, com si volguessin protestar de l'esclat de festa que's desenrotllava a la plaça. I l'Ajuntament entrava a la Casa Comunal, adossada a un costat de l'iglesia, passant per entre dos esvelts pilans de cinc que havien aixecat els Xiquets, un a cada costat de portalada.”


-      Apel·les Mestres, obra de teatre Els sense cor (1909).

(Pierrot tremolant. El Doctor mirantsel fit a fit. Pausa) [...] Doc. (Li aplica la orella al damunt del pit) ¡Uy, fill; sí qu’estèm malament! Això no es un cor, això es un sach de gemechs espatllat. Aquet miocardi presenta degeneraciò de les fibres musculars ab síntomes d’hipertrofia descompensada y dilatació consecutiva. [...]”


-      Pere Manaut i Taberner (sota el pseudònim de Jordi Muntaner), relat biogràfic “Recorts de Carnestoltes” (1909).

“[...] Aquell any jo vaig disfressarme de pagès, ab un vestit del marit de la senyora Pepa, vehins del segón pis de casa. El cap me venía balder dintre la barretina que m’hauría servit de cucurulla a no ser que les orelles perdent la vertical la sosteníen; el gech m’era un xich ample, més les mànigues me veníen a la mida ab un doblech de pam y mitg que les feya més magestuoses; les calses no’m queyen ni semblaven d’un cos gran, perque ab uns cordills les portava lligades sota l’aixella; la faixa m’anava d’allò més be; els calsons se m’aguantaven sobre’ls tormells y ab una beta sota el genoll; la manta semblava un xich massa gran, però ben doblegada també se m’aguantava a l’espatlla; com que les espardenyes me veníen un xich amples y el peu se’m fugía per tot arrèu, vaig posarme unes sabates blanques de la meva germana, acabant per semblat tot un pagès, encara que la fornera del vehinat deya que mès aviat semblava un home que passa frau o un sach de gemechs a mitg inflar. [...]”


-      Santiago Rusiñol, relat “Del lloro al fonograf”, dins la sèrie d’articles “Del Born al Plata. Impressions de viatge” (1910).

“De lo que parlarem en aquet capitol, després d’haver parlat de teatres, es d’una mena d’instruments, o eines, o lo que sia, que, ab la capa de fer art cientific, o ciencia artística, o lo que’s vulgui, han invadit les grans capitals, com malura de nova mena. Volem dir els fonografs, els gramofons, els bestiofons, les pianoles, y tota aquesta plaga de fer música, que ve a ser el cromo de la veu, la oleografia del cant, y la caricatura de la paraula. Abans teniem el piano, que, quan se l’atacava malament y se l’inquietava ab perseverancia, era moble ofensiu pels veíns y torment de les noies de sa casa; teniem l’orgue de manubri, que quan duia trompetes a dintre era’l mellor despertador; teniem l’acordeon, que quan gemegava feia estragos; els musics cegos als quals perdonavem, perquè prou desgracia tenien de no poder veure lo que tocaven, y ademés altres instruments curiosos, com la gaita, la tenora, el sac de gemecs, y les xirimies, que no més eixien a fer mal en els moments solemnials; però tot això, tots aquets sorolls, com que’l buf, o el rascament, sia lo que vulgui, eixia d’un home, y l’home, per malhaurat que sia y per pianista que’s torni, es un sér, que’n direm humà, y el que es humà sempre porta a dintre sentiments d’humanitat, els soportavem, y fins aplaudiem; però, cavallers! quan vingué un jorn que la ciencia va recullir tots aquets gemecs de l’art, y els va voler reglamentar, ficant la veu a dintre d’un tubo, teixint les notes a dintre d’un piano, engranant el sentiment, y donant corda a l’art de fer soroll, n’hi va haver pera agafar l’Edisson y els seus companys de reproducció y condemnarlos a les vuit hores de fonograf y de pianola. [...]”


-      Maurici Fius i Palà, poema “Les Montanyes de Cerdanya” (1910).

“La plassa es de les mes grans,
es gran com tota la Plana;
les montanyes dels voltants
volen ballar la sardana.
            Puig son grans,
            ballarán
la sardana dels Titans.

Com no hi ha bons instruments
per tocar tant grossa festa,
diuen als cuatre elements
si’ls volen servir d’orquesta.
            Donchs faran
            d’instruments,
néu y foch, aygues y vents.

Sens tenora ni flaviol,
sens obóe y cornamusa,
no hi mancará per da’l vol
bon joglar y bona musa.
            ¡Ja hi haurá
            bon flaviol
quant vagi á la posta’l sol!

Ja rodola’l temporal
y braman Raur y Segre:
brahola’l cim del Puigmal
y s’esvera l’Estany negre.
            ¡Quin soroll,
            infernal
sembla’l judici final.

Ronca’l forat de Carol;
s’infla’l torb que tot ho abrusa:
¡quins xisclets que fa’l flaviol!
¡quins gemechs la cornemusa!
[...]”


-      Josep Maria de Sagarra; esmenta l'instrument al poema “Dels elogis de la cançó” (1913); al poema “La balada del consol”, del llibre Primer llibre de poemes (1914); al poema "Cançó de taverna", del llibre Cançons de taverna i d'oblit (1918-1921); a El comte Arnau (1922-1928); a El poema de Nadal (1931), i a les seves obres de teatre La corona d’espines (1932) i La cançó de la filla del marxant (1936). Dedicarem una entrada al bloc a aquest escriptor.


-      Ramon Casanova i Danés, “L’Amic. Dialogació IV. Els estats emotius”, publicat a La Veu Comarcal (1914).

“[...] Entre els perpunts i siluetes i el fluvial enjogaçament vivien les ànimes desvetllades. Rondaven un vell mur eurat i sol i, a voltes, per entre escletxes que feien de cornamusa al vent, mig tencades de fullam tremolós oviraven, al cim de la carena, la rigidesa espectral d’uns xipressos piadosament aturats en sa dança entorn d’un camp de morts. [...]”


-      Prudenci Bertrana, article literari “Nadal trist” (1914).

[Després de dedicar l’article, publicat a la revista humorística L’Esquella de la Torratxa, a parlar de la tristesa del Nadal enmig de l’acabada de començar Gran Guerra, l’autor demana excuses pel to] “[...] I bé; com pots veure, devot que’m llegeixes, me soc amagat el cascabell a la butxaca en vigilies d’aquest Nadal històric, i soc tret la meva antiga cornamusa. Perdó. M’estimo més fer riure amb la meva cornamusa que fer plorar amb el meu cascabell, i passar per sentimental que per cínic.”


-      Lluís Casanovas, relat “Lo gaiter” (1915).

“Una tarde xardorosa dels primers dies de Septembre, trobant-me amb les finestres mig closes, llegint en mon quartet d’estudi, arribà a més orelles una música exótica, que’m despertà de més cientifiques preocupacions, fent reviure en mi tot un devasall d’agradoses recordances.
Un pobre home, fill d’un pais llunyà, de raça i costums diferentes de les nostres, recorre’l mon cercant per la vida, atravesant unes terres estranyes i desagraídes, que no li escolten aquella música cadenciosa que’n son pais fa estremir de goig als homes, mentres aquí sols atreu la curiositat de la mainada, que guaita amb estranyesa aquell sac de gemecs. La gaita del pobre gallec, llensa al aire notes tristes i planyívoles, mentres les borles de seda i’l llarc cordó vermell que la guarneixen, es gronxen suaument al pas cansat del pobre gaiter. ¡Galicia, terra dels verts prats i dels bells estols de vaques que tranquilament pasturen en tes fresques montanyes, guarda en ton si aquest simpàtic instrument musical, que no té l’estimen pas com se mereix, aquí, en aquest tròç de nostra Catalunya!
Lo gaiter recerca d’una casa a l’altra una petita almoina per a refrescar sa gorja resseca per la llarga jornada, que’ns ha portat lo dolç sò de la gaita en aquestes serralades allunyades del mon, sens que una mà amical li envi-hi un petit socor per a ajudar-lo en son romiatge. Els sòns del instrument, esdevenen cada cop més tristos, si bé més simpàtics, mentres el pobre músic devalla al llarc del carrer recercant la petita almoina que no ve a ses mans ja lasses de tocar.
I mentres el sac ple de vent, va buidant-se poc a poquet, ajudant al músic en son pesat treball, aquell paseija desencoratjat sa mirada mústiga, per aquest pais que no arriva a entendre-l a n’ell ni a la seva música, transportant-se en pensament a sa llunyana Patria, al mateix temps que arriba a ses mans, l’almoina per mi enviada que li apar caiguda del cel.”


-      Manuel Fontdevila i Cruixent, article literari publicat a la secció “Les hores d’amor serenes” de la revista Papitu (1915).

“[...] A la “Buena Sombra” tenen la Dina Flor. Aquesta Dina, sopa mólt. No és xisto, es realitat. Se veu que té un estómac com un sac dels gemecs. La Ero canta el cuplet del Ero-plano. Cada dia està més erò-tica. [...]”


-      Carles de Constança, poema satíric “Calma senyors...”, publicat al setmanari L’Amic del Poble (1916).

“[...]
–¡Si tothom está exclamantse!
¡Si retruny un ai etern!
¡Si els espanyols avui día
semblem un sac de gemecs!
–Tots se queixen sols per vici,
a Espanya no’ns falta rés.
[...]”


-      Signat amb la inicial “P.”, article literari “Flordeneu”, publicat a La Comarca (1917).

“[...] Es aquesta una de tantes cansons populars que taral·leja la maynada en el breç de ses mares, que canten els fadrins en ses rondes amoroses, al compás del fluviol, de la cornamusa, y del caricimbol; els vellets la canten sols de memoria, quiscun d’ells també l’havía esperansada en sos jorns passats a la seua Flordeneu... [...]”


-      Manuel Fontdevila i Cruixent, article literari publicat a la secció “Les hores d’amor serenes” de la revista Papitu (1917).

“[...] Peró aquells cants d’aficionada no podíen romandre gaire temps en el pur terreny de l’afició. [...] Tothom té una cosa o altre, i ella tenía aquella veu de tremol, aquella veu emocionant i fonda que enternía i agradava com un sac de gemecs, pero no gemecs de vent, no gemecs sense expressió anímica, sino gemecs humans, gemecs de sentiment, de persona malalta, de “Dama de las Camelias”, de... etcètera. [...]”


-      Poema “El sac dels gemecs”, presentat als Jocs Florals de Barcelona (1918).


-      Manuel Fontdevila i Cruixent, article literari “Les mosques de la Garriga” (1918).

“[...] La Garriga és, en veritat, un poblet superlativament pintoresc i simpàtic però... ¡Oh el terrible però! les mosques m’amarguen l’existència. El menjador de casa és la plaça de la Concòrdia o la Porte Saint Martin de les mosques. Una assamblea continua. Una fira de mosques. Una multitud revoltada. Sembla que vagin telers. S’hi sent el mateix soroll que en una fàbrica de teixits. Lo mateix, però menys armoniós, com si tots el orfeons del món s’hi haguessin donat cita i cantessin una d’aquelles cançons d’En Clavé en les que s’imita la cornamusa. [...]”


-      Josep Costa i Pomés, article literari “Allò de les cúes” (1920).

“[...] Se’n anaren a dormir i la Madrona, que té l’estòmec més espavilat que les facultats anèmiques, es despertà a les dugues de la matinada anant, blanca com un fantasma i descalça com un pelegrí d’aquells del temps d’entonces, imitant un sac de gemecs, a la cuina a fer la suca-mulla. [...]”


-      Eusebi Corominas, relat autobiogràfic “L’oca de la Rita” (publicat el 1921).

“[...] Un nebot ja grandet de la Rita’ns conduhía cap a la plaça, l’era del poble, ahont hi feyen les ballades. En aquells dies no hi havien les cobles que avuy se fan escoltar per los entesos sardanistes. La cobla que feya ballar als pagesos de Casabells la composaven tres musichs; un tocava’l fluviol y’l tamborino, l’altre la tiple y’l tercer la cornamusa, que tothom ne deya’l sach dels gemechs. Aquesta cobla era coneguda per lo nom de cobla del Sórt. Era’l que tocava’l fluviol y era mólt dur d’orella. Sabía un xich de solfa, cosa que ignoraven los dos restants, que tocaven d’esma cants de la terra y ayres pastorils. Los sardanistes saltaven qu’era un contento, acabant casi sempre les ballades ab les empentes de la Bulangera, cantada per tot lo concurs. [...]”


-      Prudenci Bertrana, article literari “Els de la segona porta” (1922).

“Els de la segona porta eren la senyora Gúdula i el senyor Meléndez, matrimoni castellà sense fills, molt sadacer i manefla. Tenien per veïns de replà –estatge quart, porta primera– l’Adrianet Llopis, marit de la Fermina i tres fills d’aquests. Blai, de cinc anys; Angeleta, dos i mig, i Crispí, de set mesos. L’Adrianet era limfàtic, irresolut i pessimista, extraordinàriament complidor del seu deure; la Fermina era ben poc deseixida i s’atribulava per no-res, i en atribular-se devenia un sac de gemecs i un degotís de llàgrimes. [...]”


-      Antoni Careta i Vidal, relat “La tertúlia de ca’n Met” (1923).

“En aquell temps, lo meu carrer no semblava pas un carrer de Barcelona, sinó un troç de carretera de la suburbia; [...] D’una familia arrelada allí des del temps dels séus avis, tenía’ls reyals, com una especia de Papa en aquell vehinat pacífich, lo baster Met, y, fins, per semblar més Papa, assistit d’una especie de consistori a semblança del del cap visible de la Esglesia catòlica, consistori format pels més prestigiosos d’entre los séus tertulians, perque la botiga del Met era una tertúlia contínua. [...] Funcionava allí, també, un veritable centre d’informacions. Per los dies dels Sants més assenyalats, l’Antonet del violí, En Pallofa y altres ceguets hi anaven per saber les cases vehines hont hi havia algun Joseph, Joan ò Pere ò alguna Carmeta, Concepció ò Francesca. ¡Y no ho dich jo si per Sant Jaume anirien a felicitar al patriarca del barri! tots, tots los ceguets músichs de Barcelona s’hi arribaven, haventhi ocasions de trobarshi a la vegada a parells ò en nombre de dues ò tres cobles. Allò, tot lo matí, fins ben passat migdia, semblava un orgue de gats, talment un concert d’esquellotades; y, en arribant a la tarda, no mancaven sinó, amenisant la famosa sortija sota un dosser de canyes verdes, un home sonant la cornamusa y un altre fent espinguets ab la gralla, que jo no sé pas d’hont lo Met se’ls treya. [...]”


-      Prudenci Bertrana, article literari “Un automòbil, “mamà”!” (1924).

“Els automòbils han fet un gran servei a la humanitat. Primerament estalvien temps, segonament desenrotllen una poderosa indústria i en tercer lloc contribueixen a l’avenç de la cirurgia, de l’ortopèdia i de l’art dels embenatges. Ells han servit de complement a la guerra gran, en això d’ofrenar matèria prima, carn masegada i ossos romputs, als metges endegadors d’estropicis, artistes del bisturí, de la serra, de l’asèpsia i de la pròtasi. Altres avantatges secundaris s’han fet vistents a mesura que els fabricants, en competència, han abaratit el gènere deportiu i de turisme, i les rutes han sigut poc amples, i els guardar-rodes un espatlla-rodes i les cunetes un sac de gemecs. [...]”


-      Thomas Mann, Der Zauberberg (La muntanya màgica) (1924).

"»Und wo warst du?«
Eine Hand schlug auf die Stuhllehne.
»Mais c'est un sauvage! - Wo ich war? Überall. In Moskau« (die Stimme sagte »Muoskau«, - es war eine ähnlich träge Dehnung wie die von »mähnschlich«), »in Baku, in deutschen Bädern, in Spanien.«
»Oh, in Spanien. Wie war es?«
»Soso. Man reist schlecht. Die Leute sind halbe Mohren. Ka-stilien ist sehr dürr und starr. Der Kreml ist schöner als das Schloß oder Kloster dort am Fuß des Gebirges . . .«
»Der Eskorial.«
»Ja, Philipps Schloß. Ein unmänschliches Schloß. Mir hat viel besser gefallen der Volkstanz in Katalonien, die Sardana, zum Dudelsack. Ich habe selbst mitgetanzt. Alle fassen sich an und tanzen Ringelreihn. Der ganze Platz ist voll. C'est charmant. Es ist mänschlich. Ich habe mir eine kleine blaue Mütze gekauft, wie dort alle Männer und Knaben des Volks sie tragen, fast schon ein Fes, die Boina. Ich trage sie in der Liegekur und sonst. Monsieur wird urteilen, ob sie mir gut steht.«"

("- I tu, on has estat?
Una mà va donar un cop al respatller.
- Mais c’est un sauvage! On he estat? Arreu. A Moscou – la veu va dir “Mouscau”, amb un allargament semblant al d’”humà” –, a Bakú, a balnearis alemanys, a Espanya.
- Oh!, a Espanya. Com ha anat?
- Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que aquell castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya…
- El Escorial.
- Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen tots els homes i els nois del poble, és gairebé un fes, la boina. Me la poso per a la cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.")


-      Enric Bosch i Viola, poema “Recordant a Juli Garreta, company de somnis i amic dilecte” (1925).

“[...]”
Les amagades fonts devall la comalada
cantaven a pleret la cançó regalada
de l’aigua que brollava d’innumerables deus:
antífona sagrada de misterioses veus.
Era en el segle d’or de nostra taperalla:
Sant Amanç ací baix, paternal, la brivalla
acollia a són torn el jorn de les llardufes,
i mentre a contrapàs roncaven les baldufes,
–la màxima expansió d’aquells senzills infants
que anaven a brenar al bosc de Sant Amanç–,
regalava als petits castanyes oloroses
torrades al caliu de crepitants gatoses.
I dansaven les noies, de má de són promès,
pels volts platxeriosos de casa En Gironès,
al rústec, primitiu so de la cornamusa
que era dels camperols la inseparable musa:
Dea bella, i airosa, fresca, virgiliana,
que té per néta avui nostra gentil sardana.
[...]”


-      Josep Pous i Pagès, relat “Mestre Oriol” (1927).

“[...] Feliços temps patriarcals del sant temor de Déu, de la cega obediència als majors, de l’acatament a totes les autoritats, de respecte a les venerables tradicions, de fidelitat als vells costums incommovibles! La vida era un planer lliscar de riu, sense sorpreses ni sotragades. Tothom tenia marcat el seu camí, i els passos que havia de fer, i no calia perdre hores de son cercant dreceres. Qui en pogués ara gaudir d’aquell repòs, de les llargues migdiades a la fresca, i el tracte assossegat i cerimoniós, i l’honest divertiment de la contradansa i el galop de cortesia, que menava un flabiol familiar a les ovelles, o un violí no massa ben trempat, o els alirets de la cobla de gralles i cornamusa, les diades d’ofici solemnial i oca rostida! Oh dolcesa i embadaliment de les hores passades en el feinejar quiet i pausat, polint amb amor i a tot lleure l’obra pastada de carn i de sang, i batecs del cor, i dalers de l’ànima! I a la fi, la jornada enllestida, aquell adormir-se en santa pau, tranquil·la la consciència, després d’haver resat el sant rosari. [...]”


-      Anton Busquets i Punset, poema “Paisatge d’hivern”, publicat a Scriptorium (1927).

“Fa fred. Com neva i plou!
travesso les ubagues de L’Alou,
cap ençà del collet de La Rotllada.
Terres del Cabrerès:
us reveig un cop més
en nit la més gentil de l’hivernada.
[...]
No em fa ré el fred ni sento aquell neguit
d’isolament; car, tota fresca i suau
com borralló que cau
una cançó m’arriba.
D’aquell estel ja la claró és tan viva
que el vitratge d’un temple il·luminat
em dú la claretat
d’un pessebre gegant al cim del fréu...
¿Com és que el fill de Déu,
que té l’univers seu,
vol nàixer aprop meu
en nit tan freda?...
Timbala, cornamusa i flabiol,
glosant la cançó dolça, fa que el sol
es trovi en ple mig dia
i esclati l’alegria
seguint els rossinyols dins la fageda.
[...]”


-      Joan Povill i Adserà, poema “L’hostal de Nàes”, publicat a El Llamp (1928).

“A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n’han casat la noia
amb un vell gayter.
Ella és alta i prima
com un cirerer;
cireres les galtes,
la boca també;
galta enrojolada
com un fruit darrer,
boca carmesina
de la sang que hi té;
galta enrojolada,
riure falaguer,
boca carmesina
i esguard fatitller.
Ell ja no s'aguanta
de tants anys com té;
la fam i les penes
l'han fet mig malbé,
li pesa la testa
com un pom d'acer,
li pesa la testa
i és sort gairebé.
Tot ell balandreja
quan va pel carrer,
mirada serena,
posat rialler,
la gaita a l'espatlla
i el mantí també.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n'han casat la noia
amb un vell gaiter.
Còm es van conéixer?
Quín dia va esser?
Còm fou el casori?
Què hi diu l'hostaler?
Això és una història
que dóna que fer,
que tothom sospita,
que ningú sap bé,
que tots diuen sense
com va ni com vé.
Això és una història
que dóna que fer
a les xafarderes
de porta i carrer.
Com es van conèixer
ningú no ho sabé;
en fer-se el casori
tothom ho digué.
Diu que diu que diuen
—quí sap si pot ser! —
que ella era estimada
per un traginer
de dolça mirada
i aire falaguer,
que a l'hostal entrava
com un esparver,
i fins a l'aubada
no eixia al carrer.
Diu que diu que diuen,
—bé podria ser! —
que la minyoneta
no es trobava bé,
i que quan la nova
l'altre sapigué
s'arronçà d'espatlles
fent el romancer,
i a l'hostal de Nàes
ja no se'l veié
Diu que diu que diuen
—bé deuria esser! —
que la minyoneta
vol ser la muller
del primer que passi
per fora el carrer,
tingui o nó riqueses
per a viure bé,
sigui vell o jove,
gandul o feiner.
I la cosa extranya!
—Vaia si va esser! —
El primer que passa
per fora el carrer
fou la figureta
del pobre gaiter,
mirada serena,
posat rialler,
la gaita a l'espatlla
i el mantí també.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen bé;
n'han casat la noia
amb un vell gaiter.
Han casat la noia,
i ara el vell gaiter
tusta les ampolles
i fa d'hostaler,
la gaita oblidada
dintre del celler,
per flors teranyines
i pols per llorer.
Han casat la noia
amb el vell gaiter.
Mes, les xafarderes
de porta i carrer,
riuen i murmuren
i ja saben bé
que, totes les vetlles,
el que surt darrer
de l'hostal de Nàes
és un traginer
de dolça i mirada
i aire falaguer,
que va per la vila
mostrant, fatxender,
les senyals dels besos
que ella li sap fer...
Han casat la noia,
però, ¿còm pot ser,
si ella és alta i prima
com un cirerer,
i ell ja no s'aguanta
de tants anys com té?
Han casat la noia
perquè així conve
per tapar la falta
d'un amor primer.
A l'hostal de Nàes
sí que ho tenen be:
fan passar d'estranquis
un infant que vé!”


-      Pere Coromines, “L’avi dels mussols”, conte inclòs al recull La mort de Joan Apòstol (1928).

“La cornamusa exhala les notes gemegoses, suara primes, estiregassades, expirants, ara plenes i sonores, fumera que en la calma de l’hora baixa se’n puja dret al cel. Les parelles es formen i ballen damunt l’herba. Les converses, els xiscles i les caramelles embautades en l’aire dens d’aquelles riberes, són el primer temps de l’antífona vespral. La barraca ressona dramàticament amb la fuga de l’Avi, idíl·lica, apassionada.”


-      Carles Soldevila, “Una treva curiosa”, article publicat a La Publicitat (1929).

“Tots els pobles que es desvetllen o que suposen que es desvetllen passen per un període d’antitipicisme. Enduts per la fal·lera d’incorporar-se al moviment de la civilització, cuiten a adquirir-ne els posats i les aparences. Per contra, rebutgen amb fàstic, les supervivències castisses.
Val a dir que aquesta tendència poques vegades es presenta unànimement seguida. En general, dins un mateix país en crisi de reviscolament, descobriu un grup que es deleix per europeïtzar-se i un altre grup que s’aferra a la tradició més soma i pintoresca. I és curiós de notar que, en el fons, tots dos grups solen respondre a un mateix anhel de redempció col·lectiva. Tots dos, en el fons, creuen que llur conducta serveix els interessos de la pàtria.
Hi ha els partidaris de la capa... per amor al país i per gelosia del seu prestigi. I hi ha els enemics de la capa i partidaris de l’abric a la moda més vulgarment europea, pel mateix amor al país i per la mateixa ànsia de salvaguardar els seus prestigis.
I qui diu la capa pot dir la mantellina, o el porró o la cornamusa, o la pandereta, o la cursa de braus, o el ball de bastons. [...]"


-      Daniel Maria Brusés, article literari “Circ a la plaça del Castell (nit d’estiu)” (1929).

“Quan us apropeu a la plaça ja us fereix l’orella un clarinet que sona com una cornamusa. I quan hi arribeu us sorprèn i atura l’espectacle i veieu primer el fullatge dels plàtans, baixos i joves, però espessos, mig il•luminat, claretat lívida i intensa, pels becs d’acetilé que es belluguen dalt d’uns tridents, fixos al bell mig de l’airol. [...]”


-      Claudi Omar i Barrera, poema “L’home de la cornamusa”, presentat als Jocs Florals de Barcelona (1930).


-      V. Forcada Obiols, “El meu poble”, article literari publicat a la revista L’Esquella de la Torratxa (1931).

“Cap al tard, més enllà de mitja nit, és quan em plau recórrer els solitaris carrerons del meu poble. Els carrerons del meu poble, a la una de la matinada, són més simpàtics i regalen més poesia que en cap altra hora. Jo crec que de tot això en tenen la culpa els fanals de gas, que obren i tanquen els ulls, nerviosament, com els nois de l’Hospici, i l’austeritat que els meus conveïns duen enganxada a l’esquena. Pels carrerons del meu poble, en aquella hora, només hi deambula el vigilant. El vigilant és un home que camina pausadament, refiadament, sense altra pena ni glòria que una mica de lluna enganxada en el manyoc de claus. Mai no he pogut esbrinar en quin sac de gemecs s’amaguen les ombres dels carrerons del meu poble. Quan la matinada arriba, sigil•losament, de puntetes, es van esmunyint i no tornen fins la vesprada. Jo voldria descobrir l’abisme on s’amaga aquest sac immens per a capbussar-m’hi, per aspirar-ne el perfum. Aleshores no temeria, com ara, que un seïsme pogués destruir el meu poble.”


-      Josep Pla, “Pintura de Torroella”, article literari publicat a la revista El Be Negre (1932).

“[...] La gent de Torroella té un ull de perdiu, una rialla franca i un cor d’oriol. Els botiguers us miren pel darrera els vidres dels aparadors d’una manera goluda i fins i tot sensual. No sabeu d’on us arriba una gran alenada de fresca que ho fa tremolar tot, que posa una mica de pell de gallina a totes les fulles dels arbres. S’encenen els primers fanals. De la barberia en surt una cornamusa de conversa perfumada de quina de poc preu. [...]”


-      Josep Carner, “El manament de l’Oda”, article literari publicat a la revista La Paraula Cristiana (1933).

“[...] Aribau en el seu únic dia de tasca retornadora no féu pas tant, i intuí millor. No anà –a gratcient o no– sinó a un sol objecte, i hi reeixí amb una perfecció pràcticament absoluta. Va dar un to. Un to inesperat i extraordinari d’autèntica llengua literària. Això era més que molts, potser que jo mateix –un devot–, no puguem pensar. Una inspiració tota sola, ni un ramell, no haurien pas abolit la nostra decadència: l’erma inspiració, vull dir: bella, però sense aquell mateix to, suposant-la expressada, per exemple, en l’arcaisme elaborat a la Chatterton o en el dialectalisme, recaptant la mandolina o bé el sac de gemecs. Però el to de l’Aribau ja ho contenia tot, la substantivitat del nostre esperit, i la cultura que li cal per al seu esmerç, i la dignitat política sense la qual no fóra la cultura sinó meteor evanescent. [...] El to de l’Aribau no s’aquieta amb engrunes: ho exigeix tot. –Més longivident, és clar, que el mateix poeta.– No es conhortaria pas d’un felibrisme, d’una assemblea general de benemèrits gaiters i flabiolaires; ni d’un regionalisme com el defensat per Milà i Fontanals en un article candorós, ni d’un bilingüisme, encara sostingut per l’Ixart, com el que Portugal conegué en els tres regnats filipins, o Irlanda sofreix avui encara; ni d’una cultura d’afeccionats i per tant subalterna, car subalterna és tota cultura descompartida de les atribucions d’Estat. Per això la crida sorprenent de l’Aribau és oda, això és, sentiment noble en dignitat d’estil, i no pas cançó planyívola de ruïnes o balada de recances bucòliques. [...]”


-      Guerau de Liost, poema “Polifònic”, del llibre La tardor a muntanya i altres poemes. Darreres poesies (1932-1933).

“No cal haver plorat de cara al “Mur dels Plors,
oh muda pedra confidencial,
per saber que ponderen el teu cos
–compacte monument amb aigües d’ònix–
pesantors de prestigi sepulcral.
És gustosa la teva companyia
pel fugitiu que destria
en la perennitat del teu repòs
la complicada correntia
de les musiques dels topants harmònics:
el violí que l'èxtasi de la collada exulta,
el saxofon del gamarús melodramàtic,
el timbal del pedreny amb sotracs de tartana,
el plany del tronc armat en catapulta,
el clarinet del gall, asmàtic catedràtic,
la pausa remorosa de la plana,
els ferrets, piuladissa que es desnia,
del porc sacrificat la cornamusa,
el contrabaix que centra el pànic de l'afrau,
de l'embriac la rogallera abstrusa,
la flauta de la font que toca la falzia,
l'orga serena de l'oreig suau
que omple de pau la cúpula movible del cel blau."


-      Bartomeu Barceló i Tortella, "La Nadala d'Esplugues de Llobregat i la Santa Espina de Betlem" (1947).

"Esplugues pessebreja
pessebreja tot l'any:
El mar que al lluny blaveja
en sent encís estrany?...
I, si el vent l'amoltona,
Son vaivé diu:
–Hi aniria a salt d'ona,
riu que més riu!

Si bé que el vent abusa
bufant amb massa pit,
ara és la cornamusa
quan s'infla amb més delit,
i, mentre va gronxant-se
tot arbre arreu,
Esplugues vibra i dansa
pel Fill de Déu.
[...]"


-      Miquel Melendres i Rué, sonet dedicat a santa Cecília, dins del llibre L’esbarzer incandescent. Obres catalanes del 1933 al 1944 (1948).

"D’una branqueta en fa una xeremia
si hi posa els llavis trèmuls l’aire fi.
Els gotellims que el núvol ens envia
tenen paraules musicals a dir.

En les mundanes festes de l’Orgia
sospira l’arpa i gem el violí.
I no hi ha cosa sense una harmonia.
I és una excelsa llei, que cal tremir.

I Cecília, doncs? Si Amor la fibla,
no tindrà un cant pel Músic Invisible?

Canten els orgues amb un dolç llanguir.
I el cor vibrant de la celeste esposa
s’infla i desinfla dins la cel·la closa,
com un petit sac de gemecs diví."


-      Tomàs Garcés, poema “La cornamusa”, del llibre Grèvol i molsa (1953).

"Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.

On s’amaga el cornamusaire?
I la gralla, qui l’ha tocat?
Mil llimoners perfumen l’aire,
el cel es torna vellutat.
Canten la griva i el pardal,
i dringa el mall damunt l’enclusa.

Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.

És nat un Rei a l’Establia.
Quina corrua el va a adorar!
Mariners i pastors fan via,
mar endintre, serrats enllà.
Agafarem bastó i fanal,
un nou delit el cor abrusa.

Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.

Un llengoteig d’aquella flama
il·luminava el nostre niu.
Per’xò la casa avui t’aclama
i tota cosa t’hi somriu.
Enllà s’albira el vell Portal
amb la seva claror difusa.

Bon Nadal, mare, bon Nadal,
que ja sentim la cornamusa.


-      Salvador Espriu, poemes "El vell estimat Brueghel ho ha contat així" i "So de cornamusa a la dansa final", del llibre El caminant i el mur (1954). En tots dos casos Espriu sembla inspirar-se en quadres de Bruegel el Vell on hi ha presència de la cornamusa. En el segon poema l'instrument només apareix al títol.

El vell estimat Brueghel ho ha contat així

Mentre la llum encara
és als camps i retornen
de la lenta llaurada
els bous a l'establia,
ulls de molts cecs esguarden
com són fetes les balles
per dansadors que calça
d'esclops la riallera
comare mort.

Oh, fugir on no fossin
tan nuament sabudes,
tan closes dintre l'ordre
d'aquestes llises nines,
les diferents postures
dels meus peus a la dansa!

Sac de gemecs. M'emporto
la dona i la cullera
i unes dents esmolades
de llop, amb la certesa
de perdre'm ja per sempre
al mig de la febreta
dels giravolts. I sento
com esdevinc tenebra
empresonada al fons
de les buides mirades."


-      Pere Calders, conte "La ciència i la mesura", del llibre Cròniques de la veritat oculta (1955). En aquest conte, ubicat en un país indeterminat, apareix l'instrument en unes figurades festes inaugurals de la cambra de jocs d'un castell.

"Però el temps passava, d'aquella manera inexorable que ja és sabuda, i arribà el moment en el qual la cambra de jocs s'havia d'inaugurar, sense excusa possible que permetés de distreure-se'n. [...] El pare enllestí el programa de les festes inaugurals i disposà que fos enganxat a tots els xamfrans de la comarca. Quan el dia vingué, els sacs de gemecs i les trompes van fer la seva música pels carrers i se sentia pertot arreu el cruixir de faldilles emmidonades, i les sivelles de plata i la part clara dels barrets de copa reproduïen el sol."


-      Joan Perucho, novel·la Les històries naturals, segona part, capítol IX (1960).

"La immensa joia de Pratdip per l’alliberació del vampir es traslluí en un romiatge i l’aplec consegüent a Santa Marina, patrona del poble, verge eficacíssima [...] En sortir de l’ermita hi hagué grans ballades sota els saules, al compàs de la cornamusa. La festa quedà gravada, per sempre, a la memòria de la gent. Agnès i Montpalau divagaren pel bosc, entre rierols exquisits, sentint la música allunyada darrera seu. Un halo de poesia cenyia la parella."


-      Monastrell, conte “El gra de sorra”, publicat a la Revista de Palafrugell (1963).

“[...] A casa seva voltava la bona senyora Fairweather d’atencions entendridores. Procurava fer-li la vida agradable, i tenia molt mèrit. Perquè la pobra dona, grossa, grassa, flàccida i esblanqueïda, de salut més aviat precària, estava feta un veritable sac de gemecs. [...]”


-      Josep Pla, "Sardanes", dins La substància, publicat a El meu país (1968).

“La música de Pep Ventura, sentida en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.”


-      Eugeni Xammar, llibre de memòries Seixanta anys d’anar pel món (1974).

“[...] L’arròs va resultar perfectament acceptable: un arròs amb pollastre de festa major d’ara fa cent anys molt digne de la gana que a tots ens alçava. N’havíem menjat unes quantes forquillades quan les nenes d’en Nin van trencar el plor i es convertiren en dos sacs de gemecs incontenibles. Ploraven, cridaven i picaven de peus sense parar. Tranquil, gairebé indiferent, Andreu Nin va dir:
—No en feu cas. Volen un os.
I, en efecte, un cop els dos ossos de les cuixes del pollastre foren donats un a cada una, les senyoretes Nin van començar a xuclar-los i nosaltres poguérem continuar dinant amb tranquil•litat. Mai més no les tornàrem a sentir. [...] ”


-      Tomàs Roig i Llop, relat “La Quitèria”, publicat al setmanari Àncora (1977).

“[...] I aquell palau de llustrines, llotges de fusta corcada, cortines arnades i miralls rovellats, era per a la Quitèria, cada any, com una gàbia, sinó d’il·lusions, de motius de diversió i melangiós ensopiment, que es reviscolaven i morien cada Festa Major; lluny, per uns dies escassos, de la senyora sac de gemecs deixada a mans interines, allà baix, al pis immens de l’Eixample. [...]”


Finalment, com a curiositat literària relacionada amb l’instrument, podem dir que als Jocs Florals de Barcelona, a finals del s. XIX, es concedia com a premi de poesia festiva un sac de gemecs de plata i d’or.

D’altra banda, l’exemple donat per Joaquim Rubió i Ors a l’hora d’emprar com a pseudònim literari “El Gaiter del Llobregat” va provocar que altres autors fessin el mateix. Així, per exemple, Francesc Fors de Casamayor (1809-1889) va emprar el nom “El Cornamuser de Manola” com a personatge literari, tal com hem esmentat més amunt; Francesc Morera i Valls (1826-1886) va escriure sota el pseudònim de “El Gaiter del Francolí”; Joan Salas Anton (1854-1931) va utilitzar el de “El Trobador o Gaiter de Ripoll”; Joan Portals i Presas (1856-1940) va escriure sota el nom de “El Gaiter de la Costa”, i Carles Fages de Climent (1902-1968) sota el de “El Gaiter de la Muga”. Encara actualment altres escriptors han seguit aquesta pràctica: així, Jaume Medina i Casanovas (1949) ha utilitzat el pseudònim de “El Cornamusaire de Calldetenes” i Ramon Solsona (1950) el de “El Gaiter del Besòs”.




 
Fonts

-      “Jochs Florals”, dins la secció “Noticias de Barcelona”. Diari Català, núm. 339. Barcelona. 3 de maig de 1880.
-      Secció “Historia de la semana” de la revista La Ilustración, núm. 498. Barcelona. 18 de maig de 1890.
-      [Signat amb la inicial “P.”]. “Flordeneu”. La Comarca, núm. 204. Granollers. 31 de març de 1917.
-      ALIBERCH, Joan Baptista. “Dalt la montanya”. La Cerdanya, núm. 20. Puigcerdà. 28 de maig de 1899.
-      AMADES, Joan. El Carnestoltes a Barcelona fins el segle XVIIIè. “Biblioteca de Tradicions Populars”, XI. Impr. La Neotípia. Barcelona. 1934.
-      BARCELÓ I TORTELLA, Bartomeu. Obra poètica. Joan Roig i Montserrat. Mallorca. 1974.
-      BAUCELLS PRAT, Josep. “¡Quíns temps!...”. La Esquella de la Torratxa, núm. 360. Barcelona. 5 de desembre de 1885.
-      BELL-LLOCH, Maria de (pseudònim de M. del Pilar Maspons). "Nadal en Monmany. La festa dels pastors". Relat dins La Renaixensa: periodich de literatura, ciencias y arts, any VI. Barcelona. 28 de febrer de 1876.
-      BERGA I BOIX, Josep. L’estudiant de la Garrotxa (fragment). Esplai, núm. 100. Barcelona. 29 d’octubre de 1933.
-      BERTRAN I PIJOAN, Lluís. “Jocs Florals de Barcelona 1930. Composicions rebudes a Secretaria”. La Publicitat, núm. 17461. Barcelona. 27 de març de 1930.
-      BERTRANA, Prudenci. “Nadal trist”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 1878. Barcelona. 23 de desembre de 1914.
-      BERTRANA, Prudenci. “Els de la segona porta”. La Veu de Catalunya, núm. 8188. Barcelona. 15 de juny de 1922.
-      BERTRANA, Prudenci. “Un automòbil, “mamà”!”. La Veu de Catalunya, núm. 8784. Barcelona. 7 d’agost de 1924.
-      BLANCH, Adolf. "Los cants del Laletá", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
-      BOFARULL, Antoni de. "Carta del rèy En Joan I d'Aragó á Père Ça-Costa", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
-      BOFARULL, Antoni de. La orfaneta de Menargues, ó Catalunya agonisant. Llibreria del Plus Ultra. Barcelona. 1862.
-      BOSCH, Vicenç. “Nadal al Pallars”. Feminal, núm. 9. Barcelona. 29 de desembre de 1907.
-      BOSCH I VIOLA, Enric. “Recordant a Juli Garreta, company de somnis i amic dilecte”. L’Avi Muné, núm. 390. Sant Feliu de Guíxols. 17 d’octubre de 1925.
-      BRUSÉS, Daniel Maria. “Circ a la plaça del Castell (nit d’estiu)”. El Bisbalenc, núm. 98. La Bisbal d’Empordà. 11 d’agost de 1929.
-      BURGAS, Josep. “Consistori dels Jocs Florals de Barcelona. 2a llista de composicions rebudes per als de l’any 1918”. La Veu de Catalunya, núm. 6775. Barcelona. 23 de març de 1918.
-      BUSQUETS I PUNSET, Anton (sota el pseudònim Jordi d'Osor). "Los caramellayres del Roser". Revista Joventut, núm. 10. Barcelona. 19 d'abril de 1900.
-      BUSQUETS I PUNSET, Anton. “Paisatge d’hivern”. Scriptorium, núm. 60. Ripoll. Desembre de 1927.
-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. 1995.
-      CALDERS, Pere. Cròniques de la veritat oculta. Editorial Selecta. Barcelona. 1955.
-      CARETA I VIDAL, Antoni. “L’home de las figuras”. La Veu de Catalunya, núm. 1408. Barcelona. 13 de desembre de 1902.
-      CARETA I VIDAL, Antoni. “La tertúlia de ca’n Met”. Catalana, núm. 148. Barcelona. 15 d’agost de 1923.
-      CARNER, Josep. “El manament de l’Oda”. La Paraula Cristiana, núm. 108. Barcelona. Desembre de 1933.
-      CARRERA MIRÓ, Hermenegild. “Las violetas”. La Veu del Vallés, núm. 149. Granollers. 15 d’octubre de 1899.
-      CASADEMUNT, Joan Manel. "Á la simpática senyoreta Remey Lagrifa". El Palafrugellense, núm. 19. Palafrugell. 26 de novembre de 1882.
-      CASANOVA I DANÉS, Ramon. “L’Amic. Dialogació IV. Els estats emotius”. La Veu Comarcal, núm. 33. Ripoll. 14 de novembre de 1914.
-      CASANOVAS, Lluís. “Lo gaiter”. Festa, núm. 34. Molins de Rei. 10 de febrer de 1915.
-      ­CLAVÉ, Josep Anselm. "Las Ninas del Ter", dins Los trovadors moderns. Col·lecció de poesías catalanas, compostas per ingenis contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1859.
-      CODINA I VALLS, Francesc. “Verdaguer i Baudelaire cara a cara: “Lo cornamusaire”, una rèplica de “Le vieux saltimbanque””, dins el llibre Verdaguer. Un geni poètic. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. 2002.
-      CONSTANÇA, Carles de (sota el pseudònim Claudi-Nal). “Calma senyors...”. L’Amic del Poble, núm. 358. Manresa, 28 d’octubre de 1916.
-      COROMINAS, Eusebi. “L’oca de la Rita”. Catalana, núm. 95. Barcelona. 31 de maig de 1921.
-      COROMINES, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona. 1981.
-      COSTA I POMÉS, Josep. “Allò de les cúes”. La Campana de Gràcia, núm. 2679. Barcelona. 16 d’octubre de 1920.
-      CUSPINERA I OLLER, Climent. “Los segadors”. Eco de Euterpe, núm. 222. Barcelona. 1 de novembre de 1863.
-      ­DELCLÒS I DOLS, Pau. “Germanó”. Poema recollit a La Renaixensa. Revista catalana, any XXV, núm. 31-33. Barcelona. 1895.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DONZELL, Pau. “L’hermitá de Sant Dimas”. El Eco Guixolense, núm. 271. Sant Feliu de Guíxols. 30 de desembre de 1883.
-      DRAPER, Miquel. “L’aplech de Santa Fe”. La Renaxensa, núm. 24. Barcelona. 20 d’octubre de 1873.
-      ESPRIU, Salvador. El caminant i el mur. Óssa Menor. Barcelona. 1954.
-      FARAUDO DE SAINT-GERMAIN, Lluís. Vocabulari de la llengua catalana medieval. IEC.
-      FIUS I PALÀ, Maurici. “Les Montanyes de Cerdanya”. Revue Catalane, núm. 43-44. Perpinyà. 15 de juliol-15 d’agost de 1910.
-      FONQUERNIE, Laurent. “Le dernier joueur de cornemuse, poème de Jaume Sauquet, 1899”. Web de l’Institut del Granat i de la Joieria Tradicional (http://www.institutdugrenat.com/2014/09/le-dernier-joueur-de-cornemuse-poeme-de-jaume-sauquet/). Perpinyà. 28 de setembre de 2014.
-      FONTDEVILA I CRUIXENT, Manuel. Secció “Les hores d’amor serenes”. Papitu, núm. 349. Barcelona. 4 d’agost de 1915.
-      FONTDEVILA I CRUIXENT, Manuel. Secció “Les hores d’amor serenes”. Papitu, núm. 446. Barcelona. 13 de juny de 1917.
-      FONTDEVILA I CRUIXENT, Manuel. “Les mosques de la Garriga”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2070. Barcelona. 30 d’agost de 1918.
-      FORCADA OBIOLS, V. “El meu poble”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 2739. Barcelona. 31 de desembre de 1931.
-      FORS DE CASAMAYOR, Francesc. Lo Cornamuser de Manola, produccions poéticas escritas en catalá com enguany se parla. Impremta Catalana, d'Obradors i Cia. Barcelona. 1878.
-      FRANCO, Enric. “Lo frare”. La Gramalla, núm. 17. Barcelona. 3 de setembre de 1870.
-      GARCÉS, Tomàs. Grèvol i molsa. Editorial Barcino. Barcelona. 1953.
-      GIRBAL I NADAL, Enric Claudi. “Al Gayter del Llobregat”, dins Calendari Catalá del any 1877. Barcelona. 1876.
-      ­GONZAGA DE PONS I DE FUSTER, Lluís. "A la llèngua catalana", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
-      GRANER DE LA VILA, Fruytós (pseudònim?). "Los bastoners". La Veu de Catalunya, núm. 8. Barcelona. 21 de febrer de 1892.
-      GUASCH TOMBAS, A. “Cada cosa á son temps... (monólech d’un marit vell)”. La Tomasa, núm. 553. Barcelona. 6 d’abril de 1899.
-      GUIMERÀ, Àngel. Lo Fill del rey. Tragedia en tres actes y en vers. Impr. La Renaixensa. Barcelona. 1886.
-      IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      LAPORTA, Jacint. “Jochs Florals de Barcelona – 1880”. La Ilustració Catalana, núm. 12. Barcelona. 30 d’octubre de 1880.
-      LIOST, Guerau de (Jaume Bofill i Mates). La tardor a muntanya i altres poemes. Darreres poesies. Editorial Empúries. Barcelona. 1984.
-      MACAYA, Albert, i FERRÉ, Biel. “El sac de gemecs: consideracions i propostes”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MANAUT I TABERNER, Pere (sota el pseudònim Jordi Muntaner). “Recorts de Carnestoltes”. ¡Cu-Cut!, núm. 353. Barcelona. 18 de febrer de 1909.
-      MANENT, Albert, i POCA, Josep. Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració. Pagès Editors. Lleida. 2013.
-      MANN, Thomas. Der Zauberberg. S. Fischer Verlag. Berlín. 1952.
-      MANN, Thomas. La muntanya màgica. Editorial Proa. Col·lecció "Labutxaca". Barcelona. 2007.
-      MARTÍ I CORTADA, Miquel Anton. “Si ella no hi és!”, dins Calendari Catalá del any 1868. Barcelona. 1868.
-      MASFERRER, Francesc. “Balada”. Lo Gay Saber, núm. XXXII. Barcelona. 20 de juny de 1869.
-      MASFERRER, Francesc. “Á Ausona”. La Renaixensa, núm. 46-48. Barcelona. 1893.
-      MATHEU, Francesc. “Consistori dels Jochs Florals de Barcelona. Llista de les composicions rebudes en aquesta Secretaría fins al dia d’avuy”. Lo Gay Saber, any III, època II, núm. VIII. Barcelona. 15 d’abril de 1880.
-      ­MELENDRES I RUÉ, Miquel. L’esbarzer incandescent. Obres catalanes del 1933 al 1944. Rafel Casulleras, editor. Barcelona. 1948.
-      MESTRES, Apel·les. Els sense cor. F. Giró, impr. Barcelona. 1909.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. Romancerillo catalán. Barcelona. 1882.
-      MILÀ I FONTANALS, Manuel. "A Montserrat". Revista La Ilustració Catalana, 2a època, núm. 482. Barcelona. 30 d'agost de 1912.
-      MONASTRELL. “El gra de sorra”. Revista de Palafrugell, núm. 9. Palafrugell. Setembre de 1963.
-      MORATÓ I GRAU, Josep. “Batussas”. La Veu de Catalunya, núm. 1244. Barcelona. 1 de juliol de 1902.
-      MUNDET ÁLVAREZ, Agustí. “Alenadas”. L’Atlántida, núm. 117. Barcelona. 9 de desembre de 1899.
-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. Lo beneyt y la porqueyrola. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1886?.
-      PAGÈS I COLS, Anton. “Las balladas del poble”. La Pubilla, núm. 47. Barcelona. 26 d’abril de 1868.
-      PASQUAL, Emili. “En Blay Sereno”. La Veu de Catalunya, núm. 14. Barcelona. 2 d’abril de 1893.
-      PERUCHO, Joan. Les històries naturals. Edicions Destino. Barcelona. 1960.
-      PIROZZINI MARTÍ, Carles. “Los Xiquets”. La Ilustració Catalana, núm. 56. Barcelona. 1 de febrer de 1882.
-      PLA, Josep. “Pintura de Torroella”, dins la secció “Paròdies d’”El Be””. El Be Negre, núm. 61. Barcelona. 16 d’agost de 1932.
-      PLA, Josep. “Sardanes”, dins La substància, publicat a El meu país, obres completes, volum VII. Ed. Destino. Barcelona. 1968.
-      PLANAS, M. “La mort de la pàtria”, dins Calendari Catalá pera l’any 1904. Barcelona. 1904.
-      PONS I FUSTER, Bonaventura. "Descripció y alabansa de la vida campestre", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
-      POUS I PAGÈS, Josep. “Mestre Oriol”. La Nova Revista, núm. 5. Barcelona. Maig de 1927.
-      POVILL I ADSERÀ, Joan. “L’hostal de Nàes”. El Llamp, núm. 167. Gandesa. 15 de juny de 1928.
-      PRATS I SERRA, J. “A C. Bosch de la Trinxeria”. La Renaixensa, núm. 9-11. Barcelona. 1889.
-      QUINTANA, Jordi. Entrada “...amb un flabiol sonant! Flabiols: flubiols, fluviols, fabriols...”, dins del seu bloc Moleskinequintana (http://moleskinequintana.blogspot.com/2010/11/amb-un-flabiol-sonant-flabiols-flubiols.html).
-      ROBERT, Robert. Dos enamorats. Un tros de paper, número IV. Barcelona. 1 de juny de 1865.
-      ROIG CORDOMÍ, Jaume. “Amorosa”. La Tomasa, núm. 175. Barcelona. 7 d’octubre de 1897.
-      ROIG I LLOP, Tomàs. “La Quitèria”. Àncora, núm. 1519. Sant Feliu de Guíxols. 8 de setembre de 1977.
-      ROSSICH, Albert. "La literatura catalana entre el Barroc i el Romanticisme. Revista Caplletra, núm. 9, tardor de 1990.
-      ROURE, Conrad (sota el pseudònim Pau Bunyegas). “Carta de un de fora escrita á un seu company”. Un Tros de Paper, núm. 44. Barcelona. 18 de març de 1866.
-      RUBIÓ I BALAGUER, Jordi. Il·lustració i Renaixença. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1989.
-      RUBIÓ I ORS, Joaquim. Lo Gayté del Llobregat. Impremta de Josep Rubió. Barcelona. 1841 i 1858.
-      RUSIÑOL, Santiago. “Del lloro al fonògraf”, dins la sèrie d’articles “Del Born al Plata. Impressions de viatge”. L’Esquella de la Torratxa, núm. 1657. Barcelona. 30 de setembre de 1910.
-      RUYRA, Joaquim. Marines y boscatjes. Aplech de narracions. Editorial Joventut. Barcelona. 1903.
-      RUYRA, Joaquim. Obres completes. Editorial Selecta. Barcelona. 1982.
-      ­SOLDEVILA, Carles. “Una treva curiosa”. La Publicitat, núm. 17238. Barcelona. 9 de juliol de 1929.
-      SOLER, Frederic. “Lo nunci”, dins Calendari catalá del any 1875, escrit pels mes coneguts escriptors y poetas catalans, mallorquins y valencians, col·leccionat y publicat per Francesch Pelay Briz. Estampa de La Renaxensa. Barcelona. 1874.
-      TARRIDA, V. “D’una carta desclosa”. La Esquella de la Torratxa, núm. 666. Barcelona. 17 d’octubre de 1891.
-      THOS I CODINA, Terenci. “¡Lasseta de mí!”, dins Jochs Florals de Barcelona en 1861. Llibreria de Salvador Manero. Barcelona. 1861.
-      THOS I CODINA, Terenci. “De Poblet á Santes Creus”. La Veu del Montserrat, any V, núm. 23. Vic. 10 de juny de 1882.
-      TOLDRÀ I VILARDELL, Albert. "Música celestial a l'edat mitjana". Revista Caramella, núm. 26. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2012.
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      VALLVERDÚ I SEGURA, Jordi. Dossier inicial del Taller de sac de gemecs al CAT. Fotocòpies. 1997.
-      VIA, Lluís. “Festa major”. La Renaixensa, núm. 37-39. Barcelona. 1898.
-      VIDAL I VALENCIANO, Gaietà. “L’advocat de peu de marge, ó conseller de secá”, dins Calendari Catalá del any 1870. Barcelona. 1869.
-      VILAREGUT I MARTÍ, Salvador. “La cansó de Mirtalia”. Joventut, núm. 71. Barcelona. 20 de juny de 1901.
-      VINADER, Joan. "La font del arrel", dins Los trobadòrs nous. Col·lecció de poesías catalanas, escullidas de autòrs contemporáneos. Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Manero. Barcelona. 1858.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Dins Revista de Dialectología y Tradiciones Populares. 1954.
-      XAMMAR, Eugeni. Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret. Pòrtic. Barcelona. 1974.

Entrada modificada el 30.6.2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada