dimecres, 12 d’octubre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (VI)


Pallars Jussà

      El Mut de Peret / Sarroca de Bellera
Segona meitat del s. XIX
Del mateix poble que l'etnògraf Ramon Violant i Simorra, el seu pare l'havia vist i sentit tocar.

      ? / Conca de Tremp
Mitjan s. XIX
En un article sense signar publicat a El Eco del Pallás el 1892 es comenta com a mitjan s. XIX era típic a la Conca de Tremp contractar “la gaita” o els “músics del morralet” per fer el ball a plaça de festa major o de carnaval. Els instruments que formaven part d’aquest grup de músics eren la prima, la cornamusa i el flabiol i tocaven la música per ballar el ball pla, el ball robat, la castanya, la bolangera, el contrapàs i el ball de la teia.


Pallars Sobirà

-      ? Ardèvol / Vall de Boí (Alta Ribagorça) i vall de Cardós (Pallars Sobirà)
S. XIX
Traginer. Avi del cornamusaire Joan Ardèvol, el seu sac era el que sonava el seu nét.


Ripollès

-      Ricardo dels Pintors? / Ripoll?
Segona meitat del s. XIX
En les rifes populars que es van organitzar entre 1865 i 1872 pels carrers de Ripoll per sufragar les despeses de construcció de l’orgue de l’església de Sant Eudald, consta que tres músics ajudaren a fer les passades: Pere Terrissé, l’Avi i Ricardo dels Pintors, tocant el violí, el flabiol i la cornamusa.


Selva

      ­Pau Mestre i Xaubet, Pau de la Coixinera o Pau de sa Coixinera / Pineda de Mar i Blanes
1839-1911
Va néixer a Pineda de Mar el 1839 i va morir a Blanes el 18 de gener de 1911, als 72 anys d’edat. Llaurador d’ofici, compaginava aquesta tasca amb la de músic. Era fill de Marcel·lí Mestre i de Teresa Xaubet, els seus avis paterns van ser Isidre Mestre i Maria Algues i va tenir dos germans, en Francesc i l’Isidre. Es va casar amb Joaquima Rabassa i Garriga, de Blanes, localitat on va anar a viure en aquell moment per no deixar-la ja fins a la mort. El matrimoni va tenir dos descendents, en Francesc Mestre i Rabassa i la Dolors Mestre i Rabassa, que es va casar amb en Sebastià Garriga i Nonell. Un dels fills d’aquest últim matrimoni, Alfred Garriga i Mestre, i, després, la seva filla, Núria Garriga de Pedro, encara ocupen la mateixa casa on va viure en Pau de sa Coixinera, ubicada a la plaça de Mollet (actualment plaça Placeta), al barri de Sa Massaneda.
Va formar mitja cobla amb en Joan Roig, en Nan de Blanes, de qui fou mestre en l’aprenentatge del flabiol. Eren inseparables i van mantenir una relació molt estreta, gairebé familliar.
Havia participat amb el sac a les festes de carnaval i a les enramades típiques al seu barri mateix. També consta que el 1899 va tocar en una manifestació ciutadana espontània per celebrar l’abolició de certs impostos. L’any 1901 fou dels darrers anys en què va tocar a la festa major de Blanes. Aquell mateix any, per la festivitat de Sant Pere i després que els organitzadors de la festa no poguessin dur cap cobla per fer la ballada de sardanes a l’Auguer, tampoc no van aconseguir que en Pau de la Coixinera anés a executar-les. La notícia de la seva mort va sortir publicada al diari La Veu de Catalunya el 29 de gener de 1911: “Díes enrera va morir sobtadament a Blanes, el popular músich conegut per ‘en Pau de sa coixinera’. Ab ell, desapareix de la nostra vila una nota força típica, ja que era aquí l’únich artista del sach de gemechs o ‘coixinera’, instrumen que, si bé ara en desús, en altre temps no podia faltar en cap enramada, festa de barri y demés expansions populars.” És el mateix text que havia aparegut el 22 de gener al setmanari de Canet de Mar La Costa de Llevant.
El poeta Pere Puig i Llensa li dedicà un poema al seu llibre El tercer dall (1992):

"En Pau de la coixinera

Vinya d'en Pau, el de la coixinera,
planejant i abocant-te en el pendis
fins al mar que et saluda amb un somrís...
Davant de la caseta, hi tens una era

i, al costat seu, fent ombra al vell pedrís,
una solemne i colossal figuera
i un presseguer de préssecs del país,
on en Pau anava a omplir-se'n la pitrera...

I em convidava un dia tot passant...
I mentre jo els anava rosegant
aquells préssecs tardans, fent-hi ganyotes,

en Pau prenia el rústic instrument,
que era un coixí molsut tot ple de vent,
llançant en l'aire unes alegres notes."

-      ? / Osor
Primera meitat del s. XX
A Osor per carnaval es feien les “Ballades de la canalla”, un ball de parella de la mainada. El ball començava al so del flabiol i el sac de gemecs, que era interpretat pel carnisser del poble: ell mateix s’havia fet el bot amb una pell de cabra.

-      Sacaire no identificat / Cellera de Ter?
Principis del s. XX
Veïns de Susqueda nascuts a principis de segle recorden haver vist d’infants ball amb cornamusa a Cellera de Ter.

-      Sacaire no identificat / Santa Coloma de Farners
Principis del s. XX
Veïns de Santa Coloma nascuts abans de la Guerra Civil recorden haver vist d’infants un home que captava amb un sac de gemecs.


Solsonès

-      Sacaire no identificat / ?
Finals del s. XIX – principis del s. XX
A la missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs a Torà el 1927 per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, s'entrevistaren amb un flabiolaire d'Ardèvol, Joan Espinagosa, que els digué que havia format colla amb un cornamusaire mort ja feia anys. El flabiolaire fins i tot era capaç d'imitar amb el flabiol el grall de la cornamusa mentre emetia amb la boca un remoreig especial que donava una sensació bastant aproximada del pedal del sac de gemecs.


Vallès Occidental

-      Josep Pidelaserra Duran, Manel o Gran Manel / Castellbisbal
1882-1958
Figura molt coneguda i gairebé mítica dins del món del flabiol, tot un personatge, mereixeria per ell mateix tot un estudi. Fou un grandíssim músic de flabiol i bombo de la tradició de l'Ordal. Tenia una gran intuïció musical i molt bona tècnica de dits i memòria. Tocava de tot: americanes, llanceros, masurques, foxs, pasdobles, valsos, sambes..., i tot tipus de melodies tradicionals i populars. Els anys vint del s. XX representaren el moment més alt de la seva carrera, anys durant els quals el trobem fotografiat amb diferents gegants de Barcelona i amb els de Mataró. El Gran Manel creia en la publicitat per la imatge i es feia retratar al costat dels gegants que acompanyava; després ensenyava les fotos com a targeta de presentació. Fou una persona lliure i despreocupada de tot i de tothom.
Va néixer el 4 de juliol de 1882, fill de Pau Pidelaserra Duran i Teresa Duran Santugini, a cal Manel, al carrer Major, 27, de Castellbisbal. Va tenir 6 germans. Se’l coneix com a “Manel” pel nom de la casa pairal. Amb el temps ell mateix hi afegiria el “Gran” al seu nom de músic. Hi ha un quadre amb aquest mateix nom, un oli on apareix el Gran Manel tocant el flabiol amb una gran alzina al fons, sota la qual un grup de joves balla una sardana. El 1910 consta que encara viu amb la seva família. A la vista de les poques ganes que té de treballar i de guanyar-se la vida, aconsellat pel mossèn del poble, el seu pare el va enviar a Amèrica. No triga gaire a tornar, però, igual d’escurat que va marxar. El 1914 es va casar amb Àngela Ribalaigua, de Rubí, una noia d’origen humil i pagès. Van tenir una filla, Joaquima. En aquesta època en Manel viu a Rubí i porta una vida familiar de casat que dura només cinc anys. Després torna a voltar i a fer vida itinerant. Així, el 1921 el trobem vivint a Mataró, on serveix de camperol per a la família Roviria i Rodon, amb qui viu. El 1936 torna a aparèixer censat a Castellbisbal, amb la seva família. Durant la Guerra Civil, però, s’instal·la a l’ermita de Sant Vicenç i acabada la guerra torna de nou a Castellbisbal, a casa d’un germà seu. En aquesta etapa en Manel voltava pels trens fent activitats diverses, entre les quals principalment sonava el flabiol. A banda de tocar el flabiol, hi feia monòlegs humorístics amb un esclop a l’orella, com si parlés per telèfon. No acceptava diners de la gent de Castellbisbal, només menjar. Era capaç de sonar dos flabiols alhora amb el nas i tenia una gran memòria auditiva que li permetia reproduir amb el flabiol una tonada que acabés d’escoltar. Tenia fama de pencaire fent de pagès però només feia el que li venia en gana, no acomplia ordres. A l’última etapa de la seva vida va arribar a treballar de jardiner i mosso en una residència d’avis de Barcelona, on l’havia reclamat una neboda seva que era monja. Allà un Nadal li van regalar un flabiol i un tambor i aleshores va abandonar la residència i va tornar a voltar. Ja rondava la setantena i les coses no li van anar com anys abans. En aquell moment visqué en barraques i fent feines de pagès, pels voltants de Castellbisbal, fins que finalment el 8 de març de 1958 el van trobar mort a la barraca on vivia quan li portaven menjar. Està enterrat sense indicació al cementiri de Castellbisbal.
Pel que fa a la seva activitat com a músic, abasta un territori notable. Entre 1909 i 1920 va acompanyar el ball de bastons d’Esparraguera, en l’època de més activitat d’aquesta colla bastonera. El 1912, a Vilafranca del Penedès, per la inauguració del monument a Milà i Fontanals, apareix acompanyant els capgrossos (d’aquesta efemèride hi ha una gravació on es veu el flabiolaire). El mateix any consta que va tocar a Molins de Rei, amb una parella de gegants llogats que el 1914 apareixeran també amb ell a Sabadell. El mateix 1914 torna a tocar a Molins per estrenar, ara sí, els gegants de la vila. El 1918 torna a aparèixer a Sabadell per estrenar els gegants de la ciutat i repeteix amb ells el 1921, 1924, 1932 i 1933. A la dècada dels 20 hi ha fotografies d’en Manel acompanyant el ball de cercolets de Vilafranca. El 1924 i 1925 va tocar per als gegants de Barcelona. Torna a sortir documentat a partir de 1943 fins al 1947 diverses vegades. També va tocar per a la Barceloneta. Entre 1926 i 1947 toca diversos anys per als gegants de l’Arboç. El 1926 i el 1943, coincidint amb les seves estades a Mataró, toca per als gegants de la ciutat. A partir de 1942 torna a estar vinculat amb la festa major de Vilafranca, aquest cop per acompanyar el ball de figuetaires. Ho fa fins al 1946, inclòs. Per la festa major de Sant Pere, a Terrassa, en Manel acompanya els gegants en la passejada inaugural de la festa els anys 1943, 1944 i 1945. En Manel tenia família a Martorell, que el contractava cada any per posar la música al pelegrinatge que feien els veïns del carrer del Mercadal a l’ermita de Sant Jaume de Castellví de Rosanes. El 1946 Martorell estrena la seva parella de gegants i contracten en Manel, que hi posa música dos anys, aquell i el següent, any en què marxa a viure a la residència.
Són especialment interessants, per la informació de primera mà que representa, les entrevistes que va fer amb la gent de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Durant la missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs per a l'Obra del Cançoner el 1928, de camí en tren cap al Vendrell, van topar amb aquest flabiolaire, mentre sonava i passava el plateret. Després de parlar amb ell, es va avenir a baixar a Barcelona, a l'estatge de l'Orfeó Català, per recollir-li les melodies que feia sonar amb el flabiol. Un cop vingut a Barcelona, en Manel explicà als recol·lectors que era d'ofici hortolà (pagès no, deia, perquè li semblava un xic groller) i que li deien Manel perquè aquest era el renom de la seva casa pairal. Analfabet de solfa, ningú de la seva família s'havia dedicat mai a la música tot i que eren reconeguts com a grans "siuladors". A ell ja de petit li interessà molt poder bufar flautes i s'anà fent flabiols de canya fins que més endavant va poder adquirir un flabiol bo, comprat a la fira, i es va ensinistrar en l'art popular de la música amb en Pau Orpí Gili, Pau Matador, de qui deia que ell l'havia superat amb escreix en l'art de sonar el flabiol.
Durant molt anys havia tocat també la cornamusa, en concret una que ell mateix s'havia muntat, però la va acabar venent a uns suïssos de Molins de Rei, que la van portar a Suïssa per fer-ne present a un pastor d'aquelles terres que era molt aficionat al so d'aquest instrument. Un cop venuda la cornamusa, el músic va continuar sonant el flabiol.
Quan s'estrevista amb l'Amades i en Tomàs resideix a Mataró. En el moment de recompensar-li la recol·lecció de les melodies que sonava, va demanar, quasi com una condició del pagament, que els entrevistadors li ensenyessin el local de l'Orfeó. Així ho feren i el Gran Manel va quedar bocabadat davant de la vista de la sala, que no es cansava de mirar i remirar pertot.


Vallès Oriental

      Sacaire no identificat / Sant Marçal (Montseny)
Finals del s. XIX - principis del s. XX

-      Sacaire no identificat / Lliçà d'Amunt
Finals del s. XIX - principis del s. XX
Quan a iniciativa de Tomàs Balvey es recupera puntualment per a l’any 1902 l’espolsada de Cardedeu, atès que es vol fer seguint el patró antic i no amb una orquestra, es va a buscar un cornamusaire de Lliçà d’Amunt, que, juntament amb un flabiolaire i un tamboriner, interpreta el ball dos dies a Cardedeu (el 9 i el 10 de febrer) i un altre dia al concurs de ball de gitanes de Granollers (11 de febrer). D’aquesta última actuació es va fer una gravació cinematogràfica avui perduda. Aquest cornamusaire, a qui es va pagar pels serveis inclosa la manutenció, probablement va acabar de completar a més les melodies que faltaven per a totes les parts de l’espolsada.
D'altra banda, consta la presència d’un sonador de sac de gemecs a l’aplec de Sant Valerià, a can Coscó (Lliçà d’Amunt) els primers anys del s. XX. És possible que es tracti d’aquest mateix cornamusaire de Lliçà?



Josep Pi de la Serra Duran, el Gran Manel, amb el flabiol


Fonts

-      “Antaño y hogaño”. El Eco del Pallás, núm. 9. Tremp. 30 d’octubre de 1892.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VI, núm. 25. Canet de Mar. 18 de juny de 1899.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any VIII, núm. 27. Canet de Mar. 7 de juliol de 1901.
-      Secció “Blanes” del setmanari La Costa de Llevant, any XVIII, núm. 4. Canet de Mar. 22 de gener de 1911.
-      ­[Signat amb les inicials A. C. S.] Secció "De fora" del diari La Veu de Catalunya, any 21, núm. 4215. Barcelona. 29 de gener de 1911.
-      ­“25 de juliol de 1866. Estrena d’un orgue a St. Eudalt”, dins la secció “Efemèride”. Fulla Parroquial de Sta. Maria de Ripoll, núm. 538. Ripoll. 18 de juliol de 1920.
-      ANGLADA MAS, Anna Maria. “Pau Mestre i Xaubet. Pau de sa coixinera”. Blanda, núm. 17. Ajuntament de Blanes. Blanes. 2014.
-      ­BONILLA SELLARÈS, Sergi, i QUIRANTES ESTEBAN, Robert. De Gran a Gegant. Història de Josep Pidelaserra, en Manel el Flabiolaire. Colla Gegantera de Castellbisbal. Castellbisbal. 2014.
-      CASTELLVÍ, Montserrat; MITJANS, Rafel; SOLER, Teresa, i VALLVERDÚ, Àngel. “El flabiolaire Josep Carbó Vilamajor (1898-1989). Amb notícies del ball de bastons d’Esparraguera”, dins Col·loquis del flabiol 2009. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2010.
-      DIVERSOS AUTORS. Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. (Arxiu Patxot). Volum VIII, missió de recerca de Joan Amades i Joan Tomàs.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      IBERN, Pere, i CABALLÉ, Imma. “La coixinera, redescoberta d’un instrument musical”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MANYOSA, Albert, i SUNYOL I BUSQUETS, Martí. “El ball de l’espolsada a Cardedeu (1902)”. Lauro: revista del Museu de Granollers, núm. 24. Granollers. 2003.
-      MASSIP, Ventura. “Costums típiques que es perden”. Diari de Granollers. 6 de maig de 1926.
-      MASSOT, Francesc Xavier. “La pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MASSOT I MUNTANER, Josep. Inventari de l'arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, dins de la sèrie Materials, volum IV, fascicle 2. Barcelona. 1994.
-      ­MATEU MIRÓ, Josep. El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal. Castellbisbal. 1991.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. Músics de flabiol i bombo. Els flabiolaires del rodal d'Arbúcies. Editorial Alta Fulla. Barcelona. 1993.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. "Dos segons de pel·lícula (Les cobles de flabiolaires a Mataró I)". Revista Sessions d'Estudis Mataronins, núm. 16. Mataró. 1999.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. “«La orquesta estuvo acertadísima». Els flabiolaires en els materials folklòrics del Fons Balvey del Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC)”, dins Col·loquis del flabiol 2008. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2009.
-      MOLANO ROYO, Juli. "Els Matadors: un croquis al natural". Web http://www.amasquefa.com/uploads/Article_Final15.pdf.
-      PUIG I LLENSA, Pere. El tercer dall. 1992. Incorporat al volum recopilatori Els tres dalls. Viena Edicions. Barcelona. 2001.
-      RIERA I FONT, Josep. “Les Ballades de la Canalla”. La Taula del Racó, núm. 66 i 67. Vidreres. Març-abril de 1985.
-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. CSIC. Madrid. 1954.

Entrada modificada el 13.7.2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada