El sac de gemecs. Descripció (I)

Què és un sac de gemecs? El terme sac de gemecs es pot emprar com a genèric per definir un tipus d’instrument musical o també com a terme per identificar un instrument concret de la tradició musical del nostre país. En el primer cas, hi ha altres mots que podem emprar en el mateix sentit: gaita n’és un; cornamusa n’és un altre. Aquest darrer és el que s’ha convingut d’utilitzar en contextos formals i en l'àmbit de l'organologia. Així doncs, el nostre sac de gemecs (la cornamusa pròpia de Catalunya) forma part d’una gran família d’instruments present a gairebé tot Europa i a algunes regions de l'Àsia i del nord d’Àfrica. La cornamusa, com a terme genèric per referir-nos a un tipus d’instrument, es defineix com l’instrument musical que consisteix en un bot de pell d'animal que s’infla d’aire per mitjà d’un tub (anomenat en català bufador) i al qual van lligats una quantitat de tubs sonors indeterminada, l’un dels quals, proveït de forats, fa la melodia (anomenat grall), mentre que els altres fan el so pedal d’acompanyament (anomenats bordons).

Pel que fa al so, la característica principal de totes les cornamuses (i un dels fets clarament distintius respecte de les altres famílies d’instruments musicals) és que és continu.

A casa nostra, la cornamusa ha sonat ininterrompudament des de l’Edat Mitjana fins al primer terç del s. XX, primer com a instrument d’ús culte i després com a instrument d’ús popular. L’existència de tantes fonts documentals en la primera època i de tantes denominacions diferents per designar-la en els segles posteriors (amb una distribució molt àmplia per tota la geografia catalana), quan ja l’instrument havia sortit dels palaus, demostra que fou segurament l’instrument principal en tots els usos, celebracions i actes que requerien música, primer en l’àmbit de la música culta i després en l’àmbit de la música popular. Estem parlant, doncs, d’un instrument cabdal per entendre la història musical del nostre país.

Quant a la seva morfologia, el sac de gemecs no sempre ha tingut la mateixa forma. A l’època medieval els sacs que sonaven a Catalunya eren ben diferents dels que sonaven al s. XIX i XX. Aquests darrers són els que s’han conservat (en podem veure diversos exemplars a diferents museus i col·leccions particulars) i han donat peu a la forma que avui dia es considera fixada. Podem distingir-ne diverses parts:

-      el bot: tradicionalment consistia en una peça de pell sencera d’animal amb la part de darrere tallada i lligada, de manera que tinguéssim tres forats disponibles, el del coll i els de les potes davanteres, per lligar-hi les peces de fusta.

-      el grall: va lligat al forat d’una de les potes davanteres, està afinat en do major i té una tessitura de do4 a do5, amb l’afegit d’un si3 per baix addicional. L’interior del tub és cònic i l’inxa emprada per fer-lo sonar és de llengüeta doble.

-      els bordons: van lligats al forat del coll, són tres i de mides diferents. El llarg està afinat en do2, el mitjà en sol2 i el curt en do3. L’interior dels tubs és cilíndric i l’inxa emprada per fer-los sonar és de llengüeta simple. Tots tres tubs estan units en una sola peça de fusta amb tres forats anomenada pinya, que és la que va lligada al bot, i pengen del sac mirant a terra.

-      el bufador: va lligat al forat de la pota davantera que queda lliure. És un tub petit amb una vàlvula interior per evitar que l’aire reflueixi (alguns sacaires prescindeixen de la vàlvula i aconsegueixen el mateix efecte tapant el bufador amb la llengua quan no bufen).

Amb el temps, el sac de gemecs no va suportar diversos canvis en la música del nostre país, en un procés llarg i prou complex iniciat a principis del s. XVIII i culminat al primer terç del s. XX. D’una banda, en el món de la música clàssica, al s. XVIII es produeix un canvi profund en el panorama sonor musical i de gustos del públic que fa que molts instruments fins aleshores habituals quedin arraconats i vistos com a música del passat. D’altra banda, ja en l’àmbit de l’ús popular de l’instrument, al s. XIX el sac va quedar arraconat en la reforma de la cobla tradicional duta a terme per en Pep Ventura i que va conduir a la moderna cobla de sardanes. A més, en la mateixa època arriben altres instruments més versàtils com ara l’acordió diatònic. A tot això cal afegir un cert canvi en els gustos musicals del poble, que va començar a veure el sac de gemecs com un instrument rústec i sense possibilitats. Tot plegat va desembocar en una lenta agonia de l’instrument, fins a la desaparició total i absoluta: als anys 30 del s. XX només quedaven en actiu un grapat escàs de sacaires, isolats a zones geogràfiques concretes. En el moment de la recuperació de la democràcia als anys 70, amb el conegut reviscolament de la música popular de casa nostra que va comportar, només quedava viu un sacaire, en Joan Ardèvol, que feia dècades que no sonava el seu sac. Tota la tradició s’havia perdut irremeiablement.

La dècada dels 80, però, ens va portar el ressorgiment de l’instrument: els lutiers pioners (Jordi Tomàs i Xavier Orriols) van construir nous sacs, fets sobre la base d’instruments antics conservats, i els primers sacaires els van tornar a sonar al carrer. Des d’aleshores el procés ha anat en augment, tant pel que fa a la quantitat de lutiers i sacaires com pel que fa a la qualitat amb què feinegen i sonen, i ja no té aturador: podem dir que el sac de gemecs, tot i que continua sent un instrument minoritari, gaudeix d’una bona salut i ha trobat un lloc altre cop en la música del nostre país.

Aquí teniu una mostra visual i sonora del sac de gemecs.

Entrada modificada l'11.11.2022