dilluns, 27 de juny de 2011

Formacions en què intervé el sac de gemecs. La cobla de ministrers

Amb el nom de cobles de joglars o ministrers es coneix tota una sèrie de formacions en què tot sovint s’hi troba el sac de gemecs. Aquestes formacions no tenen prefixat un nombre concret de músics, ni tampoc d’instruments. Amb el pas del temps, van quedar relegades a les comarques de la Catalunya Vella, on eren indispensables per a la interpretació de contrapassos, balls cerdans... Amb l’aparició de la cobla de sardanes, aquesta formació desapareix del territori fins a la dècada dels vuitanta del s. XX, quan es recuperen les antigues xeremies, adaptades segons els constructors a les necessitats modernes.

El terme ministrer, segons la musicòloga M. Carmen Gómez Muntané, s’empra per primer cop a la cort del rei d’Aragó l’any 1340 per designar tres músics del rei de França que eren al nostre país (allà s’utilitzava el terme ménestrel). Amb aquest nom es comencen a anomenar tots aquells intèrprets d’instruments al servei de la noblesa, excepte els que complien funcions heràldiques. Així es podien diferenciar de les nombroses tasques d’entreteniment que feien els joglars. A l’hora d’interpretar per als seus senyors els ministrers s’agrupen en el que s’anomenen ja en aquella època cobles de ministrers. Durant el s. XIV el més habitual eren els duets en què un ministrer actuava com a solista i un altre com a acompanyant. Les combinacions entre instruments eren múltiples, però al servei del rei Joan I en trobem una que li devia agradar especialment perquè es repeteix molt: la formada per un músic de xirimia i un cornamusaire, més algun altre instrument d’acompanyament (tant de vent com de corda). Així, el resultat era un petit conjunt (la cobla) que de vegades fins i tot arribava a tenir caràcter autònom.

És una formació ben sovint tan heterogènia com desconcertant, sobretot per la varietat de propòsits, funcions, repertori i instruments utilitzats. Caldria esbrinar per què aquesta formació, avui en dia, tan sols participa en l’espai anomenat “música tradicional” i no és tinguda en compte, per exemple, en el món de la música antiga.

Els ministrers estaven adscrits a les corts reials, esglésies i municipis i formaven cobles, que, dins la música civil concertada de dansa, al servei del rei i la seva cort, podien alegrar les festes cortesanes i familiars amb danses altes o baixes i altres execucions. Aquestes cobles també participaven a les festes i celebracions cíviques organitzades per la cort reial o els municipis, tot fent una funció civil de protocol. I també tenien una funció culta religiosa tant en l’acompanyament instrumental dins la capella de cantors com en l’execució de composicions instrumentals durant els oficis sagrats a catedrals i esglésies importants.

És ben probable que les composicions musicals sonades per les cobles de ministrils no fossin escrites en cap mena de paper. Atès que es tractaven de peces curtes, senzilles, de fàcil execució i gairebé sempre unissonals, eren apreses de memòria i es transmetien dels uns als altres per tradició. El repertori devia ser força limitat i una mateixa sonada devia servir invariablement per a totes les festivitats religioses i populars en què prenien part els ministrils. Fins el poble coneixia prou bé i de memòria aquelles tonades senzilles i humils.

La documentació sobre formacions de ministrers esdevé nombrosa a partir del s. XVI i fins al s. XVIII (al s. XIX l’aparició de la cobla de sardanes coincideix amb l’abandonament progressiu d’aquesta formació multiinstrumentista). Així, tenim un document, per exemple, del 1623 que esmenta una cobla de ministrils de la Selva del Camp composta per “sacabutxo, thenor, contral y tiple, y un joch de flautes y cornamussa y tamborino i flauta”. O un document de l'arxiu municipal de Tarragona en què es recull una relació de cobles, balls i músics que van participar en les festes de Santa Tecla de l’any 1687, en el qual s’esmenta la participació de nombroses cobles de ministrils, procedents de Reus, Juneda, Riudecanyes, Vilanova de Cubelles, Ginestà, Guissona, Pons, Martorell, St. Llorenç dels Murulls, Guimerà, Agramunt, Solsona, Valls, Sarreal, la Selva, Corrins, Cubelles (mitja cobla), Olot (tres músics), Bellpuig, Calaf, Sarreal (una altra), la Mora, Cervera ("cobla entera"). A Barcelona, a partir del s. XIV, trobem àmplia documentació sobre els ministrers de la ciutat, que sonaven principalment gralles, xirimies, cornamuses i flabiols. Aquests instruments formaven pròpiament la cobla de ministrils de la ciutat, distingits així a la documentació municipal de la resta de sonadors d’altres instruments. També estan documentats a bastament els ministrers de la ciutat de Girona, tot i que en una època més tardana. En aquesta darrera ciutat podien aparèixer fins a quatre o cinc cornamuses soles o acompanyades amb flabiol i tamborí, i també s'hi combinava el sac amb un rabec o amb una dolçaina i un flabiol i tamborí. A la Catalunya Nord, a partir de diverses fonts documentals (La Porte, Jalabert, Chausenque, Depping, Hugo, Amable Tastu, Henry), sembla deduir-se que la cobla generalitzada per musicar-hi les festes populars a finals del s. XVIII i principis del XIX era la composta per cornamusa, tamborí, flabiol i diversos oboès (de dos a sis), i que en les grans ocasions encara s’ampliava més aquesta nòmina de músics. A la mateixa època la cobla bàsica per posar música als balls a les comarques gironines està formada per dos tibles, una cornamusa i un flabiol i tamborí. Finalment, en Carles Bosch de la Trinxeria esmenta, al seu llibre Plana y montanya (1888), l’existència de la cobla dels Jaumets, composta per flabiol, cornamusa, caramella i gralla, que voltava a banda i banda dels Pirineus a mitjan s. XIX. A banda de les referències documentals, també hi ha fonts iconogràfiques d’aquestes formacions de músics. Així, per exemple, a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona hi ha un plafó policromat, datat el 1769, que mostra una processó de Corpus on apareix una banda de ministrers composta per dues tarotes, un sac de gemecs, una trompa i un baixó. És també emblemàtica l’agrupació o cobla rústega que mostra el gravat que encapçala diverses edicions vuitcentistes del contrapàs llarg. A banda i banda dels balladors hi apareixen els sonadors de trompa, sac de gemecs, violí (o viola), flabiol i tamborí, tarota i baixó.

Per acabar d’arrodonir la visió sobre què era una cobla de ministrers, és útil focalitzar l’atenció en una localitat concreta. Cesc Sans ho ha fet amb la vila de Valls. La documentació vallenca existent del s. XVII parla indistintament de “la copla dels ministrils”, “la cobla de Munistrils”, “la cobla de manestrils” o “la cobla dels Músichs”. Els pagaments sempre es fan “als músichs” o “per sonar”, i els mateixos sonadors es donen a conèixer en la documentació particular com a “músich”. Aquest tipus de denominació serà continuada almenys fins a finals del s. XVIII en els textos en català.

Valls arribarà a tenir, almenys durant els darrers anys del s. XVII, fins a tres cobles. La més antiga, en actiu des de finals del s. XVI i que encara està en actiu al s. XVIII, és la que encapçala la família Sanromà. Una altra amb molta activitat a primers de segle XVII és la de la família Marimon i la darrera, que ja al segle XVIII és la més activa, està encapçalada per la família Masdéu. Cal remarcar l’estructura familiar d’aquestes agrupacions i com els membres d’una mateixa família aniran heretant el paper de cap de cobla. Aquest no és l’únic vincle estructural que hi ha entre ells, perquè tots són, a més de músics, teixidors de lli. És a dir, no es dediquen de manera exclusiva a sonar instruments, sinó que és una activitat complementària al seu ofici.

A Valls, al s. XVII, sabem del cert quins instruments sonaven a les cobles de ministrers a través dels inventaris de béns i als testaments. Així, per l’inventari de béns que es va fer el 1639 del cap de cobla Baltasar Marimon, sabem que sonaven “un joch de flautes, un tenor, dos tiples de manestrils, un tiple de ballar, un tenor de ballar, un baxo gran, un sacapucho, una cornamusa i dos tamborinos”.




Fonts

-      BALDELLÓ, Francesc de P. La música de l'antic Consell Barceloní. Notes històriques. Impremta Barmar. Barcelona. 1929.
-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. 1995.
-      CHÍA, Julián de. La música en Gerona. Impremta de Pacià Torres. Girona. 1886.
-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      FERRÉ I PUIG, Gabriel. “La tarota, una xeremia d’ús popular a Catalunya”. Revista Recerca Musicològica, núm. 4. 1984.
-      GÓMEZ MUNTANÉ, M. Carmen. La música en la casa real catalano-aragonesa. 1336-1442. Antoni Bosch, editor. Barcelona. 1979.
-      ORRIOLS, Xavier. “Catalunya i la música al carrer”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      ORRIOLS, Xavier. “La trompa”. Revista Caramella, núm. XV. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre 2006.
-      ORRIOLS, Xavier. “Flauta i tambor en els Memorials de les cobles i ballas de Santa Tecla el añi 1687”, dins Col·loquis del flabiol 2010. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2011.
-      SANS, Cesc. “Els ministrers de Valls al segle XVII”. Revista Caramella, núm. XVIII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny 2008.

Entrada modificada el 20.1.2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada