dimecres, 7 de setembre de 2011

Sonadors de sac de gemecs. S. XIX i XX (I)

Dels sonadors existents als segles XIX i XX, abans que el sac de gemecs deixés de sonar, tenim més informació que en el cas dels segles anteriors. D’una banda, l’interès per la recerca musicològica, tan profusa a finals de segle XIX i principis del segle XX, just en el moment de reculada sens retorn de l’instrument però encara amb la memòria fresca del que havia estat, ens permet tenir accés de primera mà a dades que d’altra manera s’haurien perdut. D’altra banda, amb la recuperació del sac de gemecs a la dècada dels 80 del segle XX es va promoure també la investigació d’informacions relacionades amb els darrers sonadors de tradició, més propers en el temps.

A diferència de l’entrada anterior, dedicada als segles previs al XIX, en aquest cas l’ordenació dels sacaires es fa per raó del territori més que cronològicament. Aquesta ordenació permet fer-se una idea de la distribució territorial de l’instrument i relacionar més fàcilment els sonadors entre ells.


Alt Empordà

­-      ? / Maçanet de Cabrenys
Finals del s. XIX
Vers el 1880 hauria estat activa a Maçanet de Cabrenys una colla anomenada "Els Grandans", composta per dues cornamuses i una prima. Un dels cornamusaires era l'avi d'en Damià Cordomí (o Damien Cordomy), fundador el 1927 de la cobla "Els Únics", a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), el qual el 1984 encara conservava a casa seva la cornamusa de l'avi (feta a l'obrador dels germans Saletes-Verdaguer, al mateix Maçanet).

­-      Francesc Esteve
Finals del s. XIX - principis del s. XX

-      Sacaire no identificat / Peralada
Vers el 1830
Al primer terç del segle passat (cap a l'any indicat), els deixebles del mestre de capella de la parròquia de la vila van formar una cobla de quatre, és a dir, una cobla de les de l'època, amb flabiol i tamborí, sac de gemecs i dues tarotes.

-      Tomeu Llandrich / Vilanant
Mitjan s. XIX
Dels Llandrich de Vilanant, nissaga de músics tradicionals. Tocava la cornamusa en una cobla de tres amb els seus dos germans, que tocaven la tarota i el flabiol i tamborí, tots tres músics sense solfa. Amb el temps van acabar substituint la coixinera (així li deien, feta amb un bot de cabrit) per un altre tible (tarota). També tocava el clarinet.

-      Joan Llandrich Giralt / Figueres
1784-1848?
Dels Llandrich de Figueres, emparentats amb els Llandrich de Vilanant, va ser sogre d’en Pep Ventura, del pare del qual era amic. Nascut a Figueres el 2 de desembre de 1784, va ser fill de Miquel Llandrich i de Maria Giralt, tots dos també naturals de Figueres. Fou mestre d’ofici calceter, establert al carrer Girona de Figueres, capità de reialistes i director de la cobla que tocava els dies de festa al ball de la sala d’en Merinyac, a Figueres també. Tocava la cornamusa en aquesta cobla (formada per dos tibles, flabiol i sac) i va ensenyar l’ofici de calceter a en Pep Ventura i les seves primeres nocions de solfeig.
En Pere Coromines el descriu amb aquestes paraules: “En Joan Llandrich tenia l’ànima heroica, presonera en un cor de calceter. Home actiu, agitador de trifulques, trastejador d’expedients, sabia fer el mort anys i anys quan li podien anar mal dades. Amb un cop d’ull endevinava la mida de calces que li esqueia al pagès que li entrava a la botiga carregat de dubtes, malfiat, sempre a punt de penedir-se quan deia que sí, després de regatejar gasivament el preu i d’haver sortit i tornat a entrar dues o tres vegades. A soles, el cap se li omplia de batalles, i ell mateix s’adjudicava els galons i es dava un ascens per cada nova imaginària victòria.” De fet, tal com explica en Pere Coromines, en Joan Llandrich arriba a capità de reialistes a còpia d’inventar-se el currículum militar.


Alt Penedès

­-      Josep Bruna Olivella, el Caterina / Les Cabanyes
1840?-1913
Nascut a les Cabanyes pels volts de 1840, era fill de Josep Bruna i de Caterina Olivella (el motiu Caterina era degut precisament al nom de la seva mare). La casa pairal es coneix per cal Borrega. Va treballar de pagès i es va casar amb Antònia Mestre Sala. Pels volts de 1870 va anar a viure al Vendrell, almenys fins al 1878, on devia participar a alguns dels balls del seguici de la vila. Va morir a les Cabanyes el 28 de novembre de 1913, als 73 anys (segons el registre civil d'aquesta localitat).
A més del sac de gemecs també hauria tocat la gralla. El seu fill Josep va ser graller i formà part de la famosa colla dels Romees.
Anava amb el flabiolaire Cristòfol Martí Miquel, de cals Pujols. També tocà amb en Pau Xic Martí, de la mateixa casa, i amb el sacaire Urià, que també tocava el flabiol. Li cantaven una cançoneta –molt popular a les Cabanyes i recordada encara avui– amb aquesta lletra: “Caterina toca bé la borrega, Xic Martí toca bé el flabiol” (o bé “si Martí toca bé el flabiol”).

­-      Sacaire no identificat / Guardiola de Font-rubí
1850-1920 aprox.
Se’n sap molt poc. A principis de la dècada dels 80 del segle passat els seus descendents ja no el recordaven, tot i que encara conservaven a la masia un grall amb alguna esquerda i una gralla seca feta per en Casellas i una caixa d’inxes.

­-      Josep Moliné, Lladons / Lavern (Subirats)
Segona meitat del s. XIX
Apareix citat el 1864 en un ofici de l’Ajuntament de Tarragona: es reclama a l'alcalde de Lavern que avisi el borregaire José Molné perquè hi vagi a tocar per Sant Magí i acompanyi els nans, com feia habitualment. A principis de la dècada dels 80 del segle XX els seus descendents encara recordaven haver vist el seu sac de gemecs sencer però en aquell moment només conservaven la buna o ronc petit, que era cec i tenia un estil molt característic. A Lavern la gent no recorda res d’aquest sonador.

­-      Jaume Pagès / El Pla del Penedès
1841?-1906
L'any 1983 els seus descendents encara recordaven que a casa seva fins feia poc hi havia hagut el grall del seu sac de gemecs però que feia un temps que havia desaparegut o s’havia perdut.

­-      ?, el Borregaire / El Pla del Penedès
Finals del s. XIX
Els seus descendents van marxar qui sap on, encara que va quedar el motiu de la casa, cal Borregaire, i avui dia encara és coneguda amb aquest nom.

-      ?, el Borrega / ?
Principis del s. XX
En Josep Anton Rovira i Sabaté (1914-2007), de cal Damià de Terrassola (Torrelavit), parlant de com era el Carnaval a Torrelavit a principis de segle XX, explica que el seu oncle havia llogat el Borrega, sacaire, perquè toqués al molí d’on era balaire.

­-      Miquel Massana, Miquel de la Borrega / Sant Pau d’Ordal (Subirats)
Segona meitat del s. XIX

­-      Fèlix Massana Artigas / Sant Pau d’Ordal (Subirats)
?-1926

­-      Fèlix Massana Noya / Sant Pau d’Ordal (Subirats)
1892-1975

­-      Francesc Esteve, Cols de les Casetes / Sant Sadurní d’Anoia
Principis del s. XX
Casa seva era coneguda com a Cal Cols. Surt esmentat a Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d’Anoya, de Pelegrí Torelló, 1909: "Es antiga y de particular profit, conservant-se encara ab tota sa senzillesa y espontania organisació, una associació anomenada Germanor de pagesos, que funciona una ó dos vegades al any. Al sò del sac de gemécs que sona avuy en Cols de les Casetes, acompanyat del tamborino que toca en Ní de la Tresa, es reuneixen de bon matí en un cap de la vila, segons el punt ahont han d'anar, tots els pagesos que hi volen ajudar, ab l'eyna á propòsit pera la feyna á fer, dirigint-se á la péssa de terra d'algún desvalgut company ó vehí, pera segar, cavar ó podar, segons les necessitats, sense més recompensa que l'agraiment de la persona favorescuda. En aytals cassos, un de la colla improvisada porta com á senyera y al devant de tots, una bandera ab Sant Isidro al cim, que du á la mà una espiga de blat ó bé d'ordi. Feta la feyna, qu'á voltes representa sis ó set jornals de treball, se-n torna cadascú á casa seva, satisfeta sa conciencia de la bona obra que acaba de practicar y el bon exemple donat á la població." La Germanor de pagesos es reunia un o dos cops l’any al so del sac de gemecs. Tots els pagesos de Sant Sadurní es consideraven socis de la Germanor sense necessitat d’inscriure-s’hi. La societat entrava en funcionament quan un pagès de la vila es trobava en necessitat a causa d’alguna malaltia o quan una vídua estava sense recursos i amb els fills massa petits per treballar les terres. Llavors els dos veïns de la vinya, espontàniament, es cuidaven d’avisar el nunci i el diumenge següent, de bon matí, passaven els de la borrega i els tambors, seguits pels portadors de la bandera, pels carrers de la vila i anaven recollint els socis voluntaris. Molts dies s’arribaven a ajuntar més de dos-cents homes. En arribar a la Creu Trencada o a un altre lloc estratègic de la vila, feien una mica de parada per esperar els més dormilegues. Dues hores més tard, la vinya del necessitat estava sense un bri d’herba i esporgada, a punt de rebre les pluges benefactores. Mentre treballaven, els músics, que també tocaven per amor a l’art i al proïsme sense recursos, no paraven de refilar aquelles passades humils però emotives. Abans de les set del matí ja estaven tots de tornada, just per deixar els arreus i endreçar-se una mica per assistir a missa baixa. El llibre de Pelegrí Torelló inclou una fotografia de la colla amb el sacaire i els altres dos músics. La família pels volts de 1970 va fer obres a casa i va llençar el sac de gemecs d’en Cols i unes gralles llargues que també havia tocat. El 1983 el fill encara recordava son pare com feia sonar el sac de gemecs en acabar la feina del camp al vespre al portal de la masia.

­-      ­Cristòfol Raventós Puig, Urià / Santa Fe del Penedès
1860?-1910
Nascut a Santa Fe del Penedès pels volts de 1860, fill de Pere Raventós i Caterina Puig, va treballar de pagès i es va casar amb Dolors Casanelas, del Pla del Penedès. Va morir a Santa Fe mateix el 13 d’abril de 1910, als 50 anys. Casa seva era coneguda com a ca l’Urià.
També tocava el flabiol i el tamborí i havia tocat amb en Josep Bruna Olivella i els flabiolaires Cristòfol Martí, Pau Xic Martí i Pau de ca l’Avi, també anomenat Pau Timbales i Pau de les Mentides, perquè no deia cap veritat. També hauria tocat la gralla a la colla d'en Josep Bruna, fill, de les Cabanyes. De l’Urià es diu que, ja gran, el jovent d’un poble on havia anat a tocar li va jugar una malifeta. En acabar la música li van dir: “Si véns cap a la font de l’Esteve tocant, goita quina ampolla d’aiguardent!”. A la font, un que hi havia anat entre els ceps tornà amb uns pàmpols amb una cagarada a sobre i, mentre l’Urià tocava, la hi tirà per la cara i l’empentaren tot seguit fins a fer-lo caure en una bassa d’allà a prop. Va sortir correns, va fugir i ja no el van veure mai més.
A primers de segle XX es cantava a Santa Fe un rodolí protagonitzat per ell:
“Sóc de ca l’Urià,
a la vora de cal Xapana,
em guanyo sis ralets
per fer ballar la canalla!”

­-      Pau Hill Font / Vilafranca del Penedès
1853-1931
Sacaire del mas de Santa Maria dels Horts, on hi havia també l’escultura d’un sacaire.

­-      ?, el Tano / Sant Joan de Mediona
Principis del s. XX
Consta que el Tano havia acompanyat amb una flauta d’os el ball de bastons de Sant Quintí de Mediona però també hi ha registre fotogràfic (dels anys 20) de la seva presència per acompanyar el ball de bastons de la Llacuna amb un grall de sac de gemecs.

­-      Sacaires no identificats / Sant Cugat Sesgarrigues
S. XX
Segons testimoniatges recollits a principis de la dècada dels 80 del segle passat, a Sant Cugat recordaven algun passavolant tocant la borrega i captant diners pel carrer.

­-      ? / Olesa de Bonesvalls
Principis del s. XX
Hauria format mitja cobla amb el flabiolaire Felip Escala, també d’Olesa, i haurien estat actius a Corbera de Llobregat a principis del s. XX, localitat on el flabiolaire havia anat a viure.


Alta Ribagorça

-      ? Ardèvol / Vall de Boí (Alta Ribagorça) i vall de Cardós (Pallars Sobirà)
Segona meitat del s. XIX
Traginer. Avi del cornamusaire Joan Ardèvol, el seu sac era el que sonava el seu nét.


Andorra

­-      ?, el buner de cal Gasteiro / Andorra la Vella


En Cols de les Casetes i la Germanor de pagesos


Escultura d'un sacaire al mas de Santa Maria dels Horts


Fonts

-      ­“Cobla-orquestra ‘La Principal de Perelada’”. La Publicidad, núm. 13921. Barcelona. 3 de gener de 1918.
-      ­“José Ventura – Pep”. Revista Ilustrada Jorba, núm. 217. Manresa. Octubre de 1927.
-      “Nota de Sant Sadurní”, dins la secció “De les terres catalanes”. La Veu de Catalunya, núm. 11058. Barcelona. 20 de novembre de 1931.
-      “La manxa borrega”. Revista La Fura, núm. 1200/1201. Agost-setembre de 2005.
-      ARROYO I JULIVERT, Salvador. "Els grallers del Vendrell: les colles de la renaixença castellera (1926-1936)", dins Miscel·lània penedesenca XX. Institut d'Estudis Penedesencs. 1994.
-      BAYER, Xavier. “La manxa borrega o sac de gemecs al Penedès”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      COROMINES, Pere. Vida d’en Pep de la Tenora. Editorial Barcino. Barcelona. 1953.
-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició El Sac de Gemecs a Catalunya. Servei de Cultura Tradicional. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.
-      DIVERSOS AUTORS (a cura de Biel Fontanals). Nosaltres, els grallers. 2a edició. Amalgama Edicions. Barcelona. 2010.
-      GIRONELLA GARAÑANA, Joaquim. “Tres cobles empordaneses: la Principal de Peralada, la Principal de la Bisbal i els Montgrins”. Annals de l’Institut d’Estudis Empurdanesos, volum 5. Figueres. 1964.
-      Informacions orals obtingudes d’Àngel Vallverdú Rom.
-      MASSOT, Francesc Xavier. “La pèrdua d’una cornamusa catalana”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 14. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      ROVIRA, Pere. “El Carnaval als anys 30 (segle XX)”. Revista El Cep. Torrelavit, núm. 33. Març de 2008.
-      SALVAT Y BOVÉ, Juan. Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal. Ajuntament de Tarragona. Tarragona. 1951 (2a edició augmentada, 1971).
-      TOMÀS, Jordi. El sac de gemecs. La Rovira Roja. 1984.
-      TORELLÓ I BORRÀS, Pelegrí. Monografia històrica-pintoresca de la vila de Sant Sadurní d'Anoya. Impremta de Francisco X. Altés Alabart. Barcelona. 1909.
-      VALLVERDÚ ROM, Àngel, i ROVIRA I FERRÉ, Robert. Les músiques del ball de bastons i el seu context. Cossetània Edicions. Valls. 2005.
-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.

Entrada modificada el 13.7.2015
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada