Llibre

Properament el contingut d'aquest web quedarà reflectit en format de llibre

dilluns, 20 de juny del 2011

Formacions en què intervé el sac de gemecs. La mitja cobla

Es considera la mitja cobla com la formació multiinstrumental bàsica en què pot participar el sac de gemecs. La componen el sac, el flabiol i el tamborí. És la formació amb intervenció del sac de gemecs més àmpliament documentada i que hauria funcionat a una àrea geogràfica més gran (la trobem documentada al llarg de la història, per exemple, a Argelers, Prats de Molló, Cotlliure, Cornellà de Llobregat, Molins de Rei, Collbató, Sant Climent de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Begues, l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat, el Bruc, Vilafranca del Penedès, Terrassa, Barcelona, Andorra, Manresa, Girona, Castelló d'Empúries, Torroella de Montgrí, la Bisbal d'Empordà, Albons, Sitges, Sant Pere de Ribes, Mataró, Argentona, Sant Pol de Mar, Premià de Dalt, Sant Genís de Palafolls, Òrrius, Lloret de Mar, Tordera, Blanes, Sant Cugat del Vallès, la Garriga, Sant Celoni, Figueres, Cervera, Folgueroles, Vic, Sant Vicenç de Torelló, Sant Hipòlit de Voltregà, Arbúcies, Tàrrega, Malgrat de Mar, Cardedeu, Breda, Osor, Montmany...). Tant per l’afinació com pel repertori i les referències històriques, és la que menys problemes planteja. Només cal veure com ha perviscut a Mallorca.

Durant un llarguíssim període, l’orquestra rústica popular hauria estat constituïda per aquests tres instruments, tocats per dos músics. La primera referència documental que tenim sobre aquesta formació és procés judicial que se seguí per la mort a pedregades del cornamusaire Berenguer Mir a Tàrrega el 1325. Formava mitja cobla amb Berenguer Carnisser. També consta una formació d’aquest tipus activa a Argelers vers el 1393 o 1398. Igualment, tot al llarg del segle XV i primers anys del XVI la formació apareix repetidament als documents de pagament municipals de les viles de Cervera i Tàrrega. A finals del s. XVI Jaume Caçador, bisbe de Girona (1583-1597), prohibeix l’entrada a les esglésies de la seva diòcesi d’instruments de música profana, concretament el flabiol i la cornamusa, i el 1594 la formació apareix documentada a Manresa per acompanyar les caramelles per Pasqua. Tot al llarg dels segles XVII i XVIII els gegants de Torroella de Montgrí anaven acompanyats sempre per una mitja cobla (a la documentació municipal consta literalment aquest nom), composta de flabiol i cornamusa. Al s. XVIII, al seu torn, apareix documentada per acompanyar els balls setmanals de Castelló d’Empúries. El 1701 la mitja cobla de Prats de Molló actua a Cotlliure a la processó nocturna i al mateix Cotlliure el 1716 contracten una mitja cobla per un sou de 15 francs (un moltó en aquella època valia uns 6 francs). A finals del segle, el baró de Maldà reporta una mitja cobla que va sonar en una visita que va fer el 1781 a les seves possessions de l’Empordà, concretament a Albons, i, ja al segle següent, una altra mitja cobla que va veure a Santa Maria de Vilalba el 1814, en un sarau. Igualment, recull que a Barcelona, a principis del segle XIX, una mitja cobla acompanyava els gegants del Pi per Corpus i la rifa dels porcs de Sant Antoni. El 1797 al Diario de Barcelona es parla que per Carnaval a Barcelona va sonar la parella “gayta gallega y tamboril”. En el mateix sentit, el 1875 el sometent, després d’un reconeixement per la contrada, entra a Arbúcies al so de “gayta y tamboril”. No sabem si darrere d'aquestes denominacions hi ha els instruments gallecs estrictament o la translació al castellà de la nostra mitja cobla. El 1889 Miquel Cuní i Martorell esmenta bucòlicament la formació al seu llibre d’excursions i divulgació científica Vuyt dias en Camprodon. Excursió entomológica y botánica. El 1918 i el 1919, a Manresa, una mitja cobla encara acompanyava la passada dels gegants i els nans per festa major. A principis de s. XX consta que a Osor es feien les “Ballades de la canalla”, per carnaval, al so d’una mitja cobla local. D'altra banda, també hi ha referències iconogràfiques de la formació: al palau del rei Martí a Poblet, de 1407, hi ha una escultura en una finestra on es veuen dos àngels que toquen cornamusa i flabiol i tamborí.

Pel que fa a la denominació mitja cobla, és una etiqueta força actual, deduïda de la lògica que la sencera és la de tres quartans. Hi ha poques dades documentals que indiquin que a l’antigor s’apliqués aquest nom a la formació de flabiol i cornamusa. Com s’ha dit anteriorment, a la documentació municipal de Torroella de Montgrí consta repetidament al llarg dels segles XVII i XVIII el terme “mitja cobla” per referir-se a l’acompanyament de flabiol i cornamusa dels gegants de la vila. Apareix també en un document manuscrit anònim del s. XVIII de la biblioteca del castell de Peralada, l'assaig històric Ampurias, antiguamente Empurias (condado de), on s’explica que la “cobla entera” era de quatre músics amb instruments força variats i que la “media cobla” era de cornamusa i flabiol. I també apareix al document conservat a l’Arxiu Històric de Tarragona titulat Memorials de Las coblas y Ballas de Santa Tecla el añi 1687, tot i que en aquest cas probablement més en un sentit genèric, no referit al duo cornamusa-flabiol. En aquest últim document hi ha un llistat de les cobles que van acudir a la festa major de la ciutat aquell any i, al costat de la denominació general de “cobla” a seques aplicada a gairebé totes les cobles participants, es parla de la “cobla entera de Servera” i de la “micha cobla de Cubellas”. Hi ha, però, altres denominacions tradicionals per a aquesta formació instrumental: la que hem esmentat al paràgraf anterior de “gayta y tamboril”, per exemple, que també era coneguda al s. XIX al Baix Llobregat amb la variant “sac i tamborino”.

Tal com ha demostrat la tradició mallorquina, la mitja cobla parteix de dos principis bàsics. El primer és que el grau sonor ha de ser gairebé el mateix en els dos instruments. S’ha de procurar que un instrument no tapi mai l’altre, de manera que es respecti sempre el paper del flabiol com a clarificador de la melodia. El segon és que els dos instruments sonen a l’uníson. No menys important és la presència de la part rítmica (tamborí) i del baix pedal (bordons). Aquests dos elements han d’estar ben complementats entre ells. El bordó ha d’estar present en el so de la mitja cobla, però al punt just que permeti adonar-nos de la seva presència sense envair la melodia. El tamborí ha de donar la mateixa nota que el bordó baix. Pel que fa al fet de sonar a l’uníson sense harmonitzar, tot i tenir la possibilitat de fer-ho, tenim un punt de referència en la tradició mallorquina, on els dos músics fan a l’uníson fins i tot les ornamentacions. Els instruments i les formacions tradicionals que sí preveuen la interpretació a veus basen les seves harmonitzacions en intervals consonants (terceres i sisenes majors) distribuïts de la manera següent: una imprescindible primera veu que condueix el que entenem per melodia, una segona que treballa per davall de la primera, i una tercera opcional que fa els baixos (podeu prendre com a exemple les cobles de flabiols o els grups de grallers). En el moment d’aplicar-ho a la mitja cobla, hi ha d’haver un instrument que condueixi la melodia i un altre que faci les segones veus. Si posem el flabiol com a primera veu i el sac com a segona la claredat melòdica queda ofuscada pel sac, que amb un timbre més agut i mancat de modulacions desdibuixa la veu principal. A l’inrevés és com estan funcionant els grups que han aplicat el joc a dues veus al Principat. Fixem-nos, però, que sense moure’ns de l’àmbit tradicional els instruments que sonen a dues veus paral·leles són iguals (dues gralles, dos flabiols, etc.). El sac de gemecs i el flabiol són dos instruments molt allunyats tímbricament, cosa que fa que no sigui fàcil que es puguin complementar fent segones veus. En canvi, sonant a l’uníson, l’un complementa tímbricament l’altre.

Amb el pas del temps i la decadència no només del sac de gemecs sinó del tipus de música que s’hi interpretava (tal com passa també amb el flabiol o la mateixa gralla), aquesta formació es divideix, bé per manca de músics que toquessin flabiol i sac o per manca de pressupost per pagar més d’un músic. Així, durant molt de temps, sobretot els finals anteriors a la represa, l’acompanyament de balls es feia només amb sac o només amb flabiol. A llocs concrets, com el Montseny, el flabiol perviu sense el seu company inseparable i dona lloc igualment a cobles amb més d'un instrument però exclusivament del mateix tipus (cobles de flabiolaires amb percussió tocant a dues o tres veus). Només a dues zones i el seu entorn arriba la formació encara vigent a l’entrada del segle XX: el Garraf i el Maresme. Així, la darrera mitja cobla de què es té constància, en actiu fins aproximadament el 1949, és la de Santa Susanna (al Maresme), formada pels germans Mollfulleda (l'Anton al sac i en Josep al flabiol i tamborí).




Fonts

-      [Signat amb les inicials “B. T.”]. “El Carnaval”. Diario de Barcelona, núm. 59. Barcelona. 28 de febrer de 1797.
-      Secció “Crónica catalana” del diari La Imprenta, núm. 312 de 1875. Barcelona. 23 de novembre de 1875.
-      [Signat amb les inicials “R. G. y R.”]. “Lo Carnaval del meu poble y la Plassa del Camell”. El Eco del Llobregat, núm. 6. Molins de Rei. 28 de febrer de 1897.
-      Secció “Festes majors” del diari La Veu de Catalunya, núm. 6980. Barcelona. 28 d’agost de 1918.
-      Secció “De les terres catalanes” del diari La Veu de Catalunya, any 29, núm. 7313. Barcelona. 28 d’agost de 1919.
-      AMADES, Joan. La cornamusa a Catalunya. Tirada a part de la Revista Musical Catalana. Barcelona. 1932.
-      AYATS, Jaume. “La cobla de tres quartans i el fructífer invent de la tradició”. Revista Caramella, núm. XVII. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2007.
-      BALLÚS CASÓLIVA, Glòria. La música a la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa: 1714-1808. Tesi doctoral. UAB. 2004.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum cinquè: 1800-1801). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum sisè: 1802-1803). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Calaix de sastre (volum desè: 1813-1814). Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 2003.
-      BARÓ DE MALDÀ (Rafael d’Amat i de Cortada). Miscel·lània de viatges i festes majors, edició a cura de Margarida Aritzeta. Editorial Barcino. Barcelona. 1994.
-      BUSQUETS, Simó, i SANS, Francesc. Les cornamuses i el sac de gemecs. 1995.
-      CORDOMÍ, Xavier. Montgrí. Una història de gegants. Museu de la Mediterrània. Torroella de Montgrí. 2021.
-      CORTADA, Andreu. Cobles i joglars de Catalunya-Nord. Ed. El Trabucaire. Perpinyà. 1989.
-      CUNÍ I MARTORELL, Miquel. Vuyt dias en Camprodon. Excursió entomológica y botánica. Impremta dels Successors de N. Ramírez i Ca. Barcelona. 1889.
-      GAYETE, Iris. “El flabiol i el tambor. Adaptacions als nous usos”. Revista Caramella, núm. XIV. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2006.
-      GOLOBARDES VILA, Miguel. “Fiestas y bailes del Ampurdán en el siglo XVIII”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Institut d'Estudis Gironins. Girona. Any 1947, volum 2.
-      MACAYA, Albert, i FERRÉ, Biel. “El sac de gemecs: consideracions i propostes”. Fulls de Treball de Carrutxa, núm. 15. Carrutxa. Reus. 1983.
-      MILÀ, Jordi. Borregaires i altres antics músics populars de les muntanyes de Garraf. Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2000.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Cervera del segle XIV a mitjan XVIII”, dins Miscel·lània Cerverina, núm. 13. Centre Municipal de Cultura de Cervera. Cervera. 1999.
-      MIRÓ I BALDRICH, Ramon. “Joglars i músics a Tàrrega del segle XIV a inicis del XVIII”. Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, núm. 13. Tàrrega. 2000.
-      MITJANS, Rafael, i SOLER, Teresa. "Els flabiolaires del Montseny", dins VI Trobada d'Estudiosos del Montseny. Diputació de Barcelona. Barcelona. 2005.
-      ORRIOLS, Xavier. “Flauta i tambor en els Memorials de les cobles i ballas de Santa Tecla el añi 1687”, dins Col·loquis del flabiol 2010. Edició a cura de la Comissió de la Festa del Flabiol d'Arbúcies. Edicions de l’Ajuntament. Arbúcies. 2011.
-      RIERA I FONT, Josep. “Les Ballades de la Canalla”. La Taula del Racó, núm. 66 i 67. Vidreres. Març-abril de 1985.
-      ROMAGUERA, Francesc. Constitvtiones synodales dioecesis Gerunden(sis). Impremta de Jeroni Palol. Girona. 1691.
-      SANTANA, Galdric. “El sac de gemecs”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2001.
-      “La manxa borrega”. Revista La Fura, núm. 1200/1201. Agost-setembre de 2005.
-      VINYOLES VIDAL, Teresa. Una cercavila a la Tàrrega medieval. Tàrrega. Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega. Tàrrega. 2002.

Entrada modificada el 9.2.2024

3 comentaris:

  1. Et felicito. És d'agrair que explicitis les fonts i referències. Gairebé ningú ho fa.

    ResponElimina
  2. Per mi és molt important que tothom sàpiga on és la informació original i que es vegi tota la feinada que hi ha hagut al llarg dels anys en l'estudi del sac de gemecs. Espero que no li sàpiga greu a ningú determinades afusellades que he fet però he volgut ser molt fidel a les fonts. Per cert, en alguna entrada he aprofitat informació del teu bloc, merci!

    ResponElimina
  3. Jordi! aquesta pàgina és un tresor!
    gràcies per tot aquest recull!!!

    ResponElimina