D’una
cultura vastíssima, esmenta el sac de gemecs al llarg de la seva obra
literària, tant en sentit figurat com en sentit literal, de vegades com a
“cornamusa” i de vegades com a “sac de gemecs”.
Així,
podem trobar l’instrument a diversos articles literaris que va publicar al
primer quart del segle XX. Per començar, el 1914 va publicar un article a L’Esquella de la Torratxa denominat
“Nadal trist”, en què després de dedicar l’article a la tristesa del Nadal enmig de
l’acabada de començar Gran Guerra l’autor demana excuses pel to de la manera
següent:
“[...] I bé; com pots veure, devot que’m
llegeixes, me soc amagat el cascabell a la butxaca en vigilies d’aquest Nadal
històric, i soc tret la meva antiga cornamusa. Perdó. M’estimo més fer riure
amb la meva cornamusa que fer plorar amb el meu cascabell, i passar per
sentimental que per cínic.”
El 1921
esmenta de nou la cornamusa, en sentit figurat, en un article anomenat “La fi
de l’istiu”, publicat a La Publicidad:
“[...] La cruel i singuinária guínjola
barcelonina, el tigre minúscol i alat de les nostres cambres contra la qual
fracassa el zampironi i la patacada, el mosquit sense cornamusa ni escrúpols,
seguia clavant-nos son fibló, botllofant-nos la pell i imposant-nos la gratera,
com en el mes d’agost. [...]”
L’any
següent apareix de nou l’instrument com a sac de gemecs, en sentit figurat, en
un article publicat a La Veu de Catalunya
amb el nom “Els de la segona porta”:
“Els de la segona porta eren la senyora
Gúdula i el senyor Meléndez, matrimoni castellà sense fills, molt sadacer i
manefla. Tenien per veïns de replà –estatge quart, porta primera– l’Adrianet
Llopis, marit de la Fermina i tres fills d’aquests. Blai, de cinc anys;
Angeleta, dos i mig, i Crispí, de set mesos. L’Adrianet era limfàtic, irresolut
i pessimista, extraordinàriament complidor del seu deure; la Fermina era ben
poc deseixida i s’atribulava per no-res, i en atribular-se devenia un sac de
gemecs i un degotís de llàgrimes. [...]”
El 1924 torna a utilitzar l’instrument metafòricament a l’article “Un
automòbil, «mamà»!”, publicat també a La
Veu de Catalunya:
“Els automòbils han fet un gran servei a
la humanitat. Primerament estalvien temps, segonament desenrotllen una poderosa
indústria i en tercer lloc contribueixen a l’avenç de la cirurgia, de
l’ortopèdia i de l’art dels embenatges. Ells han servit de complement a la
guerra gran, en això d’ofrenar matèria prima, carn masegada i ossos romputs,
als metges endegadors d’estropicis, artistes del bisturí, de la serra, de
l’asèpsia i de la pròtasi. Altres avantatges secundaris s’han fet vistents a
mesura que els fabricants, en competència, han abaratit el gènere deportiu i de
turisme, i les rutes han sigut poc amples, i els guardar-rodes un espatlla-rodes
i les cunetes un sac de gemecs. [...]”
Uns dies més tard empra l’instrument en sentit comparatiu a l’article literari, hilarant, “El barber de poble”, publicat a La Veu de Catalunya:
“Llevat de dissabte al vespre o de diumenge al matí, ell no obre l'establiment com no sigui a honor d'algun foraster. Suposem que vosaltres sou el foraster; anem a dir, la víctima.
EI trobeu estellant boscalls, enseuant les rodes del carro o fent altres feines d'agilitat i força.
—De seguida estic per vostè.
L'home deixa la feina en un punt convenient per a ésser represa. Us acompanya amb una empenta amable envers el silló suat, enfront un petit mirall cobert amb tros de mosquitera verda, on les vostres fesomies estrafetes ganyotegen horriblement. Us endogala amb el drap. El seu dit gros burxa a l'entorn del vostre coll a guisa de parpal que afetgega la terra a l'entorn d'un plançó de pollancre. Després us ensabona generosament. La bromera us tapa els espiralls i ell, en notar el vostre ofec, us els desembussa d'una unglada categòrica. Comença a afeitar-vos un poc astorat i amb gran mirament. Sou un senyor i el preocupa el vostre pel avesat a delicadeses i potingues. A desgrat d'això les seves mans encara remenen coses feixugues. Quan us en posa una sobre l'espatlla la sentiu pesar el mateix que un sac de farina i els seus dits, en la vostra galta, tenen una pressió de tenalles. Quan li heu dit d'on són, d'on veniu, el vostre estat i carrera, el seu palpar pren confiança. Us sentiu oprimit el llavi de baix com per unes pinces d'estendre roba i la navalla rasca obstinadament els junts de la boca. I ja us té pel nas. Aquest instant esdevé enormement angoixós. Totes les hores plaents de la vostra vida us vénen a la memòria. Feu examen de consciència. Penseu en els sers volguts i comenceu el jo pecador amb una immensa contrició espiritual. El nas va aprimant-se i enlairant-se amb un aire místic. Els badius han desaparegut, la punta, primer vermella com una cirera, va empal·lidint com la mateixa cirera ficada en aiguardent. Si és que escapen d'aquesta, mai més serà el que era; serà un nas premsat i exànime; tindreu veu de cornamusa, i mentre penseu això respireu amb la boca, mostrant les dues dents superiors dintre un morret de conill que no us fa cap gràcia. L'aprehensió eternitza els mals, i, en efecte, el barber pela i repela l'àrea minúscula del vostre vigot, com si es tractés de la sega d'un camp sense fites. Mai el té prou afinat, i la palpa del seu índex ressegueix el regueró de damunt del llavi, obstinat i crudel en recerca d'un brí de rostoll escadusser que apunti en aquella anfractuositat comprometedora.
Quan escapeu de les seves grapes, ni els vostres fills us coneixerien. El cutis us bull, la nou del coll us sagna i el nas us llargueja dos centímetres.
A l'hora de rentar-vos, no ha tingut aigua, a l'hora de polvoritzar-vos se li ha espatllat el polvoritzador i a l'hora de pentinar-vos no heu volgut que us pentinés per por de les osques de la pinta i a les pues del raspall, talment un estrijol.
Però aquest home us ha dit on jau una llebra i on pastura un vol de perdius, us ha ofert el seu gos, i s'ha declarat partidari dels vostres ideals.
Si en compte de propina l'haguéssiu innovat de certs secrets de la política, com ell esperava d'un periodista de ciutat, l'hauríeu fet feliç.”
EI trobeu estellant boscalls, enseuant les rodes del carro o fent altres feines d'agilitat i força.
—De seguida estic per vostè.
L'home deixa la feina en un punt convenient per a ésser represa. Us acompanya amb una empenta amable envers el silló suat, enfront un petit mirall cobert amb tros de mosquitera verda, on les vostres fesomies estrafetes ganyotegen horriblement. Us endogala amb el drap. El seu dit gros burxa a l'entorn del vostre coll a guisa de parpal que afetgega la terra a l'entorn d'un plançó de pollancre. Després us ensabona generosament. La bromera us tapa els espiralls i ell, en notar el vostre ofec, us els desembussa d'una unglada categòrica. Comença a afeitar-vos un poc astorat i amb gran mirament. Sou un senyor i el preocupa el vostre pel avesat a delicadeses i potingues. A desgrat d'això les seves mans encara remenen coses feixugues. Quan us en posa una sobre l'espatlla la sentiu pesar el mateix que un sac de farina i els seus dits, en la vostra galta, tenen una pressió de tenalles. Quan li heu dit d'on són, d'on veniu, el vostre estat i carrera, el seu palpar pren confiança. Us sentiu oprimit el llavi de baix com per unes pinces d'estendre roba i la navalla rasca obstinadament els junts de la boca. I ja us té pel nas. Aquest instant esdevé enormement angoixós. Totes les hores plaents de la vostra vida us vénen a la memòria. Feu examen de consciència. Penseu en els sers volguts i comenceu el jo pecador amb una immensa contrició espiritual. El nas va aprimant-se i enlairant-se amb un aire místic. Els badius han desaparegut, la punta, primer vermella com una cirera, va empal·lidint com la mateixa cirera ficada en aiguardent. Si és que escapen d'aquesta, mai més serà el que era; serà un nas premsat i exànime; tindreu veu de cornamusa, i mentre penseu això respireu amb la boca, mostrant les dues dents superiors dintre un morret de conill que no us fa cap gràcia. L'aprehensió eternitza els mals, i, en efecte, el barber pela i repela l'àrea minúscula del vostre vigot, com si es tractés de la sega d'un camp sense fites. Mai el té prou afinat, i la palpa del seu índex ressegueix el regueró de damunt del llavi, obstinat i crudel en recerca d'un brí de rostoll escadusser que apunti en aquella anfractuositat comprometedora.
Quan escapeu de les seves grapes, ni els vostres fills us coneixerien. El cutis us bull, la nou del coll us sagna i el nas us llargueja dos centímetres.
A l'hora de rentar-vos, no ha tingut aigua, a l'hora de polvoritzar-vos se li ha espatllat el polvoritzador i a l'hora de pentinar-vos no heu volgut que us pentinés per por de les osques de la pinta i a les pues del raspall, talment un estrijol.
Però aquest home us ha dit on jau una llebra i on pastura un vol de perdius, us ha ofert el seu gos, i s'ha declarat partidari dels vostres ideals.
Si en compte de propina l'haguéssiu innovat de certs secrets de la política, com ell esperava d'un periodista de ciutat, l'hauríeu fet feliç.”
Paral·lelament
a la seva tasca periodística, també recull l’instrument a l’obra de teatre El fantasma de Montcorb (1933):
“[...] Virg: Si m'haguéssiu vist a
l'hostal del poble abraçada al senyor de Montcorb, bojejant al so de la
cornamussa, podríeu renyar-me; renyar-me... pse... lamentar-ho, diguem. Però em
vegéreu auxiliant-lo, sostenint-lo després d'una caiguda i acompanyant-lo a fi
d'evitar les males bromes dels meus germanets... I aquesta acció em tireu en
cara? Aquest acte de caritat us sembla alarmant i indecorós? Sou insuportable,
sí, ben insuportable! [...]”
Per
acabar, l’instrument apareix acompanyat del seu inseparable flabiol a la
novel·la pòstuma L’impenitent (1948):
“[...] Ara s'apropava la confecció del
número extraordinari d'El Fanalet
dedicat a Nadal. Pau Garcia, el terrible propagandista del laïcisme i de la
revolució social, comprenia que amb el bon Jesuset calia fer una diferència.
Quan fos gran ja se la cobraria. De moment era assenyat de seguir la ruta dels
pastors i àdhuc de prosternar-se, sota l'arc de la sagrada establa, als peus
del Fill de Maria, i de fer sonar el flabiol i la cornamusa i ofrenar la mel i
el mató de les gents ingènues. Ell, Pau Garcia, s'imaginava aqueix extraordinari
d'El Fanalet, saborós com els
torrons, enlluernador i atraient com l'estrella guiadora dels Reis Màgics, i
exultant com el «gloria in excelsis Deo» de l'àngel anunciador.
[...]”
Fonts
- BERTRANA,
Prudenci. “Nadal trist”. L’Esquella de la
Torratxa, núm. 1878. Barcelona. 23 de desembre de 1914.
- BERTRANA,
Prudenci. “La fi de l’istiu”, dins la secció “Ideari bàrbar”. La Publicidad, núm. 516. Barcelona. 25
d’octubre de 1921.
- BERTRANA,
Prudenci. “Els de la segona porta”. La
Veu de Catalunya, núm. 8188. Barcelona. 15 de juny de 1922.
- BERTRANA,
Prudenci. “Un automòbil, «mamà»!”. La Veu
de Catalunya, núm. 8784. Barcelona. 7 d’agost de 1924.
- BERTRANA, Prudenci. “El barber de poble”. La Veu de Catalunya, núm. 8797. Barcelona. 22 d’agost de 1924.
- BERTRANA,
Prudenci. El fantasma de Montcorb.
Llibr. Millà. Barcelona. 1933.
- BERTRANA,
Prudenci. L’impenitent. Dalmau i
Jover, editor. Barcelona. 1948.
Entrada
modificada el 23.2.2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada