Presència del sac de gemecs en la literatura. Maria del Pilar Maspons i Labrós (Maria de Bell-lloc)

Maria del Pilar Maspons i Labrós (1841-1907), que va triar el nom de Maria de Bell-lloc com a pseudònim per a les seves obres, va prestar tota la seva atenció a les tradicions i costums catalans, igual que el seu germà bessó Francesc Maspons i Labrós, però més orientada a plasmar-ho en l’àmbit literari. Imbuïda d’un accentuat sentit romàntic de la vida i de l’art, i d’un profund sentiment religiós, la seva obra se centra en una concepció tradicionalista del país, en què destaca l’exaltació de la vida pagesa i pastorívola, la recuperació com a material literari de l’històric popular, que transmet un ideal de vida perfecta, d’un temps passat sempre millor, i de l’observació de la natura com a obra de Déu. Així, escriu relats costumistes, autobiogràfics (o almenys adopta aquesta forma), transcriu llegendes tradicionals (sempre dotades de la seva pròpia aportació literària) i compon poesia (poemes de vegades més personals, a l’estil romàntic, de vegades imitant la cançó i els versos més populars).

Dins d’aquesta visió recuperadora dels temps passats no podia faltar la presència d’un dels instruments musicals més populars i que al llarg de la història més ha representat l’essència cultural més tradicionalista: el sac de gemecs. No és estrany, doncs, que Maria de Bell-lloc l'esmenti extensament a les seves obres.

La primera vegada que apareix l’instrument en una obra seva és al poema “L’aplech de Puig-Graciós”, inclòs al seu llibre de poemes primerenc Salabrugas. Poesías catalanas (1874). En aquest poema el sac de gemecs esdevé un símbol d’un temps feliç que es pot malmetre:

"I

Lo dia vuyt de Setembre
¡quina diada es aquella!
hi ha gran festa á Puig-Graciós,
lo sant casal de la Verge.
Desde la vall van pujanthi
los fadrins y las donzellas;
ells, manta girada al coll,
la barretina vermella
y un clavell al trau del gech
per donarlo á la amoreta;
ellas, faldellí vermell,
devantal de bona seda,
virolat mocadó’ al coll
y ben nova l'espardenya,
se'n van totas cap amunt,
de goig y esperansa plenas,
perque en dia com aquest
la nina que ben be prega
no se'n torna cap avall
sense teni’ una floreta
que li dona un bell galant
avans que acabe la festa.
Per los camins partioners
uns ab altres van fent plega;
tant bon punt s'han encoblat
d'amor ja's gira conversa;
quan al cap demunt arrivan
molts parlan á cau d' orella,
mentres que'l sach dels gemechs
fa sentir balls de la terra
y cantan los escolans
los goigs de la Santa Verge
y las campanas brandant
repican ab so de festa.

II

Las mares sos tendres fills
á la Verge ne presentan
perque'ls guarde de tot mal
y'ls lliure de tota pena,
no'ls fassan mal trons ni llamps,
ni cap bruixa'ls puga perdre.
Mentres ellas van pregant,
las balladas ja comensan;
qui tira dolsos amors,
qui'ls retorna en ulladetas;
qui'ls tire al bell mitj del cor
ja pot dir que l'ha ben treta.
Uns hi van tot gansejant,
altres ja hi van mes depressa
per poder cullir del ram
la mes tendre ponzelleta.
—Si ab mi, noya, vols eixir,
no hi haurá mellor parella
que se'n duga mes los cors
dels fadrins y las donzellas.
L'amor teu si'm vols donar,
ne serás bona mestressa;
una vinya, un gros remat,
l'hortet y la casa meva.—
Ellas s'ho van escoltant
tot fent la mitja rialleta;
totas miran lo clavell
mes volen ser pregadetas;
tant si las pregan com no,
tot ballant ja se contentan
que'ls cors se van alegrant
ab eixa galana festa,
mentres lo sol va daurant
las vinyas, boscos y serras,
ahont dalt dels pinatons
los esquirols s'arrupeixen
ab lo brugit de la gent
y al sentirse tanta fressa;
fins los petits aucellets
prop l'hermita s'arreplegan
per oure al sach dels gemechs
com sona'ls balls de la terra,
com cantan los escolans
los goigs de la Santa Verge
y com dalt del campanar
repican ab so de festa.

III

Lo dia ja's va acabant
y las balladas se plegan;
las ninas se'n van avall;
ay! adeu la Santa Verge!
Unas tristas se'n hi van
las altres molt mes alegras,
aquestas ab lo clavell,
aquellas sense floreta.
Ara fins al any que ve
será deserta la serra;
y encara llavors ¡qui sap
si en lloch de galana festa
se sentirán brunzir balas,
se sentirán crits de guerra,
y allí hont los fadrins ballavan
tirant dolsas amoretas
hi haurá tant sols dolls de sanch
de'ls braus minyons d'eixa terra!
Pot ser eix galan jovent
que avuy tant y tant s'hi alegra,
demá contra'ls seus germans
ó contra'ls de sa promesa
se batrán ab fera sanya
sens que's tingan cap quimera,
deixant dolorida la ánima
d'aquellas gentils donzellas
que ab lo cor ple de gaubansa
y en los llabis la rialleta
varen pendre lo clavell
en la festa de la Verge,
ahont pot ser que un altre any
en diada com aquesta
no hi haurá'l sach dels gemechs
sonant los balls de la terra,
ni hi cantarán escolans
los goigs de la santa Verge
ni las campanas brandant
irán repicant á festa.”

El mateix any publica a la revista La Renaxensa el relat costumista “Una visita al Tibidado”. És un relat d’excursió al Tibidabo autobiogràfic, en format de carta a l’amistat amb qui comparteix la sortida. S’esmenta la trobada casual durant l’excursió amb un ball al so del sac de gemecs, instrument del qual fa un panegíric. Aquest relat apareixeria també publicat anys més tard a Llegendas catalanas (1881):

"[...] Mes lo sol se’n anava ja á la posta y ab prou greu lo miravam amagarse darrera’ls núvols de grana y or que coronavan un alt turó: no hi hagué mes remey, la nit nos venia á sobre y tinguerem de empendre via. Caminant, caminant, apressurarem lo pas pera que no’ anstrapés per aquells viaranys. Sobte, nos vareu fer parar: –escoltau– nos diguereu, y entre mitj la remor del fullatje mogut per l’oreig, distingirem clarament lo só del sach dels gemechs á quals acorts sens dubte ballarian las donzellas de Vallvidrera: lo qui no ho vá ourer, no ho pot compendrer, nosaltres tots los que hi eram ja ho varem sentir dins nostres cors; prou ho deya la emoció de que estavam possehits y la quietut que regná al entorn nostre tota una estona; jo sentí mos ulls humitejats per las llágrimas. ¡Quants recorts no tenian pera mi aquells dolsos sons! En altre temps jo’ls havia sentit allá en ma terra, en aquella terra de la que’m deyau vos poca estona avans que jo tot li dedicava [Bigues] y la que tan vos entusiasmá quan esguardareu las altas rocas del Fay y los espadats Singles de Bertí i de Vall-de-Ros, en aquell temps en que jo sentit n’havia una esperansa, en que una il·lusió, per milló dir, una quimera omplia de gaubansa lo meu cor; ara, no sé com es, no ho sé, no sé mes sino que la he perduda. Jovenselas y fadrins á ben segur que n’eran ben felissas ballant al só del més poétich instrument de nostra terra; tal volta plenas d’amor y d’esperansa; ¡qué Deu las guart de un desengany! Deixarem la carena, la davallada’s feu dreta, los sons com mes avall més s’anaren perdent; de promte ja no’ls sentirem, eram al poblat, los crits y’l soroll los ofegaren, caminarem un xich mes y forem á la gran ciutat: allí tot se confon, fou acabada la nostra caminada. [...]”

L’any següent, el 1875, Maria de Bell-lloc publica el seu recull de relats Narracions y llegendas dins del volum dels Jocs Florals de Barcelona. En aquest llibre hi ha dues narracions que esmenten el sac de gemecs. El primer és el relat llegendari “Tentació”, en què s’explica que és l’instrument que posa música al ball de plaça del poble on succeeix l’acció:

"Era una hermosa tarde de un diumenge de Setembre. Lo sach dels gemechs sonava tirabous y contrapassos en la plassa que, dalt de un turonet, y al devant de la Iglesia, es lo punt de reunió cada festa de tots los minyons y fadrinas del poble. La pubilla del Margarit, la hermosa jovensela que baixava tots los dematins á enmirallar sa gentil cara en lo mirall de la riera que al peu del turó ahont estava situada sa casa corria entre mitj de gemats arbres y de flors de tota mena, al sentirlo sonar, corregué presurosa á cullir los encarnats badochs de las magranas y, fent dels dos mes hermosos unas arracadas com de corals, las penjá en sas orellas; després cullí de son jardinet lo més hermós clavell, y'l mirá y acariciá sonriguent –¿quina idea passava per sa imaginació?– calsá á sos peus las novas espardenyas, se posá'l faldellí de grana, los mangots ab civellas de plata, y mes contenta y hermosa que la mes enjoyada dama, baixá á la riera á preguntar á sas ayguas si estava bella. [...]"

El segon relat llegendari és el titulat “Lo fill del castell”. Aquí es fa referència tangencialment a una nadala que inclou l’instrument al títol amb què és coneguda:

"[...] Tot eran en ell ruinas y verdissas; sols en mitj s'aixecava sencera y com desafiant al temps la torre del homenatje, pero tant cuberta de brolls y argelagas que ni cap obertura ni forat s'hi veya. La dona entrá passant per demunt d'aquellas, y's dirigí á una mina que hi havia al peu mateix de la torre y que esta cubria per un costat mentre que per l'altre la tapava un aglomerament de terra en forma de marge ahont se ficá. Desde allí veya las llums que brillavan en las casas de Santa Coloma com un aplech d'estels; y vingueren á sa memoria los anys de sa infantesa en que, estimada y volguda de sos pares, celebrava també aquella nit ab lo tió y cantant las bellas cansons dels Tres reys, Noy de la mare y la de Armats ab la gayta, prop d'un bonich pessebre fet de molsa y brancas de mata, figuretas de pastors, bens é indiots que son pare li portava de vila sempre que hi anava, pera que com los fills d'ella pogués celebrar lo Nadal. D'en tant en tant un estol de argentinas veus arrivavan fins alli dalt, veus sens dupte deis noys y noyas que devant d’algun Jesús nat entonavan sas alabansas. [...]"

Un any més tard, el 1876, torna a aparèixer a la revista La Renaixensa una narració seva, “Nadal en Monmany. La festa dels pastors”. És un relat de caire autobiogràfic, en format de carta adreçada a una amistat, igual que “Una visita al Tibidabo”. En la celebració de la missa del Gall al llogarret de Montmany torna a esmentar la nadala Armats ab la gayta i constata la presència d’un sac de gemecs a l’església, juntament amb altres instruments pastorívols, com el flabiol o els panderos:

“[...] Comensa la missa. La pastora ab sa filosa al costat, aná fins á la porta ahont lo pastor principal li feu entrega de lo que portava en son sarró: tot filant, filant, la pastora pujá al presbiteri, y ho possá demunt de la taula que pel cas allí hi havia. Despres, arrivá un altre pastor y despres un altre y un altre, y aixís sucesivament anaren arrivant tots de un á un, quedantse com lo primer al cap de avall de la Iglesia, y fent ab cada un d’ells la pastora lo mateix viatje que havia fet ab lo primer. [...] Posárense tots de cara al altar, al devant los cantadors, y fent tres passas avant y duas enrera anavan avansant envers lo presbiteri, y cantant:

Armats ab la gayta
y altres instruments,
los pastors, anemsen
anem á Betlem,
que ha nat per los homens
tot un rey de reys.

Anemhi depressa
anemhi aviat
que’l rey de cels y terra
en Betlem ha nat.

Al acabar cada posada los cantadors feyan un gran acatament, y lo pastor, seguit del manyach que anava derrera d’ells, ne feya un altre, tot posantse á sonar lo sach dels gemechs: derrera mateix del manyach, venia lo rebadá ab duas cistellas adalt de la crossa; en una d’ellas hi havia una oferena tapada, y en l’altre dos blanquíssims colomets lligats ab cintas de color de rosa demunt d’un llit de olorós vervelló; [...]”

Finalment, el 1881 Maria de Bell-lloc publica una obra magna, Llegendas catalanas, un compendi de relats i narracions llegendàries o costumistes, algunes ja publicades els anys anteriors. Tornen a aparèixer aquí els textos narratius que hem anat esmentant i hi ha un relat més que inclou el sac de gemecs, de caire costumista i relacionat amb el cicle del Nadal: “Un bon Nadal”. En aquest text Maria de Bell-lloc explica com el dia de Nadal un fill soldat torna a casa de la guerra i en un escenari típic nadalenc que emmarca l’acció sona el sac de gemecs a la muntanya:

“Lo gebre cubría las montanyas, las erbas s’havían convertit en plantas crestallisadas, mes lo cel estava blau y hermós com may y las estrellas brillavan ab inusitada claror. Era la nit de Nadal; nit d'alegría, en la que’ls angels entonan sos himnes mes hermosos, y la terra’s vesteix de galas pera celebrar la vinguda del Redentor del mon; de tant en tant, y á allá ben lluny, se sentía lo só d‘algun fluviol, sach de gemechs ó tamborino, que trametian los ressons de las montanyas fins adins d‘una petita casa de pagés ahont entorn de la llar se escalfavan la mestressa de la casa, lo hereu son fill, lo mosso de la casa, Hilari, que feya anys que hi era, alegre y trempat com á bon montanyés, y una noyeta y dos bailets, fills també de la mestressa, los que’s bellugavan de tots cantons ab bastant de mal humor é impaciencia. [...]”

Fonts

-      MASPONS I LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). Salabrugas. Poesías catalanas. Estampa de la Renaxensa. Barcelona. 1874.

-      MASPONS I LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). “Una visita al Tibidabo”. La Renaxensa, núm. 8. Barcelona. 8 de març de 1874.

-      MASPONS I LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). Narracions y llegendas, publicat dins de Jochs Florals de Barcelona. Estampa de la Renaxensa. Barcelona. 1875.

-      MASPONS I LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). "Nadal en Monmany. La festa dels pastors". La Renaixensa, any VI, tom I. Barcelona. 28 de febrer de 1876.

-      MASPONS I LABRÓS, Maria del Pilar (Maria de Bell-lloc). Llegendas catalanas. Tipografia Espanyola. Barcelona. 1881.

Entrada modificada el 15.2.2023