dimecres, 24 d’agost de 2011

Presència del sac de gemecs en la literatura. Josep Pla

Josep Pla (1897-1981) és segurament el narrador amb la prosa més bella de les que s’han escrit en la nostra llengua, amb un ús finíssim i ajustadíssim dels recursos literaris. El seu prestigi literari i periodístic és immens, fins al punt de ser considerat el millor prosista de la nostra literatura. Dotat d’un sentit cultural molt ampli però alhora totalment arrelat al país, els seus referents no podien deixar d’incloure un vessant clarament popular, fet que ocasiona l’aparició del nostre instrument al llarg de la seva obra.

Així, ja en els primers escrits, esmenta el sac de gemecs, arrelat a la tradició musical relacionada amb la cobla i la sardana, com ara a l’article “18 sardanes d’En Pep Ventura”, publicat a La Publicitat (1927):

“Trobant-me a Figueres la setmana passada vaig tenir el gust d’assistir als actes més importants de l’homenatge que s’ha dedicat a Pep Ventura. S’han pogut sentir en dos dies 18 sardanes d’aquest gran músic. A Figueres no se n’havien tocades mai tantes de seguides. Una de les atraccions més fortes que tenia el programa era l’audició de diverses sardanes d’En Pep Ventura, harmonitzades pel mestre Pujol, de l’Orfeó Català. Es podria fer l’elogi de l’obra del mestre Pujol, dient que passada per les seves mans la música de l’empordanès, té més marcades que mai les seves característiques essencials: la netedat melòdica, el sentimentalisme popular, aquell punt de sornegueria de flabiol i sac de gemecs tan ple de vida que farà l’obra d’En Pep immortal. Sentir aquestes sardanes a la Rambla de Figueres, a l’hora que s’encenen els llums, tocades amb una meravellosa discreció agradablement poc genial per la cobla de la població, és una cosa verament inoblidable. [...]”


Només l’any següent, Josep Pla esmenta el sac de gemecs en el sentit genèric, com a terme per indicar el tipus d’instrument, en un fragment del llibre de viatges Cartes de lluny (1928):

“[...] A la dreta d'aquesta plaça hi ha el barri de la Catedral, que té un gran caràcter i és el centre de la ciutat antiga. Passejant a l'atzar pel laberint de carrers torçats i deformes, he pogut llegir sobre una casa de mala mort la placa commemorativa de la naixença en aquell lloc de David Teniers. L'he llegida diverses vegades amb una emoció sincera, perquè aquest pintor és un dels homes que, al meu entendre i d'ençà que el món és món, ha tingut més gràcia. En aquest sentit hauria d'ésser tingut per tothom com un mestre de la vida. Ja se sap que la gent que va al darrera d'alguna cosa aspira a realitzar empreses elevades. Però, per la meva part, vull confessar que la meva més alta aspiració seria descriure una d'aquestes minúscules escenes de taverna o de campinya que amb tanta frescor pintava aquest ciutadà d'Anvers. Hi posaria també els enjogassats animalets domèstics, les figures populars de la festa, els músics del sac dels gemecs, el malcarat que mira per la lluerna, i el ciutadà que alça la cama emportat per la follia graciosa i sensual de la beguda. [...]”


Pocs anys més tard, apareix de nou l’instrument a un article literari publicat a la revista El Be Negre (1932), en aquest cas en sentit figurat i amb el nom culte de “cornamusa”:

“[...] La gent de Torroella té un ull de perdiu, una rialla franca i un cor d’oriol. Els botiguers us miren pel darrera els vidres dels aparadors d’una manera goluda i fins i tot sensual. No sabeu d’on us arriba una gran alenada de fresca que ho fa tremolar tot, que posa una mica de pell de gallina a totes les fulles dels arbres. S’encenen els primers fanals. De la barberia en surt una cornamusa de conversa perfumada de quina de poc preu. [...]”


Han de passar gairebé vint anys perquè Pla recuperi l’instrument als seus escrits, concretament al llibre biogràfic Un senyor de Barcelona (1951), en què esmenta en Pep Ventura com a sonador de sac de gemecs. No serà l’últim cop que Pla parli de Ventura com a instrumentista de cornamusa:

“[...] Quan prenia una població de la Garrotxa o de l'Empordà, el primer que ordenava al seu Estat Major era que s'organitzessin sardanes, balls, teatre i festes de tota classe. És molt possible que el malenconiós Pep Ventura, amb la seva cara esgrogueïda i trencada i la seva corbata negra, modulés el sac dels gemecs davant dels ulls sensuals de tigre de Savalls. Quan prengué la Cellera, revistà la força i després cridà sense treure's el caliquenyo de la boca: “¡Rompan filas..., y a engendrar carlistas!” [...]”


L’any següent reapareix l’instrument al llibre d’assajos Els pagesos (1952). En aquest cas, recull un aspecte físic del sac de gemecs ben concret, la pressió del bot:

“[...] Un pagès, amb el seu carro, entra a la ciutat de Vic. És el diumenge de Carnaval. Un grup d'emmascarats sinistres puja al carro del pagès i li ofereix una bóta, plena aparentment de vi. El pagès accepta i alça la bóta. El paper deia literalment: "La bóta, que era de les de pressió, com un sac de gemecs, era plena d'orins." El rústic té com una foguerada. Agafa la vara del fuet i dóna un cop tan sec i tan crispat en el crani d'un dels emmascarats, que el deixa mort, fred. Una desgràcia, certament. Una desgràcia perfectament comprensible. Això del líquid és absolutament ibèric, espantós, inconcebible. [...]”


La dècada següent, Pla recorda la figura de Pep Ventura al seu escrit “Sardanes”, dins La substància, publicat a El meu país (1968), i explica que era sonador de sac de gemecs:

"La música de Pep Ventura, sentida en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, és una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut i malenconiós, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim els empordanesos, la nostra incessant gesticulació i la nostra parauleria vaga i informe.”


Igualment, l’any 1975, en un article cultural dedicat a la sardana publicat a la revista Destino, parla de la reforma de la cobla de sardanes feta per en Pep Ventura. El text és en castellà però així i tot esmenta l’instrument amb els noms catalans (“cornamusa” i “sac de gemecs”):

“[...] Ahora diremos que una de sus organizaciones más espectaculares fue la tranformación de la orquesta de sardanas, o sea de las cobles, que eran realment pobrísimas, de una insignificancia dulce, pero demasiado rural y pueblerina. Primero eliminó la cornamusa, que en el Ampurdán y el Rosellón llamaban el sac dels gemecs, y construyó la cobla con la tenora, de la cual fue un virtuoso y quizás el verdadero creador, el fiscornio, dos tiples y dos cornetines. Con estos instrumentos de viento creó lo que podríamos llamar l’espetec de la cobla, el trueno musical, la presencia indefectible en estas plazas, calles y aglomeraciones de estos pueblos abandonados, viejos, monótonos, agrarios y tristes. Se ha dicho muchas veces que el temperamento de Ventura fue lánguido y desmayado, que sus sardanas –la única cosa que se conoce de él y aún muy pocas– son románticas, crepusculares, con una decoración de estos cipreses tan esbeltos y estériles como hay en este país. Todo esto es indudable y el tipo físico de este menesteral parece el de un redactor de sentimientos –se entiende acongojados y abrumadores porque los demás no se manifiestan nunca en público, si se exceptúan los de los fatxendas–. Pero este hombre, sobre el que se ha escrito tanto y se han dicho, solamente, puras banalidades, apareció de pronto con l’espetec de la cobla, que me parece que gustó, sobre todo después de la desaparición de los de la sardana corta y del sac dels gemecs. [...]”





Fonts

-       PLA, Josep. “18 sardanes d’En Pep Ventura”. La Publicitat, núm. 16729. Barcelona. 29 d’octubre de 1927.
-       PLA, Josep. Cartes de lluny. Atenes A. G. Barcelona. 1928.
-       PLA, Josep. “Pintura de Torroella”, dins la secció “Paròdies d’”El Be””. El Be Negre, núm. 61. Barcelona. 16 d’agost de 1932.
-       PLA, Josep. Un senyor de Barcelona. Editorial Selecta. Barcelona. 1951.
-       PLA, Josep. Els pagesos. Editorial Selecta. Barcelona. 1952.
-       PLA, Josep. “Sardanes”, dins La substància, publicat dins El meu país, obres completes v. VII. Ed. Destino. 1968.
-       PLA, Josep. “La sardana ha triunfado”. Destino, núm. 1985. Barcelona. 16-22 d’octubre de 1975.

Entrada creada el 2.10.2019. Modificada el 23.7.2020

Cap comentari:

Publica un comentari