Presència del sac de gemecs en la literatura. Carles Bosch de la Trinxeria

Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897) fou fill d'uns propietaris rurals del Vallespir i quan heretà es dedicà a administrar les terres que tenia a banda i banda dels Pirineus. A les darreries de la seva vida va conrear diversos gèneres literaris, com la novel·lística i els llibres de costums o de viatges, i també fou un estudiós de les tradicions culturals i populars del país, fet que el va portar a participar en diverses iniciatives engegades en aquest sentit com ara la Miscelánea Folk-lórica (1887).

Als seus escrits sobre les tradicions musicals del país ja mostra interès pel paper important que havia tingut el sac de gemecs en la música popular i en lamenta la pèrdua. Així ho trobem recollit, per exemple, a l'esmentada Miscelánea, al text titulat “Festas majors montanyesas”, en què Bosch de la Trinxeria evoca les antigues cobles de músics amb aquestes paraules:

“[...] Las coplas de nostras festas majors ja no se n’hauria de dir copla, ni joglars: es una vera orquesta, que’s compon d’instruments de coure, fins de bombo y platets; no més s’ha conservat la tenora, fluviol y tamborino. Lo sach dels gemecs, la gralla, la caramella, fluviol y tamborino eran los instruments del temps vell, que feyan ballar á nostres avis, tocats per los joglars. Fá molts anys qu’han desaparegut. [...]”

En les seves obres literàries també reflecteix aquest sentiment. Trobem esmentat l'instrument al seu recull Pla y montanya (1888), concretament a tres escrits inclosos en aquest llibre. Al primer, “Un idili”, el sac de gemecs apareix en un pla secundari, esmentat com a instrument musical propi d’un aplec juntament amb el flabiol i tamborí i la gralla (una presumible cobla de tres quartans, tot i que no l’esmenta amb aquest nom):

“[...]

Lo santuari de St. Salvador se troba á la falda de la montanya, domina ’l riberal del Tech, en un siti admirable de verts glebers, d’ombrívolas arbredas d’oms, freixas, verns. Lo caminet que va á la font es covert de falgueras; en mitj d’ellas se cull la diminuta maduixa de montanya de rich aroma. L’aygol de la font es rodejat de jordoneras, de falguerars, ombrejat de verns y muixeras, quals penjoys de grana vermella donan, en mitj de son vert fullám, una nota viva, soptada. Sota ’ls oms frondosos, sobre ’l gleber s’hi veuhen taulas de joguinas, fluviols, xiulets, rosaris, medallas, goigs del sant; més enllá rosquillas ensucradas, carquinyolis, panets de pessich, melindros, secalls, bolados, xarops de gers, de maduixa, pera refrescar. Prop la font en una plasseta del gleber, sota ’ls arbres, tres joglars assentats sobre un marge: cornamusa, gralla y fluviol ab tamborí. Quins salts los fadrins y pagesetas montanyesas! quinas corrandas! quina animació!”

Als altres dos escrits Bosch de la Trinxeria focalitza l’atenció en la cornamusa. Són “Lo derrer cornamusayre” i “La copla dels Jaumets”. Al primer relata el procés de desaparició de l’instrument a l’alta muntanya, últim reducte on sobrevivia, personificat en la figura del darrer cornamusaire del Ripollès, en Xitu Bot, d’Espinavell, no se sap amb certesa si personatge literari o persona real. Al segon relat retrata el que devia ser la vida habitual d’una cobla antiga de muntanya i com musicaven les festes i balls populars. En aquest escrit el dolor que sent l’autor per la pèrdua de la tradició musical del país és ben punyent.

“Lo derrer cornamusayre

Era conegut en tota la vall de Comprodon y de Vallespir; las coplas se’l disputavan. No hi havia casament ni bateig en las masías de la montanya en que no fos llogat pera animar ab son joyós instrument las ballas y corrandas de fadrins y pagesetas. Se deya Francesch y per diminutiu Xico, Xiquet, Xitu; lo jovent li deya Xitu-bot, sens dubte per lo bot ó cornamusa que feya sa reputació. Un vellet de 70 anys, alt, magre, cara arrugada, cellas fornidas, ull viu, calvo, portant sa barretina al clatell, lo que feya ressortir la lluhentor de sa closca: sempre serio, inmutable, penetrat, absorvit per lo geni musical, per las joyosa armonía de son instrument.

Donava gust véurel en un casament, passant tot davant de la comitiva, seguit de la quitxalla, lo bot sota ’l bras, enflocat, ab sas tarotas guarnidas de pinjorellas viroladas, embocat lo canonet, sas galtas infladas... També, al arribar á la masía, cóm corrian las ninas á portarli’l porró!, puig que bufar tan seguit lo deixava assedegat. Li posavan un brot de fábrega al plech de sa barretina y la núvia li clavava ab una agulla un pomet de flors á la botonera del gech. Qué content al véures rodejat de ninas tan bonicoyas!... Encara que vellet no li faltavan galanteigs pera las més guapas. Se las mirava, rihent, tot rejovenit; sos llabis se juntavan en O com si xuclés lo canonet... —Ay, si ’m pogués tornar jove!... —Qué fariau, Xitu? —Vos clavaria á totas un petó caragolat que se sentiria de lluny... —Ah! ah! ah!... rihent totas; qué traydoret sou encara!... y seriau capás de ferho? —Vaya si ho faria!...— Pobre vellet: ensalivava com si tingués 20 anys!

Era l’únich cornamusayre que havia quedat en nostras valls montanyesas.

La arribada de la locomotora á Ripoll produhí un aconteixement que afectá molt la fí de sos dias.

Los pobles de montanya fóren invadits per coplas del pla ab llurs instruments de coure barrejats ab tenoras, que tocavan per las festas majors. Ja ningú feya cas del bot de ’n Xítu. Lo tenia penjat ab un clau dins sa cambra, ficat dins son estoig de tela de cotó blau, al costat del sarró y de la carbasseta, arrugat, pansit, penjantli sas tarotas mudas, polsosas. Que n’haguera calgut de buf pera reanimarlo!... Se’l mirava ab ulls enternits, plens de llágrimas... Oh joyós company de ma jovenesa, que t’has fet!... com t’has tornat!... tú que has fet bategar d’alegria lo cor de tantas noyas montanyesas!... ja no s' recordan de tú... ja no ’t volen!... Sa pobre muller, la Catarina, al véurel tan trist, probava en vá de consolarlo... —No! no! may cap de llurs instruments de coure igualará aquest!... mira aqueixas tarotas... quan esclatan en joyosa armonia ellas solas valen una copla... en Pau lo fluviolayre pensa com jo... lo pitjor que ja no ’m puch guanyar la vida!... jo que per la fira de Camprodon te volia comprar gipó y faldillas de canem y llana!...

En Xitu demés d’ésser cornamusayre era teixidor. Vivia á Espinavell; tenia sa casa prop la rectoría.

Al ohir lo trich trach de son teler, avans joyós, alegre, acompanyat d’una cansoneta ben refilada, y sentirlo ara monótono, de moviment lent, intermitent, se coneixia que lo teixidor era prés de fonda pena.

Un dia en Pau lo fluviolayre, al passar pel carrer, entrá á casa de son amich Xitu. Lo trobá segut al teler, son cap inclinat apoyat sobra sas mans. —Qué tens, Xitu? perqué estás tan trist? —Ay! Pauet tu m’ho demanas!... com vols que no estigui trist!... he perdut l’alegría per sempre!... vina, vina... —s’alsa del teler, lo fa pujar á sa cambra... —mira com s’ha tornat!... fa temps que ha perdut la veu —despenja lo bot del clau, lo apreta contra son pit ab carinyo, mirántsel, enternit, los ulls negats de llágrimas, lo palpa, lo regira, redressa sas tarotas, é instintivament se posa lo canonet á la boca... las arrugas se desfán, lo bot s’infla y de cop esclatá en só agre, estrany com un gemech dolorós... lo tira, desesperat, demunt la taula... lo gemech continua ab veu apagada y ’s mor en un singlot planyívol. En Xitu, la mirada atónita, apretant ab má febrosa lo bras de son amich —‘l veus?... sa agonia es la meva!... ‘ls dos nos n’aném d’aquest món emportantnos los recorts del passat!...

Aquell xiulet estrident que se sent á Ripoll ha mort per sempre las costúms de la terra, ha revolucionat nostras valls!... lo cornamusayre d’Espinavell es posat de recó!... pobre bot meu! tu que has sigut lo company de mas glorias... tu que feyas l’admiració de la jovenalla... ¡com t’has tornat!... y duas llágrimas vessaren de sos ulls.

—Pero, home, li digué en Pauet, no hi ha motiu per tant desespero. Ja que sabs de solfa aprén un altre instrument de coure, un trombon, puig que ja hi tenim cornetí. Donchs aprén lo trombon. —Vols dir, Pauet? —Esta clar; vindrás á la nostra copla y té guanyarás la vida com avans. Ves á Camprodon; en Missot, lo cap de juglars, te lo ensenyará.

Tal fet tal dit: al cap de pochs dias en Xitu possehí un trombon ab diners enmatllevats á sos amichs, y comensá á rebre las primeras llissons d’en Missot, que li donava los diumenges, per no perdrer lo travall de la setmana.

Los vehins del carrer de la rectoría, fets al trich trach del teler, al sentir, á voltas, á casa del teixidor un bruel estrany, se demanavan lo qué podia ésser.

Mossen Bernat, lo senyor rector, turbat en sas meditacions piadosas, enviá sa majordona á can Xitu per saber lo qu’era. Lo trobá bufant dins una gran tarota de coure, fen trontollar la casa; los gossos del carrer barrejaven sos údols ab los de l’instrument. Fou tant l’alborot del poble que ’l pobre Xitu tot avergonyit determiná, per no incomodar, continuar sos estudis de trombon en lloch apartat y distant de la població. Se ’n aná en un frondós barranch, prop del mas de la Boixeda.

Hem de advertir que en Xitu may se las havia vist tan grossas. De cap manera hi podia entrar: sols treya de son instrument una nota forta, esquerdada, regullosa, com lo bramar d’un badell. De manera que en Joan, del mas de la Boixeda, al sentir aquells bramits, digué al boher —ves allá, vers lo barranch de la tajosa, hi tens un badell esgarriat; feslo venir. Al arribar lo boher ab son garrot trobá en Xitu segut sobre un roch, las galtas infladas, afluixant y estirant son llarch instrument, fent retrunyir las cingleras de sos brams desaforats. Mitj espahordit se’n torná al mas. —Y donchs, lo badell?

—Ay senyor amo, es pas un badell, es en Xitubot que ben cert s’ha tornat boig; toca una trompa estranya que ’ns fa aixaliar la vacada. —No vull trompas en mas terras; que se’n vagi trompetejar á coll Pregón... ja li pots dir de part meva.

D’aquell dia ensá se corregué pel poble que ’n Xitu havia girat, que tenia una aranya sota la closca.

Pobre Xitu! era un artista, un virtuose incomprés. Se mirava ab menyspreu sos bárbaros conciutadans que eran insensibles á aquell art súblim que conmou fins las pedras.

Penjá lo trombon ab un clau al costat de la cornamusa; cremá sos papers de solfa y reprengué son teler, qual llensadora corria convulsiva entra la tela, ab lo trich trach monótono de costúm produhit per lo traqueig de sos peus.

A voltas sas mans deixavan la llensadora, los brassos estirats, inerts; son esguart fixat á un punt de l’espay, veya un estol d’alegre jovent saltant y ballant al só joyós de sa armoniosa cornamusa, rodejat de bonicas pagesetas que ’l miravan ab amable sonriure... se despertava frissós, inquiet... son front cremava.

Un dia que en Pau, lo fluviolayre de Molló, lo vingué á véurer, lo trobá al llit; feya quatre dias que jeya. —Aprópat, Pauet... escolta... me’n vaig d’aquest món... quan seré mort portarás la trompa de coure á ’n Missot per lo travall que s’ha prés d’ensenyarme. Portarás una tarota del bot, la més llarga, á l’ermita de St. Pallari; una altra á la de St. Antoni y la més curta la guardarás com á recort meu. Quan á la pell, se la guardará la Catarina que li podrá servir pera posar olis y vins... Se’l feu portar al llit; probá de xuclar lo canonet, pero ja no tenia forsas; se morí ab lo canonet á la boca y los dits convulsius, crespats, sobre ’ls traus de las tarotas... Pobre Xitu! fou sols quan fou mort que lo jovent de la comarca apreciá lo que havia sigut, que se recordá de las corrandas alegras que tocava ab son joyós instrument. Es la sort dels grans génis, d’ésser incompresos. Paguém un tribut á sa memoria; doném un recort inolvidable al darrer cornamusayre de nostras valls montanyesas.”

“La copla dels Jaumets

Los Jaumets eran coneguts de tots los pobles y poblets de la vall de Ribas. La copla dels Jaumets se componia de fluviol ab tamborí, una gralla, una caramella y una cornamusa. Quatre virtuosos prou vellets pero sempre alegres y de bon humor. Sens dubte que eix carácter jovial era influhit per la joyosa harmonía de sos quatre instruments, y sobretot per la costúm d’ésser sempre barrejats ab la jovenalla qual alegría se reflexava en llur carácter.

No hi havia festa ni festeta sense la copla dels Jaumets. Quina satisfacció, quin goig ressentian al veurer que per la sola virtut de sos instruments animavan tot aquell estól de pagesos y pagesetas en ayrosas sardanas y joyosas corrandas!

Qué s’han fet?... Qui los ha reemplassat?... Ahont son aquells incomparables instruments? Ja no se’n parla.

Per la festa major del poble tenian á plassa llur catafal ab garlandas de boix y lo porró entre camas. Quins salts! Quin puntejar los fadrinets! Ab quin ayrós vigor agafavan la balladora per la má y d’un bot se la posavan su l’espatlla, fentli donar voltas en mitj de xisclets y riallas!... Quin espinguet lo fluviol mentres la cornamusa ronca un punt d’orga!

L’arribada dels Jaumets en lo poble es senyal d’alegria. Las pagesetas treuhen y respallan llur roba de festa; se clenxinan sonrient á llur mirall. Los fadrins van mudats de drap fí, un clavell á la botonera del jech, un brot de fábrega en lo plech de la barretina.

Los Jaumets no van á l’hostal; no n’hi ha en los pobles de montanya, y encara que n’hi hagués de cap manera ho permetrian. Lo fluviol posa á ca ’l batlle, la cornamusa á ca ’l secretari, la caramella á ca ’l jutge de pau, la gralla á ca ’n Majoral. Se fan un plaher de tenirlos, d’obsequiarlos; los hi donan la millor cambra, y á taula seuhen á la plassa d’honor, entre l’amo y la mestressa.

A las tres de la tarde se juntan ab molta importancia, y seguits de la maynada fan la passada. Al ohir la joyosa música, tothom surt á las finestras; per tot caras alegras. Se dirigeixen á plassa ja rublerta de pagesos vinguts de las masías; pujan al catafal, s’assentan ab molta gravedat; lo fluviol fa un refilet seguit de quatre cops repicats sobre ’l tamborí... Lo fluviolayre es lo millor de la comarca. Encara me sembla que ’l veig: alt, magre, la barretina al clatell, sos ulls pestanyejant; quan té lo fluviol als llabis, sa fesomía es inmutable, sols un moviment de cap á cada tam tam del tamborí pera marcar lo compás.

Ha sigut pastor y desde rabadá ja tocava un fluviolet de fira que sempre portava al sarró. Mentres lo remat pasturava, ell segut demunt d’un roch al bell cim de la montanya florida, los jorns de primavera, s’ensajava á imitar ab son fluviol los refilets dels aucells. També ara es lo rey dels fluviolayres y fa lluhir la copla dels Jaumets. Son tamborí es petit, aixerit, enjoyat de pinjorellas de flochs virolats; son tam tam sech, estrident domina los demés instruments de la copla.

Y lo cornamusayre!... era l’únich; no n’hi havia cap més que l’igualés: petit, grasset, cara riallera; porta l’instrument sul bras, arrugat, ab tres tarotas desiguals que li penjan, guarnidas de borlas blavas y vermellas; semblan las camas d’un animal disforme. S’assenta una cama sobre l’altra, la dolsayna sota ’l bras, ja emboca lo canonet, sembla que xucla un caramelo, lo bot s’infla, las camas s’estiran, ja pren vida... de cop esclata en joyosa armonia; cada tarota que li penja es una gralla de tonalidat diferenta; ella sola es una orquesta... Romp la cobla; quinas sardanas, quinas corrandas la fadrinalla!... Sí, ja poden estar orgullosos los Jaumets! son ells que animan eix bell jovent.

Pero, qué s’han fet?... Quí los ha reemplassats?... Ahont son aquells incomparables instruments?... Temps ha que no ’ls he sentit á tocar en los pobles de la vall!... Los Jaumets fá anys que no son d’aquest mon. S’emportaren en llur tomba los instruments que feyan ballar nostres ávis, que feyan palpitar lo cor de nostras montanyesas. Aixís van desapareixent com tantas altras las costúms típicas de nostras valls estimadas á mida que hi penetra la civilisació.

Del sach dels gemechs ja no se’n parla; la gralla se sent encara lo dissapte de Pasquas floridas al cantar lo goig dels ous; la caramella encara la toca algun pastor de montanya, tot guardant lo remat... Recorts de la vida patriarcal de nostres avis que caracterisavan nostra terra catalana... recordemlos... fem que no s’esborren.”

Uns anys més tard, el 1891, en un relat publicat a la revista L’Avenç amb el títol “El piano de manubri”, recupera l’interès per l’instrument, en contrast amb els instruments moderns, i reapareix com a personatge en Xitu Bot.

“[...] Els Noguerencs no es possehian d’alegría. Matí y tarda se sentia tocar l’instrument; qualsevol era bo; agafavan la maneta y au! com qui mol sal o pebre. L’instrument aquell era tip de servir; els martellets pegavan sobre las cordas am furia desordenada com si peguessen sobre fusta; la fressa estridenta sentida de massa prop fins ofenia; sols a distancia era soportable. El cilindre contenia un vals, una polka, americana, xotis y rigodon; més hi mancavan puntetas y moltas notas no responian. També hi havia cordas desafinadas; més tant se val! si per aquells pagesos que no n’havian sentit may cap, era una maravella qu’els entusiasmava y els tenia embadalits; ells que sols havian sentit la cornamusa d’en Xitu-bot y el fluviol del pastor del mas de la Barragana... allò sí que s’en podia dir una copla! En Tòful, el taverner, se donava a la reíra d’en pateu perquè no venia cap petricó d’aiguardent anissat; las rosquilla y carquinyolis que tenia sobre el taulell se las menjavan las moscas que las embrutian d’excrements. Tothom anava al casino per beure la copeta y moldre l’instrument, com ells deyan. Fins las donas hi anavan am la feina de surgir y fer mitja; sentadas en rotllo, escoltavan embadalidas las alegras tocadas del piano de manubri. No es passava festa ni festeta sense ballar. La cornamusa d’en Xitu era posada de recó; ja no s’en parlava. Pobre Xitu! s’el veya a voltas al casino, sol a una taula, prenent cafè, a cara de ca, sens convidar a ningú, fatxa de prunas agras, frunzint las cellas, mirant l’instrument de reull, malehint l’italià y el dimoni que l’havia parit.

–Xito, ¿voleu prendre una copeta?

–S’estima per are... s’alçava, s’en anava tivat, marmotejant paraulas que ningú entenia. Al passar la porta clohia el puny, llençant mirada ferotja al malehit instrument.

Però a la llarga esdevingué qu’aquellas tocadas que molian matí y tarda, sempre las mateixas, s’encrostaren de tal manera dins las orellas d’aquells pagesos, qu’al cap de tres mesos, eran per ells una obsessió, una suggestió que semblava vulguer lesionar llur cervell. Insensiblement y sens adonàrsen llurs caras jovials, rialleras, se tornaren serias; las conversas animadas dels rotllos decaigueren; las donas qu’anavan al casino a fer mitja ¡oh profanació! pesavan figas. Un aborriment general s’havia apoderat de molts d’ells; però, cosa singular; n’hi havia qu’es trovavan sobrexcitats com si haguessen begut tres patricons d’aiguardent alemany; be prou se coneixia al fer la trucada amb els colps de puny que pegavan sobre las taulas. El marescal martellejava rabiant sobre l’enclusa, soprenentse a portar el compas del vals ficat dins son cervell. El senyor mestre era pres de migranya y se planyia de dolor al clatell. El batlle malhumorat reptava l’agutzil tractanlo de panarra, de cap de burro, sense to ni sò. Un aborriment, un fàstich epidèmic s’havia apoderat d’aquells bons montanyesos; tots estavan sèrios com per art d’encantament; se veyan fesomías entorpidas, beneitas, de mirada atontada. Però la passió musical podia més que tot; continuavan després dels àpats a esguilarse al casino per moldre l’instrument. Això va durar mesos y més mesos, fins a tant que fossen ben empapats d’aquellas sempiternas tocadas, sempre las meteixas, que com si fossen barrinas els hi foradavan la closca. Insensiblement la taverna d’en Tòful se tornà omplir. Alguns aficionats, no encare prou infiltrats de las tocadas, com els pastors que baixavan de montanya am llur remat, anavan a pendre la copeta al casino; y vinga mà al manubri, roda que roda.

–Vaja! prou! va acabar per dir un dels concorrents... ne tenim el cap ple!

En Xitu feya la mitja rialla, una mitja rialla irònica, mefistofèlica, hont se dibuixava la venjança satisfeta de las rabiadas qu’havia passat.

–Aneu a tocar a l’infern! deya un altre que feya la trucada, això no es pot més aguantar... y pegant un colp sobre la taula que feu drincar gots y ampollas... Truc! com una reíra!

–Tres si jogas! botuarreneu!...

–Ola! noys; això no es diu, digué el batlle qu’entrava amb el mestre y el marescal, ¡quin mal parlar!...

–Parlem com sabem! vos no en teniu res que fer; cuideuse de casa vostra!...

–Com s’enten!... que som ximples aquí?... faltar respecte a l’autoritat!...

–Agutzil!... aneume a cercar l’agutzil!... Veyam si us portaré a un cul de presó!

–Ja callarem; més faci callar primer aquell instrument del dimoni qu’ens fa tornar lelos.

–Vaja! noys: prou moldre... y tant qu’us agradava!

–Què vol que li digui, va saltar un altre: ne tenim un enfit; n’estem embafats! Tant de bo que l’italià s’hagués trencat la nou del coll el dia qu’ens el va portar...

Altres pastors que prenian cafè se miravan l’autoritat, de mirada de bou, estúpida, encantada, sentint sota llur closca las tocadas enfadosas encastadas com rènechs qu’els hi xuclavan el moll del cervell.

Las facultats intellectuals dels noguerencs s’havian atrofiat de tal manera que ja no eran els meteixos; havian perdut la traidoría, l’habilitat en els negocis. Se deixavan enganyar com xinos pels gitanos y mercaders que venian a comprar llur bestiar; ensopits, atontats, somnolents, eran mitj fora del món. Las tocadas deleterias havian aixafat el magí a molts; als altres els hi havia donat una excitació nerviosa qu’els feya renegar y fins pegar a llurs donas. Sols las noyas del poble foren preservadas de la epidemia, ja que per ellas qualsevol musica era bona per ferlas saltar y ballar; s’estranyavan de què els fadrins haguessen perdut l’afició als balls del casino, y que tornessen a parlar de la cornamusa d’en Xitu, ver sach de gemechs, per tant que fossen realçats pels refilets del fluviol del pastor de la Barragana. No hi havia dupte que, en tots aquells bons montanyesos de la Noguereda, s’hi operava una reacció a favor del sac de gemechs, reacció alentada per en Xitu y jovent del poble. Se recordavan d’aquells ballets, d’aquellas corrandas a las eras, els diumenges y festas anyals, animadas per la cornamusa y fluviol; aquellas riallas, aquells festeigs sota l’ombra dels faigs, rodejats de pradas encatifadas de viroladas floretas acariciadas pel ventijol assoleyadas pel sol de montanya... quin contrast am la sala del casino emboirada de fum de tabaco, saturada de baf d’aiguardent, amb aquell instrument de caixa que molt polkas y americanas a colps de martell que furgan y foradan el cervell, com si peguessen sobre un bagul de difunt!... Allavors se recordavan de l’italià y de son burro, tots dos atontats, de fatxa bestial, bavosa, intoxicats per las tocadas sempiternas, sempre las meteixas, del piano de caixa!... Oh! sí, s’anavan tornant ximples com ells! be prou s’ho coneixian!...

Un dia, el senyor mestre digué al batlle y al marescal:

–La gent fuig del casino: tothom està embafat de sentir el piano; seria de parer de ferlo callar durant algun temps, y per això fer, lligar el manubri am filferro afí de què ningú el puga moldre ¿què m’en dieu?

–Molt ben pensat, va fer el marescal, puix a mi em fa tornar tarumba.

–Eix instrument, digué el batlle, és incompatible amb el casino. Ben cert que en lloch d’endolcir las costums, las deprava. Are meteix el nostre poble és desconegut, y em temo qu’el dia menos pensat la Justicia no hi hagi d’intervenir. Úns se tornan ximples, com bestias; altres rabiosos com cans folls. Só de parer de desfernos de l’instrument, y provar d’endossarlo al poble de Tapis que tanta enveja ens té.

Tal dit tal fet. Es va lligar el manubri am filferro, com quand se lliga la campana el dijous sant. La junta feu proposicions als pagesos de Tapis que foren tot seguit acceptadas; y el piano, carregat sobre un matxo, escoltat per la quitxalla y precedit per un estol de noguerencs y noguerencas, en Xitu-bot am sa cornamusa y el pastor de la Barragana am son fluviol tot devant, fou traginat al vilatge de Tapis hont va ser rebut amb entusiasme indescriptible.

El van posar a la entrada de cal Menut, deslligaren el manubri, y roda que roda.

Al tornar sentir las tocatas enfadosas, tots els noguerencs qu’havian acompanyat l’instrument fugiren rostos avall com si un dimoni els perseguís. Es van deturar a l’era del mas Serra; en Xitu y el pastor pujaren sobre un marge; la cornamusa s’inflà, el fluviol refilà; es va inprovisà un ballet, unas corrandas de las més alegras. Donava gust veure el bot y tarotas d’en Xitu adornat de penjorellas de cintas viroladas, y el tamborí del fluviolaire tot enflocat. Sí, aquell dia va ser llur trionf. Entraren al poble tocant sardanas, seguits d’un estol de jovent que cridava: visca el bot! visca el fluviol! fora instruments estranys!... Oh! sí, en Xitu y en Barragana se recordaràn d’aquell dia, no l’oblidaràn may més.

L’endemà, després de dir sa missa matinal, en sortint de l’iglesia, Mossen Just se topà a la porta amb el marescal y el batlle, y els digué: –què s’ha fet del piano de manubri? És veritat que l’han portat a Tapis?

–Si, els tapiencs han carregat amb el mort, digué el batlle. Deu vulga qu’aquell instrument no es passegi d’un poble a l’altre de la frontera portanthi la malura.

–Seria fer una bona obra d’estellarlo a colps de magall, digué el marescal.

–Quinas cosas més estranyas passan al món! digué el rector; may m’haguera cregut que la música produhís aital aberració en els sentits y caràcters de la gent..., si serà perquè els nostres pagesos no n’havian sentit may... els hi ha fet com una borratxera... vaja! això destrueix els bons conceptes que me tenia formats sobre aqueix art diví que commou las feras y fins las pedras.

–Això de commoure las feras y pedras no ho crech ni ho creuré may, digué el marescal.

–Be, vuy dir qu’entendreix els cors més endurits.

–Sí, ja ho veu, bona prova en tenim.

–Oh! Entenemse, va fer el rector: entre poc y massa la mesura passa.”

Finalment, el mateix any, a la seva novel·la L’hereu Subirà, esmenta altre cop l’instrument, aquest cop en sentit figurat:

“[...] –Sí; ¡música celestial! ¡Veus que claman al desert! Veyam quin nap n’arrencarèm..... ¡Hola!.... ¡don Francisco Copons!.... ¡Deu me perdó! Segueix una menestraleta..... ¡Mira que va trempat!... ¡Oh, lo bergant!... Es clar; la seva dòna ja no li serveix..... carregada de malorias, un sach de gemechs. També ¿per què casarse ab una dòna més vella qu’ell?– [...]”

Fonts

-      BOSCH DE LA TRINXERIA, Carles. Pla y montanya. Aplech d'estudis. Viatges. Llegendas. Recorts i excursions. Impremta La Renaixensa. Barcelona. 1888.

-      BOSCH DE LA TRINXERIA, Carles. “El piano de manubri”. L’Avenç, núm. 5 de 1891. Barcelona. 31 de maig de 1891.

-      BOSCH DE LA TRINXERIA, Carles. L’hereu Subirà. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1891.

-      DIVERSOS AUTORS. Miscelánea Folk-lórica. Llibreria d'Àlvar Verdaguer. Barcelona. 1887.

-      MASCARELLA I ROVIRA, Jordi. "El Ripollès", dins Atles literari de les terres de Girona. 2 volums. Diputació de Girona. 2003. 

Entrada modificada el 22.2.2023