Antics sacs de gemecs. Instruments (I)

Es conserven 17 sacs de gemecs sencers o gairebé sencers, la majoria dels segles XIX i XX. Les fustes emprades habitualment per construir sacs eren la del ginjoler i la del boix.

1.   Un sac Pedrosa, propietat de la família del sacaire Anton Mollfulleda.

De fusta de ginjoler, es conserva en molt bon estat, atès que Mollfulleda no l’utilitzava habitualment.

2.    Un sac Pedrosa, conservat a la col·lecció particular de Jordi Tomàs.
Prové d’un antiquari i era propietat d’un sacaire desconegut d’Ordal (del qual el mateix Tomàs conserva un altre grall). El grall conserva la marca, té alguna modificació de llautó i algun guarniment d’estany.

Fotografia de Jordi Tomàs

Fotografia de Jordi Tomàs

Fotografia de Jordi Tomàs

Fotografia de Jordi Tomàs

Fotografia de Jordi Tomàs

3.    Un sac Pedrosa, conservat a la col·lecció de l’Orfeó Català. Fou donat a l’Orfeó per Francesc Pujol el primer terç del segle XX.

4.    Un sac Pedrosa, incomplet, conservat a la col·lecció del Museu de la Música de Barcelona (referències núm. 1394 i 1395).

Se'n conserven només el grall i un tub d'una peça. Les peces són de ginjoler. El grall està marcat amb un sol i té set forats oberts, l'últim dels quals és doble per poder-ne tapar un amb cera.

Va ingressar al museu el 1988 i se’n desconeix la forma d’ingrés. El grall té la referència 1395 i la peça d’encaix amb el sac té la referència 1394. Les mides del grall són 42 x 273 mm, tub de 273 mm, interior mínim de 8 mm i interior màxim de 12,5 mm, i les de la peça d’encaix del grall són 97 x 34 x 34 mm. El poc sarró que es conserva va unit a aquesta darrera peça.

5.    Un sac mixt Vinyoles-Pedrosa, propietat de la família del sacaire Anton Mollfulleda.

Era el sac de gemecs que emprava habitualment Mollfulleda. Organològicament, no és gaire homogeni i ha estat molt maltractat pel pas del temps i poc cuidat. Les parts de fusta són tornejades en ginjoler, excepte el braguer, que és d’ametller o de cirerer, molt destruït pel corc. El bot de pell, de cabrit i amb el pèl per dins, és proporcionalment petit i també ha arribat gairebé inexistent. Així mateix, dels dos vestits que es conservaven en prou bon estat fins a principis dels anys 80 del segle passat, tan sols es manté mínimament íntegre el darrer que usà, de color lila i amb les inicials brodades. De l’altre, de color vermell, tan sols en queden algunes de les borles que l’ornaven. El 2004 l'instrument va ser restaurat. El joc de bordons presenta particularitats interessants: cap dels tres és de la mateixa procedència, i si bé el mitjà i el llarg són prou antics i estan preparats per sonar, el petit sembla força modern, és massís i està tornejat en forma de copa. El maltractament és evident en els bordons sonors. El mitjà, d’una bellesa sorprenent, estava trencat per la meitat. El llarg, que després de netejar-lo ha aparegut marcat amb el sol dels Pedrosa, presenta en dues de les tres parts, de manera extraordinària i absolutament desconeguda al nostre país, restes de policromia verda. Als bordons hi havia diverses esquerdes. El grall també és de ginjoler, amb els forats força grossos i la paret ben prima, sobretot a la part de la campana, i estava anellat amb tres argolles de llautó per protegir-lo d’esquerdes. Sota una d’aquestes s’amagava la marca del constructor: Vinyoles. No se’n conserven les inxes.

Fotografia de Jordi Tomàs

Fotografia de Jordi Tomàs

6.    Un sac Reig, conservat al Museu Darder, a Banyoles.

No se sap ben bé d’on ha sortit aquest instrument. Se suposa que va pertànyer a la col·lecció del veterinari i taxidermista Francesc Darder (1851-1918) i la possibilitat que fos adquirit directament per ell als Reig no és descabellada, ja que l’instrument no s’ha tocat mai. No presenta cap tipus de desgast ni decoloració a les zones més exposades a l’erosió, com el bufador o el grall. Respecte a la procedència de la peça, una hipòtesi per confirmar el vincularia a la festa del peix que Francesc Darder va promocionar a partir de 1910 per diverses localitats, entre les quals Torelló. A Torelló la va implantar el 1912 i el 1914 a més va promocionar d’instal·lar en aquesta localitat el laboratori ictiològic de la Mancomunitat de Catalunya. Potser aquest sac fou un regal que el consistori torellonenc li feu en ocasió d’aquests esdeveniments.

Té el número de registre 1397 del Museu. És fet al torn amb fusta de ginjoler, tot i que es tracta d'un ginjoler de baixa qualitat amb un to marcadament grogós que fa pensar més en el boix, i consta de bufador, grall, tres bordons i les nous per connectar tots els tubs al bot. Aquest, estranyament, és fet amb pell de boví cosida, i no amb un bot sencer tradicional. Juntament amb l’instrument es conserven dues inxes per als bordons. La característica principal d’aquest sac és la seva mida reduïda, cosa que ha portat a diverses teories: instrument de joguina, peça d’aparador... El cas és que és un instrument ben fet i perfectament aprofitable per a la interpretació, però afinat amb la fonamental al voltant del re.

Un cop preses les mides s’ha pogut fer una datació més aproximada que les anteriors, atès que pràcticament totes les peces de l’instrument i el tornejat exterior es poden amidar amb sistema mètric fent servir mides exactes. El sistema mètric s’instaurà a Espanya el 1849. Per tant, l’instrument no pot ser anterior. Tenint en compte això, doncs, la data de construcció és qualsevol de les compreses entre 1849 i 1918 (any de la mort de Darder).

Els plànols, dossier, fotografies, radiografies, etc., d’aquest sac estan disponibles al Museu Darder.

Fotografia de Jordi Tomàs

7.    Un sac Reig, conservat a la col·lecció de Jordi Bartolomé i Montserrat Garrich.

Fet de fusta de ginjoler, boix (les nous del bufador i del grall són d'aquesta fusta) i arbres fruiters, va ser adquirit per Jordi Bartolomé al Mercat de les Puces de París, procedent de Catalunya Nord, a finals dels anys 80 del segle passat i restaurat per Xavier Orriols. El grall presenta dues anelles de llautó de reforç amb verdet i també hi ha verdet a l’anellat dels bordons. Té els tres bordons foradats.

8.    Un sac Reig, trobat a Bellver de Cinca.

Conserva un bordó i el grall, amb les seves inxes. Pedro Mir, gaiter i estudiós de la gaita de boto, en té fotos.

9.    Un sac Reig incomplet, conservat al Museu de la Música de Barcelona. Datat al segle XIX, fou fruit d’una donació el 1943.

Conserva només la pinya amb els dos bordons petits i la peça d’encaix amb el grall, tot de fusta de boix i llautó (números de referència 75 i 61, respectivament). Mides de la part del sac: 505 x 150 x 150 mm; tub de 250 mm (bordó 2); interior mínim d’11 mm (bordó 2); tub de 375 mm (bordó 1); interior mínim de 12,5 mm (bordó 1); interior màxim d’11,5 mm (bordó 2); interior màxim de 19 mm (bordó 1). Mides de la peça d’encaix del grall: 93 x 41,5 (amplada) x 42 (profunditat) mm

10. Un sac dels germans Saletes-Verdaguer, que a principis dels anys 80 del segle passat conservava a casa seva Damià Cordomí (o Damien Cordomy), fundador el 1927 de la cobla Els Únics, de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir).

Havia pertangut a un avi seu cornamusaire, que formava part de la colla Els Grandans, de Maçanet de Cabrenys, composta per dues cornamuses i una prima i que hauria estat activa vers el 1880. Estava ben conservat i constava del bot, el bufador, dos bordons i un grall de nou forats, un pel costat i un per sota.

11. Un sac de Valentí Touron, conservat al Museu d’Instruments de Música de la Universitat de Leipzig (Museum für Musikinstrumente der Universität Leipzig), amb el número de referència 1445.

Duu gravada la signatura “TOURON À PERPIGNAN” i està sencer: grall de 6 forats + 1 i 4 forats d’afinació (de 310 mm de llarg) i 3 bordons (de 560 mm, 350 mm i 210 mm de llargada respectivament). El sac està cobert d’una roba de vellut vermella.

Fotografia de Jordi Tomàs

12. Un sac de Valentí Touron, de la col·lecció del Museu Instrumental del Conservatori de Niça (Conservatoire National à Rayonnement Régional de Nice).

La gran particularitat d’aquest sac és que el grall té claus: aquestes claus permeten fer totes les alteracions de l’octava i, a més, té una clau que permet passar a l’octava superior. El músic i lutier nord-català Pere Jordà l’ha pogut mesurar i té intenció de desenvolupar-ne una còpia actualitzada.

Conserva la bossa de pell de cabra, coberta amb una funda de cotó de vellut adornada amb flors i motius geomètrics. Té l’encaix del bufador, no conservat, i l’encaix del grall i el triple per als bordons, típic rossellonès. El grall té vuit forats per tocar (7 + polze), el primer molt petit, els dos últims molt grans, i està equipat amb sis claus quadrades i de llautó planes, muntades sobre blocs. També hi ha dos forats d’ajustament amb una clau quadrada extraïble, depenent de si volem obtenir el si, el do o el do fonamental (amb el la = 452 Hz). Conserva dos bordons. El tenor té tres parts: cos superior, cos inferior (absent) i campana-tulipa. L’inferior també és de tres parts: dos cossos (absents) i campana-tulipa. Es conserva també una canya simple. A cada cos hi ha gravat “TOURON / Perpinyà” envoltat de 4 sols. Està datat a mitjan segle XIX.

13.Un sac de Valentí Touron actualment sense localitzar. N’hi ha fotografies a la Casa Pairal-MCATP de Perpinyà, a la col·lecció de la qual el 1979 constava un exemplar de sac de gemecs que hauria pertangut al cornamusaire Paziols, sense que avui dia hi hagi rastre de l’instrument. Per la imatge que es conserva d’en Paziols s’aprecia que el sac que sona té les característiques d’un sac de Touron.

14. Un sac conservat a la col·lecció del luthier Antonio Martínez, lo Chaparro, que el va trobar en un mercat d’antiquaris a Barcelona.

És un sac del segle XIX i a partir de comentaris vistos a Internet escrits pel mateix Chaparro sembla deduir-se que és un sac Vinyoles.

15. Un sac conservat al Museu de Ca la Cinta, a Torrelles de Llobregat.

L’havia sonat el sacaire Jaques de cal Músic, de Torrelles de Llobregat (s. XIX), i va ser recuperat miraculosament d’un contenidor de la brossa on la seva família l’havia llençat, juntament amb altres coses, desconeixedora del seu valor cultural. Malgrat això, es conservava en molt bon estat, tret del bot i de les nous del grall i del bufador, que no eren les originals i s’havien corcat. La resta del sac és de ginjoler. A més, juntament amb el sac s’han conservat cinc inxes de grall i dues de bordó. No té cap marca de constructor, però pel tipus de tornejat i afinació segurament és fet a Barcelona a finals del segle XVIII o molt a principis del XIX. El grall té les dimensions clàssiques del segle XVIII, tant per interior com per forats. Restaurat per Francesc Sans i Pau Orriols, ha tornat a sonar el 2008 al Cornamusam.

Fotografia de Jordi Tomàs

16. Un sac de gemecs rossellonès, conservat al Centre Internacional de Música Popular de Ceret (CIMP).

Pertany a la col·lecció de l’Institut de Musique Populaire et Méditerranéenne (IMPEM) i va ser trobat a finals dels anys 80 del segle passat per Enric Francès. Datat al segle XVII o XVIII, és el sac més vell conservat i la seva morfologia ja indica que és un instrument molt antic. Originàriament tenia només el bordó llarg i posteriorment se li van afegir els altres bordons (el petit actualment li manca), que s’alimentaven d’aire a través del llarg, a diferència dels sacs posteriors de Valentí Touron, en què un canal central es dividia per alimentar els tres bordons. Com a hipòtesi es pot pensar que aquest sac seria un exemple del canvi de morfologia del sac de gemecs en l’època del pas del segle XVII al XVIII, en què passaria d’un únic bordó a tres. El grall dona una gamma no temperada en do (amb el la a 404 Hz). Els lutiers Pierre Rouch (2010) i Claude Girard, per separat, n’han fet rèpliques. El primer utilitza aquest sac com a model dels sacs de gemecs rossellonesos que construeix.

17. Un sac trobat a finals dels anys 90 del segle passat, propietat d’en Jean-François Ducommun, col·leccionista resident a Suïssa.

Datat al segle XIX, la pinya només està habilitada per a dos bordons.

18. Un sac incomplet, conservat al Museu Etnològic de Barcelona (anteriorment era al desaparegut Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars) i recollit per Ramon Violant i Simorra a Vilella (Sarroca de Bellera, Pallars Jussà).

El sac prové concretament de casa Jaume, a Vilella. Els de casa Jaume eren una família de músics. Entre el pare i uns quants germans (en Jaume n'era un) feien una cobla o grup. A Vilella recordaven que aquest Jaume tocava el violí. El grall servia de palmatòria i no està sencer, per la qual cosa no és possible conèixer-ne el constructor. Dels tres bordons dos estan habilitats per sonar. El bordó mut presenta la singularitat de simular una possible afinació, indicatiu del procés d’atròfia viscut pel bordó petit.

Els lutiers Jordi Tomàs primer i Pierre Rouch després han utilitzat aquest sac com a model dels sacs de gemecs que construeixen (excepte el grall).

Les campanes enormes que es veuen com a final dels bordons al dibuix que Violant reprodueix al seu llibre són en realitat de tarota, no de sac. La campana gran del sac té un ratllat típic d’haver tingut una anella.

Fotografia de Jordi Tomàs

Fotografia de Jordi Tomàs

Fotografia de Jordi Tomàs

Fonts

-      “El Museu de la Música de l’Orfeó Català”. La Veu de Catalunya, núm. 9700. Barcelona. 2 de juliol de 1927.

-      BORRÀS I ROCA, Josep. “Constructors d’instruments de vent-fusta a Barcelona entre 1742 i 1826”. Revista Catalana de Musicologia, núm. 1. Barcelona. 2001.

-      DE LA TORRE, Álvaro. “Gaitas y gaiteros del país de Sobrarbe (II)”. Revista de Folklore, núm. 183. Valladolid. 1996.

-      DIVERSOS AUTORS. Catàleg de l’exposició "El Sac de Gemecs a Catalunya". Generalitat de Catalunya. Barcelona. 1990.

-      DIVERSOS AUTORS. Exposició "Músics de festa. L’ofici de músic". La Casa dels Entremesos. Barcelona. Del 17 d’octubre al 24 de novembre de 2013.

-      Informacions orals obtingudes de Georgina Gratacós i Teixidor, Pere Jordà i Manaut, Joan Pellisa Pujades, Ignasi Ros Fontana, Francesc Sans Bonet i Jordi Tomàs i Cucurull.

-      MUSEU DE LA MÚSICA DE BARCELONA. 1/ Catàleg d'instruments. Ajuntament de Barcelona. Barcelona. 1991.

-      PELLISA, Joan. Web http://pellisaluthier.wordpress.com/2008/04/25/sac-darder/. [Actualment, inexistent; web actual de l’autor en què esmenta el sac: http://guitarrer.cat/planols/altres-instruments/]

-      ROUCH, Pierre. Web propi d’aquest lutier gascó. http://www.bouilleurdesons.fr/. 2014.

-      SANS, Cesc. “Anton Mollfulleda. Els darrers sons de la coixinera”. Revista Caramella, núm. XVI. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2007.

-      SANS, Cesc. “El ginjoler. L'arbre de la música”. Revista Caramella, núm. 24. Massalfassar, Lluçà, Reus. Gener-juny de 2011.

-      SANTANA, Galdric. “El sac de gemecs”. Revista Caramella, núm. V. Massalfassar, Lluçà, Reus. Juliol-desembre de 2001.

-      SUBIRÀ, J. “La Casa Pairal de Perpinyà prova la unitat catalana”. Diari Avui, núm. 1060. Barcelona. 30 de setembre de 1979.

-      TOMÀS, Jordi. Web http://www.tinet.org/~jorditom/.

-      VIDAL, Roger. "Una gaita catalana a l'Alt Vallespir". Butlletí Sant Joan i Barres, núm. 94-95-96. Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Perpinyà. 1984.

-      VIOLANT I SIMORRA, Ramon. “Instrumentos musicales de construcción infantil y pastoril”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, tom X, núm. 3. Madrid. 1954.

-      Web http://es.msnusers.com/sacdegemecs/shoebox.msn. [Actualment ja no disponible]

-      Web del Museu de Ca la Cinta de Torrelles de Llobregat. http://www.calacinta.com/index.php?option=com_zoom&Itemid=43&catid=70.

-      Web del Centre Internacional de Música Popular de Ceret (CIMP) http://www.music-ceret.com/dossiers/cornemuses/index.php.

-      Web del catàleg del Museu de la Música de Barcelona. https://cataleg.museumusica.bcn.cat/.

-      Web de la base de dades d’instruments musicals MIMO (Musical Instrument Museums Online). https://www.mimo-international.com/MIMO/accueil-ermes.aspx.

-      YOUTUBE. Vídeo de la reproducció del sac de gemecs conservat al CIMP de Ceret feta pel lutier Claude Girard (vídeo). 2012.

Entrada modificada el 12.4.2023